4

Qui ho havia de dir

Qui ho havia de dir. Tan discreta, ella. Tan submisa. Qui ho havia de dir, la Santuzza. Si semblava en dol permanent… Els qui la coneixien se’n feien creus. Mai no haurien dit que un personatge tan secundari, tan partidari del poc soroll i la mirada a terra, de cop i volta hagués pogut escriure un llibre com aquell, valent en majúscules. Potser sí que aquelles sabates negres, sempre empolsades, haurien d’haver denotat que no tot estava tan en ordre com es pensaven al seu poble, que la coneixien de petita, que l’havien vist néixer i córrer per carrers i horts, i que s’havien adonat que, a mesura que li creixien els pits —res d’anormal, res fora mida—, s’havia anat tornant més i més reservada. A Ragusa, un poble de Sicília on cada dia s’assembla massa fotudament al dia abans, i cada segle s’assembla massa al segle anterior, el més savi és passar desapercebut. I la Santuzza, d’ençà de la malaltia i la mort de la seva mare, s’havia reclòs encara més en la seva closca.

Amb l’abnegació de la filla única, havia decidit fer costat al pare, ajudar-lo. Era un home coratjós, amb més rampells que empenta, però que l’endemà mateix de quedar-se vidu —ningú no s’ho esperava— s’havia apagat com una bombeta que no es va encendre mai més.

Giuseppe Talese —no li havia faltat mai una lira, però no n’havia tingut mai dues— era un sedentari recalcitrant que no havia sortit de Sicília ni per fer el servei militar. Era una illa dins de l’illa. Ja de gran, havia muntat una botiga de subministraments industrials perquè havia ensumat que seria negoci. Creia que podria donar servei als tallers mecànics i a la indústria incipient que, a principis dels setanta i amb un excés de bona fe, va pensar que arrelaria en aquell rodal. En terra de màfia, però, ni arrels ni flors. I, encara menys, pronòstics optimistes.

Per ser tothora al costat del pare, i perquè es pogués estalviar un sou de la botiga on els balanços cada vegada costaven més de quadrar, la Santuzza es va posar rere el taulell. Allà, sota la llum groguenca de l’establiment, amb el peu de rei a la mà i la bata verda per no tacar-se amb els greixos i lubricants del magatzem, la Santuzza —acostumada a una vida sense grops— despatxava volanderes, olis, corretges, cargols i femelles a joc. I, si s’esqueia, endossava un joc de tornavisos als clients que entraven per veure-la. Entre els operaris de la zona havia corregut la brama que la filla del Beppe ja no era aquella nena de trenes negríssimes sinó que s’havia convertit en un tros de dona i, qui més qui menys, s’acostava a la botiga amb qualsevol excusa per comprovar si la Santuzza era tal com deien. Alta com la seva mare, sí, morena, ossada, de faccions dures i un nas amb personalitat que t’agradava molt o no t’agradava gens.

Els joves, sobretot, anaven a la botiga més amb la intenció de clavar-li una repassada i de convidar-la a un cigarret que no de comprar. Però tancada i esquerpa com era —coi de temperament—, fumaven poc. De vendre, això sí, en sabia. No li calia ni somriure per, en un no res, estar cobrant una clau anglesa a qui només havia entrat per comprar tres claus de paret, per fer el borinot o —ella era la primera a adonar-se de l’obvietat— per intentar lligar. Qui ho havia de dir, que amb la dependenta com a esquer involuntari la facturació va fer allò que els diaris econòmics en diuen un punt d’inflexió. Beppe Talese, que només sortia de la rebotiga si era per pagar un proveïdor, estava orgullós de la seva filla. Però mai no va trobar el moment de dir-l’hi.

Qui ho havia de dir, que amb aquella cuirassa la Santuzza es casaria aviat. El Salvatore l’havia fet riure. Havia entrat a l’establiment eixugant-se les mans amb un drap. Anava enllardissat de camisa i pantalons. Tenia greix al front, als pòmuls, pertot arreu i no volia comprar res. Tan sols demanava si li podien deixar una caixa d’eines perquè el cotxe havia dit que prou dues cruïlles més amunt i no hi havia manera d’engegar-lo. El Salvatore, tot nervi, esmunyedís, era diferent. Ni li havia ofert el paquet de tabac perquè agafés un cigarret ni l’havia repassat de dalt a baix. La Santuzza, poc atenta a les febleses dels altres, es va fixar en aquell noiet, un pes ploma ben afaitat, que s’havia d’aguantar els pantalons amb uns elàstics amb la tricolore. L’endemà, tot just l’endemà de la primera rialla, el Salvatore —que tenia un estil més acurat però que volia el mateix que els altres— va tornar a la botiga amb un ram de flors per agrair que, a la vigília, l’haguessin volgut ajudar. Feia bona olor. Anava amb una camisa neta, blanquíssima, amb la ratlla ben planxada i els mateixos tirants de la bandera. El Salvatore, ara que ja tenia l’Alfa Romeo arreglat, la va convidar a fer un tomb per l’illa.

El Beppe Talese va arrufar el nas però les ganes de Santuzza d’escampar la boira li va fer acceptar una proposta que ja intuïa que no era innocent. I què? Van aprofitar per presentar-se. La Santuzza no va dir gran cosa. El Salvatore —Totó, quan havia arribat a jugar als juvenils del Catània— era cobrador d’una casa comercial. No va entrar gaire en detalls perquè era xerraire de mena i, fos pels nervis de la primera cita fos per les ganes d’agradar, anava d’una cosa a l’altra sense entretenir-s’hi gota. Era un llest de barri. Sabia una mica de tot, poc de res, però tenia més peripècies per explicar que no pas ella.

Fins al primer petó —atabalats com estaven en la seducció— no s’havien adonat que la Santuzza en feia dos com ell. Però l’alçada de l’un i de l’altra no va ser impediment per tirar endavant una relació que va deixar amb un pam de nas els clients pesats de la botiga.

No van trigar a casar-se. Per Sant Pere, un migdia xafogós, una data que tant l’un com l’altra no van trigar a maleir.

Va ser cap al sisè any de matrimoni, quan la rutina ja feia temps que havia esmicolat qualsevol admiració, que va lligar caps. Per uns comentaris aquí i allà, per l’olor de la roba i sobretot per l’instint que tenen les dones quan més el necessiten, la Santuzza va saber en què s’havia embolicat el Salvatore. Ni unes banyes, ni unes banyes amb la seva millor amiga, ni cinc parells de banyes ben plantificades no li haurien dolgut tant. S’hi va fixar molt, i es va anar apuntant tot el que veia i intuïa en una llibreta que amagava al seu calaix de la roba interior, un lloc que segur que el seu marit no obriria mai ni per equivocació. En aquells mesos d’observar i tafanejar, a la Santuzza se li va desvetllar l’instint periodístic que no l’abandonaria mai més. Sabia, tanmateix, que aquella descoberta seria el seu infern i que no podia fer altra cosa que aguantar, anar recopilant informació i esperar. En silenci, com sempre.

Qui ho havia de dir que, amb la batuda que havia dut el seu marit a la presó, hauria nascut una nova Santuzza. La Tuzza Talese, l’autora d’èxit. L’escriptora que, sense haver escrit mai res abans, havia gosat desafiar el Sistema explicant, sense reserves i amb una precisió de detalls valorada per tota la crítica internacional, la vida de casada amb un membre de la màfia. Cap boss. Només un soldat, un pobre pardal com tants que n’hi ha, un home d’honor que complia ordres i que aleshores s’hauria de passar els trenta o quaranta anys que li devien quedar de vida en una presó prop de Roma. Havia jurat, això sí, que un dia o altre, amb sol o amb pluja, amb claror de dia o en la complicitat de la nit, en el moment més inesperat, per més escorta i protecció policial que dugués, li faria pagar a la puta de la Santuzza la seva traïció.

Ella havia entès el missatge. Sabia a què es referia exactament el seu marit, el cobrador, quan deia que a algú «li faria pagar» un deute. I ho assumia. De fet, mentre anava redactant, a raig, pàgines i més pàgines d’Homes d’honor sense tenir encara la certesa que alguna editorial gosaria publicar-ho, la Tuzza sabia que, de passada, estava escrivint el seu certificat de defunció. Mors certa, hora incerta.