El llarg viatge de Mariatu Kamara

Davant l’entrada principal dels grans magatzems Macy’s, al bell mig de Manhattan, hi ha un edifici per a festes anomenat Gotham Hall que un dia va ser un banc: una gran estructura amb una sala principal cavernosa. És increïblement majestuós, construït en una època en què els bancs eren els temples dels diners i no s’estalviaven despeses a l’hora de crear espais per impressionar els visitants i fer-los confiar en les capacitats dels propietaris d’agafar els diners i aconseguir grans sumes per als seus clients.

El Gotham Hall era el lloc on més de mil persones, principalment dones, s’havien trobat per celebrar aquest dia del 2009 el vintè aniversari de la Comissió de Dones per a les Dones i els Nens Refugiats, que recentment havia passat a dir-se Comissió de Dones per als Refugiats.

Feia una mica de fresca a la sala. Vaig mirar la mare, però semblava que estava prou calenteta; portava les seves perles, un mocador de colors brillants i una brusa de seda de coll mao de color pistatxo, però s’havia deixat posat l’abric. Estava envoltada per gent amb qui havia treballat a l’oficina de l’organització a Nova York i amb qui havia viatjat arreu del món: a Khartum, Yangôn, Khost, Monròvia i Gaza. Havien estat divuit mesos de quimio, aftes, peus inflats, nàusees, mal de cap, pèrdua de pes, manca d’energia, diarrea, restrenyiment, retorçons i febre, i d’hores a consultes de metges, sales d’urgències i hospitals. I havien estat milers de dòlars dels seus diners i desenes de milers de dòlars de Medicare. Però, com podies posar preu, en patiment o en dòlars, a veure-la aquí, entre els seus amics i companys, celebrant vint anys d’assistència a dones i infants d’arreu del món i tornant-se a comprometre a continuar ajudant durant el temps que a ella, o a qualsevol de nosaltres, li quedés?

O quin preu posaries als dinars de la mare amb les seves velles amistats —amb algunes de les quals havia estat en contacte des de l’escola elemental— o al temps que havia passat amb els seus néts o a un viatge que havia fet per visitar les extraordinàries dones que estimava que havien estat directores d’admissions a Radcliffe i a les altres sis universitats femenines? Aquestes dones, que tenien entre seixanta i molts i noranta i alguns anys, es reunien anualment des de feia més de trenta anys. Quin preu posaries a les trucades diàries i a les pel·lícules i als àpats que la mare havia compartit amb dos dels millors amics d’ella i el pare, un investigador de renom de Harvard, que s’acabava de jubilar i la rectora d’una universitat que la mare havia conegut mentre formava part d’una junta, una de les poques persones amb qui la mare gaudia d’anar a comprar roba, perquè la seva amiga sentia un gran entusiasme contagiós cap a aquesta activitat? Com podies fins i tot quantificar una cosa tan simple com les hores que la mare havia passat escoltant música, llegint o mirant les meravelloses formes i ombres de la ceràmica que tant li agradava?

Però la mare calculava aquest preu. I ens ho va deixar ben clar a tots. Arribaria un moment en què diria prou.

La sala estava tan plena que gairebé no hi havia espai perquè els cambrers passessin entre les taules per recollir els plats. La mare pensava que aquest tipus de dinars havien de tenir un sol plat, per no haver de recollir, i que ja hi havia d’haver galetes damunt la taula com a postres —una cosa que més tard recordaria als seus amics de la Comissió de Dones per als Refugiats.

La Liv Ullmann, cofundadora de l’organització, va fer un discurs i hi va incloure un homenatge a la mare, en què va dir que la Mary Anne Schwalbe la va fer sentir-se orgullosa no només de treballar amb la Comissió sinó també de ser una dona. La Carolyn Makinson, la directora de la Comissió, havia xerrat abans: va descriure amb humor i afecte com la mare se li va acostar per primera vegada per demanar-li finançament, després es van fer amigues i finalment la va engrescar a portar l’organització. Que gran, vaig pensar, retre homenatge a les persones quan encara són vives!

Després dels homenatges, d’una pel·lícula sobre la història de la Comissió i el paper de la mare durant els primers anys, del dinar i de les converses sobre això i allò altre, van arribar els destinataris dels premis Veus de Coratge. La doctora Shamail Azimi va ser la primera metgessa dona que va tornar a l’Afganistan després de la caiguda dels talibans, portant-hi un equip de metgesses del Pakistan per proporcionar els serveis mèdics a les mares i als infants, cosa que mai no haurien permès a un metge home. Vaig pensar en les meves converses amb la mare sobre el coratge i el que cal feren el món.

I després va venir la Mariatu Kamara, l’altra destinatària d’un premi Veus de Coratge, una noia que havia escrit un llibre anomenat El llarg viatge de Mariatu Kamara, que la mare havia triat per al nostre club i que havíem llegit la nit anterior.

Una de les primeres coses que tothom va notar sobre la Mariatu Kamara va ser que no té mans. No podies evitar veure-ho, perquè va acceptar el premi agafant-lo amb orgull amb els monyons, abans de col·locar-lo curosament en una taula que tenia al davant. La noia, que era una preciositat i portava llargues rastes embolicades com una corona al voltant del cap, va parlar amb veu alta i clara, amb un marcat accent africà, esquitxat de sons vocàlics canadencs. Portava un vestit llarg daurat d’estil africà.

La Mariatu va néixer a Sierra Leone i tenia només dotze anys quan els rebels, soldats adults i nens, la van capturar. Al principi, la van forçar a presenciar atrocitats indescriptibles —la tortura i l’assassinat de gent que coneixia del seu poblat, entre d’altres. En el seu llibre, descriu com els nois rebels van recobrir amb taulons de fusta una casa on s’havien resguardat vint persones i després hi van calar foc.

Després d’haver estat captiva durant un temps, la Mariatu pensava que potser la deixarien marxar sense haver-li causat lesions físiques. Però just quan se n’anava caminant, la van aturar i li van dir que primer havia de triar un càstig. No tenia gaire elecció: li van preguntar quina mà volia perdre primer.

«Tres nois em van aixecar pels braços. Em vaig posar a cridar i a clavar cops de peu per fer-los mal. Però encara que eren nois petits, jo em trobava cansada i feble. Van guanyar-me. Em van portar darrere de la comuna i es van aturar davant d’una gran roca».

Ella els va pregar que no ho fessin i va recordar als nois que tenia la mateixa edat que ells. Que parlaven la mateixa llengua. Que potser fins i tot podien arribar a ser amics. Els va preguntar per què volien fer mal a algú a qui queien bé.

Els nois li van replicar que havien de tallar-li les mans perquè no pogués votar. Li van dir que no la matarien; volien que anés a ensenyar al president el que li havien fet. Li van dir: «Ara ja no podràs votar per ell. Demana al president que et doni unes mans noves».

Els nois ho van haver d’intentar dues vegades fins que van poder-li tallar la mà dreta. «El primer tall no va travessar els ossos, que vaig veure aparèixer en multitud de formes i mides», escriu. La mà esquerra la hi van tallar a la tercera.

El llibre continua: «Mentre se’m tancaven les parpelles, vaig veure els nois rebels donant-se l’enhorabona els uns als altres i picant de mans entre ells. Els sentia riure. Mentre se m’enfosquia la ment, recordo que em vaig preguntar: “Què és un president?”».

Si algun dels assistents al dinar tenia cap dubte sobre per què era allà o si els diners estaven ben gastats, la doctora Azimi i la Mariatu el van dissipar. El títol original del llibre de la Mariatu^[18], escrit juntament amb la periodista canadenca Susan McClelland, fa referència al moment que la Mariatu, després d’haver recobrat la consciència, haver-se embolicat una roba al voltant dels braços utilitzant els peus, haver caminat tota la nit per camins infestats de serps, finalment es troba un home que està disposat a ajudar-la. Té un mango i comença a acostar-l’hi als llavis, però ella fa que no amb el cap. «No podia menjar de les seves mans. No em venia gens de gust que m’alimentessin com un bebè». Se les enginya per fer unes quantes mossegades de la fruita aguantant-la contra el pit amb l’ajuda dels braços ferits. Ho havia de fer, això: menjar per ella mateixa. Ho significava tot, volia dir que podria viure.

El llarg viatge de Mariatu Kamara està escrit de manera elegant però simple. A més, és la història de com l’autora va sobreviure a una violació; com va tornar a contactar amb amics de la infantesa a qui també havien tallat els braços; com va formar una família per si sola amb altres víctimes de la violència a Sierra Leone; com la salvació va arribar en forma d’una companyia de teatre a la qual es va unir, per educar els altres en la sida i el VIH, on va trobar la seva veu, i com se les va arreglar per emigrar al Canadà i fer una nova vida per ella mateixa mantenint alhora els vincles amb Sierra Leone i el seu compromís de construir cases per a dones i infants que han estat víctimes d’abusos allà.

Potser el que més commou del llibre de la Mariatu és com va aprendre a perdonar. Descriu una obra de teatre en què va actuar amb la companyia de teatre que va descobrir al camp per a desplaçats on vivia. En una part de l’obra, representaven escenes dels líders rebels donant droga als nois per «fer-los homes forts» i pegant un noi rebel que rebutja prendre’n.

Al final del llibre, a l’autora se li presenta l’oportunitat de conèixer l’Ishmael Beah, l’exnen soldat de Sierra Leone que havia escrit A Long Way Gone. D’entrada, no estava segura de si volia o podia fer-ho, però després impulsivament va decidir que ho faria. I el Beah va acabar escrivint el pròleg del seu llibre. A més, ell també va ser present al dinar de la Comissió de Dones per als Refugiats.

Quan els discursos es van haver acabat, vaig dir adéu a la mare, que no estava disposada a marxar encara. Tenia una enorme aglomeració d’amistats i companys al voltant que volien dir-li quant l’estimaven i com n’estaven, de contents, de tenir-la allà. No tenia preu el fet que la mare hagués assistit en aquell dinar ni que jo ho hagués presenciat i pogués retenir aquella imatge a la ment: una senyora menuda amb els cabells grisos envoltada de gent que adorava i admirava, gent que sentia exactament el mateix cap a ella.

Els dies després del dinar, la mare s’anava posant cada cop més malalta. Era com si hagués accedit a una reserva amagada d’energia per superar el dinar i ara li’n quedés ben poca, d’energia. Quan la vaig anar a veure a casa seva la setmana següent, la vaig sorprendre mossegant-se el llavi inferior. Semblava especialment incòmoda. Així i tot, hi havia diverses coses de les quals em volia parlar.

—Quan em van fer la primera ressonància magnètica, poc temps després d’emmalaltir, em van advertir que el soroll, el so metàl·lic de la màquina, seria terrible i que molta gent el trobava espantós i pertorbador. Però en haver acabat els vaig dir que no era res comparat amb el soroll dels helicòpters russos que utilitzaven per transportar-nos als camps de refugiats de l’Àfrica occidental. Així i tot, em va fer pensar que podria voler escriure alguna cosa. Alguna cosa sobre la sort que tenim els que gaudim d’assistència mèdica i sobre tot el que donem per fet —i sobre la jove que va escriure El llarg viatge de Mariatu Kamara i que va parlar al dinar. No estic segura de què vull escriure, però ajuda’m a pensar.

La mare tenia El llarg viatge de Mariatu Kamara obert a la taula situada davant d’ella. Havia marcat una part on una amiga de l’autora que treballa per al govern del Canadà li diu: «A Amèrica del Nord, molts nois donen per descomptada l’educació. Però quan véns d’un país pobre, saps el que pot fer la formació. Pot obrir-te portes. Pots no tenir mans, però continues tenint la teva intel·ligència. I penso que la teva és molt aguda. Treu partit al que tens i t’obriràs camí a la vida».

—També vull escriure sobre els refugiats i el coratge —va dir la mare— i fer que la gent s’imagini què passaria si haguessin de fugir immediatament i deixar tot el que coneixen i estimen. I vull escriure sobre els joves d’arreu del món i com d’increïbles són, i la poca confiança que s’hi diposita o sovint que poc que confien en ells mateixos. I sobre nois refugiats: que hem de cercar coses perquè facin. I sobre l’educació en temps de guerra, el més important; és el que dóna als infants estabilitat i esperança. Fins i tot quan cauen bombes, has de trobar una manera de fer que la canalla aprengui. Però no sé si em trobo prou bé per escriure alguna cosa just ara.

—Et podria ajudar a escriure-ho.

—No tens pas temps.

—Sí que en tinc. I m’agradaria fer-ho.

—També he estat pensant —va continuar la mare— en tots els llibres que hem llegit. Hi devia haver altres llibres que volies llegir més que no pas els que t’he anat donant.

—No, de veritat. Bé, potser al principi. Però m’han encantat tots. Fins i tot Joseph and His Brothers.

—A mi també —va dir la mare—. Però no vas acabar de llegir tot Joseph, oi que no?

—No, però encara ho puc fer.

—En realitat, no cal que ho facis —va dir la mare. Aquest comentari semblava una mica estrany. Jo sabia que a ella la fascinava aquell llibre, fins i tot encara que al principi el trobés descoratjador. Després va afegir—: Ja has fet prou. Tots heu fet prou.

Vam seure sense parlar durant una estona. Sentia la mare respirar una mica més fort de l’habitual. Va tancar els ulls; aquest cop clarament no per dormir, sinó per concentrar-se, com si intentés recordar alguna cosa. O potser tenia mal.

—Estàs bé, mare? —vaig preguntar. Volia dir moltes més coses —sobre el club de lectura, sobre tot el que havia fet per mi, sobre l’agraïment que sentia per tot—, però no em va semblar que fos el moment, mai no em semblava el moment. I sabia que si ho hagués fet hauria començat a plorar i no volia plorar. No en aquell moment. Potser no volia que la mare m’hagués de consolar. O potser tenia por que un cop comencés, no em pogués aturar.

—Estic bé. Només necessito un segon —va dir la mare, i es va aixecar bruscament i va marxar de la sala. Van passar deu minuts i jo em preguntava si hauria de comprovar si estava bé, però quan va tornar portava una safata amb te. No tasses amb bossetes, sinó una tetera, un colador, dues tassetes, llet, sucre, fins i tot un cobertor de tetera per mantenir el te calent. Em vaig aixecar de seguida i li vaig agafar la safata per deixar-la damunt de la taula, però la mare va servir el te.

—Crec que una mica de te ajudarà.

El te sí que va ajudar. Després de beure’n uns quants glops, semblava que es trobava una mica millor.

—De vegades —va dir— em trobo millor només fent alguna cosa, ni que sigui preparar un te.

—I has dit que hi havia altres coses de les quals em volies parlar, oi? —vaig preguntar.

—De la meva necrològica. He ajuntat el meu currículum i una llista dels llocs on he estat i altres coses. Sé que portarà temps, però em temo que l’hauràs d’escriure. I també tinc les cartes que he escrit, una per a cada nét, per quan es facin grans. Vull que sàpiguen com els estimava la seva àvia i com són d’especials. Confio en tu per mantenir les cartes en un lloc segur i assegurar-te que les reben.

En aquell moment, va arribar el meu germà.

—Perfecte. Ara que el teu germà és aquí, vull que tots dos feu una altra ullada a la perruca. Crec que està millor. No és tan fosca. I no és tan voluminosa. A més, Doug, vull parlar més amb tu sobre les meves exèquies: els salms i les lectures. —La mare i en Doug ja havien tingut diverses conversacions sobre aquest assumpte després de les primeres—. I una altra cosa. Estic intentant de totes totes deixar clar a la gent que si s’han de passar tota l’estona plorant, millor que no em vinguin a veure. M’estic preparant, però encara sóc aquí.

Un dissabte de maig del 2009, en David i jo vam anar per primer cop en aquella temporada a visitar els nostres amics Tom i Andy —els que havien organitzat el primer sopar del dia d’Acció de Gràcies després del diagnòstic de la mare— a la seva casa de Fire Island, una preciosa llengua de terra torrada pel sol. En David i jo ens autodenominem «convidats perpetus»; ja que hi som permanentment, a casa seva, però a en Tom i l’Andy sembla que no els sap greu. Quan feia una hora que havíem arribat, va sonar el telèfon. Era en Larry Kramer, una gran amistat de la mare del món del teatre dels anys cinquanta i amic meu de quan anava a la universitat i nosaltres dos, amb un altre amic, vam escriure el guió d’un programa de televisió. Jo tenia la gran sort d’estar implicat en la complexa vida d’en Larry com a autor i activista gai, gestionant els drets dels seus llibres i editant la seva última i gruixuda novel·la. A més, en David i jo havíem establert una relació molt estreta amb la seva parella, que també es diu David. La trucada d’en Larry va ser una d’aquestes en què, a l’instant, perceps en la veu del que parla que alguna cosa no va bé.

—Will, sóc en Larry —va dir.

—Ei, Larry. Què hi ha de nou?

—En Rodger s’ha suïcidat. Ha anat en cotxe de Denver a un poble de Nou Mèxic anomenat Truth or Consequences, i s’ha fomut un tret al cap. —En Larry estava desolat, ja que ell i el seu David eren els millors amics d’en Rodger.

De seguida que en Larry i jo vam haver penjat, vaig trucar a la mare. Havien passat divuit mesos des que la mare i en Rodger havien parlat per telèfon per primer cop i ell li havia fet aquells pronòstics que l’havien espantat tant. Més recentment, un dia que conversàvem, en Rodger ens va dir que l’esquena el seguia turmentant, i que no hi havia hagut cap operació que li hagués alleugerit prou el dolor. També havia parlat amb la mare de la solitud que implicava treballar en el món dels drets dels gais, ja que cap membre del moviment progais era gaire amable amb els altres. La mare li va proposar que treballés amb refugiats —tant era si les coses anaven molt malament a la zona, tots els que formaven part de les diferents organitzacions tenien cura els uns dels altres. Però, la mare i jo vam pensar que, sobretot, en Rodger estava deprimit.

Segons en Larry, en Rodger sempre havia dit que un dia es llevaria la vida, i volia que la gent sabés que si mai ho feia, era perquè ho havia volgut.

—Sí —va dir la mare—, la gent pot voler-se suïcidar. Però ningú no vol estar deprimit o tenir mal o estar sol o ferit. Quan tot es faci massa insuportable, triaré que no facin res més per mi. Però, per descomptat, prefereixo que no sigui massa insuportable. En Rodger era un home tan meravellós i va fer tant per tanta gent. Aniré a l’església demà, Will. I pregaré per ell.

No se m’acudia res per dir, així que vaig demanar a la mare que em recordés quan tenia la cita següent amb la doctora O’Reilly.

—El divendres. Després del nou escàner del dimecres. Entre avui i el divendres he de decidir si seguiré un tractament experimental, vull dir, en cas que quedi alguna plaça buida. He enviat tota la paperassa a la teva germana. Crec que probablement no ho faré. El que tenen en ment és un assaig en fase u; per tant, no saben encara realment quina dosi donar o si fa res. I implica haver d’estar-me a l’hospital i fer-me un munt de proves. Vull que m’ho facin si puc ajudar altres persones: algú s’ha de sotmetre a aquests assajos. Però tampoc no vull passar el temps que em queda als hospitals si ho puc evitar. Ja veurem què diuen la metgessa i la teva germana i després decidiré. Però, mentrestant, aniré a veure la producció de Mark Morris de Romeu i Julieta. Dura tres hores i sé que probablement no em trobaré prou bé, però si m’he de trobar fatal, prefereixo trobar-me fatal assistint a un espectacle meravellós que no pas asseguda a la sala mirant la paret. A més, és aquella versió tan divertida de Prokofiev. Saps què passa en aquesta versió, oi?

—No, no ho sé pas —vaig dir—. Què passa?

—Acaba bé! El frare avisa Romeu que Julieta no és morta en realitat, només està drogada, i tant Romeu com Julieta sobreviuen. Crec que no m’aniria malament un Romeu i Julieta alegre ara mateix. Crec que a cap de nosaltres no ens aniria malament.