Capítol 11

En Jin s’estava immòbil al bell mig del ring, amb l’esquena nua. Els músculs, brillants per la suor, pujaven i baixaven al ritme de la seva respiració. Va deixar que el contrincant l’envoltés. L’altre home se li va abraonar al damunt, però ell el va agafar i el va llançar a terra. Vaig sentir com li cruixia el nas just abans que la cridòria ofegués qualsevol altre so.

—És tan bo pegant com rebent, això ho he d’admetre. —En Parviz, de la caravana Genolls de Camell, es va fregar la barbeta amb els artells mentre observava com el contrincant d’en Jin es netejava la sang del nas.

Vaig esbufegar, engolant la veu perquè semblés més greu i encaixés amb la meva disfressa.

Aquella nit havia de ser un noi. Per molts nassos que pogués trencar en Jin, ningú no ens contractaria per vigilar la caravana si veien que era una noia. I necessitàvem una caravana per travessar el mar de Sorra sense morir de set.

Havíem caminat tot un dia i havíem esgotat totes les provisions per arribar a Massil. Els diners que ens quedaven ens van servir per entrar a la ciutat. Eren cinc fouzes per cada camell que travessava les antigues muralles i tres fouzes per cada persona. El cost d’una vida humana et deia tot el que calia saber d’un lloc, sobretot en aquella capital del comerç, on tot es comprava i es venia; on la vida humana era la mercaderia més barata que es podia trobar. Així me l’havia descrit en Jin mentre passàvem per sota d’un arc de pedra enorme que ens va permetre entrar a aquella ciutat que en altres temps havia estat esplèndida.

Fins i tot jo coneixia la història de Massil. Un djinn savi i poderós hi havia governat feia molt de temps, en l’època que havia estat la ciutat més poderosa del mar Menor. El djinn s’havia enamorat de la filla d’un comerciant i li havia ofert tota la ciutat a canvi de la seva mà. La noia ja estava promesa a un altre comerciant, procedent de l’altra banda del mar Menor, però el pare era molt cobdiciós i frisava per posseir la ciutat. Així doncs, va fer una nina amb cera i màgia per tal d’enganyar el djinn mentre casava la filla amb el comerciant. Quan el djinn va descobrir l’engany, ja havia lliurat la ciutat a l’home. I els djinn només podien dir la veritat, o sigui que s’havia de mantenir fidel a la seva paraula. Incapaç de recuperar la ciutat, havia alçat una tempesta de sorra tan enorme que el mar es va anar omplint de sorra fins que tota l’aigua va ser engolida i no va quedar res més que una planura deserta fins allà on arribava la vista. Llavors, el djinn es va esvair i va deixar al comerciant cobdiciós aquella ciutat erma i inútil: Massil, el darrer bastió de la civilització abans de la travessa pel mar de Sorra.

La multitud va rugir quan en Jin va enfonsar el puny a la cara del seu contrincant amb un cruixit i el va fer caure a terra un altre cop.

Pel que es veia, no eren més civilitzats que a la resta dels llocs.

—L’hauries de veure en una situació real —vaig dir a en Parviz—. He vist com trencava la mà a un home com si res —vaig afegir, fent espetegar els dits i recordant el soroll que havia fet el canell d’en Dahmad quan l’hi havia fracturat.

Just en aquell moment, el contrincant d’en Jin se li va abraonar un cop més. En Jin el va esquivar fent un pas al costat i li va clavar una puntada de peu al genoll que el va fer caure pla damunt la sorra. En Parviz feia cara de comerciant, una expressió encara millor que la dels jugadors de cartes. Era evident que havia quedat bocabadat.

—Caldrà que sàpiga lluitar bé, si sempre ha d’estar a punt per rescatar germans petits escanyolits —va dir una veu, uns cossos més enllà. Abans de cometre l’error d’alçar el cap i donar-me per al·ludida, ja sabia que el comentari anava per mi. Un noi amb les dents tortes havia passat la nit provocant-me. Vaig suposar que volia que intentés pegar-li perquè ell s’hi pogués tornar i impressionar el líder d’alguna caravana sense haver de saltar al ring i lluitar amb algú de la seva mida. Potser en Jin podria dreçar-li les dents a mastegots, però jo no volia arriscar-me que em trenquessin un braç.

En Parviz es va girar cap a mi i em va assenyalar en Jin amb un gest.

—És el teu germà?

—Som de mares diferents. —La història que ens havíem empescat trontollava com un galliner vell, però era el nostre únic recurs per intentar aconseguir que ens contractessin a tots dos i poguéssim travessar el desert sense que els voltors se’ns rifessin al cap de dos dies.

—Treballarem per la meitat de diners que demana la resta —vaig dir, en comptes de respondre la pregunta. Ja havíem rebut dues negatives aquella nit, ja fos pel fet que en Jin era foraster o per la meva estatura. Però el clan dels Genolls de Camell tenia fama de garrepa.

—Faig de comerciant des de molt petit, des que vaig créixer fins a l’alçada d’un genoll de camell. —En Parviz va riure de la seva pròpia broma—. Sé comptar prou bé per adonar-me que per vosaltres dos hauré de pagar el mateix que per a un sol home, però tindré una boca més per alimentar. I dur pes mort és l’última cosa que em cal, Alidad —es va justificar, adreçant-se a mi utilitzant el nom fals que li havia donat—. Encara que tu quasi no pesis gens.

En Parviz es va girar i el paio que m’havia estat provocant es va afanyar a intervenir.

—Tens bon ull per als negocis, amic. Però jo podria vèncer qualsevol d’aquests paios a qualsevol hora del dia —va dir, descrivint un ampli arc amb un got de licor fosc que sostenia entre els dits.

En un instant, vaig tenir el revòlver a la mà, preparada per executar un pla que encara no havia acabat de pensar del tot.

Vaig prémer el gallet.

El got que el provocador duia a la mà va esclatar de sobte, just abans que la bala quedés incrustada a la paret del fons.

El ring va quedar en silenci. El provocador es va quedar mirant com un estaquirot la barreja de vidre trencat, licor i sang que li havia quedat a la mà. Entre la multitud, algú va esclafir a riure i el brogit de la conversa es va reprendre.

—Fill de puta! —va cridar el provocador. Li sobresortia un esquerdill de vidre del dit gros—. M’has disparat!

—No, he disparat al got. No t’amoïnis, el licor et netejarà la sang de la ferida. —Vaig tornar a enfundar el revòlver amb l’esperança de no rebre un tret com a resposta—. Com anava dient abans que m’interrompessin, són temps moderns. No em cal estar musculat per prémer un gallet.

Els ulls d’en Parviz van fitar el provocador i després es van centrar en mi. Els comerciants eren conscients del valor de les coses, i reconeixien una ganga quan la tenien al davant.

—Marxarem per la Porta Oest tan bon punt surti el sol. No feu tard.

En Jin era al meu costat, passant-se la camisa pel cap, quan en Parviz va desaparèixer.

—Acabes de disparar a algú?

—He aconseguit que ens contractin, si és això el que em preguntes. —Em vaig gratar el clatell i vaig forçar un posat ingenu que no va reeixir, tenint en compte la manera com em mirava en Jin—. I només he disparat al got.

En Jin em va passar un braç per l’espatlla i es va recolzar en mi.

—Ja sabia que em cauries bé, Bandida.

I aleshores va fer aquell somriure. Potser jo tenia ulls de traïdora, però en Jin tenia aquella mena de somriure capaç de fer que imperis sencers es rendissin a l’enemic. Un somriure que em feia sentir com si de sobte el comprengués a la perfecció, tot i no saber pràcticament res sobre ell. Amb aquell somriure, tenia la sensació que no m’havia equivocat de bàndol, que podíem aconseguir qualsevol cosa plegats. Tenia sis setmanes per descobrir si anava ben encaminada.