20

A Roma, a Barcelona, dappertutto

Quina filla de puta, la nostàlgia.

N’hi havia hagut prou que la Tuzza preguntés al Dani quantes vegades havia vist plorar els seus pares per desarmar-lo. Del llit estant, amb els llençols de la Raquel, a l’habitació de la Raquel, al pis de la Raquel però amb la Talese entre els braços, tot era molt estrany. Eren dies d’una anomalia imprudent. El Dani, per primera vegada en molts anys, no controlava la seva vida. Havia entrat en una espiral que el neguitejava però que no podia aturar. Al capdavall, però, una mica de risc i aquell desordre a mansalva a la seva agenda, més que atabalar-lo, l’excitaven.

—Quantes vegades? —va insistir la Tuzza.

El Dani va fer memòria.

—Moltes.

—Quantes?

—No ho sé, sis o set…

—Això són moltes?

De la primera vegada que havia sentit plorar la seva mare se’n recordava bé. No l’havia vist. Tan sols l’havia sentit. Fet i fet, d’entrada, s’havia pensat que la seva mare reia. En la distància, havia confós el plor amb el riure. La rialla i el somiqueig, segons com, s’assemblen massa. De la llitera del Dani, que havia fet els sis anys aquell estiu, a l’habitació dels seus pares, hi havia un passadís de vint-i-quatre passes de nen. El petit Dani ho sabia molt bé perquè, a la nit, quan somiava una cosa que l’espantava —bàsicament que s’incendiava l’edifici o que s’escolava pel remolí de la dutxa i anava a parar a un món d’animals— travessava el passadís fosc, mort de por, buscant el consol del llit dels seus pares. Perquè ningú no l’ataqués pel camí, per atenuar la basarda, el Dani es concentrava a comptar els passos i sabia, exactament, que eren vint-i-quatre. De porta a porta.

La mare estava embarassada. Aquella tarda havia tornat trista del metge. Fins i tot ell, que li havia fet dos petons sense deixar de jugar, s’havia adonat que la mare estava més seriosa del compte, però no hi va pensar ni un segon més. A aquella hora, al llit, amb el llum apagat i amb el seu germà Tomàs a la llitera de baix, el Dani va fer una de les primeres preguntes periodístiques que van tenir repercussió.

—Tomàs… Tomàs?

—Què?

—Estàs despert?

—Esclar…

—De què riu tant, la mare?

—Em sembla que no riu —va respondre amb un xiuxiueig el seu germà, tres anys més gran—. La mare està plorant.

—No, què dius, està rient…

—No, Dani, està plorant…

Aleshores, sense saber-ho, va fer la segona bona pregunta. Curta, breu, directa, com les que li permetrien guanyar-se la vida anys després a la televisió.

—I per què plora?

El Tomàs —temps a venir seria advocat— va intentar mesurar bé les paraules.

—Perquè el germanet que porta dins de la panxa…, no respira.

—Què vol dir que no respira? Que s’ha mort?

—Sí, Dani, el germanet que havíem de tenir no naixerà… Però, sobretot, no diguis que t’ho he explicat jo, eh?

Sense adonar-se’n, el Dani, amb només sis anys, acabava de conèixer com actuen, en molts casos, les fonts periodístiques. Llançant la filtració i amagant la mà. També va descobrir que les filtracions són interessades. Els pares li havien donat la notícia al seu germà i a ell, en canvi, ni piu.

—I ara dorm!

La segona vegada que el Dani Santana va veure plorar la mare ja va ser, pocs anys més tard, quan es va assabentar de la mort del seu oncle. La mare, més presumida que escultural, era al lavabo, amb la porta oberta, maquillant-se a un pam del mirall. Tenia el costum d’allargar-se les pestanyes amb una pinça amb ulls de tisora que al Dani, de menut, sempre l’havia fascinat. En aquell moment va sonar el telèfon i l’àvia, somicant amb elegància, li va comunicar que el seu tiet predilecte s’havia apagat del tot. La mare, després de penjar i aguantant-se els sanglots, es va continuar maquillant mentre les llàgrimes li lliscaven galta avall. Feia i desfeia.

Després, a la mare, l’havia vist plorar en altres dies tristos que tocava. Quan li van dir, per exemple, que la malaltia del seu pare —que s’havia rendit abans d’hora— ja no tenia remei. O quan va tenir un disgust enorme perquè, en un viatge familiar a Roma, a la primera nit d’arribar-hi, dos joves des d’una vespa li van estirar la bossa amb un munt de lires i la càmera a dins.

La Tuzza va somriure amb l’anècdota mentre, amb els dits, s’entretenia a pentinar i despentinar una cella del Dani.

—Això passa a Roma, a Barcelona, dappertutto… —li va sortir la defensa patriòtica, a la Talese.

Al seu pare, el senyor Santana, més contingut i estalviador també en els sentiments, mai no li havia vist grans llagrimots. Només recordava haver-lo vist amb els ulls humits en un parell d’ocasions. A la mateixa tarda de l’enterrament de la seva dona, quan es van quedar sols, l’Armand Santana —cinquanta anys acabats de bufar— va fer seure el Tomàs i el Dani al sofà de casa i, amb la vergonya dels prudents, els va revelar que la mare estava contenta d’haver-los vist créixer fins a l’adolescència i que volia que sabessin que estava molt orgullosa d’ells dos. I jo també, va afegir l’Armand amb la veu esquerdada. I aleshores, amb la guàrdia baixa per la viudetat acabada d’estrenar, es va desmuntar.

El Dani va notar que, explicant-ho, estava a punt de fer un gall i va agafar una drecera per acabar la història.

—Saps quan va ser l’últim cop que vaig veure com s’emocionava el meu pare? El dia que li vaig comunicar que em divorciava de l’Elisabet.

—Vas estar casat, tu?

—Tinc cops amagats, oi, encara?

Menys dels que es pensava. La Tuzza, abans de concedir-li l’entrevista, s’havia informat bé de qui era aquell periodista, de quin era el seu taló d’Aquil·les i de per què, tot i que el judici l’havia absolt de la responsabilitat en la mort d’un nen en un accident de cotxe, feia molts i molts anys que el Santana havia decidit que no conduiria mai més.

—Sí senyora, set anys vaig estar casat… Però no en vull parlar. —El Dani va saber canviar de tema—. I tu, senyora dura, quantes vegades has vist plorar els teus pares?

—Vols que et digui la veritat? —La pausa, ben col·locada, té un valor—. Mai.

—Què dius!

—Mai!

—No pot ser…

—Per això m’ha agradat que m’expliquessis la teva experiència. —La Tuzza va alçar el coixí i va asseure’s amb l’esquena al capçal del llit—. El meu pare no va plorar ni una sola vegada. Ni per la mort de la meva mare. Ni en l’enterrament de mamma Lucia. Ni una puta llàgrima. Si jo sóc dura, dius, ell era una roca.

—Deu ser genètic. Tu ets forta, valenta… Tu has plantat cara a la màfia, tens coratge, vius d’amagat, t’amenacen i aguantes com ningú.

—No t’enganyis, Dani… No ho has entès. Viure d’amagat…, no és un joc. Viure d’amagat és una tortura. No puc dormir tres nits al mateix llit. No tinc casa. Saps què vol dir, això? No tinc casa i, el que és pitjor, sé que no en podré tenir mai més. Això és una condemna. Quan sóc a Itàlia he de dormir en casernes perquè ni en un hotel no estaria segura. I quan dormo en una caserna, qui et diu que no han subornat també la policia, per si mai em veuen o em troben? Clapo envoltada de policia, però sempre amb un ull obert, per si de cas. És una mortificació. Ara mateix, digues, què hi foto, jo, aquí, instal·lada al pis de la teva secretària? Això és grotesc.

D’aquesta última afirmació, fins i tot la mateixa Raquel li hauria donat la raó.

—Tens por?

—A Barcelona, francament, no gaire. T’ho vaig dir a l’entrevista, em sembla. Em podries haver escoltat… Els criminals no fan sang on volen fer negoci.

—Esclar que et vaig…

—El que tinc va més enllà de la por. Estar sol és molt pitjor que sentir-se sol.

—Però quan vas escriure el llibre ja podies pensar…

—Sí, d’acord. He escrit Homes d’honor, n’he venut un milió, però no he matat a ningú. Només explico com viu una gent que jo he vist com viu, com ho maneguen tot plegat. Digue’m, quin és el meu pecat?

—Només volia dir que…

—Per escriure quatre-centes catorze pàgines m’han proposat canviar d’identitat, m’han convidat a començar una vida nova en una altra punta de món, amb un nom nou, et retoquen el nas, els pòmuls. M’han ensenyat el catàleg de les operacions. Hi ha testimonis protegits que s’ho han fet… El sistema de protecció és tan summament perfecte que, com que no et poden protegir, et conviden a posar-te una cara nova, unes tetes noves, a tenyir-te de pèl-roja i en comptes de Santuzza et passes a dir Lucy i vius, que sé jo, a Baton Rouge, Louisiana. Però t’asseguro que ni que visquis fent caputxinos en un Starbucks d’una ciutat remota, amb una pell que no és la teva, estic segura que, si volen, t’acaben trobant. No saps com les gasten, aquesta gent. No són els Soprano, Dani, són molt pitjor. Són cruels i constants. La venjança és el motor. Saps a què es dedicava el meu marit encantador? Vols saber per què van tancar el Salvatore? Setze assassinats, gairebé tots d’un tret al cap, per l’esquena. I després tornava a casa i sopava com si res. Era un soldat com qualsevol, orgullós de ser un home d’honor. Feia la feina ben feta, li fotia un bon regal a sa mare i demà serà un altre dia. Setze assassinats que se sàpiga, que estiguin provats, amb la pistola que guardava a casa… Si li deien «vés al bowling, ruixa les set pistes i cala-hi foc», ell ho fotia com ningú. Està penjat al YouTube. Que hi havia famílies jugant? I què! A qui collons li importava? Un dia, amb un que van creure que els volia trair, i que segurament era així, al Salvatore li van ordenar que el lligués de mans i peus en un estable, que li embotís tot el cul de cotó fluix, ben impregnat d’alcohol, i que li fotés un misto. I va arribar a casa i es va fotre el pijama i a roncar, com si res.

—I tu ho sabies, tot això? —va dir el Dani, traient-se el coixí que s’havia posat a la cara en sentir aquest episodi.

—No. Quan vaig saber qui era el meu marit, vaig mirar de saber coses, esclar, i vaig començar a saber detalls de les execucions.

—El vas delatar, tu?

—Que és una entrevista, això? —Amb un somriure arrogant es va aixecar del llit i se’n va anar cap al lavabo—. Ho sento, Dani Santana. Tu ja vas perdre l’oportunitat de ferme les preguntes bones.