IX

De com se’m presentà un àngel del Senyor

Sóc conscient que tot el que vaig a relatar ara d’una manera brevíssima, perquè de breu forma es va esdevenir, serà amb prou d’esforç cregut i considerat com a vertader i cosa certa i real; perquè a mi mateix, per la seua raresa i insòlita manifestació —i en cas que no ho hagués viscut i experimentat com de fet ho vaig viure i experimentar—, m’ho ben semblaria i ho reputaria com a fals o em seria difícilment creïble. Però, com en algun lloc ja he dit —i si no, ho faig ara—, foren aquells dies de tan portentosa meravella al meu general enteniment i tan excessius en prodigis que aquest, per ser el més important i divinal, no ha de tenir-se per fals. I vull afegir que durant aquelles jornades, tan acostumat estava a enfrontar-me a Déu cara a cara, que res no em causava espant, si no era la sola idea que algú pogués descobrir el mort i acusar-me d’un crim que jo ja dubtava en gran manera que hagués comés i que ja em semblava més una prova de la divinitat que cap altra cosa, perquè, de tant de pensar-ho, estava arribant a concloure que aquell cadàver se m’havia encomanat per tal de veure fins a quin punt jo em podia desfer d’ell.

Però, venint a l’efecte del meu propòsit, jo em trobava, l’endemà de la visita dels bohemians, assegut a la vora del meu notari, respirant la seua pútrida olor, com tantes altres hores havia passat ja allí —i hom ha de pensar que aquell jorn era el sèptim des de la seua mort, que era també divendres i ja s’havia fet nit tancada sobre el meu estat—, quan, mentre m’entossudia per camins poc rectes decidint quines serien les pròximes resolucions que prendria, enmig de tanta aflicció, se m’aparegué un àngel del Senyor. I ho escric així, secament, perquè com es veurà, la seua aparició fou tan real i exempta de fabulació i lluny d’adornades maneres, que d’altra forma no sabria escriure-la. Això és. Vull precisar que, ni jo estava dormint i allò no fou més que un somni, ni, per contra, havia jo begut massa vi en el sopar, sinó que aquella nit havia sopat amb tanta mesura i moderació que no recorde haver begut ni tres copes de vi. I en part, perquè vaig passar tot aquell dia meditant sobre la nota que el Roig m’havia fet arribar, i sobre com ho faria saber al meu pare i li diria que tot no anava com ell s’esperava i que calia que tornàs ràpidament a les seues terres. De manera que, a causa d’aquelles preocupacions, arribada l’hora del sopar, poca gana tenia jo de menjars ni de begudes.

Així doncs, no estant jo dormint ni sota l’efecte embriagador del vi, vaig veure una resplendor enlluernadora dibuixant-se sobre la blanca paret de la sala i, a poc a poc, aqueixa llum anà conformant la figura d’un bellíssim home de cabells d’argent que tenia els trets més fins que els d’una dona, però que es veia de seguida que era un home. O, més ben dit, que era un home en tot allò que es veia del seu cos, perquè a l’esquena portava unes ales grandíssimes i monstruoses, com les d’una àguila, però també del color de l’argent, o més lluentes encara; i vull fer constar que m’és molt difícil descriure amb tots els detalls un àngel com aquell, encara que després, a Itàlia, en vaig veure pintats i en figura molts que ben bé semblaven el que se’m va aparèixer. Però, poc més o menys, aquell era tal com he dit, i portava una blanca camisa i un gipó blanc, i unes calces d’aquell mateix color, i els seus peus, descalços, no tocaven en terra, sinó que sempre es va mantenir volant, o surant, a un pam dels taulells del pis, perquè certament cap moviment no era perceptible en la seua forma i tampoc en les seues ales.

I jo, de manera incomprensible, perquè qualsevol altre s’hagués espantat, en veure una tal cosa o fenomen, no vaig sentir cap por ni desconfiança. I crec que fou perquè la presència divina, o la dels seus emissaris, produeix tal pau i quietud en l’ànim i en l’ànima, que res no pot espantar, en aquella hora, la de per si poruga naturalesa humana. De manera que després de convèncer-me que, en efecte, allò que estava veient davant dels meus ulls era un àngel de Déu o un arcàngel —no ho sé—, em vaig disposar a preguntar-li què volia de mi, o què podia anar cercant en aquelles terres tan desolades. Recorde que també, en el temps que pot durar la llum d’un llamp, vaig creure que allò era el fantasma del duc bohemià, el qual, no havent fet jo el que els seus descendents m’havien ordenat, se m’apareixia per tal de venjar-se o d’anunciar-me el lloc exacte on hi havia soterrat el tresor, solament que, com jo llavors ja no l’esperava, ni duia el ciri de mitja lliura ni sabia quines joies havia de donar-li, en cas que fos ell.

Però, abans que no proferís jo cap paraula, i com si hagués vist què tenia jo a la ment, en aquell exacte instant l’àngel començà a parlar amb una tan dolça veu com mai no n’havia sentida jo abans ni n’he tornada a sentir després, encara que els seus llavis no arribaren a fer tampoc cap moviment, talment com si tot ell fos una graciosa i bellíssima pintura que pogués tenir la impensada facultat de la paraula. I digué, d’una manera lenta i reposada i conservant el seu gest cortès i la seua dolça expressió:

—¡Ave, Jeroni! Ple sou de gràcia. El Senyor és amb vós, i beneït sou entre els homes. I també és beneït el fruit vostre. I és per això que Déu em tramet a vós, per dir-vos que combregueu d’ell i torne a vós allò que de vós ha eixit.

I de sobte, l’angèlica visió ja no hi era. I em va semblar que despertava d’un somni, encara que, com ja he dit, no dormia. Tot i que àdhuc, per un moment, així ho vaig voler creure, malgrat que era ben conscient que, ni per un instant, havia jo tancat els ulls, encara que a aquella sensació contribuïa sens dubte el fet que em sentia tan descansat com si hagués estat dormint tres o quatre dies seguits.

Però, per acabar de certificar-me en la meua veritable creença i assegurar-me que aquella visitació no havia estat cap somni, vaig advertir que l’estança tota feia olor de roses i tarongina i el cadàver de Carles Miquel em va semblar més bell i abellidor que mai, fins i tot més encara que quan era viu, i la seua carn, pudenta i unflada fins aquella hora, tornà al seu color natural i propi de la vida, i no hi vaig poder descobrir ni un fil de sang al seu voltant, ni tacant-li el ventre o la cara, sinó que únicament conservava la boca desfigurada, però sens unflor ni sang, i el dit tallat, tot just al costat de la cuixa dreta, allà on jo l’havia deixat. Tampoc les ferides que jo li havia perpetrat tenien el mateix aspecte, i per comptes de la repugnant aparença de la carn tallada, semblaven belles cicatrius sanades per mans expertes de les quals només resta, a la fi, un subtil dibuix.

A causa de tots aquells senyals, i segur que allò que veia no m’ho feia la vista, sinó que podia palpar-ho, vaig entendre perfectament amb els ulls de l’ànima quina havia estat la revelació que Déu s’havia dignat d’oferir-me, a mi, trist pecador, per tal d’encobrir amb tota perfecció el meu molt gran pecat, si és que jo n’havia comés algun, la qual cosa no he pogut acabar de conèixer mai amb certesa.

Fos com fos, i en aquella conclusió vaig arribar de manera lògica i natural, jo era el posseïdor del cos mort o exposat, després de la passió i, deixeble com n’era, em calia combregar d’ell. Aquell, en efecte, havia estat el missatge de l’àngel i, després de tres dies, com més avall diré, el vaig dur a terme, perquè Déu en tot moment em va ser parcial i el vaig sentir al meu costat, alleujant-me de tan greu i gran càrrega i daurat pas com em donava.

—Carles meu —vaig dir al mort, que llavors semblava estar atent com mai abans no ho havia estat—, només em restava açò per ser-vos tot.

Això li vaig dir, al pobre meu cadàver, i encara em sembla veure’l somriure, incorrupte i transfigurat, amb la seua cara de xiquet malalt i amb la mateixa expressió de felicitat que l’àngel m’havia donat a mi també.