3

El majordom que em va fer entrar em va conduir a través de l’àtic i més enllà d’unes portes dobles al fons d’un espaiós apartament a la planta quaranta. L’ascensor em va semblar com un viatge al parc d’atraccions de tanta estona que va trigar a pujar. Estava segura que les vistes serien impressionants.

Sense dir res, l’home va deixar la meva bossa a sobre d’un banc encoixinat al davant d’un llit gegant, es va girar i va desaparèixer. Llavors vaig sentir el soroll de l’aigua corrent. Algú s’estava dutxant.

«Merda. Merda. Merda».

Allò era l’últim que necessitava. Conèixer el nou client quan estava despullat. Vaig cargolar la mà al voltant de la corretja de la bossa de mà i, quan planejava fer una sortida precipitada de l’habitació, la porta es va obrir. Una figura corpulenta va emergir entre un núvol de vapor. La llum al voltant de la silueta creava una imatge etèria que hauria quedat la mar de bé a la gran pantalla. Vaig quedar aturada en sec per la força d’aquella pura meravella.

Tot seguit, el client va entrar a l’habitació, només tapat amb una petita tovallola lligada als malucs. Les gotes d’aigua li baixaven per cada centímetre centellejant de musculatura. La boca se’m va quedar seca de cop, i el cor em va semblar que deixava de bategar. Està bé, perquè en aquell precís moment vaig decidir que hauria sigut una bona manera de morir-me. Bàsicament, en els meus vint-i-quatre anys, per fi veia la perfecció en tota la seva esplendor nua.

—Santa Mare de Déu. —M’hauria pogut baixar perfectament un fil de bava fins a la barbeta. En Wes i l’Alec eren increïbles. I jo no em cansava de dir-ho. A la Ginelle, per exemple, que havia quedat al·lucinada. Però l’Anthony Fasano anava més enllà de la comprensió femenina. Era absolutament massís. Com una casa de maó. Pel que podia intuir de les seves cames sota la tovallola, eren com troncs d’arbre. Uns pectorals quadrats i uns músculs rectangulars que semblaven esculpits li adornaven el pit i l’abdomen. I els braços… No podia ni pensar amb claredat de les ganes que tenia de tocar aquells braços. Que m’abracessin, que m’embolcallessin. Que fessin desaparèixer les ferides dels dos últims mesos.

L’Anthony duia els cabells de color banús pentinats enrere; l’aigua li gotejava per les puntes més llargues i li queia sobre les espatlles més amples que havia vist mai. I això que he vist força tios bons despullats. Aquell home tenia un cos de rajola de xocolata, però no com aquells que fan culturisme i tenen les venes marcades per tot el cos com si fossin cordes. No, ell era un cas a part. Sabia que era boxejador i havia vist una foto seva amb els pantalons curts de boxa, però allò no era res en comparació amb la versió real. Hòstia santa, i jo tenia la versió real davant meu. Completament real.

Em vaig humitejar els llavis i me’l vaig quedar mirant, mentre deixava caure la bossa de mà al banc dels peus del llit. La mirada d’aquell déu em va repassar el cos de dalt a baix. Es va repenjar al marc de la porta amb una espatlla forta i musculosa i es va penjar la tovallola que duia a la mà al voltant del coll. Després, va encreuar els braços davant del pit. Ostres, tant de bo no ho hagués fet, això. Instantàniament, se’m van encendre els detectors d’estímuls i vaig haver de controlar-me la respiració per no desmaiar-me davant d’aquella perfecció masculina.

—Papi, la Mia ja ha arribat —van ser les primeres paraules que li van sortir de la boca perfecta.

«Un moment… papi?».

Va aparèixer un altre home al marc de la porta i va passar el braç per la cintura del déu. Un immens somriure li adornava la cara. Així com l’Anthony era corpulent i massís, aquest altre home era més menut però tot i així estava en forma, tenia l’estómac de rajola de xocolata i ni un bri de greix, pel que podia veure. I podia veure molt. El seu tipus em va fer recordar el del meu francès. Potser no tan esvelt, però tot i així aquella paret de músculs podia fer que qualsevol bombó guaperes semblés poc al seu costat.

En qualsevol cas, aquest home tenia unes faccions extraordinàries. Era tan guapo que semblava gairebé androgin. Tenia una cara d’aquelles que et fan venir ganes de fer-li fotos i penjar-les a la paret. Després del temps que havia viscut a Califòrnia, estava gairebé segura que era hispànic. Cabells foscos, ulls foscos, pell fosca i trets durs.

La manera com es van quedar allà drets, pràcticament nus i agafant-se l’un amb l’altre, presentava una imatge d’allò més potent. I llavors va ser quan la idea em va colpejar com si m’hagués caigut un petjapapers al cap. Estic segura que se’m va obrir la boca, i vaig alçar el dit per assenyalar primer l’un i després l’altre.

—Ah! Uau. Mmm, bé. Sí, d’acord. Ara ja sé per què em necessites.

—Veig que has triat una noia molt llesta —va dir l’home sense nom. Després em va repassar de dalt a baix—. Havies de triar la més guapa? —Es va apartar de l’Anthony, va encreuar els braços davant del pit i va esbufegar amb aire dramàtic—. M’he de començar a preocupar? —Picava amb un peu a terra; de fet, picava amb un peu a terra tal com ho fa una noia que està a punt de clavar una coça al cul al seu nòvio.

Els ulls de l’Anthony van passar de puntetes per totes les meves corbes abans de mostrar un somriure maliciós.

—Pot ser. —Va fer allargar la paraula—. I sí, havia de triar la més guapa. La meva família vol que vagi amb la dona perfecta. —Va allargar la mà però va mirar l’home del seu costat—. És increïblement perfecta, no et sembla?

L’hispànic va arrufar els llavis i després el front.

—Sí. Ets molt guapa. —Es va adreçar a mi directament.

—Ehhh, bé, gràcies. I tu ets? —Aquesta era la pregunta dels cent mil dòlars.

—Sóc l’Hector Chavez. El company de l’Anthony.

—No, aquest mes no —va replicar l’Anthony, rient.

L’Hector va quedar trist de cop.

—Això no fa gràcia. Però ens haurem d’aguantar. A mi, la veritat, no em fa gens d’il·lusió. —Va alçar el to de veu mentre s’apartava de l’Anthony, i tot seguit va desaparèixer darrere d’una porta. Segurament l’armari.

—Sou parella? —Vaig assenyalar cap a la porta fent un gest amb la mà.

L’Anthony va somriure i va alçar la barbeta. El cor se’m va tornar a desbocar. Merda, sabia que no tots els tios bons eren homosexuals, però aquest estava refotudament bo i era definitivament gai.

—Què et sembla si ens vestim i després en parlem?

—Oh, i tant. Sí, esclar. —Em vaig girar i vaig començar a marxar després d’agafar la bossa de mà i la maleta.

—L’habitació que hi ha dues portes més avall a l’esquerra és teva per a tot el mes. Crec que hi trobaràs tot el que necessites per als propers dies. Instal·la-t’hi, si et sembla bé. Demà, l’Hector t’acompanyarà a comprar unes quantes coses més. —Em vaig encongir. L’Anthony va inclinar el cap, amb aquells ulls blaus glacials concentrats només en mi—. Veig que aquesta idea no t’acaba de convèncer. La majoria de noies estarien encantades davant l’oportunitat de comprar absurdes quantitats de roba cara.

Vaig esbufegar.

—Bé, suposo que aviat t’adonaràs que jo no sóc com la majoria de noies. Això sense tenir en compte que sóc una dona, no una noia. —Li vaig picar l’ullet i vaig abaixar la mirada—. Potser t’hauries de posar bé la tovallola, perquè et veig la tita. —Vaig tornar a abaixar la mirada i vaig veure la forma del penis sota la tela i la punta que li sortia a fora.

Ell no va moure ni un múscul, simplement es va humitejar els llavis i em va examinar amb aquella mirada acerada.

—Serà interessant, tenir-te aquí, n’estic ben segur.

Em vaig girar i vaig obrir la porta.

—Quina diversió tindríem a la vida, si tot fos previsible? —vaig llançar-li per sobre l’espatlla, i tot seguit vaig sortir al passadís.

Ell va riure tot brandant el cap i va tancar la porta.

Vaig seure a la barra de la cuina per menjar un sandvitx d’amanida de pollastre, i al cap de mitja hora van aparèixer l’Hector i l’Anthony.

—És la millor amanida de pollastre que he menjat mai —li vaig dir a en Renaldo, i vaig fer girar la cadira per saludar els dos homes. En Renaldo m’havia posat al corrent mentre em preparava el dinar. Aparentment, no només era el majordom, sinó que també netejava, cuinava i tot el que calgués. Va resultar que també era un expert en l’art de la xafarderia. Pel que sembla, com que jo era una treballadora contractada, tenia el dret d’estar al dia de les relacions amb els nostres guapíssims caps.

En Renaldo va posar un plat i coberts a cada costat meu i va continuar feinejant mentre taral·lejava en veu baixa. M’agradava aquell paio. Sens dubte d’ascendència llatina o hispana, era grassonet, d’uns cinquanta anys, metre seixanta-cinc, visiblement gai si havia de jutjar per la manera com elogiava la bellesa dels seus caps, i amb una mena d’aire amistós com de cadellet.

—Mia Saunders. —L’Hector se’m va acostar amb els braços ben oberts i em va fer una abraçada forta—. Gràcies per venir.

—No cal que em donis les gràcies de res. Heu pagat perquè vingui, oi?

L’Hector va desfer l’abraçada i em va apartar un floc de cabells cap enrere.

—Sí, però podies refusar-ho. Estem contents que ens hagis triat.

Vaig arronsar les espatlles.

—Fantàstic. Encantada de coneixe-us. —Vaig desviar la mirada cap al tros de mamut i vaig allargar la mà—. Anthony Fasano, el meu nou promès, suposo.

L’Anthony va riure i va esbufegar abans de fer-me una encaixada ferma.

—Exacte. És tot un honor conèixer la meva futura esposa.

L’Hector es va girar immediatament per llançar-li una mirada.

—Perdona. Suposo que vols dir «esposa fingida». Si algú ha de travessar el llarg passadís amb tu, nano, seré jo! —Va arrufar els llavis i va mussitar alguna cosa entre dents mentre s’asseia al meu costat.

—Au, vinga, papi. Ja saps que és broma. No cal que t’ho agafis tot al peu de la lletra. —L’Anthony va brandar el cap i va deixar caure els braços als costats—. I tu digue’m Tony, sisplau. Si has de ser la meva promesa fingida, val més que fem les coses ben fetes des de bon principi. —Es va acostar i va maniobrar aquella enorme figura per seure al petit tamboret. Bé, va semblar petit només quan ell hi va seure. Em vaig quedar quieta observant les potes de fusta per veure si s’esmicolaven sota la pressió d’aquell gegant musculós.

L’Hector em va donar un copet a l’espatlla per fer-me sortir de l’estupor.

—Ei, els ulls clavats al sandvitx, senyoreta. Aquest bombó guaperes —va assenyalar en Tony amb un cop de barbeta i després em va tornar a mirar a mi— és meu i només meu. Si això ho tens clar, la cosa anirà bé.

Vaig obrir la boca per dir alguna cosa, però només vaig deixar anar un sospir i vaig assentir.

—Així, doncs, quina és la meva primera feina? —Vaig fer una queixalada al sandvitx i vaig mirar a banda i banda, com si fos l’entrepà d’aquells dos homes. Amb tres mossegades, en Tony es va acabar la meitat del seu sandvitx. Ostres, era un tros d’home.

Es va eixugar la boca amb el tovalló.

—Aquest vespre, nosaltres tres ens coneixerem una mica. Demà al matí, coneixeràs la mare.

Estic força segura que la cara em va quedar aixafada com un pancake després de rebre aquella informació com una forta clatellada.

—Demà? O sigui, després de només un vespre, esperes que faci veure que estic enamorada de tu i que enganyi la teva mare. És a dir, la dona que et va portar al món?

L’Hector i en Tony van assentir. Llavors va parlar l’Hector.

—Al teu currículum hi deia que ets actriu. Vam pensar que això era un punt a favor per a nosaltres. A més, demà és divendres, i els divendres sempre ens reunim amb la mare i la família per sopar.

—La família?

En Tony va somriure i va fer una queixalada de mida de gegant al sandvitx, empenyent l’últim tros a dins de la boca. En Renaldo li va posar un altre sandvitx al plat i li va servir un got de llet. En Tony es va beure la meitat de la llet d’un sol glop.

—Impressionant —vaig dir.

L’Hector em va tornar a picar a l’espatlla.

—Ja ho sé —va alçar les celles i va somriure.

Vaig brandar el cap i em vaig centrar en el tema que ens interessava. Vaig girar el tamboret per encarar-me a l’Hector i vaig dir:

—A veure, no només voleu que faci veure que sóc la seva nòvia, sinó que voleu que la seva mare i la seva extensa família també s’ho creguin. I tot això en un sol intent?

Els ulls marrons de l’Hector brillaven.

—Sí. Ja sabia jo que eres molt llesta.

—Impossible.

—No. —En Tony em va donar un copet a l’espatlla i es va inclinar cap a mi—. Ho portes a dins. Ho sé. Ets preciosa i tens estil. Als italians ens agrada això. Saps cuinar?

—Ho faig prou bé.

En Tony es va humitejar els llavis, va repenjar un braç sobre el marbre i va envair el meu espai personal.

—T’agrada el menjar italià?

—És catòlic, el Papa?

Va mirar l’Hector i després em va tornar a mirar a mi.

—Et sents intimidada fàcilment?

Vaig treure el pit, vaig redreçar la columna i vaig ocupar el seu espai.

—Faig cara de ser de les que es deixen intimidar fàcilment?

—No m’has deixat acabar la frase. —En Tony se’m va acostar més i vaig intentar mantenir-me ferma, però al final em vaig tirar enrere. Vaig anar a parar a sobre l’Hector, que em va subjectar pels bíceps—. T’intimiden les dones fortes?

—Escolta, em sé espavilar perfectament davant una colla d’italianes baixetes.

En Tony i l’Hector van fer un gran somriure, com si fossin imatges especulars.

—D’acord. Doncs ara passem als detalls.

—Ostres, necessitarem un camió carregat de vi per a això. —L’Hector va sospirar i va marxar, suposadament per anar a buscar una ampolla de vi.

—Oh, Déu meu! No pot ser que féssiu això! —vaig cridar, a punt de vessar el vi per sobre la catifa. Per sort, només en van caure unes quantes gotes a sobre la taula. L’Hector em va posar la cara a la falda, i reia tan fort que li notava l’alè sobre els genolls.

En Tony va eixugar el vi i em va tornar a omplir la copa.

—I tant que sí. Ben despullats. Vam travessar tot el camp de futbol amb els cascos posats, res més. Ens havíem pintat una lletra al pit, i quan vam fer l’últim gol, vam precipitar-nos al camp. La majoria de la fraternitat. Es va poder llegir «P-E-R-D-E-D-O-R-S… A-N-E-U-A-M-A-M-A-R» durant prou estona perquè els de l’altre equip hi poguessin fer una bona ullada abans que fugíssim d’allà esperitats.

Vaig donar un copet a l’esquena de l’Hector.

—Tu també hi eres?

Va assentir i es va redreçar.

—Poc després, l’Anthony i jo vam començar a sortir. Bé, en privat.

—Però així, qui ho sap, que sou parella? —Finalment vaig plantejar la pregunta que feia estona que volia fer.

—No gaire gent —va dir l’Hector, amb to agre.

—Papi, sisplau —li va suplicar en Tony.

L’Hector va sospirar i em va passar un braç pel coll. Em va fer tirar enrere i vam quedar reclinats sobre el sofà, espatlla contra espatlla, amb tot el costat del seu cos enganxat al meu. Era agradable. Com una cosa que faria si tingués un germà.

—Mira, és que el meu Anthony no vol haver de fer front a la premsa, a la seva família o als problemes del negoci si mai surt a la llum la seva orientació sexual.

—Això és una pífia. —Em va sorprendre la duresa del meu to de veu.

—Tu ho has dit! —L’Hector va fer xocar la copa amb la meva.

En Tony va deixar la copa a la taula.

—Escolta, ja és prou dur ser un boxejador jove que s’ha convertit en empresari. Si a sobre hi afegim que sóc gai, llavors ja seria un desastre. Potser els de la federació no em permetrien tornar a boxejar.

Em vaig indignar de cop.

—No ho poden pas fer, això, oi? És una calúmnia, una difamació, o alguna cosa! —En aquell moment, al meu cervell estovat amb alcohol no se li acudien tots els motius pels quals allò era terrible, però quan tornés a tenir tota la matèria grisa a ple rendiment trobaria una resposta meravellosa.

—Malauradament, trobarien altres motius, però el fet de ser gai seria la causa de fons. A més, hi ha el negoci. Sóc un italià propietari d’un restaurant familiar. La cara del Fasano’s sempre ha sigut el papa, la mare, jo i les meves quatre germanes. —Em va agradar que anomenés el seu pare de la mateixa manera que ho feia jo. Allò ens connectava d’alguna manera.

Em va ser impossible mantenir-me callada.

—Tens quatre germanes?! Hòstia santa sagrada. Se n’adonaran de seguida, que no som parella! —Vaig brandar el cap i l’Hector va assentir—. Les dones ho capten, quan alguna cosa fa pudor de socarrim. Estàs segur que no ho saben, que ets gai, a hores d’ara?

En Tony es va aixecar i va començar a caminar amunt i avall.

—No ho saben. No els he donat cap motiu per pensar el contrari. El que tampoc no saps, Mia, és que el principal motiu pel qual ets aquí és pel cognom de la família.

—Fasano —vaig dir, i em vaig sentir com una nena a classe que sap la resposta i la diu sense que la senyoreta l’hi pregunti.

Va seure al braç del sofà.

—Sí. Sóc l’hereu únic de l’empresa del meu pare, malgrat que totes les meves germanes en participen d’alguna manera. Prenem moltes de les decisions tots junts. —Va brandar el cap i el va repenjar sobre les mans—. És més que això. Mira, sóc l’únic Fasano mascle que queda. Si no tinc un fill, el nostre nom desapareixerà. I si sóc gai… —Les paraules van desaparèixer en un fil de veu i va tornar a acotar el cap, com si carregués tot el pes del món a sobre.

—Tu vols tenir un fill? —Vaig escopir la pregunta, tal com em passava sempre que consumia una quantitat considerable d’alcohol.

En Tony es va passar les mans pels cabells. Llavors, va mirar l’Hector.

—Mmm, bé, mai no n’hem parlat, d’això.

L’Hector va semblar que guanyava altura en el seu seient. Es va aixecar, es va acostar a en Tony i el va agafar per les galtes.

—Carinyo, tu vols tenir fills?

Hauria d’haver marxat. Fugit. Però no era el meu estil. No, jo sabia ser silenciosa com un ratolí i sabia escoltar sense que se n’adonessin.

En Tony va mirar l’Hector amb amor i tristesa als ulls.

—Sempre n’he volgut. —Li va sortir la veu ronca, plena d’emoció.

—Podem trobar una solució, adoptar-ne un, o buscar una mare de lloguer.

Vaig somriure i em vaig beure el vi que em quedava d’un sol glop, i vaig notar la cremada per tota la gola. Em vaig aixecar subjectant-me amb una mà i vaig moure les cames per recuperar-ne el funcionament.

—Bé, nois, la meva feina aquí ja s’ha acabat. —Em vaig inclinar per fer una reverència. Els dos homes ni se’n van adonar, massa concentrats a mirar-se. Estaven abraçats, es repenjaven l’un en el front de l’altre i xiuxiuejaven paraules que no podia sentir. Era un moment molt maco. Més que això. Era un moment especial, i estava contenta d’haver-lo pogut presenciar.

Sense mirar enrere, vaig anar cap a la meva habitació, em vaig colgar al llit i em vaig adormir de seguida.