13

L’única pregunta que tocava

Era un dia com qualsevol altre a Barcelona. A les dotze del migdia ja es podia assegurar que aquell dilluns no passaria a la història, com la majoria de dilluns a totes les grans ciutats. Els embussos, a aquella hora, ja no eren ni tan sols conversa entre els taxistes que, amb la porta oberta i un peu a l’asfalt, petaven la xerrada a la parada de Francesc Macià mentre esperaven que algun client preguntés quin era el primer cotxe. Macià —antes Calvo Sotelo— és una plaça que, a banda del desordre arquitectònic evident, té de tot. Una rotonda d’estil francès que centrífuga els vehicles, el caos circulatori italià i un edifici, a la banda de muntanya, entre la Diagonal i l’avinguda de Pau Casals, amb tot l’aspecte senyorial, britànic, dels voltants del Regent’s Park. Just en aquell bloc, a la porteria més propera a la desembocadura de Calvet, en un tercer pis amb vistes al jardinet que amaga un llac que és, a escala, el mapa de Menorca, hi vivia —de rendes i sense haver hagut mai de fotre brot— la Marita Pascual.

L’hereva dels Pascual, i dues vegades vídua abans dels seixanta, passava llargues temporades a l’estranger. A França, sobretot, perquè li quedava família. Però no s’estava de passejar les seves joies per la Mala Strana de Praga, per la Gran Muralla amb diferents grups d’amigues o, en una ocasió, fins i tot s’havia comprat uns shorts de roba texana per fer un safari fotogràfic a Tanzània.

Tot el que es gastava en viatges, ho estalviava a casa. De la minyona, no se’n refiava ni per enviar-la a fer una fotocòpia a l’estanc de sota. I menys encara d’aquell document, tres pàgines manuscrites a banda i banda, que la Marita Pascual conservava a la caixa forta com una joia i que pobra d’ella —de la minyona boliviana— que s’hagués malmès, deteriorat o perdut. Previsora com era, divendres, la mateixa Marita ja havia baixat a fer la fotocòpia i a comprar un sobre gran, de revista, perquè, doblegant una sola vegada el paper, hi cabessin els DIN-A3. Dilluns al migdia, maquillada i pentinada à la garçon, la Marita Pascual va agafar l’abric, el sobre i va travessar la plaça de Francesc Macià, pel costat del Tibidabo, per anar a buscar el tramvia que la dugués, Diagonal enllà, fins a Esplugues. Vint-i-vuit minuts més tard i satisfeta d’haver gastat només un viatge de la targeta de la T-10, va baixar a la carretera d’una població del Baix Llobregat on no recordava haver estat mai.

No li va costar orientar-se. En un tres i no res va localitzar els estudis de RVIO, que eren a dos minuts a peu de la parada del Trambaix. Al costat de la porta pintada amb el blau del logotip i dels decorats de la cadena, hi tenien una pantalla immensa on emetien la programació en directe. La Marita Pascual, tant temps esperant aquest moment, hi va entrar amb la decisió de l’avui m’escoltaran peti qui peti. Però, a la recepció, va topar amb un agent de seguretat amb la misèria emocional a la mirada.

—Bon dia. Sisplau, per veure el Dani Santana?

—Ha quedat amb ell?

—No, però…

—El Dani Santana ara mateix no hi és.

—Doncs amb algú del seu equip.

—Algú del Punt de vista?

—Sí, sí… Sisplau.

—Amb qui?

—No ho sé.

—Ha quedat amb algú?

—No, senyor.

—Però aleshores, si no em dóna un nom, no puc avisar ningú.

—I em pot dir com ho he de fer? Tinc una informació que és més interessant per a ells que per a mi. Els he trucat tres vegades els últims dies i no m’han fet gaire cas. Per això he vingut. Per dir-los-ho personalment. He parlat amb la secretària del Dani Santana, em sembla, que em va dir que em trucarien i…

—Ha parlat amb la Raquel?

—No sé com es diu, la veritat. Molt amable, la noia, però no m’ha tornat la trucada. Va dir que em trucarien i no…

—Senyora, si no volen saber res de vostè jo no hi puc fer gran cosa.

—No pot avisar ningú?

—Si no em diu amb qui vol parlar, jo no estic autoritzat per…

—No pot trucar a algú del Punt de vista?

—Necessito un nom.

—No ho entenc… Porto això per a ells —va brandar el sobre.

—Ho sento. Si m’ho vol deixar a mi…

—No senyor, no. M’asseuré aquí fins que algú em rebi. Li asseguro que avui no he vingut en va.

—Què li passa a la iaia? —El Zac, amb un cigarret a la mà i el zippo a l’altra a punt per encendre’l així que passés la porta, arribava al vestíbul baixant les escales de quatre en quatre, amb la pressa dels fumadors.

—Ell és del programa. Digui-li a ell tot això —va fer l’agent de seguretat, veient-se rescatat.

—Vinc a donar-los una informació sobre el Negrier, i vostès no em volen ni rebre. Els vaig trucar i no volien parlar. He de pensar malament?

El Zac ni la va mirar ni li va respondre. Va allargar el braç per damunt del taulell, va agafar el telèfon de la centraleta i va trucar al directe de la Rosa, la productora executiva, avesada als marrons i als imprevistos.

—Baixa, Rosa, sisplau, que hi ha una senyora que vol… Ei, que baixis i t’ho explica ella, que no en tinc ni puta idea.

El Zac i el seu camaleó de companyia tatuat al braç van sortir de l’oficina sense dir res més a ningú. Encara no havia posat el segon peu al carrer que ja pipava a fons el seu Ducados.

Cinc notícies més tard, quan la Marita Pascual estava a punt d’aixecar-se de la butaca per queixar-se, de nou, a l’agent de seguretat de la recepció, es va obrir la porta de l’ascensor i en va veure sortir una dona d’edat similar a la seva però amb un aire molt més juvenil. La vista se n’anava, de pet, a unes Nike llampants i una samarreta amb un ós, la mascota de Moscou-80, que ella no s’hauria posat mai, ni sota coacció ni que hagués decidit anar al gimnàs per prescripció mèdica. La Rosa, veient que en tot el vestíbul només s’hi esperava una persona, s’hi va adreçar sabent que no s’equivocaria.

—Vostè dirà…

La Marita Pascual es va aixecar, li va allargar la mà, es va presentar i, per tal que algú l’escoltés, va decidir posar suspens a la seva història.

—Tinc una informació molt important sobre el Negrier.

—Sobre l’alcalde?

—Sí, vaja, sobre el seu pare… M’agradaria explicar-l’hi al Dani Santana. Estic segur que a ell l’interessarà. No puc veure el Santana?

—A aquesta hora deu estar jugant a golf. El que m’hagi de dir, m’ho pot explicar a mi. Vingui.

La Rosa va encendre el llum d’una sala de reunions petita, de taula rodona i quatre cadires plegables, que TV10 tenia a la planta baixa per a aquesta mena de visites. Els passavolants, els pesats, els tafaners, els ociosos i d’altres espècimens de teleespectadors que no solen passar del primer filtre.

—Vinc a explicar-los una cosa que potser els semblarà impossible, però només li demano que em doni cinc minuts. Miri, vaig al gra i li agraeixo que finalment em rebi algú, perquè el que li vull dir és molt important i em sembla que el Dani Santana és un professional que en pot fer un bon ús. He seguit, al diari, a la tele, tot el que s’ha dit del Manuel Negrier. He mirat tot el que s’ha escrit sobre el retorn del quadre de Judes del Fortuny. Sé que vostès n’han fet un reportatge. Tot està molt bé, tot això és fantàstic, però… Tothom s’equivoca… Tothom s’equivoca, carai. No sobre el quadre, que això sí que deu ser veritat, sinó…

La Marita Pascual no sabia gaire com continuar. S’havia imaginat, durant moltes hores de coixí, durant molts anys, com seria el moment que gosaria explicar-ho, si és que mai s’hi atrevia. Arribat el moment, però, no li era fàcil. De cop i volta, s’embolicava. S’encallava. Tenia clar, malgrat tot, que no es volia endur el secret a la tomba, com ja li havia passat al seu pare. A ella no li passaria el mateix. Sabia, però, que calia buscar molt bé a qui fer la confidència i, ara que ja havia començat a desvelar-ho, dubtava de si l’equip del Dani Santana es mereixia saber-ho, si ni tan sols havia pogut accedir a parlar amb ell. Però el pap, tants anys ple, s’havia de buidar i ja havia engegat la seva versió dels fets davant de la Rosa, que feia tres minuts que l’escoltava d’esma i pensava en la feinada que l’esperava a dalt, en quanta estona la tindria aquesta dona, aquí, tocant-li els nassos. La Rosa, a qui se li havien tornat els cabells blancs fent de periodista —que no els volia dissimular i que els exhibia com un trofeu de l’experiència—, ja n’havia vist de tots els colors, havia escoltat mil cabòries que no menaven enlloc i, fins a aquell moment, encara no s’adonava que el testimoni de la senyora tocada i posada que tenia al davant pogués canviar la història. Ni tan sols que la pogués reescriure. La Marita Pascual, però, va continuar la seva narració mentre, amb un tic entrenat pels anys, sacsejava les polseres d’un canell i de l’altre gairebé compassadament.

—Sé que el que diré ara no ho puc provar i sé que és impopular, però ha arribat un moment i una edat que ja no puc més. El meu pare coneixia molt bé el Negrier, el Manuel Negrier i Sarobé abans de ser el Gran Heroi Nacional. —Ho va dir en majúscules perquè la Rosa notés les segones intencions—. Es coneixien de quan el Negrier només era el farmacèutic del poble. Tots dos eren de Reus, de la mateixa colla, i un dels millors amics de la seva vida. Al poble tothom sabia que el Negrier, el Pascual, el Nolla i el Moreno eren inseparables. El Negrier els regalava quadres que pintava a la rebotiga de la farmàcia. Eren tan amics que, durant la guerra, a l’hora de la retirada, van fugir tots junts d’Espanya. El Moreno no, esclar, perquè l’havien mort al primer dia dels bombardejos, a Reus. El pobre Moreno no. Però el Nolla, el Negrier i el pare van marxar junts i van estar junts al camp d’Argelers. Es coneixien bé, tots tres, eren com germans. I jo no dic que el Negrier no fes tot el que diuen que va fer. Segur que va ajudar els capellans i els d’allò a marxar cap a Gènova abans que no els agafessin els anarquistes. Esclar que sí. I segur que també va ajudar a embarcar els rojos perquè no els passés com al Moreno i es poguessin escapar dels atacs aeris… Tot això no ho nego. Potser està exagerat, potser té més de llegenda que d’història, més pa que d’allò, però aquí ni m’hi poso ni hi vull entrar… Miri.

La Marita Pascual, amb gest decidit, va obrir el sobre que tenia a la falda i en va treure els sis fulls que havia fotocopiat. La Rosa, amb aquell toc d’efecte, va tornar a connectar.

—Són còpies. Són per a vostès, se les poden quedar, les he fet perquè les tinguin… Les he ampliades perquè potser s’entendrà millor. La idea no és meva. La noia de la copisteria, vull dir la de l’estanc, em va dir que aquesta lletreta tan remenuda, atapeïda, ja ho veu, potser si l’ampliàvem s’entendria millor. Per això les he fet una mica més grans. És la lletra del meu pare. Són les seves memòries, que les va escriure quan ja no s’hi veia gaire, per això costen tant de llegir. Jo li entenc la lletra perquè era la del pare i perquè, més o menys, sé el que hi diu. Vaja, són un tros de les memòries, no hi són pas totes, esclar. He fotocopiat, només, quan parla de com van fugir a França, amb el Negrier, i explica com… Ja s’ho llegiran, oi?, però explica com marxen per la d’allò i a França com arribaven als camps d’Argelers i Saint-Cyprien, com passen la Segona Guerra Mundial i fins que se separen… El meu pare no en volia parlar mai, d’aquests episodis, per això per a mi és tan important que ho deixés escrit. I esclar, arriba un moment que se separen. Quan els alemanys prenen França, ells queden lliures i pràcticament es perden la pista. Cadascú fa la seva. El Nolla per aquí, el Negrier per allà i el pare també, esclar, perquè cadascú es va refer com va poder i això no és criticable, oi? Vull dir que aquí no hi és tot, que això no prova res de res, perquè el que va fer el Negrier a França, després, això no ho sap ningú, ni està escrit en cap paper, però pel que em va explicar sempre el meu pare, pel que sempre em va dir, i el que han de saber i per això sóc avui aquí, és que el Manuel Negrier no és el gran heroi nacional del país que tothom es pensa…

—I aleshores qui és? —La Rosa va esperar a fer una única pregunta. La que tocava.

—Un traïdor.

La Marita Pascual —seixanta anys, trenta guardant-ne el secretes— va treure un pes del damunt de poder-ho proclamar, per primera i última vegada, en veu alta.

—El Negrier pare, un traïdor? —va dir la Rosa, incrèdula.

—Vostè sap que a Companys, president a l’exili, el van detenir els alemanys abans que el duguessin cap aquí per afusellar-lo?

La Rosa va assentir, aclucant les parpelles. La Marita Pascual, en canvi, va esbatanar els ulls, arrossegada per l’adrenalina de la revelació.

—Sap qui el va trair? Sap qui el va delatar? —Per uns instants no li va tremolar cap polsera—. El meu pare ho tenia claríssim.