Capítol 8

Mai de la vida no havia vist tanta gent junta com a l’exterior de l’estació de tren de Junipera. A mà esquerra, un home amb barba grisa cridava darrere el vapor i el fum que sortia de la seva parada de broquetes de carn; a l’altra banda, una dona amb un vestit de colors daurats ple de picarols cantava i ballava; se sentia una veu predicant entre la multitud, un Sant Pare dret sobre una petita tribuna amb les mans alçades per mostrar a la gent aplegada els dos tatuatges circulars idèntics que duia als palmells. La cantarella de la seva veu durant la prèdica em va recordar en Tamid. Els remordiments em van tornar a envair. L’havia abandonat per salvar la vida mentre ell sagnava estès a la sorra.

El Sant Pare abaixava les mans al final de cada pregària, beneint la multitud que es congregava als seus peus. Perdonant així els nostres pecats.

El torrent de cossos em va empènyer més enllà, cap al final del mercat, sota l’arcada tacada de sutge. Em van passar pel costat unes dones que duien grans farcells damunt del cap. Uns homes que arrossegaven troncs dues vegades més grossos que ells em van obligar a seguir avançant. Em vaig deixar portar per aquella munió de gent fins a arribar a l’ombra de l’estació. En veure-la, em vaig entrebancar a causa de la impressió.

Havia sentit a parlar dels trens, però tot plegat no m’ho havia imaginat d’aquella manera. L’enorme bèstia, negra i daurada, reposava a l’estació com un monstre de les històries antigues, exhalant un fum fosc que s’alçava cap a la cúpula de vidre, molt bruta. Una multitud s’hi aglomerava al davant.

—El bitllet —em va demanar un home que duia una armilla i una gorra de color groc pàl·lid, amb la mà estesa cap endavant i una cara d’avorrit més que evident.

Em va costar una mica deixar anar el bitllet quan l’hi vaig entregar. Havia trigat dos dies a viatjar des de Sazi fins a Junipera, tot i haver cavalcat damunt d’un buraqi. Tampoc no hi havia ajudat gaire el fet que la brúixola que havia robat a en Jin aprofitant que havia quedat inconscient estigués espatllada i m’hagués dut per un camí equivocat. M’havia hagut d’esperar fins a l’albada per trobar la ruta correcta un altre cop.

Havia arribat a la ciutat a temps per malvendre el buraqi per la meitat del seu valor. Millor això que res. I el que era més important, amb allò n’havia tingut prou per comprar un bitllet directe a Izman. Veure aquell nom imprès amb tinta negra al paper groc que tenia a la mà era com tenir una història més entre els dits, a punt de volatilitzar-se d’un moment a l’altre. Havia amagat el bitllet sota el matalàs de l’habitació que havia llogat i havia comprovat una vegada i una altra que encara hi era, fins que finalment havia decidit que estaria més tranquil·la si el duia enganxat a la pell.

El revisor em va mirar amb les celles arrufades i jo em vaig resseguir tímidament la roba nova amb els palmells de les mans. A plena llum del dia no m’era tan senzill fer-me passar per un noi, però ho havia d’intentar igualment. El blau que m’havia sortit a la galta havia adquirit una tonalitat groga verdosa que em sobresortia tot just rere el sheema vermell, i la roba nova m’anava baldera on més em calia. Els diners que m’havien sobrat, unes quantes monedes de Xitxa i la brúixola masegada que en Jin havia dut penjant de les alforges formaven part del farcell que duia lligat al voltant del cos per dissimular la cintura. Si algú m’examinava amb atenció, acabaria descobrint la meva disfressa, però fins i tot aquella imitació barata d’un noi era millor que mostrar-me com una noia que viatjava tota sola.

Vaig posar-me la camisa per sobre del revòlver nou que havia comprat amb els diners del buraqi. No m’hauria servit per fer-me pas i aconseguir pujar al tren, però potser caldria tenir-lo a mà si havia de fugir dels de les gorres grogues. Aviat ho sabria.

—Aquest bitllet és de primera classe —va dir, agitant-lo davant meu com si fos una mare brandant el dit per reprovar el mal comportament dels seus fills.

—Oh —em vaig limitar a dir, i és que no sabia de què em parlava. Vaig fer mans i mànigues perquè els dits no em tremolessin—. Ah, sí?

Per un moment, em vaig pensar que m’acusaria d’haver robat el bitllet. Fos el que fos allò de la «primera classe», estava segura que no es corresponia amb el meu aspecte, sobretot perquè tenia la galta inflada i un tall damunt la cella.

—Ha d’anar al capdavant del tren, si té bitllet de primera classe.

Em va tornar el bitllet i em va assenyalar la part davantera d’aquella bèstia de ferro, més enllà d’on s’arremolinava la majoria de la gent.

—Oh —vaig tornar a dir. Vaig recuperar el bitllet i em vaig endinsar en la multitud, seguint de prop un home que transportava una gàbia tapada, d’on sorgien uns gralls que destacaven fins i tot per damunt de la cridòria general.

L’home que m’havia venut el bitllet m’havia preguntat si volia un compartiment per a mi sola i jo li havia dit que sí, pensant que seria més segur. No m’havia plantejat res més, quan me n’havia dit el preu. En aquell moment, però, pensava que podria haver-me estalviat ben bé vint fouzes si hagués estat una mica més espavilada.

Vaig veure una zona acordonada on s’esperava gent vestida amb khalats de tela fina i sheemes de colors vistosos. Tothom tenia bitllets de color groc com el meu. Jo duia roba nova, però no deixava de ser la típica vestimenta del desert, i totes les meves pertinences cabien dins la bossa que duia a l’espatlla. Res de l’altre món, com la vida que havia tingut fins aleshores: munició i una muda. Pura supervivència. Pel que feia a la resta dels passatgers, semblava com si als pesats baguls que carregaven n’hi cabessin ben bé dotze, de vides.

Vaig sorprendre un home amb la barba trenada mirant-me de reüll i vaig tenir la sensació que les rialles reprimides de les dues noies de darrere meu venien provocades pel meu aspecte. No hauria sabut dir si l’home a qui vaig entregar el bitllet va alçar les celles en veure la fila que feia o si aquella era la seva expressió habitual. En tot cas, va acceptar el bitllet i el va estripar pel lloc corresponent amb molta cura abans de tornar-me’l. Amb el clatell encès per la vergonya, vaig pujar les escales metàl·liques tan de pressa com vaig poder sense que semblés que fugia.

Tampoc no havia vist mai res semblant a l’interior del tren. Un llarg passadís amb moqueta del color de la sang fresca descrivia una línia recta al bell mig del vagó. Hi donaven un munt de portes de metall amb acabats refinats, cadascuna amb una finestra de vidre i cortines del mateix color vermell del terra.

I jo que em pensava que a casa d’en Tamid eren rics.

Les noies enriolades em van passar pel costat, esbufegant a través dels vels de mussolina amb què es cobrien el rostre. L’home que anava darrere d’elles va escopir un «perdoni» tan insolent que em va fer pensar que en realitat no estava demanant perdó. Vaig acotar el cap i em vaig fixar com les vores de coloraines dels seus khalats fregaven la moqueta flonja que cobria el terra del passadís.

Em vaig quedar uns metres darrere del grup fins que vaig trobar un compartiment retolat amb el mateix número que apareixia al meu bitllet. Vaig obrir la porta amb cura, com aquella vegada que vaig intentar descobrir si la serp que havíem trobat darrere l’escola era morta o només estava adormida. La mare sabia extreure el verí de les serps. Amb tot, no crec que hagués sabut com actuar en la situació en què em trobava en aquell moment.

Vaig tancar el compartiment per dins, em vaig asseure al llit i em vaig desembolicar el sheema. Vaig allargar una mà per tocar el coixí, tan net que em semblava impossible, però vaig enretirar els dits sense voler. Aquell matí m’havia banyat. En uns banys de qualitat. M’havia posat oli als cabells i me’ls havia pentinat dins l’aigua fins que havien perdut l’aspecte deslluït que tenien habitualment. El vapor que s’enlairava fins al sostre dels banys me’ls havia arrissat. Tot i això, seguia tenint la impressió que el desert em perseguia, com si dugués la sorra incrustada a la pell després de quasi disset anys.

Un xiulet em va perforar els timpans. Una alarma? Em vaig posar dreta d’una revolada i vaig retrocedir fins a l’altra punta del compartiment, amb l’arma preparada a la mà, apuntant cap a la porta. Vaig esperar per si s’obria en qualsevol moment.

El cor va tenir temps de bategar-me dues vegades abans que passés res, malgrat que a fora hi havia molt d’enrenou. Aleshores, la cambra es va sacsejar cap a una banda. Vaig caure cap a la dreta i vaig quedar asseguda al llit un altre cop. Em va anar de ben poc que no premés el gallet per accident. Em vaig agafar al llit mentre el tren feia uns quants sotracs més i, tot seguit, ens vam començar a desplaçar una mica més suaument.

En realitat no havia previst com seria, allò d’anar amb tren. M’imaginava que em sentiria com si muntés a cavall, però saltava a la vista que m’havia equivocat de mig a mig. Em vaig asseure al llit, vaig notar com acceleràvem, i al cap d’una estona em vaig posar dreta. L’única cosa que es veia per la finestra era el fum negre que omplia l’estació.

Amb una estrebada violenta, la negror va desaparèixer i el fum va desviar-se cap amunt, cap al cel del desert. Ja podia mirar per la finestra.

Vaig prémer el front contra el vidre. Per primera vegada a la vida, el desert no em va semblar interminable. L’horitzó s’acostava ràpidament i el blau de la galta em va fer una mica de mal quan un somriure em va tensar la pell.

Anava cap a Izman.

Em vaig estirar al llit, bressolada pel moviment suau del tren. El compartiment es va enfosquir quan el sol va passar a l’altra banda del vagó, i va arribar un punt en què l’estómac em va començar a rondinar.

Vaig ignorar-lo tanta estona com vaig poder, però sabia que el viatge a Izman duraria una setmana. Tard o d’hora hauria d’abandonar el compartiment.

Quan en vaig sortir, el tren anava a tota màquina. Als passadissos em vaig creuar amb unes dones ben vestides; també hi havia homes drets, rient i donant-se copets a l’espatlla amb les mans tan plenes d’anells que em va semblar increïble que les poguessin alçar. Em vaig sorprendre passant la mà pel gruixut paper pintat de color vermell que cobria les parets mentre caminava pel comboi. Em vaig ficar la mà a la butxaca, conscient que no era un gest típic de la gent que viatjava en primera classe.

Vaig deixar enrere els vagons dormitori i vaig entrar en un altre que semblava un bar. No era un local com aquell tan fosc i polsegós de Sazi, sinó que estava ben il·luminat, malgrat que el sostre havia quedat ennegrit pel fum de les pipes. Un grup d’homes que jugaven a cartes van esclafir a riure quan els vaig passar pel costat. Més enllà hi havia un vagó restaurant. Vaig vacil·lar un moment mentre travessava la porta i de seguida va aparèixer un home uniformat que em va convidar a seure en una taula.

La pell negra que recobria el respatller va cedir sota el meu pes quan vaig ocupar el seient del costat d’una finestra: una cadira que grinyolava cada cop que em movia. La dona de la taula del costat va aixecar el cap en sentir el soroll que vaig fer mentre mirava d’acomodar-me, tot i que vaig intentar moure’m tan poc com vaig poder. Estava sola, envoltada de desconeguts, i no de la gent que coneixia de tota la vida. Encara m’hi havia d’acostumar. Valia més no cridar gaire l’atenció. Si algú es fixava en mi, segurament es preguntaria què hi feia un noi tan malgirbat, amb el cap embolicat amb un sheema, entre gent tan refinada.

Em van posar al davant tot de plats pintats de molts colors plens de menjar. Em vaig apartar el sheema de la boca, vigilant que ningú no es fixés gaire en mi, però de fet tothom estava concentrat en el seu plat. Vaig mantenir el cap cot mentre m’entaforava la forquilla a la boca. Me l’havia omplert massa, i vaig estar a punt d’ennuegar-me: la quantitat d’espècies que hi havia en aquell mos devia costar el sou d’un mes a Niudepols. Vaig mastegar i vaig empassar-me el menjar abans de buidar la copa d’arak que m’havien servit.

El segon mos, més contingut, va ser millor; potser perquè ja sabia què m’hi trobaria. Ben aviat vaig començar a endrapar amb fruïció. Encara estava escurant el plat amb la forquilla quan me’l van retirar.

Però després del primer plat en va venir un altre, i després un altre. Quan ja estava llepant les darreres gotes de mel que m’havien quedat als dits del baclaua, no podia dir ni fava. I estava esgotada.

Fer una becaina durant les hores més caloroses de la tarda no era un luxe que ens poguéssim permetre a Niudepols. Amb tot, ho havia vist fer a Sazi, quan els rics desapareixien dels carrers per refugiar-se en estances més fresques. Semblava com si dins el tren també seguissin aquella tradició. Els passatgers van començar a retirar-se als compartiments o a acomodar-se sobre les tapisseries del vagó restaurant per tancar els ulls una estona.

Jo vaig tornar al meu compartiment i vaig tancar la porta d’un cop de peu. Em vaig treure les botes i em vaig deixar caure damunt dels llençols nets. Al cap d’una setmana seríem a Izman. Un cop allà, hauria d’empescar-me la manera de menjar, vestir i comportar-me com ho feia la gent de la gran ciutat. Fins aleshores, però, podia fer el que realment volgués.