8

Al llarg de la setmana següent, l’ambient va ser molt tens entre el trio en què ens havíem convertit. Jo era una intrusa, i per primer cop en tres setmanes em sentia com a tal. En Tony estava estressat, amb prou feines deia hola i adéu als matins. L’Hector era més amable, més suau, i tot i que també estava estressat, no ho descarregava a sobre meu. Era ben evident que tenia problemes amb en Tony, però no me’n volia parlar, cosa que era comprensible. Jo havia fet una rebequeria amb la seva mare aquell cap de setmana. No estava gens orgullosa de la meva actitud, però seguia pensant que calia dir la veritat. Aquella dansa contínua al voltant del tema estava destrossant la relació i els torturava a tots dos. Per no parlar del pes que duien a la consciència pel fet d’estar mentint a la família.

I jo, entremig de tot plegat.

Estava palplantada davant de l’armari, amb calcetes i sostenidors, pensant a veure què em podia posar. El mes de març a Chicago era força fred, però feia un temps agradable.

—Ei, posa’t uns pantalons sexis i la jaqueta de pell —va dir l’Hector des de la porta. Estava tan concentrada en els meus pensaments que no vaig ni sentir que obria la porta. Va entrar i va seure al llit mentre jo agafava uns texans negres ajustats. Llavors es va aixecar, va agafar un jersei prim de color verd i una jaqueta de pell de color marró fosc. Em vaig començar a vestir amb la roba que havia triat en silenci. Quan l’Hector volia parlar, normalment ho feia en privat i envaïa l’espai personal de l’altra persona. Em vaig cordar els pantalons, ell em va donar el jersei i me’l vaig posar.

—Sé que m’estima —va dir, mentre es dirigia cap a l’armari per treure’n unes botes altes fins als genolls amb unes corretges de pell que formaven una mostra creuada al llarg de la cama. Eren molt suaus i segurament havien costat més que el cotxe que havia comprat a la meva germana Maddy. En comptes de contestar, vaig seure en silenci a la vora del llit. L’Hector es va agenollar, em va alçar el peu i em va ajudar a posar-me la bota—. El que passa és que té molta por de decebre la seva mare. Abans, em pensava que tenia por de dir-ho al seu pare. En Joseph Fasano era un home molt home. Un italià de pura raça i de la vella escola. L’any passat, quan es va morir, vaig pensar que potser… que potser els ho diria. La Mona m’estima. Em tracta com si fos un fill seu. —Va alçar la vista i vaig veure que tenia llàgrimes en aquells ulls marrons i amables.

Em vaig inclinar endavant i el vaig agafar per les galtes.

—Sí que t’estima.

—Per això vaig pensar… —va brandar el cap—. Era esperar massa. I ara, ja no ho sé. Amb tu aquí, parlant de casaments i de nens, a mi només em vénen ganes d’anar més enllà. M’entens? Desitjo la vida que hauríem hagut de tenir durant tots aquests anys.

Em va rodolar una llàgrima per la galta. Ell me la va eixugar amb el dit polze.

—Oh, Mia, no és pas culpa teva, tot això.

—Ah, no? Sóc jo, la que sóc aquí.

—Perquè nosaltres et vam fer venir. —Va arrugar el front.

—És veritat. Tens raó. Això no és culpa meva. —Vaig somriure i l’Hector va fer una rialleta per trencar la tensió.

—Va, anem. En Tony i jo et volem ensenyar una cosa. —L’Hector va tornar a l’armari i en va treure un mocador de coll de color verd clar. Era d’un to tan brillant que jo no l’hauria triat mai.

—Per què ho tries tot verd?

L’Hector va obrir molt els ulls i va esbufegar.

—Mia, avui és el Dia de Sant Patrici! Tota la ciutat està de celebració, i nosaltres també! És la nostra festa preferida. Res de tristesa ni preocupacions, només diversió, amistat i amor. T’hi apuntes?

Una intensa sensació d’alleujament em va omplir els pulmons, el pit i el cor.

—I tant que sí!

—Doncs va, señorita, som-hi!

Una suau ràfega de vent em va fer voleiar els cabells quan vam sortir del cotxe.

—Ostres, tu, quin vent que fa! —vaig dir als dos homes, mentre cadascun d’ells m’agafava per un colze.

—Esclar, per això de Chicago en diuen la ciutat del vent. Però no pateixis, d’aquí a mitja hora el temps canviarà. —Vaig llançar una mirada a en Tony, com dient-li «Nano-m’estàs-prenent-el-pèl-o-què»—. De debò, és un fenomen habitual. He viscut aquí tota la vida. Mai no hem passat un dia sencer que es mantingués amb el mateix temps.

—Hauries d’anar a Califòrnia. Allà, el temps és perfecte cada dia. —Vaig somriure i ell va brandar el cap.

—Ei, veig una colla de gent en aquella barana. —L’Hector va assenyalar cap a una extensa franja d’herba amb una barana de metall al fons. Un grup de gent estava apinyada a la barana tot observant una gran massa d’aigua.

Ens hi vam acostar i ens vam aturar a la barana.

—On som? —vaig preguntar, mentre contemplava les onades. L’aigua estava picada i esquitxava el mur de formigó de sota nostre. Érem a uns tres metres per sobre de l’aigua, però es notava que allà la temperatura era més baixa.

—Al riu Chicago —va dir en Tony, tot orgullós, traient pit. Vaig mirar l’Hector i ell va posar els ulls en blanc.

—A mi no em miris. Això és cosa d’en Tony. Jo sóc de San Diego. —Amb una mà enguantada, es va assenyalar a si mateix de dalt a baix.

Em vaig penjar a la seva espatlla.

—Caram, no ho sabia, que eres de Califòrnia.

Va inclinar el cap i va mirar cap a l’aigua.

—Sí, vaig marxar d’allà per anar a la universitat, vaig conèixer en Tony a Columbia i em vaig traslladar cap aquí amb ell després de graduar-nos.

—A Columbia? Uau. —Sabia que aquells homes eren intel·ligents, però no tenia ni idea que fossin d’una universitat tan prestigiosa. Jo havia abandonat els estudis universitaris. Tot i així, ara guanyava cent mil dòlars al mes. No estava gens malament, per a una excambrera de casino de Las Vegas.

En Tony es va girar, es va posar entremig de nosaltres dos i ens va agafar per les espatlles.

—Ha arribat el moment. Mia, mira aquella barca! —Tenia la veu plena d’emoció. Era el dia que havia vist en Tony més feliç, aquella setmana. Tenia un somriure molt maco, i l’havia trobat a faltar. Els seus enormes braços ens van estrènyer fort a l’Hector i a mi. De sobte, en Tony va mirar per sobre l’espatlla, va fer una ullada al voltant i va dir—: Què collons! —Es va girar i em va fer un petó breu als llavis, tal com el faria un noi a la seva germana. Després, es va girar cap a l’Hector i li va fer un petó intens, luxuriós i llarguíssim. De fet, va durar tant que al final fins i tot em vaig ruboritzar.

L’Hector no sabia ni quina paret tocava, de tanta emoció.

—Feliç Sant Patrici, papi —va dir en Tony, i li va tornar a fer un petó a la boca, aquesta vegada més breu. El somriure de l’Hector revelava estupefacció, sorpresa i amor.

Alegria. Pura alegria. La de l’Hector, la d’en Tony i la meva omplia el nostre petit grup mentre la barca baixava pel riu Chicago deixant una estela verda a l’aigua.

—Per què contamina el riu d’aquesta manera? —vaig assenyalar, horroritzada amb aquell espectacle.

En Tony va brandar el cap.

—Estan tenyint el riu de color verd! —Pràcticament saltava de tan content que estava—. És una tradició, i no és pas tòxic. —Vaig aprimar els ulls i vaig esperar que continués—. És una festa que té més de cent cinquanta anys d’antiguitat: el riu Chicago es tenyeix de color verd per celebrar el Dia de Sant Patrici. Trigarà dies a desaparèixer. Utilitzen un tint vegetal que no perjudica els peixos ni contamina l’aigua. Està esponsoritzat pel sindicat de llauners.

Havia de reconèixer que era molt guai. La barca va escampar el tint al llarg del riu, pujant i baixant per abastar tota l’amplada. Uns remolins de color verd fluorescent es barrejaven amb les onades i repartien el color. Aquelles espirals verdes a l’aigua em van fer pensar en la Nit estrellada de Van Gogh. Aquella ciutat tenyia el riu de color verd per celebrar una festa que no era ni típica del país.

Vaig brandar el cap incapaç de comprendre aquell espectacle únic.

—Però què se celebra, per Sant Patrici?

En Tony ens va abraçar fort, amb els ulls clavats a l’aigua mentre parlava.

—És la celebració de l’arribada del cristianisme a Irlanda. Aquest dia, l’Església catòlica aixeca la prohibició de l’alcohol i el dejuni de Quaresma per poder-ho celebrar.

Durant uns instants, vaig reflexionar en el que en Tony acabava d’explicar.

—Que sou irlandesos? —Vaig mirar l’Hector, que va brandar el cap tot somrient. Després vaig mirar en Tony.

—No —va respondre en Tony.

—Doncs per què ho celebreu? —La importància d’aquella festa no tenia cap sentit per a mi.

En Tony va assenyalar cap a l’aigua.

—Un riu s’ha tenyit de color verd segons el costum per venerar un sant de la meva religió. Qualsevol cosa relacionada amb l’Església és important —va dir, impassible. Els llavis se li van corbar lleugerament. Vaig notar la força dels seus dits sobre el meu bíceps mentre intentava aguantar-se una riallada.

—Au, va, el que t’agrada és la festa. Digues la veritat! —Li vaig donar un cop de colze a les costelles.

—Ai! —Es va posar a riure i l’Hector s’hi va afegir—. Va, Mia, que ens espera un pub amb el nostre nom.

Vaig esbatanar els ulls mentre el vent enviava els meus cabells a la cara de l’Hector.

—Perdona. —Em va picar l’ullet i va continuar caminant—. També sou propietaris d’un pub?

En Tony va somriure.

—Sempre t’ho agafes tot al peu de la lletra?

—No, sempre no, però no acostumo a sortir amb tios rics. M’imagino que qualsevol cosa és possible quan jugueu amb els vostres calés de Monopoly.

—Vinga, ja és hora que coneguis un paio irlandès que es diu Jameson. —El cos voluminós d’en Tony ajudava a aturar el vent que m’impedia avançar.

—Mira, crec que aquest tal Jameson és un vell amic meu. M’agradaria tornar-lo a veure —vaig somriure.

—Ara t’escolto! —En Tony va fer un somriure radiant i ens va acompanyar cap al cotxe.

Els nois em van dur a un pub irlandès que es deia Declan’s. Hi vam entrar a través d’una gran porta vermella amb adorns de fusta negra. El cartell de fora era negre i la paraula «Declan’s» estava en lletra cursiva i de color daurat. A dins era fosc. Se sentia un brunzit mentre ens obríem camí entre els clients en direcció cap a la barra. Hi havia tres seients buits. Al davant dels seients buits, hi havia un got amb un tovalló de paper a sobre amb la paraula «Reservat» escrita amb retolador negre. En Tony va enretirar el meu tamboret i vaig seure.

—Seients reservats en un bar? —vaig dir, brandant el cap.

—Cada any, chica —va dir l’Hector.

—Conec un paio… —va dir en Tony, amb aquell accent italià de Chicago al qual ja m’havia acostumat al llarg de les últimes tres setmanes.

—Això és el que tu et creus, cony d’italianot! —El cambrer va allargar la mà. En Tony es va inclinar a sobre la barra de fusta i va estirar la mà de l’home de cabells pèl-rojos per fer-li una forta abraçada.

—Dec, com estàs, cony d’irlandesot! —En Tony va escopir les paraules. Si haguessin sigut dues dones, segur que s’haurien ofès. El pèl-roig, però, s’ho va agafar amb calma.

—El negoci rutlla prou bé. —Va obrir els braços per mostrar el bar ple de gent.

—Collons, és Sant Patrici, esclar que està ple a vessar. —En Tony continuava burxant l’home a qui havia anomenat Dec.

—Qui és aquesta noieta? Perquè ja sé que no és teva. —Els ulls verds de l’home van llançar una mirada significativa a l’Hector. L’Hector va alçar el braç i va donar la mà a en Dec.

—És la Mia. És una amiga de fora i li hem volgut ensenyar la ciutat.

—I evidentment, l’havíeu de dur al meu pub, perquè serveixo el millor menjar i el millor whisky de Chicagoland.

—Tens tota la raó! —va dir en Tony, amb un accent d’allò més tancat.

—Bé, Mia, és tot un plaer. Jo sóc en Dec, o Declan. —Em va allargar la mà, jo li vaig acostar la meva, però en comptes d’encaixar-la, se la va acostar als llavis i em va fer un petó als artells. Un petit rampell d’excitació em va provocar un pessigolleig pel braç i per tot el cos. Els ulls verds li brillaven mentre movia les celles amunt i avall.

En Tony em va alliberar la mà de la d’aquell home.

—Ja n’hi ha prou, malparit. A veure, on és la beguda? I alguna cosa per menjar.

En Dec va fer una riallada, es va tirar el drap d’eixugar a sobre l’espatlla i ens va donar tres cartes. Tot seguit, ens va servir un gotet de whisky irlandès Jameson per a cadascun, i un per a ell.

Vam agafar els gots, vam brindar i en Dec va dir:

—Tot avall!

El mòbil em va sonar just en el moment en què deixava el got a la barra.

L’Hector va alçar una cella quan va veure’m el somriure a la cara. Em vaig acostar el mòbil al pit i vaig tornar a llegir el missatge. L’Hector el va llegir descaradament per sobre la meva espatlla, de manera que em vaig rendir, el vaig posar de manera que ho veiéssim tots dos i vaig teclejar la resposta.

Va respondre a l’instant.

Vaig esperar uns minuts, però no em va arribar cap resposta. Que estrany. Potser estava ocupat amb alguna cosa. L’Hector i jo ens vam mirar i vam arronsar les espatlles, vam alçar la mà i vam assenyalar els dos gots buits. En Declan els va omplir de seguida.

—Voleu una cervesa, també? —va preguntar.

—Per descomptat! —Em vaig empassar el trago de whisky i vaig notar el foc a la gola. Però aquella cremada no era res en comparació amb els pensaments que em turmentaven sobre en Wes. Pensar en ell massa estona i massa sovint era una ximpleria, i jo no era cap ximple—. I més whisky!

Durant l’hora següent, l’Hector i en Tony em van explicar històries sobre la seva joventut, com van conèixer en Declan a Columbia i com havien acabat tots tres a Chicago. Eren amics des de llavors. Era lògic que en Declan hagués insinuat dissimuladament que sabia la veritable relació que tenien. Devia ser un dels pocs que ho sabia. Resulta que ell també era un dels nois que havia corregut tot despullat pel camp de futbol.

Els tres homes em van fer petar de riure fins que ja no vaig poder més i vaig haver d’anar al lavabo. Em vaig aixecar de la cadira i em vaig girar.

—On vas? —En Tony em va agafar pel bíceps.

—A pixar. —Anava canviant el pes d’una cama a una altra.

En Tony va fer una ganyota de desgrat.

—Va, no ho facis, això. Ho espatllaràs tot. Si comences, hauràs d’anar a pixar cada vint minuts.

—No puc més! I calla! —Li vaig donar un cop al braç i vaig fer veure que estava ofesa.

—Ets un pes lleuger —va dir, amb to burleta. Li vaig fregar el braç i vaig somriure. Sabia del cert que li havia donat un cop ben fort. Amb una mica de sort, potser fins i tot li sortiria un blau. Tot i que ho dubtava, perquè aquell home tenia els braços molt durs. Segurament li havia semblat més una pessigada que no pas un cop de puny. Vaig riure sola mentre esquivava el seu cos enorme i m’obria camí cap al lavabo.

Vaig fer les meves feines i em vaig rentar les mans. En un dels meus moments més cursis, vaig inclinar el cap endavant, em vaig estufar els cabells per donar-los més volum i vaig fer un cop de cap enrere. Em vaig haver d’aguantar per no caure. Hora de menjar alguna cosa. El whisky m’estava començant a fer efecte, i si no menjava res aviat cauria a terra. Cony de pes lleuger. Els homes es pensen que ho saben tot sobre les dones. No saben ni una merda. Perdoneu-me si sóc la meitat de corpulenta que el gegant que es pot beure una ampolla de whisky probablement sense que l’afecti gens. Hauria d’estar content, que sigui una convidada barata de mantenir. Grrrr. Indignada, vaig sortir del lavabo i em vaig obrir pas entre la gentada.

S’havia omplert bastant des que havíem arribat. Havia començat a venir gent després de sopar i el pub estava ple a vessar. Sonava música celta per mantenir l’esperit irlandès de la festa. Em vaig començar a moure al ritme de la música quan de sobte vaig topar de cara amb un cos fort.

—Ai! —Em vaig fregar el nas i després vaig alçar el cap. Fins i tot amb els llums de colors que li formaven un halo al voltant del cos, els ulls se’m van quedar clavats en els seus, d’un verd intens. Vaig fer un crit ofegat, sense acabar-me de creure que fos allà, davant meu.

—Que no em penses dir res? —Els cabells rossos li van caure al costat dels ulls.

—No em puc creure que siguis aquí…

Els seus ulls verds em van repassar de dalt a baix.

—Collons, ets un regal per a la vista. Vine aquí.

I jo era allà i ell també. El meu Wes. Li vaig notar els llavis calents quan els va posar sobre els meus. Tenia gust de menta i feia olor de mar. Ostres, com trobava a faltar el mar, la brisa salada… i a ell. Una mà d’en Wes m’aguantava el cap mentre l’altra m’estrenyia contra el seu cos. Estàvem completament arrapats. No existia res més que ell i l’atracció elèctrica del meu cos cap al seu. Li vaig llepar la vora dels llavis i ell els va obrir, per deixar-me entrar dins la seva boca.

Meravellós.

Besar en Wes era meravellós. L’energia ens va embolcallar mentre la multitud passava amunt i avall pel nostre voltant. S’anaven sentint «perdoneu» pertot arreu, però no vam deixar de besar-nos. No podíem. La connexió magnètica ens envaïa a tots dos. Em va besar com a les pel·lícules, quan un home torna de la guerra i finalment es retroba amb la dona que estima. Bàsicament, com si jo fos tot el seu món, i en aquell moment, ell era el meu.

—Hòstia santa! Deixar-la anar! —La veu d’en Tony es va sentir entre la multitud uns instants abans que intentés separar-me d’en Wes. Em van caure els braços com si fos un titella que necessitava urgentment el titellaire.

—No, Tony, no! —va dir l’Hector, i es va posar entre en Wes i en Tony.

—Què collons et penses que fas? —En Wes va fer un pas endavant i ens va aixafar a l’Hector i a mi.

—No, no, Wes, no! Aquest és en Tony! —Vaig prémer amb força el pit d’en Wes per intentar retenir-lo.

—Sí, i tant, i val més que no et posi les mans a sobre, perquè si no, tindrem problemes —va grunyir en Wes, amb la mirada encesa i fixa en en Tony.

—Ah, sí? —En Tony va avançar un pas i el seu cos ens va aixafar.

—Nois, ja n’hi ha prou. Wes, aquest és el meu client. Tony, aquest és el meu, eh… Wes! —vaig cridar, desesperada, intentant que em sentissin per sobre la música.

En Tony va aprimar els ulls i l’Hector el va empènyer enrere.

—Carinyo, és el seu noi. Ja te’n vaig parlar, te’n recordes? El surfista que fa pel·lícules. —Vaig tancar els ulls i vaig obrir els braços per mantenir en Wes lluny dels altres.

—El teu noi? El surfista que fa pel·lícules? —En Wes va riure i em va fer acostar cap a ell—. És així com em dius? —M’ho va xiuxiuejar al coll i em va enviar un pessigolleig agradable per totes les terminacions nervioses.

Aleshores, el whisky ja havia fet el seu efecte i m’havia eliminat del tot qualsevol mecanisme de defensa, de manera que vaig dir:

—Hauria pogut dir que ets el Senyor que Folla com un Déu. T’hauria agradat més? —Li vaig passar els braços al voltant del coll i m’hi vaig acostar molt, moltíssim. Va fregar el front contra el meu.

—Sí, i tant, m’hauria agradat molt més. De fet, ara que ho dius, d’aquí en endavant digue-ho a tots els teus futurs clients i possibles cites.

Vaig esbufegar d’una manera molt poc femenina.

—T’agradaria, això, eh?

—Moltíssim. Puc conèixer els teus amics, ara que aquest armari ja no em clavarà cops de puny fins a dir prou?

—I tant! —Em vaig girar i en Wes em va posar les mans als malucs. Els dos homes van observar el moviment. L’Hector somrient, en Tony amb el front arrugat—. Nois, us presento el meu amic, en Wes. Wes, et presento en Tony i el seu… Hector —vaig acabar.

—L’Hector és el meu company —va admetre en Tony, prou alt perquè alguns dels que hi havia al voltant el sentissin, encara que no li paressin atenció. Tanmateix, allò era un pas grandiós en la direcció correcta. Primer un petó a la vora del riu i ara aquella proclamació? Vaig clavar la mirada en l’Hector. La seva cara expressava sorpresa i un punt d’excitació, fins i tot amor. Sí, com sempre, l’Hector mirava en Tony amb els ulls plens d’amor. En part, per això m’agradava tant aquell home. Era fàcil d’interpretar i sempre deia el que pensava i sentia. Aquella sinceritat no era habitual en els cercles que jo freqüentava.

—Wes, perdona per això d’abans. Però ja saps com va això, paios borratxos, una dona guapa, i no costa gaire d’arribar a les mans. Només vetllava per ella. —En Tony va donar un cop a l’esquena d’en Wes i li va encaixar la mà.

—T’ho agraeixo. M’agrada saber que la meva noia està ben protegida —va contestar en Wes.

«La meva noia». Ja ho havia dit quan era a casa seva i ara hi havia tornat. Ostres, realment jo tenia un problema.

—Doncs va, ja que ets aquí, vine amb nosaltres a prendre alguna cosa —va dir en Tony.

—Encantat, us segueixo. —En Wes va alçar el braç per indicar que en Tony i l’Hector passessin davant nostre.

Vam seure i en Wes es va acostar per poder-me passar un braç al voltant de l’espatlla. Era un signe ben clar de possessió, i no sabia què fer ni com interpretar-ho. A més, el whisky que tenia al cos no m’hi ajudava gaire, perquè vaig permetre que m’abracés sense protestar en cap moment.

—Quant de temps t’hi estaràs, a Chicago? —va preguntar l’Hector.

—Només aquesta nit. Tinc un vol cap a Los Angeles demà a primera hora. Però com que era aquí, he pensat que podia venir a veure la Mia. Espero que us sembli bé.

Vaig mirar-li els ulls verds i em vaig perdre en la seva mirada. Els llavis li brillaven amb els llums del bar, i els cabells li queien sobre el front. Vaig alçar una mà i els hi vaig apartar. Ell em va acariciar la galta. Sense adonar-me’n, vaig inclinar el cap quan vaig notar el tacte de la seva mà. La manca del seu afecte durant els últims dos mesos havia sigut com sobreviure a una sequera, i ara només podria tenir un petit glopet d’ell. Però jo en necessitava més. Molt més.

—Més que bé.