FRAGMENT DEL DIARI D’ARTÚS / MAIG DE 2002

L’Hèctor i la seva colla havien aterrat a Barajas el dia anterior. Tretze mexicans que venien a fer el Camí de Sant Jaume. L’últim correu electrònic que vaig rebre deia això:

L’estació d’autobusos és al davant del Parc de la Ciutadella, a l’altra banda de la Plaça de la Pau, una plaça que té un monument al bell mig en el qual podem llegir la paraula PAU escrita en diferents idiomes. BAKEA és pau en basc. Asseguts sobre els graons d’una escalinata propera, esperem l’arribada de l’autocar procendent de Madrid. Tot i que l’Enric és prudent al volant, el viatge per autopista ha estat ràpid. Hem trobat molt poc trànsit. Ens ha donat temps d’esmorzar amb calma i de recórrer alguns indrets de la ciutat. L’autocar és puntual. El primer que ens veu és l’Hèctor que, amb els braços enlaire, ens saluda. Namastei, faig jo, tot ajuntant les dues mans i abaixant el cap en senyal de respecte. És la salutació hindú. I ell em respon igual. Els altres components del grup davallen mandrosament del vehicle amb cara de cansats, agafen les motxilles i proven d’ubicar-se dins d’aquella estació vella i decadent, una veritable vergonya per a la ciutat. Encara no han pogut fer l’adaptació horària. Pateixen el famós jet lag. Ens miren amb ulls perduts com qui busca un horitzó desconegut. No hi ha presentacions. De seguida sortim de l’estació per enfilar el carrer cap a l’hotel. L’Hèctor, el cap d’aquella tribu, monopolitza la conversa al capdavant de la corrua.

Ara entenc aquest silenci estrany del grup i les mirades plenes de misteri. A l’hotel cadascú agafa la clau de la seva habitació i, en un tres i no res, tothom desapareix per l’ascensor. Nosaltres també fem cap a l’habitació. L’Hèctor ve als cinc minuts, tanca la porta i ens diu:

—Tenemos que preparar la ceremonia de esta tarde. A ver ¿Cómo va a ser?

La idea bàsica és la següent. A les 16:30 hem de tornar a ser a l’estació per agafar un bus que ens portarà fins a Puente la Reina. Una vegada allí, haurem de caminar uns tres o quatre quilòmetres fins a Eunate. En aquella enigmàtica església de planta octogonal celebrarem un ritual iniciàtic. La clau de tot plegat és saber en què consistirà aquest «ritual». L’Hèctor ho havia deixat a les meves mans. Obro la motxilla i començo a treure objectes. Primer les quinze taus de fusta d’olivera, cadascuna amb el seu cordill corresponent. Les poso l’una al costat de l’altra sobre el llit.

—Vale, vale, ¡perfecto! —diu ell—. ¿Al final las pudiste conseguir?

L’Enric, que somriu i em mira sorneguer, diu:

—Es que mi hermano és un crack.

No havia estat gens fàcil. La meva tau me l’havia construïda jo mateix amb fusta d’acàcia a partir d’un model que havia aconseguit a la muntanya de Randa, sí, a prop de Palma, on Ramon Llull va rebre el seu satori particular. Els franciscans encara la utilitzen com a emblema, perquè Sant Francesc signava amb aquest símbol. La qüestió és que, després de buscar i remenar molt, vaig poder trobar-ne algunes en una botigueta de Granollers, la típica botiga beata on venen ciris, bíblies, estampetes. La senyora que em va atendre, quan li vaig dir el que cercava, va somriure amb complicitat.

I va obrir un calaix on n’hi havia exactament quinze, ni una més ni una menys. Amb un inconvenient: no eren totes de la mateixa mida. Perquè hi havia dues mides: la tau mitjana i la tau petita.

La senyora se’n feia creus. Compte: la tau no és una «creu», encara que tothom s’ho pensa. La tau és molt anterior a la creu cristiana. Diguem que la tau seria una protocreu, potser el símbol més arcaic de la humanitat… Però d’això ja en parlarem a bastament més endavant.

En fi, que després de buidar la botiga de taus i més content que un gínjol, ja vaig poder continuar amb la meva dèria.

Tenia clar que els pelegrins que l’endemà començarien el Camí a Roncesvalles havien de rebre la taus a Eunate. De fet, el ritual iniciàtic era en realitat una imposició de les taus. Amb la tau penjada al coll, els caminants tindrien l’energia necessària per avançar sense entrebancs. El Camí no és fàcil. La petxina (que és el talismà xacobeu tradicional) no és suficient. Quan vaig fer el Camí per primer cop, vaig poder comprovar que alguns pelegrins portaven una tau. Vaig parlar amb ells per a intentar esbrinar alguna cosa. Recordo que a Rabanal del Camino un pelegrí de Bilbao que responia al nom d’Iñaki em va confessar: «La tau es la cruz esotérica templaria… Observa a los peregrinos que la llevan. Ellos te enseñarán lo que quieres saber». Des d’aleshores vaig començar a interessar-me per aquest símbol. A mesura que m’hi endinsava, a mesura que aprofundia en el coneixement de la tau, m’adonava que és un pou sense fons, un arquetip importantíssim, probablement la clau oculta que explica els orígens incerts de la humanitat… Senyal de protecció, preservadora de malalties, símbol d’elevació espiritual, signe de redempció, segell dels escollits… No hi ha cultura ni civilització on no hi sigui present. Mesopotàmia, Egipte, Creta, Xina, Índia, Amèrica precolombina, mitologia nòrdica, cèltica… Entre nosaltres: Sant Antoni, Sant Francesc, Templers, Maçoneria… La seva omnipresència hermètica esperonava cada cop més la meva fal·lera de buscador incansable. La meva tau m’acompanya ja fa anys pel Camí de la vida. Mai no m’ha fallat. En els moments decisius, quan m’ha fet falta, ella m’ha ajudat. I també ha servit per ajudar a d’altres persones les comptades vegades que l’he deixada a algú que n’estava necessitat.

Ja tenim les taus sobre el llit. L’Hèctor comença a treure les coses que du a la seva motxilla. Són objectes molt peculiars. La primera cosa que ens regala és una xapa metàl·lica rodona (d’aquestes que porten un imperdible al darrere) en la qual hi ha la imatge d’un cigne volant amb les ales esteses sobre un fons blau cel. A sota hi ha una llegenda que diu: JOTY KARUNA HAMSA, paraules sànscrites que —segons l’Hèctor— signifiquen «Jo sóc un cigne que vola compassiu devers la llum divina». Ens les pengem sobre el pit. A continuació treu un objecte que està embolicat amb un drap vermell de seda. És una petita planxa de coure quadrada on hi ha gravat un yantra hindú. L’agafa amb molta cura i me l’ensenya.

—Esto es para ti —em diu—. Es un presente que te hago. Es muy valioso. Lo recibí de un Maestro Iniciado de la India que estuvo siete años encerrado en una cueva hasta que alcanzó la Liberación. Este Sri Yantra estuvo con él todo el tiempo… Sé que sabrás valorarlo.

Incrèdul, l’agafo amb molta precaució i l’examino detingudament. El gravat consisteix en tot un seguit de formes geomètriques: cercles concèntrics (que imiten la flor del lotus amb els seus pètals) dins els quals s’intercala una munió de triangles encreuats. Cada espai al·ludeix als diferents nivells de consciència. En els punts cardinals i a les cantonades hi ha frases escrites en sànscrit, la minúscula cal·ligrafia de les quals resulta il·legible. Em fixo que està atrotinat, un xic abonyegat. Arreu té taques diverses de color fosc i una taca més gran de color vermell al centre. Realment, em quedo impressionat. Si he de creure el que em diu l’Hèctor, tinc entre les mans un objecte molt, molt especial. Li ho agraeixo de tot cor. Embolicat amb un altre drap fi, hi du el calze. Quan ens el mostra podem comprovar que es tracta d’un graal petit que cap a l’embosta de la mà. És daurat i en el peu hi té encastades pedres de colors. És el calze que farem servir a la comunió d’aquest vespre a Eunate…

—Venga, decidme ahora cuál es el texto del ritual.

Agafo el plec de folis grapats on tinc escrita la fòrmula…

—Tendríamos que ensayarlo antes… —suggereixo jo.

A l’habitació de l’hotel, fem l’assaig. El ritual consta de sis parts: INVOCATIO, CONSECRATIO, RITUS OLYMPICUS, MEDITATIO, DEAMBULATIO, COMMUNIO. M’havia empescat una bona performance, un happening d’allò més lluït. Mig en llatí, mig en castellà, el ritu inclou algunes gesticulacions amb els braços, a més de la repetició d’unes lletanies a l’hora de la deambulació… L’Hèctor exulta:

—¡Esto es padre! ¡Perfecto! Va a ser mejor de lo que me pensaba.

Estem improvisant. Ell i nosaltres. Qualsevol que entrés en aquest moment a l’habitació podria pensar que ens hem escapat d’un frenopàtic. Tot plegat resulta un xic fraudulent, si més no inversemblant. Com si fos el capteniment propi d’una secta d’estrabul·lats. Ens hem de posar en el paper. Ens ho hem de creure.

—Enric y yo deberíamos tener ya las taus… Se supone que somos Iniciados.

L’Hèctor té raó. Cal cuidar els detalls. Els tres som Mestres Iniciats i no pas neòfits. Per consegüent, es pengen les seves taus.

L’Enric i jo estem afamats. Ens dóna temps d’anar a fer un mos.

Al principi del carrer Estafeta, a tocar de la plaça de braus, entrem en una d’aquestes típiques tavernes on serveixen tapes variades i copes de vi barat. M’adono que tots els clients parlen euskera. Dempeus, endrapem unes quantes delicatessen: piquillos farcits, xistorra, gules, mandonguilles… De tornada a l’hotel, els mexicans, impacients, ens esperen a la recepció. És un grup d’allò més heterogeni. Meitat mascles, meitat femelles. N’hi ha de joves i de grans. No preguntem noms ni edats. Tot és molt misteriós. Ells no gosen adreçar-se a nosaltres i només ens miren de reüll, amb una barreja de reguard i admiració. Vés a saber què els haurà explicat el cap de colla. Pugem a l’autocar de La Estellesa i eixim de la ciutat per l’Avinguda Pío XII. Agafem la N-111 que ens menarà, després de superar el Puerto del Perdón, fins a Puente la Reina. A mi em preocupen moltes coses, però sobretot el temps que fa. Ja ens hem mullat una mica a l’hora d’anar a dinar. El cel està ben tapat. Hem de caminar una bona estona pel mig dels camps… No, no les tinc totes. Per acabar-ho d’adobar, l’autocar ens deixa a l’altra punta, a tocar del riu. Hem de recular tot travessant el poble fins arribar a l’església del Crucifix, davant de la porta de la qual hi ha un arc sota el que passen tots els pelegrins. Al llarg del Camí, només hi ha dos arcs d’aquesta mena. Un és aquest i l’altre està al convent de San Antón de Castrojeriz. Jo, que vaig al capdavant fent de guia, miro contínuament el cel i accelero el pas. Entro un instant dins l’església per a saludar aquell Crist clavat sobre una pota d’oca. Una altra creu que no és una creu. En sortir, l’escamot m’espera davant l’alberg que hi ha al principi del poble. Hi vaig dormir una nit, en aquest alberg. Ara l’han ampliat i fa més goig, té un gran pati al darrere. Jo només recordo les lliteres de tres pisos…

—¿Por dónde es? —pregunta l’Hèctor.

No vull seguir la carretera. L’alberguera m’indica el camí devers Eunate. Cap avall, per un pontet, vorejant la riera… Som-hi doncs. I jo al davant com una locomotora furient, apressat, amb el cap ple de cabòries. Cauen gotes. Els mexicans, afilerats i obedients, en processó cap a Eunate. No sé si trigarem mitja hora o una hora. Ni idea. L’únic que sé de cert és que hem d’arribar a la nostra meta per a fer allò que hem de fer. De sobte, veig que el camí es divideix en dos: un branc cap a la dreta i un altre cap a l’esquerra. Ja l’hem fomut. Quin agafem? De sobte, pel camí de la dreta, apareix un paio pedalant sobre una mountain bike…

—Oiga, por favor —faig jo—. ¿Para ir a Eunate?

L’home em mira estranyat.

I ens assenyala el de l’esquerra, el que segueix la riera i s’endinsa pels camps… Aquest ciclista ens ha fet bé la guitza. Primer ens intenta desanimar, després fa veure que no coneix la zona i, al final, ens indica malament. El dimoni sovint pren aparences ben curioses. Però tot això ho esbrinarem a posteriori, clar. L’aital caminoi esdevé una estreta sendera que, de mica en mica, es fa fonedissa fins a esborrar-se del tot. Jo duc la brúixola a la butxaca i tinc la referència del rierol… Però arriba un moment que em trobo sense senderi al mig d’un camp de blat granat i tan esponerós que em tapa les cames. M’aturo per fer un cop d’ull enrere. La pobra gent em segueix amb prou feines. He corregut com un orat. La filera és llarga i resulta encisador veure tothom sense cames, perduts enmig d’aquell camp navarrès, sota el plugim insidiós, encalçant el somni d’un pelegrinatge incert. L’Enric sua tant o més que jo.

El camí l’haig d’obrir jo trepitjant les tiges verdes amb l’empenta dels meus peus. La brúixola m’indica l’est amb claredat. Un parell de cirerers. Un camp de faves. Un altre de pèsols. Tot ho tasto. Els nervis m’obren la gana. Al capdavall, ensopeguem amb el camí bo, aquell camí ample que el malànima de la bici ens havia dit que no era. Bé, prova superada. Ha tingut la seva gràcia. Això vol dir que, malgrat els obstacles, ens en podem sortir si tenim fe i força de voluntat. Preneu-ne nota, pelegrins. Aquesta és la primera lliçó del Camí. Trepitgem un tros d’asfalt fins que tornem al camí de terra des del qual albirem el campanar de l’església. La primera imatge d’Eunate des de dalt del turonet és de postal. Per fi hem arribat. Ja hi som. Enhorabona. Sento una joia indescriptible al meu dedins. Fa tant de temps que esperava aquest moment que no me’n sé avenir. Eunate representa molt per a mi. Aquesta bellíssima esglesiola aïllada enmig d’aquell paisatge em té robat el cor d’ençà que la vaig descobrir. És un lloc privilegiat i solitari. Arquetip de l’art sagrat. El monument produeix una sensació centrípeta, d’origen, de nucli uterí. Diuen que està construïda sobre la conjunció de dos grans corrents tel·lúrics. La seva enigmàtica simbologia s’acreix quan perceps que això és un melic, l’ omphalós del món. Construcció sens dubte templera. El que crida més l’atenció és el claustre extern, les arcades del qual envolten l’edifici. Entrem per la porta oest. La penombra interior ens encega momentàniament fins que ens hi acostumem. L’alabastre de les petites finestroles romàniques té la virtut de matisar la llum tot creant una atmosfera íntima, molt agradable. Ens asseiem en els bancs de fusta. Hi ha tres dones al davant. Em penso que resen. Estem una bona estona meditant, preparant-nos… Diuen que al centre del recinte hi ha una energia especial i que pots sentir-la. L’experiència que vaig viure el primer cop que vaig estar aquí dins no se m’oblidarà mai. Vaig tenir la sort de poder estar sol. Vaig perdre la noció del temps i de l’espai. Com si una força superior em xuclés. Fou com un renaixement. Sortim i busquem el lloc més adient per a fer la nostra particular cerimònia. Ens decidim per la zona sud, a tocar de la torreta que hi ha adossada a l’església. A més, com encara plovisqueja, ens podrem aixoplugar sota el tros de teulat que sobresurt. Els mexicans porten posats els seus impermeables. L’Hèctor prepara una espècie d’altar a terra on, sobre un tros de tela fina, hi col·loca unes espelmes, encens, el calze i el pa. La resta de components del grup també encenen els seus encensos i els reparteixen encerclant l’espai sagrat. L’Enric, l’Hèctor i jo ens posem d’esquena al mur de pedra, encarats cap als arcs. Els dotze mexicans formen un semicercle enfront nostre. He demanat a l’Enric que busqui una petita branca per enfilar les taus. L’encens fumeja. Les espelmes flamegen titubejants. Tot és a punt. El silenci és intens. Tothom espera quelcom únic, irrepetible, especial. En realitat, cap de nosaltres sap què passarà exactament. El problema és que no estem sols. Hi ha voyeurs que ens observem amb una barreja de curiositat i esbalaïment. Qui són aquests? Què faran aquí? Deuen pensar aquests turistes ocasionals. Venien a veure una església i s’han trobat un espectacle força curiós. La meva primera idea era fer-ho de nit, aprofitant que hi havia lluna plena. Així ens haguéssim estalviat aquesta mena de noses. Les circumstàncies no ho han permès. Plou i cada cop fa més fred. Jo callo. No vull començar encara. Hom suposa que sóc el mestre de cerimònies. Tothom espera que digui alguna cosa. Deixo que augmenti l’expectació, la concentració. M’agradaria que els intrusos se n’anessin. Però no se’n van. Ha arribat el moment. Agafo els folis i llegeixo en veu alta la INVOCATIO:

El to de veu ha estat greu, alt, convincent. Tothom resta mut, al·lucinat, clavat a terra. Sóc un bon actor. Encara ho puc fer millor. L’Hèctor fa un moviment. És l’hora de la CONSECRATIO. Obre una ampolla de vi negre argentí que ha portat una de les noies del grup i omple el calze. Agafa el pa que ha portat un noi d’ascendència siriana (sa mare l’ha fet expressament per al viatge). Jo afegeixo unes gotes d’aigua de Fisterra al calze. Duc aquesta aigua en una ampolleta de vidre. L’Hèctor eleva el calze i el pa mentre pronuncia una oració en veu baixa que no entenc. Fa uns quants gestos més i ho deixa tot al seu lloc un altre cop. Ha arribat el moment més important: el RITUS OLYMPICUS. Lentament, vaig llegint les instruccions…

Els parell de badocs que no han estat convidats a la cerimònia comencen a gesticular com la resta…

La lluna hi és, però tapada completament pels núvols. Una llàstima. Hagués estat massa perfecte. La gràcia del ritual era fer-lo en aquesta hora màgica del crepuscle quan el sol s’allunya per l’oest i la lluna surt per l’est… L’hora en què es miren de fit a fit els dos astres.

Tots, llevat d’un servidor, estan amb els braços en creu imitant amb el cos la figura de la tau. Ara és quan he d’imposar les taus. L’Enric les agafa i m’acompanya com un escolanet mansuet. Començo per la primera persona que tinc més a la dreta. Imposo la tau xiuxiuejant una presumpta fòrmula secreta: «Jo t’imposo aquesta tau…». Quan la tau ja penja del coll del neòfit tauista, prenc l’ampolleta amb aigua de Fisterra i, havent sucat el tou del dit gros de la mà dreta al boc, faig el senyal de la tau sobre el front de cada adepte. Alguns clouen les parpelles i d’altres em miren tímidament. L’un rere l’altre, cada pelegrí rep la seva tau amb la corresponent persignació. Quan tots tenen la tau posada, retorno al meu lloc. La cloenda del RITUS és:

Deixo uns minuts per a la MEDITATIO personal. Ja no plou. Hem esgotat les taus. Havíem decidit que l’atzar s’ocuparia de repartir-les, atès que n’hi havia de dues mides. L’Enric les ha posat barrejades i jo no m’he fixat quina era la que agafava. A cadascú li ha tocat la que li ha tocat, més gran o més petita, tant se val. Queda encara la part final, potser la més vistosa i estrambòtica: la DEAMBULATIO. Fem tres voltes a l’església en el sentit de les agulles del rellotge. L’espai entre l’edifici central i els arcs és fet a mida per aquesta darrera activitat. Jo, que vaig com sempre al davant, pronuncio una lletania feta a partir de dualitats. Ells responen a l’uníson en veu alta. Calculo que les paraules durin el temps suficient per a fer els tres tombs…

Dos nens que hi ha a la porta ens veuen venir, ens escolten astorats, amb els ulls esbatanats, com qui contempla una aparició fantasmagòrica…

Tornem al punt de partida. I dic:

Aquest és i serà el nostre crit de guerra: ULTREIA ET SUSEIA, DEUS ADIUA NOS! És l’antiga salutació que els pelegrins medievals empraven. El clam s’escampa pels encontorns. La llum del capvespre s’esblama amb rapidesa. Els camps es desdibuixen. Sí, ULTREIA, que vol dir: segueix sempre endavant, no t’aturis, continua més enllà… PLUS ULTRA. La COMMUNIO ja no és cosa meva. L’Hèctor agafa el calze ple i me l’ofereix. Faig un petit glop i li’l retorno. El vi és bo. Ara m’ofereix una mica de pa que menjo gustosament. És un pa dolç que du algunes espècies que desconec. M’agrada molt. El calze va passant de boca en boca. L’Hector esbocina el pa i el reparteix. Tots bevem i mengem la sang i el fruit de la Terra. El cel ens ha volgut regalar la seva pluja amatent com si fos un bateig simbòlic. Els camps ens han rebut amb les seves espigues. Tot ha sortit rodó. L’Hèctor em torna a oferir el calze… No el refuso pas. Aquest vi és fantàstic. IN VINO VERITAS, penso jo. Veig que agafa l’ampolla mig plena i va llençant el seu contingut per diversos racons del recinte sagrat… Dóna ordres als altres perquè facin les seves particulars ofrenes als esperits del lloc. Els uns deixen grans de cafè, els altres no sé què… Ells sabran el que fan. Jo no sé el que he fet. Estic com trasbalsat, fora de mi mateix. Em parlen i no els escolto. He estat l’artífex directe d’un fet transcendental que no sóc capaç de comprendre del tot. Com si algú m’hagués utilitzat d’instrument… No ho sé. Salteu, balleu, gaudiu, ploreu… Benvinguts a «L’Ordre dels Cavallers Errants de l’Esperit Lliure», altrament dita La Germandat dels Tauistes. A partir d’ara, el vostre Camí serà més planer. Demà iniciareu el periple que us portarà des de Roncesvalles fins al Final de la Terra. No patiu. La tau us protegirà de tots els perills, les temptacions, els desànims. Avui, demà i per sempre més. Bon Camí, amics, ULTREIA!

Encara no han tancat l’església. Hi torno a entrar. M’agradaria poder estar sol, com la primera vegada. No pot ser. Telefono el taxista amb el quan tenim concertat el viatge de tornada. És l’únic taxista que hi ha a Puente la Reina. Ens ha de portar amb una furgoneta de vuit places fins a l’hotel de Pamplona. En dues tongades, esclar. La meitat dels mexicans decideixen que volen tornar caminant fins a Puente la Reina. Sembla ser que els ha agradat això d’estirar les cames. No veuen l’hora de començar el Camí. Cap problema. Arriba el taxi i ens recull. És un taxista molt trempat que no para de xerrar. Travessem el llogarret de Muruzábal. Ens demana si hem notat res d’especial a Eunate…

El viatge de tornada és una delícia gràcies a la capacitat enraonadora d’aquest taxista entranyable. Sembla un còmplice imprevist de la nostra trama. Ens ofereix pistes impagables…

Mentre sopem en un pizzeria propera a l’hotel, arriben els caminadors que han vingut en el segon viatge del taxi. Veig cares de cansament. I també d’agraïment. Ha estat una tarda memorable. Tots porten la tau penjada a prop del cor. Em fan regals… És la seva manera de dir gràcies. Barretes d’encens, el petit brodat d’una papallona, una pedra semipreciosa de color taronja, un flasconet de plata que conté oli d’essència d’espígol… A penes he conegut els seus noms. No sé gairebé res d’ells. Ens hem trobat en aquesta cruïlla del Camí de la vida… Hem compartit unes hores. Aviat ens separarem.

El guió d’aquesta història no és meu. Jo sóc només un mal actor que intenta estar a l’altura de les circumstàncies. Però també em sento espectador. No, no ha estat una comèdia. Hi ha coses a la vida que se surten dels límits precisos de la racionalitat. No he deixat de rumiar des d’aleshores. Tornar a la rutina quotidiana és una manera d’oblidar que existeixen altres dimensions per a les quals no acabem d’estar preparats. Tenim por a la novetat. Ens aferrem als hàbits caducs. Ens conformem amb les cames i no volem admetre que podríem desenvolupar unes ales meravelloses per a poder volar molt més lluny… L’Hèctor és un personatge força misteriós. Ells pensaran el mateix de nosaltres. Reflexiono sobre tot el que s’ha esdevingut i no aconsegueixo extreure’n cap conclusió. Fa un mes, una lluna, que va ocórrer allò d’Eunate. L’Hèctor ens va insistir: volia que tornéssim a aparèixer a mig Camí, d’improvís, per tal d’encoratjar-los. No ha pogut ser. L’última notícia fou un missatge al mòbil de l’Enric:

Estamos en Redecilla del Camino. Llegamos mañana a León. Todos bien.

Em pregunto si ja han arribat a Santiago. O a Fisterra. És molt probable. Em costa de creure que tots, els 13, hagin reeixit. Tan poderosa és la tau?

Vaig agafar un manat d’espigues tendres dels camps d’Eunate. Les tinc sobre la taula del despatx. Com el yantra hindú i la xapa amb el cigne i la pedra ataronjada i el brodat de la papallona i el flasconet de perfum… He cremat quasi totes les barretes d’encens. Me’n queden només dues: una de lila i una altra de marró. El recipient té uns dibuixos preciosos: «Aromas de Mendoza — 10 varitas perfumadas artesanales». El tap és de suro. Mai no havia olorat un encens tan bo. L’Hèctor i la seva companya, quan acabin el Camino, vindran cap a Barcelona. O sigui, que ens tornarem a veure aviat. La història no acaba aquí. Les veritables històries no tenen final. Jo només he provat de trobar les paraules adients per a consignar allò que vaig viure. Però la vivència és una cosa i les paraules en són una altra. Penseu el que vulgueu. El pensament sempre es queda curt a l’hora de pouar la realitat més profunda.

La cerimònia d’Eunate va marcar un abans i un després en la meva comprensió del fenomen tauístic. L’Artús era només el cap visible d’un iceberg que abastava molta gent, més de la que havia imaginat. ¿S’havia empescat aquell ritual ell sol? ¿Era cert que improvisava o ho havia fet més vegades abans? ¿Quantes persones havien rebut la tau fins aleshores? ¿Qui se l’havia imposat a ell? ¿On s’originava la cadena? En els seus escrits vaig trobar algunes respostes, moltes de les quals encara no puc revelar aquí. La pista fonamental era la connexió Hèctor-Artús. Ambdós treballaven pel seu compte, un a cada banda de l’Atlàntic, per bé que la seva tasca coincidia en els objectius i la forma de dur-los a terme. El Camí els havia unit i la tau els mantenia lligats en una espècie de pacte sagrat. L’Ordre no parava de créixer. La comunitat internàutica cada vegada tenia més cavallers. Cavallers i cavalleres, perquè les dones també hi jugaven un paper molt important. La Laia va ser de les primeres. Va estar molt a prop de l’Artús. La seva relació, des del principi fins al final, va fluir sense entrebancs. Es complementaven l’un a l’altre i, quan estaven junts, irradiaven una energia indescriptible. Deixeu-me reproduir ara unes pàgines escrites per la Laia Gardeny. Són el primer i el darrer capítol de les seves Memòries de la Tau. Llegint aquest testimoni de primera mà, podrem atansar-nos una mica més al rovell de l’ou del tauisme.