IV

De la mort de mossèn Jordi del Castillo;

i del retorn dels meus parents, i de la mena cosina

dona Isabel de la Roca

L’endemà mateix del meu miraculós restabliment, de bon matí, em vaig assabentar que el rector, mossèn Jordi del Castillo, s’havia mort, la nit anterior, dalt del campanar, d’un llamp que l’havia ferit i l’havia cremat de tal manera que ningú no l’hauria reconegut i no hauria dit que era ell, si hom no hagués sabut que hi havia pujat per conjurar els diables que cavalcaven damunt dels núvols de la tronada, que aleshores, i gràcies a la mercè de Nostre Senyor, ja s’havien desfet. I em digueren que mossèn Jordi, estant a casa seua, parlant amb uns amics, i que com ja era hora tarda i l’oratge no amainava, digué que aquella mala tronada no se n’aniria en molts dies, perquè ell, quan s’acostaven les primeres nuvolades, hi havia vist un carro tirat per setze mules negres, on anaven més de mil dimonis, dels més dolents de l’infern, i que venien a Montdrach i a aquest regne nostre de València per castigar-nos, tot arrabassant-nos les collites i negant-nos en aigües malignes que farien eixir-se’n els rius de mare i s’emportarien les cases, i, especialment, les dels moriscos, que no acudien a missa més que una vegada a l’any i que es confessaven de molts poquíssims pecats, encara que era cosa de creure que la major part dels que cometien, ni els confessaven, ni tan solament els consideraven actes malvats, a pesar que ell, cada dia s’acostava a la Vilanova, per tal d’adoctrinar-los i ensenyar-los la santa fe catòlica. I que, per aquell motiu, Déu, espantat en veure com els senyors protegien els seus malignes vassalls moriscos, contraris a Déu, i els deixaven practicar els seus ritus diabòlics, que la seua secta mahomètica deia que eren els únics bons, enviava ara aquells dimonis dins de la tronada. Així doncs ell, encara que ho hauria d’haver fet abans, estava disposat a pujar-se’n al campanar i exorcitzar els núvols i conjurar els diables per detenir aquells seus efectes, que ja duraven massa, i tot era un vent i una pluja fortíssims que estaven colgant les espigues en el fang, i tant que, si no s’aturava aquell oratge de seguida, l’any següent seria de molta fam, perquè tota la collita dels blats es perdria, a Montdrach i a tot el regne.

De manera que, deixant a casa els seus amics i l’ama, se n’anà a l’església, agafà aigua beneïda i una creueta de plata i se’n pujà al campanar. I com veieren que tardava tant a baixar, després que ja havien deixat de sentir-se els trons i no havia fet cap altre llamp, Antoni Giner, que era veí seu i fou qui m’ho contà tot, punt per agulla, i na Dolça, la germana i ama del rector, anaren a l’església a cridar-lo, i en veure que no contestava i no el trobaven enlloc, Antoni se’n pujà al campanar i hi trobà el cos cremat del mossèn, que estava damunt d’una de les campanes, com si l’haguessen afixat amb pega. I aquell bon home, esglaiat, donà la veu a tothom, i el poble sencer s’assabentà del gran prodigi i, alhora, de la gran desgràcia que s’havia esdevingut. I allò degué ocórrer al voltant de la mitjanit, perquè en aquella hora es va veure un llamp i es va sentir un tro com cap altre, i ja després no se’n tornaren a sentir més, de manera que tots tingueren per molt cert que aquell de les dotze fou el que acabà amb la vida del rector.

Tot aquell fet, que vaig conèixer de bon matí, com he dit, el vaig poder certificar a la vesprada, quan ja havien vingut el meu senyor pare, la mare, que va quedar-se espantada de saber tan trista nova, i el meu germà i la nostra cosina dona Isabel, la qual anava a desposar-se amb ell i havia vingut, juntament amb el seu pare, per fer les cartes dotals a Montdrach i perquè les autoritzàs el nostre notari, Carles Miquel Descó, que també ho era de la Roca, encara que allí només anava un dia de cada mes.

I com dic, a la vesprada ho vaig corroborar tot, perquè anàrem a veure, tots plegats, el cos calcinat de mossèn Jordi, el qual tenien exposat —encara que sobre el rostre i el cap portava un vel que no deixava veure-li la cara i duia les mans enguantades—, perquè de tot l’estat i la comarca començà a venir gent que volien saber com havia estat aquell succés, i quines havien estat realment les coses que havia dit el rector abans de morir. I algú va dir que allò era l’acompliment d’una profecia que el dit mateix mossèn havia proferit en el seu darrer sermó, perquè va dir que pels nostres molts pecats Nostre Senyor ens castigaria, i que seria amb foc, com efectivament va ser. Tanmateix, ningú no entenia per què Déu, amb la seua infinita misericòrdia, l’havia escollit perquè fos el primer de pagar els pecats de tots, fins que algú va dir que allò havia estat una advertència i que Nostre Senyor cridava primer aquells que més s’estimava, i que mossèn Jordi era un sant i moltes altres coses que ara no vénen al cas; perquè, a la fi, tot es va resoldre d’incogitada manera, com es veurà, i el pobre home, tant si era veritat com si no, era mort i els dimonis li havien fet pagar amb la vida la gosadia d’enfrontar-s’hi.

Jo, com feia només unes hores que m’havia alliberat de llur poder, no podia traure’m del cap la por que havia passat, i calia que estigués agraït a Déu per la seua immensa bondat, que m’havia tret d’un infern. Encara que, com que tenia el cos del notari mort a la sala del segon pis, i ara tothom començaria a cercar-lo, per això de la dot de la meua cosina, em trobava, ben certament, en un altre infern, i no sabia decidir quin era pitjor.

Però bé, per no apartar-me massa de narrar allò que vull, ço és, la passió i mort del meu amic i, en acabant, els prodigis que s’esdevingueren amb mi —i amb ell, de retop—, no diré més, per ara, d’aquest cas de mossèn Jordi del Castillo, sinó que el soterràrem aquell mateix dimarts, i que tot el poble i la gent que de fora hi vingueren el ploraren molt, per tal com fou, mentre va viure, un bon home, i devot i ple de pietat com cap altre.

Després del soterrar, al qual vàrem assistir tots nosaltres, llevat del meu senyor germà don Carles Roger, que estava indisposat, a la casa no es parlava d’altra cosa que de les noces i l’assumpte del document que havia de redactar el notari. I de com se l’havia manat cridar i no l’havien trobat, a la seua casa, que afrontava, paret mitgera pel mig, amb la nostra, ni cap dels seus criats no havia sabut donar cap descàrrec d’on es trobava llavors. Allò, que m’inquietava sobre manera, també em va tranquil·litzar, perquè volia dir que, en efecte, ningú no sabia que havia vingut al palau, i només sabien que divendres, a l’hora de vespres, eixí de casa i se n’anà, sense dir a on. I ja no havia tornat, i era dimarts.

Llavors el meu senyor pare decidí d’alertar el justícia, Joan Argent, perquè trametessen homes a cercar-lo als pobles veïns, per si hi havia anat, i que mirassen bé tots els camins de l’estat, per si alguns bandolers l’havien deixat mort en qualsevol part, després de robar-lo i matar-lo. Perquè aquella fou, des del mateix inici, la possibilitat que tots barallaren amb més regust i convicció, ja que era ben freqüent —com encara ho és ara, tants anys després— que un home aparegués mort als camins, sense que ningú no se n’alarmàs, ni que la justícia fes res, perquè estava ben clar que no podia, car els bandolers són tan poderosos en tot aquest regne que ningú no pot anar contra ells. Per tant, si com ja dic, el meu pare alertà el justícia, també no és menys cert que manà cridar el Roig, el cap dels bandolers en aquell temps, amb el qual el meu senyor pare no estava a males sinó que, en més d’una ocasió, l’havia encobert de la justícia reial per motius que no estaria bé de dir ací ara. I hom pot bé creure que el meu pare era una persona íntegra i honrada, devota i temorosa de Déu. Però això, crec jo, no lleva que tingués tracte amb bandolers i, en certa forma, els protegís, si així s’assegurava que no li fessen maldats a les seues terres i possessions, i més encara quan els altres senyors del país també ho feien i enviaven les seues partides contra les terres del nostre estat. Però, això, són altres històries i jo, en bona veritat, no he sabut mai com acabaren, ni si acabaren, perquè, com més avall diré, me n’aní a Itàlia i no vaig tornar a saber res d’aquesta terra meua fins que he tornat, ara fa prop d’un any, a ben morir ací, si plau a Déu.

De manera que aquell home, el Roig, a qui deien realment Agustí Pastor, vingué a la nit a casa i parlà amb el meu senyor pare i li digué que ell no sabia res de la mort del notari, ni sabia qui l’havia pogut matar, ni per què; i que si podia indagar alguna cosa, li ho enviaria a dir, que ell s’informaria bé, per certes persones de confiança i molt honrades, de si l’havia mort alguna altra partida d’homes dels que hi havia a la serra; que, si així resultava ser, que no passàs ànsia, que ell el venjaria de tal manera que no tindrien més ganes de tornar a matar cap altre notari, no ja afecte al meu senyor pare, sinó de tot el present regne. I que allò ho jurava ell pel cap de Déu i per les mil columnetes que sostenen el seu tron, al cel.

Jo, que ho vaig sentir tot, perquè volia saber-ho i perquè, a més, volia conèixer què sabien de Carles aquella mala gent i què li deien, al meu pare, en oir tot allò no vaig traure cap clarícia, perquè, com es pot veure, segons que ho he narrat, no sabien, de cert, res; la qual cosa, si més no, em deixava amb les mateixes preocupacions que abans, ço és, determinar com em desfaria del cos, de manera que a ningú fos notori que havia estat a casa. Clar que, si no m’hagués pres aquell diable dissabte, diumenge i dilluns, jo hauria ideat alguna cosa, com ara allò de deixar el cos en un camí, que llavors em semblà facilíssim i molt discret, i res no s’hauria sabut.

A l’hora de sopar, el meu pare informà el seu cosí, don Pere Carles, comte de l’Hortxà i la Roca, i a tots nosaltres, del que li havia dit el Roig i que, potser, i a la vista de com estaven les coses, el millor seria anar a Xàtiva a fer les cartes del desposori o fer venir el notari d’Énguera, perquè corria pressa de fer-ho, pels motius que ara diré i que em donaren peu a un altre episodi estranyíssim que em va ocórrer aquella mateixa nit.

I és que, la meua senyora cosina, dona Isabel de la Roca, a qui deien en realitat Isabel Joana Maria Hortxà i Ferreres, que per aquell temps devia tenir no més de setze anys, esperava un fillet, perquè l’havia prenyada el meu germà don Joan i s’havia descobert tot aquells dies, i com que el rent anava fent unflar la pasta, hom havia de casar-los ben ràpidament si volien fer passar la criatura per setmesona, en el cas que arribàs a nàixer sana. Perquè és de tots conegut que moltes són les vegades que les dones malpareixen i tota la feina es perd. Però és clar que ningú no en té la culpa, sinó que és Déu que ho vol.

I jo, que ho vaig sospitar al sopar, en vaig traure un bon profit. Clar que, amb el que jo havia pogut veure i sentir a taula, de res no podia estar segur, però fou ella mateixa la que m’ho digué quan ens trobàrem, unes hores més tard, en una cambra del primer pis i jo me n’anava cap amunt, a veure Carles, i ella hi estava esperant el meu germà don Joan.

Com hom pot ben suposar, jo em dirigia dalt amb tot el secret que era capaç i, així doncs, quan vaig advertir la presència de la meua cosineta, la veritat és que em vaig sorprendre, perquè no entenia què feia allí i, com que jo devia alguna cosa, per dir-ho així, em vaig témer que hagués descobert el merder que hi havia dalt i em cercàs a mi. Però, òbviament, no fou així. No podia ser-hi. I, és més, quan jo vaig conèixer que ella, en veure’m, s’espantava més que no jo, vaig saber que alguna cosa amagava. I li vaig preguntar i em digué que esperava el meu germà don Joan, i es posà a plorar, preocupada com estava pel seu estat, que li semblava que no es podria casar i passaria gran vergonya, i tots es riurien d’ella, o la tancarien en un convent per fer nàixer allà el seu fillet, que no portaria el nom del seu pare, i tot un seguit de coses que la pobra donzella em va dir tan ràpidament i tan entremesclades que jo només vaig entendre que ella deia que el fill que esperava era del meu germà, i no vaig acabar de saber si es disposava a entrar en religió o si l’anaven a matar, perquè aqueixa era la cara que posava. El que sí que puc afirmar és que, plorant com una Magdalena, se m’abraçà i jo no vaig poder fer altra cosa sinó acollir-la, i amb tant d’estrènyer-nos, a mi el desig de la carn se’m va despertar, miraculosament també, i sense pensar-m’ho dues vegades i com si hagués estat acostumat a fer allò amb totes les dones del món, la vaig posseir, o això crec, havent-li aixecat el munt de roba que portava i ficant-li el meu membre en algun lloc vedat, càlid i humit. Però el més prodigiós de tot és que no sé, ni ho he sabut mai, si ella se n’adonà, perquè durant tota l’acció estigué plorant i torcant-se les llàgrimes, i quan jo vaig acabar, sense dir-li altra cosa, només que era menester que me n’anàs, vaig desaparèixer de la seua presència, disposat a pujar dalt i parlar amb el meu mort. Perquè ja des d’aleshores vaig començar a considerar-lo així.

Haig de dir, també, que en aquella hora no vaig pensar, ni per un moment, en el meu germà don Joan, ni en quina hauria estat la seua reacció si m’hagués trobat allí, fent tot allò amb la que havia de ser muller seua. I no crec que ell ho arribàs a saber mai, ni tampoc com don Carles Roger, el nostre germà boig, també va posseir la seua futura cunyada. Encara que això és un altre episodi, el qual, en bona veritat, no sé si hauria de relatar. Però com que m’he proposat de no ocultar res, per tal que el món algun dia sàpia com són de misterioses les vies d’accés al coneixement de la voluntat de Nostre Senyor, i com són d’inexplicables alguns fenòmens que s’esdevenen en els moments més inesperats, crec que serà bo que conte i reconte aquest passatge, i encara, perquè altrament podria no veure’s massa fonamentada la meua opinió sobre la meua futura cunyada, la qual amb tot efecte ho arribà a ser, tot i que no per massa temps, que morí sense dur al món l’infantet. I és que, quan jo ja me n’eixia, vaig veure arribar a la sala el meu germanastre, amb la bava fent-li lluir el mentó, i aquells cabells seus, desfets i com de seda, caient-li per la cara. Segurament ell no s’adonà que jo l’havia vist. O, en tot cas, féu com si no se n’hagués adonat. I certament, si, de primer, la seua aparició em va sobtar, després, alguna estranya força m’impel·lí a quedar-me amagat, prop de la porta, escoltant, per veure què havia anat a cercar-hi el badoc aquell. I, encara que aquestes coses estiga malament d’escriure-les ací, com que vull relatar la pura i simple veritat, haig de dir que aquella dona, en veure entrar don Carles, començà a contar-li les mateixes coses que a mi; amb les mateixes paraules, poc més o menys, i igualment pressuda. De manera que si a mi, llest com sóc, em va resultar difícil saber de què parlava, hom pot imaginar-se el meu germà don Carles què devia entendre, de tot allò. Després l’abraçà, plorant, i ell —i vull imaginar que per les mateixes raons que jo, i no perquè hagués anat allí buscant-ho—, va jaure amb ella, que es gitaren en terra, damunt d’una estora que hi havia. I en això reconec que don Carles tingué més vista que no jo, que ho vaig fer tot dret. De tota manera, la seua acció també fou tan ràpida com la meua i, possiblement, la nostra cosina en tragué el mateix plaer que havia obtingut de mi.

Després, ell se n’anà, corrents i sense dir ni una paraula, que no en proferí cap des que entrà fins que eixí. I jo, havent vist totes aquelles coses, no em vaig poder estar més allí, perquè no tenia cap interès a saber què li diria ella, a don Joan, el meu germà, si és que aquell venia, que jo ja ho dubtava; i menys encara, no volia trobar-me amb ell. Perquè em sentia tan estranyat per haver fet i contemplat tot allò que, per descansar la meua ànima tribulada, vaig preferir pensar que tot allò era obra de Déu, i que, contra els seus manaments, no es podia fer res. Amén. Encara que, com cadascú s’ho pot ben bé pensar, allò em permeté explicar-me amb tota facilitat per què dona Isabel estava prenyada i, per sempre més, des d’aquell dia, he dubtat si va ser don Joan el pare d’aquella criatura o no, ja que, si tots els que arribaven a la meua cosina feien el mateix, ningú no podria saber de cap manera ni per cap art de medicina o altres qui era el pare del que portava al ventre, ni dels que podria haver arribat a portar. Però, Déu em guarde de malpensar de ningú, ara que ja conec més coses del món i de la vida, perquè després vaig saber que les dones, quan és la primera vegada que s’està amb elles, donen tals mostres i senyals evidents que un home ho coneix, i això crec que ho devia saber el meu germà, perquè, com ja he dit, acabà casant-se amb ella, a València, un parell de setmanes després.