V

De com vaig caure en una mística contemplació i vaig

recordar uns episodis de la meua venturosa infantesa

Després de la meua miraculosa recuperació i de l’encontre —si així pot denominar-se la tal cosa— amb la meua cosina o cunyada, vaig estar tot aquell dimecres en oració, que volia meditar sobre tot allò, i sobre tots els fets esdevinguts i sobre les forces diabòliques que de feia uns dies havien pres aquella meua casa i aquell meu estat, que no ho era, car mon pare era el seu possessor i havia de passar al meu germà don Joan, si Déu es dignava a beneir-nos amb la mort del pobre don Carles Roger, el qual, llavors, i a la vista de les darreres novetats, cada vegada em semblava menys imbècil del que tots el creien, ja que ben bé havia sabut aprofitar l’avinentesa de la visita de la meua senyora cosina per delitar-se amb ella, al capdavall, com el qui més o, potser, millor encara.

Però, com dic, vaig voler passar tot aquell dia en pregària i demanant a Déu que em donàs la solució per desfer-me del mort, que Ell m’havia fet matar-lo i a Ell reclamava una resposta. Tanmateix, no volgué mostrar-me cap camí clarament i, per contra, em féu caure en una estranya contemplació del meu passat, i més concretament, d’alguns dies i d’algunes hores de la meua infantesa i, en especial, de certs faustos episodis que a mi ja se m’havien quasi per complet oblidat i que m’havien esdevingut en companyia del quòndam notari Carles.

Abans, però, de submergir-me en aquelles visions del meu esperit, la meua mare, que assistí com sempre a la missa del matí, a l’oratori, em digué que li agradava molt que hagués pres aquella decisió de pregar perquè es remeiassen totes les afliccions que se cernien sobre la nostra família i que ella, de bon grat s’hauria quedat al meu costat —i no dubte pas que ho hagués fet—, però que havia d’anar-se’n amb el meu senyor pare, el meu senyor germà, el meu senyor oncle i la meua senyora cosina, perquè hom havia decidit anar a Xàtiva, a casa dels de la Roca, i fer-hi les cartes dotals, i que, després, potser marxarien cap a València, ja que calia resoldre encara molts greus assumptes, abans de celebrar les noces.

Un poc més tard, el meu pare, coneixedor com era de la gran amistat que em lligava al desaparegut notari, em digué que, si hi havia qualque cosa de nou en relació amb la seua recerca, per part del Roig o dels oficials de la justícia, ja els havia manat dir que m’ho transmetessen a mi, que jo sabria què fer i com actuar, la qual cosa, si haig de reconèixer-ho ara, em deixà del tot bocabadat perquè, per primera vegada en la meua vida, i jo per aquell temps devia tenir poc més de vint anys, el senyor comte declinava en mi la responsabilitat en una qüestió que, de totes totes, li pertanyia a ell, i que, com serà ben notori a tothom que llegirà aquests papers, era ben delicada de concloure. Perquè, ¿què havia de fer jo, en el cas hipotètic que el Roig em digués que a Carles Descó l’havien trobat mort, en un marge o en una sequia, ple de punyalades, o amb una bala al cap? O, ¿què havia de decidir jo, si hom trobava un cos penjat d’un garrofer, amb la cara desfigurada de tal manera que no se’l podia reconèixer a causa dels corbs i les altres alimanyes, o si el trobaven penjat en algun altre llogaret, fora de la jurisdicció del meu imperi? ¿I si el bandoler em deia que acudís a cert lloc i en cert dia i en certa hora, per parlar amb ell? O, encara, ¿com havia jo de recompensar els serveis amatents d’aquell bandit? I si el justícia em demanava parer sobre aquell negoci, ¿què havia de contestar-li? De tota manera, només em tranquil·litzava el fet que, com és ben sabut, ningú no havia de trobar cap notari. Tanmateix, qualsevol d’aquelles opcions hauria estat possible, si s’hagués tractat d’una mort normal i corrent, i no d’un tan negre crim com el que jo havia comés.

També, i cosa encara més prodigiosa, el meu germà don Joan vingué a mi i em va dir que entenia perfectament la meua actitud, tan devota, de demanar que tot s’acabàs en bé, i que m’agraïa molt efusivament el consol que havia sabut donar a la meua cosina, la proppassada nit, i encara més, la meua discreció, en no fer-li cap comentari sobre el nostre encontre.

Després d’allò, jo ja m’esperava qualsevol cosa, és a dir, que hi hagué un moment que vaig pensar que tots, el meu oncle i la meua cosina, i fins i tot els criats i don Carles anirien acostant-se a mi, un per un, i m’encomanarien alguna cosa o em regraciarien algun favor especial o servei prestat. Però no fou així, i amb les tres persones a què m’he referit es completà el torn de confidències o pelegrinatge, si no comptem el somriure afectat i còmplice que em dirigí dona Isabel, en eixir de la capella.

De manera que, després que se n’anassen tots —i jo vaig sentir la tràpola a les cavalleries, el so de les carrosses allunyant-se, i com anaven fent-se més lents i pesats els moviments dels criats i dels esclaus, en saber-se no vigilats—, em vaig submergir en un profund estat d’oració que acabà en somni i estranyíssima pèrdua del coneixement de l’humanal món. Ço és, que em vaig adormir com l’algeps, perquè, i no sé si el lector se n’haurà adonat, des que m’havia miraculosament restablert amb l’expulsió del dimoni, bé per les diligències de Nofra, bé per les perdius i el menjar que em retornà a la vida, la meua trista persona no havia tancat els ulls ni un sol instant. És per això que allí, amb aquella quietud tan propícia a la pregària, el dolç Hipnos em va posseir, i vaig anar trobant la postura idònia sobre el reclinatori primer i, més tard, damunt l’estora, per adormir-me com un angelet. De tal manera que vaig passar dormint tot aquell dia, des del matí fins a l’hora del rés del rosari, quan entraren els criats i els esclaus, i mossèn Joaquim, el beneficiat del Crist, que era també l’encarregat d’atendre les necessitats de la capella del palau, encara que fins a la mort de mossèn Jordi sempre havia vingut aquell a resar el rosari per la gran amistat que el lligava a la meua mare. El beneficiat, a més, tenia en gran estima aquella prerrogativa, perquè depenia directament de la meua casa i només tenia aquella obligació i dir una missa cada dia a l’ermita del Crist de la Providència i, això sí, tenir bona cura del cos incorrupte de la nostra antecessora, na Constança, germana del primer comte de Montdrach i santa, de la qual ja s’han escrit i publicat algunes vides que relaten la seua història i els seus nombrosos miracles i, per això, no em deture a parlar-ne. Però, com anava dient, encara que jo manifestament dormia, per fortuna el soroll de la parleria d’aquella comitiva em despertà a temps i no em descobriren en aquella posició tan poc digna per a un senyor, que estava arraulit i abraçat al daurat coixí del reclinatori de la meua senyora mare.

De manera que, sense respectar gens la meua aparentment palesa actitud de pregària i encapçalats pel jove beneficiat, que en aquella hora ja devia presumir-se rector de Montdrach, entraren tots plegats i resaren el rosari; però jo no. O només crec recordar que únicament en les estacions doloroses, que sempre havien estat les que més m’havien agradat, vaig respondre. I després se n’anaren, i com que tenien expresses ordres de no molestar-me —tret de si hi havia cap emergència, com ara la visita del Roig o algun emissari seu, o la mort sobtada del meu germanastre, possibilitat que no abandonava mai el cap de la meua senyora mare—, ningú no em va dir res, i ni tan solament mossèn Joaquim, que era molt vergonyós i, si haig de dir la veritat, tenia un rostre massa infantívol per a ser prevere. De forma que em vaig quedar allí, sol, fins que, alertat per una remor inhabitual i per la presència de Mateu, que s’abocava a la porta de l’oratori, em vaig posar dret i li vaig preguntar què passava. I ell, acotant el cap, em digué que havien vingut noves de Xàtiva. I jo vaig pensar que alguna mala cosa els havia passat als meus senyors familiars. Però no era això, sinó que el justícia i els jurats d’aquella ciutat comunicaven avís per tal que estiguéssem alerta, que ells havien estat avisats que una plaga de llagosta s’acostava cap a les nostres terres, i que ja es trobava a Oriola i a Almansa i que venia dels regnes de Múrcia i Castella, on ja havia fet molt de malany, menjant-s’ho tot, que no deixava fulla verda per allà on passava. I així, ens calia estar preparats per lluitar contra ella, i que ja havien dit, al justícia de Montdrach i als jurats, quines eren les coses que calia fer, si Déu, per ventura, i com calia esperar, es dignava a donar-nos tal càstig.

Jo em vaig quedar igual que abans, perquè allò de la plaga, així, en abstracte, no em deia res, i només vaig poder imaginar-me moltíssimes llagostes que passarien volant per damunt del meu palau —que jo n’era l’únic senyor, llavors—, es menjarien les collites i se n’anirien. Però ho vaig imaginar d’una forma tan irreal i amb un abast tan innocent que, després, la visió i l’experiència de la plaga, en res no es va assemblar a aquell primer pensament meu. Tanmateix, aquella imaginació meua difusa i poc versemblant, sé que no és estranya en altres humanes persones, davant de fenòmens del tot desconeguts, perquè un xicot de València a qui deien Àlvar d’Àvila em va contar, un dia, que quan digueren i avisaren que estava a punt d’eixir-se’n el riu, ell pensà que l’aigua passaria pels carrers, sens entrar a les cases; i és prou notori a tothom que creure això només obeeix a la inexperiència del fet.

Però, tornant al dia aquell en què jo estava ben clarament poc interessat en aquell negoci de les llagostes, li vaig dir a Mateu, quan acabà de donar-me les noves, que de bona gana l’hauria castigat per haver-me alarmat a causa d’una cosa tan lleugera. Però ell va parlar de seguida, dient-me que jo ja sabia que ell estava allí per servir-me de la manera que fos, i que qualsevol cosa que jo desitjàs li semblaria ben poca cosa, si estava en la seua mà complaure’m, i que en aquells moments de tribulació i de soledat, i encara en qualssevol altres que poguessen venir, si volia, podia fer ús d’ell o del seu cos al meu gust, perquè ell sempre havia estat un sepulcre per als meus secrets, i continuaria sent-ho fins al darrer dia de la seua existència. I darrerament, que lamentava molt haver-me destorbat per una cosa que jo jutjava lleugera, però que tots, al carrer, deien que era ben extraordinària i trista i que seria causa de grans danys en les terres i en les rendes del meu estat i de tot el present regne.

—Vés-te’n, i no et cregues que ets tan llest —li vaig dir.

Perquè jo, en aquell moment, vaig constatar de nou que ell sabia que Carles era allà dalt, mort. Però també, que no parlaria; i per això vaig estar a un punt de pegar-li solament que en aquella ocasió, per recompensar la seua lleialtat de la qual jo em vaig sentir ben pagat. I em cal reconèixer que, si ho hagués fet, hauria manifestat d’una bella forma, i en un tal acte, el profund agraïment que sentia.

En anar-se’n Mateu, me’n torní al reclinatori perquè era allà on volia romandre i, de sobte, vaig recordar que la finalitat que m’havia impulsat a imposar-me la pregària, ço és, l’obtenció d’un camí per a desfer-me del cos de Desconet, encara no l’havia aconseguida. De manera que em calia continuar pregant en oració mental, i ara d’una manera fervorosa, i no adormir-me o pensar en coses que no hi tenien res a veure, com ara aquella inoportuna plaga de llagosta. Perquè, en aquells instants, només em va semblar que la seua vinguda no era gens escaient en uns moments tan difícils per a mi, ja que, segurament, no podria observar-la tan bé com m’hauria agradat, a causa de les meues moltes penes i els meus molts pesars.

Per això —i per avançar en la relació del que volia dir— em tanquí una altra vegada a la capella i vaig començar a pregar a Déu i a tots els sants, i en particular a santa Constança, la qual era especial protectora de la meua casa, tal com s’especificava en una butla d’Alexandre VI que havia obtingut el meu senyor avi don Carles, el qual jo no havia arribat a conèixer. Però, immediatament, em vaig tornar a sentir dèbil en estranya manera i vaig començar a recordar un estiu molt dolent que vaig passar a Montdrach, quan només tenia deu o dotze anys i Carles Descó esdevingué de ferm el meu inseparable amic i començàrem a estimar-nos com dos germans. I ara que ho pense, aquell any fou el de l’eclipsi de sol, el mateix en què morí l’emperadriu, que Déu tinga al cel. La qüestió és que vaig recordar que ell em contà, una vesprada, mentre nadàvem al riu, el seu més gran secret, o un d’ells.

Perquè, haig de dir-ho, ell era prou més gran que no jo. Ja tindria setze anys o divuit —no ho sé certament, perquè moltes coses, ara, ja se m’emboliquen, però sé que ell tenia set anys més que jo—, i dic que em va referir, per les bones, el seu més negre secret, o el que jo creia el més indicible, perquè de l’altre, jo, llavors, ni en podia sospitar la seua immaterial existència. I és que Carles Miquel em relatà com tenia poders sobre les serps i sobre les anguiles, les tortugues i tot allò que tingués forma o semblança de serp. Però, abans de dir-m’ho, com si fos una cosa de gran importància, em va fer jurar que no ho revelaria a ningú, i mai no ho he fet fins avui. Em contà tota la història mentre ens eixugàvem al sol, nus i sobre la roja terra de la vora del Naro. I em féu un relat impensat que no he pogut mai assimilar del tot, però que m’induí a fer certa cosa que en acabant narraré, àdhuc posant a risc la meua vida. I és que ell em va dir que cap serp no s’atreviria a mossegar-lo, ni cap drac tampoc, perquè era mig fill d’un sacre. I jo li vaig preguntar que com podia ser allò cert, si jo coneixia el seu pare i la seua mare.

—Quan ma mare m’alletava —va dir—, que jo era molt xicotet, un sacre, a les nits pujava per l’heura que creix a la paret de darrere de casa, igual que creix al vostre palau, i mamava la llet del pit de la meua senyora mare. I mentre feia allò, em ficava la cua a la boca perquè jo no ploràs, amb la qual cosa es pot dir que m’alimentava de la seua sang. Per això, des d’aquells dies, cap animal d’aqueixa espècie no em fa res. I sort que descobriren la malvada bestiola, perquè si no ho haguessen fet, hauria acabat morint. ¿I voleu que us diga com se n’assabentaren? Doncs perquè em veieren que tenia els llavis negres, de xuclar la cua de la serp. I ja us dic que si no se n’haguessen adonat, jo hauria mort, pels mals verins d’aquell animal. Però Déu misericordiós no ho va voler i em va salvar, solament que ja era massa tard i jo havia adquirit part de la naturalesa d’aquell animal que em fou com una segona mare. I si dubteu de la meua paraula, demaneu-me’n una prova.

Jo, que encara era un crèdul infant, com tots els xiquets en l’edat de la puerícia, malgrat que m’ho vaig creure tot, impulsat per la curiositat no malsana que habita en els cors infantils, li vaig exigir la tal demostració de les paraules seues. I supose que ara també ho faria, si algú em contàs una cosa com aquella, però per motius ben diferents. I ell, sense dubtar-ho ni un moment, es posà a xiular com una serp, amb la cara lívida i els ulls saltant-li del seu lloc. I, cosa increïble a les humanes orelles, més de cent serps aparegueren d’entre les brosses, baixaren dels arbres, eixiren de l’aigua del riu, de sota de les pedres i de tot arreu. I així mateix, algunes anguiles saltaren al riuet, i també recorde que vingueren infinites granotes i gripaus i dues o tres tortugues. I tot aquell ramat d’animals repugnants s’acostà a nosaltres, envoltant-nos i formant un cercle. I quan arribaren prop d’ell, el varen reverenciar molt, com si fos el seu senyor, i després se n’anaren per on havien vingut. Jo, no cal ni dir-ho, vaig passar molta por. Però ell em digué que no havia d’amoïnar-me de res, que mentre estigués amb ell, les serps i totes aquelles semblants criatures no em farien cap mal perquè no gosarien disgustar-lo per res del món, i com que sabien quant m’estimava, podia estar-me ben tranquil. De manera que, quan ens quedàrem altra vegada sols, em digué que ja coneixia el seu secret, i no sé si afegí que en tenia d’altres que ja em diria més avant, quan jo fos més gran i tingués l’edat suficient per comprendre’ls. Però d’açò no estic massa segur, i millor no ho afirme, perquè ara, després de tants anys, tinc una irrefrenable tendència a interpretar les coses i a afegir aspectes que vaig conèixer més tard, i no pas a relatar-les cruament, tal com en realitat s’esdevingueren; amb la qual cosa, naturalment, perden en detalls aquestes meues memòries, però crec que m’aprofiten per tal de reflexionar i d’intentar entreveure la mà de Déu en el decurs de la meua vida, des de la meua infantesa fins al dia que vaig salpar cap a Itàlia, i, fins i tot després, quan ja en aquelles terres vaig suportar una poc gratificant existència i vaig conèixer una dona amb la qual vaig tenir quinze fills, dels quals Déu no me’n volgué deixar cap, perquè tots moriren al cap de poc de nàixer. I també busque i trobe la mà del meu Creador en el gloriós dia del meu retorn a la nació meua, on desitge i vull morir, i així ho espere, com a llec d’aquesta cartoixa de Trànsit-de-Crist que bastiren els meus avantpassats. Però no vull parlar més d’aquestes coses, sobre les quals tornaré potser algun altre dia, quan acabe aquest llibre i si Déu em dóna vida i salut. I així, per no apartar-me de la meua relació, tornaré a l’hora aquella en què Desconet em contà el seu poder sobre les serps.

Haig de dir, primerament, que em quedí tan impressionat per aquella seua virtut que, si abans Carles Miquel ja era el meu preferit entre els homes, des d’aleshores es convertí en l’únic, tal com de fet va ocórrer, que sempre va conservar aquell seu poder de despertar en mi, i dominar, fins a cert punt, la part de drac o de serp que hi havia, i sí que n’hi ha, en el meu esperit per família, i en el meu cos per condició. I, com cap altra humana persona del món, féu ús de la seua potestat fins al mateix dia de l’òbit seu.

Però aquell dia, lluny encara del que seria posteriorment la nostra amistat, continuàrem nadant i jugant tota la vesprada, i, si més no que jo recorde, no comentàrem de nou res d’aquella seua virtut o malèfic poder. Però ell, al capvespre, mentre menjàvem préssecs a les llotges del palau, que ja en aquell temps eren el nostre recòndit amagatall, em demanà que jo li contàs algun meu secret. Jo, llavors, no en tenia cap equiparable al que ell m’havia oferit, i malgrat això, li’n vaig contar un, encara que me l’inventí tot, com ara diré i com aquell dia de pregària vaig clarament recordar amb tots els seus detalls. La veritat és que aquella meua invenció no fou sinó la rèplica exacta i plagi de la seua extraordinària narració, confirmada sense cap dubte per la prepotent demostració que em féu. Però, supose que res més no es podia esperar d’un infant com jo era.

—Si vós teniu poder sobre les serps i els dracs —vaig dir, amb to solemne—, jo en tinc sobre els alacrans. Puc anar a la muntanya, gitar-me en terra i contemplar com passen aquests animals per damunt del meu cos. I no us ho haig de demostrar, que sóc un home noble i la meua paraula val més que la vostra.

Amb tot, i pensant-ho bé, a la llum de la distància dels temps, aquella darrera frase meua evidenciava, tal vegada massa clarament, que allò no era cert. Però, encara ara, també explica que jo no tenia un pèl d’idiota. Tot i que, com es veurà, de res no m’aprofità aquella aguda postil·la. I això que ell, astut i hàbil, no em demanà cap prova sobre el que jo havia afirmat, potser perquè, amb la seua major experiència del món i dels homes, havia conegut que tot era una mentida d’infant. Tanmateix, jo, un parell de dies després, li vaig dir que volia demostrar-li-ho, perquè no em semblava just que ell hagués convocat tanta serp i altres animals perillosos i jo no li mostràs com els alacrans passaven per damunt meu i no gosaven picar-me, car temien morir enverinats, perquè la meua sang era verí per a aquelles criatures. I que, no obstant la veritable condició d’aquelles paraules meues, jo no havia mai pogut entendre per què els mosquits no morien si s’atrevien a picar-me i, per contra, em produïen coentor i molèstia, i se m’unflava de manera tan notòria la carn.

I el fill del notari, com que intuïa —ja ho he dit— que allò no era altra cosa que una fabulació, em digué que no necessitava comprovar-ho i que ho donava tot per cert i molt vertader, i que jo havia de comprendre-ho, perquè un home com ell, que estava acostumat a dominar animals tan malignes i diabòlics com eren les serps, podia creure qualsevol cosa sobre aquells temes. Però, segurament per les estranyes cabòries que coven els esperits dels xiquets, jo, llavors, o bé acabí convencent-me de la meua novament adquirida facultat o, certament, cercava de demostrar-me el meu valor. De manera que, per una raó o per altra, vaig insistir tant que, finalment, ell va consentir a presenciar la meua exhibició.

I ens n’anàrem a la muntanya, al Naro, i vàrem buscar un lloc ben ple de pedres i assolellat, allà on sabíem que algun d’aquells animalets no tardaria massa a eixir de sota de la seua pedra i, és més, començàrem a aixecar-ne, amb la intenció de trobar-los més ràpidament. En poc de temps aconseguírem el nostre propòsit i en localitzàrem un parell, els encerclàrem i els ficàrem dins del meu gipó. I jo, llavors, em vaig llevar la camisa, les sabates i les calces i, una vegada nu, em vaig gitar a terra. I quan vaig estar preparat, li vaig dir a Carles que agafàs el gipó i l’espolsàs sobre mi, que els alacrans caurien prop o damunt de mi, però que no em farien res. Ell, recelós i amb por pel que pogués passar-me, no volia fer-ho, fins que, finalment, no va tenir altre remei i hi va accedir, supose que, en part, per no guanyar-se el meu desafecte. I amb tan bona sort espolsà el gipó que un d’aquells animals em va caure sobre el pit i em travessà el cos, rapidíssim; em baixà per la cama esquerra i, a l’alçada del turmell, es llançà a terra i desaparegué. L’altre, que havia caigut entre la meua mà esquerra i el pit, em pujà per l’avantbraç, arribà al meu muscle i em passà pel coll, baixà per l’altre costat i se n’anà. I encara que aquest anà més lentament que l’anterior, tampoc no em va ferir. Jo, en posar-me dret, estava tan suat que semblava que hagués acabat d’eixir del riu, i tenia l’esquena fangosa de la roja terra que se m’havia adherit a la pell, pastada amb la meua pròpia suor.

—Ja heu pogut veure que jo tampoc he dit cap mentida, com crèieu —li vaig dir, amb un to ple d’orgull, però amb la veu manifestament tremolosa.

I ell em contestà:

—En cap moment no he dubtat de vós, senyor, que sou un home intel·ligent i bell, de qui no dubtaria mai.

I jo, ara que sóc vell, puc afirmar que sé que ho va dir per adular-me, per afalagar-me i fer-me creure important. Però llavors em semblà que l’havia enlluernat igual que ell a mi. I qui sap si no fou només aquell incident, o, per expressar-ho amb major propietat, el coneixement d’aquells secrets nostres inventats o certs, allò que ens menà a compartir-ne d’altres, més perillosos i arriscats, en passar el temps i fer-me jo un poc més gran. Perquè d’això es tractava, al principi, de compartir els moments de prohibit deler, amb l’estimat i gran amic. Perquè, a la fi, no érem altra cosa sinó amics en gran manera; en estranya manera amics.

I és aquesta la conclusió o moral consideració que ara puc extraure d’aquests meus records, els mateixos que se’m presentaren aquell dia a l’oratori o capella, tramesos per la força divinal de la sacratíssima majestat divina Jesucrist, Senyor Nostre. Perquè, sens dubte, allò era el que volia que jo entengués, mostrant-me aquelles coses, i no altres. I si no hagués volgut això, amb el seu omnímode poder m’hauria fet veure altres coses i no certament aquelles. De manera que, a pesar d’haver-me donat a contemplar aquelles místiques visions de la meua edat pueril, no es dignà a dir-me com havia de fer desaparèixer el cos de Carles, pel qual, en aquella hora, i recordant com ens havíem estimat, de veres, des de la nostra infantesa, vaig vessar per primera vegada amargues llàgrimes conscients, perquè no podia assolir amb la meua imaginació com havia pogut cometre aquell obtenebrat crim, si és que en realitat l’havia comés jo, i, menys encara, per quina obscura raó. Una raó que encara ara, probablement, no he trobat, per explicar-me-la i donar-me així alguna pau. Però d’aquesta qüestió, potser, ja en parlaré més avall, en aquestes meues memòries, si ve al cas; que ací només volia deixar constància d’aquell dia d’oració i del record dels estranys jocs de la nostra infantesa, i com se m’anuncià la vinguda de la plaga de llagosta, tot just en ajut meu, perquè Déu per mi passava veritable ànsia i en tenia bona cura, com a pare meu i de cadascun de nosaltres, que ho és.