6

—I vas marxar, i ja està? Ostres, que malament. —L’Hector va esbufegar indignat, es va posar de part d’en Wes fins i tot abans que jo tingués l’oportunitat d’explicar-li la situació amb el pare i el motiu que m’havia dut a fer d’acompanyant. És ben bé que els homes… a vegades només senten el que volen sentir. És igual que siguin gais, encara els falta aquell gen que els ajudi a comprendre les dones i les seves motivacions.

Vaig brandar el cap.

—Hector, no ho entens. Havia de marxar. No tenia opció de quedar-me allà.

—Doncs val més que m’ho expliquis bé, i ràpid, senyoreta. Si en Tony em deixés d’aquesta manera, quedaria destrossat.

—No, en Wes i jo no tenim una relació com vosaltres.

—Ah, no? Doncs quina teniu?

—Som amics.

—Amics que fan sexe telefònic? Amics que viuen junts tot un mes… —Vaig intentar interrompre’l, però va alçar una mà per impedir-ho—. I al final l’altre li demana que es quedi a viure amb ell… per sempre?!

Aiiix.

—No m’ho va pas dir, això! Bé, sí, em va demanar que em quedés. I sí, jo ho vaig refusar, malgrat que ho desitjava més que res en el món… però és que no podia!

—Per què? —va preguntar. Abans de poder respondre, un repic de talons a terra ens va interrompre. Vaig agafar aire per intentar calmar-me el màxim possible. No podia pas destapar tot allò davant de la germana d’en Tony. Una de les persones que representava que havia d’enganyar al llarg d’aquell mes.

—Hola, nois! Quina emoció, poder anar de compres! —L’Angelina, la més jove de les germanes, però tot i així dos anys més gran que en Tony, va entrar a la cuina—. El meu germà ja és a treballar?

—Sí, ha marxat potser fa una hora. Vols menjar o beure res? —va oferir-li l’Hector.

—No, estic preparada per anar a atacar botigues! Mia, no estàs emocionada?

Vaig assentir i vaig allargar el braç per sobre la taula per agafar la bossa de mà.

—Sí, i tant.

—Doncs no ho sembles gaire —va mussitar l’Angelina.

L’Hector va fer una rialleta entre dents i va agafar l’Angelina pel colze.

—No li agrada gaire anar de botigues. —L’Angelina va obrir la boca i va esbatanar els ulls.

—Però tu ets una noia?

—Esclar que sóc una noia. Però no sóc una noia-noia. Jo vaig al meu rotllo.

L’Hector va esbufegar.

—Sí, i tant. Només ha portat texans, samarretes llises i algunes de concerts. Deplorable. El seu pijama és més elegant que tot el seu armari sencer.

I tenia raó.

—Perquè me’l va comprar l’estilista d’en Wes —se’m va escapar, i de seguida em vaig mossegar el llavi.

—En Wes? Qui és en Wes? —L’Angelina em va mirar aprimant els ulls mentre esperava una resposta.

—Res, un amic. Un gai amic meu de tota la vida. —Les mentides em sortien de la boca com un vòmit sobre una catifa. Àcides, bilioses i amb un gust molt desagradable.

—Ahà. Està bé. —Es va apartar la preciosa i llarga cabellera de l’espatlla—. Doncs va, som-hi! —Ens va obrir camí cap a l’entrada de l’àtic fins a l’ascensor. L’Hector em va llançar una mirada plena de reprovació, i jo em vaig encongir tot vocalitzant un «Perdona» sense que l’Angelina em veiés.

L’Hector i l’Angelina em van fer tancar en un emprovador a Gucci. Em van obligar a emprovar-me de tot, vestits, faldilles, texans i fins i tot una mena de mumu, com un vestit tirat. En resum, roba elegant amb un estil i un aire que jo no compartia. Amb cada peça que m’emprovava, havia de sortir de l’emprovador i fer de model davant d’ells. És a dir, enfilar-me en un pedestal que hi havia davant del maleït mirall de paret, mentre ells m’examinaven minuciosament, des de la vora de la peça fins a una cosa anomenada cintura imperi. Em tocaven la roba i em feien girar tot observant-me com si fos un animal engabiat. Possiblement, la roba que van triar eren peces necessàries que em quedaven bé, però el procés en si va ser degradant.

Mentrestant, l’Angelina no va parar de parlar del seu germà i la nostra relació. Era esgotador, més que no pas el fet d’haver-me d’emprovar tota aquella roba.

—Així, tu i en Tony ja heu triat data per al casament? —va preguntar l’Angelina.

Vaig brandar el cap.

—Encara no.

Em va estirar la vora de la brusa que duia posada i que em queia sobre els malucs.

—De debò? Perquè heu estat sortint des de fa molt de temps, encara que hi hagi hagut alts i baixos, oi? Com a mínim, això és el que diu en Tony.

—Sí, més o menys.

—Suposo que no entenc per què ho allargueu tant. La mare diu que parlarà amb tu i amb en Tony per fixar la data del casament aquest mes, mentre tu ets aquí. Només per fer-ho oficial, saps? —L’Hector i jo vam quedar paralitzats i vam mirar l’Angelina, sense moure ni un múscul—. Què passa?

L’Hector va recuperar l’alè més ràpid que jo.

—No ho deus pas dir de debò, oi? —Els ulls foscos se li veien immensos a la cara i feia una ganyota desagradable amb la boca. No ho havia encaixat gaire bé.

—Hector —el vaig advertir.

L’Angelina va arronsar les espatlles.

—A veure, tampoc és res de l’altre món, no? Vosaltres dos esteu enamorats, tu no t’estàs fent jove, sinó al contrari, i la mare vol l’hereu tant sí com no. Per cert, que avui dina amb en Tony.

Se’m va obrir la boca de cop i estic segura que els ulls em van sortir de les òrbites. De sobte, vaig notar que hi feia una calor terrible, a l’emprovador. Em vaig ventar la cara.

—Mmm, en Tony i jo realment no hi hem pensat gaire, en els detalls.

—És igual, això. Si la mare ho vol, la mare ho aconsegueix. Oi que sí, Hector? —Va mirar l’Hector, que estava caminant a recules fins que va topar amb la vora d’una cadira i s’hi va deixar caure—. Oi?

L’Hector va assentir, va repenjar els colzes als genolls i es va aguantar el cap mentre es passava les mans pels cabells. No havia vist un home tan destrossat des que vaig dir a en Wes que no em podia quedar. Vaig saltar del pedestal i em vaig agenollar davant de l’Hector. Quan va alçar el cap, tenia llàgrimes als ulls. El vaig agafar per les galtes i vaig brandar el cap per intentar convence’l en silenci que això no passaria. De cap manera. Impossible. En Tony l’estimava a ell. Va tancar els ulls i va respirar fondo pel nas. Una llàgrima solitària li va rodolar galta avall.

—No es casarà mai amb mi —va mussitar.

—Però t’estima a tu —vaig afirmar, amb tota la determinació que vaig poder. Vaig acostar el front al seu i ho vaig repetir—. Ell t’estima a tu.

Malauradament, tots dos ens vam oblidar que hi havia una altra persona present durant aquella petita sessió afectiva.

—Ho sabia! —va exclamar l’Angelina, i es va deixar caure a la cadira del costat de l’Hector.

Llavors va ser quan l’Hector es va convertir en una persona diferent. L’esquena se li va posar rígida, va posar les mans sobre els genolls i es va redreçar. Era com si s’hagués transformat en l’Hector serè, tranquil i assenyat que tothom coneixia i estimava. No en l’home enamorat i destrossat que lluitava pels problemes greus que tenia amb la seva parella.

—Mmm, és que l’Hector té un problema i l’estic ajudant…

—Els estàs ajudant, a ell i a en Tony, a amagar a la família el fet que estan junts.

Això no m’ho esperava. Els ulls de l’Hector es van tornar d’un to marró verdós impressionant.

—No sé de què parles… —va intentar, però va fracassar… estrepitosament.

—Estalvia-t’ho, Hector. Et penses que no ho sé, que tu i el meu germà esteu enamorats des que anàveu a la universitat? Per qui m’has pres? Sóc la millor amiga d’en Tony. Bé, a part de tu, esclar.

—I t’ho ha dit, ell? —va mussitar l’Hector.

L’Angelina va brandar el cap.

—No, però conec en Tony. I et conec a tu. Cap dels dos no ha tingut cap parella al llarg de tots aquests anys. Molt de tant en tant, en Tony duia una «cita» a sopar a casa, però sempre era evident que no sentia cap interès per la noia. Tot i que, sincerament, quan vas aparèixer tu em vaig amoïnar una mica. —Em va mirar i va somriure—. Si hi ha una dona que pugui fer convertir un home gai en heterosexual, aquesta ets tu.

—Caram, quin compliment tan estrany. Gràcies… em sembla. —Vaig seure a terra, davant d’ells dos—. Bé, i ara què?

L’Angelina va arronsar les espatlles.

—En Tony l’hi ha de dir a la mare.

L’Hector va brandar el cap amb tanta força que em vaig pensar que es desnucaria.

—Impossible. En Tony no vol decebre ni la Mona ni la família. A més, s’hi barreja el tema del negoci i la federació de boxa, a la qual encara pertany.

—La federació se’n pot anar a la merda. A més, ni tan sols boxeja per a ells des que es va morir el pare. I en Rocko té tot aquest tema controlat, o sigui que en Tony pot boxejar quan vulgui. La federació és una excusa com una altra.

—I el negoci? —va insistir l’Hector—. Què passarà amb això? Creus que una empresa familiar com la Fasano pot suportar el llast de tenir un gai dirigint el negoci?

L’Angelina va arronsar les espatlles.

—La feina és la feina. A mi no m’importa gens el que pensin els altres empresaris.

L’Hector va sospirar.

—Però a en Tony sí. Per a ell el negoci ho és tot.

Vaig posar una mà al genoll de l’Hector.

—No, crec que això no ho tens gens clar. Tu ho ets tot per a ell.

L’Hector es va aixecar abruptament.

—No t’ofenguis, Mia, però si això fos veritat, tu no series aquí. —I amb aquestes paraules de comiat va sortir de l’emprovador.

Em vaig aixecar de terra i vaig seure a la cadira del costat de l’Angelina.

—Quin embolic.

—Sí, ja ho pots ben dir. Feia molt de temps que ho sospitava, però és la primera vegada que m’ha semblat que m’hi havia de ficar. Mia… —Els seus ulls blaus, com els d’en Tony, estaven negats de llàgrimes—. La mare creu de debò que ets la noia ideal. Està ben convençuda que us heu de casar per començar a buscar un fill. —Al final de la frase, es va mossegar el llavi i va apartar la mirada.

—Ei, no t’amoïnis. Parlaré amb l’Hector i en Tony. Ja pensarem alguna cosa. Tot anirà bé. Puc fingir una ruptura definitiva, o alguna cosa així. No cal que ens hi atabalem tant.

—No és només això. És que en Rocko i jo fa temps que busquem una criatura i no ho aconseguim. La mare ni tan sols em pregunta què passa, perquè només pensa en l’Anthony, que ell tingui un fill per conservar el nom.

Li vaig donar un copet a l’esquena.

—Això ha de ser bastant dur, la veritat. Sentir-se sempre com un segon plat.

Va esbufegar.

—Som cinc germans, Mia. —El seu to era tens, totalment mancat de vida—. Sempre hi ha d’haver un segon, un tercer, un quart i un cinquè. El problema és que en Tony sempre és el primer.

Vaig escoltar el que em deia i la vaig entendre. Després de sopar amb la família i observar la manera com la Mona adorava el seu fill i els seus néts, el fet que en Tony hagués anat prou lluny per contractar una acompanyant per fingir que era la seva nòvia i així enganyar la mare demostrava el poder que aquella dona tenia sobre la família.

—Així, què et sembla que hauríem de fer?

L’Angelina es va aixecar i va agafar les peces de roba que havíem escollit. Jo vaig agafar la meva roba i em vaig començar a canviar.

—Amb la mare, encara no ho sé. La federació de boxa sobreviurà. Pel que fa al negoci, contractarem un bon publicista per a en Tony. Algú capaç d’aconseguir que la condició de gai d’en Tony no es converteixi en notícia. Jo m’encarrego del màrqueting, i puc fer una pluja d’idees amb l’equip per pensar en algunes solucions. De totes maneres, és el nostre negoci familiar. —A mesura que parlava semblava més segura de si mateixa—. La notícia que el president de l’empresa és gai potser farà parlar durant un temps, però el nostre producte és bo. No farem fallida ni perdrem volum de negoci per això. A la gent li encanten les receptes de la mare, i els preus són immillorables per al públic en general.

—El menjar que feu és realment bo. El millor menjar italià que he tastat mai.

—Exacte! El que passa és que en Tony s’ha de treure de sobre aquest costum que té de voler complaure tothom, de voler-ho ser tot per a tothom. M’entens?

En comptes de respondre, només vaig assentir. Era veritat. Sabia perfectament a què es referia. Més del que estava disposada a admetre davant d’una desconeguda. Des que la mare ens va abandonar, jo havia intentat mantenir la família unida. Fer tot el que calgués.

Cuidar el pare quan estava borratxo? Cap problema, la Mia ho faria.

Ajudar la Maddy amb les coses de l’escola? Cap problema, em quedava amb ella per fer els deures i després me n’anava a dormir tard per fer els meus deures i estudiar. Però la Maddy sempre anava primer.

Fins i tot em cuidava que hi hagués menjar a la taula i un sostre sobre els nostres caps. Als setze anys ja treballava de cambrera servint taules als casinos per guanyar diners. Alguns vespres duia les sobres del bufet que havia recollit abans que les llencessin. Aquells vespres realment ens posàvem les botes. Fins i tot el pare em donava un copet a l’esquena i em deia «Bona feina» arrossegant les paraules com tots els borratxos.

Per descomptat, tot això ho havia fet abans dels divuit anys. Ostres, quan vaig arribar a la majoria d’edat havia treballat en prou feines per poder cobrar de la Seguretat Social. I encara ara continuava igual. Havia de fer d’acompanyant per poder saldar el deute del pare. Sincerament, no tenia cap dret a dir-li a ningú com havia de viure la seva vida, de la manera que jo havia viscut tan horriblement la meva. Però les coses començaven a canviar. Començaven a millorar, lentament. Ara tenia recursos. I gent que es preocupava pel meu benestar. La Maddy, la Ginelle, la Millie, en Wes i fins i tot l’Alec m’ajudarien a sortir d’un mal pas. I això no tenia preu.

En Tony i l’Hector m’agradaven, i estava convençuda que estaven destinats a estar junts.

—L’únic que vull és ajudar en Tony i l’Hector en tot el que pugui.

—Com et van trobar, per cert?

No estava segura del que li havia de dir. Si li deia que era una acompanyant contractada, pensaria malament de mi? Normalment, quan esmentaves el terme «acompanyant», el primer que la gent pensava era en una puta o en una noia de cites, però en el meu cas no era així. Vaja, no ben bé. Tècnicament, m’havia ficat al llit amb en Wes i l’Alec. I la veritat és que quan vaig veure en Tony em va caure la bava, però això va ser al primer moment i prou.

Em va semblar que l’Angelina esperava pacientment que reflexionés la resposta adequada, i l’hi vaig agrair. Aquella dona desprenia una aura de calma. Un tret admirable, per descomptat. Em vaig quedar mirant la seva preciosa cara. Tenia la mirada amable, serena i tan blava que venien ganes de llançar-t’hi per nedar-hi.

—Sóc una acompanyant.

Va alçar les celles i va fer un crit ofegat. Després, en comptes de renegar o d’insultar-me per la meva professió, va inclinar el cap enrere, amb els cabells com una cascada de setí negre a l’esquena, i es va posar a riure. Una riallada profunda i gutural que es va convertir en un atac de riure tan encomanadís que no vaig poder fer res més que imitar-la.

Quan ens vam reunir amb l’Hector a la caixa, totes dues ploràvem de tant riure.

—Què coi us passa? —L’Hector em va mirar a mi i després a l’Angelina. Vam intentar parar de riure, però era impossible. Al final, vaig recuperar l’alè.

—L’Angelina acaba de descobrir de què visc —vaig dir, encara rient. Això li va captar l’atenció. Va agafar l’Angelina pel colze i la va fer acostar més.

—No és el que sembla. —L’Hector parlava entre dents.

—Què vols dir, que no pagueu els serveis de la Mia per enganyar la mare i que tu i en Tony pugueu viure la vostra vida?

—D’acord, és exactament el que sembla.

Això ens va provocar un nou atac de riure. L’Hector va pagar la roba i vam sortir a fora. Un cop a la limusina, ens vam calmar una mica. L’Hector es va girar cap a l’Angelina i li va agafar una mà.

—No l’hi pots dir, això, a la Mona. Quedarà destrossada. Li he promès a en Tony que ens en sortirem i que li donaré suport en el que decideixi. Ell creu que la Mona és incapaç d’entendre el que sentim l’un per l’altre. Té clar que ella creu que l’amor veritable és entre un home i una dona.

—Encara que això signifiqui amagar l’amor que sent per tu per sempre més?

L’Hector va deixar caure les espatlles i va arrugar el front. Va tancar els ulls, com si estigués pensant. Nosaltres dues esperàvem.

—Si això significa tenir l’amor del teu germà, tenir-lo en privat, doncs serà suficient per a mi. Jo l’estimo. Faria qualsevol cosa per ell.

Va resultar que l’Hector no mentia. Representava molt bé el seu paper. Al llarg de la següent setmana amb els Fasano, vam anar a diversos esdeveniments de negocis i també familiars. Em passava gairebé tot el temps amb l’Hector i només feia d’adorn o de trofeu a en Tony quan necessitava tenir una cosa maca de bracet. Això em molestava en molts sentits. No perquè m’utilitzés pel meu aspecte, sinó perquè sabia que cada vegada que en Tony em presentava com la seva nòvia i la gent s’interessava per la nostra relació, això rosegava una mica més l’Hector per dintre. Calia fer alguna cosa. Però no sabia què.