14

Una trucada a les onze i tres minuts

Ho deixava tot a mitges. De seguida en tenia prou, se’n cansava i ho abandonava, sense remordiments. Quan l’Álvaro va començar a teclejar l’ordinador amb els dits que tocava i amb el nombre de pulsacions per minut que ja li permetia anar escrivint una frase mentre la pensava, va abandonar el curset de mecanografia sense arribar a les vint-i-vuit hores que havia contractat. Va matricular-se a la carrera d’econòmiques, convençut que era la seva vocació, i quan només li faltaven tres assignatures per llicenciar-se va penjar-ho tot perquè el seu fort era dibuixar. El seu matrimoni —pel civil, als vint-i-set— no va ser una excepció. No se sap ben bé en quin moment, no se sap ben bé per què, però com passa a tantes cases va haver-hi un dia que l’Álvaro es va mirar la Mireia, la Mireia es va mirar l’Álvaro, i ja no es van desitjar. Ja no tenien necessitat d’agafar-se la mà quan passejaven, ni els sortia, tampoc, de fer-se un petó quan un dels dos arribava al seu pis llogat en un carrer estret de Sarrià. Ni s’hi esforçaven perquè ni tan sols ho trobaven a faltar. La Mireia va buscar el telèfon d’una terapeuta de parella que els pogués ajudar però, abans de la primera visita, l’Álvaro ja havia firmat els papers del divorci.

Al seu pare —quaranta-dos anys a la mateixa empresa i fins a l’últim sospir— el treia de polleguera que l’Álvaro ho deixés tot a mitges. Considerava que els tastaolletes no feien mai res de profit i que, per transcendir, perquè la vida et recompensés, calia llevar-se d’hora, ficar-hi la banya, persistir i pencar i no descansar mai, com havia fet ell mateix amb la fàbrica. Havia començat de mosso de magatzem i havia acabat de director general d’una companyia que produïa i exportava paper ondulat per al cartró. Un capvespre, mentre feia el discurs d’inauguració d’una empresa filial, el pare de l’Álvaro va tenir un infart i es va quedar amb la paraula a la boca davant d’un centenar de treballadors i autoritats, que es van quedar glaçats amb la copa de cava a la mà. Que, de cop i volta, mori una persona és un fet simple, habitual. Que, sense esperar-t’ho, t’estiguis posant la corbata negra per anar a l’enterrament del teu propi pare fa de mal pair. L’Álvaro no ho portava bé i, com que pocs dies enrere havia canviat de feina i havia deixat l’agència de publicitat on dibuixava els storyboards dels anuncis i havia entrat com a guionista del programa Punt de vista de TV10, va decidir que allà s’hi havia de quedar, i esforçar-s’hi de valent. Per honrar el pare. Perquè, fent-hi arrels, era l’única manera de convèncer-se que hauria estat orgullós d’ell i d’acotar els remordiments que, llavors sí, se’l menjaven. I amb aquesta màxima, la d’honraràs el teu pare, l’Álvaro Martínez havia fet un cop de cap i feia deu anys que preparava reportatges de tota mena. Ara estava capficat amb les veritables causes de l’incendi del Liceu, i per això, sense ni comunicar-ho al Dani Santana, se’n va anar a veure els qui millor podien saber com havien anat totes aquelles hores. Els bombers.

Per les hemeroteques, i pel que es va testificar al judici, l’Álvaro sabia que en l’extinció de l’incendi hi havien treballat una setantena de bombers. Després d’una setmana de furgar i preguntar per tot arreu, havia pogut posar nom als cinc que hi havien arribat primer. Eren els cinc membres del cos que havien entrat a l’edifici abans que ningú. Finalment, els havia reunit, tots junts, per parlar sense càmeres i contrastar versions. I allà els tenia, tots cinc vestits de paisà, a les taules del fons d’un forn pastisseria del capdamunt del carrer Tallers, a tocar de la plaça Castella. Eren el caporal de Drassanes, el cap d’Operacions, el cap de Guàrdia i els dos bombers de l’Eixample que van sortir amb el primer cotxe des del carrer Provença i van baixar a tot estrop per Villarroel fins a Gran Via. Va ser allà, quan vorejaven la plaça Universitat, que per primera vegada van veure l’enorme columna de fum, negríssima, i es van adonar de les dimensions que podia tenir l’incendi. En aquell instant, segons li van explicar a l’Álvaro, es van mirar i van tenir la certesa, finalment, que no era cap broma i que els havia tocat a ells.

—Sí, miri, els truco des d’un bar del carrer Sant Pau. Està sortint gent del Liceu dient que s’està cremant el teatre.

—Ens pot dir qui és, vostè?

—Sí, el propietari del bar. Al carrer Sant Pau, cantonada amb la Rambla, a tocar del Liceu.

El Centre de Comunicació dels bombers, al Parc de l’Eixample, va enregistrar aquesta conversa a les onze i tres minuts del matí del 31 de gener de 1994. El Centre, segons va precisar el cap d’Operacions, està obligat a enregistrar i a guardar totes les trucades que rep.

—Recordo com si fos ara, d’aquelles imatges que et queden gravades, el moment que el cap de telèfons va venir dient que es cremava el Liceu. Tots vam pensar que ens aixecava la camisa. Tots. La broma de sempre. Llavors, amb la cara desencaixada i veient que no li fèiem cas, va repetir: «Aquest cop és veritat, escolteu, que aquest cop és veritat» i, hòstia, vinga tots a córrer.

—Perdoni. Què vol dir la broma de sempre?

L’Álvaro no volia que se li escapés cap detall. Li va respondre el cap de Guàrdia, amb els ulls embotits i amb borrissol al cap, efectes evidents d’una quimioteràpia.

—Tothom sabia que el Liceu era un polvorí. Tothom sabia que amb el mínim frec de les flames… El risc d’incendi del Liceu era elevat, molt elevat, i conegut. Des de feia deu anys, o més i tot, que sabíem que hi havia un projecte per remodelar el teatre. Era una broma habitual entre els bombers dir-nos «et tocarà el Liceu», «a mi no, et tocarà a tu, el Liceu». Sabíem que allò acabaria en flames, segur. El que no sabíem era quan ni a qui de nosaltres li tocaria la guàrdia.

L’Álvaro, que no parava de prendre nota en un petit bloc amb espiral, es delia per preguntar-los si voldrien enregistrar aquell mateix testimoni davant d’una càmera, però va frenar-se a temps. Va pensar que si els parlava d’una gravació podia espantar aquells cinc homes que, tants anys després de l’incendi, semblava que s’estaven deixant anar. Va creure que era millor tenir la informació, encara que no la pogués utilitzar, que no tenir-la. Si més no, sabria millor com havien anat les coses. Va continuar fent preguntes, amb tacte i cel·lofana, i parant l’orella.

—Tan clar tenien que es cremaria?

El cap d’Operacions, l’home més rabassut de tots, va somriure amb suficiència abans de respondre.

—Tan cert com les banyes que porta aquest.

I tots vinga riure. L’Álvaro no es va immutar. S’ho va prendre com una altra broma de gremi i va saber esperar que s’extingís la riallada.

—Potser la gent no ho sap, però feia anys que durant les funcions, i durant els assajos, sempre hi havia un equip de bombers que fèiem guàrdia, permanent, dins l’edifici. Per si de cas.

—Però no ho entenc. Quin era el risc, per què hi havien de ser, allà, els bombers?

Es van mirar tots cinc, els uns als altres. Per primera vegada, en aquella conversa, ningú no semblava disposat a contestar. Finalment, es va mullar el qui, en el moment de l’incendi, era el caporal de Drassanes i que fins aleshores havia semblat més pendent de la seva cervesa que no de la conversa. Va esbufegar abans de respondre.

—El polvorí, per dir-ho així, estava sota de l’escenari. Tothom mirava amunt, el cortinatge, el teló, el no sé què… Però el problema del Liceu, i en això estarem tots d’acord, estava escenari avall. Allà sota s’hi amagava tot un món. Era, i corregiu-me si em passo, era una estructura subterrània, de fusta, de cinc plantes. En aquesta tramoia, una tramoia inhòspita, deixada, s’hi guardava de tot. Bàsicament, s’hi amuntegaven decorats de cartó pedra col·leccionats durant més d’un segle de representacions. Hi havia, què sé jo… Pots de pintura, incomptables… Llaunes de dissolvent, llistons de fusta i una capa de pols, ben visible, allà, acumulada durant anys, que crema més que la fusta mateixa. La pols és la polla com s’encén.

—Es podia tenir, tot allò, en aquelles condicions?

—A vostè què li sembla?

—Que no. És evident que no. I per què tenien la tramoia en aquest estat?

Novament, ningú no va respondre. L’Álvaro, amb el tupè cada vegada més avall, va insistir.

—Per deixadesa? Per irresponsabilitat? De qui?

—Mira, noi, nosaltres som bombers, apaguem focs i ens hi juguem la vida… I és evident que tenim les nostres teories sobres les coses, però no som ni detectius ni jutges…

Els companys no es van molestar ni a assentir, davant la lògica de l’afirmació i les poques ganes de complicar-se la vida. Més d’un ja hauria plegat veles des de feia una estona. Les pressions dels dies del judici no els havien deixat bon regust.

—Si vols, et podem dir com vam actuar aquell dia, què va passar dins del Liceu…

—I et podem explicar si vam veure el llop —va reblar un dels bombers.

Tots van riure veient la ganyota esqueixada de l’Álvaro, que començava a tenir la mosca pensant si l’estaven vacil·lant o es fotien d’ell.

—Explica-li en aquest què vol dir veure el llop —li va dir el cap de Guàrdia al bomber de l’Eixample, pèl-roig de celles, braços i cabells.

—Mira, quan hi vam arribar, a les onze i sis minuts, només tres minuts després de la primera trucada, vam baixar per la Rambla i vam aparcar el cotxe al carrer Sant Pau, a l’altura de la platea, per entrar-hi de pet amb les mànegues. Ells —va assenyalar el cap de Drassanes— hi van arribar un minut després i van aparcar a la banda oposada, al carrer Unió, a la porta de l’escenari per on es carreguen i descarreguen els decorats. A aquella hora començaven a sortir, esperitats, una cinquantena de nens de setè d’EGB de l’escola Mireia que estaven de visita al Liceu.

L’Álvaro no els va voler interrompre, però aquesta informació l’equip del Punt de vista ja la tenia. Ell mateix i el Zac ja havien anat a enregistrar el testimoni d’uns quants nois de vint-i-sis anys que, en aquell dilluns fatídic, en tenien dotze i, amb mandra i remugant, havien anat d’excursió al Liceu. Just quan estaven mirant un vídeo que els explicava la història del teatre, produït expressament per a la visita guiada de les escoles, de cop i volta uns quants nens es van adonar que per la reixa del costat de la pantalla començava a sortir fum. Van reaccionar ràpid, i prou serenament. En el mateix instant que les mestres van alertar les monitores del Liceu de la fumarada, ja es començaven a sentir crits de foc de treballadors de l’edifici, que també maldaven per fugir. Ajudats pels bombers, amb el cor a cent i mirant de controlar els nervis, l’evacuació va ser ràpida i ordenada. Baixant, això sí, els graons de quatre en quatre.

Més enllà de l’anècdota, eficaç televisivament, el Dani Santana i tot l’equip sabien que els testimonis dels nois no aportaven res a la reconstrucció de l’incendi.

—I el llop? —L’Álvaro va refer el camí, pensant que hi podria trobar un bon filó.

—Quan vam obrir la persiana d’emergència que donava al carrer Sant Pau, va sortir el tiratge d’aire més gran que havia vist mai. Per la banda de l’escenari encara va ser pitjor…

—Collons, i tant.

—Un veí, de bona fe, espantat com estava, ens va indicar una escala. Al final de l’escala hi havia una porta, molt petita, que comunicava amb el teatre. Hi vaig treure el cap i, davant meu, com una aparició, vaig veure l’escenari completament il·luminat per les flames. Un espectacle acollonant. Ja no s’hi podia fer res. Ja era impossible, massa tard… Res, minuts després, patarrumba, la cúpula es va desplomar de cop.

—Això devien ser…

—Les onze i quaranta. Mira si va anar ràpid a cremar tota la fusta del sostre i a caure sobre el pati de butaques.

—I va caure a sobre de tres companys nostres, i aquí va venir el drama i aquí ve el miracle. Eren tres companys del segon camió del Parc de l’Eixample, els que van arribar darrere nostre. Nosaltres al davant. Ells al darrere, amb el segon camió… Tenien ordres de no accedir a la sala, però pel que sigui, perquè els va semblar que… La qüestió és que eren dins, els tres companys, quan va caure el sostre. El caporal de seguida ens va deixar que entréssim a rescatar-los. Érem nosaltres dos. Mentre avançàvem pel passadís, tot eren roques i espurnes. No vèiem res, no quedava res.

—Tenies la sensació de ser dins d’una graella.

—Era una sensació molt difícil d’explicar. Com en una graella i sense veure-hi res. Una mena de cosa més enllà de la por. Caminàvem no se sabia ben bé cap a on i recordo que no parava de preguntar-me en quin estat em trobaria els meus companys… Tots els bombers esperem el dia en què ens les haurem de veure amb el llop. Allò era el llop.

L’Álvaro, bocabadat, ni tan sols prenia nota. «Allò era el llop». Ho havia pronunciat amb solemnitat, amb força. Amb ganes d’impressionar.

—Tot i que no ens hi vèiem gens i que la botella d’oxigen començava a xiular, les hores de guàrdia que havíem fet tots dos al Liceu ens permetien orientar-nos prou pels passadissos. Els vam trobar, i els vam trobar bé. Com un miracle. Un miracle més de bombers. N’hi ha, de tant en tant.

L’Álvaro, repassant les seves notes, ja no va sentir res més. Es va perdre l’explicació de l’escena del retrobament amb els tres companys, com els van ajudar a sortir i, sobretot, el moment en què, després del neguit i de l’emoció continguda, una vintena de bombers s’abraçaven i ploraven, de la tensió, a la porta d’un Liceu que encara cremava i fumejava.

Dues hores després que la platea es convertís en un teatre a l’aire lliure, es va donar el foc per controlat, però ni de bon tros per extingit. El cap de Bombers, davant de tots els mitjans de comunicació, l’alcalde i el regidor de Cultura, Antoni Negrier, no va anunciar l’extinció total del foc fins a les cinc de la tarda. Tres dies després de la tragèdia, un equip de bombers encara remullava constantment tota la brasa per evitar que revifessin les cendres.

A l’Álvaro, però, hi havia una cosa que, amb tota l’explicació, no li quadrava.

—Suposo que vostès s’ho han preguntat moltes vegades, i potser tenen la resposta. Per què?

—Per què, què?

—Per què es va cremar i, sobretot, com és que si hi havia aquesta tramoia subterrània, aquestes cinc plantes de merda cap avall, que era un polvorí, el foc es va enfilar, va córrer per dalt i va fer caure el sostre sencer?

—Molt fàcil.

—La tramoia va ser un assassí silenciós.

—Esclar, aquí nosaltres no hi érem —va afegir el qui engolia la cervesa a glopades—, però la versió oficial ho explicava molt bé. Aquell dia, al damunt de l’escenari, a partir de les nou del matí, hi havia uns operaris que estaven soldant. Les normes de seguretat exigien que s’instal·lés un recobriment ignífug sobre l’escenari abans de fer-hi res amb foc. Aquell dia, vés a saber per què, van obviar aquest petit detall. No va ser fins una hora i mitja després, cap a quarts de deu, que el responsable de seguretat del teatre els va obligar a instal·lar el recobriment antifoc. Però ja era massa tard. Sembla que algunes guspires dels bufadors s’havien escolat entre els llistons de la tarima i un foc incipient es va anar coent en el material acumulat de la tramoia. O sigui, que els operaris van continuar treballant tan panxos aliens a la tragèdia que s’estava gestant sota els seus peus. Ningú no en tenia ni idea. A sota, tampoc no hi havia cap sensor de foc. Què va passar? Com que aleshores sí que hi havia la capa que impedia que sortís cap flama cap a l’escenari, com que de baix a dalt no podia traspassar, el foc va anar consumint les cinc plantes cap avall fins que, al pati interior de ventilació, la xemeneia natural per a la sortida de fums va treure la fumera cap al carrer.

—Per això, abans que ningú avisés els bombers, abans que ningú de dintre se n’adonés, la columna de fum que sortia d’aquesta xemeneia es veia des de diferents punts de Barcelona.

—Això explica, també, que a l’interior del teatre ningú no s’adonés del que passava fins que el foc va sortir per dalt de l’escenari i va córrer cap al fals sostre de la platea.

—Cap guspira de la soldadura, per tant, no va encendre el teló?

—Directament, no. La guspira, en tot cas, va encendre la tramoia però ningú no se’n va adonar. Tot això es va saber després, amb les investigacions, però nosaltres de seguida vam tenir clar que cap espurna no havia encès el teló de vellut. Això sí, després de més d’una hora d’anar-se covant el foc a la tramoia, quan les flames van rebentar la caputxa ignífuga i es van manifestar de cop amb un tiratge de cinc plantes, la flamarada va pujar pel teló i es va estendre a la platea i a la cúpula.

—Perquè ens entenguis… Ningú no s’explicava per què un incendi que en teoria acabava de començar cremava de manera tan violenta.

—Exacte. I això ho explicaria perfectament…

L’Álvaro es va acostar més a la taula i als bombers, arrossegant la cadira d’un cop de cul.

—Però… I si jo els digués que potser ningú no va soldar res de res a l’escenari, aquell dia?

El silenci dels cinc bombers li va semblar, si més no, significatiu. Si algun d’ells hagués dit que allò era impossible, que no tenia ni cap ni peus, l’Álvaro no hauria gosat continuar.

—Nosaltres tenim, modestament, una altra hipòtesi. A veure què els sembla. El dia abans de l’incendi, la matinada del diumenge 30, s’havia acabat la funció de Mathis der Maler, de… —va repassar el primer full de la llibreta, on tenia les dades bàsiques—, de Paul Hindemith. A vostès que sovint hi feien guàrdia, que anaven a les funcions o als assajos de les representacions, potser els puc fer una pregunta. És veritat que, en algun moment de l’òpera, es cremaven llibres al damunt de l’escenari?

Els cinc bombers es van mirar els uns als altres.

—Sí —va dir tímidament, el pèl-roig.

—Si els pregunto això mateix davant d’una càmera, per a un reportatge dels quinze anys de l’incendi, m’ho respondran?

Ningú no va dir res. Només el pèl-roig va tornar a contestar, lacònicament.

—No.

L’Álvaro en va tenir prou. Per primera vegada va tenir la certesa que la versió que l’avi Floïd li havia explicat al Santana, als graons del Saló del Tinell, a la plaça del Rei, en un matí de dimarts que no oblidaria mai més, podia ser la bona.