3

El tercer dia amb l’Alec em va dur de nou a l’estudi. La nit anterior, vam tornar a casa després d’un dia llarg de sessió de fotos en el que em va semblar un milió de postures subtilment diferents. No vam ni dinar; es veu que quan et ve la inspiració s’ha d’aprofitar. Objectivament, quan una dona es treu la part superior de la roba i tu ets un home heterosexual, no és cap bestiesa pensar que la inspiració se te n’anirà en orris. Tots els homes són uns porcs, d’una manera o altra. I aquest es feia passar per un atractiu artista francès.

Tot i així, he d’admetre que a mi m’encantava. Tenia unes ganes boges de posar-li les mans a sobre. On fos. Als cabells, especialment als cabells. En aquelles ondes vermelloses i daurades que li queien perfectament fins a les espatlles. Alt, musculós i amb la cintura prima, em va deixar amb les ganes per segon dia consecutiu. Desgraciadament per a mi, l’Alec era un addicte a la feina. Quan vam acabar de treballar i vam pujar al loft, vam menjar pizza per sopar i de seguida va tornar a l’estudi per treballar en la imatge d’aquell dia. Encara no havia tornat a casa quan me’n vaig anar al llit tota sola… una altra vegada. Em molestava que no hagués intentat fer-me res més que un petó. Jo ja estava preparada per al pas següent. Necessitava treure’m aquella tireta, per dir-ho així. Deixar de pensar en en Wes i en el clauer que guardava la clau de casa seva i el seu cor.

Avui, l’Alec no m’esperava a la cuina. Després de baixar de cul per les escales, m’esperava trobar-lo preparant l’esmorzar, com el dia anterior. Però no. El que vaig trobar va ser una nota amb la seva lletra masculina inclinada al costat de la cafetera. Deia:

Em vaig menjar un plàtan i em vaig preparar una tassa de cafè abans d’anar a l’ascensor amb les crosses per baixar cap a l’estudi. Aquell dia hi havia més moviment que el dia abans. Hi tornava a haver aquells homes vestits de negre voltant amunt i avall, remenant, fent fotos, segurament aquelles proves de postura tan avorrides. M’alegrava que les fotos de prova me les hagués fet l’Alec personalment. Com a mínim així vaig poder parlar amb algú. Els homes de negre no suportaven que les models parlessin. Cada pocs minuts sentia un «quieta», o «silenci», d’una banda o altra de la sala. Malgrat que tot plegat semblava força estrany, era interessant veure el funcionament intern de l’estudi d’un artista reconegut mundialment mentre perfeccionava el seu art i feia fer la feina bruta als subordinats.

—Ah, per fi ja ets aquí. —Un dels homes vestits de negre se’m va acostar fent un esbufec. Em va agafar pel braç i va intentar fer-me caminar més ràpid del que les crosses em permetien.

Mentre m’esforçava a seguir-lo, la goma del capdavall d’una crossa va trepitjar un cable que hi havia a terra. Però el va trepitjar per una vora, de manera que vaig trontollar endavant i vaig estar a punt de caure amb tot el pes sobre el turmell lesionat. Em vaig balancejar, però vaig aconseguir recuperar l’equilibri tota sola amb l’ajuda de les crosses. Ostres! Ja n’hi havia prou. Molt irritada, vaig sacsejar el braç per desfer-me d’ell.

—Vigila, nano. Et fotré la crossa pel cul si no pares d’estirar-me el braç. No sóc pas el teu gos. —Li vaig plantar la crossa davant la cara i la vaig agitar—. Fot el camp!

—Que se passe-t-il? —va preguntar una veu amoïnada darrere nostre. L’Alec estava dret, amb les mans als malucs, la mirada enutjada feia conjunt amb l’expressió de la cara. Semblava un lleó a punt de llançar-se sobre la presa—. Què representa tot això? —va dir finalment en anglès.

—Senyor Dubois, la seva model no s’afanyava, tot i que vostè fa una hora que l’espera —va respondre el subordinat. Des de feia una hora? I una merda! Si volia que em llevés d’hora, m’hauria pogut posar un despertador, o fins i tot hauria pogut trobar unes quantes maneres interessants per despertar-me. Com que no havia fet res de tot això, jo no tenia la culpa de res.

—Imbécile —va mussitar, prou fort perquè nosaltres dos ho sentíssim, però no perquè ho sentís la gent del voltant—. Que tens problemes de vista?

L’home va arrufar el nas i va tirar el cap enrere.

—De vista? Vol dir si m’hi veig?

—Ara també ets sord?

Aquesta vegada l’home es va ofendre.

—Ostres, senyor Dubois, vostè va dir que les models havien de seguir les normes, i això incloïa ser puntuals. Ella ha arribat tard, molt tard. Una hora. Només intentava fer-la anar…

—Ja n’hi ha prou. —Va assenyalar aquell desgraciat—. Ets un idiota. Que no veus que té mal al peu i que no pot córrer amb crosses?

—Jo només volia…

—Assez! No. Calla abans que et faci cavar un forat tan fondo que mai més no trobis el camí per tornar a la superfície —li va etzibar l’Alec. Va fer una ullada a la sala i va estendre el braç, examinant l’espai—. A veure, això va per a tots els que estan escoltant, i sé que m’escolteu… —Uns quants van intentar despistar per fer veure que no estaven atents al que passava—. Aquesta dona és la Mia. —Em va assenyalar—. És la musa de la sèrie «Amor sobre el llenç». Que us quedi ben clar que és tan preciosa i valuosa com qualsevol dels meus quadres. Tracteu-la en conseqüència. I ara, tothom a treballar.

Va picar un parell de cops de mans i em va venir a socórrer.

—Estàs bé, ma jolie?

—Sí, però m’ha fet empipar. M’estirava tan fort que he estat a punt de caure. No ha estat res.

—No tornarà a passar —va dir, i tot seguit es va inclinar i em va agafar de nou a l’estil princesa—. Has dormit bé?

Era la meva oportunitat i la vaig aprofitar.

—Hauria estat millor amb un cos calent i maco al meu costat —vaig respondre, tota valenta. Es va aturar en sec, amb la mirada clavada en la meva, els ulls lleonats una mica més foscos i les pupil·les dilatades.

—Ho dius de debò?

—No dic mai mentides —cosa que no era exactament veritat. Mentia sempre que em convenia o em trobava en un compromís. Tot i que això em convenia, no era una d’aquelles ocasions.

L’Alec va somriure.

—Em resulta difícil de creure, ma jolie. —Em va dur al mateix lloc on havíem treballat el dia abans i em va asseure a la mateixa cadira.

Abans que em deixés anar, vaig xiuxiuejar-li a cau d’orella:

—T’ho pots ben creure, frenchie. —Després, li vaig fer un petó dolç a la galta. Només un petit record del petó que ens havíem fet un parell de dies enrere.

—Suposo que haurem de refer la distribució de l’habitació de manera diferent, i ràpid. No vull pas que et sentis abandonada.

—Seria una tragèdia. —Vaig somriure.

Em va respondre amb una picada d’ullet abans de girar-se i anar a buscar de nou el pinzell i el pot de pintura.

—Em tornes a pintar els llavis?

Se’m va acostar i va alçar la barbeta en una petició silenciosa perquè mirés enrere. Em vaig girar de costat sobre la cadira, vigilant amb el peu lesionat. I llavors ho vaig veure. Em vaig veure jo. Dues de mi. Una era una imatge pintada en blanc i negre de mi. L’altra, una foto combinada que ocupava la meitat del llenç, i l’altra meitat en blanc. Els llavis vermells eren l’únic toc de color de la segona foto. La primera imatge, la pintada, era tan real que gairebé ho semblava més que no pas la imatge fotogràfica de l’altre llenç. Les pinzellades eren minúscules i gairebé un duplicat perfecte de la fotografia. Fins i tot es veia la llàgrima que em rodolava galta avall. La tristesa als ulls, la postura, les espatlles caigudes d’una dona torturada. Trista, però tot i així… bonica. Un moment atrapat en el temps.

—És… No m’ho puc creure… com? —vaig mussitar, i vaig alçar una mà per tocar el quadre. Abans que hi arribés, l’Alec em va agafar el canell i me’l va apartar suaument.

—No el toquis. Encara està moll. Hi he treballat tota la nit.

Vaig obrir molt els ulls i vaig fer un crit ofegat.

—Perdona! No se m’ha acudit. Que tonta! Vull dir que… M’ho hauria d’haver pensat. Perdona. —Vaig arrugar el front.

L’Alec va alçar la mà per acariciar-me un floc de cabells, va fer baixar els dits per la templa, em va resseguir el pòmul i tot el costat de la mandíbula. Em va venir pell de gallina als braços i em vaig estremir.

—Tens fred? —va preguntar, amb un lleu somriure. Sabia perfectament el que m’estava fent. Sabia que el seu tacte m’encenia per dins.

—No. —Em vaig llepar els llavis i vaig mirar els seus descaradament, desitjant que s’inclinés endavant i me’ls plantés a sobre, a qualsevol lloc, pertot arreu.

—Molt bé, doncs comencem. —Em va passar els dits pels cabells i me’ls va apartar cap enrere. Després va repetir el moviment a l’altre costat. No era el que m’esperava, però era agradable, o sigui que em vaig deixar fer—. Seu, et pintaré els llavis.

Vaig gemegar però em vaig dirigir cap a la cadira, em vaig deixar caure i vaig posar els ulls en blanc abans que ell s’acostés i s’agenollés davant meu.

—Penses mai en alguna altra cosa que no sigui la feina?

—Et refereixes a si vull petonejar-te fins que et deixi sense alè? O al fet que, si pogués, et trauria la samarreta i et xuclaria aquestes puntes rosades fins que em supliquessis que et fes l’amor?

—Fer l’amor? —Vaig riure, tot i que aquelles paraules em posaven calenta i alhora m’empipaven; em posaven calenta… i m’empipaven… molt!

—Esclar, chérie. Els francesos fem l’amor. Hi ha moltes maneres de fer l’amor. Intens. Ràpid. Lent. Pausat. Tinc la intenció de fer-te totes aquestes coses, i durant moltes i moltes hores. Però no pas ara. Ara és hora de treballar. Després, jugarem.

Vaig assentir, incapaç de dir res més. Volia saber què significava «jugar» per a ell. Vaig suposar que era el tipus de joc que jo esperava. Si Déu vol. Lentament, l’Alec em va pintar els llavis amb la pintura vermella brillant i enganxosa. Tot seguit, em va aixecar de la cadira i em va portar cap al quadre que havia fet de mi.

—Ara és quan ve la part difícil. Vull que posis els llavis sobre els del quadre, exactament allà on estan pintats. Et guiaré tan bé com pugui. T’hi has d’acostar i prémer els llavis suaument sobre el llenç, per imprimir-hi la pintura.

Li vaig llançar una mirada penetrant, però tal com em va passar el dia abans, vaig abstenir-me de parlar per no espatllar la pintura dels llavis. Ara més que mai. Em va agafar el cap i vaig col·locar les mans a la paret, a banda i banda del quadre. Al principi, m’hi vaig acostar molt.

—Vigila que no toquis cap altra part del quadre, perquè si no, l’hauré de repetir —em va advertir, i em va venir por de cop. Vaig inspirar lentament pel nas i vaig deixar anar l’aire, i llavors em vaig acostar molt a prop del quadre. Quan vaig estar col·locada allà on em semblava que havia de ser, ell em va centrar lleument agafant-me el cap per cada banda i llavors em va empènyer una mica endavant.

Vaig arrufar els llavis, em vaig fer un petó a mi mateixa i em vaig apartar enrere. Em va ajudar a girar-me per no perdre l’equilibri i em va acompanyar fins a la cadira. El quadre en blanc i negre ara tenia uns llavis vermells fantàstics. Gairebé semblava que els hi hagués pintat, però es veia que era un petó. No era perfecte, però quedava molt bé.

—Exactament tal com m’havia imaginat. Ets impressionant, Mia —va dir amb admiració, tot contemplant l’obra mestra. Tenia els braços encreuats davant del pit, amb una mà sota la barbeta, i no parava de mirar i remirar el quadre.

—A veure si el gastaràs… —vaig dir, de broma.

Va girar el cap a càmera lenta i les nostres mirades es van trobar.

—No pateixis. Aquest quadre estarà penjat tota una vida a casa d’algú. Passarà de generació en generació i deixarà un llegat per al futur.

Bé, dit així, suposo que sonava fantàsticament flipant.

La resta del dia, la vam passar fent fotos de nou. Aquesta vegada, vaig haver de posar completament nua de cintura en amunt, de cara al llenç blanc que tenia una foto meva impresa en una meitat.

—No entenc per què he de posar nua per això —vaig dir, tapant-me el pit nu amb una mà. Tenia pell de gallina, i no creia que d’això se’n pogués obtenir una foto gaire maca. Jo tornava a dur els cabells deixats anar i esbullats, però aquesta vegada l’Alec havia fet venir una professional per estufar-me’ls. Això em va fer riure de tal manera que ell se’n va anar sense dir res a supervisar altres feines. Realment, era conscient que l’estava emprenyant força. Segurament no estava acostumat a tenir muses que contestaven o que li posaven entrebancs per a tot. Això em va fer preguntar quantes muses devia haver tingut abans que jo. La idea que fos una entre moltes em va irritar.

—Havies contractat mai una musa? —En realitat no volia saber la resposta, però no em vaig poder reprimir.

La càmera va fer un clic i li va dir en francès a un dels assistents que ajustés la intensitat de la llum. Un altre clic.

—No, ma jolie. Tu ets l’única —va respondre, finalment. I era suficient. M’agradava la idea de ser l’única musa que havia contractat. No estava segura que això em fes millor que les altres models, però per mantenir la meva estabilitat mental vaig voler creure que m’hi feia.

—Què estem fent ara? —vaig preguntar, de cara a la meitat blanca del llenç amb la foto inacabada.

—Vull fer que estimis la teva imatge. Cosa que per a l’espectador serà com estimar-te a tu mateixa.

Estic segura que vaig aprimar els ulls de manera poc atractiva quan vaig sentir això.

—Ho pots repetir?

Va deixar anar un esbufec de cansament.

—Ma jolie, necessito acabar aquesta sessió de fotos per poder pintar i després sopar amb tu, fer-te l’amor i després pintar la teva imatge al llenç. Hi ha molta feina per fer, encara —va dir, com un disc ratllat.

Però això no era el que em removia el subconscient, sinó la seva manera de confeccionar una llista de les coses que havia de fer, i sopar amb mi i «fer-me l’amor» formava part de les seves tasques d’aquell vespre.

—No cal que facis res per mi —vaig respondre, enfadada.

Em vaig girar molt empipada, amb les mans als malucs, oblidant que tenia els pits a l’aire i a la vista de tothom.

—No ho puc fer, això. —La veu em va pujar unes quantes octaves, cosa que va cridar l’atenció d’uns quants homes de negre que feinejaven per la sala. Vaig posar-me una mà sobre els pits per intentar mantenir un mínim de decència—. No sé ni què vols que faci! —vaig exclamar, entre dents.

L’Alec es va acostar i em va col·locar de nou de cara a la paret. Es va inclinar a sobre meu, em va apartar els cabells i em va acariciar el coll i les espatlles.

—Ma jolie, perdona, no et volia fer enfadar. Ja sé que aquesta feina comporta molta tensió. Va, centrem-nos en això i després parlem, oui? —va dir, amb aquell to de veu suau que, tan sols en dos dies, ja havia descobert que per a mi era com un encanteri que m’ajudava a calmar-me i a centrar-me.

Amb una mínima pressió, em va fer un petó a l’espatlla. Semblava una promesa, i m’asseguraria que la complís aquell mateix vespre.

—Va, ara posa la mà aquí. —Em va alçar el braç dret al costat de la paret—. L’altra, vull que la posis al capdavall del llenç, sobre la imatge del teu cor. —Vaig col·locar la mà delicadament sobre la tela. Tot i que era una serigrafia, no volia fer-la malbé. L’Alec va tornar a la càmera—. Molt bé, Mia, sisplau, mira la teva imatge. Pensa en un moment en el qual t’hagis sentit estimada. Bonica. Bé i còmoda amb tu mateixa.

Instantàniament, em va venir un record de quan era petita. Abans que la mare ens abandonés. Érem una família feliç de quatre membres. Jo acabava d’aconseguir el paper principal en l’obra de teatre infantil del comtat. La mare estava molt contenta per mi, tot i que normalment només es concentrava en els seus desitjos i èxits. Però aquell dia, no. Aquell dia em va fer una abraçada i un petó, i em va dir que estava orgullosa de mi i que sempre m’estimaria. Després, el pare em va agafar entre els seus braços i em va estrènyer amb força. Em va xiuxiuejar a cau d’orella que sempre havia sabut que tenia un do especial. Un do que no tenia cap altra nena. I en aquell moment, amb la seguretat dels braços del pare i l’amor de la mare, me’l vaig creure. Va ser el millor dia de la meva vida.

La càmera no parava de fer clics. I el record va continuar fins a l’endemà, quan la mare se’n va anar i no va tornar mai més. Mai no vaig fer de protagonista en aquella obra. Durant molt de temps em vaig pensar que era culpa meva, que hagués marxat. Perquè ho havia fet tan bé i havia captat tota l’atenció del pare, una cosa que sabia que ella sempre reclamava, fins i tot amb només deu anys. Ara que era adulta, m’havia adonat que no era això. Bé, no era principalment això.

Vaig mirar la cara plorosa de la Mia de vint-i-cinc anys de la foto i em va fer llàstima. Per uns instants, em vaig permetre sentir llàstima per la meva educació, per les decisions que la meva família havia pres, i per com havia escollit després viure la meva vida. Per com estava vivint ara. El que veia ja no era una foto maca. Era la foto d’una noia trista que havia perdut una cosa preciosa. Una cosa bonica.

Sense preguntar si havíem acabat o si ja tenia el que volia, em vaig posar els sostenidors i la brusa, vaig saltar fins a les crosses i me’n vaig anar coixejant. La paret del voltant del meu cor s’aguantava precàriament, començava a escrostonar-se. Un cop més i s’ensorraria formant un munt de runa.

—Mia! —va cridar l’Alec, però no em vaig aturar, simplement li vaig dir adéu amb la mà, sense girar-me. Era tard i la jornada havia sigut llarga. No em podia pas retreure que necessités descansar.

Vaig pujar al loft, vaig anar directament a la cuina i vaig agafar una ampolla de vi oberta i una copa, em vaig servir una bona ració del líquid granat i en vaig beure un glop abans de deixar que em comencessin a caure les llàgrimes.

Llavors va arribar l’Alec. Va venir a la cuina, va agafar una altra copa i es va servir una mica de vi. Es va repenjar al marbre i se’m va quedar mirant mentre jo intentava recuperar l’aplom i fer veure que no havia estat plorant com una nena.

—Per què no t’estimes? —Les seves paraules van colpejar la paret com un mall i em van provocar un forat enorme al seu pas.