VIII

D’una estranya visita que vaig rebre,

i del bitllet que el Roig em féu arribar

Aquell dia de dijous, la meua casa i palau va despuntar tota inquieta, i l’estat sencer. Perquè, per a una vila i comtat com aquells, hi havia massa novetats que suraven en l’aire, i planaven massa anunciades desgràcies sobre els nostres caps. I estant les coses així, se’m fa difícil de creure que el meu pare no tornàs de seguida, si sabia com estava de pròxima l’amenaça de les llagostes, tot i que, òbviament, la qüestió de les noces del meu germà don Joan —que de poc li aprofitaren— es trobava en una fase tan delicada i urgent que calia esperar que la meua família es preocupàs més d’aclarir aquell fet i continuàs les diligències a Xàtiva que no que tingués cura d’aquest seu estat de Montdrach. La bona veritat és que, com dic, tothom semblava, aquell dia, tenir molta pressa i que eren immergits en la resolució de molts afers alhora. De manera que el comtat i tota la comarca se’m figurava un gran formiguer de gents que anaven i venien. I tant al carrer i al palau com als camps, perquè els uns s’afanyaven a voler salvar allò que podien, de les collites del camp —que era ben poc perquè els blats encara no estaven madurs—, i els altres estaven enfeinats a tancar portes i finestres, i tapar forats i clivells de les cases i els corrals, perquè havien dit que les llagostes, que pel dia volaven i menjaven als camps, a la nit, si podien entrar a les cases, no dubtaven a menjar-se els xiquets de bolquerets i els pollets i els colomins i aquells animalets menuts i indefensos que no es podien escapar a les dentetes de les bestioles. La qual cosa, com el lector podrà entendre, m’omplí d’alegria, no perquè volgués que la plaga causàs cap dany als meus vassalls, sinó perquè allò alimentava les meues esperances de veure’m lliure del mort que duia penjant al llom.

Però, per si tot açò no fos poc, hi hagué qui va començar a dir que mossèn Jordi ja ho havia anunciat, allò de la plaga, abans de morir socarrat, i també començaren a dir que més ens valdria a tots que anàssem a pregar a la parròquia i a demanar al bon mossèn que intercedís per nosaltres, i àdhuc, que caldria traure el seu cos i fer una processó, perquè donaven per segura la seua incorruptibilitat i deien que si ell ens havia estalviat la desgràcia de les aigües, igual podria impedir que les llagostes entrassen al terme. A mi, que en el fons desitjava que vinguessen, poca o gens de gràcia em van fer aquells rumors, encara que pensava que ningú no s’atreviria a traure el mort del seu lloc i que les bestioles voladores, si volien anar a València i tota la seua particular contribució, a menjar-se totes les bones collites que allí es fan, no tenien altre remei que passar per Montdrach i fer maldat i, alhora, emportar-se en els seus budells el meu notariet.

Tanmateix, també haig de dir que la idea de la plaga de la llagosta, com en la meua imaginació no es concretava en res material, de cap manera no em llevava la son —pel que fa a les collites i les altres preocupacions dels vassalls—, sinó que només passava ànsia del meu secret negoci, i d’aparentar que no em passava res d’alarmant, davant dels criats i dels esclaus de la casa i, a més, davant del poble, que sense cap dubte vindria a demanar-me consell, com fan sempre amb el meu senyor pare, quan no saben què han de fer. I això dels criats i els servents del palau, ho esmente perquè, també per estranya meravella, cap d’ells no va dir res als meus pares de la meua proppassada malaltia, la qual cosa, si bé es mira, no deixa de ser increïble. Sembla que ningú no havia parlat sobre els dies que vaig passar al llit. Altrament, no podria explicar-se el silenci dels meus familiars. I jo, ara, pense que la vella Nofra, que sempre fou més llesta que la fam i digna filla del país dels negres, havia advertit tothom i prohibí que ningú no ho esmentàs, encara que no sé quins motius pogué donar-hi ni quines amenaces llançà que produïren uns resultats tan excel·lents, tot i que no em costa massa d’imaginar-les.

Però no parlaré, encara, de la plaga, la qual referiré més avall, sinó d’un altre inesperat esdeveniment que em va succeir aquell dia, el qual, com es veurà, fa més l’efecte d’haver estat extret d’algun llibre d’històries antigues i fabuloses que no de la real i veritable existència meua. Per més que he volgut sempre donar-li una explicació, mai no n’he trobat cap altra que el fet d’haver estat el determinant perquè després, ja en la nit, rebés una notícia de gran interès per als meus plans.

I és que, al matí, poc abans de l’hora de dinar, Miquel, el català, em digué que un home em volia parlar, i que era sobre un gran negoci que em convenia molt i que amb ell podria alliberar-me de molts greus pesars. Jo, com hom pot ben suposar, vaig creure que es tractava del Roig, o d’algun altre que per ventura s’havia assabentat de la meua acció, perquè, de negocis que em poguessen interessar granment, aquell n’era l’únic. Tanmateix, no fou així, encara que jo, confós per les paraules de Miquel, li vaig dir que el rebria, i que el fes passar. De manera que als pocs instants aparegueren al meu davant un homenet de pell bruna i la que semblava la seua muller —com amb tot efecte ho era—, una bella dona de poca altària i amb el ventre unflat, la qual segurament esperava un fill i per això tenia tota la traça d’una dona prenyada, encara que no comentaren res d’aquell particular. I en entrar, em donaren la benedicció i s’agenollaren als meus peus.

Jo, els vaig fer posar-se drets i els vaig dir que em diguessen quin assumpte els hi portava, i l’home, a qui deien Ricard d’Egipte, em digué que era el nét del duc d’Egipte Menor, i que la seua família feia molts anys que havia abandonat el seu país i els seus estats, per tal com els moros els havien fet fugir de les seues cases, i que, si Déu volia, havia arribat el temps de tornar-hi, per a la qual empresa esperaven rebre el meu ajut indispensable, i que ells, fiats de la veu i fama pública que corria per aquest Regne de València sobre la noblesa de tots els de la meua família, i especialment del meu senyor pare i dels seus fills, havien vingut a la meua presència esperant que jo els seria favorable en tot i per les raons poderoses que tot seguit em participarien.

Un altre home més experimentat i docte que jo en qüestions de govern no hauria dubtat ni un moment a fer-los eixir d’allí i acabar la cosa abans de deixar-la començar. Però, tal vegada per la meua molta jovenesa, o tal vegada perquè allò formava part dels prodigis que des de feia uns dies s’abocaven sobre mi —i encara se n’havien de produir més, com es dirà—, jo no vaig saber reaccionar de manera enèrgica i els vaig deixar parlar al seu plaer, cregut que d’allò podria extraure fama i glòria per a la meua persona i la família meua, ja que el nét d’un duc desheretat de terres llunyanes ben bé em semblava un hoste digne d’un casa com la meua. I això que jo ja sabia que els bohemians no són gent de fiar, ni menys encara són persones a qui es puga donar alberg. Però aquell homenet, tan ben vestit com anava, a la turca, i polit i ben pentinat, amb belles joies d’or i un barret a la italiana, en res no em semblà sospitós; ni la seua esposa tampoc, que anava galana i ben agençada, en forma de noble dona i vestida també a la turca. I si amb aquests detalls no hi hagués prou, l’homenet em va mostrar un pergamí amb estranyes lletres bohemianes i en llengua d’aquell país, on deia que es contenia el reial privilegi del rei d’Egipte Menor que atorgava als seus predecessors nombroses terres i castells i substancioses rendes, que havien de pagar, cada any, més de tres mil dos-cents vassalls.

I així, confiat de totes aquelles proves oculars i escrites, i creient que tenia davant meu les nobles persones hereves d’un ducat, els vaig fer seure i els vaig autoritzar a parlar-me, tot incitant-los que em diguessen d’on venien i què podia fer per ells.

Ricard d’Egipte, que no era gens inhàbil en les arts de la conversació, començà, doncs, a fer-me el relat de la seua vida i de la de la seua esposa, que resultà anomenar-se Marianna i era cosina seua. I, com dic, em digué que venien de Barcelona, on havien aprés la nostra llengua, perquè havien viscut molts anys al servei d’un ric home mercader —que s’anomenava Pau Amorós i que comerciava amb espècies—, esperant i confiant guanyar prou diners per tornar a les seues terres. De manera que en la pròspera ciutat de Barcelona s’havien nodrit des de la seua puerícia fins a l’edat del matrimoni, el qual havien contret, com a bons cristians, feia un any i mig. La mala fortuna, però, que sempre roda com vol i poc té en compte els desitjós i la voluntat dels mortals homes, disposà un dia que el ric mercader morís de febres malignes i els deixàs hereus universals i curadors i marmessors de tots els seus béns mobles i immobles, els quals, venuts a l’encant, pujaren la suma de més de sis mil lliures, amb què es trobaren rics i capaços per a embarcar-se i dirigir-se a Alexandria d’Egipte, i encaminar-se després, per terra, al seu país, des d’on havien rebut lletres secretes i molt vertaderes que el rei havia vençut els turcs i els havia fet fora, i havia tornat a la seua pacífica i quieta senyoria tot el regne. Però Déu no havia volgut que acomplissen el seu viatge i davant la costa de Dénia uns corsaris d’Alger havien pres per l’assalt el vaixell on anaven i, robant-los tots els diners i la roba que portaven, els havien fet esclaus, de manera que havien perdut tots els seus béns i la llibertat de les seues persones. I així de desventurats es trobaven quan una tempesta llançà la nau dels corsaris davant de les platges d’Alacant, prop de la torre que hom anomena de l’Aigua Amarga, on, per miraculosa intercessió de Nostre Senyor estalviaren les seues vides, encara que no pogueren recuperar res més que el petit cofre on hi havia guardat el reial privilegi del seu avantpassat i dotze rals castellans.

Certament, la desgràcia no podia semblar major a aquelles persones, les quals, com a desafortunats homes i tristos, començaren a plorar, encara que, amb l’esperança que tenien de mi, i amb la confiança que tenien en Déu, pensaven que tot podria resoldre’s, si jo els ajudava i els deixava fer una cosa que seria en gran profit meu i seu.

Jo, que no podia acabar de veure on volien anar a parar, si no era que els donàs alguns diners, els vaig instar que continuassen parlant. I la dona, amb gentil i graciós gest, començà a fer-ho dient que ella, per la gran experiència que tenia com a bona cristiana, havia volgut venir a aquelles terres de Montdrach on esperava trobar un gran tresor ocult en la meua casa, perquè allí l’havia deixat el seu avi, el duc d’Egipte Menor, quan vingué a demanar ajut a l’emperador d’Espanya per tal d’enfrontar-se al Turc. Però, perquè jo pogués veure que ells desitjaven un gran bé per a la meua casa, em digueren que volien partir amb mi tot l’or i les joies que trobaríem, i que, a canvi de tan grans béns, només els havia de donar certes robes i algunes joies de perles, que tot allò era menester, si volíem conèixer amb exactitud el lloc precís on es trobava el tresor. Llavors jo vaig preguntar com s’havien assabentat ells que a la meua casa i palau hi havia ocult aquell tresor, i ells em digueren que Marianna, la nit després del naufragi, mentre dormia, rebé en somnis l’esperit del seu avi, el qual li ho digué. I aquell mateix esperit, en forma de fantasma, s’havia d’aparèixer i endur-se les robes i joies que jo els donaria, perquè li eren menester per pagar a qui tenia la clau de la porta de l’altre món. Encara, afegiren que allò havia de fer-se amb la major celeritat possible i aquella mateixa nit, perquè el fantasma del duc només podia traspassar la frontera de l’altra vida una nit a l’any, i que si no ho fèiem, hauríem d’esperar un any sencer. De manera que, si la fortuna i la mà de Déu, que sens dubte estava en totes aquelles aventures seues, havien fet que arribassen a temps a la meua presència, els semblava una gran llàstima i pesar que no aprofitàssem l’avinentesa tan favorable i parcial.

Arribats en aquell punt, a mi les coses ja començaren a afigurar-se’m una mica més complicades i més difícils de resoldre que no m’ho havien semblat de bell principi. Perquè, si haig d’admetre la veritat, jo llavors encara els creia fermament i tenia en el cor d’ajudar-los, però, alhora, no em veia amb la capacitat suficient per a disposar de robes i joies de la meua casa, i així els ho vaig dir, i vaig afegir que només podia disposar d’un anell meu propi i d’algunes robes de poc valor, ja que de la resta era posseïdor i amo i senyor el meu pare, el qual es trobava a Xàtiva, però que si volien, podíem esperar-lo, que ell segurament no tardaria molts dies a tornar.

En sentir les meues paraules i veure la bona fe que les guiava, tant don Ricard com dona Marianna em donaren les gràcies amb grans mostres de sinceritat, però afegiren que aquell anell i les robes de què jo havia parlat probablement no serien suficients per al fantasma, i que corríem el risc de perdre-les i que no ens digués, a més, el lloc exacte on trobaríem l’or dels seus avantpassats. De manera que em calia pensar si tenia res més de què pogués disposar lliurement.

Llavors, jo vaig quedar-me en silenci un moment, i com la bohemiana interpretà que jo dubtava de les seues afirmacions, fent bella cara m’agafa la mà esquerra i em digué que tot allò que m’havien dit no tenia res a veure amb les arts de la bruixeria ni de la nigromància, ni amb cap altra art relacionada amb el dimoni, sinó que ells eren cristians i vers cristians, i que el fantasma només era l’ànima del seu avi, que vagava pels llimbs, i continuaria fent-ho, fins el dia que ells tornassen al seu país i fossen senyors de totes aquelles possessions dels seus, i que era una gran pena no ajudar a trobar la pau i el repòs a aquella ànima cristiana. I encara afegí que, per donar-me una prova més de les veritats que deien, ella, per certes arts en res no diabòliques, em diria la ventura que m’esperava, i em referiria el meu passat i coses que només jo coneixia, i únicament mirant-me la mà.

En aquells moments, ja més interessat per la meua pròpia vida que no pas per les proposicions de trobar tresors i coses semblants, no vaig saber negar-me. I la bohemiana o egipciana, després de dir unes oracions, em començà a parlar del meu passat, i digué que jo havia tingut fins aquells temps una gran mala sort, per tal com havia estat sotmès a l’influx nefast de certa persona de negres entranyes, però que per la mà de Déu me n’havia deslliurat i viuria en gran pau i tranquil·litat, i que ben prompte m’enriquiria d’una manera notable i inesperada, que amb aquells diners arribaria a tenir grans càrrecs a la cort i seria un home de la confiança de l’emperador, i que des d’allà partiria a la recerca de terres per a mi desconegudes, en les quals conquistaria grans estats i seria reverenciat com un poderós senyor o un rei, perquè em veia, certament, una corona al cap, encara que no podia precisar si seria de rei o de què. I també digué que veia al meu costat una bella dona riquíssima i de noble estirp, la qual em donaria molts fills. Tot açò que he referit breument, ara veig que no era res clar ni concret, però aleshores se’m va presentar amb una claredat increïble, i amb la meua poca experiència i saber, m’ho vaig creure tot. Tanmateix, i per dir la veritat, cap de les coses que em digué aquella dona Marianna no s’acompliren.

Després, la dona féu mostra de voler continuar llegint-me la mà, però jo, recelós que trobàs més que no devia, li vaig dir que no volia que em digués més coses, sinó que tornarien a la nit i que ja en parlaríem, sempre que d’aquell negoci no diguessen res a ningú. I que si acceptaven l’anell i una roba de vellut, que jo era content de donar-los-ho, si em deien què més hauríem de fer quan el fantasma ens digués el lloc. Ricard, en aquell punt, tornà a parlar, donant-me les gràcies, i digué que tot era ben fàcil, i que només hauria de tenir preparat un ciri verd de mitja lliura a les dotze de la nit, que en aquella hora ells tornarien i, després d’encendre el ciri, ells dirien certes paraules que els hauria comunicat el seu avi o l’ànima d’aquell, i allà on es trobàs el cofre, la terra s’obriria i jo hauria de baixar i agafar-lo tenint bona cura que no s’apagàs la flama, perquè si s’arribava a apagar, la terra es tancaria de colp i ja no podria eixir fins a tres dies després.

Si allò era tot —vaig pensar—, ben poca cosa era; i vaig dir que així ho faria, i que vinguessen a les dotze per la porta menuda, que jo els obriria en sentir-los tocar. I els vaig dir el toc que havien de fer, per estar cert que serien ells. Ricard i Marianna, en tot es mostraren d’acord i em digueren que els donàs allò que els havia promès, i que se n’anirien a buscar una cova on poder conjurar l’ànima o fantasma i que ja tornarien.

La ment de l’home, que, com ja he dit, fabula en determinades ocasions tan ràpidament que costa de seguir-la i saber per què o per què no va per unes vies o altres, em féu veure que, si els donava l’anell de Descó i eixia malament la cosa, sempre podria acusar-los de la possessió segura d’aquella joia que era del notari i tothom la reconeixeria, i que, si el fantasma del duc se l’enduia, com ningú no la veuria mai més, m’alliberaria d’una delatora prova per un camí ben segur. I a més, si el fantasma ens deia el lloc del tresor, seria tan ric que poc o gens hauria de témer ja els efectes del passat, perquè me n’aniria ben lluny, en passar la plaga que es menjaria el mort, i m’oblidaria de tota aquella història.

Així doncs, pensant aquelles coses, vaig pujar a la sala on era el meu notari, notòriament unflat, amb la seua pudor insuportable i la seua descomposta figura i, àdhuc, aquell seu color malsà i hòrrid, i vaig intentar traure-li l’anell del dit. Però com que la joia es resistia a la meua voluntat, perquè les mans estaven també unflades, vaig haver d’agafar el coltell amb el qual l’havia foradat i li vaig tallar el dit. Aquella mutilació, ràpida com si fos un botxí escapçant un condemnat, no em preocupà gens, ni vaig sentir llàstima, sinó que una vegada aconseguit l’objectiu, me’n baixí a la meua cambra i, agafant de la caixa gran una roba de vellut carmesí que mai no em posava, perquè estava un poc vella i usada, i després de torcar l’anell, que estava una mica untat, vaig tornar on havia deixat els bohemians.

Dona Marianna, en veure la roba, l’acceptà de bon grat, però en veure l’anell em digué que no el volia, perquè sabia de cert que aquella joia no li agradaria al fantasma o esperit del seu avi, car algú que l’havia portada havia mort de manera espantable. A mi, aquelles paraules seues em deixaren capficat, perquè no podia saber com coneixia aquella egipciana, si no era per males arts, el passat de l’anell. Jo, tanmateix, vaig insistir-hi, dient-los que l’or era bo i de bona llei, i que no sabia que l’hagués portat ningú que hagués mort en batalla o de cap manera violenta. Però, no obstant la meua insistència, ella s’hi va negar i digué que s’estimava més unes quantes monedes d’or, si no podien ser cap altres joies de perles o com fossen, perquè serien més del gust del fantasma que no l’anell que jo tan cruament havia arrancat del meu Desconet.

Llavors vaig començar a creure que allò no era altra cosa que burla, i que aquells que semblaven senyors no eren altra cosa que poc hàbils estafadors, però també vaig pensar que no podia fer res, sinó que em convenia de donar-los els diners i que se n’anassen per on havien vingut, i ben aviat, perquè si la gitana continuava escodrinyant la meua vida, podia descobrir per les seues males endevinacions el meu secret i, doncs, crear-me moltes tribulacions i perills, la qual cosa Déu no permeté. Per tant, els vaig donar el que m’havien demanat i vaig considerar, quan se n’anaren, que allò no era sinó un altre dels prodigis d’aquell temps estrany en què vivia, la finalitat del qual no tenia aleshores gens clara. Ara, després de tantíssims anys, l’episodi no em sembla altra cosa que una mostra més de la voluntat divina, perquè, com es veurà tot seguit, si no hagués estat per aquella venturosa vinguda dels egipcians Ricard i Marianna, algunes coses que van esdevenir-se no haurien succeït. I la primera, aquella mateixa nit. De manera que, pensant-ho bé, la seua visita no pot desvincular-se de cap forma de la marxa dels esdeveniments d’aquells dies i en relació directa amb el meu acte criminal o còmplice i la seua posterior resolució a satisfacció meua i a l’empara de Nostre Senyor i de la seua sacratíssima Mare, Senyora Nostra, i amb la protecció especial de santa Constança.

Tota aquella vesprada, i encara que suposava que no tornarien, la vaig passar cercant per la casa un ciri verd de mitja lliura, el qual va ser impossible de localitzar, tot i que li’l vaig demanar a Nofra, que sempre tenia a la seua cambra un munt de coses inservibles i insospitades. Però, com ja dic, va ser impossible trobar-lo, de manera que, en comptes d’aquell, en vaig aconseguir un altre del mateix pes però groc. Ja no recorde quines altres coses passaren aquell dia, si exceptuem que tots anaven i venien i l’excitació creixia i tothom donava per segur que allò que s’acostava era la fi del món o poc menys. Sé, però, que es començaren a dir misses sense parar i hi vaig haver d’anar a una, perquè no és bo que els vassalls creguen que el seu senyor no els fa costat en els temps de les desgràcies; i també recorde que aquell dia no es va dir el rosari a la capella del palau, perquè estic segur que a l’hora del rés el sagristà de la parròquia de Santa Maria de Montdrach, en un moment que el vaig veure, a la plaça, em va dir que tots donaven per cert que traurien el cos de mossèn Jordi, i que a mi em correspondria anar darrere seu, com a senyor, si no tornava el meu pare; i que només el beneficiat mossèn Joaquim s’hi oposava, perquè volia que traguessen santa Constança, amb el meu permís i autorització, cosa que era impensable.

La bona qüestió és que en arribar la nit, i després de sopar, jo encara no les tenia totes; ni sobre els bohemians, dels quals m’informà Miquel que ell no els coneixia de res sinó que s’havien adreçat a ell per tal com algú els havia dit que era català i ells venien de Barcelona, ni sobre la meua projectada maquinació per tal de desfer-me del meu amic mort. De forma i manera que, si per una part esperava la vinguda de les llagostes per tal de posar en marxa el meu pla, d’altra banda temia que tornassen els d’Egipte, assabentats pel dimoni del meu mal secret i amb la intenció de traure’m diners o joies. Per tant, insegur de tot com estava, i així les coses, vaig decidir esperar una novetat o altra al pati de la casa, assegut vora la porteta menuda, per on havia dit als bohemians que cridassen a una hora fixa. I mentre vaig ser allí, no vaig veure ningú de la casa, com si de sobte se n’haguessen anat tots a un altre món, o a dormir, tranquils i refiats, exempts del tràfec de tot el dia. Només Mateu, també com una ànima en pena, em va venir, dient que no havia de fiar-me d’estranys, sinó que ell estava allí per a servir-me, i que la seua esposa no va ser res per a ell, que en aquell temps que va estar casat, ni un sol dia la va tornar a tocar, des de la nit de noces, i que mai no ho hauria fet per res del món. Jo, supose que una mica entendrit per aquella mostra de lleialtat abusiva que sempre tenia la virtut de manifestar de forma sobtada, li vaig dir, més benignament que altres vegades, que em deixàs sol, perquè no el necessitava, i que tot allò ja ho sabia jo, i que si volia qualque cosa d’algú, a ell, seria el primer a dir-li-ho perquè massa bé coneixia la seua bona voluntat i afecte, i que no dubtàs que seguia sent el meu escuder més estimat, sols que el món no perdonava certes coses i jo, llavors, tenia necessitat d’estar sol, allí, perquè havia de resoldre un negoci que importava molt als afers meus i de la meua casa. Mateu, doncs, resignat amb les meues paraules, accedí de bon grat a anar-se’n i jo, pres per la calor i el bon profit del sopar, no vaig tardar molt a adormir-me, i així em vaig estar fins que vaig sentir que per la porteta cridaven, i exactament amb el toc acordat, i donaven la veu acordada.

D’un salt em vaig plantar darrere de la porta i vaig obrir, esperant veure els bohemians. Però, d’una forma tan ràpida que em va estar impossible saber qui era, un home sense llum i emboçat em lliurà un bitllet alhora que em deia «Déu vos guard». La nota, com vaig poder comprovar després, no provenia de don Ricard i la seua esposa, sinó que la signava el Roig i anava adreçada al meu pare. Tanmateix, com en lloc seu en aquella avinentesa em trobava jo, no vaig considerar que fes malament de llegir-la, així que d’aquella atzarosa manera em vaig assabentar de com el Roig feia saber al meu pare que el nostre notari Carles Miquel Descó havia estat trobat, mig colgat, en una sequia, prop de Bicorb, on l’havien descobert uns cristians nous, i que si algú volia anar a reconèixer-lo, ens advertia que ja estava un poc podrit i que no tenia les vergonyes, que manifestament es veia que li les havien tallades, i tampoc el cap, el qual encara no havien pogut trobar; i que l’havien reconegut perquè en tota la comarca no sabien d’altre home que faltàs de casa sinó Descó, i que per la seua traça i altària bé es coneixia que era el notari. Després li feia saber que més valia que no ho digués a la justícia ni a ningú, i que ell mateix ja el portaria i el soterrarien on el meu pare digués, perquè no convenia commoure els ànims, ja que ell sabia de cert que l’havia mort el Reiet, que era un bandoler morisc d’aquelles contrades, i que si aquell sabia que el meu senyor pare manava posar preu al seu cap o captura, havia de donar per segur que no ens escaparíem sense que ens fes gran malany i destorb, i que aquell mal cristià renegat no dubtaria a matar algú de la meua casa, sempre que pogués.

Jo, absolutament ocupat des d’aquell moment a dirimir què havia de fer, a la vista d’aquelles noves em vaig oblidar per complet dels bohemians i els seus embolics de fantasmes i tresors, de manera que, encara que vaig passar moltes hores d’aquella nit sense dormir, pensant i repensant, no vaig sentir que cridassen a la porta per segona vegada. Tot i que és possible que ho fessen quan jo dormia. No ho sé, ni ho he pogut esbrinar mai amb certesa. Però tampoc no crec que tornassen, sinó que probablement se n’anirien a contar la mateixa història a algun altre. La bona veritat és que mai més no vaig saber d’ells i allí estava jo amb el bitllet del Roig, que havia arribat a les meues mans i no a les del meu senyor pare, a causa de la venturosa vinguda de Ricard i Marianna, als quals, per allò, sempre els estaré agraït. Perquè hom pot bé creure que, si algun criat hagués rebut la lletra del Roig, l’hauria feta enviar al meu pare, a Xàtiva, i potser jo no n’hauria sabut res, i les coses, segurament, s’haurien esdevingut d’una altra manera ben distinta. Aquella notícia, en efecte, m’assegurava l’existència d’un cos que presentar al món com el del meu notari i, d’aquella forma tan convenient, aturar per sempre més totes les investigacions i informacions d’ofici que ja havien iniciat els encarregats de la justícia.