Capítol 2

No sabia quanta estona feia que disparàvem.

Prou estona perquè la suor se’m comencés a acumular a la part baixa de l’esquena. Prou estona perquè el campió Dahmad buidés tres ampolles senceres de licor entre ronda i ronda. I prou estona perquè la majoria dels tiradors haguessin anat quedant eliminats de la competició, l’un darrere l’altre. Jo, en canvi, encara tenia el revòlver a la mà.

L’objectiu era davant meu, al fons de la pista: unes ampolles col·locades damunt d’una fusta que girava a poc a poc amb l’ajuda d’una maneta que feia anar algun dels nens. Vaig flexionar el dit índex sis vegades. El brogit del públic no em va deixar sentir l’esclafit del vidre.

Vaig notar una mà a l’espatlla.

—Ja tenim els finalistes! —va cridar en Hasan prop de la meva orella—. El nostre campió, en Dahmad! —L’home va trontollar una mica per l’efecte de l’alcohol i va alçar els braços—. El mateix aspirant del darrer cop, la Serp d’Orient. —El foraster pràcticament no es va immutar en sentir els udols i les rialles del públic, i es va limitar a moure una mica una de les comissures dels llavis sense alçar la mirada—. I un nouvingut en aquesta gran nit! —Em va alçar el braç amb força i la multitud va embogir, bramant i picant de peus tan fort que el graner sencer va trontollar—. El Bandit d’Ulls Blaus.

El sobrenom em va xuclar l’eufòria de cop. Vaig buscar en Fazim per la pista de tir. Encara que pogués fer-me passar per un noi, els meus ulls no passaven desapercebuts. La resta dels meus trets eren foscos com els de qualsevol altra noia del desert, però aquell color pàl·lid dels ulls em feia destacar sobre la resta. Per idiota que fos en Fazim, potser lligaria caps, si encara rondava per allà. Malgrat tot, vaig somriure darrere del sheema i em vaig deixar afalagar pels crits d’entusiasme dels assistents.

En Hasan em va deixar anar el braç.

—Teniu deu minuts per fer les últimes apostes. S’acosta la ronda final!

Tothom es va abraonar sobre els corredors d’apostes. Com que no tenia res a fer, em vaig ajupir a la sorra, en un racó de la pista de tir, i em vaig repenjar a la barana. Les cames encara em tremolaven una mica per culpa dels nervis. Tenia la camisa suada enganxada a la pell i la cara encesa darrere la tela del sheema.

Però anava guanyant.

Vaig tancar els ulls. Tenia possibilitats d’endur-me els diners del premi.

Ho vaig calcular mentalment: eren més de mil fouzes. Aquella quantitat equivalia als estalvis de tota una vida, sobretot des que les mines de Sazi s’havien esfondrat feia unes quantes setmanes. Havia estat un accident, uns explosius mal col·locats. Si més no, aquella era la versió oficial dels fets. Ja havia passat en altres ocasions, tot i que potser mai no havia estat tan greu. També m’havien arribat rumors que parlaven d’un sabotatge. Que algú hi havia posat una bomba. Els més agosarats afirmaven que havia estat un Ésser Ancestral. Un djinn que havia atacat Sazi per escarmentar els seus habitants dels pecats que s’hi cometien.

Però no importava de qui havia estat la culpa: si no es podia extreure metall de les mines, no es podien fabricar armes i no es podien guanyar diners. Darrerament, tothom s’estrenyia el cinturó, però jo no tenia prou diners ni per comprar-me un cinturó.

En canvi, amb mil fouzes podria fer un munt de coses. Sortir d’aquell desert sense futur que s’alimentava del fum de la fàbrica i fugir cap a Izman. Només em calia arribar a Junipera amb la propera caravana. Des d’allà sortien trens cap a Izman.

Izman.

No podia pensar en aquella ciutat sense sentir el xiuxiueig de la mare pronunciant-ne el nom com si fos una pregària esperançadora. Era la promesa d’un món més obert, d’una vida millor. Una vida que no s’acabava a curt termini i de manera sobtada.

—Què, Bandit d’Ulls Blaus? —va dir una veu. Vaig obrir els ulls i vaig veure que el foraster s’asseia al meu costat, amb els braços recolzats als genolls. Ni tan sols m’havia mirat en adreçar-se’m—. Com a mínim és millor que Serp d’Orient. —Tenia una bóta d’aigua a la mà. Fins aleshores no m’havia adonat de la set que tenia i el vaig observar mentre en feia un glop llarg—. Tot i que, ben mirat, tampoc no és que el teu nom es pugui considerar un elogi. —Em va mirar de reüll. Les seves paraules estaven tan carregades d’intenció que fins i tot el més ingenu del món s’hauria ensumat que era un paio problemàtic—. Tens un nom de debò?

—És clar. Em pots dir Oman, si ho vols.

Potser sí que els ulls em podien trair davant d’algunes persones, però seria molt pitjor dir-li que el meu nom era Amani Al’Hiza.

El foraster va fer un soroll amb la boca, burleta.

—És curiós. Jo també em dic Oman.

—Molt curiós —vaig convenir secament, tot i que no vaig poder evitar que m’aparegués un somriure als llavis. Segurament la meitat dels homes nascuts a Miraji es deien Oman, com el nostre gran sultà. No sé si els pares de la zona es pensaven que d’aquella manera es guanyarien el favor del líder, encara que mai no arribessin a acostar-se-li a menys distància de la d’una escopinada; o potser pensaven que Déu els afavoriria, encara que fos per error. Amb tot, saltava a la vista que el foraster tampoc no es deia Oman. Tots els seus trets eren estrangers, des dels ulls fins als angles de la cara, passant per la manera de dur la roba del desert, com si no li toqués la pell. Fins i tot les seves paraules estaven tenyides d’un lleuger accent, si bé parlava un mirají més clar que la majoria de la gent que corria per allà.

—D’on ets, però? —vaig preguntar, abans de poder-me reprimir. Cada vegada que obria la boca m’arriscava a delatar la meva veritable identitat, però ni tan sols això no aconseguia fer-me callar.

El foraster va fer un glop d’aigua.

—De cap lloc concret. I tu?

—De cap lloc interessant.

Jo també sabia jugar a aquell joc.

—Tens set? —Em va oferir la bóta. Jo tenia la gola seca, però no gosava abaixar-me el sheema.

A més a més, allò era el desert. Estàvem avesats a passar set.

—Estic bé —vaig dir, intentant no passar-me la llengua pels llavis ressecs.

—Tu mateix —va dir, abans de fer un glop ben llarg. Em vaig quedar mirant com la gargamella se li movia amb delit—. Em sembla que el nostre amic sí que en té. De set, vull dir.

Vaig seguir-li la mirada fins a en Dahmad. Estava buidant una altra ampolla, amb la cara encesa.

—Millor per a tu —vaig dir, arronsant les espatlles—. Us guanyaré a tots dos igualment. Com a mínim així tens més possibilitats de quedar segon.

El foraster va esclafir a riure i vaig sentir l’estúpida satisfacció d’haver estat jo qui havia provocat aquella reacció. Un dels homes que s’obria pas cap als corredors d’apostes ens va mirar amb el front arrufat, com si estiguéssim tramant alguna cosa.

—Em caus bé, nano —va dir el foraster—. I tens talent. Et mereixes un bon consell: faràs bé d’abandonar.

—De debò et penses que em convenceràs d’aquesta manera? —Vaig optar per treure pit, amb l’esquena tan dreta com vaig poder.

—Veus el nostre amic, allà? —va dir amb un gest cap a en Dahmad—. Juga per a la casa. En Hasan s’enriqueix gràcies a les victòries d’en Dahmad. I no li agrada que guanyem els altres.

—I com és que saps tantes coses, tu? Més encara si no ets d’aquí.

El foraster es va inclinar cap a mi amb aire conspirador.

—Perquè el vaig guanyar la setmana passada.

Ens vam quedar mirant com en Dahmad es balancejava, recolzant-se a la paret per mantenir l’equilibri.

—No sembla gaire difícil.

—No ho és. Vaig tenir més feina amb els dos homes que en Hasan em va enviar perquè m’acorralessin en un carreró i recuperessin els diners. —Va obrir i tancar la mà i vaig veure que tenia els artells masegats. Ell em va enxampar mirant-los amb atenció—. No t’hi amoïnis —va afegir, picant-me l’ullet—. Hauries de veure com van quedar ells.

Vaig esborrar l’expressió que se’m devia haver instal·lat al rostre i que ell havia interpretat com a preocupació.

—O sigui que has vingut a donar-los una segona oportunitat?

Llavors el noi va centrar tota la seva atenció en mi, ja sense cap expressió de broma.

—Quants anys tens? Tretze? —En tenia setze, quasi disset, i com a noia els aparentava. Però com a noi, semblava més jove—. Disparant així, arribaràs molt lluny d’aquí a uns quants anys, si aconsegueixes que no et matin aquesta nit. No seria cap vergonya abandonar. Tots hem vist la punteria que tens: no et cal morir per demostrar-la.

Me’l vaig quedar mirant.

—I tu per què has tornat, doncs, si és tan perillós?

—Perquè necessito els diners. —Va fer un altre glop de la bóta abans de posar-se dret—. I sempre surto viu dels problemes.

Allò em va deixar tocada. Coneixia prou bé aquella desesperació. Em va oferir la mà per aixecar-me, però no la vaig acceptar.

—No els pots necessitar més que jo —vaig dir en veu baixa.

Per un moment vaig tenir la sensació que ens enteníem perfectament. Que pertanyíem al mateix bàndol. Però seguíem sent contrincants.

El foraster va deixar caure la mà que m’havia estès.

—Tu mateix, Bandit.

Va marxar i jo em vaig quedar asseguda una estona més, convencent-me que només mirava d’intimidar-me perquè abandonés. Sabia que tots dos érem capaços de vèncer en Dahmad. El foraster era bon tirador.

Però jo era millor. O, si més no, en aquell moment hauria de ser-ho.

Els corredors d’apostes ja esbandien els darrers clients i els tres tiradors que quedàvem ens vam situar darrere la línia. Aquesta vegada, quan la nena descalça se’m va acostar, ho va fer només amb una bala. A l’altra mà hi duia una tira de tela de color negre.

—Aquesta és la ronda final aquesta nit! —va anunciar en Hasan—. La gallina cega!

Vaig agafar la bena, però, en el moment de posar-me-la, el so d’un tiroteig em va aturar.

Em vaig ajupir abans d’adonar-me que el terrabastall provenia de fora. Algú va xisclar. La meitat del públic estava dempeus, estirant el coll per veure millor el que passava fora del graner. Jo no veia res, però vaig sentir el crit amb claredat:

—En el nom del Príncep Rebel Ahmed! Una nova albada, un nou desert!

Se’m va eriçar la pell de dalt a baix.

—Merda —va dir el foraster, fregant-se la barbeta amb els artells—. Mira que s’ha de ser curt de gambals.

«Una nova albada, un nou desert». Tots havíem sentit el crit de guerra del Príncep Rebel en altres ocasions, però només xiuxiuejat. Calia ser idiota per esventar crits de suport al fill insurrecte del sultà. Al Darrer Comtat hi havia massa homes amb mentalitat antiquada i revòlvers nous, de manera que ningú no gosava pronunciar una sola paraula contra el sultà.

Vaig captar fragments dispersos entre el murmuri general. «El Príncep Rebel va ser assassinat a Simar fa setmanes». «He sentit a dir que s’amaga a les coves de Derva amb la seva germana diabòlica». «L’haurien de penjar d’una vegada». «Està entrant a Izman mentre en parlem!».

La meitat d’aquelles històries ja les havia sentides. I mitja dotzena més. Des del dia de les proves del sultim, en què el príncep Ahmed havia reaparegut després de quinze anys d’absència per disputar-se el tron del seu pare, les històries que s’explicaven sobre ell oscil·laven entre la notícia i el mite. Es deia que havia superat amb escreix les proves del sultim i que el sultà havia intentat matar-lo en comptes de nomenar-lo hereu del tron. Que havia fet trampes utilitzant màgia i havia perdut igualment. L’única part que sempre s’explicava igual en totes les versions era que, després de fracassar en l’intent d’assolir el tron durant les proves del sultim, s’havia fet fonedís al desert per iniciar una rebel·lió amb l’objectiu de conquerir el país.

«Una nova albada, un nou desert».

Una espurna d’entusiasme se’m va encendre dins. La majoria d’històries que havia sentit parlaven de persones que feia molt de temps que havien mort. La del Príncep Rebel era una història que encara estàvem vivint tots. Fins i tot tenint en compte que podien matar-lo en qualsevol moment.

La batussa que va tenir lloc fora del graner va durar poc, i aviat el forçut de l’entrada va entrar arrossegant un nano pel coll. Devia tenir l’edat que jo aparentava amb la meva disfressa. Els nombrosos borratxos del públic el van increpar a crits.

—Caram, caram! —La veu d’en Hasan va retronar per damunt del brogit general per intentar captar l’atenció de la multitud. El nano tenia dificultats per mantenir-se dret i la sang li regalimava per la cara. Semblava com si hagués rebut uns quants cops amb mala fortuna, però, a banda d’això, no se li veien ferides greus. No tenia cap forat de bala ni cap punyalada, encara—. Ves per on, sembla que tenim un voluntari!

El forçut va arrossegar el noi, li va clavar una empenta en direcció a la diana i li va posar una ampolla damunt del cap. El cor se’m va enfonsar a l’estómac com una pedra dins un estany.

—Tenim un joc nou! La gallineta traïdora! —va cridar en Hasan, amb els braços estesos.

La multitud va respondre amb un bram.

Jo podia encertar-la sense que el nen prengués mal. El foraster, també. En canvi, el campió estava buidant una altra ampolla i amb prou feines podia mantenir l’equilibri. Em feia patir que pogués fallar, borratxo com anava. El nen es va moure, nerviós. L’ampolla va caure a la sorra i la multitud va escridassar-lo de valent. El nen semblava a punt de posar-se a plorar quan en Hasan va dreçar-li l’esquena un altre cop i li va tornar a posar l’ampolla sobre el cap.

—Aquest xaval té massa por per quedar-se quiet. L’ampolla no pararà de moure’s —vaig sentir que deia el foraster. Parlava amb en Hasan—. No es pot disparar un objectiu tan inestable.

—Aleshores no disparis —va dir en Hasan, aviant-lo amb la mà—. Si a tu i al Bandit us fa por, ja us en podeu anar. Deixeu que guanyi el meu home.

O sigui que en Hasan comptava que el foraster i jo ens cagaríem a les calces i deixaríem guanyar en Dahmad. I tot per salvar-li la vida a un nano que, sent més jove que jo, ja tenia els braços plens de cicatrius de la fàbrica d’armes.

Doncs no.

Seria ell o jo.

De tota manera, aquell nano tampoc no sobreviuria gaire temps al desert, si portava la rebel·lió a la punta de la llengua. Sobretot tenint en compte que la meitat del Darrer Comtat l’esbocinaria per traïdor. Quina importància tenia que jo no el toqués, si després l’havia de matar algú altre? Tampoc no seria culpa meva, si moria.

—Si l’encerteu al cap, podrem dir que us haureu acostat prou a l’objectiu —va dir en Hasan, de broma. Se’m va tensar la mà—. A mi tant se me’n dóna.

És clar. Collava perquè ens retiréssim. Tots dos ho vèiem d’una hora lluny.

—No creus que serà una mica sospitós si tots dos abandonem i deixem guanyar el teu home? —vaig preguntar, abans que el foraster pogués obrir la boca.

En Hasan va fer rodar una bala entre els dits.

—El que crec és que jo m’ompliré les butxaques d’or i vosaltres no.

—És clar. —Em vaig girar, sense perdre de vista el patètic rebel que havia de sostenir l’objectiu. No mereixia més que jo convertir-se en una víctima del desert—. Però tindràs més problemes que or quan els teus clients s’adonin que els has estafat.

A en Hasan li va canviar la cara. Era evident que no li havia passat pel cap aquella possibilitat. Vaig donar un cop d’ull a la multitud, fingint avorriment, com si no em calgués córrer aquell risc. Com si no estigués intentant jugar amb ell de la mateixa manera que ell intentava jugar amb nosaltres.

—Tens la sala plena de borratxos que s’hi estan jugant el sou —vaig dir—. I són temps difícils, ja no arriben matèries primeres de Sazi. M’he adonat que tothom està molt susceptible. No tens aquesta sensació, tu?

No em va caldre comprovar si en Hasan mirava en la mateixa direcció que jo. Fins i tot un cec hauria vist la massa d’obrers arruïnats i nois desnodrits que esperaven amb ànsia algun tipus d’alliberament. Fins i tot el nano amb el llavi partit que havia de servir-nos d’objectiu era un d’aquells desesperats. En el seu cas, el que l’embriagava era la rebel·lió del príncep, i no una ampolla de licor de dos louzis. Carai, jo ja sabia què era sentir-se d’aquella manera. Sabia que carregaria amb aquella sensació durant tot el trajecte fins a Izman.

—Viure sota un sol de justícia no ajuda gaire a prendre’s les coses amb el cap fred, precisament —vaig continuar—. Sobretot si, suposem, a una Serp d’Orient i a un Bandit d’Ulls Blaus se’ls acut esbombar el que passa aquí. —Vaig mirar en Hasan de reüll, pregant perquè no estigués a punt de volar-me el cap—. Però, mira, et diré una cosa: em penso que et puc ajudar.

—No em diguis! —va mofar-se en Hasan. Amb tot, es notava que m’escoltava amb atenció.

—I tant. Estic disposat a renunciar i a ocupar el lloc del xaval. A canvi de mil fouzes.

El foraster es va tombar cap a mi i va dir alguna cosa en un idioma que jo no vaig reconèixer, però que va sonar com un renec.

—Que t’has begut l’enteniment, nano? —va exclamar, canviant un altre cop al mirají—. Vols que et disparem a tu en comptes de disparar-li a ell?

—Si tinc sort, ni em tocareu —vaig respondre, amb la respiració agitada. El noiet feia tentines endavant i enrere damunt la sorra que, sens dubte, estava plena de vidres trencats. Anava descalç, però no es queixava.

—Disparem o què? —va bramar en Dahmad, abans de llançar la seva ampolla buida al noi. No el va encertar per un parell de pams.

Jo continuava mirant en Hasan; encara no l’havia convençut.

—Si no estic de sort, no caldrà que em paguis res i el teu públic quedarà content per haver vist sang. —El llavi d’en Hasan es va arrufar encara més—. Així, tothom marxarà a casa satisfet.

—Excepte el Bandit mort —va dir el foraster en veu baixa perquè només el sentís jo. Tot seguit, va alçar la veu—. El que farem serà perdre expressament.

Els ulls del foraster no s’havien apartat de mi ni un segon, fins i tot quan s’adreçava a en Hasan. Vaig obrir la boca per protestar, però ell va aconseguir aturar-me amb la mirada. Pertanyíem al mateix bàndol.

—Si el Bandit d’Ulls Blaus està decidit a posar-s’hi com a objectiu, jo tiraré primer. No encertaré l’ampolla, però tampoc el tocaré a ell. A continuació, deixes que dispari el Bandit i jo em posaré com a objectiu. Ell també fallarà.

Se’m van tensar les espatlles, com si els meus braços sabessin que no podia sofrir fallar un tret. Però el foraster m’estava fent confiança. Vaig assentir de la manera més discreta possible.

—El teu campió guanyarà per eliminació. I tots sortirem d’aquí sense cap forat de bala.

—I amb els diners —vaig afegir, abans que el foraster ens convertís en persones honorables, però pobres—. Ens quedarem mil fouzes dels ingressos de la casa. Cadascú.

—Us donaré cent fouzes a cadascú —va dir en Hasan.

—Vuit-cents? —vaig replicar.

—Cinc-cents i doneu gràcies que no us enviï algú perquè us trenqui els dits i em torni els diners.

—Fet.

Cinc-cents fouzes no eren mil, però millor això que res. I en tenia prou per arribar a Izman.

La multitud començava a neguitejar-se.

—Eh, covards! —va cridar algú d’entre el públic—. Penseu disparar o què? Aquest xaval es pixarà a sobre!

En Hasan es va apartar de nosaltres.

—Senyors! A qui li interessa veure com disparen a aquest mocós? A més a més, no és prou alt. —En Hasan li va treure l’ampolla del cap—. Au, fot el camp d’aquí!

El nano se’l va quedar mirant com si fos un botxí que hagués tallat la soga al darrer moment.

«Marxa», vaig dir-li en silenci. Ell va tocar el dos amb passes vacil·lants.

Vaig deixar de sentir la pressió al pit, però el murmuri de protesta dels assistents va anar creixent. En Hasan els va fer callar alçant una mà.

—No us agradaria més veure com aquests tres homes s’apunten els uns als altres?

El xivarri del públic va ser eixordador: van començar a picar de peus tan fort que l’edifici sencer va tremolar de dalt a baix.

—Fes una passa endavant, Bandit!

Vaig agafar aire profundament. Potser m’ho hauria d’haver pensat dues vegades abans de parlar. O, com a mínim, hauria d’haver insistit perquè em paguessin els mil fouzes.

—Vinga, nano —va dir una veu, al meu costat—. Confies en mi, oi?

Vaig fitar el somriure presumptuós del foraster.

—Ni tan sols et conec.

Ell va allargar la mà i em va treure el barret. Vaig agrair haver-me lligat els cabells enrere, sota el sheema que m’arribava a les celles, però de tota manera em vaig sentir nua sense el barret.

—Raó de més per confiar en mi.

El camí fins a l’altra punta del graner em va semblar etern. En Hasan va somriure mentre em col·locava l’ampolla damunt del cap.

—Val més que no et moguis si vols cobrar la recompensa, noi. Si no, tothom veurà l’ampolla tremolant com una núvia la nit de noces.

La ràbia que sentia em va ajudar a mantenir-me quieta i l’ampolla es va quedar immòbil. Fins i tot quan el foraster es va situar davant la línia de tir. Fins i tot quan va introduir la bala a la recambra. Fins i tot quan va alçar el revòlver i em va apuntar directament al cap. El problema era que no podia respirar. Ell va apuntar amb cura, per ajustar el tret. S’ho va prendre amb calma, però jo tenia els nervis a flor de pell.

—Dispara, covard! —vaig cridar de sobte, en el mateix segon en què el revòlver detonava.

No vaig tenir temps ni d’acotar-me.

La multitud va escridassar el tirador. Jo encara era viva per sentir-ho.

Vaig inclinar el cap i l’ampolla em va caure intacta a les mans. Em vaig tombar i vaig trobar la bala incrustada a la paret, un pèl més a l’esquerra del meu crani. Aleshores sí que vaig començar a tremolar, potser pels nervis o bé per l’entusiasme. En qualsevol cas, vaig agafar bé l’ampolla amb les mans per evitar que se’m notés.

Envoltada per una esbroncada general, vaig caminar cap a la línia. Em vaig creuar amb el foraster a mig camí, quan ell es disposava a ocupar el meu lloc sota la diana. Es va aturar un moment per tornar-me el barret.

—Estàs bé? —va preguntar.

—No has deixat gaire marge —vaig dir mentre em tornava a cobrir els cabells.

—Què et passa, Bandit? —va preguntar, com si li estigués passant pel cap alguna cosa d’allò més divertida—. Ja no ets sents tan immortal com abans?

—Jo no provocaria algú que està a punt d’apuntar-te al cap amb un revòlver —li vaig etzibar alhora que li passava l’ampolla.

El foraster va riure i va continuar caminant.

Ara era jo la que em col·locava darrere de la línia blanca, mentre que ell era l’objectiu. Podia encertar l’ampolla sense problemes, si volia. Quina probabilitat hi havia que en Dahmad disparés al foraster en un lloc fatal? I encara que ho fes, fins a quin punt m’importava aquell noi? Menys que els cinccents fouzes del premi.

Vaig disparar. L’ampolla es va quedar on era, d’una sola peça.

—S’ha acabat la partida! —va cridar en Hasan per damunt dels crits de la gent—. En Dahmad és el guanyador!

Uns quants el van victorejar. Segurament eren els que duien a la mà paperetes amb el seu número escrit. Amb tot, va començar a sentir-se un clam entre la multitud.

«Que dispari! Que dispari! Que dispari!».

El campió va avançar a empentes i rodolons.

—Sí! Jo també vull disparar a la Serp.

El foraster ja s’havia tret l’ampolla de damunt del cap, però el campió es va acostar amb posat fatxenda a la línia blanca, apuntant i fent-li gestos perquè tornés a situar-se al lloc de l’objectiu.

—Tenen raó! —va bramar en Hasan—. No podem considerar-lo guanyador si no arriba a disparar. —Em va mirar directament. Vaig comprendre a la perfecció el que em volia dir. Si no es proclamava cap guanyador, la casa es quedava sense guanys. I això significava que nosaltres sortiríem amb les butxaques buides—. Què hi dius, Serp d’Orient?

Els meus ulls es van creuar amb els del foraster i vaig fer que no amb el cap. Ell em va aguantar la mirada una bona estona, però ja sense l’aire burleta d’abans.

Va fer una passa enrere i es va tornar a posar l’ampolla damunt del cap.

El campió va apropar-se a la línia fent tentines. Amb prou feines s’aguantava dret. Va mirar-se l’objectiu amb els ulls mig aclucats, com si intentés determinar on era exactament.

El meu pare solia tornar a casa així de borratxo de la fàbrica. Un dia se li va acudir agafar un revòlver. La mare i jo hauríem mort aquell dia, si hagués tingut punteria.

En Dahmad va alçar el revòlver. Des del meu lloc, vaig veure que apuntava directament al pit del foraster, aquell que l’havia vençut la darrera vegada. En Dahmad estava prou borratxo per pensar que la venjança seria millor que la victòria. I una persona era prou grossa perquè fins i tot ell, torrat com anava, encertés l’objectiu.

Quan el dit del campió es va apropar al gallet, les paraules que en Hasan havia dit abans em van venir al cap de sobte. No hi havia segones oportunitats. Vaig llançar-me de costat sense pensar-m’ho dos cops i vaig topar contra en Dahmad.

L’empenta va provocar que el tret es desviés un metre cap a l’esquerra. El licor va fer la resta i en Dahmad va caure a terra mentre jo feia mans i mànigues per mantenir l’equilibri, agafant-me el braç amb què l’havia picat.

Els assistents van esclatar com una bóta de pólvora que hagués estat esperant l’espurna per encendre’s. Se sentien estafats, tot i que ningú no semblava saber de quina manera. Alguns cridaven que el foraster i jo fèiem conxorxa; d’altres acusaven en Hasan d’haver-los enganyat. Al cap d’un moment, es van abalançar damunt dels corredors d’apostes.

—Fill de puta! —Unes mans em van agafar de mala manera per la camisa. En Dahmad per fi s’havia posat dret i m’estava apartant de la posició de tir. Vaig intentar resistir-m’hi arrossegant els peus per la sorra, però ell em va tornar a col·locar davant del mur del fons amb una empenta que em va deixar sense alè. Aleshores vaig veure que duia un ganivet a la mà. Em va acostar molt la cara, mostrant-me les dents i empudegant-me la galta amb la seva ferum d’alcohol.

—Et penso obrir en canal, des del melic fins al nas. Hauràs de recollir els teus budells de terra, nano.

La mà del foraster es va aferrar al canell del campió tan de pressa que ni tan sols ho vaig veure. Amb tot, sí que vaig sentir el so esgarrifós de l’articulació trencada. Em vaig deixar caure a la sorra, arraulida, mentre el campió queia de costat, rugint de dolor i ja sense el ganivet. Vaig veure que se li havia dislocat un os del braç. El foraster va recollir el ganivet de terra.

—Corre —em va ordenar.

Aquell lloc s’havia convertit en un veritable infern.

Un borratxo que corria per sortir va donar un cop a un dels fanals. El llum es va estavellar a la graderia i va escampar oli i flames pertot arreu.

Em vaig tombar cap a l’entrada, però la batussa ja havia arribat massa lluny. No hi havia manera d’escapar per aquella banda. El foraster i jo ens vam quedar quiets, amb l’esquena contra la paret. S’havien oblidat de nosaltres: ja no teníem res a veure amb aquell caos. El graner es va començar a omplir de fum, i vam pensar que no trigaríem gaire a ofegar-nos.

—Suposo que no saps volar, oi? —va cridar per damunt del brogit, assenyalant enlaire amb la barbeta. Hi havia una finestra, molt amunt, dalt de la graderia.

Vaig somriure, tot i que ell no ho va poder veure.

—No sé volar, però no peso gaire.

Em va entendre de seguida. Va entrecreuar els dits de les dues mans tot fent un punt de suport per al meu peu. Em vaig enfundar al cinturó el revòlver que encara duia a la mà. No pensava deixar enrere una arma com aquella de cap de les maneres.

Vaig recular unes passes per agafar embranzida i vaig arrencar a córrer. Vaig fer la tercera passa per sobre de les mans entrellaçades del foraster i vaig saltar cap amunt. Em vaig aferrar a l’ampit de la finestra fent força amb els braços. Estava segura que m’hi sortiria més d’un blau. Les mans del foraster eren a sota meu, empenyent-me mentre jo grimpava per la finestra. La teulada de la casa d’oracions quedava més avall, però l’alçada no era cap problema, i al cap d’uns segons vaig ser a l’aire lliure. Frisava per sortir corrents.

En comptes d’això, em vaig tombar i, des de dalt, vaig ajudar el foraster a pujar fins que tots dos vam tenir els peus a la teulada.

Vam saltar i vam caure rodolant per terra. Una bala em va passar prop del cap i va impactar en una fusta.

—Molt bé, Bandit —va esbufegar—. I ara què?

I ara què? Però si érem a la ciutat on el cel feia pudor de fum i on el caos es desencadenava tan bon punt es feia fosc!

Havia de tornar a casa del meu oncle. M’havia de desempallegar del foraster. Una vegada, la meva cosina petita, la Nasima, va rebre una pallissa per arribar a casa amb un ratolí que havia trobat prop de l’escola. No calia tenir gaire imaginació per endevinar què em passaria a mi si hi duia un foraster perdut. I això sense tenir en compte com podia reaccionar el foraster quan descobrís que era una noia.

—No pateixis per mi —li vaig dir.

Em va mirar per damunt de l’espatlla.

—Tens algun lloc on anar?

Jo ja estava reculant cap al pal on havia deixat lligada la Blava, amb l’esperança que encara hi seria.

—Gràcies per tot —vaig dir, forçant un somriure malgrat que sabia que ell no el podia veure—, però m’estan esperant.

I abans que pogués dir res més, vaig sortir al galop.