Capítol 19

Al’oasi es va fer de nit abans del que em pensava. Mentre creuàvem el desert no se m’havia acudit en cap moment, però ara m’adonava que no devia faltar gaire per a la Shihabia. Durant la posta de sol, aquell món acolorit s’havia anat transformant en una versió suau de si mateix. Entre els arbres s’escampaven tot de focs de camp, envoltats de grups reduïts de gent que compartien menjar i reien. A l’hora de sopar, vaig pensar en Niudepols, on tothom es tancava a casa per protegir zelosament fins a la darrera andròmina que posseïen. Allà, en canvi, la teca s’oferia en una gran estora situada al bell mig del campament, en plates que arribaven de diferents bandes.

La Shazad i jo ens vam asseure al costat d’una de les fogueres més petites. Va servir dos plats i me’n va passar un que havia omplert amb panets sense llevat i fruita.

—D’on ha sortit tota aquesta gent? —vaig preguntar-li, entre queixalada i queixalada. No m’havia adonat de la gana que tenia fins que no havia començat a endrapar.

La Shazad va observar el centenar de rebels que s’aplegaven allà com si aquella pregunta li resultés d’allò més estranya.

—Una mica de tot arreu. Només érem una desena quan vam fugir d’Izman després de les proves del sultim. Però aquest últim any la nostra causa s’ha expandit i hem guanyat molts partidaris. A uns quants els havien fet fora de casa, o bé els havien arrestat per expressar el seu suport a l’Ahmed amb massa entusiasme. A alguns els vam rescatar de la presó. En Farrouk i la Fazia són uns orfes d’Izman. —Em va assenyalar les dues criatures que havia vist joguinejant amb una bomba aquell mateix matí. En aquell moment estaven fabricant una mena d’estructura amb panets—. Els vam contractar perquè elaboressin un artefacte explosiu en una missió que va tenir lloc fa uns quants mesos, però l’exèrcit del sultà els va identificar i ara són refugiats. Ens és molt útil tenir-los aquí, però em preocupa que algun dia facin esclatar tot el campament.

—I tu? —vaig preguntar.

—Jo hauria pogut fer qualsevol cosa si hagués nascut noi. —La Shazad va fer un mos del seu sopar—. Però vaig néixer noia, de manera que em dedico a això. La meva mare es pensa que es tracta d’una tàctica per guanyar temps i evitar casar-me. —Jo l’havia vista matar un mudapell. Havia observat com guiava una desena de rebels en un entrenament militar, donant unes ordres que haurien estat capaces de fer avançar un exèrcit sencer a través del desert. Si ni tan sols ella no es podia fer un lloc a Izman, quina esperança tenia, jo?

—És massa modesta —va dir en Bahi. Es va asseure al costat de la Shazad amb les cames encreuades, sobre un coixí que hi havia davant la foguera, fent equilibris amb el plat damunt dels genolls—. La Shazad ve d’una família poderosa. El seu pare és el general Hamad.

Me’ls vaig mirar tots dos amb cara inexpressiva.

—Ha estat el general en cap del sultà durant dues dècades —va fer en Bahi, presumint per ella—. Tenia una filla forta i un fill dèbil. Com que era un home d’estratègies poc convencionals, va entrenar la seva filla perquè li seguís els passos.

—El meu germà no és dèbil —va dir la Shazad—. Només està malalt.

—La majoria de la gent —va afegir en Bahi, amb un ampli somriure amb què va mostrar totes les dents sense transmetre ni una engruna d’humor— hauria matat el seu fill intentant que es tornés fort. Tal com el meu pare va provar de fer amb mi.

La Shazad em va estalviar la pregunta.

—El pare d’en Bahi és capità de l’exèrcit. Emet comunicats al meu pare. És per això que ell i jo ens coneixem des dels sis anys.

—I som amics des de llavors, perquè sóc encantador —va dir en Bahi.

—Només ets un pèl menys imbècil que la resta dels teus germans —va reconèixer la Shazad—. El capità Reza —la Shazad va pronunciar aquelles paraules en to burleta i en Bahi va fingir una salutació encarcarada— té sis fills, de manera que va pensar que n’hi sobraven. D’altra banda, li encantava fanfarronejar de la fortalesa dels seus sis fills davant del seu superior, que només en té un.

—També et té a tu —vaig dir.

—El capità Reza mai no m’ha comptat com a filla del meu pare.

—Ja s’ho trobarà —va intervenir en Bahi.

—El teu pare sap…? —No sabia ben bé com plantejar la pregunta—. Que te li has girat en contra? —Segurament no ho hauria d’haver plantejat així.

—No estic en contra del meu pare —va dir la Shazad, amb un somriure afectuós—. Estic en contra del sultà. El meu pare també se li va girar en contra fa un temps. Va ser ell qui ens va posar al corrent dels rumors de l’arma que s’estava fabricant al Darrer Comtat. Era tan confidencial que ni tan sols se’n va assabentar per boca del sultà, sinó que va rebre la informació per altres vies.

Vaig dreçar l’esquena de cop. A Niudepols es deia que la rebel·lió de l’Ahmed estava formada per una banda de sonats il·lusos del desert. Amb tot, els rebels havien controlat Dassama fins a tal punt que a l’enemic li havia valgut la pena arrasar-la. El general tenia un alt rang a la cort. Si era lleial a l’Ahmed…

—M’estàs dient que teniu aliats a la cort del sultà?

La Shazad era de llarg la noia més bonica que havia conegut mai, però quan va somriure d’orella a orella, em va semblar també la més perillosa.

—Uns quants. Les històries expliquen que l’Ahmed va aparèixer a Izman com per art de màgia el mateix dia de les proves del sultim i que va desaparèixer de palau la nit del naixement de la Delila com una explosió de fum de demdji. Però les llegendes mai no són la història sencera.

Vaig recordar el que m’havia explicat l’Ahmed mentre fèiem companyia a en Jin a la infermeria: que la seva mare i la d’en Jin havien tramat la fugida. Amb tot, la mare d’en Jin ni tan sols apareixia a la història. I en Jin tampoc, de fet.

—L’Ahmed va tornar a Izman mig any abans que se celebressin les proves del sultim, en un vaixell de mercaderies. Molts intel·lectuals hi van simpatitzar. Eren una colla de joves intel·ligents i idealistes, entre els quals hi havia el meu germà, que s’asseia amb ells i parlava de filosofia i de com transformar Miraji en un lloc millor. La majoria eren fills de gent que vivia a la cort del sultà. —Va menjar una mica i va continuar—: Una nit vaig trobar el meu germà amb l’Ahmed i tres dels seus amics idiotes detinguts al bell mig d’Izman perquè havien estat predicant que les dones havien de tenir el dret de no casar-se. —Allò em va arribar a l’ànima—. Per sort, ser la filla del general Hamad et pot portar molt lluny quan es tracta de negociar amb els soldats. Els vaig cantar les quaranta per haver arrestat el fill únic del seu general i ells van córrer a alliberar la resta dels presoners. No tenien ni idea que, sense voler, havien detingut el príncep Ahmed. Si ho haguessin sabut, dubto molt que jo ho hagués pogut arreglar, encara que fos la filla del general. En aquella època, l’Ahmed dormia en habitacions llogades als barris baixos d’Izman amb un nom fals.

Vaig suposar que hi devia haver alguna raó per la qual aquesta mena de coses no apareixien a les històries. Ningú no devia voler imaginar-se el seu príncep heroi dormint en un llit infestat de puces.

—Vaig arrossegar el meu germà cap a casa i l’Ahmed ens va seguir. En arribar-hi, li vaig clavar una bona esbroncada per haver estat a punt de fer que matessin el meu germà. I la següent cosa que recordo és que vam començar a discutir-nos a crits sobre la filosofia d’Ataullah, relativa al rol del governador de l’estat. Després d’això, vaig acceptar entrenar-lo per a les proves del sultim.

—En aquella època, jo estava tancat a la Santa Ordre —va dir en Bahi, amb la boca plena—. Si no, t’hauria fet entrar en raó.

—Vols explicar-li què vas fer després que te n’expulsessin, o prefereixes que l’hi expliqui jo? —va preguntar la Shazad, agafant una mica de pa àzim.

De cop i volta, en Bahi es va concentrar més en el sopar.

—No me’n recordo.

La Shazad es va afanyar a contestar.

—Va agafar una bona trompa i es va plantar davant la casa del meu pare per cantar-me una cançó.

Vaig riure per sota del nas.

—Quina? —vaig preguntar, sense poder-ho evitar.

—No me’n recordo —va tornar a murmurar en Bahi.

—Rumi i la princesa, em penso. —La Shazad em va mirar amb ulls riallers.

—No —va dir en Bahi, alçant la mirada a la defensiva—. Va ser El djinn eldev, i va sonar molt bé.

Es va mostrar orgullós i, just en aquell moment, la Shazad va esclafir a riure. Aviat se’m va encomanar la seva alegria i jo també em vaig posar a riure. En Bahi va demanar beguda i ens va dir que cantaria per a nosaltres un cop hagués begut prou licor.

Si he de ser sincera, jo ja anava torrada.

La nit, els colors, les rialles i la sensació de poder i seguretat que em transmetia tot el que feia aquella gent em provocava rodaments de cap. Aquella revolució era una llegenda en procés, un relat que s’havia iniciat molt abans que jo nasqués i que arribaria molt més enllà d’on podríem anar mai. El tipus d’èpica que es narraria una vegada i una altra per explicar que el món mai no havia tornat a ser el mateix després que aquell grup de gent hagués viscut, lluitat i vençut, o bé mort intentant-ho. I quan tot hagués passat, la història semblaria inevitable. Era com si el món estigués esperant un canvi, com si necessités que el salvessin i algú hagués extirpat els personatges de les seves vides i els hagués col·locat al lloc exacte on calia que fossin, com peces en un tauler, només perquè la història es fes realitat. Però tot plegat era més salvatge, més aterridor, més embriagador i més incert del que mai m’hauria imaginat. I jo en podia formar part, si ho volia. Però si el que volia era desentendre’m d’aquella història, o bé que aquella història es desentengués de mi, cada cop tenia menys temps.

—On carai has estat, xaman?

Aquella veu em va treure de la meva fantasia. Em vaig quedar mirant la nouvinguda. Em pensava que la Delila i la Imín eren curioses de veure, però la noia que es va presentar inesperadament a la nostra foguera estava feta d’or. Tota ella, des de les puntes de les ungles fins a les parpelles, com si hagués emergit d’un tros de metall en lloc de néixer d’una mare. D’altra banda, tenia uns cabells tan negres com els meus, i els ulls foscos. Una altra demdji.

—Em podries curar això?

Li va allargar un braç cobert de sang i cremades. En Bahi l’hi va agafar i va deixar anar un xiulet entre dents.

—Què ha passat?

—Hi ha hagut una petita explosió —es va limitar a dir la noia.

—Les cremades no són greus —va observar en Bahi—. És difícil cremar la filla d’un Ésser Ancestral fet de flames.

—Quant fa que has tornat, Hala? —va preguntar la Shazad.

La Hala no va respondre. En comptes d’això, es va limitar a assenyalar sarcàsticament la seva roba de viatge ensangonada, com si volgués deixar la Shazad en evidència per no haver-se adonat que acabava d’arribar al campament.

—Vam fer tard —va dir—. Ja l’havien arrestat. Em pensava que tindria més temps. Els mutants acostumen a ser més bons amagant-se. La Imín va aconseguir-ho dues setmanes, te’n recordes? Però, pel que sembla, aquesta és idiota. Corre el rumor que la retindran per al judici de Fahali. Només he vingut a reclutar reforços. Proposo que sortim aquesta nit, entrem i els regirem el cervell abans no la puguin penjar.

—Et refereixes a la noia dels cabells vermells? —vaig interrompre abans de tenir temps de mossegar-me la llengua. Va semblar com si la Hala s’adonés de la meva presència per primer cop—. És a ella qui buscàveu a Fahali. Una demdji. —Aquella paraula encara em deixava un regust estrany a la boca—. Tenia els cabells vermells i la cara se li transformava.

—Tu! Tu la vas veure!

La cara daurada de la Hala va brillar amb intensitat sota la llum de la foguera quan es va inclinar cap a mi i em vaig adonar de seguida que estàvem parlant de la mateixa persona.

Les paraules que em van brollar de la boca a continuació la van paralitzar.

—Els gal·lans li van disparar un tret al cap.

El bon humor que havia regnat al voltant de la foguera fins feia una estona es va esfumar de cop.

—I com és que encara ets viva, tu? —va preguntar la Hala, amb expressió severa.

Algun matís de la seva veu m’indicava que esperava que em fustigués, que em sentís malament per haver sobreviscut mentre la persona que ella havia sortit a salvar no ho havia aconseguit.

—Perquè a mi no em van disparar un tret al cap —vaig respondre.

Va fer una ganyota de menyspreu que em va recordar una pinta d’ivori i or que li havia vist a la mare d’en Tamid temps enrere. La noia va brandar una mà com si m’instés a continuar. Em vaig adonar que només tenia vuit dits: n’hi faltaven dos a la mà esquerra, però hauria jurat que abans hi eren. Va veure com me la mirava. Al cap d’un segon, tornava a tenir la mà sencera.

—És de mala educació mirar fixament algú. —Un insecte negre va treure el cap per la sorra, se’m va enfilar a la bota i va començar a escalar-me la cama—. I també és de mala educació deixar morir algú per salvar la pell.

Vaig esclafar l’insecte, però aquest es va dividir en una desena d’altres insectes, que al seu torn es van dividir en deu insectes més que van començar a cobrir-me tot el cos i a picar-me amb desfici. Jo no parava de gratar-me pertot arreu, fins a fer-me mal.

—Hala, no sé què estàs fent, però deixa-ho córrer —va ordenar la Shazad. M’havia equivocat: no tenia una veu penetrant, sinó precisa com un tall. Els insectes es van esvair.

La Shazad m’havia parlat sobre una demdji que es podia introduir a la ment de les persones. Era evident que l’acabava de conèixer. I ja l’odiava.

—A la ciutat d’on vinc, cadascú mira per a si mateix.

La Hala es mossegava les ungles com si no hagués estat jugant amb la meva ment fins feia una estona.

—I això és justament el que ella va fer —va dir en Jin darrere meu.