La darrera llàgrima del món. A l’altra banda de l’horitzó. Després de caminar un mes seguit sense parar, a l’encalç del sol ponent, resseguint l’estelada pauta de la Via Làctia. La darrera llàgrima quan la terra s’ha acabat. El far de la fi del món esguarda l’escumós terrabastall de les onades que s’esbardellen contra els espadats granítics de la Costa de la Mort. Aquesta nit ho cremarem tot a la platja. Ens banyarem despullats, lliures de la darrera pell. La lluna plena ens enllustrarà l’ànima. Tota la pols del Camí esdevindrà pols d’estels. Això no és cap final, sinó el principi d’una nova renaixença. Fisterra. Un altre somni acomplert. Veurem com el sol desapareix tot ensagnant l’horitzó. Un espectacle que val la pena. Cent, dues-centes persones s’apleguen a l’hora prevista per a poder veure aquesta indescriptible apoteosi de la Natura. Res no pot comparar-se-li. Les tonalitats varien cada segon. Els núvols llunyans multipliquen les combinacions cromàtiques del cel. L’oceà, amb el seu moviment de gegant insatisfet, reflecteix el postrem badall de l’astre rei. Cap dia és igual. L’ocàs mai no és el mateix ocàs. El sol mor cada vespre d’una manera diferent. Ran d’horitzó, es difuminen les formes i els colors. Una clarícia final ens arriba quan l’últim raig agonitza. Adéu-siau. Fins demà. La gent no vol marxar. Alguns fins i tot han aplaudit. Ha estat una bestreta del paradís, un besllum, una promesa… De sobte, entenem que la mort no és el que sembla. Que res no mor enlloc, que allò que se’n va s’amaga momentàniament, s’escapoleix en silenci, s’esmuny sense escarafalls, sense rogalls, sense estrafer el gest. El sol ens somriu a l’acomiadar-se. Fisterra. Sobren les paraules.

Demà o demà passat pujarem fins a Muxía i, si podem, fins a Teixido…

Sant Antoni, Sant Francesc, Sant Bartomeu… i ara Sant Andreu: Priscil·lià. No, no sóc cristià. O, més ben dit, no sóc només cristià. El cristianisme és la pàtina més superficial d’una saviesa arcana que es perd en l’antigor dels segles. Sóc neopagà. Adoro la Mare Terra, el Pare Sol, les muntanyes, els boscos, els rius, les pedres, les sargantanes… Voldria pintar amb la meva sang calenta un bisó en el fons més recòndit de la meva altamira particular. Sí, neopagà. ¿Què més es pot ser avui en dia?

L’ordinador se m’ha tornat a espatllar. No sé si ha estat un altre virus o s’ha fos la placa principal per culpa de l’escalfament intern que no pot ser apaivagat per aquests ventiladors ridículs que foten molt de soroll i para de comptar. Ara escric amb la ploma, com antany. M’embruto els dits. He de recarregar-la sovint. Tota la tecnologia de la nostra fatxendosa civilització se’n va en orris quan falla el subministrament elèctric o algun xip fa figa. Tota la beneiteria tecnolàtrica a fer punyetes. Els avions cauen i els accidents de trànsit es multipliquen cada cap de setmana. ¿Per què vull anar tan de pressa si no tinc clar on vull anar? Rebombori i xivarri. Velocitat supersònica. Barbàrie. Només quan em poso a caminar reconec el veritable batec de la vida. Fisterra, sí. O qualsevol altre racó de món on puguis sentir que no ets important, que la Natura et supera infinitament. Infinitivament. Tu, un homínid subjecte a les declinacions del temps: pretèrit, present, futur, condicional, passiu, adjectiu… Fisterra o Nova York. Al cap i a la fi, els humans no som gran cosa. Cauen els gratacels i ens costa d’entendre el més senzill. Estem completament equivocats, hem esgarriat el Camí. Ens entestem a seguir cap al Desastre, cap a l’Abisme… Fisterra. Comprenc l’Hèctor quan diu que vol abandonar definitivament Ciutat de Mèxic (una megàpolis massa gran, amb massa gent, amb massa contaminació… Una bomba de tiempo —segons ell—). Vol instal·lar-se en qualsevol indret del Camí. Adquirir una casa vella, restaurar-la, crear un espai obert a la creativitat. Ajudar els pelegrins que passen. Conec persones que ho han fet. I no se’n penedeixen. Ho han deixat tot i viuen en el Camí. Una altres són voluntaris a temps parcial: dediquen una part de les seves vacances a la tasca d’atendre els albergs… Voluntaris anònims, companys de viatge fugissers capaços de deixar-te un record inesborrable. Són els àngels actuals, els templers que s’ocupen de protegir els caminants. No, no té res a veure amb aquelles cruentes croades que maldaven per a reconquerir Terra Santa. Tota terra és santa, i no només aquell bocí maleït de Palestina. Avui Jerusalem és un lloc inhòspit ple de soldats i d’odi. Ningú no gosa d’anar-hi. Roma també ha perdut la seva esplendor passada. La Institució no ha sabut adaptar-se a la Nova Era. Els romeus (així s’anomenen els pelegrins que van a Roma) no poden competir amb els xacobeus, els pelegrins que van a Sant Iago. Aquest és el Camí mil·lenari, una ruta que cada dia aplega més gent. Pelegrins d’arreu, esperits inquiets, buscadors de tota mena. No és només una altra moda passatgera. És la concreció real d’una esperança global per al segle XXI. Així ho expressen Morin i Cobreros a El Camino Iniciático de Santiago (1976):

Se aproximan momentos decisivos para este lugar iniciático de los occidentales… ¿Estamos en vísperas de asistir al nacimiento de una nueva civilización sagrada pasado el año 2000? El Camino de Santiago todavía puede ser uno de los empalmes con la tradición que necesariamente habrá de encontrar esa futura civilización.

Els moments actuals són decisius. Ens ha tocat de viure una època força interessant. El planeta s’ha convertit en un laboratori experimental al servei d’uns interessos inconfessables que perjudiquen impúnement a la majoria de la humanitat. La globalització del sistema capitalista està generant molts problemes. La dependència tecnològica és perillosíssima. Augmenta dia rere dia el militarisme amb l’excusa de lluitar contra el «terrorisme internacional», quan el principal terrorista és l’Imperi que fa i desfà al seu antull mentre té la barra de vetar la creació d’un tribunal internacional que —amb molta probabilitat— acabaria jutjant les malifetes dels seus soldats o dels seus serveis d’intel·ligència. Els països rics han expoliat sistemàticament els països pobres, i ara els menyspreen amb la seva arrogància. La desesperada reacció d’aquests desposseïts (supervivència obliga) és immigrar cap al nord ric per a trobar-se després la discriminació, el racisme, la intolerància. NIHIL NOVUM SUB SOLE. El plantejament global del sistema occidental està viciat de soca-rel i trontolla pertot arreu. És un Titànic que fa aigües. Es basa en la cobdícia insolidària, en l’explotació salvatge dels recursos naturals i de la mà d’obra humana que, així, queda desprotegida dels seus drets fonamentals. Els manaires que decideixen i perpetuen aquesta dinàmica suïcida s’han d’amagar del poble al qual enganyen descaradament. L’esdevenidor, si la cosa segueix per aquests viaranys confusos, serà fosc, molt fosc. L’única manera de capgirar la truita és apostar per una nova ètica que compti amb la majoria de les persones i miri de repartir els beneficis… La corrupció, les màfies, les multinacionals, la política al servei de l’especulació financera… Tot això s’ha d’acabar. I ben aviat. De fet, ja és insostenible. L’amenaça constant d’una crisi econòmica, l’augment de l’atur, la por al terrorisme, a la immigració… Són símptomes que palesen la malaltia crònica que pateix aquest sistema. La solució no pot ser la llei de la selva (alguns en diuen «mercat») ni el campi qui pugui. Cal donar respostes viables i satisfactòries a llarg termini en comptes de manipular estadístiques i distreure la gent amb cortines de fum, PANEM ET CIRCENSES… Però res d’això serà possible sense un canvi radical, una metànoia, l’aparició d’una nova filosofia, d’una nova cosmovisió. La «Nova Civilització» de què parlen Morin i Cobreros haurà de ser postcapitalista, postcristiana, postmaterialista, postconsumista, postmoltesaltrescosesmés… Tot el que cal superar de la situació actual és precisament aquesta sensació de fi d’etapa, de decadència agònica que sofrim d’un temps ençà. Tothom espera alguna cosa nova, però poques persones estan treballant realment per aconseguir aquesta metamorfosi que tanta falta ens fa. Abans parlava de neopaganisme. La futura civilització haurà d’incloure moltes altres novetats: nous déus, noves idees, nous costums, noves lleis, nous ideals, noves relacions humanes, noves maneres de viure, de treballar, d’estimar, de morir… Jo no sóc profeta. El Camí que hem de fer plegats és un camí inevitable. I no el podem ajornar. Ni desentendre’ns. Fisterra és solament una metàfora. Quan s’acaba la terra, comença l’oceà. L’oceà profund i el cel clar. L’horitzó futur d’una Nova Era regida pel cor i no pas pels diners. Hauríem d’educar els nens i les nenes en els valors d’aquesta Nova Civilització que somiem. Fer el Camí és una de les millors maneres que conec d’apropar-se a la solidaritat humana en estat pur. Allí no importen les possessions (totes caben en una motxilla), ni les races, ni l’origen, ni els noms, ni les creences… Tots sabem que caminem cap a una meta compartida, però cadascú camina amb els seus propis peus, al seu ritme. Sense dogmatismes ni fanatismes. Respectant els altres. La humanitat hauria de ser com aquesta gran germanor pelegrina que recorre el Camí de la vida a la recerca d’un objectiu comú. Fisterra és el punt on la mirada es fon amb l’infinit. Fisterra és l’esperit que encara no en té prou i que aspira a tot sense por. Fisterra és la promesa d’una nova terra encara per construir i l’enyorança d’un retorn, d’una renovació absoluta del nostre ésser…

Amb les mans tacades de tinta negra, embolcallat pel silenci de la nit, invoco l’energia que dorm en l’interior dels nostres cors. La tau ens ha guiat fins a la platja on el sol es pon. No voldria demanar-vos res concret. Però heu de saber una cosa: tots els problemes tenen solució. Posar-se a caminar és la millor manera de trobar el fil que ens ajudarà a sortir del laberint. La darrera llàgrima del món és el primer somrís del nadó que tots portem a dins. Fisterra em va ensenyar a morir per a poder reviure cada dia.

Expulsat del paradís, fugitiu, errant, nòmada, Caín coneix la freda solitud, la nuesa del desert, la buidor de l’horitzó. No hi ha retorn possible. Sempre endavant, condemnat a seguir la sendera dels homes lliures. L’única pàtria possible és l’anhel nostàlgic: el país del futur. Caín deixa empremtes de sang al seu darrere. La nissaga de Caín no és innocent. El seu destí és la recerca incansable d’un nou paradís. Déu l’ha protegit amb el senyal de la tau. A l’est de l’Edèn sobrevivim.

No cal anar gaire lluny si el que vols és trobar la porta de sortida. He travessat la península a peu. He viatjat a països remots. El meu poble és tan petit que només té una cabina telefònica i una sucursal bancària. I encara no hi ha cap semàfor. A la tardor, les fulles encatifen les voreres. A l’estiu, les granotes rauquen a la bassa. A la primavera, els rossinyols s’ensenyoreixen del meu cor. A l’hivern les cuques dormen. Sovint em perdo pel bosc. Retrobo els esquívols esquirols i segueixo les petjades dels senglars furtius. Si camino vint minuts, arribo a la carena des de la qual puc albirar la immensitat del mar. Boirosa i bigarrada, la gran ciutat jeu allà baix. Conec un bell racó al capdamunt d’un turó. Enmig de la boscúria, entre pins, alzines i arboços, la Roca Foradada manté intacte el seu misteri. Aquesta enorme pedra fou buidada per la mà de l’home prehistòric. El forat és prou gran per encabir un còrpora humana en posició de lotus. La primera vegada que la vaig veure vaig saber que era el lloc perfecte per a la meditació. Hi pujo al vespre, quan el sol davalla il·luminant la balma encarada a ponent. M’hi endinso i reposo. Aquesta espècie d’úter granític m’acull amb una amatent abraçada. Estic sol. M’assec amb les cames creuades i concentro l’esguard cap endavant, en el punt imprecís on els raigs del sol travessen el brancatge dels arbres. La llum esmorteïda acarona el meu visatge. Piulen els ocells. M’hi estic una bona estona. Noto la fermesa de la roca, m’amaro amb la llum del crepuscle, em fonc amb l’atmosfera del bosc. Retorno a l’origen. Sóc l’antic picapedrer que buida amb destresa aquella mola. Sóc la serp que cova els ous i s’hi adorm recargolada. Sóc el gaig que voleteja de branca en branca i la guineu que ensuma a les fosques el rastre de l’eriçó. La Roca Foradada és la meva segona casa, l’amagatall on em refugiaré quan arribi la fi del món. De vegades hi he trobat coses estranyes: rams de flors seques, restes de plomes tacades de sang… Sé que no sóc l’únic que l’adora. La litolatria és una ancestral tradició que encara perviu entre nosaltres. Sempre que hi vaig, la netejo amb cura. No sé com explicar-ho, però sento que allí connecto amb l’energia essencial que ho anima tot. Una força invisible i, tanmateix, perceptible. Els megàlits, les pedres grosses (dòlmens, menhirs, cromlechs, taules, navetes…) han captivat sempre la meva imaginació. Trobo que no ha estat clarificat el seu origen i, menys encara, la seva funció. ¿Qui les va remoure? ¿Amb quins mitjans? ¿Quan? ¿Per a què? El dolmen de Pedra Gentil a Vallgorguina, Stonehenge o els moais de Rapa Nui. Tant se val. El megalitisme m’apassiona. Estic convençut que aquestes grans pedres són la clau que explica l’existència d’una civilització primigènia de la qual van sorgir les principals civilitzacions antigues…

¿El famós mite de l’Atlàntida és un invent platònic? No ho crec. Verdaguer canta en els seus versos la nostàlgia d’aquest mític continent submergit:

I al cap de Finisterre demaní ses llegendes mig oblidades,
com los pobles que les dictaren…

Els supervivents de l’enfonsament haurien fet cap a les dues ribes de l’Atlàntic. Aquests atlants serien els gegants constructors de megàlits, els Mestres Iniciats que coneixien els secrets matemàtics, l’astronomia i d’altres tècniques necessàries per a poder aixecar els monuments que han perdurat fins avui. Escolliren els indrets més adients i confegiren la seva Obra d’acord amb unes lleis que se’ns escapen. També podria ser que la peregrinació fins al FINIS TERRAE estigués relacionada amb la hipòtesi atlant. Caminar devers Galícia suposaria buscar una saviesa originària, els dipositaris de la qual serien aquests Mestres que viurien «allà on s’acaba el Camí». El Mestre Mateu, l’autor del Pòrtic de la Glòria, per exemple. Potser abans del cataclisme (ensulsiada o diluvi ve a ser el mateix) el Camí no s’acabava a Fisterra, sinó que continuava sobre terra ferma cap a l’oest… Noè i la seva arca (massa semblant a la versió posterior de l’arribada del cos martiritzat de l’apòstol Sant Iago a les costes gallegues «en una barca de pedra»), seria un altre Mestre que ens porta coneixements nous. És l’equivalent del Thot egipci o del Prometeu grec. Noè desembarca a Noia (que és el seu femení)… ¿No seria aquest Noè cristianitzat, a banda de l’introductor del cultiu de la vinya, el gran primer Mestre mitjançant el quan vam tenir accés a aquella arcana saviesa atlant? El missatger dels déus, com Hermes. O l’Escollit, el que no fou exterminat per la ira dels déus. La rocambolesca història de l’apòstol Sant Iago no és versemblant en absolut. Ni va arribar a Galícia per via marítima ni està enterrat a la cripta de la catedral compostel·lana. Molts pensen —i no els manquen raons— que qui està realment allí és Priscil·lià, el bisbe heretge i pagà. La resta són romanços inventats per uns cristians matamoros i milagrers. Però fixem-nos en el detall de la «barca de pedra». Un altre cop les pedres. Litolatries, litofanies. Com el Pilar de Saragossa (ciutat que l’apòstol també va visitar: la Verge se li aparegué sobre un pilar de pedra), on el que realment s’adora no és la minúscula verge que hi ha sobre la columna pètria, sinó la columna en si mateixa. O sigui: la Mare Terra en la seva forma més sòlida. He vist com els litòlatres besen el Pilar (que no la verge), fins al punt que la pedra està tan erosionada que s’ha produït una considerable concavitat. Els luxosos mantells amb els que els pilaricos vesteixen la verge, el que fan no és cobrir-la a ella, sinó guarnir la Pedra, l’adorat Pilar. ¿Més pedres adorades? La Kaaba de la Meca. La pedra negra caiguda del cel (potser un meteorit) que és el centre sagrat per als musulmans, els quals han visitar-la en peregrinació almenys una vegada a la vida. A Jerusalem hi ha l’església de la Cúpula de la Roca, també d’origen musulmà. Monument octogonal que esdevingué modèlic per a la resta de les esglésies templeres. Allí és on van estar-se els nou cavallers guerrers («Els pobres soldats de Crist») fundadors de l’Ordre del Temple. Allò que ve del cel o allò que ve de l’aigua. Pedres que cauen del dalt o que arriben a la platja. Pedres sagrades. A Muxía, a la Costa de la Mort, hi ha el santuari de la Verge de la Barca, ran mateix de l’oceà. Ara —sempre segons la llegenda— és la Verge la que arriba navegant «en una barca de pedra»… El paisatge que envolta el santuari està ple de grans roques que serien les restes esmicolades d’aquesta enorme barca. Algunes tenen nom: A Pedra d’Abalar, A Pedra dos Cadrises… Megàlits que resten com a testimonis d’un misteri antiquíssim que transcendeix el nostre abast. Els dòlmens gallecs són nombrosos, per bé que encara són més interessants els petroglifs, els signes que s’han trobat gravats en moltes pedres al llarg la costa atlàntica, des de les Canàries fins a Irlanda… Aquests petroglifs sovint són jeroglífics que repeteixen la figura arquetípica del laberint. Si fos possible desxifrar-los, tindríem una altra clau per obrir la porta d’aquest passat desconegut on s’arrela la protohistòria humana. Aquests laberints acostumen a ser representats mitjançant una línia en forma d’espiral (com la del Joc de l’Oca) o a través de tot un seguit de cercles concèntrics o triples recintes. La finalitat és fer un viatge cap al Centre recorrent el Camí correcte, salvant els perills, les dificultats, els atzucacs. El mite de l’Atlàntida també parla d’una ciutat situada en el centre d’un triple cercle misteriós… Tornem, però, a Verdaguer:

Un savi ancià que, retirat del món, vivia vora mar,
surt a rebre al nàufrag; lo guia a un rústec altar de la Verge;
i tot seguit a sa balma, feta de branques i roca.

El nàufrag és el pelegrí que es posa en camí fugint del món i cercant la saviesa. CONTEMPTUS MUNDI. STATUS VIATORIS. El savi és el Mestre Iniciat, l’atlant que, vora mar, acollirà al neòfit i l’encaminarà devers una nova vida.

Som rastre d’uns gegants que passaren…

Verdaguer es refereix als testimonis que resten: pedres grans, petroglifs, petjades escampades per un llarg itinerari que mena fins al Camp dels Estels: COMPOS-STELLAE.

Verdaguer esmenta aquí l’existència de l’ARA SOLIS: un altar dedicat al déu Sol que hi ha en l’extrem més occidental de la península.

La impossibilitat de continuar endavant inspira aquests versos:

En el Somni d’Isabel es resumeix la sensació de tots els pelegrins en arribar a Fisterra. L’Atlàntida ha d’existir perquè el nostre Camí tingui sentit. Si més no, en somnis. La raça dels gegants fou anorreada. Els déus no van poder suportar l’urc dels atlants. Hybris humaníssima. L’extermini va ser inevitable. Com serà inevitable el col·lapse de la nostra embogida civilització. Hem arribat massa lluny. A la lluna, a destruir ciutats senceres amb bombes atòmiques, a difondre virus letals, a totes les barrabassades que pugueu imaginar… Les Torres Bessones de la Babel actual ja han caigut. ¿Què més haurà de caure? Vingui el que vingui, les pedres restaran malgrat nosaltres, testimoni d’una grandesa que va passar avall. Només se salvaran els pocs escollits que portin la tau a sobre, penjada del coll, gravada al front. Quan vingui l’exterminador amb les seves plagues (rius bruts, cels irrespirables, boscos cremats, camps asfaltats, malalties incurables, armes químiques, biològiques, éssers clònics i mutants, virus de tota mena…), els portadors de la tau seran respectats. Les pedres grans contemplaran la desfeta provocada per l’esgarriament humà. La Roca Foradada esperarà, immòbil i silenciosa, l’arribada d’un altre nàufrag. Obriu els ulls. Escolteu allò que us diu el Camí. Una inscripció en un petit monument del poble de Valcarlos, enclavament iniciàtic del Camí Navarrès, resa:

Només és feliç el que ha deixat de fugir i ha deixat de buscar. No, no cal anar gaire lluny si el que vols és trobar la porta d’entrada.