EPÍLEG

Tals foren i no altres els fets d’aquells dies de juliol de 1547, uns fets a totes llums prodigiosos, i que han estat els que m’han mogut a escriure aquest llibre. No és la meua intenció, ara i ací, parlar de com vaig decidir marxar a Itàlia, uns mesos després, a fer fortuna o com a pelegrí de no sé quin sant perdut que sempre he buscat i no he trobat. No vull tampoc que aquestes paraules meues escrites hom les considere una apologia d’allò que potser vaig cometre, no sé encara per què ni per quins designis divinals, sinó que més aviat he volgut que, en arribar el jorn terrible del Judici Final, Déu trobe que he confessat totes les meues accions. I ara, quan sóc vell i estic malalt de malaltia de la qual tem morir, i perquè sé que no hi ha al món cosa més certa que la mort i més incerta que l’hora d’aquella, no vull que després de l’òbit meu es quede tot allò irresolt. Sé que la veneració que es donà als ossos del meu Desconet, a qui cada dia encara visite i plore, és possible que li siga negada i que els nostres cossos, o el que d’ells quede, vaja a parar a una obscura fossa ignota per ningú recordada. Però també sé que això, potser, ens donarà la pau que tant anhelàvem en aquells temps nostres i que jo tant he cercat per mons i terres llunyanes.

Encara, és desig meu i exprés, que aquest llibre siga considerat instrucció de novicis i catequesi. Exemple i guia de com les paraules de Déu troben sempre manera de confirmar-se i esdevenir certes a tots nosaltres. Perquè, òbviament, el meu crim, o delit, o goig no va ser mai conegut per ningú. I si ho fou, ningú no va dir res, que ni la pobra de Nofra, que Déu sap on anà a parar, ni el pobre de Mateu a qui en el fons sempre vaig estimar d’una manera molt especial, parlaren. L’una per la seua ascensió i presumible vida celestial, prop de Nostre Senyor, i l’altre perquè acabà donant-se mort, als pocs dies d’haver salpat jo cap a Nàpols. Però si, com acabe de dir, ningú no va conèixer mai la veritat d’aquells actes, jo mai no els he pogut oblidar, i no he pogut desfer-me dels records d’aquells dies de glòria i d’aquells dies d’ira, que sempre, fins a la meua propera fi, conservaré en la meua ànima com els més dolços de la meua amarga existència.

I, tot i que sé que el tema d’aquest tractat o memòries meues no és pietós ni ho serà mai, als ulls dels homes, vull que el reverend pare abat, que al present és, i els que en el seu lloc el succeiran, als quals dedique el llibre, tinguen especial cura que aquest no acabe en la foguera i que el conserven recòndit a l’arxiu secret d’aquest monestir de Trànsit-de-Crist, sota l’especial condició de fer-lo llegir als seus monjos més dilectes i preparats, els quals, com a cartoixans bons i vertaders, mai no el faran transcendir del silenci que envolta aquests murs. Una altra qüestió, la qual ja no és competència meua, sinó dels que vindran després de mi, és dirimir quina funció tindran aquestes pàgines en relació amb els ossos del sant, o sants, venerats en aquest monestir; i encara més, saber per intercessió de qui es produeixen els miracles. Però, sobre aquest particular, en tot m’atenc a allò que decidiran les doctes persones eclesiàstiques i els teòlegs de la santa mare Església.

I així, en aquesta nit del dia 14 d’agost de l’any 1616, vespra de Nostra Senyora, done per conclòs i acabat aquest manuscrit, sense voler afegir-hi cap altre mot i no autoritzant ningú perquè lleve ni una sola paraula, frase o expressió. Que en honor a la veritat, tot s’esdevingué tal com queda escrit i rubricat.

Hoc est ad habendum memoriam in futurum.

Laus † Deo