Capítol 10

Per un breu instant em vaig sentir com si volés.

De cop i volta, les vies van entrar dins el meu camp de visió, i per poc no m’hi esberlo el crani. Vaig topar amb les costelles directament a terra.

Vam caure pesadament a la sorra. Em vaig quedar sense aire als pulmons. Vam rodolar mentre en Jin m’agafava amb força i el tren em xerricava a cau d’orella, ofegant qualsevol cosa que hagués volgut cridar per respondre-li. Al final ens vam aturar en un banc de sorra.

Em vaig treure en Jin del damunt i vaig notar un dolor que se’m va estendre des de l’espatlla fins als malucs. Ell va renegar, agafant-se el costat on havia rebut l’impacte. Jo, en canvi, estava disposada a arrencar a córrer darrere el tren per tornar-hi a pujar. Ja m’havia posat dreta quan la nit i el fum negre es van empassar el darrer vagó, i per un segon d’insensatesa vaig pensar en la possibilitat de perseguir-lo i agafar-m’hi, de viatjar diversos dies penjada de la cua d’un tren.

Però el tren va marxar, carregat de centenars de passatgers que es dirigien a Izman. Sense mi. Vaig notar que alguna cosa se’m trencava a dins i em vaig envoltar les costelles amb els braços, com si amb allò pogués evitar mals majors.

—Estàs bé? —va preguntar en Jin, encara amb les mans al costat—. Amani?

La manera com va pronunciar el meu nom, amb una llarga exhalació, em va encendre com una espurna en una bóta de pólvora. Vaig brandar un puny directament cap a la seva cara.

En Jin em va agafar en canell abans que els meus artells quedessin a una distància incòmoda del seu nas. Em va clavar una estrebada i això em va fer perdre l’equilibri.

—Et donaré un consell. —Era a prop meu, tant com quan m’havia fet un petó, o, més ben dit, quan l’hi havia fet jo—. No intentis pegar un home que et mira directament als ulls. Tens ulls de traïdora, Bandida.

Li vaig clavar un cop de puny a la panxa, amb la mà que tenia lliure, amb tanta força que els dits em van petar. En Jin es va doblegar, tossint.

—Gràcies pel consell —vaig dir-li, desitjant poder assaborir aquella sensació de victòria sense que la mà em fes tant de mal.

—De res. —Es va posar les mans a la panxa, on havia rebut el cop, però semblava que rigués. Vaig haver de reprimir-me per no tornar-li a pegar aprofitant que estava acotat. En comptes d’això, em vaig alçar la camisa i vaig treure el revòlver que duia lligat a la cintura—. Hauríem de començar a caminar. Segurament no estem ni a un dia de Massil. Només cal que seguim les vies. Si ens hi posem ara, podríem arribar-hi abans que el sol sigui a dalt de tot.

—Què et fa pensar que voldré venir amb tu?

Si no hagués estat perquè a ell el perseguia tot un exèrcit, jo encara seria camí d’Izman. Per descomptat, si no hagués estat per ell, encara seria a Niudepols. Però aleshores aquell detall no em va interessar. Vaig tornar a guardar-me el revòlver al cinturó; allà no calia que me l’amagués. Al contrari, convenia que es veiés que anava armada.

—Tens un pla més bo? —va dir en Jin, assenyalant amb un moviment de braç la buidor del desert, com si m’estigués oferint un banquet infinit—. Tot i que potser prefereixes vagar pel desert i acabar devorada pels voltors abans que caminar durant un dia amb mi.

No s’equivocava. El no-res s’estenia al nostre voltant fins on ens arribava la vista, amb l’única excepció de les vies, que semblaven una cicatriu de ferro sobre la sorra. Només hi havia dos sentits en què podia caminar si volia conservar la vida: endavant amb ell, o de tornada cap a Junipera.

I no estava disposada a desfer el camí.

—Ara no et pensis que ho faig per tu —li vaig etzibar. Em vaig passar els dits pels cabells, per alliberar-los del sheema, on m’havien quedat atrapats. Vaig començar a caminar—. No crec que valgui la pena arriscar ni un pèl per la teva companyia.

Vam caminar en silenci mentre la nit anava conquerint el cel. La ràbia que sentia em feia anar tres passes endavant d’en Jin, però fins i tot aquell foc va començar a apagar-se a mesura que avançava la nit. No parava de dir-me a mi mateixa que ens hauríem hagut de decantar per alguna altra alternativa. Ens podríem haver quedat al tren. Podríem haver trobat un amagatall. Alguna cosa.

Al cap d’unes hores de donar-hi voltes, però, no se m’acudia cap altra solució que no fos la de saltar del tren.

Em costava estar enfadada amb algú que m’havia salvat la vida.

Ja feia quasi tota la nit que caminàvem quan vaig veure una silueta. Vaig pensar que era un miratge provocat per la llum grisa prèvia a l’albada. Aquells moments incerts entre la nit i el dia, en què ni Déu ni la Destructora dels Mons tenien un domini clar, eren els més perillosos. Però no era allò, no: algú caminava cap a nosaltres, seguint les vies.

Em vaig deixar caure damunt la sorra per instint, fonent-me amb el paisatge per passar desapercebuda. En Jin es va ajaure al meu costat un segon després, sense dubtar-ho ni un moment.

—Què passa? —va preguntar, amb prou seny per no alçar la veu mentre se m’apropava arrossegant-se amb els colzes.

—S’acosta algú —vaig dir, assenyalant cap endavant amb la barbeta. L’única cosa que albirava era la silueta d’algú que anava a peu i que venia cap a nosaltres. Potser era un nòmada solitari que havia sortit de Massil de la mateixa manera que nosaltres ens havíem proposat entrar-hi. O també podia ser que algú del vagó de tercera classe hagués dit als soldats que havien vist com una noia vestida de noi saltava del tren acompanyada d’un foraster.

Era evident que en Jin havia pensat el mateix que jo.

—Som-hi.

Va començar a avançar amb els colzes per mantenir-se pla damunt la sorra, allunyant-se de la via. Havíem estat caminant entre els rails, d’una travessa a la següent per no deixar petjades. Vaig arrossegar-me darrere d’en Jin, mirant d’esborrar amb una bota el rastre que deixaven els nostres cossos. Després d’haver escalat una duna, vaig rodolar cap a l’altre vessant i em vaig quedar ben estirada per mantenir-me invisible des de la via. Vaig preparar el revòlver per si de cas. En Jin ja duia un ganivet a la mà.

Ens vam quedar ajaguts a la sorra, l’un al costat de l’altre, en silenci. Notava com el desert es movia sota la meva panxa cada cop que respirava. Vaig parar l’orella per intentar sentir les passes, però aquell era el problema de la sorra: esmorteïa la majoria dels sons. Si aquell desconegut s’ho proposava, no el sentiríem grimpar per la duna fins que el tinguéssim a sobre. Teníem l’avantatge de ser dos contra un, però el factor sorpresa podia fer que un home sol es tornés perillós igualment.

Em vaig adonar que el més probable era que no fos un soldat. Els soldats no acostumaven a anar sols. Amb tot, allò només excloïa una possibilitat entre cent, cadascuna més perillosa que l’anterior. Podia ser un mudapell afamat. O un àvid bandit del desert. O un djinn.

No. Aquella idea era ridícula. No podia ser un esperit, perquè el ferro de les vies l’hauria mantingut allunyat. I feia molts anys que ningú no havia vist cap djinn. Ja no vivien entre nosaltres com abans.

Però els djinns eren immortals, i allò era el desert. El desert en la seva màxima esplendor. Segons la llegenda, hi campaven éssers que no trepitjaven la civilització des de feia dècades.

La incertesa em feia venir ganes d’enfilar-me a la duna per donar un cop d’ull. Vaig reptar a poc a poc, amb molt de compte, fins a la seva cresta. En Jin em va xiuxiuejar una advertència amb un fil de veu. Em vaig posar el canó del revòlver davant dels llavis per fer-lo callar i, de passada, per recordar-li que anava armada i que segurament tenia més punteria que qui anava per la via, fos qui fos. No va allargar la mà per aturar-me quan vaig recórrer els darrers centímetres que em faltaven per arribar al capdamunt.

Els rails estaven tan buits com l’ampolla de licor d’un borratxo en un dia de pregàries.

—No hi ha ningú. Ha passat de llarg.

O bé s’havia esvaït en una columna de foc sense fum, com els djinns de les històries que s’explicaven.

—Tens impulsos suïcides o què? —Per la veu, en Jin semblava quasi impressionat. Va parlar a un volum gairebé normal, quan es va haver incorporat.

—Si en tingués, hauria fracassat estrepitosament, perquè encara sóc viva —vaig dir, mentre tornava a enfundar el revòlver.

—Doncs no sé com t’ho has fet. —En Jin es va fregar la cara amb les mans, cansat. Jo també estava esgotada, me’n vaig adonar de sobte—. Mai no et van explicar la història de la impulsiva Atiyah i el djinn Sakhr, quan eres petita?

—Suposo que vols dir el djinn Ziyah —el vaig corregir, mig distreta.

—Què?

—Que es diuen Atiyah i Ziyah, així rima. Això de Sakhr t’ho has tret de la màniga —vaig dir.

Tothom coneixia la història d’Atiyah, la noia impulsiva que sempre s’estava ficant en problemes, i el seu amant djinn, en Ziyah, que patia tant per ella que li va dir el seu nom. El seu nom de veritat. Un nom que ella pogués pronunciar per invocar-lo si necessitava ajuda. Un nom amb què ella podia disposar d’ell a voluntat. Un nom que podia xiuxiuejar davant de qualsevol porta tancada perquè s’obrís al regne secret del djinn.

—Creus que és tan important, el nom del djinn?

—No, però suposo que cal pronunciar-lo bé. A la història, ella mor perquè en pronuncia malament el nom, no perquè sigui impulsiva. En qualsevol cas, per què estem parlant d’això? —vaig preguntar.

Tots dos ens vam quedar callats.

—De debò que val tant la pena jugar-se la vida per reunir-te amb la teva tia d’Izman? —va preguntar finalment.

—No ho sé. No la conec.

En Jin es va aturar en sec mentre es passava les mans pels cabells. S’havia arromangat la camisa fins als colzes i vaig veure com se li tensaven els músculs dels avantbraços mentre em mirava.

—M’estàs dient que te’n vas a Izman a trobar-te amb algú que no coneixes?

—Me’n vaig a Izman perquè ha d’existir una vida millor que la que ja conec.

—Doncs no és veritat —va sentenciar en Jin—. A les ciutats la vida és encara pitjor. No és com a Niudepols, on tothom sap com et dius i si et maten és per una bona raó. Allà et poden matar sense cap motiu. I això seria una llàstima. Ets massa excepcional perquè el teu cadàver acabi en una claveguera.

Es va posar dret i em va oferir una mà, però el vaig ignorar. I vaig ignorar també el que havia dit sobre mi, allò que era excepcional.

—Parles igual que el meu pare —vaig dir, mentre m’aixecava sense la seva ajuda.

—El teu pare? —va preguntar, abaixant la mà.

—Sempre deia que la ciutat era per als lladres, les putes i els polítics —vaig dir, imitant el to monòton de la veu del pare i gesticulant davant d’una beguda imaginària—. Que estaria molt millor a Niudepols, on la meva família pogués vetllar per la meva seguretat. Vols saber què entenia el meu pare per «vetllar per la meva seguretat»?

—Què li va passar? —va preguntar en Jin. Vaig notar un matís de tensió a la seva veu que no vaig saber interpretar.

—La meva mare el va matar —vaig respondre. En Jin es va quedar bocabadat—. I no et molestis a dir que et sap greu. Era un malparit i, a més a més, no era el meu pare de debò.

Vaig tornar a pensar en el soldat d’ulls blaus que acompanyava el comandant Naguib i em vaig preguntar quants nens mig gal·lans hi devia haver al desert. Cap altre, que jo sabés, però tampoc és que hagués viatjat gaire lluny, fins aleshores.

—Anava a dir que més aviat semblava que s’ho mereixia —va dir en Jin—. I la teva mare?

El seu to de veu revelava que ja sabia la resposta.

—Què els sol passar, als assassins?

De vegades, en somnis, encara la veia penjant d’una soga. Vaig dreçar les espatlles, preparada per sentir que s’ho mereixia, tal com tothom havia dit fins llavors.

—Això sí que em sap greu —va dir—. És molt dur perdre una mare.

Vaig tenir la sensació que potser en sabia alguna cosa, sobre mares mortes.

—No m’hi lliga res, a Niudepols —vaig admetre—. Només em queda la meva tia Safiyah, que viu a Izman. Per això vaig pensar: «Per què no marxo cap a Izman?».

No va respondre de seguida. Darrere els seus ulls s’estava lliurant alguna mena de batalla.

—D’acord —va dir, amb una llarga exhalació resignada—. Doncs ja sé què farem. —Es va agenollar i va començar a dibuixar un triangle tort a la sorra. Vaig suposar que representava Miraji—. Anirem a peu fins a Massil. Aquí. —Va indicar un punt a la part de baix del triangle—. Els trens són l’única manera de travessar les muntanyes en aquesta època de l’any. I no crec que et quedin prou diners per esperar que arribi el següent.

Em va mirar buscant una confirmació mentre dibuixava una línia malgirbada que passava per Massil i arribava fins a Izman.

—Els bitllets de primera classe són cars —vaig admetre.

—Sí —va prosseguir—, però hi haurà caravanes preparant-se per travessar el mar de Sorra. Cap a les ciutats portuàries de la costa nord-oest.

—Cap allà és on apuntava la teva brúixola —vaig dir.

El barret que li tapava la cara em va amagar qualsevol resposta.

—I hi contractaran gent.

—Per què? —vaig preguntar.

—Per protegir la caravana —va respondre, arronsant les espatlles—. Necessiten homes armats. El teu desert no és el lloc més segur del món, ja ho saps. Durant la travessa des de Massil fins a Dassama només hi haurà sorra. —Va assenyalar un altre punt que havia fet a dalt de tot a l’esquerra del triangle. Cap al nord i cap a l’oest—. És una caminada d’un mes.

—Però ens desviarem d’Izman —vaig protestar, fregant amb la punta del peu el vèrtex superior dret, més o menys on m’imaginava que devia ser la capital.

Em va llançar una mirada d’exasperació que m’instava a callar i deixar-lo acabar.

—Des de Dassama hi ha deu dies més de camí per les planures, però les caravanes fan negoci durant el trajecte, o sigui que pot durar més i tot. Aleshores arribarem al mar i només haurem de navegar dos dies per arribar a Izman. Podràs comprar-te el passatge amb el que et paguin a la caravana. Què me’n dius, Bandida?

—Que sens dubte has fet bé de no dedicar-te a la topografia —vaig respondre, observant l’embolic de línies que havia traçat a la sorra per mostrar el nostre trajecte. Semblava fàcil, dibuixat d’aquella manera. Amb tot, jo havia après a no subestimar el desert—. I que és molt més dur que anar-hi amb tren. —El comentari va sonar com una acusació.

—Sí, però no hi haurà tants soldats amb ganes d’assassinar-te. —En Jin es va alçar i es va espolsar la sorra de les mans amb la roba. Era un gest molt estranger: el feia la gent que no estava avesada que la sorra se li fiqués pertot arreu. La gent que encara intentava resistir-s’hi.

—És a tu a qui busquen —li vaig recordar—. Jo només intento arribar sencera a Izman.

Amb tot, havia d’admetre que era el millor pla que tenia. Em va semblar que ell coneixia Miraji millor que jo. I mentiria si digués que no tenia ganes de continuar al seu costat. I mentir és pecat.

Però hi havia una altra cosa que no em podia treure del cap.

—Suposo que vols fer-me creure que és casualitat que la millor manera de travessar el desert sigui justament la que indica la teva brúixola.

—Jo vull moltes coses, Bandida. Sortir d’aquesta porqueria de país vostre, per exemple. I un bany fred, un àpat decent… —En Jin es va quedar callat i, per un moment, hauria jurat que els seus ulls es fixaven en mi—. Però ara cal que ens posem a caminar, si volem arribar a Massil abans de morir de set. Què me’n dius, Bandida? —va preguntar amb la mà estesa—. Continuem junts?

La meva mà va encaixar bé amb la seva.