Brooklyn

Abans de tornar a la casa de camp que la meva tia ens havia deixat, hi va haver una jornada de vuit hores a l’hospital per una transfusió de sang, que es va haver d’interrompre dues vegades perquè la mare va tenir pics de febre. Una amistat de la mare va estar amb ella durant tot el procés. Quan vaig preguntar-li a la mare aquell vespre com es trobava, em va dir:

—Una mica culpable per haver necessitat tanta sang; però durant cinquanta anys he donat sang per a la Creu Roja cada cop que hi havia una campanya de donació, així que suposo que no passa res perquè n’hagi recuperat una miqueta.

Els primers dies després de la seva tornada al camp van anar com una seda, encara que ella havia de fer un esforç titànic per passar cada dia. Així i tot, en tenia prou a seure a prendre el sol de juliol, contemplar els seus néts i llegir quan tenia prou energia. Havien passat vint mesos, gairebé dos anys, des del diagnòstic, i ella era ben conscient que havia sobreviscut molt més temps del que ningú no hauria esperat. Un dia es va despertar amb una febre alta que li anava pujant cada cop més. La meva germana, la Sally i la canalla eren a la piscina. La mare no va dir a la Nina i a la Sally que tenia un problema: simplement va trucar a un servei de cotxes amb conductor perquè la portessin a la ciutat. L’únic vehicle que hi havia disponible era una limusina, i la mare no volia molestar ningú, així que el va acceptar. En el moment en què la limusina va arribar, mitja hora més tard, havia aconseguit convèncer la meva germana perquè la deixés anar sola a Nova York. Tothom va dir adéu amb la mà a la «iaia» quan marxava amb la limusina.

Va arribar un punt en què ens era difícil dir si qualsevol visita a l’hospital seria aquella de la qual la mare mai no tornaria. Estava tan dèbil —molt per sota dels quaranta-cinc quilos. Més tard, la meva germana va dir que no estava segura que el pitjor que pogués passar fos que el darrer record que els nois tinguessin de la seva àvia fos el moment que va entrar en la limusina. El pare i jo vam anar a veure la mare a l’hospital. De seguida la van posar en una llitera. El catèter, que li havien implantat al pit per als tractaments de quimio, era ara una protuberància que destacava sobre la pell, un objecte estrany que ja no servia per a res, com una canonada de gas que sobresortia d’un apartament que ara tenia calefacció de vapor i electricitat.

L’stent, el dispositiu que mantenia oberta la via entre el conducte biliar i el fetge, s’havia bloquejat i se li va infectar —va passar tres dies a l’hospital perquè l’hi substituïssin. La meva germana estava desesperada per tornar a la ciutat amb la mainada —però, no, allò era indiscutible. Havien de gaudir del camp i de la piscina. La mare tornaria i mentrestant el pare estaria al seu costat.

Quan vaig anar a veure la mare el segon dia a l’hospital, li vaig preguntar si tenia prou coses per llegir —sí que en tenia. Mentre ella feia una becaina, vaig agafar Daily Strength for Daily Needs de devora el seu llit. L’entrada d’aquell dia deia: «És molt important vigilar amb cura —ara que estic tan dèbil— de no fatigar-me en excés, perquè aleshores no puc contribuir al plaer dels altres; i una cara plàcida i un to amable faran que la meva família sigui feliç més que qualsevol altra cosa que pugui fer per ells. En ocasions la nostra voluntat interfereix, malauradament, en el compliment dels nostres deures» (Elizabeth T. King).

Quatre dies després la mare va tornar a la casa de camp. No deixaria de cap manera de gaudir dels seus néts. Va tornar just a temps per a una festa que ella havia organitzat: el sisè aniversari d’en Milo, el dissetè d’en Nico i el meu quaranta-sisè. Com que tots nosaltres fèiem l’aniversari el juliol, la mare volia una gran festa per a tots junts, així com festes separades per a cadascun de nosaltres.

La mare i el pare havien comprat un munt de regals per a tothom aquell dia, incloent-hi dos per a mi. Dins del primer paquet que vaig obrir hi havia un jersei de color crema. Era bonic, tot i que no era gens del meu estil. Vaig donar les gràcies a la mare, però vaig deixar de banda el jersei. També m’havia comprat un meravellós assortit de llibres. Ella no n’havia llegit cap, però en tenia un, Brooklyn, del novel·lista irlandès Colm Tóibín, que s’acabava de publicar. Vam decidir que aquest seria el proper llibre per al nostre club.

Tots dos havíem llegit ja unes quantes novel·les de Tóibín: The Master [El mestre], The Story of the Night [Crònica de la nit] i The Blackwater Lightship [El far de Blackwater]. La descripció que fa Tóibín de la relació entre els homes gais i les seves mares, un assumpte que tracta en diverses de les seves obres, era un tema que la mare i jo no havíem comentat mai —potser perquè semblava una mica massa proper. Havia confessat als meus pares que era homosexual quan tenia vint anys i m’havia pres un trimestre sabàtic de la universitat durant el penúltim any per treballar a la televisió a Los Angeles. Havia dit a tothom de la universitat que era gai el dia que vaig arribar, però vaig esperar més de dos anys per dir-ho als pares perquè em preocupava que canviés la relació tan estreta que teníem. Finalment, vaig sentir que ja no podia esperar més. Mentre era a Los Angeles, vaig enviar un relat breu molt gai que havia escrit per a una revista literària nacional gai, que varen acceptar, així que vaig trobar adequat comunicar-los-ho abans que la revista aparegués als quioscos. Ho vaig fer per mitjà d’una carta.

Com que els havia escrit una carta, la mare em va respondre per correu electrònic. Admetia que la seva primera reacció havia estat sentir-se molesta —i després es va sentir molesta amb si mateixa per haver-se sentit molesta. Va escriure que casar-se i tenir fills havien estat les seves grans alegries, i que ella sempre havia desitjat això mateix per a tots nosaltres. A més, va escriure que sabia que, a causa dels perjudicis de la societat, ser gai implicava tenir una vida més dura, i ningú no volia que un fill seu tingués una vida més dura. Va afegir que si volia ser escriptor, ella esperava que fos escriptor, no escriptor gai.

Al pare li semblava bé, va escriure la mare —l’única preocupació d’ell era que jo en voldria parlar tota l’estona. Al final de la carta la mare em deia que m’estimaven i que en podríem tornar a parlar més endavant. No ho vam fer mai, però, després d’un breu període una mica incòmode, a partir d’aleshores vaig poder comptar amb el seu amor i el seu suport. Van acceptar en David des que els el vaig presentar. La meva germana també va dir als pares que era lesbiana uns quants anys després d’acabar la universitat. No crec que la mare ho veiés venir, tampoc.

Aleshores, com ara, recorria a llibres que m’ajudaven a trobar el sentit de la meva vida. El llibre més important per a mi ha estatChristopher and His Kind [Christopher i la seva gent], de Christopher Isherwood, unes memòries en què escriu sobre la seva vida entre el 1929, quan era un jove que s’havia mudat a Berlín (principalment, per conèixer nois, segons escriu), i el 1939, quan es va mudar a Amèrica. Durant aquest període, havia quedat sovint amb el seu amic de l’escola, el poeta W. H. Auden; havia provat a bastament la llibertina vida nocturna berlinesa; s’havia enamorat d’un home alemany: havien recorregut tot Europa intentant evitar la Gestapo, que els perseguia, i havia escrit Adéu a Berlín, la seva obra clàssica, que més tard es va convertir en l’obra de teatre i el musical Cabaret.

No sé si Tóibín prefereix que es refereixin a ell com a escriptor gai o com a escriptor a seques. Encara que es podria argumentar que Brooklyn està escrit des d’una sensibilitat gai, la seva trama no té res a veure amb els homosexuals.

Va arribar l’agost del 2009. La meva germana i la Sally i els seus fills havien tornat a Ginebra; la mare, la resta de la família i jo tornàvem a ser a Nova York, suant la gota negra per passar el dia a dia mentre el mes avançava. El nostre club de lectura es va reunir de nou mentre esperàvem la nostra cita amb la doctora O’Reilly. La mare i jo havíem arribat gairebé una hora abans sense cap motiu aparent.

Els dos sèiem llegint Brooklyn, un devora l’altre a les cadires de la sala d’espera del Memorial Sloan-Kettering. La novel·la conta la història d’una jove anomenada Eilis, que, després d’haver-se establert amb valentia per si sola al Brooklyn dels anys cinquanta, una part d’ella vol quedar-se a Irlanda quan torna a aquest país.

No vaig poder evitar assenyalar a la mare alguns dels meus fragments preferits. Abans que l’Eilis marxi cap a Brooklyn, observa la seva germana fent les tasques diàries. Tóibín escriu de l’Eilis: «I llavors es va adonar que ja començava a sentir la necessitat de recordar aquella habitació, la seva germana, tota l’escena, com si ja n’estigués separada». Mentre l’ensenyava a la mare, em va aclaparar el pensament que jo procurava estar ben present i alhora, igual que l’Eilis, retenir les imatges al cap —com quan vaig intentar detenir el temps amb una càmera feia prop de dos anys a Maine, fent una foto de la mare amb tots els seus néts.

Tóibín també escriu de l’Eilis: «El que hauria de fer els dies abans de marxar i fins i tot aquell mateix matí era somriure, perquè la recordessin somrient».

Misteriosament, just aleshores, una dona de l’altra part de la sala es va aixecar i em va mirar als ulls, com si demanés permís per interrompre, cosa que va fer a continuació.

—Disculpi —va dir a la mare—, però ja l’havia vist aquí abans i només li volia dir que té un somriure ben maco.

La mare es va quedar una mica parada i després va somriure radiant.

—És el seu fill, aquest? —va seguir la dona.

—Sí, aquest és en Will, el meu segon fill. I tinc una filla, a més.

—La seva mare —em va dir— té el somriure més maco que he vist mai.

Després va tornar al sofà.

Vaig continuar llegint i vaig arribar a «Sempre hi ha gent amable […] i, si els tractes bé, encara ho poden ser més».

—No ha estat ben amable? —va dir la mare—. La dona aquella. Que amable. —I la mare va marxar i es va asseure devora la dona i es van agafar les mans i van parlar. O més aviat, la mare va escoltar.

Vaig continuar llegint mentre elles conversaven. Aviat vaig arribar a una part vívida del llibre, el viatge transatlàntic, dur, en què l’Eilis està terriblement marejada i vomita pertot arreu.

Per descomptat, la ironia de llegir sobre nàusees estant envoltat per gent que se sotmetia a quimioteràpia no em va passar per alt, ni tampoc a la mare, quan li vaig comentar per on anava del llibre.

El pare va arribar just abans que fos l’hora de veure la doctora O’Reilly. La mare ara estava oficialment en cures pal·liatives a casa, cosa que volia dir que l’únic objectiu era fer que estigués tan còmoda com fos possible mentre moria, preferiblement a casa. Sempre que volgués o tan sovint com ho necessités, podien visitar-la practicants i infermers de cures pal·liatives. També li van dir que podia reprendre el tractament en qualsevol moment, si volia. La Nessa havia tornat i s’havia reunit amb tots nosaltres per explicar-nos com funcionava tot plegat i tots els serveis disponibles, com ara massatges i meditació guiada; la possibilitat d’utilitzar un llit a l’hospital i de disposar de cures a casa les vint-i-quatre hores del dia quan s’acostés l’hora, i els medicaments que podíem guardar a la nevera per donar a la mare per alleugerir-li el dolor quan estigués prop de la mort. La mare no tenia cap dubte que les cures pal·liatives a casa eren el tractament adequat per a ella. Sempre havia dit que ens faria saber quan havia arribat l’hora. Ja havia arribat l’hora.

Per tant, seria una visita a la metgessa ben diferent. Com per indicar-ho, ens vam trobar en una sala d’exploracions on no havíem estat mai. Era idèntica a les altres, però diferent, una mica més petita. Havia plogut tot el dia, així que jo havia portat un paraigua, que queia tota l’estona. El pare i jo ens vam haver d’estrènyer una mica perquè la doctora O’Reilly pogués tancar la cortina i fer l’exploració.

Per què el maleït paraigua no deixava de caure?

La mare tenia la seva llista habitual de preguntes: la inflamació, el Ritalin, els esteroides, el Megace per a la gana. La doctora O’Reilly va respondre a totes i cada una de les preguntes i després ens va dir el que ja sabíem: els tumors anaven creixent molt de pressa.

Vaig mirar el full de preguntes que la mare havia preparat. El darrer punt de la llista no era una paraula ni un grup de paraules, sinó un signe de puntuació: un interrogant sol.

—Mare —vaig incitar-la—, hi ha res més que vulguis demanar a la metgessa?

Ningú no va dir res.

—Bé, primer, ara que estic en cures pal·liatives, diuen que encara puc venir-te a veure. I volia saber si va bé que ho faci.

—I tant! —va dir la doctora O’Reilly—. Et donarem hora perquè vinguis a fer-te un altre escàner i una altra visita el setembre. —La respiració de la mare fins en aquell moment havia estat poc profunda. Ara la sentia respirar amb més facilitat. Planejàvem coses pel setembre.

—I tinc altres preguntes sobre les cures pal·liatives. La Nessa ha estat meravellosa. Però volia preguntar de nou què ha de fer la meva família quan em mori.

—Bé, poden trucar al director de la funerària. Us en podem donar un, o en podeu trobar un a través de l’església.

—I —va dir la mare— necessito una còpia de l’imprès de no-ressuscitació per guardar a casa.

La doctora O’Reilly va suggerir que en féssim un de nou —la mare el podia emplenar i ella el signaria. Va fer que algú en portés un —un dels altres infermers que tant agradaven a la mare dels que havien ajudat. La mare em va demanar que l’emplenés jo i vaig començar:

M-A-R-Y A-N-N-E

La mare hi va fer una ullada, amb cara de pànic.

—Rei, t’has equivocat. No acaba amb e. És Mary Ann.

—Però tu sempre has escrit el teu nom amb una e al final —vaig dir.

Després em vaig adonar que tot i que la mare escrivia el seu nom amb una e al final d’Anne des que era petita —potser perquè li agradava la forma més britànica del nom Anne, com l’escrivia la reina Anna d’Anglaterra—, el seu nom realment era Mary. I el seu segon nom era Ann. Sense cap e. Mai no havia sabut el nom real de la mare.

Vaig pensar en la Marjorie Morgenster, que s’havia canviat el cognom per Morningstar. Vaig guixar la e apressadament amb el boli. I així es com es va quedar el formulari de no-ressuscitació —amb una lletra guixada. A partir d’aquell moment em vaig quedar capficat perquè no fessin cas omís dels desitjos de la mare i la connectessin a tot tipus d’atroces màquines, tot per una irregularitat a la paperassa —tot perquè el seu fill ni tan sols no sabia el nom de la seva mare.

Quan la cita s’acabava, la mare tenia les seves preguntes habituals per a la doctora O’Reilly, igual que en tenia també per als altres treballadors d’allà que eren els seus predilectes. La mare volia saber coses sobre les seves famílies, les seves vacances i què estaven llegint. Però aquest cop, la doctora O’Reilly va preguntar una cosa a la mare que no li havia preguntat mai fins aleshores.

—T’importa si et faig una abraçada? —va demanar a la mare.

Les dues es van abraçar, amb cura, però va semblar que ho feien durant un minut sencer. Eren de la mateixa alçada. La doctora O’Reilly portava la seva bata de metge. Tenia els cabells rossos fins a les espatlles i li fregaven el coll de la bata. A la mare li havien tornat a créixer una mica els cabells ara que havia deixat la quimio. Portava una brusa de seda, de color corall, amb coll mao. El pare i jo sèiem una mica incòmodes, ja que no sabíem si mirar-les a elles o apartar la vista. No és un signe d’esperança que la teva oncòloga et faci una abraçada per acomiadar-se de tu, però això no se’m va passar pel cap fins més tard. Era una abraçada de dolçor i afecte sincers: dues persones consolant-se mútuament, com dues germanes que s’acomiaden abans que una marxi a fer un llarg viatge a una terra llunyana.