Brat Farrar

Just abans de deixar la feina al món editorial, l’empresa on treballava va tenir una extraordinària oportunitat de publicar la versió original en anglès d’un llibre anomenat L’última lliçó, de Randy Pausch, un informàtic i professor d’universitat de quaranta-set anys que s’estava morint de càncer de pàncrees. Tot va començar amb un article de Jeffrey Zaslow, columnista del The Wall Street Journal, sobre Pausch, a qui la seva universitat, Carnegie Mellon, havia demanat que fes el que s’anomenava «l’última lliçó». Es tractava de parlar sobre les coses de les quals parlaries si impartissis l’última lliçó de la teva vida. La ironia en el cas de Randy Pausch era que ell sabia que de fet ho seria, l’última lliçó, i va utilitzar la xerrada per impartir lliçons que havia après, no només per a la gent que se l’escoltava sinó per a una audiència que era extremament important per a ell: els seus fills petits. Havia parlat amb els meus excompanys sobre la malaltia de la mare i me’n van donar una còpia mecanografiada per llegir tan bon punt es va escriure la darrera paraula, que va ser just abans de marxar a Florida per passar dues setmanes amb la mare. M’hi vaig emportar la còpia, a Florida.

La mare seria a Florida tot el mes de febrer. El pare hi havia estat les dues primeres setmanes, però ja era de camí cap a Nova York per encarregar-se dels seus negocis. El meu germà i la meva germana i les seves famílies respectives també hi havien estat. Així que jo vaig volar fins a West Palm Beach el mateix dia que el pare tornava a Nova York. La mare va organitzar que un xofer em recollís i em portés a Vero Beach. Utilitzaria el cotxe que ella i el pare havien llogat allà per moure’m.

A la mare li encantava gairebé tot de Vero: el clima, la platja, la casa que llogava a un amic, els costums i els ritmes, el petit però excel·lent museu, les conferències a la biblioteca i fins i tot el supermercat, amb els amples i luxosos passadissos. La ciutat també té una de les llibreries independents més grans d’Amèrica, el Vero Beach Book Center. Immediatament després de llançar la meva maleta a la que seria la meva habitació, em vaig asseure amb la mare mentre ella revisava la planificació.

—Primer de tot, vull anar a cercar llibres nous perquè llegim. A més, tinc moltes ganes de passar un temps rellegint autors que m’encanten —més Jane Austen— i també poesia: T. S. Eliot i Wallace Stevens i Elizabeth Bishop. —Nou i vell. La mare sempre mantenia aquest equilibri: presentant constantment gent que acabava de conèixer als seus amics de la infantesa, afegint sempre una parada en un indret nou d’una ciutat o poble més familiar, llegint els darrers autors com a contrapunt dels seus preferits.

Mentre la mare parlava, la vaig mirar de prop. Tenia els cabells molt més fins, esclarissats, més apagats i del color blanc grisós del qual es tornen els ossos de pollastre quan es deixen al sol. I continuava perdent pes, cosa de la qual no podies deixar d’adonar-te tot i que sempre anava folrada amb diverses capes —per protegir-se del sol de l’exterior i del violent aire condicionat de les botigues, les cases i els restaurants de Florida. Però tenia bon aspecte, sobretot si la comparava amb l’aspecte cansat i demacrat que tenia la darrera vegada que la vaig veure, feia unes setmanes, un dia gèlid a Nova York.

La mare em va parlar d’un dinar que el personal de la Comissió de Dones li havia organitzat just abans de marxar a Vero Beach. Ella hi havia anat per explicar a tothom el projecte afganès, però el personal el va convertir en un homenatge a la contribució de la mare, des dels anys que hi havia estat al capdavant. Li van regalar un àlbum amb fotos de les diverses missions a camps de refugiats a les quals havia anat i de tots els seus amics de la Comissió. A la mare la va emocionar molt.

Ah!, i tenia una cosa més que em volia ensenyar. Havia d’esperar allà. Era una sorpresa.

Em vaig asseure devora la taula de la cuina del seu apartament de Vero a esperar. La mare havia marxat de la cuina cap a la seva habitació. Van passar molts minuts. I encara més.

—Mare, estàs bé? Va tot bé?

—Sí, espera. Torno de seguida.

La mare normalment no era gran amiga de les sorpreses, així que no em podia ni imaginar de què es tractava. Finalment va sortir i ho vaig veure. Portava una perruca: enorme, estufada gairebé a l’estil de Jacqueline Kennedy, de diverses tonalitats de grisos i també amb blens negres. Li esqueia fatal; havia intentat col·locar-se-la bé, però li quedava malament, més aviat semblava un barret.

—No està malament, oi? —va dir la mare.

Estava decidit a no plorar.

—Gens malament —vaig dir.

—Potser cal que s’estilitzi una mica més (és massa gran), però crec que marcarà la diferència entre tenir aspecte de malalta i tenir bon aspecte. Crec que tinc tanta sort que encara em quedin alguns cabells, però cada cop els tinc més prims, per això ara tinc això. Així i tot, conservar els cabells durant sis mesos des del començament de la quimio era més del que esperava. Així que no em queixo. La teva germana troba que el color no és gaire adequat, però estic segura que podem arreglar-ho.

—És una mica fosca. Però té molt bon aspecte. Tu tens molt bon aspecte, mare.

—Vaig a treure-me-la. Després farem les feines i ens ho passarem bé junts.

Un dels problemes de dir mentides a la mare quan era petit era que gairebé sempre em pescava. En part era degut a l’extraordinària memòria que tenia. «On vas?», em va preguntar mentre m’escapolia de casa, als dotze anys, per fer un trajecte prohibit en metro des dels afores de Cambridge fins al centre de Boston —un lloc amb mala fama— per fer una visita a la botiga d’objectes de broma Jack’s Joke Shop, on podia comprar vòmit fals, sirenes de joguina i coses així. «A casa d’en Jim», vaig mentir. «Però si no recordo malament em vas comentar fa uns mesos que en Jim i els seus pares aquest cap de setmana anaven a veure l’àvia d’en Jim a Asheville». Arrggh.

Van passar mesos fins que la mare es va tornar a emprovar la perruca.

Aquella tarda, tal com estava planejat, vam anar al Vero Beach Book Center. Sempre que anava amb la mare a una llibreria, ens separàvem —així multiplicàvem per dos la nostra capacitat de reconeixement. Esperàvem potser quinze minuts fins que aconseguíem trobar-nos l’un a l’altre, després cadascun feia un petit recorregut guiat pel que havia descobert per a l’altre. De la mateixa manera que podries voltar una mica pel teu compte per un jardí d’una casa històrica, però després sents la necessitat d’ensenyar a les persones que t’acompanyen els tresors que has descobert «Mireu aquests narcisos, les hortènsies, el jardí de roses», ens indicàvem l’un a l’altre allò amb què ens havíem topat.

—Sabies que aquest autor ha tret un llibre nou? Què en penses? —preguntava la mare.

—No em van agradar gaire els seus darrers quatre o cinc llibres —responia jo.

—Aleshores, per què el segueixes llegint?

—En sóc l’editor.

O bé:

—Has sentit alguna cosa sobre aquest?

—Sí, estic segura que n’he llegit alguna cosa, però no recordo què. Se suposa que deu ser magnífic o terrible.

A les llibreries, hi ha serendipitat de tot tipus; en primer lloc, pot ser alfabètica: quan cerques una novel·la, tal vegada recordes que sempre havies volgut llegir alguna cosa d’un altre autor amb un cognom que comença amb les dues mateixes lletres; visual: la brillant sobrecoberta d’aquest llibre et pot cridar l’atenció; casual: supersticiosament, gairebé sempre sento la necessitat de comprar qualsevol llibre que he fet caure, i provocada: la mare i jo consideràvem seriosament qualsevol llibre que el personal hagués col·locat a la secció de «Recomanats», especialment si lluïa un adhesiu groc (altrament dit Post-it) o un missatge de prestatge escrit a mà per promocionar-lo. («Missatge de prestatge» és una denominació de les llibreries que m’encanta, perquè evoca una imatge tan clara d’un prestatge que et transmet un missatge o d’una persona que transmet un missatge a un prestatge).

En aquesta ocasió em vaig decidir per Brat Farrar, de Josephine Tey (un favorit del personal del Vero Beach Book Center), i el segon volum de The Collected Stories of Somerset Maugham [Obra completa de Somerset Maugham], que vaig fer caure accidentalment d’un prestatge. La mare va comprar Tres homes en una barca, de Jerome K. Jerome, un relat de 1889 d’un còmic viatge en barca que un dels nostres amics va insistir que llegís. (Estic segur que el va llegir, però mai no el vam comentar).

—Mare, he portat un llibre de Nova York —vaig dir quan sortíem per la porta cap al cotxe. Feia força fresca per ser Florida. Sóc terrible aparcant i per això havia rebutjat aparcaments propers a la llibreria on un conductor normal hi hauria embotit el cotxe, i n’havia triat un de més llunyà on un conductor de camions Mack hi aparcaria sense problemes anant begut—. En realitat es tracta d’una còpia mecanografiada del llibre del qual et vaig parlar (L’última lliçó), el llibre del professor de Carnegie Mellon, l’home que té càncer de pàncrees.

—Com està? —va preguntar la mare.

—Crec que va aguantant. Vaig parlar-hi per telèfon una vegada, fa unes quantes setmanes, just abans de plegar. És increïblement amable.

—Això és el que diuen els meus amics de la Lustgarten. L’adoren.

La mare havia estat en contacte recentment amb gent de la Lustgarten Foundation, una organització dedicada a finançar recerca relacionada amb el càncer de pàncrees i a conscienciar dels símptomes i els tractaments, que es va fundar en memòria d’un executiu de Cablevisión que havia mort als cinquanta-dos anys a causa d’aquesta malaltia.

No estava segur que la mare volgués llegir un llibre que explicava tan negativament des del principi que l’autor sap que només li queden uns quants mesos de vida. Tan bon punt vam arribar a casa, vaig decidir que simplement el deixaria sobre la taula d’esmorzar —la meva petita secció de «Recomanats». Així ella s’hi podia topar i decidir si el volia llegir o no.

—Per què no vas a passejar per la platja? Vaig a posar els peus amunt una estona.

Així que vaig deixar la mare asseguda al sofà i vaig sortir, amb el llibre de Tey a la mà.

Vaig ser fora molt més temps del que tenia previst, assegut en un banc amb vistes a l’oceà. Normalment, llegir a la platja és millor en teoria que a la pràctica. El sol brilla massa i les meves ulleres de sol no són progressives, així que me les he de treure per llegir; la gent passa i provoca petites tempestes de sorra; tinc massa calor; necessito beure; realment hauria de banyar-me, perquè l’aigua està fabulosa. De vegades, simplement és que no tinc el llibre adequat —massa seriós per competir amb els xiscles histèrics dels nens que hi ha pertot arreu o massa absurd per escaure amb un humor entristit.

Però aquell era el dia perfecte per llegir a la platja i Brat Farrar em va enganxar des del principi. Escrit el 1949, em recordava molt el llibre de Patricia Highsmith L’enginyós senyor Ripley, que es va publicar sis anys després i va tenir un gran èxit: a ambdós hi ha un assassinat, mentides i un impostor. L’intel·ligent tomb del llibre de Tey és que l’assassí és l’únic que sap amb seguretat que no és possible que l’impostor sigui qui diu que és, però que no pot revelar aquesta dada sense incriminar-se a si mateix. Més enllà de la trama hi ha la pura diversió de la vida en una finca del camp britànic; mai no et canses de les descripcions que fa, si mai no et canses d’aquest tipus de descripció: la vaixella d’argent, els cavalls, les begudes de la sala d’estar, la preparació per al sopar.

Tey va morir el 1952 als cinquanta-cinc anys víctima d’un càncer. El seu nom real era Elizabeth MacKintosh, havia nascut a Inverness (Escòcia) i era filla d’un venedor de fruita i una exprofessora. No va concedir mai cap entrevista i no se li coneixien amics propers. Jo no només no havia llegit res seu, sinó que mai no l’havia sentit a anomenar. Però vaig llegir ràpidament Brat Farrar. Estava entusiasmat per donar-lo a la mare.

De tant en tant m’obligava a mi mateix a fer una pausa, deixar el llibre i pensar. Allò en què la meva ment continuava fixada eren les mentides. Hauria estat millor per a la mare haver-li dit que la perruca no li quedava gaire bé? Probablement no. Però em va portar temps recordar una sola vegada en què la mare m’hagués mentit. Hi havia el tema de la meva tortuga de peluix, que per descomptat havia donat als orfes, tot i que no havia aparegut en el seu lloc una tortuga falsa com si fos de Brat Farrar. I hi havia les mentides quan deia que no hi havia cap problema amb alguna cosa i en realitat sí que n’hi havia. Mentia ara? Deia que no tenia mal, però tots la vam enxampar, en privat, fent ganyotes o fent una inspiració profunda o mossegant-se el llavi inferior.

Finalment va arribar l’hora de marxar de la platja i tornar a l’apartament. La mare encara seia al sofà, d’esquena a mi, quan vaig entrar per la porta. Hi havia una pila de papers a la taula de centre davant d’ella. Hi havia L’última lliçó.

—Què t’ha semblat? —li vaig preguntar.

—M’ha fet sentir-me tan i tan afortunada.

—De veritat? —En aquell moment vaig sentir la necessitat de dir el que era obvi—. Però tu tens exactament el mateix que ell.

—És clar. Però ell té tres fills petits i mai no els podrà veure créixer i mai no podrà saber el que és tenir néts.