PRIMERA PART
Llavors el Senyor digué a Caín: «¿On és el teu germà Abel?». Ell va contestar: «No ho sé. ¿Que potser sóc el guardià del meu germà, jo?». Ell li digué: «Què has fet! La veu de la sang del teu germà clama a mi des del camp. Ara, doncs, maleït seràs de la terra que ha obert la boca per rebre de les teves mans la sang del teu germà. Quan conreïs la terra, ja no seguirà donant-te el seu fruit. Fugitiu i errant aniràs per la terra». I Caín contestà al Senyor: «El meu càstig és massa gran per a poder-lo suportar. Avui em foragites d’aquest terreny i viuré absent de la teva presència, fugitiu i errant pel món, i succeirà que qualsevol que em trobi em matarà». El Senyor li contestà: «No serà així. Si algú mata Caín, ho pagarà set vegades». I el Senyor va posar un senyal a Caín perquè no fos mort per qualsevol que el trobés. Caín s’allunyà de la presència del Senyor i es va establir al país de Nod, a l’est de l’Edèn. (Gènesi 4, 9-16).
La nota de premsa era escarida i colpidora. El jove escriptor s’havia estimbat amb el cotxe per un barranc. Deixava dos llibres, una filla, un futur per escriure… Alguns s’atrevien a parlar de mort voluntària, de suïcidi. El cas és que resulta molt difícil d’esbrinar quins són els darrers motius de les decisions individuals. Conduïa de nit per aquella carretera plena de revolts, vora mar, sota l’atenta mirada de la lluna plena, sempre tan temptadora i inquietant. Quan van arribar el Mossos, la música encara sonava… i el mòbil també. El cercle, imperfecte, s’havia tancat de patac, de manera ben tràgica. Era agost i els boscos dels encontorns cremaven. Fum i cendra. No se’n va parlar gaire més. L’escriptor jove, mut per sempre, ens deixava sobre la taula una cosa més valuosa que qualsevol paraula: l’acte, l’acte definitiu, l’acte suprem, l’acte que liquida tots els actes, l’acte després del qual ja no hi ha res a dir ni res a fer, tret de quedar-se estupefacte, perplex, atordit, paralitzat… Però estem condemnats a comprendre. La comprensió és l’única cosa que no embafa.
Si voleu que us digui la veritat, me’n vaig mig oblidar. Una notícia en tapa una altra i tot sembla disposat perquè la memòria esborri de seguida les informacions que s’acumulen a diari com muntanyes indesxifrables, sovint aclaparadores. El cas del jove escriptor malaguanyat va revifar-se uns mesos després arran de la publicació d’una novel·la pòstuma que havia deixat enllestida poc abans dels luctuosos esdeveniments. Va rebre bones crítiques i fou un èxit de vendes aquell Sant Jordi. Tothom lamentava la pèrdua d’aquest jove valor de la literatura catalana, d’aquest diamant en brut que prometia tant… Malauradament, el seu geni emparaulador s’havia estroncat. ¿Fins a on hagués pogut arribar? En el lloc de l’accident, encara hi trobareu flors i algun paper tacat de paraules, amarat per la brisa del mar que aquella funesta nit es va empassar d’un sol glop totes les esperances. ¿O ja no hi havia esperances? ¿Què queda quan totes les esperances se’n van? ¿Només l’infern, com diu el Dant?
Des d’aleshores, he rumiat força a l’entorn d’aquesta pèrdua irreparable. Vaig iniciar una investigació exhaustiva sobre el seu passat, la seva família, les seves amistats, les seves lectures… El cert és que em va costar déu i ajuda aconseguir alguna pista. Les peces del trencaclosques no quadraven. Hi havia detalls que calia perfilar. Per exemple, en el moment de morir, el jove escriptor duia un penjoll al coll molt singular. Era un cordill de sabata que subjectava una petita tau de fusta… La policia, en principi, no li va donar cap importància. Les persones més properes van dir que no coneixien aquell amulet, que no l’hi havien vist mai. De resultes d’aquest símbol, vaig enfilar la sendera cap als llibres d’esoterisme gràcies als quals, molt a poc a poc, se’m van obrir els ulls fins que vaig poder penetrar en el veritable rerefons d’aquella misteriosa mort.
¿Us imagineu què significa poder capbussar-se en els arxius de l’ordinador d’un escriptor desaparegut? Documents i més documents que podien amagar la clau de tota una vida. Vaig tenir l’oportunitat de llegir-los quan el seu germà em va demanar que l’ajudés a endreçar tot el material dispers. Hi havia diversos manuscrits en carpetes, correspondència, projectes a mig fer, esborranys de textos… També vaig tenir accés a la seva biblioteca particular. Uns tres mil volums que omplien a vessar totes les prestatgeries del despatx. La majoria dels llibres estaven subratllats i tenien anotacions als marges. M’hi vaig estar hores i hores, remenant llibres i papers, amb els ulls amorrats a la pantalla de l’ordinador. No trobava el que buscava. En realitat, tampoc no sabia exactament què buscava, però intuïa que, tard o d’hora, havia d’ensopegar amb la clau que m’obriria el pany secret d’aquell bagul impenetrable, la resposta a la meva pregunta bàsica: ¿Per què la mort tan aviat?
L’escriptor, per definició, és un ésser complicat. La gent senzilla no escriu. La gent senzilla viu i prou. L’escriptor mai no en té prou amb la vida normal, per això necessita crear nous mons mitjançant la màgia de les paraules. Nous mons i noves màscares. Cada obra és un nou camí que s’enceta, una nova troballa, un nou punt de vista, una nova mutació personal, metafísica. La literatura és pura complicació vital en la mesura que proposa una realitat alternativa: la ficció. Llavors, la dificultat principal rau en determinar els límits precisos que separen la ficció literària de la realitat literal. ¿Fins a quin punt allò que estem llegint es basa en fets reals o és simplement una elucubració de l’autor sense cap fonament extramental? No ho podem saber de cert. L’exigència de la versemblança és com l’exigència de l’argument. ¿Per què hauríem de mantenir unes pautes narratives? ¿Per què hauríem de respectar la divisió canònica dels gèneres? ¿No és l’autor ben lliure d’establir la seva llei o la seva anarquia?
Un dissabte de febrer vam baixar a Barcelona. Era un dissabte gris i fred. Volíem fer un recorregut pels pisos de lloguer on havia viscut l’escriptor durant la seva estada d’estudiant universitari. Aquest cop m’acompanyava un bon amic seu, company d’estudis, amb el qual havia compartit pis. No els vam poder visitar tots perquè l’amic no recordava l’adreça exacta d’alguns. Havien passat uns quants anys i el paisatge urbà havia canviat força. El motiu d’aquesta peregrinació era més aviat sentimental. Havia estat idea meva. Volia trepitjar les voreres que ell havia trepitjat, contemplar les façanes que ell havia contemplat, seure a les terrasses on ell s’havia assegut… A l’immoble del carrer València hi vivia la mestressa, una senyora vídua que llogava habitacions individuals amb dret a cuina i lavabo. Ens va rebre molt amablement. Encara se’n recordava d’ell… Ens va convidar a prendre un cafè amb galetes. Vam xerrar una bona estona. Havent-li explicat el lamentable final del nostre amic, abans d’acomiadar-nos, la senyora ens va dir que tenia una cosa que potser ens podia interessar… Feia anys que la guardava com un valuós tresor. Sembla ser que, incomprensiblement, el nostre escriptor va deixar oblidat dins l’armari un plec de folis manuscrits. La senyora, en fer neteja, se’ls va trobar. De primer va creure que eren apunts de classe, però quan va començar a llegir-los, va descobrir que allò era una altra cosa… Es tractava d’una novel·la, potser la primera novel·la que havia escrit aquell estrany llogater que es passava els dies i les nits tancat a l’habitació llegint o escrivint com un desesperat. La senyora no acabava d’entendre el significat exacte d’aquell relat, per bé que era prou desperta per a ensumar-se que allò valia la pena… ¿Com és que va deixar-se el manuscrit allí? ¿Va ser un oblit voluntari? Ella el tenia guardat en una calaixera del menjador protegit amb una celofana blanca. El va desembolicar amb molta cura, com si fos una relíquia. Immediatament, ambdós vam reconèixer la inconfusible i delicada cal·ligrafia del nostre amic. A la portada només hi havia el títol en majúscules, res més. Dintre, una cinquantena de folis escrits per les dues cares amb una lletra atapeïda, petita i rodona, tota feta amb ploma de tinta negra. Vam demanar-li que, sisplau, ens el deixés per tal de llegir-lo i examinar-lo més atentament. Ella va dubtar una mica, recelosa. Tots érem conscients que aquell manuscrit tenia un gran valor. La senyora va reconèixer que potser tampoc no havia fet bé quedant-se’l, perquè no li pertanyia… Va dir que ja era massa vella, va remugar una mica i, al final, després de fer-nos prometre que en faríem un bon ús, va accedir a despendre-se’n, no sense exigir-nos abans que li féssim una còpia… I així va ser com vam aconseguir el manuscrit original de la primera novel·la d’en Mateu Borràs.
El text tenia una peculiaritat molt particular: estava escrit sense cap signe de puntuació. Ni comes, ni punts, ni res… Al principi es feia una mica difícil de llegir, però a la tercera pàgina ja agafaves el truc. Per a dividir les frases, en Mateu va usar la majúscula. Ens vam plantejar que seria més llegible si nosaltres el puntuàvem sencer i actualitzàvem algunes expressions massa arcaiques, retocant-lo de dalt a baix, amb tots els ets i els uts, com mana l’ortodòxia. Després de moltes discussions, vam decidir deixar-lo com estava. Si el va escriure així, ¿qui érem nosaltres per a esmenar la seva obra? De ben segur que tot aquest seguit de característiques formals contenien alguna mena d’intencionalitat literària. Jutgeu vosaltres mateixos. Nosaltres no podem fer cap altra cosa que lliurar-vos-el talment ens el vam trobar. Aquí el teniu…