L’elegància de l’eriçó

L’elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery, va entrar en les nostres vides just quan ho necessitàvem. La mare, per primer cop des que tinc memòria, no havia estat capaç de trobar res que li fes ganes llegir. Feia petits tasts de llibres, en llegia un capítol o dos i després els deixava devora el llit o al vestíbul del seu edifici per als veïns. Crec que era perquè es trobava fatal, però no ho volia admetre. Vam llegir una mica de poesia. Als dos ens fascinaven els poemes de Mary Oliver: el seu aire meditatiu i la seva introspecció, la manera en què et fan contemplar la naturalesa amb uns altres ulls. Ens agradaven especialment els poemes que mostraven irritació per com d’impacients podem arribar a ser tots i pel poc que valorem el món que ens envolta. Vam llegir poesia de Nikki Giovanni i de Wallace Stevens. I després algú va parlar a la mare de L’elegància de l’eriçó, de Barbery. Aquesta autora, professora de filosofia, va néixer el 1969 a Casablanca i ara vivia al Japó; el llibre s’havia publicat a França feia uns quants anys.

Primer la mare es va enamorar de l’escenari on transcorre la novel·la, l’edifici al número 7 de la rue de Grenelle, que Barbery descriu de manera tan simple: «els vuit apartaments de gran luxe», amb el «vell ascensor de reixa negra i portes que es tanquen soles, capitonat i revestit de fusta» i després va quedar fascinada de la casa «molt gran i molt bonica» d’un dels personatges, el Sr. Ozu. La nostra narradora, la portera, espera trobar-hi decoració japonesa a l’interior, «però si és cert que hi ha portes corredisses, bonsais, una espessa catifa negra rivetada en gris i objectes de procedència asiàtica —una taula baixa de laca fosca o, al llarg d’una impressionant filera de finestres, unes persianes de bambú, que aixecades a diferents altures, donen a l’habitació una atmosfera llevantina—, hi ha també un sofà i butaques, consoles, llums i prestatgeries de factura europea». A la novel·la, l’apartament és un oasi —de civisme, amabilitat i elegància.

Pot sonar estrany enamorar-se d’un apartament d’una novel·la, però això exactament és el que li passa a la Sra. Michel, la portera, no per avarícia sinó per l’admiració i el respecte cap als valors que un lloc així creava i que calia preservar curosament.

A la mare li encantava parlar d’immobles i crec que era pel mateix motiu que a la Sra. Michel li agradava molt la casa del Sr. Ozu: per fantasiar sobre una vida diferent de la seva o la seva mateixa vida viscuda de manera diferent. Tant era si l’immoble era real o fictici, perquè la mare creava les seves pròpies històries fictícies sobre llocs reals i imaginaris. Cercava constantment fotografies de cases i apartaments a pamflets i fullets. Quan els seus ulls es decidien per alguna cosa que li agradava, començava a fer plans.

—Podríem utilitzar-lo cada estiu, només durant unes quantes setmanes, i llogar-lo la resta de l’any. A en Nico i a l’Adrian els encantarà el loft. Hi ha un hotel a prop per a tu i en David…

D’una manera o una altra, en els plans imaginaris de la mare, en David i jo normalment acabàvem en un hotel prop d’allà, cosa que ja ens estava bé, perquè m’agraden molt els hotels, i després jo podia participar en la planificació, afegint detalls sobre on aniríem al matí a prendre un cafè de tal manera que poguéssim tornar a primera hora de la tarda per fer una migdiada i anar a l’spa.

—I un dormitori per a en Milo i en Cy. I a la Lucy li encantarà el sofà llit, perquè és a la sala d’estar i el sol brilla damunt… —continuava la mare.

Els últims anys, mentre sèiem esperant els metges o la quimio, les cases de la secció d’immobiliària que miràvem eren principalment prop de la ciutat de Nova York. Però de vegades, depenent del llibre que llegíem, la mare en mirava algunes que eren a llocs molt diferents: la costa dàlmata, Botswana, la Selva Negra, Surrey, la Provença o Hua Hin.

L’elegància de l’eriçó va situar-nos de ple a la mare i a mi a l’apartament parisenc del Sr. Ozu —o potser en un altre de similar. Vam començar a planificar-hi la vida de la nostra família, allà. Ens preocupaven el pare i el minúscul ascensor, així que un apartament a la segona planta (o millor a la primera, a l’estil europeu) seria més adequat. La proximitat als museus era un aspecte clau, per descomptat, i els néts necessitarien estar prop d’un parc; els jardins de Luxemburg, potser. I si la novel·la t’ensenya alguna cosa (i per descomptat t’ensenya molt més que això), el trànsit podia ser un problema. Els nens no podrien travessar el Boulevard Montparnasse sols sota cap circumstància, almenys fins que tinguessin deu anys si fa no fa.

Redecoràvem tot tipus d’apartaments literaris i encaixàvem les nostres vides a dins i al voltant. Això no ho fèiem mai amb apartaments de pel·lícules o de la televisió; eren espais massa literals, massa definits, que no deixaven gens de lloc a la imaginació. Tornàvem un cop i un altre a una habitació amb vistes al riu Arno (seria el paradís estar-s’hi dues setmanes abans de marxar a Fiesole) o als palazzos de la Venècia de Donna Leon. I sempre hi havia els detalls —cosa que era el que ho feia interessant. Quantes nits ens hi quedaríem? Faríem els àpats a dins o a fora?

Però mentre ens anàvem enamorant de l’edifici de Barbery, ho fèiem també dels seus personatges: la Sra. Michel, el Sr. Ozu i la Paloma, una noia jove fastiguejada, entestada a suïcidar-se i a calar foc al seu apartament abans de complir els tretze anys. L’elegància de l’eriçó és, en molts aspectes, un llibre sobre llibres (i sobre pel·lícules): què ens poden ensenyar i com poden obrir-nos a nous mons. Però en realitat té a veure, com la majoria dels grans llibre, amb les persones i les relacions que estableixen, com se salven les unes a les altres i a elles mateixes. Quan la Sra. Michel tasta el sushi per primer cop, experimenta una mena d’èxtasi. I en la conversa que ve a continuació, aconsegueix molt més que un estat d’èxtasi, aconsegueix l’absolució i és capaç de conferir-la a la Paloma també.

No és delatar massa, espero, dir que la novel·la acaba amb una mort —però alhora amb una mena de somni sobre la vida. I de la mateixa manera que Barbery acaba amb una paradoxa —un sempre dins del mai—, ens vam trobar la mare i jo discutint-ne una altra de relacionada: encara que L’elegància de l’eriçó porta a una mort, l’experiència de llegir el llibre és fins i tot més alegre que veure un Romeu i Julieta on cap dels dos no mor. Vaig preguntar a la mare per què creia que passava això i em va dir que l’alegria no té a veure amb el fet que els personatges visquin o morin sinó amb el que han aconseguit o assolit o com són recordats.

—No tinc por de morir —va dir de sobte—, però m’agradaria viure aquest estiu.

* * *

El 5 de juny vam anar a veure la metgessa. Teníem tantes ganes que les notícies no fossin totalment dolentes que al principi no només exposàvem un biaix optimista als altres sinó que també ens ho crèiem nosaltres mateixos. La mare, com sempre, va escriure l’aportació del blog per mi des del meu punt de vista. Va redactar l’entrada just després d’haver marxat de la consulta de la doctora O’Reilly.

La mare després va consultar la meva germana i va revisar la documentació i de seguida es va adonar d’una cosa: l’assaig no tenia sentit en el seu cas. Començaria a principi de juliol, just quan la Nina, la Sally, en Milo i en Cy arribaven per passar l’estiu. La mare sempre havia dit que triaria la qualitat de vida en detriment de la quantitat; el procediment seria invasiu i portaria temps, i tot i que hi hagués motius raonables per esperar que aquest assaig pogués alentir el creixement dels tumors, no suposava ni remotament cap tipus de curació.

—Em sento molt egoista —va dir la mare—. Sé que necessiten gent per a aquest assaig clínic. Però no està fet per a mi.

—Mare, no crec que això sigui ser egoista. I potser el fet que tu no hi participis deixa lliure un lloc per a algú altre, així que potser és tot el contrari.

Al llarg de la malaltia de la mare, era força difícil convèncer-la de fer alguna cosa amb l’argument lògic que això l’ajudaria —sovint havíem d’advocar per l’interès general. Li va agradar la idea que algú altre podria prendre part de l’assaig perquè ella havia declinat fer-ho.

El juny del 2009 va ser un mes de punts d’inflexió. El 5 de juny, la decisió de la mare de no tirar endavant l’assaig va significar que ja no seguiria cap tractament de cap tipus per alentir el creixement dels tumors, ja que havia esgotat totes les quimioteràpies tradicionals, i les altres, com la mitomicina mensual que havia provat, tenien massa efectes secundaris i no prous de positius. A partir d’ara, l’important era simplement fer que es trobés el més còmoda possible mentre els tumors creixien.

Hi va haver més visites a l’hospital —el C. diff. va tornar a aparèixer i ho va fer amb ganes. Va caure davant de dos dels seus néts —la mare estava bé, però afectada i preocupada per haver-los espantat. Va tornar a caure, tard durant la nit, al seu apartament —el pare va haver de cridar primer un veí i després el porter de l’edifici per aixecar-la de terra. Hi va haver un acte per recollir fons per al projecte afganès, organitzat per una amistat de la mare del Comitè de Rescat Internacional que havia empès a la causa de la biblioteca, on es van arreplegar més de vint-i-cinc mil dòlars, per al qual la mare havia ajudat en l’àrdua tasca d’organitzar-ne tots els detalls. Hi va haver la cerca de la primera edició de La muntanya màgica, de Mann, per regalar a en Nico per al seu aniversari aquest estiu. Hi va haver més concerts i pel·lícules i més trobades del nostre club de lectura amb només dos membres.

I hi va haver un miracle.