MANIFEST PER A UNA NOVA HUMANITAT / ANY 2041

Després dels fatídics esdeveniments que han precipitat el tràgic desenllaç de l’antiga humanitat, Jo, H. M., Prior General de l’Ordre Tauista, per la gràcia que em concedeixen els Superiors, m’adreço als cent quaranta-tres mil nou-cents noranta-nou cavallers que heu estat escollits per a la Gran Missió.

Hem assistit a un exodi infaust ple de calamitats i cataclismes innominables. Com bé recordareu, tot va començar aquell funest onze de setembre, ara fa trenta-nou anys. Les forces tanàtiques van accelerar la descomposició entròpica de la societat occidental mitjançant incomptables incursions que van debilitar sense remei les estructures més sòlides sobre les quals s’assentava el benestar material del món civilitzat. Com a conseqüència inevitable d’aquests fets, el nihilisme va guanyar terreny dia a dia; un nihilisme radical i suïcida, segons el qual l’única sortida plausible davant el desastre general només podia ser l’anorreament voluntari, l’afany absolut de ruïna. Els atemptats terroristes es van multiplicar exponencialment fins que van desbordar qualsevol intent de control per part dels governs legalment constituïts. El formidable increment de l’índex de natalitat en els països més desfavorits va generar uns fluxos migratoris tan grans que no van poder ser assumits per cap país. La multiplicació de malalties contagioses cada cop més letals, la inseguretat a les grans ciutats, el col·lapse energètic, els estralls ecològics, l’estat de guerra generalitzada, juntament amb tot el seguit de perills que, encara que volguéssim, seria impossible enumerar; van provocar la mortaldat de centenars de milions d’éssers humans, un extermini sense parangó ni precedents, tan monstruós i terrorífic que va superar totes les previsions apocalíptiques. De resultes d’aquesta hecatombe mundial, el sistema de vida que coneixíem fins ara se n’ha anat en orris, deixant-nos un panorama aterridor, desolador i desesperant, molt allunyat de l’abast descriptiu de les paraules.

Estimats cavallers, germans que heu estat protegits per la sagrada Tau, supervivents de l’estirp caïnita, fills de l’àliga imperial abatuda per la barbàrie, us demano sigueu fidels a la vostra comesa. El futur és a les nostres mans. Si heu estat salvats, si l’àngel exterminador ha passat de llarg en la vostra presència, és perquè el destí va escriure el vostres noms en el Llibre de la Vida. Vau ser amagats en cavernes secretes, vau rebre la màscara adient per a cada carnaval, vau conèixer el dolor enmig de l’hedonisme i el plaer més profund envoltats de tenebres. Heu caminat fins a la fi del món, heu superat totes les proves, heu abandonat qualsevol seguretat egoista per a llençar-vos a l’encalç de la Revelació Final. Sigueu fidels a l’encàrrec que heu adquirit en nom de la sagrada Tau. És l’hora de construir sobre les runes del passat el nostre palau de Saviesa, Art i Treball. És l’hora de llaurar les cendres, adobar la terra, plantar les llavors, regar els bancals. És l’hora d’encetar una Nova Era on la Nova Humanitat no repetixi errors antics, on la sang no esquitxi els nadons, on la llum de la Veritat esbandeixi les ombres més nocives.

Des del castell de Tomar, a la riba del riu Nabão, en el cor de la devota Lusitània, us saludo ple d’esperança i us beneeixo amb la Tau, la nostra sagrada insígnia, penyora del triomf, testimoni de la nostra fe immarcescible. Benvinguts al futur. L’avenir serà la nostra pàtria.

Aviat rebreu instruccions més detallades a través dels vostres respectius prelats. Invenimus cultor dei civis mundi. Honor, fidelitas, benevolentia. ULTREIA!

Signat H. M. P.G.O.T.

Sir Henry More ens ha cridat. Reclama la nostra presència immediata. Hem de travessar la península prest rumb cap a ponent. Fem nit a Toledo allotjats en una casa de l’Ordre que hi ha a les afores, en un cigarral des del qual podem gaudir d’una esplèndida vista de la ciutat. El viatge resulta molt dur. Pel camí, contemplem els terribles efectes de la desfeta: urbs enderrocades, detritus humans, vestigis que fan feredat, visions insuportables. Tot ha quedat arrasat. Se’ns apareixen cruament les veritables dimensions de la tragèdia. El més difícil de tot és acostumar-se a l’absència de persones, a la solitud vastíssima enmig d’un escenari tan fantasmagòric. Per això procurem evitar les ciutats. Ja en terra portuguesa, després de creuar el Teix, arribem a Tomar, la tau del mar. El Convent dels set claustres s’encimbella sobre la muntanya tacada de verds pàl·lids, esvaïts, assedegats. A la porta principal del castell, se’ns comunica que el Prior General ens rebrà a l’interior de la Charola, l’enigmàtica construcció de planta octogonal inspirada en el prototip de l’Ermita d’Omar de Jerusalem i aplicada també a les capelles navarreses d’Eunate i Torres del Río, així com a la Vera Cruz segoviana. No coneixem el motiu exacte de la seva convocació, encara que intuïm que es tracta de quelcom molt important, atès que les consignes ens han arribat per via criptogràfica i se’ns ha exigit taxativament el secretum templi, és a dir, l’absoluta confidencialitat. El germà que m’acompanya és de plena confiança. Fa anys que compartim el mateix cavall.

A l’hora convinguda, fem cap al lloc de reunió. Reconec la majoria d’assistents, alguns dels quals han vingut de molt lluny, de les terres d’ultramar, de l’orient més remot. Els dotze prelats de les dotze províncies presideixen el conclave. Els acompanyen els respectius preveres generals. L’expectació és enorme. El Prior General pren la paraula.

Estimats germans en la Tau, us he reunit aquí en sessió extraordinària perquè avui fa justament 727 anys que el nostre Gran Mestre Jacques de Molay va morir cremat a París. El rei Felip de França i el bisbe de Roma Climent van ordir la conxorxa per tal d’anihilar la nostra Ordre. Malgrat les aparences, aquelles flames no van poder delir el bagatge atresorat durant dos-cents anys d’història. El sacrifici d’aleshores ha esdevingut la nostra actual victòria. Tot aquest temps hem viscut entre cendres, encoberts pel vel hermètic, actuant subreptíciament. Hem continuat la nostra tasca sota l’escorça, rere la façana, per amor de mantenir viva l’arrel. Hem tingut cura del Camí, hem ajudat el pelegrí i hem custodiat els llocs sants. Els que ens han precedit són els autèntics herois, sobretot perquè sabien que ells no podrien veure el desenllaç del seu combat. El fruit madur que ara collim és l’obra de moltes baules ininterrompudes sense les quals la cadena no hagués pogut suportar l’estrebada dels enemics. Vull que penseu en tots ells, en la seva fermesa, en el seu lliurament incondicional. Els cavallers de la Tau no podem oblidar d’on venim. Invoco, per tant, l’esperit dels nostres màrtirs amb la sang dels quals avui omplim aquest calze i ens disposem a brindar pel demà. Jacques de Molay ens va deixar l’exemple de la seva integritat. Us prego que siguem dignes com ell fins al final.

El món que heretem és un lloc inhòspit. Mai abans l’home havia arribat tan lluny. Com Noè, que va haver de construir una arca per a poder sobreviure al diluvi, nosaltres hem hagut d’aferrar-nos a la tau per a poder tramuntar la catàstrofe. Sense ella, cap de nosaltres seria ara aquí. Vosaltres sou el germen d’una nova renaixença. Com a caps visibles, la vostra responsabilitat és immensa. Escampeu el bé, difoneu la bellesa, recolzeu els més dèbils, objurgueu els superbs. Guieu-vos sempre per la nostra divisa: NON NOBIS… El mèrit no és pas nostre, sinó de la Tau, del poder superior que ens ha escollit perquè siguem guerrers de la llum, arquers de la veritat…

Em plau de veure els crisantems florits amb la seva grogor esclatadora. Les últimes roses d’octubre s’esbadellen en el jardí. Hi ha un perfum de fulles de murtra que envaeix la tarda. Els nostres records s’esvaneixen com fumarades llunyanes mentre la reravera, impúdica, despulla lentament el brancam dels arbres. Seré sincer amb mi mateix i seré sincer amb vosaltres. El malson ja s’ha acabat. Hi ha una albada que s’alça sobre la nostra disbauxa. Hi ha una tendra rialla que esborra totes les llàgrimes. La humanitat és símbol i paraula. Fora d’això, l’erma regió salvatge, desert d’inanició i barbàrie. Em plau de veure els crisantems florits. Les papallones s’acomiaden. Res no som sense la ficció. Ella ens salva del naufragi.

Els habitants de l’antic Egipte van creure que l’ibis sagrat (Threskiornis aethiopicus) havia estat el creador del món. Tot hauria sorgit a partir d’un ou d’ibis primordial. Mantenien aquestes aus en captivitat i, quan morien, embalsamaven el seu cos i el posaven en un temple funerari. La veneració que sentien els antics egipcis s’explica perquè aquest animal vivia a la vora del Nil i s’alimentava de serps i altres rèptils, de manera que amb la seva acció benèfica netejava els llims del riu. S’han trobat ibis momificats en els cementiris d’Hermòpolis, Saqqara i Tunah el-Gebel, en el qual existeix un gran enterrament comú d’ibis i babuïns. Aquests dos animals personificaven Thot (amb t de Tau), el déu de la saviesa egipci; patró dels astrònoms, metges i mags; inventor de la paraula, l’escriptura jeroglífica i les matemàtiques; déu de la lluna i dels estels; missatger dels déus; representat sovint amb cos humà i cap d’ibis. Ell és el que acull els difunts a les portes del tribunal, anota els seus noms i fa d’intercessor amb el més enllà. A les pintures, molts déus acostumen a aparèixer amb una tau nansada a la mà o, de vegades, penjada al cinyell.

La clau de la vida. Símbol de símbols. A la vora del llac Meris, a Alexandria, una tau guarnia el pit de l’enorme estàtua de Serapis, ídol que personificava la vida futura. Quan un rei s’iniciava en els misteris egipcis, la tau es posava contra els seus llavis. La tau és la inicial del nom del déu babilònic Tammûz, i també de Thor, la divinitat teutònica del martell en forma de tau. Una gran tau de roure era el símbol del déu druídic Hu. La tau s’inscrivia en el front de totes les persones admeses als misteris de Mitra. El caduceu d’Hermes era una tau allargada. La tau es tatuava als cossos dels candidats en alguns dels rituals dels indis americans. La tau apareix als pits d’estàtues i baix relleus a Palenque, Cocassola, i per tota l’Amèrica Central, sempre associada amb l’aigua. També entre els babilonis era l’emblema dels déus d’aigua; entre el escandinaus, de cel i immortalitat; i entre els maies, de regeneració i alliberament del sofriment físic. La forma d’arbre, d’altar; els dos bastonets per a fer foc: vertical i horitzontal, mascle i femella, cel i terra, yin i yang… Van voler cristianitzar un dels símbols més antics i més pagans que existeix. El seu origen es perd en la fosca nit dels temps. L’Enciclopèdia Catòlica reconeix que

The sign of the tau, represented in its simplest form by a crossing of two lines at right angles, greatly antedates, in both the East and the West, the introduction of Christianity. It goes back to a very remote period of human civilization.

Sant Antoni manlleva la tau a Serapis. L’anacoreta del desert egipci continuarà la saga dels tauistes, un testimoni que més tard agafaran els antonians i els franciscans. Segons Jung, estaríem davant d’un indubtable arquetip universal. Helena Blavatsky l’associa a Isis i al segell de Déu, el Tetragrammaton. El doble escaire i la triple tau són símbols cabdals de la maçoneria.

A l’est del jardí de l’Edèn, a l’est d’Atlantis. La tau és reminiscència emblemàtica d’allò que vam pedre i d’allò que volem recuperar.

Els crisantems florits.

Cap de Creus. Tardor de 2043.

Fosqueja. La tramuntana s’ha encalmat. Estem asseguts al punt exacte on s’inicia la Senda Pirenaica GR11 que uneix la Mediterrània amb l’Atlàntic. Del mar, com un cetaci, emergeix l’illa Massa d’Oros. Dalt del cel, la tau presideix la constel·lació zodiacal de Taure, l’estrella més brillant de la qual és Alderbaran. En Mateu bada amb la vista clavada a la ratlla de l’horitzó. Jo li pregunto:

El Nord em reclama. He d’arribar a París el més aviat possible. Aquesta vegada no m’acompanya ningú. La sensació de tornar a cavalcar sol és molt agradable. El somni d’aquesta nit no se me’n va del cap. Potser va ser el vi blanc del sopar, un muscat de Ribesaltes magnífic, pur or líquid. Potser ha estat la pèrfida influència d’aquesta lluna tan plena que, altiva i impúdica, faroneja sobre el mar. No ho sé pas. Les paraules d’en Mateu encara ressonen com un oracle. Sé que el Diable s’apareix sovint en somnis i pot disfressar-se de qualsevol cosa per tal de temptar-te. Sort que la tau em defensa de qualsevol mal. Quan tinc dubtes, quan els perills m’assetgen, quan em sento a prop de l’abisme, l’agafo ben fort i m’encomano al seu poder. In hoc signo vinces.

Cotlliure. Faré nit al castell. En veure’m, els germans m’acullen amb sorpresa. Fa mesos que no reben cap visita. Malauradament, no els puc explicar gran cosa. El meu viatge a París és un secret absolut. De fet, d’acord amb les consignes que vaig rebre a Tomar, hauria d’evitar el contacte amb qualsevol persona. Avui faig una excepció. No podia passar de llarg. Cotlliure és Cotlliure. El campanar segueix dins l’aigua, itifàl·lic, rubicund. Les barques amarrades al port, inútils, bressolant-se en el record dels mariners perduts. Els carrerons solitaris. Les cases buides. No, no m’hi acostumo. És impossible. A ranvespre passejo fins al cementiri. La tomba del poeta és plena de flors. La sentor de la mort envaeix cada racó. L’ombra dels xiprers no abasta els confins del meu desconsol. El cadàvers sense enterrar formen munts, turons de pestilència que, a poc a poc, esdevenen una massa d’humus nauseabund. La terra ho entoma tot: brutícia, homes i bèsties, cucs. La terra i la mar s’engullen les despulles. Nosaltres, sangglaçats, amb prou feines sobrevivim, víctimes d’un acorament indescriptible. ¿Feia falta tot això? ¿Com és que no vam ser capaços d’evitar-ho? ¿Tan cecs estàvem? Me’n faig creus. L’home és un animal incongruent. Rumio mentre voltejo ran de mar. M’assec i escolto el clapoteig de les onades. El diluvi, la confusió babèlica… Sempre el càstig, el final d’un estat de coses que és el principi d’un nou cicle. ¿Quants apocalipsis hem viscut? ¿Què serà de nosaltres?

És de nit a Cotlliure. No vull tornar al castell. Amb la claror de la lluna, segueixo el camí de ronda fins que faig cap a una cala. En comptes de sorra, hi ha un terregaller ple de pedres minúscules i grisenques. Em descalço i poso els peus dins l’aigua. La lluna centelleja sobre la immensitat marítima formant un camí diamantat. La bonança del mar es confon amb aquesta placidesa que envaeix la meva ànima. De sobte, sorprès, adverteixo que, sobreeixint de l’horitzó, traspunta la silueta d’una dona… Té la crinera bruna, llarga, llisa. S’atansa lentament mantenint-se a flor d’aigua. Només puc veure el seu tors, nu del tot, amb els pits rotunds, turgents, perfectes. Somriu amb salacitat. El seu esguard és inhumà, sobrehumà, irresistible. No puc moure’m. Estic clavat a terra, amb l’aigua fins als genolls. No puc deixar de mirar-la. Quan arriba fins a mi, sense dir res, amb summa delicadesa, em treu la tau que duc penjada al coll i la llença al mar. Després em besa els llavis, els ulls, el front… Em pren d’una revolada i se m’endu mar endins… No té cames. Les seves escates brillen com la lluna emmirallant-se a les onades. No tinc cap por. Travessem oceans. Nedem a la vora de balenes gegantines. Ella no em deixa anar. M’abraça amb la seva xarxa de sardònica lascívia. Hem arribat al nostre destí. Una ciutat submergida envoltada de tres muralles. Al bell mig s’aixeca una gran piràmide al capdamunt de la qual fulgura una llum encegadora…

Som una espurna enmig de la foscor. L’univers és massa gran i el nostre cor massa petit. Somnis que s’arremoren en la nit com falenes enfollides. No, no arribaré a París. N’estic tip, d’obeir ordres. Fa dos dies que no porto la tau. Em sento alliberat del seu pes, de la seva tirania. Vaig dubtar. Vaig témer que sense ella tot seria pitjor. Avui ho veig clar. En Mateu tenia raó. Ell em va ficar en això i ell m’ha ajudat a sortir-ne. La recerca de la tau va capgirar la meva vida. Ella s’havia convertit en el centre sobre el qual girava tot. L’obsessió per la tau era tan forta que havia oblidat les coses més elementals. No, no vull ser el seu esclau la resta de la meva existència. Els tauistes no m’ho perdonaran. Havien posat tota la seva confiança en mi. Pensaran que els he traït. ¿Com s’ho prendran? ¿Estan preparats per acceptar la dissidència? ¿Em deixaran en pau? Viuen en la seva torre d’ivori, aïllats de la realitat, convençuts que res no pot ser bo fora de la seva Ordre. Se senten superiors. Ara que el món és seu, no canviaran pas. Han aconseguit l’objectiu. Ja no tenen enemics. ¿Qui podria fer-los ombra? La gran majoria de la gent ha mort, però queden alguns supervivents. Ahir mateix, camí de Montsegur, em vaig creuar amb un home atemorit i esparracat que, quan em va veure, es va amagar de seguida. Vaig intentar seguir-lo sense èxit. El bosc se’l va engolir. Segur que no era tauista. ¿Quants supervivents com aquest hi haurà escampats pel món? ¿Què passarà si s’uneixen? Encara és massa aviat per a saber-ho.

En el país de Foix, al cor del Llenguadoc occità, la ciutadella sagrada de Montsegur es dreça al damunt d’un pujol escarpat i rocallós.

Montségur est notre capitole sauvage! Montségur est notre tabernacle aérien! L’arche qui recueillit les débris de l’Aquitaine sur la mer de sang. Il est grand et saint, plein de mystères et de merveilles …

Vuit-cents anys després, sóc al Prat dels Cremats, al repeu del puig, davant l’estela que commemora la foguera on van immolar-se els darrers homes purs. No hi ha ningú. El sol s’agotna rere les muntanyes. Medito. El crepuscle dels càtars. El crepuscle de tot. El foc purificador. La llegenda dels màrtirs. Els botxins de la història, sempre tan piròmans. A penes setanta anys separen la pira càtara de la templera. ¿I després? Després la cendra.

¿Què són vuit segles? Res. Les coses es repeteixen cíclicament. L’etern retorn del mateix. La ironia és que ara només s’han salvat els tauistes… La humanitat s’ha autoimmolat en una gran foguera. En globalitzar un sistema de vida manicomial, no ha pogut evitar el suïcidi col·lectiu. És curiós. Parlo com si ja no formés part d’aquesta humanitat extinta. Medito. La decadència inevitable. L’ocàs de les ideologies. L’efímera substància dels afectes. La futilitat de qualsevol projecte que aspiri a romandre per sempre. No hi ha immortalitat. Res no és etern sobre la terra. El somriure de Buda ens ensenya a acceptar la buidor de tot plegat. Montsegur. Un mar de sang que fecunda la memòria. Una espurna enmig de la foscor. No, no aniré a París. Em quedaré per aquí, esperant la primavera. Una nova primavera que m’assenyali un nou camí. El meu camí minúscul…

Estic cansat de buscar allò que no existeix. Porto tota la vida buscant un impossible. Primer va ser el miratge del déu cristià. Era molt jove i tenia fe. M’havien educat en la doctrina catòlica segons la qual cal obeir els manaments divins per a ser bona persona i poder guanyar-te el cel. Jo, ingenu, m’ho vaig creure a ulls clucs, fins que em vaig adonar que aquells manaments anaven contra la meva natura. El Camí modèlic que havia de seguir no era el camí més adient per a mi. Massa sovint, aquell Camí ideal es contradeia amb les necessitats reals que jo sentia; per la qual cosa el vaig abandonar. Sí, vaig ser prou valent per a deixar enrere el Camí en majúscules. Em vaig haver d’espavilar tot sol. A poc a poc, improvisant, a les palpentes, vaig anar seguint la meva pròpia brúixola. Anys més tard, vaig descobrir un altre Camí. El vaig rastrejar confiat, pensant que allí trobaria les respostes que cercava. Vaig caminar sense descans fins al límit on la terra esdevé precipici. Entre boires i escumalls, massa lluny del meu abast, romania l’horitzó inassequible. Un altre miratge desfet, una altra il·lusió dissipada. I, llavors, va arribar la tau. Ella m’ha guiat durant tots aquests anys. Ella ha estat el far enmig de les tempestes. Ella m’ha ensenyat a millorar. Ella m’ha salvat del desastre apocalíptic. La tau m’ha acompanyat cada dia refermant les meves passes. Sense ella no hagués pogut comprendre la veritable essència de la vida. Persones, indrets, somnis… Ella m’ha portat de la mà, m’ha mostrat la drecera que calia agafar, m’ha regalat el secret del vent, l’aroma de la pluja, el misteri de la lluna, la lluor del sol ponent… Tanmateix, si ja no depenc de Déu, ni del Camí… ¿Per què hauria de dependre de la tau? Cal esporgar les dependències. Totes. Qualsevol intent de salvació col·lectiva està condemnat al fracàs. Si alguna cosa he après al llarg de la meva existència és a malfiar-me de la gent que necessita unir-se als altres per a trobar el sentit de la seva vida. Detesto l’esperit gregari. Abomino dels individus incapaços de fer un pas sense el concurs del proïsme. Associacions, partits, sectes, grups, grupuscles, col·lectius, ramats… Em fan fàstic. Sempre que he format part d’una agrupació, tard o d’hora n’he sortit escaldat. No en vull saber res, de multituds. Ni tan sols la parella m’inspira confiança. Dues persones ja són legió. En un moment determinat, pot resultar útil ajuntar-se amb algú, sobretot si en treus profit, d’aquesta relació. Per desgràcia, moltes vegades, el contacte amb els altres suposa una pèrdua per a tu. Propugno i practico, per tant, l’individualisme misantròpic. Aspiro a l’autosuficiència completa i menyspreo la gent que no pot viure sense l’ajut dels altres. El proïsme, si pot ser, ben lluny. Em desagrada la ferum humana, les aglomeracions de qualsevol mena, les turbamultes que omplen estadis i macrocentres comercials…

El món s’havia d’acabar. Confesso que estic content que el món s’hagi acabat. Ja era hora. Feia anys que ho desitjava amb totes les meves forces. La barbàrie s’havia escampat de forma incontrolada. Tot era un caos sense solució possible. Si em vaig unir als tauistes era perquè m’interessava. Compartia el seu elitisme, la seva concepció aristocràtica. A més a més, volia sobreviure. Vaig apostar a cavall guanyador. M’ha sortit bé. Ara ja no em fa cap falta seguir dins l’Ordre. D’ells he après moltes coses, gairebé tot el que sé. La tau ha estat un pont, un salconduit imprescindible, però ara ja sóc a l’altra banda. Sé que em buscaran. Sé que remouran cel i terra fins a trobar-me. No poden permetre’s el luxe de deixar-me anar tan fàcilment. Conec massa l’Ordre, els seus mandataris, les seves entranyes… Des de fora, podria constituir una amenaça. Poden estar ben tranquils. No penso utilitzar els meus coneixements en contra seva. En tinc prou si em deixen viure al meu aire, prescindint de la seva influència. Perquè estic convençut que hi ha vida després de la tau. Ells creuen que, fora de la tau, només hi ha l’infern, l’abisme, la mort. Aquest és el seu error més exorbitant: considerar que els que no comparteixen les seves idees estan equivocats. L’individu aïllat té les de perdre. En un règim democràtic, la raó sempre està del costat de la majoria. Els tauistes ara són majoria, és a dir, tenen la raó i tenen el poder. Puc fugir, escapar com un pròfug, amagar-me a les muntanyes… Però estic cansat. Ni Déu, ni Camí, ni Tau… ¿Quin serà el proper miratge?

Tolstoi fa trenta anys que viu la contradicció entre el seu ensenyament i la seva vida quotidiana. La tensió de l’atmosfera familiar es torna insuportable. Tolstoi no pot més, i fuig. Ho fa, després de molts dubtes, en un rampell, el dia 28 d’octubre de 1910 a les cinc de la matinada. L’acompanya el seu metge personal, Makovitskin. Tolstoi no sap on va, només sap que voldria acabar a casa d’algun pagès. S’atura a l’alberg del monestir d’Optina Pustin on visita l’única germana que li queda, una monja ortodoxa amb la qual se sent afectivament lligat. Continua el viatge en un vagó de tercera, ple de fum i de corrents d’aire; fins que es refreda. Mor de pulmonia la matinada del 7 de novembre en una humil estació que es farà famosa a partir d’ara: Astàpovo.

Joan Margarit li dedica un poema:

Montsegur no és Astàpovo. Jo tampoc no sóc Tolstoi. Ambdós som octogenaris i, a banda de l’edat, tenim en comú la vida contradictòria i, per damunt de tot, un irrefrenable desig de llibertat. Les últimes hores de Tolstoi sempre m’han fet pensar que, al capdavall, l’única cosa important és ser coherent amb tu mateix, o —com diria Sòcrates— seguir l’impuls del teu dàimon. Potser la llibertat rau en la contradicció, en ser capaç de mantenir diverses alternatives alhora, sense definir-te del tot, sense caure en el dogmatisme. Potser la llibertat és el darrer miratge que ens queda quan ens hem desempallegat de tots els miratges. Amb la seva fugida, Tolstoi deixa enrere les complicacions. Agafa un tren sense destinació. ¿Hi ha res més senzill que deixar-se endur per les circumstàncies? Potser la llibertat arriba quan abdiques de la pròpia voluntat i deixes que l’atzar decideixi per tu. No ho sé pas. Tinc vuitanta anys i encara no he trobat resposta a les preguntes fonamentals. Només sé que he arribat al meu Astàpovo.

Les agulles les canvio jo. La meva mort la decideixo jo. No vull que ella m’enxampi amb l’ai al cor. No li donaré aquest gust. He vist morir molta gent. Abans del desastre, molts acabaven els seus dies envoltats de tubs i artefactes, sota l’atenta mirada d’una pantalla plena de números de colors. Morir en un hospital és la cosa més trista del món.

Sempre m’han fascinat els suïcides. Els respecto com si fossin herois. Sóc conscient que la majoria que opten per aquesta solució final solen ser víctimes de la desesperació. El cas d’en Mateu m’ha ajudat a comprendre que el suïcida no sempre és un fugitiu, sinó que, de vegades, es tracta d’un veritable buscador, d’algú que no en té prou amb la realitat i, per això, dóna el salt al desconegut. Les possibilitats que ens ofereix la vida són sempre molt limitades. A partir d’una certa edat, és molt difícil que la vida et pugui sorprendre. Ja has viscut el que havies de viure i, en el fons, la teva experiència s’assembla bastant a la de tothom, perquè a tots ens acaben passant més o menys les mateixes coses. Aleshores, és quan apareix la repetició. Kierkegaard li va dedicar un llibre. Segons ell, la repetició és la clau de la transcendència. Sense repetició no hi pot haver interioritat, certesa i seriositat a la vida. L’estadi religiós només apareix quan l’home ha assumit que la vida és pura repetició. El filòsof danès acaba afirmant que solament és possible la repetició espiritual, és a dir, l’existència com a insistència en la divinitat, que és allò que ens fa eterns. O sigui, idealisme delirant, platonisme cristianitzat. El cert és que aquesta insuportable repetició vital ens pot acabar fastiguejant. És aquesta constatació la que empeny el suïcida cap a la mort. ¿Per què repetir-se? ¿Quin sentit té reincidir en la mateixa litúrgia? Kierkegaard considera demoníaca aquesta voluntat de trànsit, aquest fugacitat del nòmada que aspira a no repetir-se. L’esteta llisca sobre la superfície de l’existència sense aprofundir en ella, sense arrelar-se en l’origen. L’home religiós, en canvi, cerca els fonaments del seu ésser relacionant-se amb l’Ésser Suprem, Déu. Així transcendeix el seu ego individual per a poder relligar-se amb la Causa Primera de totes les coses. La idea d’un déu transcendent en el qual poder eternitzar-se mitjançant la repetició, és una solemne bestiesa.

Kierkegaard estava malalt. Hi ha un moment culminant de l’obra on crida:

Pertanyo a la idea, exclusivament a la idea. Quan em fa un senyal, m’aixeco immediatament i la segueixo. Quan em cita per a una trobada, l’espero dia i nit, sempre disponible… Quan em crida la idea ho abandono tot… Visca el vol dels pensaments! Visca els perills de la vida al servei de la idea! Visca els destrets i la fragor de la lluita! Visca el gaudi festiu de la victòria! Visca la dansa en la voràgine de l’infinit! Visca el cop d’onada que em submergeix en l’abisme! Visca el cop d’onada que em llença sobre els estels!

Quina bogeria. Han estat les idees les que ens han conduït als conflictes, a les guerres, a la ruïna. Jo ja no hi crec, en les idees. Sóc massa vell per a refiar-me’n. Plató és el culpable de tot. Plató i els platònics, els quals han cregut que calia posar l’idealisme per damunt del realisme fins a l’extrem de sacrificar-ho tot en nom de les idees. Una idea és una paraula massa substantivada, massa plena de fum. Una idea és una entelèquia disfressada de raó. Us les regalo totes, les idees. Cal matar Plató. Cal alliberar-se de la tirania de les idees. Cap idea no justifica l’abnegació individual. Ni la idea de déu, ni la idea de llibertat, ni la idea de democràcia, ni la idea de salvació, ni la idea de pàtria, ni la idea de veritat, ni la idea de felicitat, ni la idea de futur, ni la idea de justícia… La seducció de les idees ha estat nefasta. Ens hem deixat arrossegar per elles —buides quimeres— fins que ens han encegat el senderi. Potser aquesta ha estat la nostra més gran contradicció, la més insalvable: viure entre la realitat i la idealitat, a cavall d’una esquizofrènia tràgica. Tolstoi va voler superar-la fugint en tren in extremis. Kierkegaard, al seu torn, va renunciar al matrimoni per a poder viure millor la seva fe. Jo escullo la meva solitud real, sense tau, sense ideals de cap mena. Montsegur i res més. Que Plató descansi en pau.