Assassinat a la catedral

Els dies posteriors a la notícia del donatiu del milió de dòlars per a la biblioteca afganesa, la mare estava tan alegre i optimista com mai no l’havia vist des que es va posar malalta. Però a mitjan maig, va tenir febres altes que ni tan sols diversos tractaments d’antibiòtics podien controlar. I una setmana abans de marxar a Ginebra per veure la meva germana i la seva família, un dels amics de la mare va morir.

Per descomptat, la mare va anar al funeral i a les exèquies. Mentre érem a la seva cuina i jo feia durar un minúscul i tebi Nespresso, li vaig preguntar si era depriment anar a funerals i a exèquies quan a ella mateixa li quedava un temps limitat de vida.

—Els funerals i les exèquies simplement formen part de la vida. I sé que hi ha una vida eterna. —Normalment la mare deia crec. Però em vaig adonar que aquell dia va dir sé.

—I com decideixes si has d’anar a unes exèquies o no? Vull dir, què passa si no coneixies gaire la persona o no la coneixies gens, però només en coneixies l’espòs o un fill?

—Si et cal pensar si hi has d’anar o no, aleshores hi has d’anar. Però si no hi pots anar, no hi pots anar. Aleshores escrius una nota amable al més aviat que puguis. —Va semblar que es distreia durant un segon—. Ostres!, hi havia una cosa que et volia dir i que ara se m’ha oblidat.

No era que la quimioteràpia li hagués afectat el cervell. La mare sempre tenia una llista increïblement llarga de coses que ens volia dir. Ningú no podia esperar que se’n recordés, de totes. Vam parlar una estona més, i després se li va il·luminar la cara: havia recordat allò que em volia dir.

—Ah, sí. Deixa’m ensenyar-te una cosa. —Va marxar de la cuina però va tornar gairebé immediatament, amb una targeta impresa a la mà. Hi deia: «En aquest moment tan trist, la nostra família us dóna les gràcies per les vostres amables paraules de condol». La mare havia guixat tan trist i hi havia afegit la paraula Schwalbe en comptes de nostra després de família.

—Crec que és una forma ben maca d’agrair a la gent les seves notes de condol —va dir—. Però sisplau traieu tan trist, perquè sona una mica pessimista, i l’hauríeu de personalitzar amb el nostre cognom. Potser voldreu escriure alguna cosa dins la vostra nota que agraeixi alguna cosa que ells us hagin dit en la seva. I ja sé que aquesta està impresa amb tinta negra, però crec que hauríeu d’utilitzar tinta blava, tant per al text imprès com per al que vosaltres escriviu. El negre és massa lúgubre.

Així que això era el que la mare s’havia oblidat de dir-me i que després havia recordat: com havíem de respondre a les notes de condol que rebríem quan morís.

Els pares van anar a Ginebra l’abril del 2008. La mare es va passar tot el camí tremolant de febre i fred. Quan va ser allà, entrava i sortia de l’hospital, però estava decidida a passar temps amb en Milo i en Cy, tot i que el seu cos no estava per això. Va haver de tornar més aviat. Als meus pares els encantava viatjar junts: veure llocs nous, anar a museus i concerts, quedar amb amics i amb amics d’amics. Era una de les grans passions que compartien (tot i que el pare preferia fer només els viatges més còmodes i deixava els camps de refugiats i els viatges a països en desenvolupament exclusivament per a la mare). Així que als dos els va decebre el fet d’haver hagut de tornar a casa, tot i que no estaven disposats encara a renunciar a la idea de fer més viatges a l’estranger en el futur.

Un cop a casa, la mare es va ficar de ple en la planificació d’una reunió de la junta per a la biblioteca de l’Afganistan. El donatiu del milió de dòlars havia fet que el projecte passés de ser un somni esbojarrat a quelcom que gairebé sens dubte es faria realitat: la suma donada era una tercera part dels diners que necessitaven i els permetria no només obrir-se camí en el projecte de la biblioteca principal de Kabul sinó també fundar algunes de les biblioteques itinerants. Per descomptat, la mare no havia complert la seva part del tracte. No va deixar de fer-hi feina —potser hi feia fins i tot més feina que abans.

Vam escollir com a propera selecció del nostre club de lectura el nou recull de relats curts de Jhumpa Lahiri, Una terra estranya, perquè a tots dos ens va agradar molt la seva novel·la del 2003 The Namesake [L’homònim] i el seu primer llibre de relats Intèrpret d’emocions, que va guanyar el premi Pulitzer el 1999. Lahiri va néixer a Londres el 1967, però es va mudar als Estats Units amb els seus pares quan era una nena. Els personatges immigrants de Lahiri sovint experimentaven la mateixa sensació de desarrelament que la mare havia vist en els seus amics refugiats: molts d’ells lluitaven per mirar d’arribar a un equilibri entre dues cultures, intentant conservar la coneguda i alhora abraçant la nova. Lahiri fa explícita la connexió que hi ha entre immigrants i refugiats quan descriu, al llibre nou, un personatge que és fotògraf de guerra:

Sempre que visitava un camp de refugiats, o que veia com una família inspeccionava enderrocs a la recerca de les seves pertinences, li venien a la memòria els trasllats de la seva família. Al cap i a la fi, la vida no era altra cosa: uns quants plats, la pinta preferida, un parell de sabatilles, l’enfilall de granadura d’una criatura.

El recull comença amb una història d’un home, l’esposa del qual acaba de morir, que visita la seva filla gran i la família de la filla. Acaba amb una sèrie de relats sobre dos personatges, la mare d’un dels quals mor de càncer. Vam parlar sobre aquestes històries, però no més que sobre les altres ni ens vam centrar en les morts ni en el càncer. En el primer conte, la mort ha tingut lloc abans que comenci la història; en la història més propera al final, la mare, durant la major part del temps, no vol que ningú sàpiga que està malalta. Ambdós contes posen l’èmfasi en els supervivents —un pare i la seva filla i un pare i el seu fill— i com el fet que hagin canviat o que canviïn les circumstàncies porta al centre de l’escena la seva incapacitat per comunicar-se.

La mare i jo vam discutir sobre la colossal diferència entre generacions que hi ha a gran part de l’obra de Lahiri, i com de difícil pot ser la vida per als fills dels immigrants i dels refugiats. Vam parlar dels personatges de Lahiri com si fossin amics nostres, o fins i tot parents. Per què aquest/a no va dir això, o va explicar a algú allò altre o va deixar saber a algú que estava tan trist/a, tan sol/a o que tenia tanta por? Els personatges de Lahiri, igual que la gent del nostre voltant, es diuen constantment coses importants els uns als altres, però no necessàriament amb paraules.

Quan vam parlar sobre quin llibre havíem de triar a continuació, la mare va dir de nou que volia tornar a algun llibre que ja hagués llegit i que li hagués agradat molt. Després de rumiar-hi una mica, va decidir que havia de ser l’obra de teatre en vers Assassinat a la catedral, escrita per T. S. Eliot el 1935. La mare havia cantat al cor d’una producció conjunta de Harvard i Radcliffe d’aquesta obra de teatre quan era a la universitat.

Des que tinc memòria, la mare i el pare guardaven un esplèndid exemplar d’Assassinat a la catedral en un estoig per a llibres en un lloc especial de la prestatgeria, ben al mig, juntament amb altres volums preuats, incloent-hi les col·leccions enquadernades en pell —de Thoreau i Dickens— que la mare havia heretat del seu avi. El motiu pel qual això se’m va quedar ficat al cap era que me’l vaig trobar per primera vegada a Cambridge quan era petit, mentre cercava als seus prestatges un llibre de misteri per llegir. En aquell temps, encara estava obsessionat amb Alistair MacLean però ja havia llegit totes les obres d’aquest autor que tenia a mà. Assassinat a la catedral em va semblar que era el llibre que havia de venir després de Force Ten from Navarone [Força deu de Navarone]. Vaig llegir-ne unes quantes pàgines (que aleshores em van semblar) incomprensibles, abans de tornar-lo a deixar bruscament al prestatge i el vaig jutjar com una obra molt poc atractiva —semblant a un llibre titulat Eton Repointed [Eton rejuntat] sobre la reparació de la beurada de la maçoneria d’Eton que al pare li agradava molt, i que estava col·locat a prop.

Unes quantes setmanes després d’haver triat Assassinat a la catedral, la mare i jo sèiem a l’entorn no tan agradable de la sala d’espera d’urgències, perquè havia tingut un pic de febre. Esperàvem per saber si podria prendre antibiòtics i anar-se’n a casa o si havia de quedar-se ingressada a l’hospital. Tots dos havíem acabat Assassinat a la catedral. Li vaig preguntar si era la nostàlgia el que l’havia fet voler tornar a llegir l’obra de teatre d’Eliot. Va dir que no era per això en absolut. Volia repassar-la per dos motius: per la bellesa del llenguatge i pel personatge de Thomas Becket, un home que accepta el martiri i no pas ignorar la seva consciència.

—He trobat molt inspiradora l’obra de teatre —va dir.

Mentre esperàvem que cridessin la mare perquè anés a la sala de reconeixement, em va dir que quan havia parlat feia poc sobre el coratge d’adoptar una postura impopular, tenia Becket al cap. Després, mentre continuàvem seient allà, amb tota l’activitat de les urgències al voltant —gent caminant d’un lloc a l’altre o gemegant en veu baixa, infermers entrant i sortint apressadament—, va afegir:

—A més, és capaç d’acceptar la mort. No n’està content, però està absolutament serè. Quan jo aturi tot aquest tractament, serà perquè ha arribat el moment d’aturar.

—Et preocupa com prendràs la decisió?

La mare va fer que no amb el cap.

—No, en absolut. Estic segura que els metges ens ho faran saber.

Jo no n’estava pas tan segur. Els metges de la mare eren excel·lents, els millors, però aquest era el tema més delicat de tots. Com et diu un metge que ja s’ha acabat, que hi ha coses que poden fer però que probablement no haurien de fer, i que si el teu objectiu és la qualitat de vida i no pas la quantitat, simplement ja no hi ha cap tractament efectiu? Molts metges el que fan és evitar aquesta conversació.

Sé que hi ha metges que tenen pacients que els imploren que els diguin la veritat, independentment de la cruesa del diagnòstic, que els asseguren que poden suportar les notícies més dures i que diuen que no volen que els apliquin mesures heroiques i doloroses que els permetin allargar la vida unes quantes setmanes o mesos. Però molts d’aquests pacients acaben sent els que no poden suportar sentir la veritat i els que, quan s’acosta el final, volen fer tots els possibles i fins i tot coses doloroses per posposar la mort, encara que sigui només uns quants dies. Hi ha res més humà que voler viure?

La doctora O’Reilly mai no havia donat un calendari a la mare. Escoltava el que la mare volia, li receptava els millors tractaments que podia i els ajustava per aconseguir l’equilibri entre la seva eficàcia i els efectes secundaris, en funció del desig de la mare de viure el màxim de bon temps possible, no el màxim de temps possible independentment de si era bo o no. Les nostres visites a la metgessa es limitaven a comentar com es trobava la mare i si el tractament funcionava. Els únics plans de futur que fèiem eren programar els nous escàners i planejar els tractaments de la mare en funció dels viatges que volia fer: Londres, Ginebra per veure els néts, Florida. La doctora O’Reilly l’ajudava a fer-ne el major nombre possible.

Aviat va arribar l’hora que la mare veiés el metge d’urgències que l’havia d’explorar. Jo em vaig quedar a la sala d’espera, preguntant-me si el doctor ens diria que la mare s’havia de quedar o si podia marxar a casa. No hi hauria ambigüitats. Seria o una cosa o l’altra.

Vaig tornar a pensar en Una terra estranya i la capacitat de Lahiri de captar les maneres subtils en què la gent es comunica o no. Com a lector, sovint estàs ficat al cap d’un o més personatges, així que saps què pensen, encara que no ho puguin expressar exactament o que ho diguin de manera tan velada que els altres personatges no ho entenguin. Sovint es recorda als lectors l’abisme que hi ha entre el que la gent diu i el que volia dir, i aquests moments ens esperonen a ser més conscients dels gestos, el to i el llenguatge utilitzats. Al cap i a la fi, nosaltres ens revelem a través d’un vertiginós nombre de senyals, com ara els tells del pòquer —pistes visuals i verbals que mostren la intenció real a algú que sigui prou bon observador per adonar-se’n.

La mare era una gran lectora, però també sabia escoltar. Quan arribaria el moment que la mare aturés els tractaments? Vaig recordar les seves paraules exactes. No m’havia respost que estava segura que la metgessa ens ho diria. El que la mare havia dit és que estava segura que la metgessa ens ho faria saber. El que era important, doncs, era prestar atenció.

Va resultar que la mare havia de passar sis dies a l’hospital per una infecció aguda. La bona notícia era que el darrer escàner havia mostrat que els tumors, tot i que no s’havien encongit, no havien augmentat de mida. L’altra bona notícia era que ja havia arribat la primavera. La tornada del temps temperat tenia un efecte beneficiós sobre la salut de la mare, tot i que només el pogués intuir des d’una finestra de l’hospital. La infecció s’havia produït per una obstrucció de l’stent que feia que la bilis circulés entre el pàncrees i el fetge de la mare. Per solucionar aquest problema, van haver d’introduir una malla tubular de plàstic dins l’stent, i van caldre antibiòtics intravenosos i dues transfusions de sang fins que la mare es va trobar prou bé per marxar.

Aquest va ser un dels molts ingressos hospitalaris d’aquesta mena, cadascun dels quals era aterrador per motius diversos. Quan estàs malalt, l’últim lloc al qual vols ser és l’hospital. Estàvem constantment preocupats perquè la mare no hi agafés una infecció, a l’hospital, i ho va fer unes quantes vegades: una infecció per estafilococ uns quants cops i un cas de C. diff. (nom complet: Clostridium difficile), una horrible infecció bacteriana que se li va repetir en diferents ocasions.

Quan la mare era a l’hospital, el pare romania al costat del seu llit durant totes les hores de visita permeses. En Doug i jo (i la Nina quan era a la ciutat) la visitàvem tant com podíem, i la mare sempre suggeria en algun moment que traguéssim el pare a menjar una hamburguesa perquè fes un parèntesi. A l’hora de dinar, conversàvem despreocupadament amb el pare sobre la nostra feina i les nostres vides i intentàvem calcular quants dies hauria d’estar-se a l’hospital la mare aquest cop. Seguint l’exemple de la doctora O’Reilly, i la nostra tendència, no vam parlar mai de dates més enllà d’allò: quants dies o setmanes o mesos o anys podríem tenir amb la mare —no només perquè era impossible saber-ho, sinó perquè fer-ho era massa dolorós.

Em recordo bé d’aquest ingrés perquè la mare estava obsessionada a sortir de l’hospital abans d’una data determinada i s’anava posant cada cop més nerviosa a mesura que s’acostava el dia en qüestió.

El 16 de maig, el Marymount Manhattan College, on la mare havia estat membre del consell d’administració, li concediria un doctorat honoris causa en Dret, juntament amb la historiadora de les religions Elaine Pagels i la filantropa Theresa Lang. Seria durant la cerimònia de graduació de Marymount a l’Avery Fisher Hall de Lincoln Center. La mare seria presentada per un refugiat a qui havia ajudat a poder estudiar a Marymount; després hauria de fer un breu discurs. La mare estava enormement emocionada amb aquest honor i es moria de ganes d’assistir-hi.

Jo havia estat força nerviós per la festa d’aniversari, però ara estava encara més nerviós pel doctorat honoris causa. No obstant això, de nou, no m’hauria d’haver preocupat. La mare, com deia ella mateixa, tenia una sort increïble —un altre cop. Va sortir de l’hospital a temps. La Nina va estar una setmana a casa amb la mare i no només va ser de gran ajuda per temes mèdics sinó que li va aixecar molt l’ànim. Així que ara, tot i que estava feble, i rondava els quaranta-cinc quilos, es va trobar prou forta per posar-se dreta a l’Avery Fish Hall i parlar.

Jo havia estat força cops en aquesta enorme sala de concerts, però sempre per escoltar una orquestra o una altra. Però ara l’auditori era ple d’estudiants que es graduaven, portant toga i birret, i les seves famílies, càmera en mà. La mare semblava diminuta darrere l’estrada del vast escenari, brillantment il·luminat. Va començar el seu discurs qualificant Marymount com la seva institució preferida d’educació superior dels Estats Units, cosa que es va guanyar una gran ovació del públic, que sabia que ella havia tingut càrrecs a Harvard i Radcliffe. Després va explicar la història del nen que havia perdut una cama i de la família bosniana que va insistir a caminar per davant d’ella a través del camp ple de mines antipersones per arribar al col·legi electoral. I també va explicar una anècdota que jo no havia sentit mai abans, que tractava sobre un noi en un camp de refugiats que li va suplicar que comencés a construir una escola allà perquè, va dir el noiet, «els nois ens fiquem en problemes quan no tenim res a fer en tot el dia».

El que més preocupava la mare eren les imminents eleccions presidencials dels Estats Units. Va acabar els seus comentaris amb la història d’un fullet que li van donar quan era de visita en un país africà on la gent podria votar lliurement per primera vegada. El fullet portava per títol «Els deu manaments per als votants» i en va llegir uns quants en veu alta als graduats. Allà la teníeu a ella, gairebé desapareixent darrere l’estrada. Semblava que tenia els cabells més fins, però la toga que portava li dissimulava tots els quilos que havia perdut. No obstant això, la seva veu era alta i clara. Va llegir:

La majoria dels estudiants eren, com ella, apassionats seguidors d’Obama. Sabien exactament de què estava parlant i l’aclamaven.

Després va continuar: «He après dels refugiats que he conegut els darrers divuit anys a tenir esperança pel futur, i això és el que m’ha ajudat en la vida i sé que ha estat important per a la promoció del 2008. Us desitjo tot això per a vosaltres i molt més».

Jo no podia deixar de plorar i estava envoltat de milers d’orgullosos pares, la majoria dels quals també ploraven, però amb llàgrimes d’alegria per veure els seus fills graduar-se. Vaig pensar en les instruccions de la mare per a les targetes d’agraïment que hauríem d’imprimir quan morís, i vaig mirar les files on hi havia la nostra família i els amics que havien vingut a donar-li suport i sabia que aviat m’enviarien notes i cartes de condolença i jo els respondria amb una d’aquelles targetes impreses —personalitzades, per descomptat, seguint les instruccions de la mare al peu de la lletra. En tinta blava, no negra.

El més curiós de les festes de graduació és que hi ha tanta gent que pensa que són el final d’alguna cosa, el final de l’educació secundària o de la universitat, però en realitat no ho són. Són el començament, el principi d’alguna cosa nova.^[14]