9

La màfia no és Frank Sinatra

A mesura que s’acostava l’hora, la Rosa renegava en set llengües. Faltaven vint minuts per al moment fixat per a l’entrevista i encara li havien de trucar de l’editorial i dir-li on havia d’enviar tot l’equip que tenia a punt des de bon matí. En el plàning de producció per anar a entrevistar la Tuzza Talese, la Rosa hi havia comptat tres operadors de càmera, quatre càmeres (en deixarien una de trincada), dos tècnics d’il·luminació, un de so, una persona de maquillatge i un equip de realització, que haurien de treballar encofurnats en una minúscula unitat mòbil amb control, que aparcarien tan a prop com poguessin del lloc de l’entrevista. Per estratègia de seguretat, la gent de la Talese no es desplaçava mai a cap televisió i només comunicava el lloc de la cita tot just mitja hora abans. I, en aquell dia tan important per a TV10, ja anaven tard a avisar-los.

El Dani Santana, aliè al neguit de la Rosa i de tot l’equip per la poca estona que tindrien per preparar tot el muntatge, llegia i repassava les fitxes del guió una vegada i una altra. La Raquel, cada tres minuts, li preguntava si li faltava res.

A un quart i mig d’una, va sonar el mòbil de la productora executiva. Les instruccions per a la Rosa eren precises. L’entrevista es faria en una habitació de l’Hotel Arts. Tenien fins a la una per anar-hi, plantar-ho tot i començar a l’hora en punt. A la una i vint la Talese, sens falta, se n’hauria d’anar a dinar. A la televisió, quan es tracta de córrer i l’objectiu s’ho val, ningú no s’encanta, tothom va per feina i les coses contra rellotge solen estar sempre a punt.

A l’Hotel Arts, a aquella hora del migdia, el que va costar més va ser trobar el punt d’il·luminació, perquè el sol i el mar de fons feien reflexos per tot arreu. Van tenir, fins i tot, tres minuts per fer proves amb el Dani ja assegut a la butaca i la Raquel, al seu davant i amb un punt d’orgull, fent de Talese.

A la una en punt, l’escriptora va entrar per la porta, amb les ulleres de sol posades, una samarreta negra, un vestit jaqueta negre i una creu al coll. El Dani Santana va presentar-se. Va fer el gest de fer-li dos petons, però la Talese, gairebé tan alta com ell, li va allargar la mà i el va mantenir a distància. Es va asseure a la butaca i, quan la Tània, la maquilladora, li estava a punt de posar dos clínexs al coll per no tacar-li el vestit, la Talese s’hi va negar en rodó. De cap manera no volia que l’empastifessin i, malgrat la lleugera insistència de la professional del maquillatge, no hi va haver manera. La discussió no va durar ni tres segons, el que va trigar la mateixa Talese a treure’s els mocadors de paper i tornar-los a la Tània sense ni mirar-la.

—Anem per feina, senyors, sisplau —va cridar la Rosa—. Tothom que no sigui estrictament necessari, fora de l’habitació.

Malgrat el seu advertiment, ningú no va sortir. Al darrere de les quatre càmeres s’hi havien quedat els tres opis i, encara en últim terme, palplantats com estaquirots, l’escorta de l’escriptora, dues noies de l’editorial, els dos il·luminadors i fins i tot la mateixa Raquel. Quan el noi de so —a qui haurien agraït que aquell matí s’hagués dutxat— va haver pinçat el micròfon a l’americana de la Talese i li va col·locar l’orellera per sentir la traducció simultània, tot estava a punt. El Dani, escurant-se la gola, s’havia posat l’orellera per sentir si el Zac li havia de donar alguna instrucció. El realitzador, des de la mòbil, li va cantar el tot teu, quan vulguis.

Cinc i acció.

—Quin és el seu pecat?

Al Santana li agradava que la primera pregunta fos molt directa. Sabia que si els espectadors, al sofà de casa, llegint el diari o amb el plat a taula, no aixecaven els ulls i miraven la pantalla, era un inici fluix. Havia de cridar l’atenció al primer impacte, si no difícilment recuperaria aquell televident. Era el que ell anomenava l’efecte Hewitt. En una ocasió, havia llegit que el creador del 60 minutes explicava que la televisió té èxit quan provoca una sensació a l’estómac. «El que compta no és el que veu ni el que sent l’espectador, sinó el seu impacte a l’estómac», assegurava Don Hewitt.

—El meu pecat, si és que això és un pecat, és haver explicat la màfia per dintre. Tu creus, de debò, que és un pecat?

El Dani no va respondre. Es va neguitejar veient que la Tuzza Talese el tutejava ja a la primera resposta. S’ensumava que continuaria així durant tota l’entrevista mentre ell, en canvi, hauria de mantenir-se fidel a un llibre d’estil mai no redactat que considerava que havia de tractar de vostè a tots els convidats, tinguessin el càrrec i l’edat que tinguessin. Al Santana, però, l’incomodava que l’entrevista se situés en dos plans de cortesia diferents. Per la seva experiència sabia, també, que una entrevista, un cop ha engegat, és com una muntanya russa que ja no es pot parar. T’has d’aguantar fins al final i mirar de no desconcentrar-te amb laments ni pensaments de les coses que no surten com havies planificat. Va fer via.

—El seu mèrit és haver escrit i publicat Homes d’honor després d’haver estat casada amb un d’ells?

—El meu problema no és tant haver escrit el llibre com la repercussió que ha tingut.

—Què vol dir?

—El que t’he dit. Que si no haguéssim venut aquests milions d’exemplars potser no em caldria viure d’amagat. Jo no faig por, saps? El que fa por és que, gràcies al meu llibre o per culpa del meu llibre, ara hi hagi tanta gent que sàpiga qui són, com viuen i com actuen. El que ells voldrien és que tot això no se sabés, continuar fent la seva vida invisible, sense publicitat. La màfia no vol ser el centre de res, ni objecte d’interès per part de ningú. En això tothom està equivocat de collons.

—És a dir, igual que a Rússia no volen que es parli de Txetxènia, la màfia vol poc soroll?

—Els problemes que no s’expliquen, no existeixen. Aquesta és la seva màxima.

—Però per a això hi ha la premsa, per explicar les coses que passen.

—La premsa? Que és un acudit? La premsa està espantada, intimidada, té por de represàlies, no poden dir les coses importants. Els diaris, les teles, cada vegada estan més plens de notícies idiotes per no parlar de la gravetat del que passa.

—La premsa local potser està collada, però els diaris del nord, la premsa de Roma, els diaris generalistes potser poden…

—No has entès res, noi. La màfia ho ha podrit tot. Saps què vol dir tot? No es pot demanar hora al metge, no es pot accedir a una beca, no et donen d’alta del gas sense que ho controlin ells. T’ho pots imaginar? Què collons et penses que pot arribar a publicar un diari… De la Lewinsky, que viu a deu mil quilòmetres, poden explicar-ne tots els detalls. Del que passa a Ragusa, al meu poble, res de res. Ni del que passa a Sicília, ni del que passa a Nàpols, ni del que passa enlloc. Ni a Milà, perquè si algú es pensa que la màfia és una cosa del sud, que s’ho faci mirar.

—Què passa a Milà?

—A Milà? Què hi vols que passi? La mateixa merda que a tot arreu. Passa que el capital mafiós que es belluga a Milà és, com vols que t’ho digui, espectacular.

—No sé si es pot quantificar… Però quantes empreses italianes diria que pateixen l’extorsió de la màfia?

—És impossible de dir una xifra concreta. Impossible. Hi ha experts, però, que calculen que ens movem al voltant d’un vint per cent. Una de cada cinc, diuen. Però a Sicília, per exemple, això es dispara. Potser hi ha vuit de cada deu empreses que o bé paguen el pizzo o no tenen més collons que finançar la màfia d’una manera o altra.

—Es mouen molts diners però, en canvi, vostè, en el llibre, presenta un panorama d’unes poblacions molt i molt pobres. Tots hem vist imatges a la televisió del lloc on han detingut algun capo que vivia pràcticament en una barraca, en condicions deplorables. Bernardo Provenzano, per dir-ne un cas.

—Ah sí, quina pena. Veuen les imatges i s’ho empassen tot. Però és que la misèria forma part de la manera de funcionar de l’onorata società. La misèria és la clau, entens?

—Doncs no gaire. Tenint tants diners com tenen, recaptant tant com recapten, per què no arreglen ni els barris ni les cases on viuen?

—Perquè es tracta precisament d’això, que no millori el nivell social. Han de mantenir-ho tot en precari, en la pobresa absoluta. Aquest és el truc. La màfia sap que les crisis i la misèria reforcen encara més els vincles. És el seu sistema.

—Però a la literatura, i al cinema, la Cosa Nostra té un altre aire… Tenen vestits elegants.

—Em prens el pèl? A la màfia no hi ha glamur. Això que dius tu és a les pel·lícules. T’ho empasses tot. Tots teniu una visió massa idealitzada que té poc a veure amb la realitat. La màfia no és Frank Sinatra. Això que et quedi clar.

—Però la…

—La màfia no són neons, ni Las Vegas, ni Little Italy. La màfia és el que va fer en Giuliano, que va fregar la punta del ganivet amb bitxo perquè el familiar d’un clan rival a qui estava apunyalant tingués un dolor insuportable, centímetre a centímetre, quan l’arma anava travessant-li la carn. Amb bitxo al ganivet i un parell d’ous.

—Potser, més que idealitzada, en tenim una imatge llunyana, perquè aquí no sabem de què va tot això. Hem vist Gomorra, sí. Però…

—Aquí, què? No t’enganyis, Santana. A Barcelona, precisament a Barcelona, el Sistema s’hi troba com a casa.

—Què és el Sistema?

—La Camorra. Però Camorra és una paraula per a vosaltres, per als periodistes, per als guionistes… Sona bé, oi? Sona italià? Però ningú de la Camorra no parla de la Camorra, sinó del Sistema. Ningú de la màfia en diu màfia, en diu la Cosa Nostra.

—Sí, d’acord, però em sorprèn que afirmi que aquí s’hi troben com a casa.

La Tuzza Talese va somriure per primera vegada, insolent, perdonant la vida.

—Quants exemples en vols? Barcelona, i la costa mediterrània, està envaïda pels diners de la màfia i del Sistema. Això, encara que no ho vulguis veure, és una evidència. El que no entenc és per què, aquí, els polítics, els fiscals i els jutges fan els ulls grossos amb aquest fenomen.

—De debò que creu que arriba a nivell de fenomen?

—De debò que no en tens ni idea. No m’havien dit que fossis tan ingenu, David Santana.

—Daniel… —rectificant-la en veu baixa, imperceptible.

—La màfia no és un problema italià, és multinacional. I encara no hem vist res. Es calcula que al món hi ha cinquanta mil homes d’honor vinculats a la màfia. Insisteixo, quants exemples en vols? Et serveix que et digui quin càrtel napolità domina, encara avui, el tràfic de cocaïna a la Rambla? No va ser a Sitges, el 2006, on van detenir el cervell del narcotràfic del clan Di Lauro? Vols que t’expliqui com l’any 91 es va fer la batuda en un hotel de Barcelona per enxampar la cúpula de la Camorra que feia aquí les seves reunions?

—Al carrer Loreto, d’aquesta me’n recordo —va dir el Dani, satisfet de saber-ne una.

—Quantes en vols per demostrar-te que aquí n’esteu fins a les celles? Don Tano, el de la Pizza Connection, el gran organitzador del repartiment d’heroïna a través de les pizzeries dels Estats Units, saps com el van pescar? Per una trucada de cabina a cabina que va interceptar l’FBI. Sap des d’on trucava Don Tano Badalamenti? Des d’una cabina d’aquí. Un altre que ara em ve al cap, el successor de Bernardo Provenzano que parlaves abans, el capo dei capi, no diries mai on es va operar de miopia?

—A Barcelona?

—Era un dels homes més buscats per la justícia internacional, va venir aquí, es va estar en un hotel, va ingressar a la clínica, el van operar, va pagar, i va tocar el dos amb un parell d’ous.

—Però, pel que està dient, fa la sensació que aquí… —el Dani Santana no sabia com acabar la frase—. Vull dir, però, que aquí no hi ha alarma. Ni soroll, ni morts…

—Aquesta és la clau, amic meu. Han vist que aquí es pot moure molta droga i molts diners si no hi ha bales. No tenen un pèl de tontos. Si no hi ha morts, se’ls deixa fer. Aquí viuen discretament, i tranquils. Els capos han entès que aquest és Eldorado dels seus negocis tèrbols, vénen i s’hi instal·len.

—Però està dient, i reprenc una frase que ha dit abans, que aquí la justícia no vol entrar en aquests temes?

—No em facis dir el que no he dit. No tinc ni un sol element que em permeti dir que, ara com ara, la justícia d’aquí sigui corrupta.

—Sobretot perquè, pel que m’està dient, aquí hi ha hagut desenes de detencions de gent de la màfia. Això vol dir que la policia ha actuat.

—Desenes no, centenars. Però saps què deia un soldat de la Cosa Nostra? Que les presons espanyoles són centres de vacances. Per això mateix, si han detingut tanta gent, imagina’t tu quanta n’hi ha hagut que ha passat per aquí sense que l’hagin caçat…

—També hi ha hagut gent que pot haver vingut aquí de viatge, de vacances…

—Un altre error. Un de la màfia, quan viatja, no fa mai vacances. Això ho ha de tenir tothom molt clar. Si ve a Barcelona o va a Brisbane és perquè en porta alguna de cap. Per no fotre res, no surt de Sicília.

—Ha remarcat, fa un moment, que «ara com ara», la justícia aquí no és corrupta. Per què, aquest «ara com ara»?

—Perquè sempre hi ha casos i casos, sempre hi ha excepcions…

—En què està pensant?

—Et sona el nom de Bardellino? —El Santana va brandar el cap, discretament per no haver de dir que no—. Estic pensant en Tonino Bardellino, un altre per a la col·lecció, un altre que van detenir per aquí. Poc després del Mundial que vam guanyar els italians, Bardellino es va instal·lar a Barcelona. Des d’aquí dirigia totes les operacions. Un matí va entrar en un bar, va demanar la consumició i el cambrer el va apuntar amb una arma i el van detenir. El cambrer, esclar, era un policia disfressat. En aquell moment, Bardellino es va treure deu mil dòlars de la butxaca i va oferir-los als agents perquè se’ls repartissin. I saps què va tenir els collons de dir-los? —El Dani tampoc no va respondre—. «Vostès s’ho perden. Si no els agafen vostès, ja els agafarà algú altre». Mesos després, el capo dels Bardellino ja era al carrer. Un jutge, a canvi de diners, i de putes, l’havia deixat en llibertat.

—Però aquest és un cas que va passar als vuitanta…

—Per això mateix et dic que, a banda del «cas Bardellino», no tinc ni un sol indici que aquí tingueu —va fer un glop d’aigua— una justícia corrupta. En canvi, sí que vull subratllar una cosa: el poc interès, l’escàs interès que percebo per perseguir el rastre de la droga quan Espanya ja és el camell d’Europa, ni de les descomunals quantitats de diners de la cocaïna que es renten comprant immobles a la costa.

—Així es blanquegen aquests diners. Així de fàcil?

—Parlem d’immobles, esclar, que és el més visible i el més conegut, però podríem parlar de discoteques, o podríem parlar, i molt, de pizzeries. Són tres formes habituals de blanquejar diners del narcotràfic.

—Barcelona, perdoni, però és plena de pizzeries. Hi ha més pizzeries aquí que a Roma, algunes són d’italians autèntics que han vingut als últims deu anys i no em sembla que tinguin cap relació amb res de tot això. Al contrari, una pasta i una pizza excel·lents.

—Això no és cap mèrit. Una pasta al dente, a Itàlia, la sap fer un nen de pàrvuls. Jo només et dic una cosa. En aquestes pizzeries italianes «autèntiques» que dius tu, mira sempre si a dins hi ha joves que es passen el dia allà. Mira si són amics dels amos, familiars, joves que van amunt i avall i que no es treuen mai la jaqueta. Ja pot fer calor, ja poden ser a prop del forn… Ells sempre amb la jaqueta posada.

—Què vol dir?

—Que t’hi fixis bé. I que la gent s’hi fixi, i que pensi…

La Talese va fer una ganyota incòmoda, va desar per uns instants el seu aire insolent i es va posar més seriosa, com si li rondés un pensament que la neguitejava. Sabia explicar molt bé les coses dels altres, tenia vocació periodística per esbrinar i per narrar, però quan es tractava de parlar d’ella mateixa, li convenia mesurar cada paraula. Sabia què s’hi jugava.

—Perquè vegis com les gasten a la Barcelona romàntica on mai no passa res, explicaré una cosa que encara no sap ningú.

El Zac, el realitzador, va ordenar al càmera que li donava el pla de la Talese que l’anés tancant lentament sobre la cara de l’entrevistada. Un zoom lent.

—He passat una nit a Barcelona. La primera nit, d’acord? Ningú no sabia on dormia. Totes les mesures de seguretat havien funcionat. Però així que em vaig posar al llit, vaig posar la mà sota el coixí i no diries mai què hi vaig trobar.

El Dani va aguantar el silenci perquè fos ella qui respongués. La Talese va agafar el seu bolso de terra, al darrere de la cadira, se’l va posar sobre les cames i el va obrir. El Zac va punxar un pla general per no perdre’s el gest. Ni la sorpresa.

—Mira. —Va ensenyar el sobre a càmera—. Saps què hi ha aquí dins?

—No, no… Una carta? —El Santana tornava a sentir-se imbècil, infantil, responent a l’endevinalla. Sabia, però, que era un moment televisiu molt potent. Directament a l’estómac.

—No hi ha cap carta. És un sobre buit amb…, una moneda. —La va treure de dins amb la sincronització d’un prestidigitador i va repetir les paraules amb més èmfasi—: Un sobre buit amb una moneda. No saps què significa, oi?

Per no dir que no, el Dani va prémer els llavis i va obrir lleugerament els ulls. L’Aldo, l’escorta ferreny de la Talese, dret al fons de l’habitació enlluernat pel ressol, sabia perfectament què significava. No entenia, però, que ella no n’hi hagués dit res de res de res.

—És una amenaça. Una tàctica de dissuasió. És un avís per dir-me: «Talese, sabem com trobar-te». Primer és el sobre amb una moneda. Després et rebenten les rodes del cotxe. Després te’l cremen…

—I després?

—T’ho pots imaginar, suposo.

—Té por?

La Tuzza Talese no va moure ni una pestanya.

—No tens cap pregunta millor?

—En tinc d’altres, però no sé si són millors.

El Dani va entendre el senyal que li feia la Rosa, tocant-se dissimuladament el rellotge des del costat de la seva càmera. Havien passat els vint minuts de conversa pactats amb l’editorial i, a partir d’aquell moment, corria el risc que la Tuzza Talese s’aixequés, marxés i el deixés amb la paraula a la boca, com ja havia fet en alguna altra televisió estrangera. El Zac sabia, però, que passés el que passés no havia de deixar de gravar.

—Ara ens diuen que està treballant en un nou projecte. És un altre llibre sobre la màfia?

—No en vull parlar. Sí, ja t’ho han dit bé, però no en vull parlar.

—Algú ja ha escrit que ara està investigant sobre la gestió de residus informàtics. És aquest el nou negoci de la màfia?

—Podria ser. No en diré res fins que no el tingui escrit i publicat.

—«Podria ser», quedem-nos amb aquestes paraules enigmàtiques de la nostra convidada. Un misteri, com moltes de les coses que l’envolten. Doncs que tingui sort. Moltes gràcies, Tuzza Talese, i seguirem de la vora el seu nou èxit, que segur que ho serà, com ho ha estat, aquí i a tot el món, aquest Homes d’honor.

El Santana va acabar mirant a càmera, amb el llibre a les mans, ensenyant-lo fixament com si fos un anunci de dentífric. Se sentia, per primera vegada en molt temps, un imbècil de cap a peus.

—Som fora! —va cridar-li el Zac per l’orellera, abans de relaxar-se a la taula de comandaments que hi havia a la unitat mòbil al costat de la porta de l’hotel—. No m’estranya que la vulguin pelar, aquesta tia.

El Dani, amb un gest automàtic, va deixar el llibre a la tauleta del costat i es va treure el micròfon de la solapa. D’esma, sense donar-hi més importància, li va fer la pregunta de rigor a la seva convidada.

—Què t’ha semblat?

—Francament? —Les mirades de la Tuzza i del Dani es van trobar—. M’esperava molt més de tu.