9

L’Alec i jo vam sortir de l’estudi agafats de la mà. Feia sol, el vent m’acariciava els cabells i el món s’obria davant meu per saludar-me. Hola, món, et trobava a faltar.

—T’adones que és la primera vegada que sortim del loft des que vaig arribar, i me’n vaig d’aquí a tres dies?

L’Alec em va alçar la mà i em va fer un petó al dors.

—No, no me n’havia adonat, ma jolie. Ho sento. He sigut un amfitrió horrible.

Vaig riure i li vaig fer balancejar el braç mentre caminàvem.

—Teníem…

—Massa feina per fer —vam dir a l’uníson, i tots dos ens vam posar a riure.

—Em sap greu, ma chérie. Quan estic concentrat, no veig res més que feina, menjar, satisfacció sexual i unes hores de son.

—D’això últim realment vas escàs —el vaig renyar. I era veritat, anava curt de son. Aquell home dormia menys que la majoria d’insomnes.

Li vaig estrènyer la mà més fort i em vaig girar cap a ell.

—Així, on anem?

L’Alec duia els cabells recollits com sempre en aquell monyo tan masculí. El sol li feia uns reflexos més aviat pèl-rojos que no pas castanys o daurats. Era increïble. Duia un jersei tèrmic blanc amb el coll molt ample, uns texans gastats negres i una càmera penjada a l’espatlla. L’Alec Dubois estava boníssim. Masculí, sexi, tot això i molt més. I jo era la dona afortunada que rebria les seves atencions… durant tres dies més.

—Què vols fer? —em va preguntar.

Vaig fer una ullada als carrers de Seattle i vaig dir el que diria qualsevol turista.

—Anar a veure l’Space Needle, evidentment.

Va somriure.

—Perfecte. Hi tenim lloc reservat per anar-hi a sopar. Però, abans, què et sembla una sorpresa?

—Fantàstic.

L’Alec va avisar un taxi i vam marxar. Va donar una sèrie d’instruccions al taxista que no vaig entendre de res i vaig entretenir-me a observar la gent del carrer fins que el trajecte es va acabar. L’Alec va pagar al taxista, va sortir i em va aguantar la porta oberta. Vaig sortir del taxi i em vaig quedar paralitzada.

A uns sis metres davant meu, hi havia un enorme cartell de fusta amb unes lletres gegants d’un blanc immaculat on deia «Zoo». Més concretament, hi deia «Woodland Park Zoo».

—Em portes al zoo? —Vaig fer un somriure d’orella a orella.

—Per què no? No hi he estat mai, i mira que fa anys que visc aquí.

—Em sembla perfecte. —Vaig allargar la mà per tornar-me a agafar a la seva—. Anem a veure uns quants animals. —No li vaig dir que mai no havia estat en un zoo. Mai de la vida. No era una cosa gens popular a Las Vegas, i quan la mare ens va abandonar, el pare va deixar de fer tota mena de sortides en família.

I va resultar que m’encantaven els zoos. Hi havia un munt de coses per veure, escoltar, tocar i explorar.

—Fins ara, què és el que t’ha agradat més? —va preguntar l’Alec, mentre em passava un braç per l’espatlla.

Vaig brandar el cap.

—Hi ha molt per triar. Però si m’hagués de quedar amb una cosa, triaria els ocelots.

—Els felins?

Vaig assentir i vaig continuar:

—Trobo que em puc identificar amb una gata. Viuen una vida solitària, s’aparellen quan ho necessiten, cuiden les cries, els ensenyen a caçar i després les deixen lliures. —L’Alec va arrufar les celles amb un gest que li espatllava aquell bonic front—. A més, són preciosos. Si hagués de ser un animal, triaria aquest. Són molt sexis! —vaig acabar, i per alleugerir una mica l’ambient, vaig afegir—: I tu?

L’Alec va fer una ganyota amb els llavis. Esperava que no furgués en la meva resposta per treure’m informació. No era el moment d’obrir ferides. Ara era el moment d’experimentar, de crear records per a tota la vida, especialment perquè ben aviat me n’aniria.

—Si hagués de triar un animal, em quedaria amb la guineu àrtica.

Em va semblar una elecció estranya. Més aviat m’esperava que triaria una gasela o alguna cosa més exòtica.

—Molt bé, per què?

—Perquè formen relacions monògames per a tota la vida. Sempre he envejat la gent que és capaç de fer això. Ara m’adono que una criatura tan impressionant com la guineu ho fa i… bé, em dóna esperances.

—Oh, frenchie … Ets un tou sota aquests músculs tan durs. —Li vaig donar un copet al pit, em vaig posar de puntetes i li vaig fer un petó. Em va envoltar amb els seus braços i em va fer un petó intens. Després vaig sentir un clic.

Vaig alçar la vista i em vaig adonar que havia alçat la càmera i ens havia fet una selfie mentre ens morrejàvem.

—No pot ser. Una selfie? Tu, tot un artista de debò? Estic impressionada!

—De quina altra manera podria capturar aquest petó per sempre més?

Li vaig tocar la templa.

—Fes servir el cervell. Tot el temps que hem passat junts, el tens acumulat a la memòria.

—I ara l’he capturat en una foto.

Vam passar la resta del dia passejant pel zoo. Vaig comprendre quina era l’atracció del lloc. Estava ple de famílies passejant pertot arreu. Vaig trobar a faltar la Maddy. Hi havia estat mai, al zoo? Vaig decidir que més endavant l’hi portaria. Hi havia un munt de coses que la Maddy i jo no havíem pogut fer quan érem petites. Les faríem tan bon punt aconseguís treure el pare del «corredor de la mort» d’aquells usurers i es despertés del coma. Ostres, però potser no ens hi voldria acompanyar. Segurament que no, però sempre hi havia una possibilitat.

Al vespre, el taxi ens va deixar a l’entrada de l’Space Needle. La primera parada va ser a la plataforma d’observació. Una vista de tres-cents seixanta graus del que els nadius anomenaven la Ciutat Maragda. Parelles i famílies es veien com puntets a baix al passeig. Vam trobar una petita elevació des d’on es veia la posta de sol sobre el paisatge. Una bellesa impressionant. Em vaig agafar amb les mans a la barana i simplement vaig contemplar aquelles meravelloses vistes. Una onada de clics em va trencar la concentració en aquella preciositat visual.

—Què passa? —Vaig somriure a l’Alec. Se’m va acostar, em va enfonsar les mans als cabells i em va besar. Era un petó per recordar. Lent, suau i tan càlid que em va enviar un corrent de desig per tot el sistema nerviós. Va desfer el petó i va repenjar el front contra el meu.

—Ets massa preciosa. Massa bonica. Massa perquè qualsevol home et pugui tenir per a ell. L’home que aconsegueixi el teu amor… per sempre… serà un homme très chanceux.

—Què vol dir això? —vaig xiuxiuejar sobre els seus llavis, abans d’acariciar-li el nas amb el meu.

Va enfonsar els seus dits entre els flocs dels meus cabells i em va agafar per la nuca. Tenia els ulls del color de la sorra daurada, d’un color que només existeix en els contes de fades.

—Vol dir que serà un home molt afortunat. Tenir el teu amor per a tota l’eternitat el farà molt ric.

—Alec. —Vaig brandar el cap i em vaig repenjar sobre el seu pit, el lloc més segur per a mi en aquell moment.

—Oh, ma jolie, com trobaré a faltar el teu amor a la meva vida. —Em va abraçar tan fort com jo ho feia amb ell. Potser fins i tot més. Tot i que encara em quedaven dos dies per estar amb ell, aquell seria el moment que recordaria tota la vida. El moment en què em vaig adonar que hi havia moltes formes diferents d’amor, i que estava bé estimar les persones a qui dónes un bocí de tu mateix, encara que no s’ho mereixin. L’Alec, definitivament, s’ho mereixia, i sempre conservaríem aquest temps que havíem passat junts.

Fèiem art junts, i ens estimàvem a la nostra manera. I això era el que importaria quan mirés enrere i fes una ullada a la meva vida i a les decisions preses en el passat. Així com a qualsevol que prengués en el futur. El meu temps amb l’Alec era especial, i vaig pensar que mentre continués en aquest viatge cada client aportaria alguna cosa al puzle de la meva vida.

—Va, anem a sopar per poder tornar aviat a casa… Així te’m podré menjar per postres! —Va moure les celles i em va fer anar de nou cap a l’ascensor.

El sopar a l’Skycity Restaurant va ser impressionant, per dir-ho d’alguna manera. Vaig menjar pollastre rostit recobert amb mozzarella fumada gratinada i púding de pa. Era per morir-se de bo! L’Alec va demanar filet, acompanyat d’un formatge tipus fondue amb béicon que em va provocar salivera. Durant el sopar vam compartir el menjar, i al final, alguns detalls de la nostra vida abans d’«Amor sobre el llenç». A l’Alec el va sorprendre que hagués crescut al desert. No em va preguntar per què feia d’acompanyant ni per què havia escollit aquella professió, cosa que li vaig agrair. Es va interessar més per la meva incipient carrera d’actriu i per la meva afició a les motos. A canvi, jo vaig descobrir que ell s’havia traslladat a viure als Estats Units quan tenia vint anys, però visitava França després de cada exposició important. De fet, se n’aniria al seu país uns dies després que jo me n’anés amb el següent client.

Va ser agradable connectar amb l’Alec d’una manera diferent de la nostra atracció física. Estava segura que continuaríem sent amics després de separar-nos, però res a veure amb el tipus d’amistat que considerava que tenia amb en Wes. El meu noi surfista era únic.

Avui era el dia. S’inaugurava l’exposició de l’Alec Dubois, «Amor sobre el llenç». L’estudi magatzem s’havia transformat completament per convertir-se en galeria d’art, o almenys això és el que em van dir. Estava una mica nerviosa per veure la impressió que el seu art causaria en la gent aquell vespre, bàsicament perquè jo era la protagonista de totes les peces. En total, hi havia set teles exposades. L’Alec em va dir que n’hi havia una més que les sis que jo ja havia vist, però volia que fos una sorpresa. Els últims dos dies els havia dedicat plenament a treballar en l’últim llenç.

Ens havia anat bé aquesta separació, perquè érem conscients que l’endemà jo agafaria un avió en direcció a Las Vegas, un viatge que m’allunyaria de la vida de l’Alec… possiblement per sempre. Ningú no sabia què ens portaria el futur, només que no hi havia res que pogués aturar-lo.

La Millie m’havia enviat els bitllets d’avió, un per a Las Vegas i l’altre per a Chicago, on l’Anthony Fasano em recolliria personalment. El temps a Seattle s’acabava. En menys de vint-i-quatre hores seria a dalt d’un avió en direcció cap a casa. La Gin i la Maddy em vindrien a buscar i em durien directament a veure el pare. Necessitava veure’l.

El rellotge marcava les sis de la tarda. Hora de preparar-me per al vespre. Vaig furgar a dins de la maleta i en vaig treure l’únic vestit que havia dut. Com que era una noia de Las Vegas, sempre duia un vestit negre a la maleta, un que no s’arrugava i es podia ben rebregar i tot i així sobreviure al fons de la bossa. Estava força segura que o bé hauria d’anar descalça, o bé amb unes xancletes, o bé hauria d’arriscar-me a cometre el suïcidi estilístic de posar-me les botes de motorista amb el vestit. Mentre sospesava aquelles limitades opcions, una capsa gegant de color blanc amb un llaç vermell va caure a sobre el llit, a prop d’on examinava les meves coses.

—Això és per a tu. —La veu de l’Alec em va envair els sentits amb una salutació sensual.

Em vaig girar i em vaig quedar bocabadada. L’Alec estava dret darrere meu, arreglat per a l’esdeveniment del vespre. Duia un conjunt de pantalons i americana. Era la primera vegada que el veia vestit tan formal. Estava guapíssim i molt elegant. Se’m va fer salivera quan vaig veure el seu preciós cos embolcallat amb aquella tela de seda fina. Negre sobre negre. Tot. L’americana, la camisa, la corbata de setí. Definitivament, m’encantava. L’entrecuix se’m va humitejar a l’instant, i la tensió va crepitar en l’aire quan vaig deixar caure a terra la tovallola que em tapava el cos mentre triava la roba.

—Douce mère de toutes les choses saintes —va dir, en un xiuxiueig en francès. Això no ajudava gens la meva libido. En comptes de calmar-me, em va excitar encara més. Em vaig mossegar el llavi i em vaig estremir quan vaig veure que se m’acostava. Al cap d’un instant, ja tenia la boca de l’Alec sobre la meva i l’esquena clavada a la paret. Em va posar les mans a les natges i em va pujar a coll. Vaig gemegar quan el bony de sota els pantalons em va pressionar amb força contra la paret just allà on el desitjava més.

—No ho podem fer, això, ara —el vaig advertir, gens convençuda. Li vaig xuclar el coll i els llavis, i em vaig aferrar amb les cames a la seva cintura. Va gemegar quan la seva llengua em va envair la boca. Durant una estona, no hi va haver res més que envestides profundes de la seva llengua, mossegadetes amb les dents i la pressió de la seda contra la meva pell.

—I tant que podem. —Vaig notar-li l’alè al llarg de tot el coll mentre parlava—. Nous allons nous dépêchez.

—Què vol dir, això? —Vaig xuclar aquell punt on li encantava que ho fes, darrere l’orella, i li vaig agafar el monyo que duia als cabells i el vaig estirar.

Tenia els ulls foscos, i no expressaven res més que la promesa de complaure entre la seva profunda negror.

—Vol dir que ens hem d’afanyar. —Va estirar el cinturó, es va descordar els pantalons, es va treure un condó de la butxaca i al cap d’uns segons ja tenia la punta de la cigala a l’entrada del meu sexe.

—Collons, no paris ara, Alec. Sisplau, deixa’m notar-te —vaig dir. Li encantava que digués aquelles paraules, ho sabia. Va fer lliscar l’ampla corona del penis pel meu sexe, refregant-se amb la humitat, va agafar-me bé per les natges i me la va clavar fins al fons.

—Hòstia santa… —vaig cridar, quan vaig notar que la dura erecció m’arribava més al fons que mai, fins al punt que se’m va tallar l’alè i el vaig recuperar quan ell em va buscar la boca per fer-me un petó—. Quin gust, quin plaer fer-ho amb tu.

Em va gemegar sobre el coll, em va clavar contra la paret i em va fer aguantar allà, amb el penis a dintre. Llavors, va apartar les mans de les natges i em va acariciar tota la pell sensible fins als pits. Un cop allà, em va cargolar els mugrons amb força. Els meus mugrons eren dos punts de plaer, i cada cop que me’ls tocava, me’ls cargolava i me’ls estirava, m’enviava de dret al cel.

—Estic a punt d’escorre’m —vaig anunciar, i ell va somriure sobre la punta erecta del mugró i llavors me’l va mossegar.

Ja no podia més. No em calia res més. L’orgasme em va sacsejar tal com una estelladora esmicola un tronc d’arbre.

—Mai no oblidaré el que sents ara mateix, ma jolie. Je t’aime. T’estimo —va dir l’Alec, abans de devorar-me la boca. El meu sexe es va aferrar al penis i li vaig donar el que necessitava mentre m’envestia com un possés. Després, em va separar de la paret, em va dur fins al llit i va seure, encara clavat a dintre meu. Va trigar una estona a remetre’m, el tremolor de les cames. Mentrestant, l’Alec em va abraçar i em va calmar tal com ho feia sempre. Sovint pensava que aquell contacte el calmava a ell tant com a mi.

—Arribarem tard a la teva exposició —vaig dir, rient.

Va somriure.

—És per un bon motiu. —Em va picar l’ullet i va assenyalar la capsa blanca—. Això és per a tu. Per a aquest vespre.

Emocionada, em vaig aixecar i m’hi vaig acostar. Ell es va treure el condó mentre jo obria el regal.

A dins de la capsa, hi vaig trobar un vestit de còctel de color xampany. Tenia uns puntets minúsculs que brillaven amb la llum. L’escot era generós, amb tot de plecs de tela que queien sobre els pits de manera seductora. La prima tira que subjectava l’escot a l’espatlla feia que el drapejat semblés perfectament natural. M’arribava fins als genolls, i m’anava com si fos fet a mida. L’Alec em va donar una altra capsa mentre jo m’allisava el vestit. Unes sabates Gucci originals. Eren d’un to daurat brillant, amb un taló de deu centímetres i amb plataforma. La perfecció absoluta.

—Mai no he conegut cap dona a qui no li agradin les sabates.

—A totes les dones els encanten les sabates. Especialment si són terriblement sexis i seductores. Ho portem en el codi genètic. —Vaig arronsar les espatlles—. Som així de naixement.

L’Alec es va posar bé la roba i se la va allisar mentre jo m’acabava d’arreglar, i tot seguit em va dur a la festa. Estava en ple apogeu quan hi vam arribar. En el moment en què vam travessar l’entrada, els flaixos de les càmeres es van disparar i els aplaudiments van omplir la sala. Una rossa amb un vestit blanc ajustat es va emportar l’Alec immediatament. La seva publicista. No l’havia tornat a veure des del principi que havia arribat allà, però el va agafar tan fort del braç que li hauria fet sang si ell hagués intentat escapar-se. L’Alec em va mirar per sobre l’espatlla. La ganyota dels llavis i el front arrugat em van comunicar que no estava content. Jo li vaig bufar un petó.

Un home amb una safata plena de xampany me’n va oferir. Vaig agafar una copa de líquid rosa borbollejant i vaig obrir-me camí fins al primer quadre. Era jo. Esclar. Tanmateix, l’Alec hi havia afegit molta més profunditat des de la primera vegada que el vaig veure. Ara era com si pogués agafar la llàgrima que lliscava per la galta de la imatge i embrutar-me amb els llavis vermells que hi havia plantats al llenç.

Sense amor, deia, a sota del quadre. Vaig caminar uns cinc metres i vaig veure la mateixa imatge, però aquesta també incloïa la serigrafia i la meva imatge tocant el cor de l’original. Estima’t a tu mateix. Quan vaig llegir aquestes paraules, va ser com si m’enviessin una llança just al mig del cor per tocar-me les emocions no suficientment ocultes sota la superfície.

Incapaç de mirar-lo més, vaig passar a la sèrie de tres quadres, on es concentrava la majoria de l’acció. Hi havia una multitud sota els focus que il·luminaven els tres llenços gegants penjats de costat. A sobre del trio, hi deia «Amor trencat», però a sota de cadascun em vaig adonar que hi havia títols individuals.

El primer, on apareixia l’Aiden complaent-se a si mateix amb la meva mà sobre una part de l’erecció, es titulava Amor prohibit. Després, a la imatge del mig, en la qual l’Alec havia capturat un moment molt dur entre l’Aiden i jo, hi havia el títol L’amor fereix. I després l’últim. L’Alec i jo junts, entrellaçats en un instant de passió. Sens dubte, era la imatge més impressionant de les tres. Havia afegit tot d’espirals de pintura vermella al voltant de la parella, per destacar la passió ardent que compartien. A sota, simplement hi deia El nostre amor.

I era el nostre amor. El de l’Alec i meu. Bonic, apassionat, salvatge, però tot i així un amor que s’havia d’alimentar i cuidar. La seva puresa estava perfectament capturada en aquella tela.

Em vaig desplaçar al llarg de la paret i vaig observar la gent parlant de les obres. En cap moment no vaig sentir cap crit ofegat ni vaig veure cap front arrugat. Això devia significar que la gent acceptava la seva visió del tema.

El següent quadre em va fer posar calenta. Directament a l’entrecuix, disposada a saltar a sobre de l’Alec tan bon punt el tornés a veure. Amor egoista, el va titular. Jo, complaent-me a mi mateixa perquè el món ho veiés. Hi havia alguna cosa honesta i potent en la imatge. Si més no, jo ho veia així.

Els braços de l’Alec em van envoltar mentre contemplava el quadre.

—T’agrada?

—Em va agradar més fer-ho —vaig dir, en veu baixa, com un autèntic gemec.

—Ah, ja ho entenc. Potser després podríem recordar l’escena, mmm? —Vaig assentir ràpidament—. Deixa’m ensenyar-te l’últim quadre. És la millor fotografia que he fet mai fins ara.

I això era dir molt. L’Alec Dubois era un pintor i un fotògraf realment extraordinari. Les seves fotos eren a tot arreu, des de calendaris fins a litografies signades. Em va acompanyar fins al quadre que estava tapat amb una tela gegant.

Em vaig quedar immòbil mentre un munt de gent ens va començar a envoltar tot esperant la revelació.

—Aquest quadre es vendrà pel doble del seu preu. La meitat d’aquest import serà per a tu, ma jolie.

Em vaig quedar impressionada, i vaig brandar el cap unes quantes vegades, però ell simplement va somriure i va estirar la tela. Era jo. Només que realment era jo. El meu jo real. La Mia. Estava dreta a la plataforma d’observació de l’Space Needle contemplant l’horitzó. Els cabells em voleiaven com una bandera negra al vent. Se’m veia serena, feliç, eufòrica, i corpresa per la bellesa que es desplegava davant meu. En aquell instant, semblava lliure. No atrapada en els confins d’una feina que no volia fer però a la qual ja m’estava acostumant. No rescatant el meu pare o lluitant per obrir-me camí com a actriu a Los Angeles. Aquell quadre era d’una bellesa crua. I per primera vegada, em vaig veure bonica. L’Alec me’n va fer adonar amb aquella imatge.

Se’m van formar llàgrimes als ulls mentre observava el que l’Alec havia capturat. Em sentia tot el cos embolcallat d’escalfor, el centre de la meva visió era un punt brillant de llum, la resta, una cova fosca. Vaig fixar-me en el títol del quadre. Les llàgrimes em van rodolar galtes avall, em van mullar la pell del pit i van caure al terra de formigó. Em vaig quedar mirant l’Alec, que tenia els ulls vidriosos, humits, però no li queien llàgrimes.

A sota de la imatge meva més bonica que havia vist mai, ho deia tot.

Adéu, amor.