10
L’última nit va ser increïble. M’havia sentit com la Ventafocs al ball del rei. Un cop es va revelar l’últim quadre, els espectadors van començar a lligar caps. Periodistes de diaris i professionals d’altres mitjans em van entrevistar, van fer-nos fotos a l’Alec i a mi junts, i en general es va produir un gran enrenou. Va ser divertit. Les copes de xampany que m’havia begut no em van afectar l’estat d’ànim. Quan tot es va calmar, hi havia ofertes per adquirir tots els quadres. Durant els següents sis mesos, s’exposarien en diverses galeries. Els compradors tindrien el seu original i únic Dubois. Però, primer, l’Alec volia que el públic en general tingués l’oportunitat de veure la seva obra. Jo ho comprenia. Era la seva passió, i la volia compartir amb tothom.
A través de la finestra, es veia que el cel encara era fosc, del color de la nit. Però devia faltar poc per a l’albada. La nit anterior havia fet la maleta i l’havia amagat a baix, en un racó. El meu avió sortia d’hora, i volia anar-me’n sense que em veiés ningú. Tal com m’havia passat amb en Wes, no podia suportar la idea d’acomiadar-me de l’Alec cara a cara. Vaig observar aquell seu cos esculpit. Espectacular, i completament clapat. Havia begut una mica més de xampany que jo, i després encara es va prendre una beguda francesa de luxe de la qual mai no havia sentit a parlar. Finalment, m’havia dut al llit, m’havia follat fins a no poder més i s’havia adormit mentre encara era a dins meu.
Va ser una manera de fer l’amor esbojarrada, divertida i apassionada que simbolitzava tot aquell mes que havíem compartit. Volia marxar amb això com a últim record nostre.
Per tant, em vaig llevar i vaig ficar la seva samarreta a dins de la bossa de l’equipatge. Res no m’impedia que me la pogués endur com a record. A més, feia la meravellosa olor de l’Alec. Vaig agafar la bossa i vaig baixar cap a baix per dutxar-me. Quan vaig entrar a la cuina, encara no eren ni les cinc de la matinada. El taxi arribaria al cap de vint minuts. Sortia amb el vol de les set del matí cap a Las Vegas.
Vaig agafar un dels meus fulls de paper de carta especials i un bolígraf. Havia arribat l’hora.
Alec, el meu estimat francès,
Em sap greu anar-me’n així, però és millor que l’últim record sigui de nosaltres fent l’amor. Perquè això és el que va ser, fer l’amor. T’ho hauria d’haver dit ahir. No sé per què no ho vaig fer. Però és veritat, saps? T’estimo, Alec. A la nostra manera. De la millor manera. Com a amics, com a amants, com a dues persones que estàvem destinades a estimar-nos durant el mes que hem tingut.
Sempre recordaré el temps que hem estat junts. M’has ensenyat diferents tipus d’amor, i la manera com el veus és especial. Ho portaré amb mi tots els dies de la meva vida. A través teu i del teu art, he sigut capaç de veure com pot ser una relació amorosa si les dues parts són completament honestes. Mai no m’has mentit, mai no m’has enganyat, sempre m’has dit la veritat. I t’ho agraeixo moltíssim.
Mai no m’hauria imaginat que aquesta experiència, ser la teva musa, em canviaria. Però ho ha fet. Tu ho has fet. Per millorar.
Gràcies, Alec, per mostrar-me que estimar està bé, per donar amor lliurement i per acceptar l’amor que t’he donat, encara que hagi estat per poc temps.
Je t’aime. Au revoir.
Mia
Vaig fer un petó al paper, a prop del nom, i vaig deixar la carta a sota de la cafetera. Vaig haver de fer un esforç per dirigir-me cap a la porta i no córrer escales amunt per mirar-lo una última vegada. En comptes d’això, vaig prémer el botó de l’ascensor i vaig entrar al taxi que m’esperava davant la porta del vestíbul.
L’aeroport estava abarrotat. Un cop vaig haver passat pel galimaties de seguretat, vaig buscar la porta d’embarcament i em va venir just d’arribar a l’avió. Vaig seure i em vaig posar la bossa de mà a la falda. El telèfon em va brunzir a la butxaca del davant. El vaig agafar i vaig notar que hi havia un sobre al costat. El cor se’m va accelerar i em va començar a bategar desbocat, pensant que potser el que em trucava era l’Alec. Vaig comprovar la pantalla.
De: Ginelle Harper
Per a: Mia Saunders
Estic impacient per veure’t la cara-de-cul. Ara la Mads em renya perquè t’estic dient lletja. Perdona, malparida ;)
Em vaig posar a riure, vaig posar el telèfon en mode avió i vaig treure el sobre. A la part anterior, hi havia el meu nom escrit amb una lletra elegant. Bé, no era el meu nom, era tal com ell em deia. «Ma jolie». Bonica, en francès. Ja la trobava a faltar, aquella frase pronunciada pels seus llavis de bon matí, amb els cabells esbullats sobre el coixí.
Vaig brandar el cap i vaig fer un esforç per reprimir la pressió de les emocions latents que amenaçaven d’explotar en forma de riu de llàgrimes. Vaig obrir el sobre i en vaig treure una postal. Era una rèplica d’un quadre, d’un dels seus quadres, de fet. Era una ciutat de França que havia pintat en algun moment i l’havien convertit en targeta de felicitació. Ho vaig trobar bonic i divertit alhora. Egòlatra.
Vaig obrir la targeta i en van sortir un grapat de fotos. Fotos de quadres juntament amb la que havia fet de nosaltres dos. La selfie de la qual jo m’havia burlat. Li agafava la cara i li feia un petó intens. Se li havien escapat alguns flocs del monyo, i els meus cabells voleiaven al vent mentre ens besàvem. El sol brillava creant una llum perfecta a sobre nostre. Em vaig acostar la foto al pit i vaig deixar que em sortissin les llàgrimes. El trobaria a faltar, el meu frenchie. Moltíssim.
L’última foto era una imatge meva, la que havia titulat tan encertadament Adéu, amor. Era el final perfecte per a un mes preciós. No hi havia res escrit a la targeta. Les seves fotos deien tot el que calia dir.
Igual que amb en Wes, mai no oblidaria el temps que havia estat amb l’Alec. Conservaria aquells records com una part de la meva vida en què realment havia viscut i estimat.
Vaig comprovar els e-mails per llegir els detalls sobre el nou client que la tieta Millie m’havia enviat. Vaig clicar la foto. Hòstia santa. Un altre tio bo. I aquest, definitivament italià. D’on els treia, aquests paios, la Millie? Anthony Tony Fasano, trenta-un anys, exboxejador, es veia a la foto que mirava. El cos d’aquell home semblava esculpit d’un marbre fosc. Tenia la pell de color oliva, els cabells negres com els meus, però els ulls eren d’un blau acerós. No era tan alt com a mi m’agradaven els homes en general, més o menys metre vuitanta, però el que li faltava d’altura ho compensava amb una bellesa masculina impressionant.
Segons el que es veia a la imatge, on apareixia ell dret amb una mena de medalla de boxa, no tenia ni un centímetre de greix. Com era possible? Era propietari d’una enorme cadena de restaurants italians. No és pas precisament un tipus de menjar famós per ser baix en calories. Potser era una foto antiga? Tal com m’havia dit la tieta Millie, en realitat no importava el motiu pel qual em necessitava. Simplement em necessitava. I jo faria veure que era la seva nòvia. Vés a saber per què. A un home com aquell, ric i guapo, les dones li haurien de caure als peus i adorar-lo tot esperant l’oportunitat de poder-se casar amb ell. Potser tenia el mateix tipus de problema que en Wes, o potser era que tenia massa dones seductores a l’aguait i poques de decents.
En fi. Uns dies a Las Vegas i després cap a Chicago, Illinois, a veure l’Anthony Fasano.
Directa cap a la Ciutat dels Vents.