Els homes que no estimaven les dones

La mare era a un autobús el 21 de juny del 2009 quan el nostre amic Andy li va telefonar al mòbil per explicar-li el miracle; l’Andy ara també era membre de la junta de la biblioteca afganesa.

—Has sentit les notícies? —va preguntar.

El seu company de la junta, en David Rohde, el reporter del The New York Times que havia estat captivat pels talibans i pel qui havia pregat, havia aconseguit escapar juntament amb un periodista afganès que havia estat capturat amb ell. Després de set mesos de captiveri, estaven sans i estalvis. Ningú no en coneixia els detalls encara, només se sabia que d’una manera o una altra se les havien enginyat per alliberar-se dels seus segrestadors i trobar el camí cap a la salvació. La mare em va dir que no havia pogut deixar de somriure mentre plorava tot el camí de tornada a casa en el bus. Va dir que l’única altra vegada durant els darrers dos anys que una notícia l’havia fet tan feliç va ser quan Obama va ser elegit president. De seguida que va arribar a casa, la primera reacció de la mare va ser trucar al seu pastor.

—Les pregàries han ajudat! —va dir—. Pots esborrar «David» de la llista.

Unes quantes setmanes més tard, els pares van fer un llarg viatge per assistir a les noces del fill de dos dels seus vells amics. No sabien que una de les dames d’honor era la Kristen Mulvihill, l’esposa d’en David, amb qui s’havia casat pocs mesos abans de ser segrestat. Així que la Kristen i en David eren al casament. La mare va dir que en David estava demacrat i pàl·lid, com era d’esperar, però ple d’energia i extraordinàriament bé, al cap i a la fi.

—Només ens vam asseure i ens vam agafar les mans —em va dir—. Encara no em puc creure que en David estigui bé.

Vaig recordar les meves converses amb la mare sobre el llibre de Didion —i sobre el pensament màgic. Hi havia hagut aquell matí a Florida en què estava convençut que si vèiem els manatís, la mare tindria un bon dia. I també em vaig adonar que hi havia un tipus de pensament màgic diferent: que havien de passar certes coses si la mare havia d’acabar la vida com volia. Una era que Obama havia de guanyar les eleccions. Una altra era que en David Rohde havia de tornar sa i estalvi. A més de l’afecte personal que sentia cap a ell, crec que el considerava un talismà, si pot qualificar-se d’aquesta manera, del destí de la Terra. Si en David Rohde estava destinat a perir, quina esperança hi hauria per al món? Sempre que mataven o ferien algú que feia feines humanitàries, treballava amb refugiats o duia a terme l’àrdua tasca del periodisme a zones amb conflictes, la mare sentia que aquest fet feia inclinar la balança cap al caos. Però si algú com en David Rohde podia tornar havent estat a prop de la mort, aleshores potser hi havia futur per a la regió i per a tots nosaltres. I en cas que sí, aleshores la mare ens deixaria a tots un món amb més pau que aquell on havia viscut ella. Seria més fàcil per a ella deixar la vida si creia que tot estava bé. El fet que la mare i en David es tornessin a trobar en un casament no només era un miracle; era un senyal.

En la visita següent amb la metgessa, les notícies van ser pitjors, cosa que ja esperàvem. La malaltia avançava. La febre i la manca d’energia de la mare ara eren clarament conseqüències del càncer, atès que ja no rebia quimio i finalment s’havia deslliurat del C. diff. i d’altres infeccions. Per ajudar-la amb els baixos nivells d’energia, van intentar fer-li una transfusió, però van haver de desistir perquè va contreure febre alta. Els metges no tenien gaire a dir. El més important era concentrar-se en les dues setmanes següents, que la mare passaria al camp, a Pawling (Nova York) amb la Nina i la Sally i els seus fills. En Doug i la Nancy i en Nico, l’Adrian i la Lucy també hi passarien algun temps, allà. El pare dividiria el seu temps entre el camp i la ciutat; en David i jo els aniríem a visitar. La casa, que pertanyia a una de les dues germanes del pare, tenia un antic revestiment de taulons de fusta i majestuosos arbres, camps i una piscina. La meva tia havia dit a la mare que s’hi podia estar tant de temps com volgués, en aquella casa, i que podia tenir-hi tots els néts amb ella. L’altra germana del pare també havia estat molt considerada tot el temps: fent-los visites, portant menjar i fent desenes d’altres amables gestos.

Havia arribat l’hora de triar un altre llibre —i ni la mare ni jo no havíem llegit encara Els homes que no estimaven les dones, de Stieg Larsson. Tothom ens havia alabat aquest llibre perquè enganxava força: un misteri que transcorria a Suècia i que combinava un periodista que es recuperava d’una sentència per difamació amb una jove gòtica pirata informàtica. El mateix Larsson era un periodista suec que feia campanya contra els fanatismes i que havia mort d’un atac de cor el 2004, als cinquanta anys, deixant tres (o possiblement quatre) novel·les inèdites, de les quals aquesta era la primera. Segons sembla, les havia escrit en gran part per relaxar-se després de la feina.

Quan la mare a la fi es va ficar dins la novel·la de Larsson, s’hi va enganxar. Va dir que la Lisbeth Salander li recordava alguna de les seves alumnes més extravagants i interessants: les noies de secundària a qui havia fet classe i que havien admès a la universitat que havien tingut infanteses solitàries i difícils, però que així i tot havien aconseguit cercar-se la vida utilitzant la intel·ligència i la determinació que les caracteritzaven. La Lisbeth compartia amb moltes de les refugiades que la mare coneixia un tipus especial de coratge i determinació, juntament amb una desconfiança cap a les autoritats engendrada per experiències de corrupció, arbitrarietat i crueltat. La novel·la de Larsson té una forta vena feminista, i inspira repugnància cap a la indignant manera com les dones enduren maltractaments, tortures i abusos arreu del món. La mare va dir que el llibre també la va fer pensar en totes les dones extraordinàries que havia conegut en camps de refugiats que parlaven amb els cooperants i entre elles sobre les violacions i altres actes de violència sexual a què havien estat sotmeses, independentment de l’estigma o els riscos derivats de fer que les seves veus fossin escoltades.

La nostra següent trobada del club de lectura (prèvia a la visita mensual de la mare amb la metgessa, per a la qual havia tornat a la ciutat) va tenir a veure tota amb aquest llibre. L’estranyament puntual doctora O’Reilly anava amb retard, així que tot i que la mare havia deixat la quimioteràpia, hi va haver força temps per llegir i conversar. Per ajudar-la a conservar les forces, ara sovint passàvem tant de temps llegint junts com comentant els llibres.

—Saps, Will? Crec que amb aquest llibre, Stieg Larsson probablement ha fet tant per les coses que més em preocupen com qualsevol dels altres escriptors que se m’ocorren. Seria molt difícil llegir-lo i no entendre per quina causa ha estat treballant tots aquests anys la Comissió de Dones. És un llibre que mai no hauria llegit si tants d’amics no m’haguessin dit que l’havia de llegir. Però ara no em puc imaginar no haver-lo llegit.

(Vaig tenir un pensament estrany sobre què hauria passat si la Lisbeth hagués estat alumna de la mare. Estava bastant segur que la mare hauria posat les habilitats informàtiques de la noia a treballar per ajudar «menors no acompanyats» a retrobar-se amb les seves famílies o per refer el sistema de gestió de continguts per a la biblioteca de Kabul).

Tots dos ens vam adonar que llegir té un gran paper a la novel·la. En Bloomkvist ha de pentinar milers de pàgines de documents per intentar resoldre el misteri i tot i així quan vol relaxar-se agafa un llibre. Al llarg de la novel·la, llegeix Sue Grafton, Val McDermid i Sara Paretsky, entre altres escriptors de misteri. Mentre que la Lisbeth Salander troba el que necessita amb l’ordinador, en Bloomkvist consulta llibres, genealogies i fotos (i entrevistes antiquades) per als seus descobriments. Els dos personatges tenen maneres complementàries d’arribar al coneixement.

Vaig pensar en el contrast entre el món físic i el digital mentre sèiem junts aquell dia. La mare estava acabant el llibre de Larsson, aguantant-lo a la falda. Jo el llegia amb un lector de llibres electrònics. Ella girava les pàgines; jo les passava fent clic. Li vaig ensenyar el dispositiu un altre cop —com abans, no hi va mostrar gens d’interès.

—No m’imagino abandonant els llibres reals —va dir—. I em fascina el fet de poder donar els meus llibres un cop me’ls he llegit. Pensa en la primera edició de La muntanya màgica que regalaré a en Nico. Va ser impresa juntament amb el primer exemplar que va anar a parar al mateix Mann. Té història.

—Però els llibres electrònics són adequats per als viatges —vaig dir.

—Sí, ja me’n faig el càrrec. I potser també per als llibres que no vols conservar.

I després se’m va acudir una cosa:

—Saps? L’important del nostre club de lectura és que realment hi hem estat tota la vida.

La mare hi va estar d’acord, però va afegir que ella també havia fet el mateix amb altres persones: havia parlat de llibres amb els meus germans i amb alguns amics.

—Suposo que tots hi som junts —va dir. I no vaig poder evitar somriure per l’altre significat de la frase. Tots som en clubs de lectura del final de les nostres vides tant si ho reconeixem com si no: cada llibre que llegim pot ser el darrer, cada conversació pot ser l’última.

Encara esperava per tenir la gran conversació, conversació en què diria a la mare quant l’estimava i com d’orgullós estava de tot el que havia aconseguit i que sempre havia estat al meu costat —que era una gran mare. I aleshores ella em diria com d’orgullós estava de mi, però sens dubte se sentiria culpable per una cosa o una altra i m’ho diria, i jo la perdonaria del tot perquè sincerament no sabria ni tan sols de què parlava.

Hi va haver molts dies en què vam estar a punt de tenir la gran conversació, però no ho vam acabar fent.

Aquella tarda en concret, la vaig acompanyar a casa després de la cita amb la metgessa i ens vam asseure un moment a la sala d’estar. De sobte em vaig sentir a mi mateix dient una cosa que se m’acabava de passar pel cap.

—Crec que podria tenir ganes d’escriure alguna cosa, sobre els llibres que hem llegit, les converses que hem tingut, sobre el nostre club de lectura.

—Oh, rei, no cal que dediquis el temps a això. Tens tantes altres coses per fer i sobre les quals escriure.

—Tinc una idea. I la vull fer. —I després vaig dir amb la veu trencada—: Perquè estic orgullós de tu.

Crec que d’entrada volia dir «perquè t’estimo», però després em vaig sentir a mi mateix dient «orgullós» i vaig pensar «Sé que la mare sap que l’estimo, però no sé si sap que estic orgullosa d’ella». Així que potser ho vaig dir d’aquesta manera per aquest motiu.

La mare va mirar a terra. Jo havia de marxar aviat, així que li vaig fer un petó a la galta apressadament, amb suavitat per por de no danyar-li la pell i, abans d’adonar-me’n, ja era fora de l’apartament. Fins en aquell moment mai no m’havia quedat allà plantat tant de temps, incapaç de prémer el botó de l’ascensor i marxar a casa o sense ganes de fer-ho. Vaig fer una ullada a la porta i per primera vegada vaig ser plenament conscient que aviat arribaria el dia en què ella no hi seria, darrere la porta, en què ella hauria marxat, en què jo no podria parlar amb ella sobre llibres, sobre res. Vaig sentir un dolor agut i per un moment vaig pensar que tenia un atac de cor —però no, només era pànic. I al final, aflicció. Vaig cridar l’ascensor i vaig agafar el metro per tornar a casa.

L’endemà vaig rebre un correu electrònic de la mare. Havia fet una llista de tots els llibres que havíem llegit, amb notes, per al meu llibre. La mare em va enviar afegitons a la llista i correus electrònics amb idees que havia tingut. La pàgina d’opinió que volia escriure, sobre la Mariatu Kamara, la jove de Sierra Leone —que havia d’incloure al llibre. També alguna cosa sobre la necessitat d’una reforma de l’assistència sanitària. I un consell que pensava que era una de les coses més importants que volia llegar: «Digues a la teva família cada dia que els estimes. I assegura’t també que saben que estàs orgullós d’ells».