12

La paraula de l’ànima sensible

L’òpera és, diuen, l’espectacle total. Bé sigui per l’argument, per les veus, per l’orquestra en directe o pels decorats —al Liceu solen ser produccions cares—, molt serà que per una cosa o altra no tingui algun atractiu. El Dani Santana, però, no el trobava per enlloc. Les filigranes guturals, lluny d’estovar-lo, l’avorrien categòricament. Ja feia estona que mirava el teló i desitjava que s’abaixés i s’acabés aquell Lohengrin amb les cantants del cor disfressades, sense vergonya, de col·legiales amb minifaldilla i mitjonets blancs. Grotesc. El Dani ho pensava però no ho podia dir i, el que era pitjor, encara quedaven dos actes sencers i la Tuzza Talese, al seu costat, en una llotja en diagonal a l’escenari, amb la visió a les deu menys deu, no tenia cap intenció de perdonar-li ni una nota. Semblava gaudir de l’espectacle. Ho semblava, perquè en una dona freda com ella, d’emocions encarcarades, la sensibilitat devia anar molt per dins.

Abans de la funció, en l’instant de l’orgue de gats en què els músics afinen els violins i desembussen trombons i trompetes, la Tuzza —rictus hieràtic, cos encartonat, sempre amb la guàrdia alta— s’havia acostat al Dani i, en veu baixa, li havia fet una revelació.

—Els meus pares es van conèixer cantant òpera… Per això em dic Tuzza.

—Cantants, els genitori?

—Aficionats, res professional. Cantaven al mateix cor, preparaven una òpera a l’any i la feien a l’estiu, a la plaça major. A Ragusa. Mentre assajaven Cavalleria rusticana es van fer el primer petó. Per això em van posar Tuzza. De petita sempre m’ho explicaven. Ja se sap… L’amor a França és una comèdia, a Anglaterra una tragèdia, a Alemanya un melodrama i a Itàlia una òpera.

—I el nom de Tuzza?

—És l’escurçament de Santuzza. San-tuzza —li va remarcar les síl·labes—. Ja saps, la protagonista de la Cavalleria.

—Et puc dir una cosa, sincerament? Ni puta idea.

Era el segon dia que veia la Tuzza Talese. Era el primer cop, però, que la veia somriure. I ho havia aconseguit ell. Mentre la platea quedava gradualment a les fosques i el públic aplaudia l’aparició del director, el Dani intuïa que aquella mitja rialla era un pas significatiu. Una mitja victòria.

Al Santana li va costar que s’acabés el primer acte. Va haver de fer esforços per no fer una capcinada i, si en va fer cap —no ho podia assegurar—, va intentar que la Talese no ho notés.

Al primer entreacte, aire fresc. El Dani havia pensat que la Tuzza, amb tota la dèria per la seguretat, no es voldria moure de l’avantllotja, arrecerada, per evitar qualsevol ensurt. La Talese, però, el va sorprendre demanant que li ensenyés el Saló dels Miralls, un dels espais que les flames de l’incendi havien respectat. Van pujar-hi a peu, en ramat, per les escales cap al primer pis, com feia tanta altra gent perfumada que, amb més o menys passió, comentava els aguts de l’Elsa von Bravant o l’aparició del cavaller Lohengrin arrossegat pel cigne. No semblava que ningú la reconegués. Si més no, la discreció de la burgesia, sempre tan pendent de no assenyalar ningú amb el dit, aconseguia que la Talese passés prou desapercebuda enmig de la terregada. Al Dani —un bon tros a l’olla de la vanitat dels humils— li va fer l’efecte que, en entrar al Saló dels Miralls, fins i tot se’l miraven més a ell, presentador conegut de la tele, que no pas a una de les escriptores que més llibres venia a tot el món.

El saló no era gran. Sort dels vuit miralls enormes perquè, de tan atapeït com estava de melòmans que hi feien goma amb una copa de cava a la mà, no s’hi cabia. S’havia d’alçar la vista per veure-hi alguna cosa. Al sostre, una gran pintura d’Apol·lo al Parnàs, el retrat de diferents compositors i algunes frases amb lletres daurades que la Talese, girant sobre les seves sabates planes per no semblar tan alta, va anar llegint a poc a poc i a mitja veu. «La música és la paraula de l’ànima sensible». «El teatre és el santuari de les arts». «L’art no té pàtria». «La comèdia és el mirall de la vida». «La senzillesa i la veritat són els principis de la bellesa de totes les manifestacions de l’art».

—Hi estàs d’acord?

—La senzillesa i la veritat són… —va deixar de fer veure que rumiava i amb un gest resolut va agafar la Talese pel braç, senyorívolament—. Mira, vine, que et presentaré l’alcalde de Barcelona.

El Negrier, impecable, amb els punys i el coll de la camisa tan blancs com les seves dents, entrava al Saló dels Miralls de camí del Cercle del Liceu, el club privat que comunicava amb el teatre. D’aquell club, exclusiu entre els exclusius, el Santana n’havia sentit a parlar molt però no hi havia posat mai els peus. No n’era soci i sabia que només hi podria entrar si anava acompanyat d’una autoritat. No li venia gens de gust saludar l’alcalde, l’última cosa que en sabia eren les amenaces del seu cap de premsa, però va pensar que seria l’única manera de poder-s’hi colar i ensenyar-lo a la seva convidada. El Negrier parlava, animosament, amb un home elegant, que li sonava d’alguna cosa, amb corbata rosa i mocador acolorit a la butxaca.

—Alcalde, bona nit. He pensat que li agradaria conèixer la Tuzza Talese, l’autora d’Homes d’honor.

—La conec perfectament… —Li va fer dos petons a la Talese, que no desitjava una entrada tan cordial—. El que no entenc és què fa aquí amb un home amb tan poc honor com el Santana…

Ella no ho va entendre. El Negrier va riure. El Dani, nerviosament o per cortesia, també. Fet i fet, ja s’esperava algun estirabot propi de l’alcalde. Com que no li podia dir fill de puta en públic, com que s’havia d’estar de fotre-li un cop de puny, com que no es podia queixar del seu periodisme impertinent i com que, allà al mig, no li podia retreure res del que s’havia queixat a la directora de TV10, recorria al cinisme i sabia que, davant de tothom i sense el poder d’una càmera, el Santana no tenia més remei que entomar i aguantar el xàfec.

—Que s’estarà gaires dies per Barcelona, senyora Talese?

—Pocs, pocs. No em puc estar mai gaires dies al mateix lloc.

—Espero que s’hi trobi molt a gust, digui-m’ho si li falta res i ja vindré a fer cua perquè em signi el llibre.

El Negrier, quan volia, era encantador, el seductor de campanya electoral que el feia imbatible a la ciutat. A l’instant que el Santana es va adonar que l’alcalde i el seu acompanyant de cara coneguda —el mocador de la butxaca de l’americana, vist de la vora, era de flors acolorides— donaven la conversa per acabada i anaven a entrar al Cercle, el Dani se la va jugar.

—Em preguntava si ens podria… —Va fer el gest amb el dit, d’entrar al club. El Negrier ho va entendre perfectament, però es va fer l’orni.

—Un altre dia, amb molt de gust. Ens esperen per sopar…

El Negrier va desaparèixer dins del Cercle, darrere d’un llum enorme i un retrat de dona de Ramon Casas que veia passar els segles pel seu davant. No li va saber greu deixar-los a la porta, amb la paraula a la boca.

El Dani Santana, dolgut, va intentar dissimular la seva decepció explicant a la Tuzza la història de Maria Ràfols. La profecia. O, com els agradava dir a alguns vells cronistes de la ciutat, la maledicció.

—Aquí, on hi ha el Liceu, antigament hi havia un convent. Ho he sabut preparant el documental sobre el quinzè aniversari de l’incendi. Era el convent dels Trinitaris. Quan van saber que s’havia d’enderrocar l’edifici per fer-hi un teatre d’òpera, estic parlant del 1840 més o menys, la mare superiora, que es deia Maria Ràfols, es va escandalitzar tant pels pecats que es representarien al damunt de l’escenari que va llançar una maledicció. La mare superiora va augurar que el Liceu viuria tres moments tràgics. Un incendi, una bomba i l’ensorrament de l’edifici. Ho va dir tal qual, per aquest ordre. I ho va clavar, la tia. Un incendi, una bomba i la destrucció del… Quan feia catorze anys que s’havia inaugurat el teatre, un llum d’oli mal apagat al taller de sastreria va cremar tota la platea i tot l’escenari, i del Liceu només en va quedar l’estructura de pedra. El teatre era buit i ningú va prendre mal. La bomba va ser més greu. Un anarquista que es deia Santiago Salvador va aprofitar la inauguració de la temporada, el dia que feien Guillem Tell, per llançar dues bombes des del galliner a la platea. Dues bombes contra la burgesia. Eren dues bombes Orsini i només en va esclatar una, que va matar vint persones.

—No en tenia ni idea. —La Tuzza escoltava atentament el relat de l’amfitrió mentre tornaven cap a la llotja.

—Durant alguns anys, les vint butaques on havien mort totes aquestes persones es deixaven buides, per respecte. I, finalment, arribem al tercer episodi de la monja, que és l’incendi devastador del 94.

—Ecco. S’ha acomplert la profecia.

—Fil per randa.

La Tuzza, gèlida, se’l va mirar, incrèdula.

—De debò t’empasses, Dani, que tot el que ha passat aquí té alguna cosa a veure amb els mals auguris de la mare superiora?

El Dani es va sentir ridícul. Les galledes d’aigua freda que, de tant en tant, rebia de la Tuzza el continuaven descol·locant.

—Casualitat o no, les coses han passat així. El que és sorprenent és que se sàpiguen millor les causes de l’incendi d’un foc del 1861 que no les teories vagues sobre el 94. És per això que ho estem investigant.

—La Fenice, el teatre d’òpera de Venècia, també es va cremar. Ho sabies?

«Esclar. I qui no?». Ho va pensar, però només li va respondre que sí. El Dani Santana, quan encara presentava les notícies a la televisió del Grup Blanco, havia donat aquella informació de La Fenice just dos anys després de l’incendi del Liceu, pràcticament dia per dia. La Tuzza, per a tot allò que l’interessava, tenia una memòria privilegiada.

—Sabies que La Fenice també s’ha cremat i s’ha reconstruït tres vegades? És una altra casualitat, segurament. Però no és mala sort. L’última vegada, la del 96, va ser un incendi provocat. Això està provat. Això va quedar ben clar de seguida, perquè el foc va començar per dos llocs diferents. Per la policia això és un indici clar de criminalitat. Van culpar dos electricistes, dos cosins de vint anys que, com que no podien acabar les reparacions en el termini fixat, van decidir cremar La Fenice per no haver de pagar les penalitzacions per demora. Per quatre duros… Qui se la creu, aquesta sentència? Qui s’empassa la història dels cosins? Un dels dos, a sobre, Enrico Carella, el mateix dia de la sentència es va fugar i no se n’ha sabut mai més res.

—No l’han trobat?

—Mai més. La veritat és que en el judici, per variar, va aparèixer la màfia, amb uns tentacles absurds. Absurds és poc. Un penedit sicilià va explicar que un capo de Palerm, tip que l’acusessin d’homosexual, va dir «ara veureu si tinc collons», i va ordenar cremar La Fenice. Cosí.

—Et creus aquesta història?

La Tuzza es va limitar a somriure. El Santana, tafaner, periodista, va continuar preguntant.

—No es pot ser de la màfia i homosexual?

La Tuzza, rostre impenetrable, va alçar la barbeta i tampoc no va dir res. Es va estimar més fer un cop de timó.

—Saps qui era el paio que anava amb l’alcalde?

El Dani no sabia si la pregunta era una endevinalla o tenia un parany.

—Em sona molt, de les notícies, però…

La Tuzza ho tenia clar. S’havien reconegut a l’instant, mútuament. Era l’Sforza, Louis Sforza, banquer suís, un dels organitzadors del Fòrum Econòmic Mundial de Davos. Hivern i estiu, corbata rosa. Llisa, sense cap mostra.

—Tens raó. De Davos, que sempre va amb la corbata rosa…

El Dani estava content d’haver-lo situat, el recordava de veure’l per televisió, de donar la notícia cada any de la trobada econòmica del poder mundial a Suïssa. Estava content d’haver-lo ubicat i d’haver posat cara a un nom i a un lloc. La Tuzza, no tant.

—No m’agrada, l’Sforza. Un gran blanquejador de diners. De diners de la màfia.

El Dani va comptar a tres, abans de dir-ho.

—Perdona, eh, sense ànim d’ofendre… Però tu no veus la màfia per tot arreu?

—És que és a tot arreu. Dappertutto, amic meu, dappertutto. Obre els ulls, Santana.

Es van apagar els llums i va començar l’últim acte del Lohengrin. Si el director no s’encanta, setanta-dos minuts de continu musical.

El Santana, cada vegada que es mirava el rellotge per assegurar-se que no se li havia aturat, estava més d’acord amb el que havia llegit de Gioacchino Rossini aquella mateixa tarda. El compositor italià, a qui mai agrairem prou la pensada dels canelons, havia declarat que «ningú no pot jutjar el Lohengrin de Wagner després d’haver-lo escoltat tan sols una vegada, però no tinc la més mínima intenció de tornar-ho a fer una segona».

Amb el mateix programa, obert com si fos un vano, el Dani es va ventar fins al teló final.