Carol

Carol, de Patricia Highsmith, va aparèixer per primera vegada el 1952 amb pseudònim, i se’n van vendre més d’un milió d’exemplars. Highsmith (segons el seu epíleg), que aleshores tenia trenta anys, va escriure aquesta obra després que Alfred Hitchcock adquirís els drets per portar al cinema la seva primera novel·la, de suspens, Estranys en un tren. El seu editor volia un llibre exactament igual que el primer; Carol és una novel·la de suspens, en certa manera, així que va complir la tasca imprescindible, però alhora és una història d’amor lèsbic. El seu primer editor la va rebutjar i la va acceptar una altra editorial. Highsmith aviat va escriure les novel·les sobre Ripley per les quals és més coneguda ara. Jo havia vist la versió cinematogràfica de L’enginyós senyor Ripley, però mai no havia llegit ni una paraula de Patricia Highsmith. A la mare li encantava la seva obra, però mai no havia llegit aquesta novel·la.

El desembre del 2008, portava el llibre amb mi mentre esperàvem la doctora O’Reilly. La mare ja l’havia acabat. Cada cop que deixava el llibre per fer un glop ràpid del moca, mirar el correu electrònic o fer una trucada, em tornava a trobar la mare rellegint-lo, devorant-ne furtivament fragments com si m’hagués deixat una bossa de galetes, i no pas un llibre, i ella n’anés recollint engrunes d’amagat meu.

Carol comença amb una dona jove anomenada Therese, que vol ser escenògrafa però que té una feina temporal com a venedora en uns grans magatzems, al departament de nines —igual que la mateixa Highsmith. Se sent sola i apàtica. Té un xicot que no s’estima. Passa una depriment tarda amb una dona més gran que també és venedora dels grans magatzems, la qual li dóna una visió trista del que podria arribar a ser la seva vida.

—Quan camines per Nova York —va dir la mare quan vam començar a comentar el llibre—, o de fet per qualsevol lloc, veus molta gent com la dona jove: no desesperada però sí trista i sola. Aquesta és una de les coses increïbles que fan els grans llibres com aquest: no només et fan veure el món de manera diferent, sinó també mirar la gent, la gent que t’envolta, de manera diferent.

A la novel·la, els clients vénen i van, però de sobte una diu a la Therese dues paraules que canviaran les seves vides: «Bon Nadal!». Cap dels altres clients no s’havia molestat a saludar-la: ella és només una dependenta darrere un taulell. Però una bella i carismàtica dona casada pronuncia aquestes dues amables paraules de salutació —«Bon Nadal!»—, cosa que porta la Therese a emprendre un viatge espiritual —i real— on es trobarà a si mateixa i l’amor de veritat.

Després d’haver llegit aquest fragment, vaig deixar de banda el llibre i vaig començar a pensar en com la mare donava les gràcies a la gent. La mare saludava càlidament o donava les gràcies mirant als ulls a totes les persones que entraven al seu petit box de la quimio —l’infermer que portava el suc o anava a buscar una manta o recordava el coixí que a la mare li agradava posar-se sota el braç o comprovava la quimio per assegurar-se que els números quadraven o simplement entrava bruscament a barallar-se amb una màquina; feia el mateix amb la recepcionista que donava les cites i amb els amables senyors apostats fora de l’edifici que obrien la porta a tothom que entrava o sortia.

Quan érem petits, ens ficaven al cap a força de repetir-nos-ho intensament que havíem de donar les gràcies. Teníem tres besties, per part de mare, que creien que quan deixaven un regal a correus, els havia d’arribar immediatament la teva nota d’agraïment d’un salt des de la bústia. Si no, tota la família, els cosins i els fills de cosins inclosos, estava al cas de la teva falta de gratitud (i, pensant-hi bé, de la teva manca de sentit comú, ja que l’amenaça era sempre que no hi tornaria a haver regals mai més), i tu te n’assabentaves de múltiples fonts. Les notes no podien ser superficials tampoc; t’hi havies d’escarrassar i escriure-hi alguna cosa concreta i convincent sobre cada regal. Així que la tarda del dia de Nadal implicava pencar en les notes d’agraïment. Quan érem petits, detestàvem fer aquesta tasca, però quan vaig veure la mare somriure radiant mentre donava les gràcies a la gent de l’hospital, em vaig adonar d’una cosa que ens havia intentat ensenyar tot el temps. Que el fet d’agrair produeix un gran goig.

A Carol, al començament de la novel·la, el Nadal esdevé un moment crucial per a la Therese. A la nostra família, el Nadal sempre va ser un dia gran i degudament alegre, però no exempt d’estrès. Recordo clarament l’any en què gairebé no hi va haver Nadal.

Crec que jo tenia vuit anys, cosa que vol dir que el meu germà en tenia nou i la meva germana, quatre. Vivíem en una casa protuberant d’estil shingle al carrer Cambridge, un carrer força bonic. Molt bucòlic, tot plegat, a l’estil Currier & Ives. Estic segur que nevava, perquè semblava que no feia més que nevar a Massachusetts el desembre. (La cançó «I’m Dreaming of a White Christmas» [«Somnio en un Nadal blanc»] era un misteri per a mi quan era petit, perquè no coneixia res més). Gairebé segur que teníem la llarg de foc encesa. A la part de davant, hi penjaven mitjons nadalencs. I estàvem asseguts a la sala d’estar, envoltats per llibres i per l’arbre de Nadal, que destacava sobre els regals que ja hi havia a sota, sense comptar els que portaria més tard Santa Claus.

Probablement teníem una mica de fred quan ens allunyàvem del foc, perquè el pare creia en els jerseis i no pas en la calefacció i mantenia la casa a una temperatura entre gèlida i congelada.

Cada any la mare ens llegia la història del Nadal just abans de l’hora d’anar al llit. Seia amb les cames plegades en una butaca devora el foc, amb la Nina al costat i en Doug i jo en un banc baix amb un coixí brodat. (L’havia brodat ella, el coixí).

Aquell any, com sempre, la mare va començar a llegir: «Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August…».

A causa de les meves dècades de feina al món editorial, he assistit a moltes lectures. Les detesto gairebé totes. Odio la cantarella falsa que adopten la majoria d’escriptors quan llegeixen, un to que fa por, com si recitessin un salm, que implica que llegeixen un text sagrat en un idioma que no entens. (Per descomptat, hi ha excepcions: Toni Morrison, Dave Eggers, David Sedaris, Nikki Giovanni, John Irving llegint A Prayer for Owen Meany, un dels llibres que a la mare i a mi més ens agradaven, pura màgia). I el pitjor de la majoria dels actes literaris és que gairebé no hi ha cap autor que sàpiga quan deixar de llegir i asseure’s.

Però la mare llegia amb una veu ben agradable, perquè era la meva mare i perquè en realitat tenia la veu agradable i, de fet, parlava quan llegia. Potser era per la seva formació a Londres com a actriu. Crec que estava orgullosa de la seva forma de llegir. Se li accentuava la pronunciació de la zona de l’Atlàntic mitjà. Llegia en veu alta i clara.

Així que la mare llegia; la llar de foc cremava; els tres nens envoltàvem la mare. I aleshores a un de nosaltres li va entrar la rialleta ximple. No estic segur de qui dels tres va ser. Bé, si he de ser franc, n’estic segur, de qui va ser, però tot i que hagin passat tants anys encara em sembla que dir un nom seria delatar un germà. La mare va continuar. Ni tan sols era clar si ho havia sentit o se n’havia adonat, però potser sí i estava decidida a no trencar la màgia del moment.

Després, a un altre de nosaltres li va entrar el riure i després al tercer. Sabíem que no ho havíem de fer però així i tot no ens podíem aturar. No rèiem de res en concret. Rèiem simplement d’alegria, ximpleria, expectació —qui sap?, probablement per les tres coses alhora. Com més intentàvem aturar-nos, més rèiem. Després rèiem simplement perquè rèiem.

I després vam deixar de riure. La Bíblia es va tancar de cop. L’aire va sortir de la sala. Mai no havíem vist la mare tan rabiosa.

—Potser enguany no hi haurà Nadal.

Però sí que hi va haver Nadal aquell any, com sempre, però recordo haver passat la nit extremament nerviós i inquiet, no només pensant en els regals, tot i que estic segur que em preocupava que ens n’haguéssim quedat sense cap ni un, sinó per recança sincera per haver arruïnat la nit de Nadal i per la por del disgust que havíem causat a la mare.

—Recordes quan vam riure de la història del Nadal i ens vas enviar a tots al llit? —vaig preguntar a la mare mentre comentàvem Carol.

Alguns records provoquen somriures. Aquest no ho va fer pas.

Dónes sentit a les teories dels teus pares sobre com educar els fills quan analitzes més tard per què feien el que feien. Una de les grans coses de tenir germans és que ho acabes fent de manera compartida, talmúdica. Parlant amb la meva germana sobre aquest tema quan ja érem adults, vam arribar a algunes conclusions:

Recordo una de les poques altres vegades en què vaig veure la mare així de furiosa. Va ser quan, als nou anys i incitat per un nen trapella més gran, i sense saber el que significava, em vaig dibuixar amb un retolador gruixut un tatuatge d’una esvàstica al braç. La mare tremolava de ràbia mentre em feia entendre la història que hi havia al darrere i l’efecte que tindria sobre els nostres amics que havien passat per l’holocaust o que tenien família que hi havia mort si em veien amb aquest malvat símbol a la pell. La mare em va refregar el braç fins a arribar a l’os, o això és el que jo vaig sentir —no podia sortir de casa de cap manera fins que se n’hagués esborrat fins al darrer rastre.

«Passes les vacances amb la família?», em demanaven els desconeguts aquell desembre, com solen fer els desconeguts. La gent que em coneixia, per descomptat, feia aquesta pregunta però també demanava com estava la mare. Quan m’enfrontava a la pregunta sobre la mare, solia remetre la gent al blog, que encara escrivia la mare com si fos jo. Però normalment només deia «No gens malament, al cap i a la fi», o alguna cosa semblant. I després afegia el que era cert: «I està encantada de tenir tots els néts al voltant». Si la gent em coneixia encara més, podria preguntar: «I com esteu vosaltres?». Això sempre em deixava confús, així que responia com crec que la mare voldria que ho fes: «Tenim tanta sort —de tenir una assistència tan bona i de tenir més temps del que ningú no s’hauria atrevit a esperar».

No obstant això, vaig començar a notar una cosa: un to diferent quan aquesta última pregunta procedia d’alguna persona a qui s’havia mort recentment el pare, la mare o ambdós, especialment si havia estat a causa d’un càncer. Era com si llegíssim el mateix llibre, però un anés més avançat que l’altre: ells ja havien arribat al final i jo encara era en algun punt del mig. El «Com esteu vosaltres?» en realitat volia dir: «Crec que puc saber com esteu vosaltres».

La major part del temps, però, el simple fet de parlar sobre com em sentia en relació amb la malaltia de la mare semblava forçat, violent i incòmode, així que canviava de tema de seguida. El fet que la situació fos violenta tenia moltes causes: la mare s’estava morint però no era pas morta —així que admetre o expressar massa pena em feia sentir i semblar com si ja fos a la tomba, prematurament, i acabava amb qualsevol esperança de més temps. No era la primera persona que s’estava morint, ni jo el primer adult que perdia un pare o una mare, i a més de no voler semblar morbós abans d’hora, em sentia indecorós si en parlava en excés. I, sobretot, som una societat amb força poca traça pel que fa a parlar del fet d’estar-se morint. Se suposa que passa entre bambolines, als hospitals, i ningú no vol preocupar-se’n massa.

A més, encara hi ha un estigma de pati d’escola de ser percebut com a massa unit a la teva mare. Crec que és menys pronunciat ara que quan jo era petit, però encara l’arrosseguem. La majoria dels homes que conec admeten obertament que els encanten els llibres sobre fills que accepten les vides i els llegats dels seus progenitors masculins —llibres com Big Russ and Me [El gran Russ i jo], de Tim Russert, The Duke of Deception [El duc del’engany], de Geoffrey Wolff, i The Great Santini [El gran Santini], de Pat Conroy. Però a aquests mateixos homes els fa una mica més de vergonya el fet que els agradin molt llibres com The Color of Water [El color de l’aigua], de James McBride, o The Tender Bar [El bar tendre], de J. R. Moehringer, el primer potser pel que diu sobre les races i el segon per la descripció que fa dels plaers de la vida al bar, quan ambdós llibres, en realitat, en el fons, tenen a veure amb un vincle extrem entre una mare i un fill. El tema es considera, sent francs, una mica gai, terreny d’escriptors com Colm Tóibín o Andrew Holleran. Potser era això el que feia que no em sentís còmode parlant sobre els meus sentiments, la meva pena.

Així que solia respondre que sí, que passava les vacances amb la família; la mare estava extraordinàriament bé, al cap i a la fi; i jo només estava bé.

La nit de Nadal del 2008, la mare va portar els néts a la seva església (tots eren a la ciutat per passar les vacances), on els més petits estaven captivats, asseguts a terra davant l’altar escoltant la història de Nadal que explicava el pastor. Ningú, gràcies a Déu, no va riure. El meu germà i la Nancy van organitzar el sopar del dia de Nadal. Vam menjar, com sempre, púding de pruna casolà de postres. Durant més de cent anys, cada any sense excepció, totes les dones de la família de la mare s’havien reunit per preparar púding de pruna seguint les indicacions exactes d’una recepta familiar manuscrita. La mare havia participat en aquest ritual més de seixanta vegades i ho va fer també aquest any, però amb una diferència: enguany, seguint el seu suggeriment, per primera vegada, els homes hi havien estat convidats. La mare volia que els seus néts hi participessin, així que si els nois hi anaven, els homes hi podien anar també.

Cap d’Any va ser més tranquil que el dia de Nadal, i el vam celebrar el vespre d’hora a casa dels pares amb una gran terrina de caviar enviada per una amiga que havia estat alumna de la mare; l’havíem acollit a casa quan va arribar de l’Iran per estudiar a Harvard. La mare sempre havia dit als seus alumnes que vetllaria per ells a l’institut i a la universitat, però que ells podien comprar-li coses per menjar quan fossin adults. Els exalumnes feien tot això i més, i l’apartament era ple de targetes i regals que li enviaven.

Era normal que la nit de Cap d’Any la mare comentés que semblava un gran miracle que fos aquí una segona nit de Cap d’Any després del diagnòstic, que tenia molta sort i estava molt agraïda. Després va dir una cosa que no li havia sentit a dir mai:

—No vull que cap de vosaltres estigui trist quan jo ja no hi sigui. Però sí que vull que us cuideu els uns als altres. M’enfadaré molt si sento que us baralleu. I si algú causa problemes, tornaré de la tomba i me l’emportaré.

Com era habitual, la mare va fer un munt de regals de Nadal, incloent-hi bosses confeccionades per refugiats birmans per als metges, els infermers i el personal de l’hospital. Per a mi, ella i el pare havien triat gots baixos clàssics Steuben per al whisky Dewar’s que m’agrada beure a l’hora de l’aperitiu. Quan van haver passat les vacances, em vaig asseure per escriure’ls una nota d’agraïment —no la tarda del dia de Nadal, com m’havien ensenyat de petit, però sí poc temps després. Ho vaig trobar més difícil del que esperava: volia agrair-los molt més que els gots, i la carta se me n’anava de les mans. Els esborranys anaven sonant cada cop més com a panegírics per a la mare. La mare havia deixat ben clar que mentre s’estava morint encara vivia i que el temps que li quedés no s’havia de convertir en una mena d’homenatge ambulant. Però quantes més oportunitats tindria d’agrair-li el que havia fet per mi, el que m’havia ensenyat i el que m’havia donat?

Però escriure només sobre els gots no semblava adequat. El que vaig entendre de sobte va ser que una nota d’agraïment no és el preu que pagues per haver rebut un regal, com molts nens creuen, una mena de petit tribut o peatge, sinó una oportunitat de donar les gràcies pel que tens. I l’agraïment no és el que dónes a canvi d’alguna cosa; és el que sents quan ets afortunat —afortunat de tenir família i amics que es preocupen per tu i que et volen veure feliç. D’aquí el plaer d’agrair.

Em van venir al cap els llibres de Kabat-Zinn i el concepte d’atenció plena, però també un llibre de David K. Reynold, que, al començament dels anys vuitanta, havia proposat un sistema anomenat «vida constructiva», una combinació occidental de dos tipus diferents de psicoteràpies japoneses: una basada a fer que la gent deixi d’utilitzar els sentiments com a excusa per a les seves accions i l’altra perquè la gent sigui agraïda. La segona teràpia té els seus orígens en una filosofia anomenada naikan, desenvolupada per Ishin Yoshimoto. El naikan recorda la gent que ha d’estar agraïda per tot. Si estàs assegut en una cadira, t’has d’adonar que algú va fer aquesta cadira, que algú la va vendre i que algú la va distribuir —i tu ets el beneficiari de tot el procés. El simple fet que no l’hagin fet especialment per a tu no significa que no siguis afortunat d’utilitzar-la i gaudir-ne. La idea és que si practiques la part del naikan de la vida constructiva, la vida es converteix en una sèrie de petits miracles, i pots començar a notar tot el que va bé en una vida normal i no les poques coses que van malament.

Vaig treure un full de paper nou i vaig començar la meva nota d’agraïment d’una manera diferent amb les paraules següents: «Estimats pares, tinc tanta sort…».

El més curiós era que com més recordava totes les benediccions, més agraït em sentia i menys trist. En el fons, la mare, com David K. Reynolds, era una psicoterapeuta japonesa.

Mentre escrivia aquest llibre, em vaig trobar amb el meu exemplar de Carol. I a dins hi havia un tros de paper amb una carta que la mare havia escrit:

Tots nosaltres estem en deute amb tothom per tot el que passa a les nostres vides. Però no es tracta d’estar en deute com quan es deu alguna cosa a algú —és que estem en deute amb tothom per tot. Les nostres vides poden canviar per complet en un instant, així que tothom que fa que això no passi, tant és si el paper que hi té és petit, és també responsable de tot això. Amb el simple fet de donar amistat i amor eviteu que la gent del vostre voltant es rendeixi i cada expressió d’amistat o amor pot ser la que marqui tota la diferència.

No tinc la més petita idea de com va arribar fins aquí.