1

Les portes de ferro rovellat de l’antic ascensor van grinyolar fort quan el xofer les va estirar per tancar-les. No havia dit res més que «Ets la Mia?» quan vaig baixar de l’escala mecànica de l’aeroport internacional de Seattle-Tacoma per anar cap a la zona de recollida d’equipatges. Vaig pensar que no hi havia cap problema a seguir-lo, perquè duia un cartell amb el meu nom escrit, i la tieta Millie m’havia dit que m’esperaria un gegant alt i corpulent que em portaria amb el proper client. Allò de gegant no era cap broma, i no pas per l’alçada. El noi era tan sols set o vuit centímetres més alt que jo, però el que li faltava d’alçada ho compensava amb l’amplada. Em va fer pensar en un lluitador professional o en un d’aquells culturistes fornits.

Quan l’ascensor va arribar a la desena planta, es va aturar amb un xerric i una sacsejada que em va fer caure sobre el germà petit del llegendari llenyataire Paul Bunyan. Era sòlid com una paret, no es va ni immutar quan vaig topar amb ell, només va grunyir com un animal. Les grans portes es van obrir i en Bunyan em va acompanyar fins al que semblava un magatzem diàfan. Les bigues i les canonades eren visibles, i potser a uns deu metres d’altura respecte al terra de formigó. Hi havia gent deambulant pertot arreu, la meitat despullats.

On cony m’he ficat?

Càmeres que es disparaven, unitats d’il·luminació i reflectors que es traslladaven en carrets amb rodes, i jo palplantada a l’entrada intentant assumir-ho tot. En Bunyan va deixar la meva bossa al costat d’una paret lateral i em va assenyalar un home que estava ajupit amb una càmera enganxada a la cara.

—El senyor Dubois —va grunyir, i tot seguit es va girar abruptament i va entrar a l’ascensor del qual acabàvem de sortir, deixant que m’espavilés jo sola.

Un home de poques paraules.

Vaig deixar anar un sospir lent dels pulmons massa carregats. No sabia què fer. ¿Havia de seure en un racó i esperar que algú vingués a dir-me alguna cosa —amb una mica de sort no seria cap dels homes o dones que corrien per allà despullats—, o havia de molestar aquell paio atrafegat fent fotos d’alguna cosa a qui gairebé no li veia la cara?

En comptes d’esperar, vaig decidir fer-me una idea de l’entorn i em vaig posar a caminar per la sala. Era un loft obert, però no era una casa. Unes finestres atrotinades resseguien les parets de la dreta, algunes obertes per la part inferior, d’altres tancades. Semblava que calia una manovella per obrir-les, cosa que vaig trobar molt cool i retro. Pel meu costat, passaven dones ben despullades, o gairebé, i em miraven de reüll mentre es movien davant d’uns enormes llenços blancs. No estaven posant, simplement estaven dretes davant de les teles, i cada model adoptava lliurement una postura mentre uns assistents, vestits de negre, perfeccionaven els gestos amb subtils canvis, movent un colze aquí i un peu allà. Llavors, l’assistent es tirava enrere, feia una foto i tornava a començar. Petits moviments, una altra foto. Una cosa raríssima.

Em vaig desplaçar cap a una altra zona on hi havia una parella despullada estirada sobre un immens llenç blanc que almenys feia tres metres per tres. Un dels assistents es va enfilar en una petita escala que tenia una plataforma just a sobre de la parella i va abocar metòdicament el que semblava pintura blava brillant a cada centímetre dels seus cossos.

—No us mogueu! —va cridar—. Si no, ho haurem de repetir tot de nou i al senyor Dubois no li farà cap gràcia —va afegir, amb veu tensa. La parella nua es va quedar immòbil en aquella abraçada apassionada, les mans d’ella darrere del cap de l’home com si es disposés a fer-li un petó, els braços d’ell al voltant de la dona, una mà a la natja de la cama que ella li passava per sobre el maluc, l’altra darrere del cap.

La pintura se’ls escampava per les cames i queia formant bassals al llenç.

—Quiets —va advertir l’home. Estava tan fascinada pel funcionament d’aquella escena, que no em vaig adonar que algú se m’acostava pel darrere fins que vaig notar que m’apartaven els cabells del coll.

—La perfecció —vaig sentir que algú em xiuxiuejava a l’orella abans de notar un petó suau a la pell nua del final del coll.

Em vaig apartar de cop, sense mirar cap on anava, només intentant treure’m de sobre el desconegut que em tocava, i llavors vaig topar amb alguna cosa darrere meu. Abans de poder-me girar, la bota se’m va enganxar al llenç, em vaig entrebancar i vaig trontollar cap a la plataforma on hi havia enfilat l’home rabiüt del pot de pintura. Tot seguit, es va produir un autèntic caos. L’home de la galleda va caure endavant, i la pintura blava i enganxosa va sortir disparada com un ventall de color abans d’esquitxar la tela i la lona que protegia el formigó.

La parella de sota devia veure’s a venir la caiguda, perquè l’home va fer rodolar la dona nua com si hagués estat entrenat per combatre amb les forces armades. Va evitar l’assistent, va evitar que els caigués més pintura a sobre, i per ben poc es va escapar de la plataforma que estava a punt de caure’ls a sobre.

Jo no vaig tenir tanta sort.

Quan vaig caure enrere, l’altre taló va travessar el llenç gruixut i tensat, i tot el meu cos es va encorbar en la direcció oposada. Vaig cridar de mal quan el turmell se’m va torçar, i vaig caure a terra ben llarga sobre la pintura blava i el llenç esquinçat.

—Marededéu! —L’home que havia intentat treure’m de sobre se’m va acostar i em va aixecar agafant-me per les aixelles. Els seus ulls de color marró daurat eren fascinants i estaven preocupats. Unes petites arrugues als extrems dels ulls revelaven que probablement era una dècada més gran que jo. Duia els cabells de color sorra amb tocs daurats i vermellosos formant uns reflexos naturals recollits en un petit monyo a la part posterior del cap. La mandíbula esculpida i els llavis molsuts estaven resseguits per una barba perfectament retallada. No havia sortit mai amb un home amb barba, però dreta davant d’aquell, amb uns braços forts que em subjectaven davant d’un cos musculós, no podia entendre el perquè. Era guapíssim. Em recordava Ben Affleck, però més sexi.

—No et volia pas espantar. T’he vist aquí dreta, i la teva bellesa m’ha semblat tan superior a la de qualsevol simple model que necessitava prémer els llavis a la teva pell daurada. Tu deus ser la meva Mia —va dir, amb admiració. La seva mirada de caramel em va repassar des de les puntes dels cabells fins a les soles de les botes. Llençaria aquelles botes tan bon punt me les pogués treure, perquè ja em notava la inflor del turmell.

Vaig provar de posar el peu ferit a terra i em va pujar una fiblada de dolor des del turmell cap a la cama. Vaig cridar i em vaig agafar als braços de l’home, clavant-li les ungles a la pell.

—Ostres, t’has fet mal de debò!

—Tu creus? —Vaig posar els ulls en blanc mentre ell em passava un braç per darrere els genolls i m’agafava com si fos una princesa per portar-me cap a un sofà de dues places. Tot i que no era un sofà de dues places: tenia un respatller encorbat que era alt d’un costat i baix de l’altre. Era la mena de sofà típic d’una antiga pel·lícula romàntica, on la dama desvalguda es podia desmaiar perfectament, amb una mà al front i un llarg sospir. Jo, en canvi, tenia les dents serrades, disposada a mossegar qualsevol que em toqués la cama.

—Vaig a trucar al metge! —va dir un dels omnipresents homes de negre al desconegut, que llavors ja havia deduït que era el meu client.

—No, ce n’est pas nécessaire —va dir, en francès i parlant molt ràpid—. Truca al 3B. La dona és metge i és amiga meva —va dir, amb els ulls clavats en els meus—. No pateixis, Mia —em va tranquil·litzar, i quan vaig sentir-li aquell lleu accent, vaig estar a punt de desmaiar-me de debò; se’m va tensar tot l’entrecuix. Els homes amb accent són terriblement sexis. Tanmateix, potser era el mal que em feia la cama el que em tensava l’entrecuix. Però estava força segura que el motiu era aquell accent.

Al cap d’un moment, va aparèixer una dona menuda amb el que semblava un antiquat maletí de metge a la mà. Es va presentar i em va ajudar a treure’m la bota sense sacsejar-me la cama. Vaig pensar que devia fer miracles. Vaig sentir una rialleta darrere meu mentre la doctora m’examinava el turmell. Vaig girar-me cap a l’home, que sabia que era l’Alec Dubois, malgrat que encara no ens havíem presentat.

—Què passa?

—Els mitjons. Són encantadors, ma jolie —va acabar en francès, cosa que em va sonar terriblement sexi però alhora em va fer molta ràbia, perquè no sabia què volia dir. Potser m’estava dient maldestra, o ximple, vés a saber. Vaig abaixar la vista cap als meus mitjons nadalencs i després vaig mirar la doctora. Va fer un somriure, però va mantenir l’actitud professional mentre m’examinava el turmell. Em queia bé, aquella dona; encara estava per veure què decidia sobre el guapo fotògraf francès.

—Bé, no el tens trencat. Tens un petit esquinç. Te l’embenaré, procura no posar el peu a terra en la mesura que sigui possible, i d’aquí a un parell de setmanes estaràs bé. Has de fer repòs, posar-t’hi gel, mantenir el peu alçat i portar-lo embenat. Et suggereixo que vagis amb crosses —va dir, i les espatlles se’m van enfonsar de desolació. Odiava les crosses. Tothom odia les crosses. Són una merda. Fatals. No volia ni pensar en la pell de les aixelles cremada o masegada per les crosses, a més a més del turmell inflat, i precisament el primer dia de feina. Em vaig preguntar si l’artista demanaria un reembossament dels serveis contractats. Em va envair un moment de pànic quan vaig pensar en el pare i en com aconseguiria pagar el proper termini a en Blaine si el francès no em volia, ara que m’havia lesionat.

—Et cuidaré molt bé, ma jolie. No t’amoïnis per res. —L’Alec va seure al meu costat i em va passar un braç protector per la cintura per atraure’m cap a ell, com si em conegués gairebé de tota la vida. Definitivament, tenia problemes greus d’invasió d’espai. Tot i així, em va fer sentir bé, i em vaig tranquil·litzar quan vaig veure que no m’enviaria de tornada cap a casa.

—Retournez au travail. —Va acompanyar aquesta ordre amb una gesticulació de braços abans d’aixecar-me del sofà com si no pesés gens.

—Què vol dir això? I què estàs fent? —Em vaig agafar a les seves espatlles per no caure mentre em duia cap a l’ascensor.

—Et porto a casa perquè puguis descansar. Deus estar esgotada del viatge. I ara, amb aquest turmell inflat, t’has d’anar a estirar. —Em mirava amb ulls amables—. I abans, he dit al meu equip que tornés a la feina. —El seu accent era més marcat ara, però era evident que feia temps que vivia als Estats Units. El seu anglès era perfecte.

Vaig esbufegar però em vaig agafar fort.

—Tot plegat és tan estrany. Em sap greu tot aquest embolic que he fet amb la pintura, i a sobre, m’he fet mal al turmell quan se suposava que havia de ser una musa espectacular.

—Oh, ets d’allò més spectaculaire, amb aquestes faccions tan delicades, i la teva cara és una perfecta imatge especular —va dir, com si acabés de dir una cosa impressionant, tot i que no el vaig entendre.

Vaig brandar el cap.

—No sé què vols dir, amb això d’imatge especular.

Un dels homes negres de l’Alec ens va seguir cap a l’ascensor amb la meva maleta i va prémer el botó número dotze, el més elevat del panell. No em va respondre a la pregunta quan vam sortir de l’ascensor, simplement em va portar a un altre loft completament obert. Era tan gran com el de la planta inferior, però aquest tenia cuina, sala d’estar i unes escales que vaig suposar que duien a l’habitació de dalt. No hi havia parets, excepte en una cantonada amb una porta. Si fos una dona aficionada a les apostes, que ho sóc —el meu pare em va ensenyar tot el que sabia sobre el joc—, m’hauria jugat qualsevol cosa que allò era un lavabo.

Em va dur cap a aquella porta, i sí, era un lavabo. Vaig saltar a peu coix cap al rentamans quan em va deixar a terra. Llavors, va aparèixer la meva bossa del no-res, l’Alec va furgar una mica i en va treure una camisa i uns pantalons curts de pijama.

—Té, posa’t això. Vaig a buscar una bossa per a la roba bruta. —Al cap d’uns instants, va tornar amb una bossa d’escombraries.

—Estaràs bé? —va preguntar, amb la mà al voltant del pom de la porta.

—Estaré bé. Gràcies. —Notava que les galtes em cremaven quan va tancar la porta.

Estúpida, estúpida, estúpida imbècil! Em vaig canviar ràpidament els texans i la camisa tacats de pintura per la roba neta que m’havia donat ell. Tot seguit, vaig netejar-me tota la pintura que vaig poder. Necessitava dutxar-me, però primer de tot havia d’arreglar les coses amb el meu client, avaluar el seu estat d’ànim, assegurar-me que no estava enfadat.

Quan vaig obrir la porta del lavabo, m’esperava a fora i em va agafar de nou en braços.

—Upfff! —vaig exclamar, mentre em transportava cap a un flonjo sofà raconer de vellut del color porpra més fosc que havia vist mai. Era tan fosc que semblava negre, però quan hi passaves la mà la fibra adoptava un to més clar d’albergínia. Un cop situada còmodament, amb un peu sobre l’otomana, l’Alec es va asseure davant meu i es va posar el meu peu inflat a la falda. Em vaig inclinar endavant i em vaig agafar la cama per cada costat, sense saber com respondre a un home que em tocava amb tanta espontaneïtat.

—I ara, anem per la teva pregunta sobre la imatge especular.

Vaig assentir i em vaig mossegar el llavi. Va alçar una mà i amb un dit em va traçar el centre de la cara des del naixement dels cabells, passant pel nas, pel mig dels llavis i fins a la barbeta. Una esgarrifança em va recórrer el cos quan vaig notar aquell tacte calent, o potser va ser per la manera sensual de mirar-me com si fos la dona més guapa del món. En Wes em mirava d’aquella manera. Cony, en Wes em feia sentir d’aquella manera. Em va venir una fiblada de culpa, però me la vaig empassar. En Wes i jo no érem pas parella. Érem amics amb dret a alguna cosa més, això sí… i amb l’esperança d’arribar més enllà. Algun dia. Potser. Però no avui.

—Si talléssim la cara just per la meitat —va dir, mentre em tornava a traçar el centre de la cara amb el tou del dit, amb la mirada concentrada en aquella tasca—, cada meitat emmirallaria l’altra.

Vaig arrugar el front.

—Això és vàlid per a qualsevol.

Em va posar la mà a la galta, em va enfonsar els dits llargs als cabells i va arribar fins a la nuca.

—Sí, ma jolie, però no serien meitats simètriques. La teva cara és la perfecció. Igual de les dues bandes. Ni millor ni pitjor que les altres. Simplement, inusual. Impressionant. Ets única. —L’Alec se’m va acostar i em va fer un petó a cada galta—. Demà comencem a treballar, oui? Avui, descansa. —Em va col·locar el turmell inflat a l’otomana amb un coixí a sota—. Ara he d’anar a treballar —va dir, i es va aixecar com si ja tingués el cap en una altra cosa.

Un paio interessant, l’Alec Dubois.

Al llarg de la tarda, com que no em veia capacitada per desafiar les escales del loft amb una sola cama, vaig coixejar per la sala d’estar, vaig fer un son al sofà, vaig trucar a la meva amiga Ginelle i vaig parlar amb la tieta Millie. Tant la Gin com la tieta Millie van trobar genial que m’hagués torçat el turmell i estigués immobilitzada a la mercè d’aquell atractiu artista francès. La Gin em va dir que era una bruixa amb molta sort i la tieta Millie va acabar la trucada amb un «Que et diverteixis, preciosa».

Va sonar la campaneta de l’ascensor i vaig sentir com s’obrien les portes de metall amb un xerric. No veia res des del sofà, però no vaig trigar gaire a saber qui arribava. L’Alec va entrar a gambades a la sala d’estar amb unes crosses i una bossa blanca de menjar per emportar que feia una olor deliciosa de menjar xinès. Immediatament, l’Alec va deixar la bossa a la tauleta de centre, va repenjar les crosses al sofà i va venir cap al meu costat.

Abans de poder dir res, em va posar les mans a cada costat del coll, amb els dits polzes a les galtes, i em va fer un petó a cadascuna. Tenia els llavis calents i la sensació em va durar una estona més després d’apartar-se per mirar-me als ulls.

—Com estàs, ma jolie?

—Mmm, bé, gràcies. —Vaig parpellejar i vaig somriure—. Què vol dir, ma jolie?

Els llavis de l’Alec van dibuixar un somriure i va inclinar el cap. Va alçar la mà, em va apartar un floc de cabells del front i me’l va passar per darrere l’orella. L’aire del nostre voltant era espès, carregat amb la promesa d’alguna cosa que encara no sabia anomenar.

—Vol dir «bonica» en francès. —Arrossegava les erres deliciosament.

—Ah, d’acord —vaig mussitar, incapaç de desviar la mirada d’aquells ulls de color lleonat.

—Tens gana? —va preguntar.

Vaig assentir. Em vaig notar la gola seca quan es va aixecar i el vaig observar anant a la cuina per tornar amb plats i estris per servir abans de seure ben a prop al meu costat, amb el cos ben enganxat al meu. Si m’apartava es notaria molt, i no volia pas causar-li una altra mala impressió al nou client, de manera que vaig aguantar la seva escalfor. I la seva olor. Aquella aroma seria la meva perdició. Era una barreja de pintura i Hugo Boss. El motiu pel qual sabia de quin perfum es tractava era perquè temps enrere havia fet de dependenta de perfumeria en un centre comercial de Las Vegas. Em feien polvoritzar tota mena de colònies, i al final sortia de la feina fent olor de popurri. La fragància Hugo Boss feia una deliciosa olor masculina que m’entrava com una fletxa pel nas i m’anava a parar directament a l’entrecuix.

Fent un esforç, vaig intentar apartar-me una mica. L’Alec em va mirar, em va picar l’ullet i va acabar de servir el chow mein i el kung pao.

—Espero que t’agradi el menjar xinès —va dir, mentre m’oferia un plat.

El vaig agafar amb avidesa, me’l vaig acostar a la cara i vaig tancar els ulls per inhalar aquella barreja celestial de pollastre i fideus amb salsa que fumejava al plat. Feia tan bona olor que em va venir salivera de cop, vaig gemegar i vaig començar a menjar. Quan vaig alçar la vista, em vaig adonar que l’Alec havia deixat de servir-se el menjar i m’estava mirant fixament. El que vaig veure gairebé em va fer ennuegar. Els seus ulls cremaven de desig, amb una luxúria clarament visible. Ni tan sols intentava amagar-ho.

—Ets increïblement guapa. —Em va tocar la galta i me la va agafar amb la mà. Sense adonar-me’n, vaig inclinar el cap per repenjar-me sobre el seu palmell, segellant el contacte. Havien passat molt pocs dies, però trobava a faltar el tacte d’un home. L’Alec em va resseguir els llavis amb el dit polze i va parlar amb la veu ronca.

—Tu est le cadeau de Dieu au monde.

—Què vol dir això?

—El regal de Déu al món. Això és el que ets. I la meva intenció és que tothom es delecti amb aquest regal.

Un regal. L’Alec creu que sóc un regal per al món. Un regal preciós.

No vaig ser capaç de respondre. Ni quan va deixar de servir-se el menjar. Ni quan va agafar el meu plat i el va deixar a la tauleta. Ni quan es va inclinar a sobre meu i es va quedar a quatre centímetres de distància. Però sí que vaig respondre en el moment en què el meu cervell esgotat va registrar el seu petó.

Càlid, suau i dolç. Els seus llavis van fregar els meus abans de xuclar-me el llavi inferior i de resseguir-me amb la llengua tot el teixit sensible. Això va ser tot el que vaig notar abans d’agafar-lo pel coll per atraure’l més cap a mi. Vaig enfonsar-li els dits entre els cabells. Quan em vaig trobar amb una goma, no em vaig aturar. Vaig estirar-la fins que es va trencar i un floc de cabells ondulats amb olor de llimona em va baixar per les galtes, envoltant el petó amb aquells preciosos blens. L’Alec em va agafar la barbeta i em va girar el cap de costat mentre em feia lliscar la llengua endins i enfora, per descobrir què em feia excitar, gemegar i mossegar. I ho vaig fer. De mossegar, vull dir. Li vaig queixalar els llavis com un animal famolenc. No va semblar que el molestés. En un moment determinat, estic segura que va grunyir, sí, va grunyir en un petó que ja no podia ser més profund.

L’excitació m’envaïa tot el cos i em vaig tensar, volia tenir l’Alec més a prop, el necessitava més a prop. Quan vaig intentar reclinar-me al sofà perquè ell se’m posés a sobre, es va apartar. Va repenjar el front sobre el meu.

—Très jolie fille —va xiuxiuejar, en aquella llengua que s’estava convertint ràpidament en un estímul del plaer. No és que abans no ho fos, però després d’haver tastat els seus llavis i la seva llengua, aquelles paraules m’acariciaven els sentits amb la delicadesa que m’imaginava que ho faria el seu tacte. Amb determinació, amb desig, amb luxúria—. Calma, chérie. —La seva veu era un murmuri i un bàlsam per a l’escalfor que em cremava per dins—. Tindrem molt de temps per coneixe’ns físicament. Vull gaudir de tu, imaginar-me el teu gust dolç a la meva llengua, la teva pell suau sota els meus dits, el teu cos en el meu llenç.

Em vaig tirar enrere i les nostres mirades es van trobar.

—Uau. —Em vaig mossegar el llavi i vaig empassar-me la saliva. Ell va somriure.

—Crec que «uau» és un eufemisme. Mengem. Ens hem de conèixer en tots els aspectes. Només llavors la manifestació física de la nostra unió serà tan dolça com ens la imaginem.

L’Alec Dubois era estrany. Qui coi parla d’aquesta manera? «La manifestació física de la nostra unió?». Es devia haver passat molt de temps informant-se a l’Ask Jeeves online.

—Ets un home estrany —vaig dir, mentre agafava de nou el plat, me’l posava a la falda i punxava un bon grapat de fideus. Boníssims! Gairebé tan bons com el petó que ens havíem fet uns instants abans.

L’Alec va inclinar el cap enrere i va deixar anar una riallada. Ho veus? Un paio ben estrany.

Va agafar el seu plat, es va servir menjar i es va reclinar al sofà, amb els peus al costat dels meus a l’otomana. Llavors va girar el cap per mirar-me i va dir:

—Ai, Mia, no ho saps pas prou, però aviat ho descobriràs. Ara, mengem.