PRÒLEG AL LECTOR

Poques coses m’han estat dictades per l’esperit que m’hagen resultat tan dificultoses de fer com escriure ara els esdeveniments prodigiosos i increïbles que ocorregueren durant els primers dotze dies de juliol de l’any de Nostre Senyor de 1547, sent jo encara jove tendre i inexpert. I en primer lloc, perquè hi ha dins de mi algunes veus que em diuen que no ho faça i que mantinga en secret i ben ocult allò que Déu no volgué publicar, i, per altra part, perquè, tan vell i malalt com estic, dubte en gran manera que puga portar a bon terme aquest meu propòsit. Però, com que contra la força de l’ànima o del pensament —que és imperativa—, poc o gens no es pot anar, em dispose a escriure confiant en la immensa misericòrdia de Déu.

De tota manera, bé crec que molts pensaran que tot allò que ací escriuré no és sinó la natural conseqüència de la imaginació d’un vell i, per tant, cosa digna de reprensió i de poc crèdit. I això no m’importa, perquè, se’m crega o no, potser amb les meues paraules mostraré el camí a molts incauts que, no sabent de la vida ni de les seues moltes maldats, podrien simplement deixar-se arrossegar. I més, que si és voluntat de Nostre Senyor que jo diga alguna novetat, bé sabrà Ell reduir-me a la memòria els passatges i les ventures que encara no han estat escrites, no ja per mi, que aquesta és la primera vegada que prenc la ploma amb la intenció de redactar un llibre, sinó per altres homes de més renom i fama, les obres dels quals són lloables pels seus molts mèrits. Tanmateix, només que aconseguesca de referir alguna cosa útil o profitosa a l’enteniment humà, em donaré per satisfet, encara que això comporte acréixer les meues malalties i, en especial, el dolor intens que m’assetja cada dia més el cap. I per això, en l’any del Senyor de 1615, a l’edat de vuitanta-vuit anys, i en aquest monestir de Trànsit-de-Crist del venerable orde de sant Bru, o de la Cartoixa —i en els termes generals de l’estat de Montdrach, on al present em trobe—, comence aquestes meues memòries o llibre dels fets que m’esdevingueren a mi, don Jeroni Joan Roger i Montmajor, protestant que, en tot allò que diré, voldré escriure la veritat dels fets d’aquells dies gloriosos i d’aquells altres dies plens d’ira, i si en alguna cosa no sembla del tot possible que estiga narrant la veritat, dic que el lector haurà de creure’m amb tota la seua fe, perquè únicament afegiré les inevitables reflexions que, pels molts anys passats des d’aleshores fins avui, són impossibles d’evitar.

Quan em vaig proposar de fer aquest tractat dels portents amb què Déu es dignà manifestar-se a mi, trist inconscient pecador, no pretenia cap altra cosa que mostrar al món com és de gran el seu poder i la seua glòria i, més especialment, com la seua omnímoda presència es materialitzà, un dia darrere d’un altre, en tot aquell negoci meu referit a la mort d’un estimat amic i notari meu. I potser algú pensarà que, en confiar a l’escriptura els innombrables secrets d’aquells dies, no obeesc l’expressa voluntat divina, però, com que només pretenc que aquestes pàgines puguen llegir-se entre els murs d’aquest cenobi, i, certament, no coneixeran mai l’honor de les premses, ni veuran dècimes i sonets encapçalant-les, lloant-me a mi, el seu autor, o lloant-ne el contingut —probablement poc digne de tota reverència als ulls d’aquells que gens entenen de la humana naturalesa i, encara, de la divina—, no correré cap risc, ni contravindré les moltes mercès amb què Nostre Senyor em cobrí. Perquè, com siga el silenci un dels vots d’aquest venerat orde de sant Bru, sóc conscient que, alhora que acompliré la sentència de les Escriptures que diu que ni un sol dels pecats i els actes d’un quedaran sense publicar des del teulat de la seua casa, tampoc no contradiré els desitjós de Déu, el qual, tant i de tan gran manera, s’esforçà per ocultar-los al món i a la seua inquisitiva mirada impietosa i perversa. Bé sap Déu que en tot vull obeir-lo, i si en algun passatge no ho sembla així, sense cap dubte haurà d’atribuir-se al meu poc enteniment o a la meua poca habilitat per referir semblants coses i tan estranyes. Siga Déu de tot servit i done’m força per acabar allò que m’he proposat, i siga, finalment, aquest llibre meu, que és com una seqüència de la missa dels difunts, a honor i glòria seua i de la seua sacratíssima Mare.