8

Faltava poc perquè s’acabés el meu temps amb l’Alec. Vuit dies, per ser exactes. Havíem d’acabar dues obres més i després ja marxaria del loft. No havia vist absolutament res de Seattle, i malgrat que ara brillava el sol a fora dubtava que l’Alec volgués sortir. S’havia passat els últims dies concentrat a afegir alguns tocs finals a cada quadre. Deia que hi afegiria algun detall cada dia, gairebé fins a l’últim minut abans que els haguessin de penjar a l’exposició d’aquí a una setmana. L’endemà de la inauguració, me n’aniria de Seattle. Finalment tornaria a casa, entre un client i un altre.

A casa.

Per desgràcia, no em referia a Los Angeles. Me n’anava a Las Vegas. Necessitava veure el pare i havia de fer el segon pagament en persona. Concedir-li al bo d’en Blaine una reunió cara a cara. No era pas idea meva. Formava part del tracte. Fill de puta. Hauria d’haver sabut des de bon principi que enrotllar-me amb en Blaine seria una mala cosa. No fallava mai. Sempre em ficava en problemes amb els homes. Com a mínim, ara em pagaven, i abans de final de mes ja s’acabava. Canvi d’escenari. Cap drama. Només és una feina. Així és tal com se suposava que havia de ser.

En Wes i l’Alec no ho veien com una feina. Eren bones persones i jo els importava… moltíssim. Eren homes amb qui qualsevol dona aprofitaria la més mínima oportunitat per comprometre-s’hi. Jo no. Per a mi no era ni una opció. Tot i que no creia que, fins i tot en altres circumstàncies, arribés a estar amb l’Alec més d’uns quants mesos. No em malinterpreteu. M’ho passava molt bé amb l’Alec, moltíssim, i a ell li agradava tenir-me allà. Però no era una relació sobre la qual es podia construir una base sòlida. Ell em necessitava per a la seva feina. Jo el necessitava per diners. Entremig de tot això, vam formar un vincle que es basava en l’atracció física i en l’amistat. Res més. Amb en Wes, en canvi, era una altra història. En Wes era la mena d’home que adoraves, en presumies amb les teves amigues i somiaves a casar-t’hi algun dia. No era la mena d’home per tenir-hi un rotllo i després desaparèixer, malgrat que al principi ell havia intentat anar per aquest camí, fins que va veure que això no encaixava amb ell i em va demanar que em quedés.

En Wes em va demanar que em quedés. Amb ell. Per ell. Per poder ser nosaltres.

Vaig sospirar i vaig fer una ullada a l’estança buida i a l’exterior, cap a aquell dia assolellat a l’altra banda de les finestres. L’Alec m’havia de treure a prendre l’aire. I punt. M’havia passat més de dues setmanes senceres tancada en aquell magatzem. No me n’havia deixat moure, i ja n’estava cansada.

Just quan em dirigia cap a l’ascensor per anar a segrestar l’Alec de l’estudi, em va sonar el mòbil.

—Bona tarda, preciosa. Com està la meva millor màquina de fer diners?

Vaig posar els ulls en blanc i em vaig deixar caure a la cadira del costat de la porta.

—Hola, tieta Millie.

—Què et vaig dir sobre això de dir-me Millie? Per a tu sóc la senyora Milan, nena —em va recordar, i jo la vaig tornar a ignorar.

Tot i que no em podia veure, vaig brandar el cap.

—És impossible. No podré mai. Em canviaves els bolquers, em coneixes millor que la meva mare, la teva germana perdedora. Per tant, sempre seràs la Millie, tieta.

—Ohhh. No em recordis que sóc vella. Em faràs agafar complexos. I això em recorda que… —Va fer una pausa i vaig sentir que remenava papers, segurament apuntava alguna cosa— he de trucar al meu cirurgià i fer-me un repàs de Botox.

Vaig grunyir.

—Això és fatal, tieta. No et fiquis aquesta merda a la cara. Ja estàs bé com estàs.

—Si no m’arrugués, rai! —va respondre, jovialment. Va fer una rialla i es va tornar a centrar en la feina—. Bé, la qüestió és que et truco per parlar-te del senyor Mes de Març. Te’n vas a Chicago! —Vaig sentir que teclejava a través del telèfon. Em vaig posar una mà al front.

—Chicago. —No hi havia estat mai. Ostres, si no havia anat enlloc, a part de Nevada i Califòrnia—. Qui és l’afortunat, aquesta vegada? —vaig dir, amb sarcasme.

Va fer petar la llengua.

—L’Anthony Fasano. Un important restaurador. És el propietari de la cadena de restaurants italians més gran del país. No et sona, el Fasano’s?

—Hòstia santa! Hi he menjat un milió de vegades. A la Gin i a mi ens encanta el Fasano’s. És el millor italià de Las Vegas.

—Sí, bé, doncs mira, l’any passat l’Anthony Fasano va heretar la cadena de mil dos-cents restaurants escampats per tots els Estats Units quan el seu pare va morir. Pel que sembla, la família el pressiona molt perquè es casi i tingui un hereu. És l’únic home de cinc fills, i tu hi aniràs per representar que ets la seva nòvia a distància, ara la seva promesa de la Costa Oest. T’hi fa anar perquè coneguis la família i es calmin una mica.

—Això és digne del programa Jerry Springer.

—Mira, Mia, a nosaltres només ens interessa que paguin els substanciosos honoraris per la teva bonica cara. El que això impliqui en realitat no importa. Reunió de la junta, festa en societat, musa, fingir que ets la nòvia d’algú per enganyar la família… —Gairebé vaig sentir com arronsava les espatlles—. Tot això tant és. Tu fes la feina. A més, és un altre espècimen masculí dels bons. Podries guanyar-te el vint per cent extra. Per cert, vas rebre al teu compte un vint per cent addicional als honoraris del senyor Channing, i just ahir també del senyor Dubois. Es veu que t’ho estàs passant molt bé… —va dir.

—Perdona, què has dit?

—… a part de guanyar molts calés…

—No! Sí. Això. En Wes i l’Alec m’han pagat… pel sexe?

Vaig tancar els ulls i vaig notar que el cor em deixava de bategar.

—Què collons vol dir això? —vaig xiuxiuejar, mentre se m’acumulava als ulls un mar de llàgrimes a punt de començar a brollar galtes avall.

—Preciosa, se suposa que t’han de pagar. Em sorprèn que no te n’adonessis abans. El senyor Channing va demanar les teves dades bancàries i et va transferir els diners abans d’anar-te’n de Malibu. El senyor Dubois ho va fer ingressar ahir per un dels seus assistents. Quin problema hi ha?

Vaig brandar el cap i vaig estrènyer els punys amb ganes de clavar-los a la paret més propera. Em va pujar una calor intensa per tot el cos, com si tingués lava esclatant d’un volcà.

—He de penjar. Envia’m la informació del pròxim client. —Vaig penjar abruptament, vaig prémer uns quants botons i vaig clicar «Enviar».

El mòbil va sonar unes quantes vegades. Suficients perquè la ràbia que tenia a dins arribés al punt d’ebullició.

—Hola! —La veu d’en Wes em va arribar alegre i despreocupada—. Ara mateix estava pensant en tu…

—Estalvia-t’ho. A què collons et penses que estàs jugant? —La meva veu era afilada i dura, sense contemplacions.

—Perdona, no t’entenc. Què passa? —Semblava preocupat, però només fingia. Tot entre nosaltres era una puta mentida.

—Els diners, Wes! Com ho has pogut fer, això? —Em va sortir un gall intentant escopir aquelles paraules.

—Que no els has rebut? Oh, Déu meu. Està bé el teu pare? Ho puc arreglar. Pagaré el que necessitis. Però digue’m que estàs bé, Mia! —va rugir a través del fil.

—El meu pare està bé. Encara està en coma. I no parlava del que els dec a aquells taurons. Parlava dels diners que vas pagar per estar amb mi. Íntimament, vull dir. O per a tu només va ser follar?

Li va sortir la veu greu quan va respondre, plena d’emoció.

—Això nostre no va tenir res a veure amb els putos diners, Mia, i ho saps tan bé com jo! —Sentia la contenció en la seva veu, l’esforç que feia per aguantar-se la frustració.

—Doncs per què ho vas pagar? Per què em tractes com si fos la teva puta?! —I les llàgrimes em van sortir més ràpid del que me les podia eixugar.

—No. Redéu, no! No t’atreveixis a dir això. Mia, no té res a veure amb això.

—Ah, no? Doncs per què tinc vint mil dòlars extra al meu compte ingressats per tu? La Millie m’ho ha dit!

—Qui cony és la Millie?

—La meva tieta. La senyora Milan. Treballo per al seu servei d’acompanyants. Et sona d’alguna cosa? Collons!

—Treballes per a la teva tieta?

Vaig serrar les dents, la ira va eclipsar la tristesa i la va substituir per ràbia.

—No parlem pas d’això, ara, Wes! Em pensava que el que teníem tu i jo significava alguna cosa. Per això precisament no et vaig dir res dels honoraris! Mai de la vida t’ho hauria fet pagar. No sóc una puta! Vaig ficar-me al llit amb tu perquè vaig voler, no perquè m’estiguessis pagant.

—Mia, preciosa, escolta’m. Tot això ho especifica el contracte. A més, volia que tinguessis aquests diners. No hauries permès que pagués el deute d’aquells usurers per ajudar el teu pare. Com a mínim, vaig pensar que això t’aniria bé per poder liquidar el deute més ràpid. Em sap molt de greu. No tenia intenció d’ofendre’t. —Es va fer una llarga pausa durant la qual no vaig sentir res més que un sospir llarg—. Merda! Em sap molt de greu. Mia, m’has de creure. Jo mai no pensaria això de tu. M’importes molt, Mia. Tant que… —Va mussitar l’última part—. Et trobo a faltar. Més del que seria convenient. Jo… digue’m què he de dir per arreglar tot això.

Vaig respirar profundament i vaig mirar per la finestra. Es veia tot molt verd sota els rajos de sol després de tants dies de pluja.

—Wes, m’ha sabut molt de greu, això que vas fer. Però…

—Però què? —Parlava com un home disposat a agafar-se a un ferro roent, a qualsevol cosa que el tragués del forat que ell mateix havia cavat.

Vaig tancar els ulls i em vaig empassar el nus que m’oprimia la gola.

—Comprenc per què ho vas fer. Et tornaré… els diners.

—No, no. Sisplau, fes-los servir per sortir ben ràpid d’aquest embolic. Sóc molt egoista, ja ho sé, però… —Li sentia la respiració irregular a través del telèfon—. Potser així tornaràs abans a Los Angeles. Podràs pagar la universitat a la teva germana. El que sigui. Mia, jo només et vull ajudar. Sisplau, deixa’m fer tan sols això.

—Wes…

—Sisplau.

—D’acord.

—Gràcies —va mussitar en Wes, en veu baixa, com un enamorat—. Queda solucionat, doncs? Vull dir, encara som…

—Amics —vaig ajudar-lo.

Va fer una rialleta greu. Era el so més maco que havia sentit en tres setmanes.

—Sí, amics —va acabar.

—Esclar que ho som. He de penjar.

—Pel teu client? —Va parlar amb la veu monòtona, sense cap emoció.

Vaig assentir tot i que sabia que no em podia veure.

—Jo també et trobo a faltar, saps?

—Ah, sí?

—Sí. Tot anirà bé. Parlem més endavant?

—Ja saps on sóc, nena. Tens la meva clau.

—Adéu, Wes. —Vaig penjar abans de poder sentir la seva resposta. Si l’hagués sentit, m’haurien vingut ganes de saltar a dins del telèfon per fer-li un petó, calmar-lo, fer-lo sentir millor. Fer-me sentir millor. Com a mínim va fer el que va fer per ajudar-me i realment no s’adonava del missatge subliminar que m’havia enviat.

No sóc la puta de cap home.

Havia arribat l’hora d’aclarir les coses amb l’Alec.

—Ma jolie! Estic a punt per a tu. Hem de fer unes quantes fotos per a l’Amor egoista —va exclamar l’Alec tan bon punt vaig entrar a l’estudi. Em va fer anar cap al llençol blanc que havien estès sobre l’encoixinat—. Treu-te la roba, no podem perdre temps.

Abans de poder expressar la ràbia que em bullia per dins pel tema dels diners, ja m’havia tret la brusa pel cap i em descordava els pantalons. Instantàniament, l’entrecuix se’m va humitejar reaccionant a les seves carícies insistents. Cos traïdor.

—Frenchie, para! Necessito parlar amb tu.

—Non. Despulla’t, però deixa’t la roba interior. —Se’n va anar cap a l’escala. Els seus moviments eren ràpids, precisos, i no estava per romanços. L’Alec estava en un estat creatiu profund, aquell estat en què es quedava encantat amb la mirada perduda o pintava increïblement ràpid, aparentment sense veure el que estava fent. Era realment estrany.

—Alec, necessito parlar amb tu —vaig insistir, mentre una de les assistents m’agafava els peus per intentar treure’m els pantalons. Vaig fer el que volien, per acabar la feina al més ràpid possible. Quan em vaig quedar dreta amb uns sostenidors blancs i unes calcetes de conjunt, l’assistent em va ajudar a arreglar-me. La perruquera que l’Alec havia contractat em va començar a esbullar els cabells, com si m’hagués ficat al llit, tot i que ja els tenia prou esverats.

Llavors va venir un altre assistent amb la pintura.

—No! —Vaig alçar una mà—. Alec, ja t’ho he dit. He de parlar amb tu. Sobre els diners que van aparèixer ahir al meu compte bancari. —Vaig serrar les dents i vaig esperar que em mirés. No ho va fer. En comptes d’això, es va dedicar a revisar la càmera, els llums, va cridar unes quantes ordres i finalment em va respondre.

—Oui, ho vaig fer ingressar ahir —va dir, amb aire absent, mentre comprovava la lent de la càmera.

—Per què?

—Posa’t la mà a dins de les calcetes, tanca els ulls i fes veure que et complaus a tu mateixa.

—Perdona?

L’Alec va sospirar i va tensar la mandíbula, amb el múscul de la punta agitant-se amb espasmes ràpids.

—Estigues atenta, Mia. Tenim…

—Tenim molta feina per fer, sí, ja ho sé —vaig grunyir—. Ja ho he sentit un parell de vegades, això.

Em va clavar la mirada com la bala d’una escopeta i va aprimar els ulls.

—Així, ja saps que em queda poc temps. L’exposició és d’aquí a una setmana, i encara he de fer dos quadres més. Aquest i un altre que encara he de visualitzar. A veure, quin problema tens? Vaig enviar els diners, tu els has rebut, oui?

—Sí, Alec, però… —Vaig mirar al meu voltant. Hi havia almenys deu persones per allà, cosa inusual per a una sessió de fotos pujades de to. Normalment les feia en privat—. Vull parlar amb tu a soles.

—I ho farem, quan hagi fet aquestes fotos.

Amb un sospir de resignació, vaig assentir i vaig fer el que em va dir. Però les fotos no van funcionar, i això el va fer enfadar. Al final, va fer marxar tothom.

—Avui ha sigut una pèrdua de temps —va dir, traient foc pels queixals. Es va passar els dits d’artista pels cabells i va estirar la goma que aguantava la cabellera enrere, deixant que li caigués sobre les espatlles. Caminava amunt i avall i murmurava en francès.

—I què t’esperaves? Em fas tocar el cony en una sala plena de gent, i això sense comptar que estic empipada amb tu!

Va aturar-se de cop, va inclinar el cap enrere i es va posar les mans als malucs. Gairebé em va fer pensar en una noia. Una tia bona molt viril, però allò de les mans als malucs era un gest molt femení.

—I per què estàs empipada? —El seu to era agre i sarcàstic. Em va fer enfurismar prou per revifar el foc que havia mantingut a ratlla durant les últimes dues hores.

Em vaig inclinar endavant i vaig encreuar les cames.

—Doncs perquè m’has pagat per fer sexe, aquest és el problema!

Va respirar fondo i va treure l’aire a poc a poc.

—I per això estàs enfadada? Per què?

—No sóc la teva puta! Avui ja és la segona vegada que un home em tracta com si fos el seu collons de puta. No he fet sexe amb tu pels diners! Hòstia, per què sou tan obtusos els homes?! —vaig cridar, enmig de l’enorme sala. La veu va ressonar per les parets amb més intensitat de la que volia. Ell es va encongir.

—Hem fet sexe. En el contracte diu que has de rebre un vint per cent més dels honoraris si poses nua i/o si fas sexe amb mi.

Remugant, em vaig aixecar i vaig anar directament cap a ell.

—Em pensava que em feies l’amor, o no? —vaig preguntar.

—I tant que sí. Fèiem l’amor. Però, malauradament, als ulls de la llei potser no seria d’aquesta manera.

—A ulls de la llei era prostitució! La norma era simplement una d’aquelles coses no escrites que es fan per burlar la llei. Ostres!

—Doncs elimina-ho del contracte. La senyora Milan va incloure aquest punt com un annex al contracte. No, no és a la lletra petita, però la teva representant s’assegura que ho rebis. A més, has posat nua moltes vegades per als meus quadres. Tan sols per això, ja t’he de pagar aquests honoraris extres. A veure, ara em diràs com ho he d’interpretar, això, chérie? Mmm?

Les espatlles se’m van enfonsar i vaig acotar el cap. Merda. No era culpa seva. No havia fet res mal fet; senzillament, seguia el que creia que eren les normes. Definitivament, era una idiota.

En aquell moment, l’Alec em podria haver renyat, em podria haver fet sentir pitjor del que em sentia, en canvi, em va envoltar amb els seus braços llargs i forts i em va abraçar mentre jo em rebolcava en la pròpia autocompassió. No van pas ser aquells dos homes els que em van fer creure que era una puta. Vaig ser jo mateixa. M’havien envaït les inseguretats i havien causat estralls a la meva ment.

—Perdona’m.

—Xxxt, no passa res. M’imagino que això és difícil per a tu.

Entre l’escalfor dels seus braços, vaig raonar la situació. Em vaig dir a mi mateixa que sabia perfectament què era i què no era. I això no ho canviarien ni els diners, ni un malentès, ni la tieta Millie. Era moltes coses, una filla, una germana, una amiga, una actriu de petits papers, era la musa d’aquell home però no era una prostituta, una dona de la vida o una puta. Una pervertida, potser, però no una puta.

Un cop em vaig sentir prou còmoda per a les conclusions a les quals havia arribat mentalment, vaig besar l’Alec amb tota la meva ànima. Tot seguit, em vaig separar d’ell, vaig anar cap al meu lloc a terra i em vaig estirar. Amb una lluïssor maliciosa als ulls, vaig ficar una mà entremig dels sostenidors i el pit. Els ulls lleonats de l’Alec van brillar sota els focus mentre em mirava. Vaig fer lliscar l’altra mà lentament cos avall. L’Alec es va enfilar a l’escala i va agafar la càmera.

—Ensenya’m com pots arribar a ser d’egoista amb el teu cos sexi, ma jolie.

I ho vaig fer. Vaig tancar els ulls i vaig jugar amb el meu cos com si m’estigués tocant ell. Cada moviment el feien les seves mans. Cada sospir era per ell, cada gemec se l’empassaven els seus llavis.

La meva imaginació no va fallar i ell va aconseguir la foto perfecta.