Capítol 6

-Hòstia, Fazim —vaig exclamar, clavant-li una empenta. Era evident que havia sobreviscut a la batussa de la pista de tir. I m’havia anomenat «Bandit», o sigui que m’havia descobert—. Es pot saber què carai et passa?

En Fazim em va deixar anar i es va ficar les mans a les butxaques. Es va apartar un parell de passes, fins a les ombres projectades entre les dues cases. No li calia vigilar-me de tan a prop. Tots dos sabíem que no podia fugir enlloc.

—Ho fas gaire, això d’endur-te noies darrere casa teva i apallissar-les per haver clavat un cop de genoll a la panxa a la teva estimada? —li vaig dir, repenjant l’esquena a un dèbil marc de fusta.

—Casa’t amb mi —va fer ell.

Ho va deixar anar tan de sobte que per un segon em vaig limitar a observar-lo sense deixar de moure la boca.

Vaig esclafir a riure.

No ho vaig poder evitar, em va semblar pretensiós com una mala cosa. Com si realment tingués esperances que li diria que sí.

—Que em pintin de color rosa i em tractin com a un djinn si aquest no és el comentari més idiota que he sentit avui —vaig respondre finalment, abans d’apartar-me de la cara un ble de cabells ensangonat.

—Tens uns ulls molt bonics, saps? —va dir ell, sense deixar de somriure—. Ahir a la nit, a Balamort, hi havia algú amb uns ulls com els teus. El Bandit d’Ulls Blaus, li deien. En aquell moment em vaig adonar que no hi ha tanta gent al desert amb una mirada com la teva.

Per una vegada que es molestava a pensar una mica, havia de ser justament en una situació com aquella.

—Vols dir que corre pel món un germà meu sense que jo ho sàpiga?

—Ja saps què vull dir, Amani —va replicar. Se’m va acostar una mica, i jo vaig resistir-me a tots els impulsos que m’instaven a apartar-me’n. Uns metres més enllà, el rebombori provocat pel buraqi seguia fent estralls. Tot i això, vaig tenir la sensació que el món havia quedat reduït a en Fazim i jo—. I et casaràs amb mi perquè ningú no se n’assabenti.

—Alguna cosa més? —De sobte em vaig fixar en l’escletxa que hi havia entre les dues cases. Vaig veure el centelleig d’un khalat virolat d’algú que acabava de passar per allà. Vaig desitjar que la següent persona que passés mirés cap a nosaltres—. M’estàs dient que estàs enamorat de mi i que durant tots els mesos que has estat festejant amb la Shira només volies passar l’estona mentre esperaves que transcorregués un any des de la mort de la meva mare?

En Fazim va somriure. Com si hagués estat esperant que l’hi preguntés.

—Bé, fins que has atrapat aquell buraqi, la Shira era la millor oportunitat que m’oferia la ciutat de fer-me ric.

—Doncs encara te’n farà més, quan el meu oncle l’hagi venut.

Era aquest el motiu pel qual la Shira s’havia aventurat a enfrontar-se al buraqi? Perquè aquell idiota es casés amb ella, ja fos per amor o pels diners?

—Com pots veure, ho tinc tot ben pensat —va dir, donant-se uns copets al cap amb l’índex. Semblava un imbècil fent veure que era l’home més intel·ligent de tots els temps—. Evidentment, si em caso amb la Shira, em tocarà una petita part d’aquests diners. Però després he pensat que, havent-lo atrapat tu, el teu oncle no es podria quedar el buraqi si t’haguessis de casar.

Se’l quedaria el meu marit.

Merda. De llest, no n’era gens, però tenia raó. I encara pitjor, parlava seriosament. Aquell era el moment que tant havia temut, tot i que no em va arribar per part del meu oncle, tal com havia previst. La ràbia va consumir qualsevol rastre de por que hagués pogut sentir feia un moment.

—Abans em volaria el cap —vaig dir. En realitat, vaig pensar que, abans, l’hi volaria a ell.

—No et caldria —va dir, encara amb un somriure que revelava unes dents massa grosses per a la seva cara atractiva—. D’això se n’encarregarà l’exèrcit quan sàpiga que estaves amb el foraster que estan buscant. —Em va despullar amb la mirada, des dels ulls fins a les botes—. És clar que segurament et torturaran abans.

Vaig optar per dirigir-li un càlid somriure en comptes de trencar-li les dents d’un cop de puny.

—Així i tot, sona millor que la idea de passar la vida al teu costat.

En Fazim va plantar la mà a la paret que em quedava darrere del cap, cosa que em va esborrar el somriure burleta dels llavis.

—Saps? No em cal casar-me amb tu primer —va dir en veu baixa i amb un somriure, com si pensés que m’estava seduint—. Puc destrossar-te la vida, i aleshores no tindràs alternativa. Serà casar-te amb mi o morir penjada. I per poc que t’assemblis a ta mare, quedaràs prou bé a la forca.

Amb la mà que li quedava lliure em va traçar una línia al coll. Jo podia vèncer qualsevol home del desert amb un revòlver. En aquells moments, però, estava desarmada i indefensa.

—Fazim. —Va ser la veu de la Shira la que em va salvar—. Es pot saber què fas?

En Fazim es va apartar tot just per deixar-me veure la Shira palplantada a l’estret espai entre les dues cases. Premia els llavis amb força d’una manera que jo recordava de quan érem petites, quan intentava contenir les llàgrimes. Em vaig treure en Fazim del damunt i vaig tornar al carrer com vaig poder. Vaig alentir el pas davant la Shira, pensant que intentaria aturar-me allargant un braç, que em demanaria explicacions i que voldria saber què hi feia, entre una paret i el seu estimat. Amb tot, es va apartar al darrer moment, amb els ulls fixos a terra.

Vaig tornar a casa com una esperitada.

Havia de marxar com fos. No veia en Fazim capaç d’inventar-se tot allò només per collar-me. Aniria a l’exèrcit i els diria que jo coneixia el traïdor. No pensava suplicar a en Jin. L’obligaria a endur-se’m.

Em vaig aturar un instant davant la porta de la casa de l’oncle i vaig parar l’orella per veure si sentia algun soroll que m’indiqués que no era la primera de tornar a casa. Quan me’n vaig haver assegurat, vaig entrar-hi, deixant que el terra de fusta cruixís sota les botes i pregant perquè aquell fos el darrer cop que en travessava el llindar.

Vaig arreplegar totes les meves coses i unes quantes que no ho eren d’entre el caos que hi havia al terra de l’habitació. Vaig entrar al dormitori dels nois. Estava encara pitjor que el nostre: les piles de roba arribaven a mitja paret. Vaig agafar una camisa que semblava tan neta com podia estar res del que hi hagués allà dins. A l’altra banda de la casa, la porta principal es va obrir tot de sobte i vaig sentir com la tia Farrah em cridava.

Em vaig penjar la camisa al voltant del coll i em vaig escolar per la finestra, de manera que quan vaig aterrar a la sorra, a ella encara no se li havia acudit mirar dins l’habitació dels nois.

Al carrer principal hi havia molt d’enrenou: la gent penjava fanals, parava taules per vendre menjar i afinava instruments aprofitant la darrera llum del capvespre. No havíem tingut cap motiu de celebració des de la Shihabia, la nit més llarga de l’any, en què recordàvem com la Destructora dels Mons havia sumit la Terra en la foscor i celebràvem el retorn de la llum. Havia passat quasi un any des de l’última vegada. El Darrer Comtat tenia ànsia de celebracions i aquella nit se’n preparava una de grossa. Però jo no hi seria.

Ningú no va veure com em colava dins la botiga i tancava la porta per aïllar-me de la fressa del carrer. Tan bon punt vaig ser-hi a dins, em vaig adonar que hi havia massa silenci. El terra de fusta va cruixir sota les meves botes quan em vaig atansar al taulell. Les partícules de pols dansaven entre els prestatges.

—Jin? —vaig xiuxiuejar. De seguida em vaig sentir idiota per haver-ho intentat.

Era massa tard.

Ja havia marxat.

No sabia per què, però en el fons m’havia pensat que m’esperaria.

Em vaig quedar amb la camisa a les mans, pensant que havia estat ben ximpleta de creure que m’ajudaria. Al capdavall, no em devia pas res. A més a més, érem al desert, i allà tothom mirava per a si mateix.

Per un moment vaig pensar a sortir corrents per anar a buscar el jove comandant. Podia delatar en Jin abans que en Fazim em delatés a mi, però vaig descartar la idea de seguida: mai no seria prou traïdora per acudir a l’exèrcit.

Vaig entaforar la camisa dins la bossa. Em calia trobar una altra manera de fugir de la ciutat abans que m’atrapessin.

El sol s’havia post del tot quan vaig tornar a sortir de la botiga, i Niudepols ja estava a punt per a la celebració. Hi havia fanalets d’oli penjats entre les cases i torxes enceses al carrer, tot plegat per il·luminar un espectacle lamentable. El poc menjar que ens quedava estava a la venda, disposat damunt d’unes taules, però el licor fluïa amb delit mentre la gent es deixava endur per la música i arrencava a cantar. Només calien unes quantes copes més perquè comencés la primera baralla.

La meitat del Darrer Comtat s’havia aplegat a Niudepols per veure el buraqi. El tenien lligat al bell mig de la ciutat i no parava de brandar el cap d’un cantó a l’altre, furiós. L’oncle Asid intentava calmar-lo, però aquella bèstia immortal s’estava posant cada cop més nerviosa, amb la quantitat de gent que se li atansava per tocar-la. Al final, el meu oncle se’l va endur per evitar que esberlés el cap a algú d’una coça. El vaig fitar amb un ull mentre amb l’altre vigilava que en Fazim no se m’acostés i em vaig obrir pas entre la gent entregada al ball i a l’alcohol.

Alguna cosa em va impactar amb força als turmells i una fiblada de dolor em va recórrer la cama. Vaig replicar amb un cop de peu sense pensar-m’ho i em vaig trobar davant d’en Tamid, que estava una mica apartat de la gentada, recolzat a la crossa amb cara d’innocent, com si no l’acabés d’utilitzar per fer-me la traveta.

—Au, va. No deus estar pas pensant a clavar una puntada de peu a un pobre esguerrat, oi? —va dir en to burleta. Volia tornar-li el somriure, però no en vaig ser capaç. L’expressió de bon humor d’en Tamid va trontollar per un instant—. Bé, daixò… T’estava buscant —va tartamudejar, i aquelles paraules em van robar el cor. El trobaria molt a faltar. En el fons sempre havia estat conscient que arribaria un dia que hauria de marxar i ell es quedaria enrere, però no esperava que l’ocasió es presentés tan aviat—. Té —em va dir mentre em ficava alguna cosa a la mà—. M’ha semblat que rebies una mica intentant capturar aquell buraqi.

Era una ampolleta de vidre amb un grapat de pastilles blanques a dins. Calmants per al dolor. De les que fabricava el seu pare per guanyar-se la vida, venent-les als obrers que es feien mal a la feina. O als que rebien un tret disparat per decidir una baralla.

—Aquestes són de les que et deixen fora de combat, oi? —vaig preguntar. Hi entenia més de medecines del que m’hauria agradat, perquè durant el darrer any havia hagut de suportar unes quantes sessions de fuetades per culpa de la meva llengua llarga—. No les puc acceptar.

Vaig intentar tornar-les-hi. Vaig respirar fondo i em va sobrevenir una esgarrifança.

—Penso fugir amb el buraqi. Vols venir?

En Tamid va somriure, animat.

—És clar. On em duràs? —va preguntar, pensant que ho havia dit de broma.

Jo no vaig respondre. Em vaig limitar a alçar la bossa, perquè la pogués veure. La cara li va anar canviant a poc a poc a mesura que s’anava adonant que parlava seriosament.

—Amani… —va fer. Quan va pronunciar el meu nom, l’aspror de la seva veu em va indicar que sentia la por que hauríem d’haver sentit tots dos—. El més probable és que acabis a la forca.

—M’acabaran matant igualment, si em quedo aquí. —El vaig apartar de la multitud, fins que vam quedar al costat de l’escola. La temeritat se m’havia instal·lat als ossos des de feia hores. Dies. Setmanes. Anys. N’hi tenia tanta que no m’hi cabia res més en aquells moments—. A més a més —vaig afegir—, em podrien passar coses pitjors que morir penjada.

La veritat em va sortir sense embuts mentre les celebracions continuaven al nostre voltant. El vaig posar al corrent de tot: del meu oncle, d’en Jin i de com havia marxat sense esperar-me, d’en Fazim i el seu intent de xantatge… Si em quedava, casar-me amb ell o morir a la forca eren les dues úniques possibilitats. I tenia molt clar que no em casaria amb ningú. Ni amb ell, ni amb el meu oncle.

—I en quina part d’aquest pla tan ben travat pensaves explicar-me que marxaves? —va preguntar, visiblement dolgut.

—No hi havia pensat… —vaig començar a dir. Vaig empassar-me la saliva per intentar contenir el sentiment de culpa. Realment, ni m’havia passat pel cap. Aquella era la veritat. No havia tingut temps de pensar en res més que no fos en en Fazim i la fugida—. Sabia que no vindries per res del món, Tamid —vaig dir en veu baixa—. Que només intentaries convence’m perquè em quedés. Tinc massa problemes perquè això sigui una opció.

—Per començar, no tindries tants problemes si t’haguessis quedat a casa en comptes d’anar a la competició de tir. Per què no m’ho vas explicar? Se’ns hauria acudit alguna cosa si hi haguéssim rumiat tots dos junts. Per què sempre…? —En Tamid es va mossegar la llengua i va sospirar—. Sempre compliques les coses.

Un llarg silenci va ocupar l’espai entre nosaltres, on feia un moment hi havia hagut la nostra discussió recurrent.

—Ja ho tinc —va dir en Tamid, sense mirar-me. Quedava a l’ombra de la casa, projectada per un dels fanals, i costava endevinar-li l’expressió. Vaig mirar al voltant, inquieta per la possibilitat que en Fazim fos a prop—. Podries… podries casar-te amb mi.

Allò em va tornar de cop a la conversa.

—Què?

—En Fazim no et podrà fer res si ja ets una dona casada —va dir, amb un posat terriblement seriós—. Jo podria protegir-te. D’ell. De la teva família. I ja no hauries de seguir vivint sota el sostre de la teva tia Farrah. Havia pensat de demanar-ho al teu oncle de tota manera. —No acabava de mirar-me als ulls, semblava avergonyit—. Quan fossis una mica més gran, és clar. No volia dir ara, quan només fa un any de la mort de la teva mare. Volia deixar-te una mica de temps. Però si m’ho haguessis dit, mai no hauria permès que es casés amb tu, Amani. Simplement, t’ho hauria demanat jo una mica abans.

Havia estat fent plans de casar-se amb mi? Des de quan? A mi no m’havia passat mai pel cap aquella possibilitat. Em pensava que havia entès que els meus plans passaven per fugir d’allà. Potser en el fons no m’havia vist mai capaç de decidir-me.

—Tamid —vaig començar a dir en veu més baixa, sense saber ben bé com continuar. No sabia com explicar-li el que volia, i més encara després de comprovar que teníem al cap coses tan diferents.

En Fazim va aparèixer entre la multitud. I no anava sol. Uns uniformes de l’exèrcit de color blanc i daurat el seguien de prop, obrint-se pas entre la gentada.

El cor quasi em va sortir per la boca i vaig córrer a amagar-me entre les ombres. En Tamid va mirar per sobre l’espatlla i va veure el mateix que jo. Quan es va girar un altre cop, em va llegir la resposta escrita al rostre: no em podia quedar. Ell no em podria protegir.

—Marxa.

—Tamid…

No volia anar-me’n mentre estigués dolgut amb mi. Però tampoc podia estar tan enfadat per desitjar-me la mort.

—Marxa!

Per una vegada a la vida, vaig obeir.

El carrer estava atapeït de gent. Vaig esquivar el vell Rafaat, que es recolzava pesadament al braç de la seva néta, i vaig clavar una empenta sense voler a un desconegut que tocava un sitar desafinat abans de topar amb la paret de la casa del meu oncle. Era a unes passes dels estables. Si pogués arribar fins al buraqi…

—Mite-la! —va exclamar la tia Farrah, alhora que m’obligava a girar-me de cara a ella. Per primera vegada, la ràbia que em transmetia no em va afectar. M’esbroncaria per haver estat una llenguallarga, per haver pegat a la seva filla i per no haver-la ajudat a fer el sopar. Al matí potser m’hauria importat, però en aquells moments, tot em relliscava.

—Deixa’m anar! —li vaig etzibar. Vaig intentar alliberar-me’n, però em tenia ben agafada per un braç.

—On pensaves anar, eh?

—Lluny —vaig dir. Vaig parar de forcejar amb ella i la vaig mirar a la cara—. Lluny d’aquesta ciutat i lluny de tu. No m’hi vols pas, aquí, i tampoc t’agrada que el teu marit em desitgi. —Va clavar-me els dits una mica més a la carn—. I resulta que jo tampoc no vull pertànyer ni al teu marit ni a cap altre home. —Vaig donar un cop d’ull enrere, però no vaig veure ningú en concret entre la multitud. Amb tot, la ciutat era com un puny, i no tenia cap dubte que en Fazim m’acabaria trobant—. Deixa’m anar i marxaré ben lluny —vaig dir mentre em girava un altre cop cap a la tia Farrah. L’odi que solia dur instal·lat al rostre s’havia esvaït. El que acabava de dir era cert i ho sabia. En aquest sentit, érem aliades—. Sisplau.

Va afluixar la força amb què em tenia agafada.

Massa tard, però. Uns braços uniformats em van envoltar i, quan vaig notar que m’alçaven de terra, vaig deixar anar un crit involuntari. Se’m van endur fins al carrer, mig arrossegant-me. Les celebracions van minorar el volum i la gresca es va convertir en pànic quan els soldats van començar a arraconar la gent contra les cases, fent-los formar una fila. Els soldats marxaven pel carrer amb llanternes alçades ben amunt, per poder veure la cara a tothom.

—Busqueu-lo per totes les cases.

Vaig reconèixer de seguida la veu entretallada i l’accent impecable del jove comandant Naguib. Es passejava per la ciutat com si en fos l’amo.

Buscaven en Jin per traïdor, deien que era un mercenari. Però no s’envien tants homes per capturar un traïdor. Així doncs, o bé no buscaven en Jin, o bé era alguna cosa més que un simple mercenari.

El soldat que em tenia agafada em va deixar caure davant del jove comandant i aquest em va observar de fit a fit abans de tombar-se per parlar amb en Fazim, que era darrere seu.

—És aquesta? —li va demanar.

—Sí. Era a Balamort amb el foraster. —El moviment del fanal enlletgia el rostre d’en Fazim quan va aparèixer per damunt de l’espatlla del comandant. No era la primera vegada que passava por, però aquell cop vaig conèixer una nova forma de terror—. Estaven conxorxats. Ella és el Bandit d’Ulls Blaus.

Un soldat va esbufegar des d’un costat del feix de llum que projectava el fanal.

—A la pista de tir? Aquesta noia?

—Mira que n’és, d’idiota —vaig dir, quan finalment vaig trobar la veu. Intentava demostrar valor, però era la paraula d’en Fazim contra la meva. Abans es creurien un noi que una noia.

El comandant em va agafar per la barbeta i em va apropar el fanal a la cara, fins al punt que vaig pensar que em cremaria.

—Tens uns ulls preciosos —va dir. Era inútil seguir fingint. M’havia traït el meu propi rostre—. I doncs, on és el nostre amic foraster?

—Si ho sabés, no seria aquí contestant preguntes estúpides.

Em va pegar a la galta amb tanta força que vaig pensar que em trencaria el coll, però estava massa sorpresa per morir. El dolor em va ressonar a les dents i als ossos.

—On és? —La veu del comandant es va obrir pas entre el xiulet que sentia dins les orelles. Si encara m’aguantava dreta era perquè un soldat em sostenia. Vaig lluitar per tornar a posar els peus a terra, però el comandant em va tornar a agafar la barbeta—. Digue-m’ho —va insistir, apuntant-me amb un revòlver a la templa—. O t’engegaré un tret al cap.

Tenia la mandíbula adolorida, però vaig fer-la servir de tota manera.

—Bé, això no seria gaire intel·ligent per part teva, perquè mai no arribaries a sentir el que t’he de dir.

El clic d’una bala entrant dins la recambra d’un revòlver era un so que coneixia tan bé com la meva pròpia veu. Simplement, no l’havia sentit mai tan a prop de l’orella.

—Això no funcionarà amb ella —va intervenir en Fazim—. Si de debò la vols espantar, hauràs de fer servir el seu esguerrat.

De sobte vaig sentir tanta ràbia que no em va quedar espai per a la por. M’hi vaig llançar al damunt tan de pressa que el soldat em va haver de deixar anar. Vaig envoltar-li el coll amb les mans, però un munt de braços me’n van apartar abans no li pogués fer gaire mal. Algú em va clavar un altre mastegot. Quan se’m va aclarir la visió de nou, en Tamid ja estava agenollat a la sorra, dins el cercle de fanals. Tenia la cama dolenta estirada, tota retorçada, i l’apuntaven al clatell amb un revòlver.

Odiava en Fazim, però encara m’odiava més a mi mateixa. En Tamid m’havia advertit que em ficaria en problemes, però no havia previst que els meus problemes poguessin afectar algú altre.

—I ara —va dir el comandant amb el seu accent impecable—, et faria res explicar-nos si vas acompanyar el nostre amic oriental a Balamort?

Em vaig empassar unes paraules furioses que pujaven per la gola. No valia la pena contestar malament si la vida d’en Tamid estava en joc.

—No el vaig acompanyar —vaig dir amb les dents serrades—. Cadascú era allà pel seu compte.

—I ara on és?

—No ho sé.

Em pensava que em tornarien a pegar. Amb tot, el comandant es va limitar a arrufar els llavis com un mestre decebut amb un mal estudiant. Es va acostar a en Tamid i, de sobte, em va tornar la por.

—Què t’hi va passar, a la cama?

—Deixa’l estar! —vaig cridar.

Tant en Tamid com el comandant em van ignorar.

—Ja era torta quan vaig néixer —va respondre en Tamid, amb prudència. A banda de dues dotzenes llargues de soldats, també ens observaven unes dues-centes persones del Darrer Comtat, amb una barreja d’horror i fascinació al rostre.

—Així doncs —va començar a dir el comandant mentre voltava en Tamid per darrere—, no et deu servir de gran cosa, oi?

La bala li va travessar el genoll. Vaig xisclar tan fort que ni tan sols vaig poder sentir el crit d’en Tamid quan va caure a terra. Un sol udol va esquinçar el brogit general: el que va deixar anar la mare d’en Tamid. Dos soldats la tenien agafada.

—Què en penses, Bandit? —em va cridar el comandant Naguib per damunt de la fressa de la multitud—. A un home amb una sola cama, l’altra tampoc no li serveix per a res.

Va apuntar el revòlver a la cama bona d’en Tamid.

—No! —vaig cridar amb tota l’ànima.

—Aleshores digue’m la veritat. I de seguida. On és?

—No ho sé!

La mare d’en Tamid va tornar a xisclar.

—No! No! Que no! Ha estat aquí. Ha vingut. Però després ha marxat.

—Quan?

El comandant se’m va acostar a pas lleuger. La ràbia que s’acumulava sota el seu rostre impassible tornava a emergir a la superfície.

—Al capvespre. Fa unes hores.

—I on ha anat?

—No ho sé! —vaig cridar. Em va colpejar el cap amb el revòlver i la sang em va enterbolir la visió. Tot es va tenyir d’un esclat lluminós de color vermell. Quan els ulls se’m van aclarir un altre cop vaig veure els fanals penjats damunt del meu cap.

—On és? —va tornar a preguntar el comandant.

—No ho sé —vaig repetir, i és que en aquells moments només em quedava la veritat, per dèbil que fos.

—Li tornaré a disparar, i aquesta vegada potser no serà a la cama.

—Et dic la veritat! No m’ho ha explicat. Per què ho hauria hagut de fer? —vaig insistir, cridant.

—On ha anat?

—Que no ho sé!

—Mentir és pecat, saps? —va dir el comandant, prement el metall calent contra la meva galta.

De sobte, el món va donar pas a una explosió de soroll i de llum.

BUM!

Tot retronava.

El primer que vaig pensar va ser que havien disparat a algú.

A en Tamid?

Jo havia quedat estesa a terra, de bocaterrosa. Em vaig posar dreta ajudant-me amb els colzes.

Entre la foscor, l’única cosa que veia era foc, allà on se suposava que hi havia una gran massa de totxana negra: la fàbrica d’armes s’estava incendiant.

Vaig tornar a sentir xivarri i el primer que em va arribar a les orelles van ser crits. Els habitants de Niudepols s’havien llançat a terra per resar o bé s’havien limitat a protegir-se el cap. Alguns es van alçar fent tentines i d’altres es van limitar a quedar-s’ho mirant. El comandant Naguib donava ordres a crits. S’havia oblidat d’en Tamid i de mi. Els soldats van muntar els seus cavalls de seguida i es van dirigir cap a l’incendi a galop.

«Tamid», vaig pensar.

Estava arraulit damunt la sorra, immòbil, però quan vaig cridar-lo, em va mirar. Al mateix instant, vaig tornar a sentir el seu nom pronunciat per una altra persona: la seva mare plorava encongida a terra, intentant atansar-se de quatre grapes al seu fill.

Aleshores vaig sentir el renill inconfusible d’un buraqi. El cavall del desert avançava cap a nosaltres carrer avall, a tota velocitat. Damunt del seu llom hi anava en Jin, que el guiava directament cap a mi. Unes armes van apuntar-lo amb poca determinació, així que ell va disparar primer i un soldat va caure desplomat.

Em vaig tombar cap a on en Tamid jeia arraulit. El buraqi se m’abalançava al damunt, em quedaven pocs segons per decidir-me. Un dilema em petrificava les cames: mentre l’instint m’empenyia de manera implacable cap a en Tamid, cosa que em suposaria una mort quasi segura, el cor em catapultava cap a en Jin i la idea de fugir a un lloc desconegut.

Dalt del cavall, en Jin es va acotar i va estirar un braç cap avall. Un tret va impactar prop dels meus peus.

No va ser una decisió.

Va ser més que una voluntat. Una reacció instintiva, una necessitat. La de conservar la vida.

Tenia la mà d’en Jin a l’abast. M’hi vaig aferrar amb força i ell va estirar-me fins que vaig poder seure a la gropa, darrere seu. Vaig veure la cara lívida de la tia Farrah. Vaig veure en Tamid arraulit a la sorra. Vaig veure el comandant Naguib, que tornava a carregar la seva arma. Tan indefens, tan jove.

Era un blanc fàcil, i en Jin anava armat. Un sol tret i el comandant seria mort. En Jin també ho sabia, ho vaig notar en la tensió de les seves espatlles. Amb tot, es va limitar a fer que el cavall girés i va abaixar l’arma. Vaig aferrar-me amb més força a la seva camisa un segon abans que el buraqi sortís disparat a la velocitat pròpia d’una bèstia de vent i pols.