4

En Tony va obrir la gran porta de fusta amb el pom de metall cargolat perquè l’Hector i jo poguéssim entrar al restaurant. Eren les sis de la tarda de divendres, i el Fasano’s estava en plena activitat. Cambrers amb camises blanques emmidonades, pantalons negres i corbata corrien amunt i avall servint begudes i proveint les taules amb la millor cuina italiana que havia tastat mai. Se’m va fer salivera quan em va venir una olor deliciosa de salsitxes.

Un dels cambrers es va girar per servir el vi, i vaig poder-li examinar bé el conjunt que portava. Vaig riure per sota el nas quan vaig veure la corbata. Pasta. Les corbates tenien plats de pasta estampats.

—De què rius? —L’Hector se’m va acostar mentre en Tony em conduïa cap al fons del restaurant.

—Has vist les corbates que porten?

L’Hector va somriure.

—De fet, va ser idea meva.

—De debò?

Va assentir i em va picar l’ullet. La mà d’en Tony es va desplaçar des del meu colze cap a darrere l’esquena i fins al maluc. Li vaig notar l’alè calent quan em va xiuxiuejar a cau d’orella:

—Molt bé, veig que tothom està a punt. Tu segueix-me la veta i no et sorprenguis si veus que et toco… molt.

Vaig notar un calfred que em baixava per la columna i se m’acumulava a la part baixa de l’esquena. En Tony era increïblement guapo. Més que això, era increïblement guapíssim… i ja estava ocupat. Per l’Hector, al qual jo apreciava. Sí, l’apreciava molt. Vaig respirar fondo. Vam arribar a una cortina vermella gruixuda que hi havia al fons del restaurant.

—Aquí hi ha la sala privada. Només la nostra família menja en aquest espai. És l’equivalent al menjador de casa la mare. Com que ara som tants, vam haver de traslladar els sopars familiars al restaurant. Vaig fer construir aquesta sala només per als Fasano.

—Uau. —Vaig fer un crit ofegat quan en Toni va apartar la cortina i va revelar una enorme sala plena de gent rient, bevent i menjant. Era un caos. Tothom cridava, feien gestos amb les mans com si estiguessin espantant mosques, i fins i tot s’empenyien uns i altres mentre parlaven. Una bogeria. Una autèntica i absoluta bogeria. És l’única manera de descriure-ho.

Quan hi vaig entrar, una persona se’n va adonar, i després una altra, i una altra. Fins que tothom es va quedar en silenci. Una dona baixeta amb la pell de color oliva, els cabells negres i uns familiars ulls blaus es va aixecar. Es mostrava segura. L’esquena recta, el pit enfora i la mirada clavada en els meus ulls.

La dona menuda se’ns va acostar. Primer, va alçar una mà cap al seu fill, que es va inclinar endavant i va fer un petó a la seva mare, a la boca. No va ser res més que un simple frec de llavis, però tot i així jo no havia vist mai abans un home adult besant la seva mare a la boca. Per descomptat, jo no li feia pas petons així, al meu pare… de fet, no n’hi feia de cap manera. La majoria de vegades, ens fèiem una petita abraçada i encara gràcies.

—Mare —va dir en Tony, mentre es redreçava i feia un gest cap a mi—. Et presento la Mia, la meva promesa. Mia, et presento la meva mare, la Mona Fasano.

Vaig somriure i vaig dir:

—Encantada de conèixer-la, senyora Fasano.

Els seus llavis amb prou feines es van moure com a resposta. La dona se’m va acostar i em va repassar descaradament de dalt a baix.

—Ets una dona molt guapa —va dir, finalment. De seguida em vaig acostar més a en Tony.

—Gràcies. —Li vaig oferir el meu gran somriure patentat.

Però no va acabar amb aquest compliment. Va inclinar el cap i va arrufar els llavis.

—I plena de corbes. Als Fasano els agraden les dones amb corbes. —Es va posar les mans als generosos malucs. Si la dona hagués sigut més prima, m’hauria ofès.

—M’agrada molt menjar, i la cuina italiana és la meva preferida —vaig mentir. No em faria cap mal intentar guanyar punts amb la mare.

—Tens uns malucs macos i amples, bons per donar-me néts.

—Ehem… —Això no m’ho esperava.

—Mare —en Tony va intentar interrompre-la. Però no va funcionar. Quan la dona tenia alguna cosa per dir, la deia i la gent l’escoltava.

—Sí, em donaràs uns néts preciosos. Hem de conservar el cognom Fasano, saps? —Els ulls de la Mona em van perforar els meus—. Tu vols tenir fills?

En Tony em va intentar rescatar de nou.

—Mare, ja n’hi ha prou. Estic afamat, i vull presentar la Mia a la resta de la família.

—D’acord, d’acord. —La dona va picar de mans, em va agafar pels braços i em va fer una forta abraçada. A cau d’orella, em va xiuxiuejar les paraules que hauria desitjat sentir qualsevol dona normal i corrent. Li va sortir la veu ronca i espessa per les llàgrimes que se li acumulaven a la gola—. T’estava esperant. He resat cada nit perquè el meu Anthony trobés parella. Em fa molt feliç que siguis aquí.

La Mona es va tirar enrere, em va agafar per les galtes i em va fer un petó fort i humit a la boca. Bé, fer un petó a la boca d’una noia tampoc no és tan escandalós. A vegades, la Gin o la Maddy me’n feien algun, però una dona que acabava de conèixer? Una dona a qui més endavant li destrossaria l’ànima? No estava bé, això.

L’Hector va passar pel nostre costat i va abraçar unes quantes persones abans d’ocupar una de les tres cadires lliures d’un extrem de la taula.

—Vine, preciosa —va dir en Tony, mentre m’acompanyava cap a l’altra banda de la sala. Preciosa. Així és com em deia en Wes. Ell trobaria aquella escena divertidíssima. Potser fins i tot la inclouria en una de les seves pel·lícules, en alguna comèdia romàntica. Un empresari i boxejador guapíssim contracta una acompanyant perquè és gai i no està preparat per revelar-ho a la seva família.

Vaig seure al costat de l’Hector. Vaig suposar que aquell moviment formava part de l’estratègia d’en Tony, però vaig veure la decepció als ulls de l’Hector pel fet que en Tony no s’assegués al costat de la seva autèntica parella. Vaig trobar que tot plegat era depriment. Dos homes, evidentment enamorats, i amb la sensació que no podien estar junts per culpa de la societat, la família, els negocis i les obligacions. Vaig agafar la mà de l’Hector per sota la taula i l’hi vaig estrènyer. Em va mirar de reüll amb un somriure als llavis.

—No pateixis. A hores d’ara, senyoreta, ja hi estic acostumat.

Durant l’hora següent, em van presentar les quatre germanes d’en Tony. La Giavanna era la més gran, amb trenta-nou anys. Devia portar els gens de la mare, perquè era baixa, no arribava al metre seixanta, pleneta, cabells negres, però amb uns ulls marrons tan foscos com un gra de cafè. Fins al punt que costava distingir la pupil·la. Això no li restava bellesa en absolut. Malgrat que tenia algunes arrugues, la majoria les típiques de riure al voltant dels ulls, seguia sent una preciositat. Igual que totes les dones Fasano. Em feia un embolic amb els seus quatre fills. Eren de diverses edats i no paraven de córrer amunt i avall com gallines amb el cap tallat. L’únic que vaig entendre va ser un grapat de noms italians que segurament no recordaria i la certesa que eren dos nens i dues nenes.

Després venia la Isabella. Una mica més alta que la seva germana. Devia fer metre seixanta-dos i tenia trenta-set anys, és a dir, era un parell d’anys més jove. Amb els mateixos cabells i ulls foscos. Però la seva boca tenia la forma perfecta d’un arc, com la d’en Tony. Em va presentar els seus dos fills, que semblaven força petits encara. No vaig saber endevinar-los l’edat, perquè feia temps que no convivia amb canalla.

La Sophia era la tercera per ordre, amb trenta-cinc anys i uns cinc o sis centímetres més alta que l’última, o sigui que devia rondar el metre seixanta-vuit. Es veu que com més joves, més altes eren. Un detall interessant i divertit que vaig comentar més tard tot fent broma amb l’Hector. Però seguint amb la Sophia, he de dir que aquesta dona tenia classe. Duia una faldilla estreta, una brusa de seda i els cabells negres recollits a la nuca en un monyo. Sobre el nas coquetó, unes ulleres amb muntura de pasta. També tenia els ulls foscos, però la pell molt més clara que la resta de la família. Em va fer preguntar quin to de pell devia tenir el senyor Fasano. Potser era un italià de pell pàl·lida.

—Així, acabes de sortir de la feina? —vaig preguntar.

La Sophia va beure un glop de vi.

—Sí, ha sigut un dia llarg al despatx. Sóc la cap de finances a Fasano’s Unlimited.

—La noia que remena els diners, vaja. —Vam brindar amb les copes fent un brindis de broma.

—Exacte. Algú ha de mantenir tots aquests vàndals a ratlla. Si no fos per mi i els del meu equip, es gastarien calés a tort i a dret amb tonteries. En Tony i jo mantenim la resta de la família en la línia del que significa el cognom Fasano. Cuina autèntica i fantàstica que les famílies es poden permetre pagar.

Vaig assentir i vaig fer una ullada a la sala. Tothom semblava d’allò més feliç. Uns somriures sincers adornaven totes les cares. Tots els membres de la família semblava que se sentien còmodes i en pau entre ells. Res que jo hagués experimentat mai des que la mare ens va abandonar. El pare feia tot el que podia, però li faltava la delicadesa d’una mare per educar les seves filles.

—Així, tots treballeu a l’empresa?

—Sí, fent coses diferents. Cap feina és menys que una altra. Per exemple, els nens omplen els sobres amb anuncis d’aniversaris, cupons, etc. Tots els germans tenim un paper. La Giavanna s’encarrega de la guarderia i del programa d’extraescolars a dins l’edifici. Jo em cuido de les finances, la Isabella està a recursos humans, i l’Angelina es cuida del màrqueting. Fins i tot la mare té un despatx, però es passa la major part del temps a la cuina, inventant-se receptes i planificant els menús. En Tony, com ja saps, dirigeix l’empresa. Fins i tot l’Hector treballa amb nosaltres, com a advocat. Fa tant de temps que és amb nosaltres, que sembla un germà més.

—Ja m’ho penso. És molt bon nano. —Just quan estava a punt de fer un subtil sondeig sobre la relació entre ells dos, una mà a l’espatlla em va frenar. Em vaig girar i em vaig trobar amb la cara somrient de la dona més impressionant que havia vist mai. Tenia una cabellera espessa, que li queia formant ondulacions fosques fins al cul. Els ulls eren del mateix blau acerós que els d’en Tony. Uns llavis arquejats pintats de color rosa i un vestit que se li arrapava al cos com un remolí de tons taronges, vermells i grocs.

—Quines ganes tenia de coneixe’t, Mia! —La dona es va inclinar i em va fer una forta abraçada—. Sóc l’Angelina, o Angie, per escurçar. El que veus aquí darrere meu és el meu marit, en Rocko. —Si mai havia existit l’italià per excel·lència, aquest era en Rocko. Era exactament com Sylvester Stallone en jove. La veritat és que la semblança era impressionant. Fins i tot el nom s’assemblava a Rocky. Increïble. Vaig brandar el cap i li vaig donar la mà.

Vaig tancar i obrir els ulls unes quantes vegades per aclarir-me la visió. No, continuava igual, amb el mateix aspecte.

—Ets exactament igual que…

—Sylvester Stallone? —Va moure les celles amunt i avall, em va donar la mà i em va fer una abraçada tan forta que em va deixar sense alè.

Dues mans em van separar de l’abraçada d’en Rocko.

—Ei, no et passis amb la meva noia, nano —va dir en Tony, amb aire protector. Pràcticament notava la tensió que rosegava l’Hector per dins mentre observava aquella situació.

—És increïble com t’hi arribes a assemblar. Ets el seu doble! —No m’ho podia creure.

Va inclinar el cap enrere i es va posar a riure.

—M’ho diuen constantment. A més, boxejo amb el teu nòvio. Així és com vaig conèixer l’Angie. Aleshores jo l’entrenava. Ara ens anem retirant progressivament de la federació i passem més temps al gimnàs entrenant la nova generació de boxejadors professionals. Bé —va donar un cop al bíceps d’en Tony—, jo estic al gimnàs entrenant els novells molt més sovint que aquest Senyor Empresari. Però vaja, no em queixo. Manté tota la família.

—Sí, ja. El que tu diguis, Rocky Balboa. Au, ara torna al teu lloc, eh? —va dir en Tony, amb l’accent italià de Chicago més pronunciat per fer broma.

L’Angelina em va agafar la mà.

—Quedem algun dia aquesta setmana! Potser demà, per anar de compres? Hem de buscar un vestit per dur a la festa del llançament de la nova línia de Menjar Congelat Fasano’s que farem la setmana que ve. Serem els amfitrions d’una gran trobada amb tots els peixos grossos que mouen els fils a la indústria alimentària. És el nostre èxit més gran fins ara! —va xisclar.

—En Tony s’ha de quedar al despatx a treballar, però jo havia planejat acompanyar la Mia a comprar-se un vestit. Vine amb nosaltres. Necessita tot un vestuari nou mentre sigui aquí, i aniria molt bé comptar amb una segona opinió —va proposar l’Hector.

—Anar a comprar amb l’Hector és una passada. —L’Angelina va apujar el to de veu de tanta emoció. Només devia tenir un parell d’anys més que en Tony i era la més alta de les dones. Feia la mateixa alçada que jo. I no havia vist cap criatura no identificada per allà a prop. És a dir, que el boxejador i la bellesa encara no havien procreat. Ostres, quan ho fessin tindrien uns fills models.

Llavors em vaig adonar de què estaven parlant. Anar de compres. Merda. Em vaig encongir amb la idea d’haver de comprar un nou vestuari.

—Ostres, serà… fantàstic, suposo. Gràcies.

L’Angelina va seure a la cadira que en Tony havia deixat buida per anar a parlar amb algú altre de la família.

—Saps què? Mira, Mia, deixa’m que t’ho expliqui bé. L’Hector és gai. Se sap les millors botigues per anar a comprar, i sap exactament quina peça quedarà bé en cada tipus de cos…

L’Hector hi va intervenir.

—És veritat. Li hauries de fer cas. He vestit l’Angie des que tenia vint anys.

—I l’Hector té un gust exquisit amb la roba —va afegir—. No t’has d’amoïnar per res. Ell es cuidarà de tot. I amb un cos com el teu, estaràs increïble.

—I això ho diu la noia més guapa que he conegut mai —vaig dir, amb sarcasme, però sense cap mala intenció.

En lloc de captar el meu to, els ulls se li van il·luminar i un gran somriure li va omplir la cara.

—Creus que sóc la noia més guapa que has conegut mai? —Va arronsar les espatlles i va beure un glop de vi—. Això és el més maco que m’han dit des de fa temps. Em sembla que serem molt bones amigues —va dir, i em va fer una altra abraçada. Ostres, a aquesta gent li encantava tocar. No hi havia gens d’espai personal entre aquella multitud. Aquell vespre, tots em van abraçar, tocar o petonejar d’una manera o altra. Sens dubte, m’hi hauria d’anar acostumant durant tot aquell mes.

Al llarg de la vetllada, vam tastar tot de menjar italià extraordinari, servit a l’estil familiar en grans bols i plats. El vi corria com l’aigua, i tothom parlava tan alt que les orelles em van començar a xiular. Em va fer pensar en l’endemà d’haver anat a un concert de rock, que sentia un xiulet a les orelles quan estava en silenci. Era com allò, però més fort. A aquella gent realment li agradava parlar… moltíssim… i a uns decibels molt per sobre del que els humans estem acostumats a sentir.

En general, però, em van agradar els Fasano. Eren bulliciosos, amables, jovials i guapíssims. Era com estar en una sala amb tot d’actors italians esperant fer una prova per a una pel·lícula. Quan vivia a Los Angeles, el meu agent m’enviava a les convocatòries ètniques per les meves corbes i la cabellera negra. A ell li semblava que podia passar perfectament per italiana, tot i que jo estava ben segura que només era una barreja de tot.

El vespre va acabar amb una fornada de tiramisú, fet a casa per la Mona, evidentment, i el cafè més espès que he tastat mai. Tot plegat era una explosió de gustos a la llengua.

Quan més tard vaig sortir amb en Tony i l’Hector del restaurant, en Tony em va fer una forta abraçada. Va mirar per sobre de l’espatlla amb cara de pànic i després em va fer un petó als llavis. Eren suaus, calents i humits. Em va enfonsar els dits entre els cabells; em va inclinar el cap enrere i em va ficar la llengua a dins. No m’esperava que en Tony em fes un petó com aquell. Un home gai. Un home gai amb parella. Les coses no em quadraven. I tot i així, no vaig poder evitar correspondre-li el petó. Perquè feia uns petons increïbles. Feia moure la llengua contra la meva i de seguida vam agafar el ritme. Vaig alçar els braços i li vaig envoltar les espatlles per penjar-me al seu coll. Quan vaig estrènyer el cos contra el seu, em va agafar pels malucs i em va pressionar amb força. Llavors ho vaig notar. Bé, no exactament. Vaig notar el que no hi havia. No la tenia dura. Allà baix no hi passava absolutament res. Vaig tirar el cap enrere i els llavis van fer un plop audible quan es van separar.

El vaig mirar als ulls, però ell mirava per sobre l’espatlla. Em vaig girar i vaig veure la Mona. Estava palplantada amb les mans juntes i una expressió de pura joia li omplia la cara i la feia semblar deu anys més jove. Un sentiment de culpa em va encongir el cor quan vaig ser testimoni de les esperances que aquella dona tenia en el seu fill. El seu únic fill. El seu únic fill gai. Però ella això no ho sabia. En aquell moment, vaig sentir que algú s’aclaria la gola. Vaig desviar la mirada cap a l’Hector, que feia la cara exactament oposada a la de la Mona. Pena, dolor, potser fins i tot una fiblada de ràbia era tot el que desprenia la seva expressió. La serp que em notava al voltant del cor m’estrenyia amb tanta força que amb prou feines podia respirar. La Mona es va girar i va entrar de nou al restaurant.

—Hector… —vaig xiuxiuejar. Va brandar el cap i va obrir la porta del cotxe.

—Entra, Mia. He de parlar amb en Tony.

—Papi, ja saps que ha sigut un numeret… no era pas la meva intenció —va dir, amb els punys pressionats a cada costat del cos.

Tot i que no m’hauria hagut de sentir malament, m’hi sentia, perquè jo sí que havia experimentat alguna cosa amb aquell petó. Vaig notar una fiblada a les parts femenines quan em va agafar i em va besar tal com ho fa un home que desitja una dona. L’única diferència és que vaig poder comprovar que en Tony realment no s’excitava pel fet de morrejar-se amb mi. Per a ell no era de debò. Això em va fer recordar que havia de controlar la meva luxúria. Aquell home potser era l’encarnació del sexe i tenia el cos més increïble mai vist, però ell era de l’equip de l’Hector.

Vaig anar cap al cotxe. L’Hector ni tan sols em va mirar. Em vaig empassar el nus de remordiment que sentia. Abans d’entrar a dins, li vaig posar una mà a l’espatlla i m’hi vaig acostar prou per xiuxiuejar-li a cau d’orella:

—No ha significat res. La Mona ens estava mirant. Ell ni tan sols s’ha excitat. Només tu ho pots aconseguir. Creu-me, sé perfectament quan un home em desitja. Aquest home desitja una altra persona, i ets tu. —Era tot el consol que li podia oferir.

Mentre m’asseia a dins del cotxe, l’Hector es va inclinar i em va dir:

—Gràcies per dir-me això.

—De res. I si agafeu un taxi, per tornar cap a casa? Aneu a un bar i parleu sobre com heu de gestionar tot això, ara que sóc aquí. No sé què us imaginàveu que representaria, jo, en la vostra relació, però és evident que necessiteu estar sols. —Va assentir i va abaixar la mirada, mentre resseguia el terra de formigó amb el peu—. Tinc la clau. Ens veiem demà al matí, d’acord?

—Gràcies, Mia —va dir en Tony. Va alçar el braç cap al carrer i un taxi es va aturar davant seu—. Hector, sisplau, vine amb mi. —El to d’en Tony era suau i alhora exigent.

Vaig observar com pujaven al taxi i s’allunyaven. La limusina em va tornar a l’àtic, i just quan entrava a l’habitació em va entrar un missatge de text al mòbil.