XII

De la resolució i darrera jornada d’aquells dies de juliol

Aquell matí vingueren a veure’m, en eixir el sol, el justícia, Joan Argent, àlies Cap de Teula, i els jurats de Montdrach, i em digueren que havien acordat en consell, la nit anterior, i a la vista de com anaven les coses, traure el cos de mossèn Jordi del Castillo en processó, per tal d’anar als quatre cantons de l’estat dels Roger, que incloïa Montdrach, les Eres, la Font Negra i la Vilanova, i beneir els termes i conjurar les llagostes, tal com sabien per informacions fidedignes que havien fet en altres parts del present regne de València. I digueren que allò ho feien perquè sabien que per decret pontifici les incorruptes despulles de santa Constança, antecessora meua, que es conservaven i es conserven a l’ermita del Crist de la Providència, no podien traure’s sota cap concepte, si no ho autoritzava el meu senyor pare, i que com enviar-li un missatge i esperar la seua resposta ens podria fer perdre massa temps, havien pensat que les proves de bona vida i santa mort del rector serien suficients per espantar la plaga.

Quan ho vaig sentir, no vaig saber què contestar, perquè a mi, el fet de traure aquell cos carbonitzat em semblava del tot inútil i, fins i tot, un acte abominable, si no hi tenien cap permís escrit del senyor arquebisbe don Tomàs de Villanueva o d’alguna altra alta instància eclesiàstica; però, com que a la fi allò no podia entendre’s sota cap concepte com a decisió o manament meus, sinó que ells ja ho havien deliberat i acordat, no m’hi vaig poder oposar i els vaig dir que assistiria a la processó, si volien, perquè a mi, com a qualsevol d’ells o més, m’interessava que la llagosta no fes cap malany a les collites.

Tanmateix, i per certificar-me de les seues diligències i intentar dissuadir-los del seu encabotament, els vaig dir que, al monestir de Trànsit-de-Crist, hi havia altres relíquies, i que potser era millor traure aquelles i deixar en el seu lloc el cos del rector. A la qual insinuació contestaren que ja havien informat mossèn Joaquim, el beneficiat, de tota la qüestió, i que, així mateix, havien enviat a buscar el rector de la Roca i que ja devia estar de camí, i que els frares prou farien pregant que les llagostes no se’ls menjassen les collites de les seues terres, però que, si aquella era la meua voluntat, ells els convidarien a assistir a la processó i els dirien que podrien portar totes les relíquies que volguessen, i encara, que, com que la processó per força havia de passar prop del monestir, hi anirien a fer estació, si ho tenien a bé, perquè els de la confraria del Roser ja ho havien dit a un dels jurats, a qui deien Gregori Benavent, que en aquell any era confrare major. Llavors, en veure jo que ho tenien tot pensat i ben pensat, i que aquella mesura gaudiria sens dubte del favor del poble, ni tan solament se’m va ocórrer d’oposar-m’hi amb altres raonaments, ans bé només els vaig dir que em diguessen a quina hora certa seria la missa i la processó, perquè tota la meua casa hi aniria. I ells contestaren que ja m’avisarien, perquè això encara calia resoldre-ho, i no se sabria de manera segura fins que mossèn Francesc Garcia, el rector de la Roca, hi arribàs, perquè aquell havia d’encapçalar els oficis i la processó, com a rector i gran amic de mossèn Jordi; i també afegiren que havien acordat que, a expenses de la vila i comtat, es repartiria cera a tots aquells que acudissen i ho demanassen, i, en darrer lloc, que jo faria bé instant a participar en la funció els moriscos de la Vilanova, la qual cosa, amb tot efecte, vaig fer.

Després d’anar-se’n el justícia i els jurats, vaig decidir que el millor potser era donar part al meu senyor pare de com anaven les coses pel comtat, i quines havien estat les meues actuacions, i, al mateix temps, informar-lo de com havia estat soterrat el notari Descó i pregar-li que no tardàs molt a tornar, perquè prou que era menester per al bé de tots. Així doncs, me n’aní a la biblioteca i, havent pres paper i ploma, vaig començar a escriure-li una lletra en què li ho referia tot, ben detallat i sens ometre res, per si en cap moment les coses se n’eixien de mare i aquell paper podia ser pres com a prova testimonial de la meua no-participació en la decisió de traure el mort, o, encara, en totes les altres coses i negocis d’aquells dies.

Però, mentre escrivia al meu pare, vingué Nofra a la porta, la qual, fent bella cara i uns ullets que mostraven gran plaer, em digué:

—Senyor, ja sé com ho farem per tal de desfer-nos dels ossos del notari, si teniu a bé de mostrar-me’ls i jo els puc veure i corporalment tocar.

Les seues paraules, que foren poc més o menys les que acabe d’escriure, em feren creure que anava a fer qualque conjur que faria desaparèixer l’ossam, de manera que li vaig dir que no es preocupàs i que em digués on volia que li portàs els ossos, que de seguida els hi tindria, perquè jo no volia que estigués allà dalt, sola i fent bruixeries, per si de cas cap altre servent ho sentia i obria la porta i donava la veu i es descobria tot.

—No, senyor. Només vull veure’ls i sospesar-los, per saber si podré carrejar-los, perquè ja no tinc les forces que tenia quan era jove, i dubte que puga portar-los sobre mi molt de temps, si molt pesen.

Allò em deixà una mica estranyat, però com que vaig entendre que la vella ho devia tenir tot ben calculat, com era el seu costum, vaig deixar la lletra per acabar-la més tard i li vaig dir que em seguís, i que no havia de patir d’allò, sinó que jo mateix l’ajudaria a portar-los on calgués.

—¡Ai, Senyor! ¿I com m’ajudareu, si vós heu d’anar enmig de la processó?

—¿Què dimonis dius, de la processó i de totes aqueixes bogeries? I, encara que jo vaja a la processó, ¿no podem fer-ho en un altre moment?

—No, senyor, perquè la processó ens ve que ni pintada, per posar fi al vostre negoci, sempre que no siguen molts els ossos, ja us ho estic dient. Anem, anem a veure’ls, i feu-me cas, que la vostra negra no s’equivoca mai, en aquestes coses, i he vist ben clar que aquesta processó no es fa sinó per vós.

A mi, aquelles paraules se’m feien difícils d’entendre i no m’aclarien res, sinó que cada vegada ho veia tot més embolicat, però li vaig dir que vingués amb mi i que allà dalt ja m’ho acabaria de contar tot.

En arribar, i quan va veure el que quedava dels ossos de Desconet, va dir que beneït era el Senyor totpoderós, que havia fet que només hi haguessen aquells pocs ossos, perquè estava segura que podria portar-los fins on els havia de dur.

—Digues on vols portar-los, Nofra, i com ho faràs perquè ningú no et veja i sospite. A més, ¿no saps que ja fa uns quants anys que no has eixit pel terme, i que si et veuen anar-hi, i més encara en aquests dies que estem, ràpidament pensaran que vas a fer alguna cosa digna de càstig, o que vols fugir, i que et descobriran i que això serà la nostra ruïna, la teua i la meua?

—Senyor, per això precisament ens ve bé la processó. Perquè jo m’amagaré aquests ossos entre les faldes, i on em càpien, i aniré a la processó, que serà la més gran i bella de totes les que hem vistes, perquè diuen que hi anirà tot el poble i tots els frares del monestir assotant-se. I amb tant d’enrenou, ¿penseu que algú passarà ànsia d’on puga haver anat Nofra uns instants, si abandone la processó quan passem prop del femer del camí de la Font Negra? I és que he pensat molt i he descobert que, certament, cap altre lloc no correspon a aquests ossos que aquell on llancen animals morts i és ple dels seus ossams. Entre tanta calavera d’ase i conill, ¿qui descobrirà aquesta del vostre senyor amic, si la faig en quatre trossos i la deixe ben amagada, entremesclada amb les altres?

I la negra se’m quedà mirant fixament, esperant la meua resposta. Jo, però, lluny de contestar-li, vaig començar a relacionar les paraules de Nofra amb les meues pròpies reflexions sobre la conveniència, o no, de fer eixir aquells ossos de la meua casa i, especialment, sobre la possibilitat de trobar-los una altra destinació que no fos la desaparició progressiva entre aquell munt de despulles d’animals, algunes de les quals encara devien estar per podrir, i amb centenars de corbs picant-les insistentment i menjant-se-les. Tanmateix, si bé es pensava, aquell barranquet innominat, prop del barranc del Gorg, era el lloc on més desapercebuts passarien aquells ossos, i més encara perquè de tan blancs com estaven semblaven haver estat al sol més de vuit o deu anys, i si algú per atzar els descobria, sempre es podria al·legar que ja feia massa temps que estaven allí, i que no sabíem de ningú que hi hagués perdut l’esquelet —per dir-ho així—; i, menys encara, es podria relacionar allò amb el notari, ja que aquell estava soterrat al vas de Santa Maria i amb testimonis fefaents i dignes de crèdit i molt honrats. Per tant, després de pensar tot allò i mentre l’esclava encara em mirava amb els seus grans ulls negres, li vaig dir:

—Està bé, Nofra. Però —i vaig pensar en un possible inconvenient— si algú et pregunta on vas, o per què ens deixes, ¿què contestaràs?

—¡Ai, Senyor! Poc sabeu de les dones i de les seues arts per a enganyar el món. Si algú em diu on vas, li diré que res li importa, i que vaig a pixar o a fer de cos, perquè no em trobe bé —i rient, afegí—: ¡I no patiu, que no em vindran darrere, a veure si és veritat i rebre’n acte!

Unes hores després d’aquella meua conversa amb Nofra, un dels jurats, a qui deien Garró, vingué a dir-me que mossèn Francesc, el rector de la Roca, ja havia arribat a Montdrach i que volia dir missa i començar la processó de seguida, perquè s’acostava el migdia i si havíem d’anar als quatre cantons dels termes de l’estat, la calor se’ns faria insuportable. També em digué que el beneficiat del Crist, que era gran amic de mossèn Jordi i era qui tenia cura de l’ermita de la Providència, on descansava la meua santa antecessora dona Constança, havia dit que no li semblava bé traure el mossèn mort, i sobretot perquè ningú no sabia en quin estat es trobaria aquell cos. Perquè, clar, podia ser que hom trobàs un podrimener de cucs, i això, per molt sant que fos mossèn Jordi, poc o gens podia edificar les ànimes de la gent. I, en resum, que el jurat em deia que anaven a obrir el vas i inspeccionarien el rector en gran secret; que hi baixarien mossèn Francesc, mossèn Joaquim, el beneficiat i el justícia, i s’assabentarien de com estava; i que, si jo volia anar-hi i baixar amb ells, ells ho tindrien a bé i es donarien per pagats.

A mi, i amb tota sinceritat ho dic ara, no m’abellia gens veure més cossos morts, corruptes o no, en aquells dies, i els vaig contestar que com la meua experiència en aquelles matèries era nul·la, m’atendria en tot al que diguessen i dictaminassen ells i que donaria per vàlides les seues decisions, encara que si hi havia processó amb el mossèn, hi aniria, encara que si finalment decidien no traure’l, hi aniria també, i que d’allò no els calia dubtar, perquè jo en tot volia fer com hauria fet el meu senyor pare. I vaig afegir que si no havia suggerit l’eixida de la meua santa familiar era perquè, com tots ben bé sabien, cap jurisdicció no tenia sobre aquell negoci, malgrat que la situació era tan greu que semblava de justícia fer tot el possible per guanyar la intercessió dels sants, que manifestament era necessària. Garró, en sentir allò, em regracià la meua bona voluntat i se n’anà a comunicar la meua resposta al justícia i als mossens.

I, per a gran meravella dels oïdors, haig de confessar que l’estat en què trobaren el cos del rector fou, de totes totes, ben satisfactori, tant per als representants eclesiàstics que eren presents com per al justícia de la vila i comtat, per la qual cosa es decidí de traure’l i, quan encara no hauria passat bé mitja hora des que se’m notificà la seua darrera determinació, es tocaren les campanes, convocant a missa. El seu soroll s’espargí per tota la vall i tot l’estat, i amb el seu repic clar i insistent, monòton però harmònic, semblaven esforçar-se per transmetre al món la bona nova de la processó i, encara més, perquè des del mateix campanar on havia mort mossèn Jordi s’anunciava la seua miraculosa gesta. Les llagostes, com si aquella clara i bronzina música hagués estat un senyal de revolta, alçaren el vol en totes direccions, i durant més d’una hora, ço és, mentre es digué la missa i començà la processó, es varen mantenir volant en amples cercles que es condensaven més o menys però que, extraordinàriament sostingudes pels vents de ponent, que no cessaven, en cap moment no es deixaren caure sobre les nostres terres o persones.

Però, tornant a l’assumpte del cos de mossèn Jordi, quan el vaig veure, certament em quedí una mica impressionat, perquè, si bé Déu m’havia fet la mercè inaudita de transformar el meu mort en pa, igualment prodigiós em semblava que hagués convertit el cos del rector en fusta carbonitzada, talment com quan a la llar crema un cabiró de garrofer; i, arribada l’hora d’anar a dormir, se’l mulla amb aigua i l’endemà trobem la fusta negríssima i lluenta, clevillada per mil punts, però íntegra. Doncs, vull que coneguen tots els qui açò llegiran o sentiran llegir, que aquell era l’aspecte del rector. Tota la seua cara i el seu cap, on no conservava ni un sol cabell a causa del foc del llamp, semblaven de carbó i les seues mans, també. I, cosa encara més digna de notar, la seua grandària en res no diferia de la natural de la seua vida, perquè no s’havia unflat gens.

De manera que, exhumat aquell cos, i amb les naturals mostres de devoció que allò provocà, tot Montdrach semblà oblidar-se de les llagostes, i encara hom començà a dir que el sol fet d’haver tret el mossèn les havia fet alçar el vol i que si encara no se n’anaven era només perquè volien esperar-se a veure’l i fugir-li com es pot fugir al dimoni. La veritat és que ningú, excepte els ja esmentats i possiblement algun altre, no l’havia vist, perquè, encara que se sabia que havia estat tret, l’església estava tancada a pany i clau i hom m’esperava per tal d’obrir-la al poble. Per tant, com jo ho sabia, i en sentir el rebombori que s’armava a la plaça, no vaig voler tardar més i em vaig vestir amb les meues millors robes, tal com corresponia a l’ocasió; i després de dir a Nofra que confiava plenament en ella, vaig eixir de casa per la porta gran, seguit pel majordom, els escuders i els lacais i totes les dones de ma casa, i entre ells Nofra, que s’havia entestat a portar el coixí de vellut sobre el qual jo m’havia d’agenollar, a fer les oracions a les creus del terme.

Els vassalls, lliures il·lusòriament i de manera transitòria de les llagostes, que volaven a gran alçària, ennuvolant el sol de tant en tant, i contents per la lògica alegria que transmetien les campanes, com si el miracle ja s’hagués fet, m’aclamaven a grans veus i llançaven vítols i aplaudien el meu pas, totes les quals coses i manifestacions eren certament del meu grat.

En arribar a la porta de la parròquia de Santa Maria, els mossens i els escolans eixiren a rebre’m i, després d’encensar-me, vaig penetrar en el temple, el qual conservava, com calia suposar, la seua frescor habitual, exempt de la calor d’aquell juliol ofegós. L’església aquella, per a mi, reunia en aquell moment totes i cadascuna de les condicions que caracteritzaven el cel en la meua ment, un cel, d’altra banda, ben diferent del cel que havia arribat a configurar la mort del notari i el buit extern i intern d’aquella cambra on jeia la nit del seu traspàs. En aquell cas hi havia l’olor d’encens, que és sens dubte l’olor de Déu, de la suor de Déu; hi havia l’orgue, que em saludava com si els àngels músics de la porteta de l’Hospital de Xàtiva em rebessen; i tothom, de l’altar a la porta, cantava el Te Deum agraint la meua arribada. I en asseure’m al setial del comte, a qui representava i suplantava, vaig saber que Déu, una altra vegada, es manifestava als meus ulls mortals i com mai després d’aquells dies no ho ha tornat a fer. Ni tan solament ara, quan dedique tota la meua vida i l’existència a la seua veneració, en aquest monestir i casa on habite, tot i que mai no he rebut els ordes, que de poc m’aprofitarien, sent la meua edat tan avançada com ho és.

Llavors, i encara de manera imperfecta, vaig poder veure per primera vegada la cara i les mans de mossèn Jordi, les quals havien estat descobertes per tal que tots poguessen contemplar la transformació de la seua carn. I la meua noble casa i jo l’obsequiàrem amb un bell cordó d’or, dels més valuosos que jo posseïa per llegat exprés i testamentari de la meua àvia dona Anna. El cos del rector, en aquell cas, es trobava sobre les andes de plata del Crist, que per a aquesta avinentesa s’havien habilitat en forma de cadafal, i estava tot circuit dels més grossos ciris de cera blanca que s’havien pogut trobar, de manera que aquell túmul funerari estava tan ben ordenat i es mostrava tan bell, si hom tenia en compte la celeritat amb què s’havia edificat, que era cosa de gran expectació. I el beneficiat, amb una escaleta, pujà i deixà sobre el coll del cos mort el meu present, amb la qual cosa millorà notablement la seua aparença i es realçà la bona composició de les seues vestimentes.

La missa concelebrada, cantada com corresponia a aquelles pregàries que es feien i remembrança del mort sant, fou de les més belles que jo puc recordar, i tots ploraven de pura pietat quan en el sermó es parlà de les grans i diferents obres de bon cristià que féu mossèn Jordi i de la seua virtuosa mort, i, una vegada acabada, tots es disposaren per iniciar la processó, que es féu en l’orde següent. Primerament anava la creu de plata que trobà santa Constança, la qual era portada per un home jove que es deia Josep Cases, perquè pesava molt, que era massissa i gran. Després anaven els xiquets i les xiquetes de curta edat, vestits com a innocents, amb corones d’espines al cap; i anaven descalços i amb creuetes de fusta en les mans. Després s’afegiren els frares cartoixans, que anaven tots també descalços i alguns amb corones d’espines, com els infants, i altres disciplinant-se disciplina seca i de sang i altres penitències. I els frares havien portat la seua creu i havien tret una relíquia de sant Miquel, que era una ploma de l’ala d’aquell arcàngel, la qual tragueren per tal com creien que, si les llagostes eren animals de l’aire, aquella ploma tindria sobre elles més poder que cap altra relíquia d’os o de pell. I tots aquests frares anaven cantant el psalm del Miserere, el qual no cessaren de cantar en tant com durà la funció d’aquella rogativa. En acabant dels frares, que eren en nombre de més de cinquanta, anaven els meus escuders i els altres homes de la meua casa portant les andes de plata sobre les quals descansava mossèn Jordi amb el meu bell cordó d’or, i a continuació anava jo, acompanyat de Nofra, que em duia el coixí, com ja he assenyalat adés. Darrere meu venia mossèn Francesc, amb un crucifix a les mans, i després els homes del poble que duien la imatge del Crist de la Providència en unes andes de fusta també molt belles i daurades d’or de bandereta amb moltes flors. I darrere d’aquests, el beneficiat mossèn Joaquim, també amb una creu a les mans. Després anaven el justícia i els jurats i, seguint-los amb grans mostres de dolor, tot el poble generalment i les dones, les més descalces, que portaven tots ciris encesos. I, en darrer lloc, feren anar els moriscos de la Vilanova, als quals els digueren que si la llagosta se n’anava, també els beneficiaria a ells, i així, que calia que acudissen per obligar més Déu, Senyor Nostre. Mai, en la història de Montdrach ni d’aquell estat, no es recordava un dia semblant, de tanta pompa i esplendor en una processó, que era cosa de veure.

Les llagostes, en aquells moments, encara volaven molt altes i, tot i que tapaven el sol, la calor era tanta que tots suàvem de manera excessiva. Jo, com qualsevol d’ells, em sentia amerat de suor, com si m’hagués banyat. O com si, en començar a ploure un capvespre, mentre caçava a la serra, hagués tornat, pressut, esperonant el cavall per tal de fer-lo córrer més ràpid. I, en certa forma, tots esperonàvem també els cavalls, perquè la processó, que eixí quan ja era migdia, anà ràpida al primer cantó dels termes, que fou el que confronta amb la Roca. Després havíem d’anar encara al de la Font Negra —i llavors passaríem prop del femer dels animals morts—, al de Tivoles i la Vilanova, i al de Trànsit-de-Crist, que era als peus de la muntanya del Dragó, la qual no és sinó el fruit de la gesta del primer senyor d’aquestes terres que pertanyia a la meua família, i que és de tots ben coneguda.

Però, els esdeveniments foren uns altres, i ben diferents i impensats. I és que, en arribar al primer cantó dels estats, allà on hi ha la creu de la Roca, tots descansàrem un moment i mossèn Francesc digué que calia que hom conformàs un altar amb el Crist i el cos sant, i així es féu. Els homes del poble deixaren les andes on portaven el santíssim Crist de la Providència davant de la creu del terme, els meus servents deixaren als seus peus el cos de mossèn Jordi i jo em vaig agenollar al seu davant, en pregària; al meu costat dret estava mossèn Francesc i al meu costat esquerre, mossèn Joaquim. I aquells començaren l’exorcisme Contra lacustas alhora que tots començaven a entonar, a cors i baixet, el psalm del Miserere.

I així, la funció i el seu ordre s’esdevingué la cosa més prodigiosa i inaudita de totes les que fins en aquest moment he escrit ni relatat, ja que les llagostes, en sentir les veus del rector i beneficiat, i talment com si fossen capaces d’entendre-ho tot, abandonaren el seu vol circular i altíssim i, tot formant un gran cercle, primer, i, després, una mena de gran embut, com aquells que s’usen per trascolar l’oli, es llançaren sobre nosaltres. No és fàcil de referir quina va estar la confusió que es creà, ni la sensació tan intensa de por i angoixa que tots mostràrem. Perquè, les llagostes, a les quals alguns dels presents ja s’havien acostumat a sentir sobre el cap o les robes, en comptes de llançar-se i quedar-se sobre la terra o sobre nosaltres, giraven i giraven, sense perdre el vol i produint el més estrany soroll que jo puc recordar i que en memòria d’homes pot trobar-se. Recorde amb suficient nitidesa que els mossens fugiren espantats i que jo, intentant ajudar Nofra a posar-se dreta, que estava al meu costat també agafant el coixí, em vaig quedar sol, amb l’esclava, envoltat dels maleïts animalets, els quals amb la seua increïble força i densitat acabaren fent-me girar sobre mi mateix unes quantes vegades i, a la fi, m’expulsaren d’aquell cercle que formaven i que anava estretint-se cada vegada més. I la meua eixida, que fou providencial en certs aspectes, no ho fou tant en altres, perquè en llançar-me fora, em vaig colpejar amb una pedra al tòs i vaig perdre els sentits i el record. De manera que durant uns instants no vaig tenir consciència de la realitat, i gràcies que mossèn Francesc i mossèn Joaquim —que en glòria estiguen— m’agafaren i m’apartaren de l’embolic de les llagostes i, després, amb l’aigua beneïda que portaven, em reanimaren i vaig poder tornar en el meu natural seny i record.

De manera que, quan de bell nou vaig poder obrir els ulls i vaig tenir la suficient capacitat per tal d’entendre allò que passava, vaig veure com les llagostes acabaren formant un remolí de vent fortíssim i que, en prendre el vol —si es pot dir que un remolí pren el vol—, s’aixecaren amb tanta violència que s’emportaren amb elles el cos de mossèn Jordi sobre les andes de plata, les quals no tardaren a caure, de tant com pesaven, quan la cua d’aquell núvol de llagostes estava tan alta com el penell del campanar de Santa Maria. Però, ni caigué el cos carbonitzat del rector ni la pobra de Nofra, a la qual, i sense que ningú no ho advertís fins aquell moment, també se l’havia enduta la nuvolada de les llagostes, carregada com anava amb els ossos del meu notari. I jo, que en tot açò vaig veure de seguida la mà de Déu, encara ho puc afirmar i constatar més, ara, en haver passat els anys. I qualsevol que puga llegir aquest escrit meu així ho farà també, quan sàpia i conega com es va resoldre tot, perquè no acabà amb aquella ascensió de Nofra la història dels ossos de Desconet, no.

Molt al contrari, els ossos de Carles Miquel Descó foren trobats al monestir de Trànsit-de-Crist, on foren deixats per la plaga, en passar per dalt. Encara que açò ningú no ho sap sinó jo i, d’ara endavant, tots els que llegiran aquest llibre, el qual serà —ja ho sé— mil vegades negat i reputat per fals. Però, per no perdre el fil de l’argument, em cal dir que de la Nofra i del cos de mossèn Jordi del Castillo mai més no sabérem res. No foren trobats per les rodalies, ni al meu estat ni als estats veïns. I, així mateix, ningú no ha sentit dir mai, ni llavors ni en tots aquests anys —de la qual cosa m’he certificat—, que el cos carbonitzat d’un rector i el d’una negra vella hagen estat trobats, en tot aquest present Regne de València ni en altres que confronten, com són els de Catalunya o Castella. Per la qual cosa hem de concloure que, o bé foren materialment ingerits pels animalets mentre anaven pels aires, o bé desaparegueren per voluntat divina, la qual cosa és versemblantment més creïble que cap altres explicacions. La bona qüestió és que els ossos que caigueren al pati claustral del monestir foren per tots ràpidament identificats amb les restes de mossèn Jordi del Castillo. En part, perquè ningú no podia saber que la negra portava amb ella els ossos del notari Desconet, i en part perquè es va arbitrar que no podien ser els ossos de la negra, ja que, en cas d’haver estat així, haurien estat d’aquell mateix color i no tan blancs i lluents com els que havien aterrat precisament al monestir i no en cap altre lloc. I d’allò, els frares tragueren bon profit i encara en trauen, en tant que argumentaren que en aquell fenomen calia veure i admirar el poder de Déu Nostre Senyor, el qual, volent que les despulles ja netes i ben escurades del rector descansassen en lloc més sant que el vas de Santa Maria, les havia traslladades amb grans mostres de prodigis i portents al monestir, on volia i manifestament desitjava que romanguessen per sempre, com amb tot efecte s’ha portat a cap. I jo, si haig de dir la veritat pura i crua, no hi vaig dir res en contra, perquè no podia fer-ho si no volia descobrir tot el meu fet que, d’altra banda, no hauria cregut ningú. I, a més, vaig considerar que era més bon lloc el monestir per conservar les despulles òssies del meu amic que no el barranquet on hom llançava els muls morts.

De manera que ho vaig deixar córrer, fins que, d’Itàlia estant, i cansat de vagar per terres alienes, em vaig assabentar que el papa Pau V havia concedit un rètol per a la beatificació de mossèn Jordi, a instàncies del meu senyor nebot don Joan, fill del meu germà d’aquell mateix nom, i pels molts miracles que s’havien obrat per intercessió de les seues restes, com ara sanar persones i animals. I per això vaig decidir de tornar en aquesta terra meua i veure amb els meus propis ulls l’elevació dels ossos del meu notari als altars, encara que, quan hi vaig arribar, ja havien acabat les festes i altres demostracions d’alegria que es feren, que en foren moltes. I, una vegada ací, vaig decidir que, per als pocs anys de vida que em quedaven, el millor que podia fer era romandre vora els ossos del meu amic, els quals es conserven ara en una vella caixa de plata obrada i cristall que donà el meu senyor nebot, i esperar l’hora de la meua mort, que sense cap dubte ja és ben pròxima.