33

La prova que ens posa Déu

—No te la treus mai?

El Dani li tocava la creu amb els dos dits de canviar bombetes halògenes.

—Tampoc no fa tant que la tinc. M’agrada.

—Pensava que no fos de la teva mare. —Al Dani, al llit, en pilotes, després d’un clau decent, li sortia la vessant d’entrevistador més ensucrat.

La Tuzza va somriure i se la va centrar, tres dits per sota el coll, tres dits per sobre el pit. Era una creu de Malta, de vuit puntes, de brillantets negres. Un sou de feina, calculava el Santana.

—No té cap valor sentimental. És, em van dir, el símbol de la República d’Amalfi. Me la va regalar la meva editora quan vam vendre els cinc-cents mil primers Homes d’honor.

—Et queda bé.

—Sí?

—Hi creus? —El Dani, que vivia al marge de la fe, es va adonar que, fins llavors, no n’havien parlat.

—M’ajuda. —Hi va rumiar una mica mentre tirava amunt el llençol per tapar-se el mugró que havia quedat a la fresca—. M’ajuda a tirar endavant. Em fa l’efecte, com t’ho diria, que les dificultats són les proves que ens posa Déu. I ell m’ajuda a superar-les.

El comentari li va sonar a col·legi de monges bigotudes. El Dani es va incorporar i es va posar de gairell, aguantant els seus setanta quilos llargs sobre un braç.

—Saps què deia el meu pare? El meu pare, que havia anat sempre a l’escola de capellans i que després els va tenir tírria tota la vida, deia que l’Església és com una empresa, i que ell tenia molt bona relació amb l’amo però que no s’entenia gaire amb els comercials.

—I li vas preguntar si li feia descompte, l’amo?

El Dani la va abraçar. Van riure i van rodolar pel matalàs.

El xampany els havia fet efecte.

La Raquel, pensant més en el Dani que en ella mateixa, i sabent que segurament es tirava pedres contra la seva teulada, havia dut una ampolla de Bollinger a la Talese. S’havia presentat a casa, havia trucat al timbre per no espantar, li havia posat el xampany a la nevera —que fotia llàstima de tan buida que estava— i li havia dit que tenien motius de celebració amb el Santana.

—Tu has acabat el nou llibre sobre la màfia i nosaltres hem visionat l’especial de Punt de vista sobre l’altra vida del Manuel Negrier i ha anat bé. Saps l’heroi nacional? El pare de l’alcalde? El reportatge que estàvem…

—Sí, sí, el Dani me n’ha parlat.

—El reportatge ja és imparable. Una bomba.

El Zac i el Santana, abans de tancar-se a la sala d’edició, havien discutit tota una tarda i fins que el sol ja havia dimitit sobre com havia de ser el reportatge. Coincidien que el risc, a l’hora de revelar una descoberta històrica, era voler dir massa coses. Sabien que, com més informació, més perill que l’espectador es perdés en el laberint de dates, noms i fites, que acabés per no entendre res i saltés a veure la Belen Esteban en un altre canal. Calia trobar l’equilibri just. La balança perfecta entre la dosificació de la recerca i la manera d’ensenyar-la, atractiva i comprensible per al ciutadà més sòmines. El Dani replicava, però, que ves que per voler-ho fer tan fàcilment mastegable per a l’audiència no els quedés un xiclet sense gust. D’acord que al Sàpiens el Jordi Creus ja tindria pàgines per a la divulgació, per als intríngulis, per als llocs, els racons, els moments, la bibliografia i, si calia, les notes a peu de pàgina. Però un format, com insistia amb vehemència el realitzador, era una revista per a lectors interessats en la història, i l’altre, massiu i a l’engròs, era televisió. Al Santana, però, tot i que sabia que el Zac tenia raó, li recava haver de renunciar a coses. Sabia, per reportatges anteriors, que cada antecedent que hagués de deixar fora dels quaranta-set minuts de muntatge seria un disgust.

Al Zac, que estrenava un lèmur de Madagascar tatuat al clatell, li va costar tres gintònics convèncer el director del programa que era millor —més eficaç, més atractiu, més colpidor— muntar un reportatge segons el ritme de les descobertes del reporter que no segons la fidelitat cronològica dels esdeveniments. El Santana, que amb tant anar i venir, tant passat i present, temia que la gent es pogués perdre, no va quedar tranquil fins que, a l’esquifida sala d’edició, va veure la feina embastada.

—Fem el que fem, la cagarem. La tele és com l’aire condicionat. Mai no està al gust de tothom.

El Zac tenia raó i, al capdavall, es tractava que ells estiguessin convençuts de com narraven l’altra vida de Manuel Negrier. I, finalment, ho estaven.

La directora esperava, impacient, el visionat.

—El Negrier està molt preocupat pel bon nom del seu pare.

—Pel del seu pare o pel seu?

—Ell considera, i en això li dono la raó, que mai no va fer bandera de ser fill de qui era, per arribar on és.

—Sense ser el fill del Negrier, que em perdonin, però mai no hauria arribat a ser elegit i reelegit alcalde.

—No ho sabem. A ell se l’ha de jutjar per com ho fa, no per l’obra del seu pare.

—I si ha amagat la veritat?

—I si no la sabia?

—Qui s’ho creu, això, Anaïs?

—Tu posaries la mà al foc que saps tot el que ha fet sempre el teu pare? Hi ha algú que no porti una història amagada a la butxaca?

El Santana va caure al parany de repassar fugaçment la trajectòria familiar i de pensar si l’Armand Santana hauria tingut, també, un titular a cinc columnes que li hagués arruïnat la vida. La directora va aprofitar la distracció del Santana per descarregar més arguments.

—I, encara que fos com creus que ha estat, tu creus que els fills han de pagar pels pecats dels pares? A la justícia, això li importa ben poc. Digue’m un sol condemnat per un delicte del seu pare…

—No es tracta de justícia, sinó d’ètica. És la vergonya d’haver anat sembrant la imatge d’heroi nacional sobre un traïdor. Un senyor que tenia una altra vida, molt menys edificant, amb un episodi tan fosc que ens l’han amagat. I ens l’han ocultat, precisament, perquè sabien que els cauria el castell de cartes.

Cada argument superava l’anterior. El Zac i la Raquel, que havien acompanyat el Santana a presentar el reportatge al despatx de la Motta, assistien a la partida de ping-pong sense ficar-hi cullerada. No per falta de ganes. El Zac, per una vegada, es va saber mossegar la llengua. El Dani, que s’ensumava que la directora estava collada per tots costats, va defensar que la peça de gairebé una hora que havien muntat no anava a trinxar ningú sinó que conduïa l’espectador, més ben dit, el convidava, a fer una reflexió sobre el perdó.

Abans de continuar parlant, el Santana va demanar sisplau a la Motta que posés la còpia, que en fessin el visionat i que ja continuarien discutint tres quarts d’hora més tard.

El reportatge començava amb la pantalla en negre, amb la veu en off de l’Antoni Negrier, l’alcalde de Barcelona.

«Si els herois es mesuren pel nombre de carrers que tenen al seu nom, el farmacèutic Manuel Negrier i Sarobé és un heroi nacional».

A partir d’aquí, es veia el retorn a Barcelona del quadre de La temptació de Judes de Marià Fortuny que el Negrier havia salvat, en la ràtzia anarquista dels primers dies de la guerra, de la Prioral de Reus. El Zac havia aconseguit, i no era fàcil, que la recreació històrica de la troballa del quadre no grinyolés.

Es refeia, també, el camí de la fugida a França del Negrier, el Nolla i el Pascual, els tres amics, pels camps de concentració. Se n’havien sortit amb fotografies que ho il·lustraven, i havien posat molt èmfasi en el document manuscrit del pare de la Marita Pascual, company de fugida del Negrier, i que ella mateixa els havia dut a la redacció després d’alguns intents, poc reeixits, de posar-s’hi en contacte.

Després, la directora va respirar veient que quedava clar que el Manuel Negrier, l’home que havia delatat Companys en un estiu plujós a la Bretanya, no l’havia assenyalat per gust. Havia indicat on vivia el president de la Generalitat a l’exili, sí, però no per voluntat pròpia, ni per ganes, ni per mala fe. No es tractava d’una deserció. La deserció, en tot cas, vindria després.

El Negrier, a l’agost del 1940, havia cantat per por.

Per una por cerval.

Per instint de supervivència.

Perquè la policia militar nazi l’havia anat a trobar, l’havia detingut, l’havia amenaçat i li havia insinuat quin seria el seu destí si el tornaven cap a Espanya com un republicà, que havia fugit com una rata i que, a sobre, n’havia ajudat molts altres a escapar-se. Un final fàcil d’imaginar i difícil de pair.

Quina alternativa tenia?

Qui no hauria actuat igual, en idèntiques circumstàncies?

Si en temps de guerra t’hi va la vida, la resposta del Negrier era humana? Era comprensible o era criticable?

Ell era culpable que afusellessin Companys?

Per haver assenyalat una localitat en un mapa, havia generat un màrtir?

Traïció o instint de supervivència? Què pesa més?

No es tracta, al capdavall, de salvar la pell?

Potser fins i tot el mateix Companys hauria entès que, amb una coacció al límit, el farmacèutic de Reus s’hagués desfet davant de l’interrogatori de Pedro Urraca?

El muntatge del Zac permetia que l’espectador entrés en aquest debat i, explicant la història, cenyint-se fil per randa als fets, deixava que cadascú, des de la seva butaca, anés responent a les preguntes que es formulaven. El realitzador, després de cinquanta hores a la sala d’edició, havia aconseguit la manera intel·ligent, sibil·lina, de dir les coses sense haver d’explicitar-les.

Abans del negre final, el zoom de la càmera, gens innocent, se centrava en la fitxa redactada per Cornette, allà on posava «Promet col·laborar». Les lletres, a poc a poc, es fonien i, després de dos segons, començaven els títols de crèdit.

Acabat el reportatge, el que quedava clar per a l’espectador més sòmines que hagués resistit la temptació del zàping, era que Punt de vista explicava un episodi de Manuel Negrier que, per desconegut, per inesperat i per decisiu, portaria cua i en qüestionava el paper d’heroi nacional.

L’Anaïs Motta, que no havia tret els ulls de la pantalla ni un sol moment, i que s’havia empassat els quaranta-set minuts sense cap ganyota, rictus ni senyal que el Santana, el Zac i la Raquel poguessin interpretar en cap sentit, va trigar a prémer l’STOP i va deixar el comandament sobre la taula.

—Saps el que m’hi jugo, oi?

—El coll.

—I una mica més…

L’Anaïs Motta va treure la cel·lofana d’un altre paquet i va oferir cigarrets. Ni el Dani ni la Raquel, però, no estaven per fumar. El Zac, que n’hauria agafat tres, va entendre que no era el moment. Només volien sentir el veredicte de la directora.

—L’alcalde és insaciable. Insuportable. En tots aquests anys a la tele, però, he après una cosa. Que si un programa trontolla, si la seva continuïtat arriba a perillar, només hi ha una solució. Fotre-li castanya al poder, encara més forta. —Va pipar i va treure el fum pel nas—. És l’estratègia per blindar-se i perquè no ens puguin tancar la barraca. Si tenen la temptació de fer-nos fora, o de retirar-nos la llicència per això del pare del Negrier, el sarau seria tan gros que se’ls giraria en contra.

—Aleshores…

—El problema el tindran ells. Cordem-nos el cinturó, que vénen revolts.

—Uau —el Zac, d’un bot.

—El passarem dimecres que ve.

Quan el Santana va arribar al pis de la Raquel, la Tuzza va demanar a l’Aldo que anés a fer un tomb i que estigués tranquil, que ella i el Dani no es mourien de casa. De fet, no es van moure del llit.

L’Aldo, per bé o per mal —més mal que bé—, ja feia dues hores que rondava. De l’ampolla de xampany que hi havia a la cadira de nit, entre dues copes, el despertador i la foto del Cocu —el gos de la Raquel—, no en quedava ni un cul.

—Saps què em sorprèn, de tu? Que no et maquillis mai.

—Em cal? —La Tuzza es va fer l’ofesa, teatralment, com una actriu en decadència.

—Ni el dia que et vaig entrevistar no et vas deixar… És al·lèrgia a algun producte, potser?

—No.

—No t’agrada?

—Preguntes massa.

No li venia de gust explicar-li que a la màfia, mentre l’home és a la presó, la dona té prohibit maquillar-se. Pobra d’ella que es posi guapa per als altres. D’acord que el Salvatore ja era història, que no era el seu marit i que ella podia posar-se tantes potingues com volgués. Però li agradava més rentar-se amb aigua fresca i sabó i a córrer.

Creia —i a estones ho creia de debò— que no era por. Ni superstició. O sí. O no ho sabia. Però s’estimava més, als quaranta-dos, i amb una pell prou dura com tenia, que la jutgessin pel que escrivia i no pas per la traça a l’hora de pintar-se. Quina murga, cada dia, tanta estona davant del mirall.

—A la tele, una mica de maquillatge sempre cal… Pels reflexos, saps? Hauries quedat millor, encara millor, vull dir, amb una mica d’allò.

Quina xerrera li agafava després de follar… Per no haver de continuar parlant, la Tuzza es va posar a sobre del Dani.

No ho havia fet encara cap dia.

Ni amb ell, ni amb ningú.

—Així la veuràs de més a la vora… —tocant-se la creu de Malta.

El xampany la va desinhibir.

Es va posar de genolls, amb una cama a cada costat del Dani.

Ell, de cara al sostre, amb el cap encastat al coixí amb les inicials de la Raquel, i enfervorit per l’insòlit entusiasme de la Tuzza, es deixava dur. Així que ella vinclava el cos una mica endavant, el penjoll dels brillants li topava al front a cada embranzida.

—Te’n recordaràs tota la vida, d’aquesta creu.

El Dani Santana, lliurat al balanceig del cavallet, l’abraçava, mirava d’encaixar pit contra pit i no podia ni aturar-se a pensar quanta raó tenia la Talese.