8

Que això sigui el Japó

Al Japó, les coses funcionen. Els avions van a l’hora, els trens són puntuals, els metros van clavats. Tot perfecte, tot mil·limetrat. Abans que arribi cada vagó a l’estació ja saben quanta gent hi podrà entrar. I s’esperen fent cua, ordenadament. Fins i tot hi ha una línia pintada a terra perquè els que no entrin al primer metro ja puguin fer una altra cua per agafar el següent. És l’hòstia. A l’aeroport hi ha un home que, abans que les maletes apareguin per la cinta transportadora, les va posant dretes, amb el mànec mirant cap a l’usuari perquè, així que identifiqui la seva, només l’hagi d’agafar còmodament, sense fer giragonses ni estrebades estranyes. Tot està net. Tothom és amable. Tothom riu. Parlen un anglès macarrònic, pitjor que el nostre, però es desviuen per entendre’t. A Tòquio, els taxistes van amb americana i corbata. Ja està tot dit, amb americana i corbata. Quan has de canviar d’hotel, ells t’envien la maleta d’un lloc a l’altre. No l’has de carretejar tu. I et diuen, «la maleta sortirà d’aquí a les cinc i vint-i-dos i arribarà a l’altre hotel a les nou i quaranta-set minuts». I a les nou i quaranta-set minuts, patapam, la tens allà, a l’habitació.

—I són feliços? —va preguntar el Muñoz, cap d’alguna àrea de TV10 però no se sabia ben bé quina, mentre amagava el cigarret encès dins del palmell de la mà.

La directora va fer com si sentís ploure i va continuar el seu discurs del brindis de Nadal.

—Us agrada la carn? No n’he menjat mai cap de tan bona com al Japó. A qualsevol restaurant, del preu que sigui, et vénen a taula amb un dibuix de la vaca i et demanen que assenyalis quin tros en vols. I triïs el que triïs, us ho juro i que es mori ara mateix la meva sogra i el seu gat si no és veritat, no has tastat una carn tan tendra i tan melosa com la que he menjat allà. No sé què els donen, a les vedelles japoneses, no sé què els expliquen, ni quins massatges els fan, però això funciona. Ja sabeu que sóc perfeccionista… Doncs en quinze dies allà no he trobat res que no estigués al seu lloc. Aquesta és la tele que jo vull. Aspiro que aquí, a TV10, les coses funcionin. Hem de fer, entre tots, amb disciplina i esforç, que aquesta televisió sigui el Japó. I per aconseguir-ho només hi ha un sistema. Treballar. Treballar molt. Pencar de valent. I amb criteri i amb sentit comú, que al Japó sí que és el més comú dels sentits.

Va alçar la copa mig plena de cava, va mirar als ulls de l’enllaç sindical i va dir, finalment, allò que els treballadors feia estona que desitjaven sentir: «Bon any a tothom!».

—Com es diu bon any nou en japonès? —va cridar algú des del fons de la redacció, però la directora, Anaïs Motta (més mà dura que mà esquerra), ja no ho va sentir. Cadascú, amb una copa a la mà, havia començat a fer-la petar amb els qui tenia més a la vora.

—Ara que ja ens has estossinat, estàs contenta?

El Gabriel Torrent, el Gabi Setlletres, el presentador estrella de la casa, el que sempre anava mudat com si hagués de començar un programa al cap de cinc minuts, havia estat escoltant el discurs poc solemne de la directora i, així que es va haver acabat el brindis, la va abordar de la manera que ell ho solia fer. Per l’esquena.

Amb un somriure immaculat, però per l’esquena.

—Jo no he estossinat ningú, Gabi. Però hem de fer millor les coses en aquesta tele, si no, no ens en sortirem. —La directora tenia l’habilitat de mirar qui li enviava l’últim SMS que li havia fet vibrar el mòbil sense deixar de parlar—. Has estat al Japó?

—Més vegades que tu. I aquesta fascinació, tota aquesta exaltació, és provinciana, deixa’m que t’ho digui.

—Torrent, que estàs de mal humor? —va preguntar l’Anaïs Motta, irònica—. No sé per què, però t’ho noto.

—Encara ets a temps de reparar un gran error. Deixa’m que entrevisti jo la Tuzza Talese, li trauré més suc, tindrà més interès i farem que tingui més repercussió. D’això me n’encarregaré jo.

—Ja està decidit, Gabi. Ho sento. La gestió i els mèrits són per a l’equip del Santana. Aquesta vegada ho han gestionat abans que ningú i si els prenc la Talese seria una injustícia. No tinc cap argument per fer-ho. L’entrevista és per a qui se la treballa.

—El Dani Santana és un bluf —el Setlletres, amb un gest d’irritació—. Si rasques, a sota no hi ha res. Vols més arguments? Fa entrevistes d’aficionat.

—Això no és veritat. El Dani és un presentador de la casa. És absurd que us baralleu per un convidat. L’entrevista es fa demà, és un èxit que la gravi TV10, la farà el Santana i no se’n parli més. Està decidit.

—És un error. —El Gabi, quan estava dret, tenia el costum d’aguantar-se els ronyons amb les dues mans i els braços endarrere, com si tothora estigués pendent que un altre atac de lumbago el deixés fora de la circulació—. Que consti en acta que no hi estic d’acord i que me’n deus una.

—No em toquis el que no sona. No tinc ganes de discutir —va etzibar-li la directora, just abans que el Setlletres es fes l’ofès.

—Per a tu només sóc una fàbrica de share. L’únic que t’interessa de mi és la meva audiència. I prou. De mi no en vols saber mai res.

—Faré veure que no ho he sentit, Gabi.

—Perquè saps que és veritat —i, després d’un segon que va semblar un minut, va remarcar amb mala llet—: Motta.

—Bon any nou.

L’Anaïs Motta, sense immutar-se, el va deixar amb la paraula a la boca i va continuar saludant treballadors de TV10. A la directora se li valorava que recordés el nom de tothom, sabia què hi feia cadascú i quant cobrava, el fix i els incentius. El Gabi Setlletres, orgullós des d’abans de bateig, no estava acostumat que una dona se li resistís. I, menys encara, que li digués que no. En cap sentit.

—Tinc lleganyes?

Aquest era el seu cop amagat. El seu truc de màgia amb les maquilladores. Just abans de començar el programa, en l’últim minut del compte enrere, en el moment en què l’adrenalina està a dalt de tot, hi ha tres persones que actuen amb el desfici de l’última hora. Abans que no s’escoli el temps, repentinen el presentador, miren que la camisa no faci arrugues, que la corbata sigui un pèndol aturat al mig i fan l’últim retoc de maquillatge per eixugar la mica de gotetes imperceptibles de suor que hi pugui haver, per assegurar-se que el front no brilli pel reflex dels focus. Era en aquest instant precís que el Setlletres, follador insaciable, li preguntava a la maquilladora de torn: «Tinc lleganyes?». I ho deia alçant la barbeta, exposant les seves pupil·les verdes als focus perquè la maquilladora se li posés de cara, a un pam d’ell, i centrés la mirada sobre els ulls del Gabi. En el moment que la tenia allà, amb la vista fixada, el Setlletres aprofitava per posar en marxa la segona part del pla.

—T’han dit mai que tens uns ulls molt bonics?

La frase funcionava. Sempre. En el cent per cent dels casos. Aconseguit el somriure de la noia, ja podia començar el late-night satisfet. Ja havia llançat l’ham. Ja anava a cent. Amb el nervi just que li calia per començar el programa. Fet i fet, se li’n fotia si els ulls de la maquilladora eren més o menys bonics, ametllats o inexpressius. Si eren més grossos, més exòtics o tenien aquella inflor espantada de l’hipotiroïdisme. Li importava un rave, siguem clars, qui fos la maquilladora, l’edat que tingués, el pes o l’estat civil. Ell, just abans de començar el directe, sabia que havia de seduir, havia d’assegurar-se que era el centre del món, que tothom estava per ell i que res no se li resistiria. El ritual li donava seguretat.

Tot i que les noies li sabien el truc, i fins i tot s’ho comentaven entre elles i que arribaven a fer mofa de la pregunteta de les lleganyes, sempre n’hi havia alguna que rematava la nit dutxant-se amb ell, al camerino del Setlletres, després del programa. Res com un bon clau per relaxar-se de les tensions del directe. Aquesta nota a peu de pàgina, en canvi, de sexe banal, no solien comentar-la entre elles.

El Setlletres —malament rai del dia que no l’hi mamaven— vivia al marge del què diran. Amb les crítiques de televisió, cada vegada que parlaven d’ell, en feia avions de paper. De les enraonies, ni cas. Se’n deien tantes, i de tan gruixudes, sobre la seva manera de ser i sobre com manegava els polítics, com tractava la gent del seu equip i com menystenia les dones, que havia decidit no fer-se mala sang. S’havia blindat fins al punt que ni ell mateix sabia que, al seu voltant, a TV10, tothom li deia Setlletres. Si n’hagués estat al cas, però, segurament tampoc no li hauria importat descobrir el seu sobrenom. Al capdavall, no era ofensiu. I tenia un per què.

En una ocasió, en una entrevista que Gabriel Torrent havia concedit a un diari, va confessar que Michael Jackson li semblava el nom perfecte. Ho argumentava dient que el cantant tenia un nom de set lletres i un cognom de set més. Set i set, catorze, la xifra que li semblava màgica per triomfar. Més enllà de la música, del ball, del màrqueting i del xou, estava convençut que si Michael Jackson havia estat una estrella del pop era, segons el Gabi, gràcies al nom que li havia tocat. Per això ell es feia dir, professionalment, Gabriel Torrent, tot i que els seus pares, de nom de naixement, li havien posat Miquel i que així constava encara al seu document d’identitat. De Miquel a Gabriel. Al capdavall, tal com remarcava el periodista que havia publicat aquella entrevista, només havia canviat d’arcàngel.

Dani, o Daniel, Santana no encertava la fórmula. Santana sí, set lletres, però el Dani o el Daniel fallava per totes bandes i no sumaven catorze. Si s’hagués dit Antonio, el Santana segurament hauria tingut més audiència que Oprah Winfrey. Alguna vegada el Zac o l’Álvaro, en alguna reunió de Punt de vista, n’hi havien fet broma.

El Santana no va ser a la copa de cava de la redacció amb la directora. La Raquel, amb tota la intenció, ni tan sols li havia dit que es feia el brindis de Nadal per estalviar-li aquesta mena d’actes socials que el Dani trobava d’una xaroneria i una vulgaritat indescriptibles. Del seu equip només hi havia anat la Rosa i el Zac, que, amb la desgana habitual, ho va trobar tot malament. El cava calent, la pasta seca remollida i, tot plegat, un dispendi que TV10 s’hauria d’estalviar per pagar, en canvi, les hores extres com déu mana i el conveni certifica.

L’Álvaro, mentrestant, havia aprofitat la tarda per fer una descoberta significativa. Després de dies d’ensenyar el retrat robot de l’avi Floïd pel rodal de la plaça del Rei, havia topat amb una pista reveladora, encara que la notícia no fos, ni de bon tros, la que s’esperava. I, encara menys, la mena d’informació que li agradaria sentir al Santana.

La clau havia estat el dibuix. S’hi havien esmerçat i havien dedicat hores a polir ulls, celles i faccions, però l’esforç havia valgut la pena. L’Álvaro, que abans d’escriure guions per a televisió havia començat en una agència de publicitat dibuixant storyboards per a campanyes de tota mena, dominava el llapis. Amb paciència, i reconstruint totes les particularitats de les faccions que li anava explicant el Dani Santana, havien anat acotant la descripció física de l’avi Floïd. Guixant i esborrant, negre sobre blanc, havien acabat perfilant una cara amb dos dibuixos, un de cara i un de costat. S’assemblava molt a l’home que recordava el Santana. Un home galtifut, de coll ample, mirada apagada i la cendra de patiment a sota els ulls. Un home afaitat, amb olor de net, per damunt dels seixanta. En el dibuix, sobretot en el frontal, també havien esbossat la corbata de llana que el Santana li havia descrit. Podia ser una pista més en aquella zona, a tocar del Gòtic, on l’home enigmàtic havia dit que esmorzava cada dia.

L’Álvaro, després de tres dies de la Seca a la Meca, no tenia ni un sol indici. Entrava en un bar, en una cafeteria, en un local de menús de bistecs endurits, a tot arreu on pogués pensar que l’avi Floïd podia prendre un tallat, obria la carpeta, ensenyava els dibuixos i, de més o menys mala gana, els cambrers o els amos dels establiments se’l treien de sobre gairebé sense ni mirar el retrat. Aquella tarda de la pluja petita, en canvi, al carrer Llibreteria, a la discreta baixada per a vianants que porta de la plaça de Sant Jaume a Via Laietana, l’Álvaro va entrar al bar Brusi, un local de tota la vida, sense pretensions. Hi imperava el gris. Era una cantonada fosca, de fluorescents apagats, amb taules de fòrmica i serradures als racons. Feia més olor de cafè, de tabac i d’ambientador de lavabo que de fregits.

En un tamboret, amb els canells sobre el taulell, hi havia l’únic client del bar. Era un home gran, amb un abric aprofitat. Tenia un escuradents a la boca i semblava que l’haguessin dissecat mentre mirava la copa de brandi que s’evaporava al seu davant. No juraria que fos la primera. Ni tampoc l’última. Qui sap si l’avi Floïd cada matí feia cap en aquell local, on les paraules «reformes» i «disseny», allà, no hi havien entrat mai. Una escombrada a terra, a aquella hora de la tarda, hi hauria donat un altre aire, pensava l’Álvaro, tocat i posat, i amb la seva cresta llepada per la gomina.

Va actuar com sempre. Va treure els dos dibuixos de la carpeta i va adreçar-se a una noia que, amb un davantal de cintura en avall, aprofitava per omplir d’oli i vinagre els setrills de sobretaula.

—Perdoni, estic buscant aquesta persona. —Li va plantificar els dos retrats sobre el taulell—. La coneix? Sap si ve per aquí a esmorzar?

—¿A desayunar? —va respondre la cambrera, amb accent sud-americà.

Va fer un so gutural que l’Álvaro no va saber com interpretar i va dir que s’esperés un moment, que ella només feia el torn de tarda. La noia, sense eixugar-se els dits untats d’oli, va agafar els dos dibuixos i va entrar a la cuina. La cambrera ja no va sortir més. Així que el client encartonat va fer un glop que va engolir mitja copa, de la cuina en va sortir un home amb aire d’amo. Si més no, d’encarregat. Duia els dibuixos a la mà.

—M’ha dit la Reme que busca aquest home?

—Sí senyor, sí. Tenim molt interès a trobar-lo.

—Qui hi té tant interès? Qui és vostè? És policia?

—No, no —va riure—. Em dic Álvaro Martínez, sóc periodista. Treballo a TV10, en el programa del Dani Santana…

—Miri, no sé per què el vol, però no el busqui més. Oblidi’s d’ell. Per aquí ja no hi tornarà.

—Que el coneix? És aquí on esmorza cada matí?

—Li dic que no cal que el busqui. No cal que torni. —Li va tornar els retrats—. Aquest home és mort.

L’Álvaro va estar a punt d’agafar la copa de brandi i empassar-se-la de cop. Va desar els fulls a la carpeta sense adonar-se del seu gest. El cap li donava tantes voltes, i tan ràpides, que se li feia molt difícil pensar en res. Quan ja estava a punt de sortir del Brusi, l’Álvaro es va girar i va pensar a fer la pregunta.

—Perdoni, sap com es deia?

L’encarregat va sospirar. Va sortir del taulell i es va acostar fins a l’Álvaro, que era al llindar de la porta, mullant-se la punta de les sabates. Pràcticament l’empenyia a sortir.

—Miri, no faci preguntes… No li puc dir com es deia. Només li dic que fa temps que no ha tornat per aquí i que l’últim dia ens va demanar que si venia algú, aquí, preguntant per ell, que diguéssim que era mort. Jo ja no sé res més i negaré que li hagi dit res d’això, entesos?

—No és mort, doncs?

L’encarregat del Brusi no va respondre.

—Però sap com se diu? —l’Álvaro li va posar un bitllet de cinquanta euros a la mà.

—Ramon, em sembla.