Només sé que vaig començar a caminar de bon matí i que la boira no em deixava veure res a dos pams del nas Només sé que no duia rellotge i que devia ser dilluns perquè el dia anterior les botigues havien romàs tancades i barrades Hivern tot just encetat Fulles que encara ronsejaven a les branques humides com si maldessin per postergar llur davallada inevitable Només sé que vaig creuar el riu pel pont del Casal i que em vaig enfilar al capdamunt del Turó de les Tres Creus després d’haver vorejat la Henkel per la pista que va fent ziga-zagues i deixa el dipòsit d’aigua a mà dreta fins que assoleix un modest cim de cent cinquanta metres Turonet petit i arrodonit que separa el Mogent del Congost i que fa de límit natural entre els termes municipals de Montmeló i Montornès Sobre un llit de pissarres paleozoiques descansen les runes d’un antic emplaçament militar romà Talaia estratègica des d’on hom podia albirar la Via Augusta que passava ran La Roca en direcció a Barcino Si fa o no fa seguint el mateix traçat de l’actual autopista Desolada vegetació Els pins han mort gairebé tots assassinats per la tala incontrolada i els fums letals de les fàbriques veïnes Estepes Esbarzers Ben poca cosa Tres creus de ferro pintades de color negre encarades a ponent com un Gòlgota calavèric Només sé que vaig sentir el brogit del tren a sota i que de sobte la boira va fer el gest d’esvanir-se Assegut damunt el piló de la creu central divisava la inconfusible fesomia del massís de Montserrat Un xic a la dreta La Mola Després el Tagamanent i el Turó de l’Home I el sol ixent entre Céllecs i el castell de Sant Miquel Un horitzó circular magnífic a l’abast dels meus ulls I un mar proper que s’endevinava rere l’amagatall ataronjat de l’est Lentament Les xemeneies Els teulats El pont de pedra sota el qual s’aiguabarregen els afluents nodridors del Besòs Parets Mollet Granollers com un melic al bell mig del Vallès Tota la plana als meus peus Només sé que va passar una hora o potser dues L’espectacle canviava cada minut Les tonalitats de la llum i les aparicions successives dels detalls No era pas el primer cop que hi pujava Però mai abans no havia pogut gaudir d’una visió tan encisadora Aquell desvetllament de les coses se m’apareixia com un presagi incert Com un averany encara indesxifrable I em va venir a la ment la imatge de Ramon Llull dalt de Randa També ell havia caminat des de Palma Havia fet l’ascensió a la muntanya sagrada Havia deixat enrere un passat Uns lligams Un esclavatge I allí palplantat Sol i vern Assedegat de llum Penitent Demacrat Fou il·luminat L’Amic de l’Amat Encalçava els núvols i els estels amb el goig del seu pensament Sí És això el que em va venir a la ment mentre sentia l’escalfor del primer raig al clatell Llavors Dempeus Vaig decidir que continuaria caminant Només sé que no duia rellotge ni diners Ho tenia clar Volia caminar Fins que les Panama Jack es foradessin Fins que l’urc que m’abrusava al dedins es deixatés Fins que m’allunyés la distància suficient per tal d’oblidar el punt de partença i les arrels del meu neguit Hi ha un viaró que baixa cap al riu i fa la volta al turó per la cara nord A continuació el pont de la Starlux A poc a poc Sense pressa Vaig travessar Montmeló La riera del Tenes Sense girar la vista Volia acomiadar-me de Mollet Del Parc de Plana Lledó Del cementiri Dels ànecs i les tortugues Dels magnoliers i les palmeres de l’Avinguda Gaudí No m’hi vaig veure amb cor En arribar a la plaça Mauthausen vaig saludar les acàcies de Constantinoble I ja en vaig tenir prou Havent salvat l’obstacle de l’autopista pel túnel que hi ha rere l’escola de policia se’m va esbatanar el camp obert com un tapís vellutat I vaig sentir que el peus em volaven No havia escollit cap direcció concreta L’itinerari que duia no deixava cap dubte Anava resseguint el periple del sol i m’apropava de mica en mica al massís sagrat Abans una aturada ràpida a l’església romànica que presideix Gallecs Quina pau Quin allunyament de la barbàrie civilitzatòria Quin oasi de pedra estable i d’ombres amoixadores Només sé que vaig demanar aigua a la pagesa i aquell got em va restituir l’empenta No No m’havia pas esbraonat Solament un esbarjo lleuger i noves passes sense esma Com si em buidés de mi mateix camí de l’infinit Alliberat de les raons que ens obliguen a jeure i a podrir-nos sedentàriament El sol iniciava el seu declivi quan vaig creuar la carretera de Caldes Un altre polígon industrial Una altra riera bruta Només sé que m’assetjaven mil preguntes sense resposta o la resposta de les quals no m’atabalava gaire si haig d’ésser sincer De la mateixa manera que havia estat capaç d’estabornir tota aquella rècula de retrets que volien ancorar-me al fang d’un passat intransitable Ja no m’importava gens la incertesa de l’esdevenidor Les cames em responien No estava disposat a aturar-me I va arribar la nit sense fer fressa Em vaig arraulir dins un cobert abandonat i allí em vaig ajocar tremolant de fred i de gana Embafat de cansament Assaciat pel desori dels budells La mandra del cervell regalimava penombra Només sé que em vaig adormir i que cap somni fosc se’m va desgavellar ànima endins Cap temença noctàmbula va esmunyir-se La resta són solament batecs esmorteïts Una ressaca de sanglots sense sentit La resta és solament un silenci aclaparador bordonat per la fràgil teranyina dels nostres inútils enyors

Avui m’he desdejunat amb un parell d’ous ferrats amb cansalada viada Vi negre Cigaló de whisky i un calinquenyo escanyapits Llegeixo el diari a la terrassa Els titulars tornen a esmentar les rocambolesques peripècies d’un parell de prohoms del govern anterior que entren i surten de la garjola M’estimo més la secció d’esports Sembla ser que a can Barça han decidit homenatjar Cruiff Abans que soni el telèfon aprofitaré per trucar la Fina que és la meva eficient secretària Vés per on aquest matí em ve de gust anar al golf Ja fa dies que necessito relaxar-me perquè aquest estrès m’està matant És que n’hi ha per a llogar cadires A veure si al final el taral·lirot del Clinton serà destituït Abans que acabi l’any em canviaré de cotxe Han tret un model nou que és collonut I també em regalaré un quad per reis Són molt divertits i tots els veïns de la urbanització ja en tenen un Òndia si avui havia d’entrevistar-me amb el coordinador de producció Li diré a la Fina que ho ajorni per demà Cap problema Encara tinc ressentit el genoll de l’estrebada del dissabte Les fixacions noves no se m’acaben d’adaptar i la neu estava massa flonja Escolta Fina Soluciona’m el tema de l’entrevista que tenia Potser em passaré a mitja tarda però no t’ho asseguro Si hi ha alguna urgència truca’m al mòbil Bona nena No sé on coi s’haurà posat la Mati Ha marxat cuita-corrents i no he entès el que m’ha dit Potser és a la perruqueria o de compres Mai no para a casa Ben fet que fa Si avui no puja la borsa ho tenim clar A vendre toquen Foto el camp Déu Aquestes noies filipines semblen mudes

Enyors inútils a trenc d’alba quan la gebrada ho enfarina tot de cristalls punxeguts Tinc les extremitats garrotades i el cap lúcid M’aixeco i surto a fora Sembla mentida però he pogut dormir sense ensurts en aquest catau infecte malgrat la temperatura i la gana I és que estava realment esgotat No hi ha res com fer quilòmetres i quilòmetres sense saber on vas i de cop i volta adonar-te que ja t’està bé Hauré d’omplir el pap si no vull desmaiar-me No sóc gaire lluny d’un poble el nom del qual desconec He optat per fer camí estalviant-me carreteres i nuclis urbans A fe de déu que si no fos hivern m’adreçaria al Pirineu sense pensar-m’ho Qualsevol borda de pastor em bastaria Ara haig de procurar captenir-me com un pòtol prudent Avançar sense cridar massa l’atenció o fer veure que sóc un captaire inofensiu Un tros de pa no se li nega a ningú Jo no demano cuartos Us els regalo tots Xino-xano torno a caminar sota el mateix sol emboirat d’ahir Entro en un forn de pa i demano a la mestressa si per ventura no tindria alguna cosa per a mi La dona dubta un moment Em mira No em coneix M’examina de dalt a baix El meu to de veu em delata Agafa una barreta de quart i em diu És teva Però afegeix No tornis que no te’n donaré cap més Agraeixo la seva generositat i surto més content que un gínjol És la primera vegada a la vida que pidolo i crec que me n’he sortit força bé Ha estat un èxit rotund Me la cruspeixo en un tres i no res Segueixo vagarejant pels carrers fins que m’allunyo de les cases i torno a ser enmig de la freda intempèrie sense aixopluc amb l’únic recer de les bromes que amenacen pluja El camí és dur El camí és llarg Ja no puc tornar La meva Ítaca s’ha desfet com una aspirina efervescent Les gotes de pluja m’ennueguen el senderi M’assec sota una alzina centenària i no sé per quina estranya connexió mental començo a taral·lejar aquella melodia del Don Giovanni Il mio tesoro intanto Andate Andate

Sóc la Mati I no estava a la perruqueria ni al Tall Anglès sinó a cal dentista que m’havia de fixar una funda que se’m bellugava feia dos dies Més tard he fet una sessió de raigs uva I ara em trobo prenent el te a casa d’una amiga molt amiga el marit de la qual és un senyor molt anomenat en el món de les finances Fastigosament ric No n’heu de fer gaire cas de les cabòries del meu marit És un cap de trons sense malícia M’avorreix fins i tot quan em regala joies o em porta als restaurants més cars Sort en tinc dels meus hobbies M’ho munto la mar de bé Al gimnàs Amb les amigues Amb el Pep que és un xicot molt trempat Mutis Haig d’admetre que la paia aquesta és una melindrosa M’agrada venir aquí perquè la decoració de la casa em fa el pes Sobretot les cortines Las galetes són exquisides El te en canvi molt corrent Cal no perdre les relacions influents Mai no se sap si algun dia ens poden fer falta La meva minyona li dóna quaranta tombs a aquesta tabalota On s’és vist que t’esquitxin quan et serveixen Jo ja l’hagués despatxada No vull que se’m faci tard Aquesta nit anem al Liceu M’haig d’arreglar Encara no sé quin vestit em posaré Que no se m’oblidi recollir a la tintoreria l’abric de xinxilla M’escaurà d’allò més amb les sabates que estreno Tant de bo el toca-son del meu espòs no es posi a roncar com la darrera vegada Mai a la vida no havia passat tanta vergonya

Andate Andate Amb prou feines podem eludir la veu gravíssima del Commendatore exigint-nos penediment Tard o d’hora la llibertat esdevé un miratge de purpúria inconsistència que a penes dura l’efímer aleteig d’un mosquit tardorenc Plovia a bots i barrals i jo sota aquella alzina entomant el xàfec Un migdia trist per un estómac buit Un migdia buit per una ànima trista Sense aturall l’aigua omplia tot el paisatge d’una netedat insuportable I jo com una neula a punt de fondre’s Andate via Andate La pluja despulla sempre els nostres cors i manlleva el tel de les angoixes Què hi fas mamarratxo sota aquest parallamps vegetal Que no et van ensenyar a escola que és perillós aixoplugar-se sota un sostre aital No A escola ensenyen altres coses més útils com ara informàtica i llengües estrangeres I el tro va precedir el llamp I tot seguit el llamp va esbotzar l’alzina centenària La va rebentar pel mig sense contemplacions I vaig ésser il·luminat per una fulguració sobrenatural Ni cames ajudeu-me ni hòsties I vaig sortir disparat com un meteorit Andate Andate El cos garratibat Esbalaït per dins i per fora Amb la rigidesa de les roques calcàries Obro els ulls i no puc moure’m Davant meu l’esquelet malgirbat d’allò que havia estat un exemplar imposant de la seva espècie Branques esqueixades Fulles recremades escampades pertot Una negror sobre l’escorça que encara fumeja adolorida Em surt sang del nas Provo d’incorporar-me Amb prou feines em giro sobre mi mateix i em quedo de bocaterrosa Ha parat de ploure Rauquen les granotes no gaire lluny El cel ara és una llosa marmòria i jo un cuc aixafat per la malastrugança del destí Andate Andate La claror de l’horabaixa no m’encomana cap mena d’esperança Estic immòbil Ja no somio res Sóc un altre terròs que pertany a la terra maleïda que sosté el sacrifici La inclemència Terra suport de vanitats babèl·liques Terra escambell de mil deliris innominables Sí Sóc un altre gra de sorra esgarriat a la platja del no res de l’univers No tinc escapatòria possible Amb prou feines m’agenollo i dono gràcies als déus que m’han permès de seguir viu després de la tempesta El cor em batega Respiro la flaire de l’herba molla Andate Andate Tots els crepuscles s’enduen un resquill del paradís Ara em retorna l’energia vital als músculs Ara puc cridar amb totes les meves forces Només un eco escadusser que s’allunya amb els núvols com el clam d’una puput ferida Tot és possible si encara podem cridar

Tremolo quan el senyor Cotonat diu que se’n va a jugar al golf Em passo el sant dia donant excuses als clients i sé que l’endemà hi haurà sarau Ja són molts anys fent-li de secretària Estic ben pagada però les exigències no són poques És una feina de molta responsabilitat Al principi em va costar d’adaptar-m’hi Ara ja hi tinc la mà trencada És un home molt difícil d’acontentar des del punt de vista professional I des d’uns altres punts de vista és un home com qualsevol altre Ja m’enteneu Com el meu promès Com tots els que em llencen floretes a tort i a dret I és que una està de molt bon veure Tinc cura del meu aspecte físic Faig exercici Una dieta estricta Sóc conscient de la importància de l’estètica en aquest ambient atapeït de mascles encorbatats Sovint els sorprenc guaitant-me les cuixes o el mamellam Ja n’estic acostumada i no em fa res El senyor Cotonat és molt discret en aquest sentit Tremolo quan diu que necessita anar a jugar al golf perquè sé que l’endemà hi haurà marro No entenc encara quina mena de trasbals li produeixen les grans extensions de gespa i els forats i els pals i les pilotetes La qüestió és que l’endemà una servidora sempre acaba rebent la plusvàlua I aquest fet es reitera quasi matemàticament pels volts del pleniluni Vet aquí M’ho apunto al calendari del despatx No falla Si el meu promès sospités alguna cosa crec que em moririra de patac Mentrestant procuro ésser una secretària eficient i una núvia formal Comme il faut No és difícil quedar bé amb tothom La vida m’ha ensenyat a ser diplomàtica

Si encara podem cridar i algú ens escolta tres espones més avall mentre plega cargols Que són teca fina i menja sense parangó Així va ser com la llefiscosa providència em traslladà fins a les urgències d’un hospital proper Allí vaig poder refer-me com cal És a dir Netejar-me Menjar i dormir Fou una setmana idíl·lica Si més no anecdòtica Com no duia documentació em van prendre per un perdulari rodamón o com ara diuen un homeless Tant se val Sapientis est non curare de nominibus Només sé que quan vaig eixir m’havia engreixat un parell o tres de quilos Amb la roba que em van donar Tot i no ser nova de trinca Feia un goig que enamorava Imagineu-vos Afaitat Perfumat Fet un pinxo No No havia pas deixat de banda la meva dèria petjadora Ans al contrari Vaig aprofitar aquest recés per tal d’aprofundir en els motius eixelebrats de la meva misteriosa conducta Algun psicòleg fatxenda potser diria que sóc un tros de nyèbit amb una absoluta manca d’autoestima Els set-ciències llicenciats sempre busquen etiquetes per a catalogar-te Sense etiquetes van perduts Carallots Jo els responc dient que l’origen de la tan escatainada autoestima al meu modest entendre no pot estar relacionada amb l’aplaudiment del proïsme En el fons quan parlen d’autoestima es complauen en l’acceptació d’uns paràmetres establerts fora dels quals qualsevol altra opció és suïcida S’han inventat un concepte paradoxal per autojustificar llur instint gregari La seva por a l’autonomia personal I la conclusió que n’extreuen és palesa Només si nosaltres t’estimem i t’acceptem podràs aconseguir autoestimar-te Un cercle viciós clàssic És la veu de l’opinió pública La veu del superjò freudià que ressona per les cantonades de la covardia estabulatòria Una cantarella vella Més vella que l’anar a peu Perquè això i no cap altra cosa desitjava Poder continuar el meu trajecte erràtic sense les mediacions que se m’oferien Sense artilugis ni martingales Sense màquines ni ordinadors que m’ordenin Amb la sola propulsió dels meus braons Amb el coratge que defuig els camins trillats i cerca aquells nous horitzons insospitats el mínim besllum dels quals atabala d’allò més a moltes personetes Així vaig sortir de l’hospital provincial Renovellat en la força I cada passa que donava em confirmava en el propòsit de no aturar-me Et volen fer creure que els necessites T’amanyaguen amb afalacs i regalets emmetzinats On hi posen l’esquer hi posen l’ham Sempre la mateixa història T’odien a mort quan comproven que te’n pots ben estar dels seus serveis Aleshores passes a ser l’enemic públic número u L’enemic del ramat L’egoista malèfic L’antisolidari L’ovella negra I si no t’han pogut penjar l’esquellot doncs t’apedreguen que és la seva forma ritual d’agermanar-se I tu fas via sense immutar-te perquè saps que estan esperant que reaccionis perquè saps que en realitat t’envegen perquè els que t’escridassen no tenen pebrots de fotre’s a caminar sols com tu camines Sense crosses Sense pròtesis Sense les creences que els fan fidels a llurs pròpies debilitats Al capdavall et fan llàstima i els compadeixes I és lògic Voldrien un món de convalescents Una immensa societat hospitalària farcida de tolits De paralítics mentals amb la voluntat malalta Voldrien això Que tothom es menystingués a si mateix fins a l’extrem d’acceptar una dependència existencial embrutidora Antany capellans Enguany metges i psicòlegs i tota la patolla d’aprofitats que manipulen cossos i consciències amb el seu simulacre de poder No Jo mai no he volgut jugar aquest joc Vaig arribar fins a un pujol dels afores De dalt estant la ciutat semblava molt petita Gairebé insignificant L’edifici de l’hospital em va fer l’efecte d’una capsa de mistos buida Una ridícula torre escapçada Tenia al meu abast la silueta grisa de Montserrat El seu traç era un encanteri adorable Com el Vallès no hi ha res Cantava el poeta Com el Bages tampoc Com l’Anoia Com la Segarra Com Els poetes sempre exageren

Missatge al mòbil Pep sóc la Mati Demà a les sis N’estic una mica tip d’aquesta tia He d’estar sempre a la seva disposició Quan la senyora vulgui Si no fos per les peles ja l’hauria engegada fa temps Em té agafat pel collons Mai millor dit Em paga el lloguer de l’estudi i sempre acostuma a deixar propina Ja fa dos anys que me la cardo És un rotllo passable Em molesta un cop per setmana De vegades dos Una cosa ràpida Ella crida molt i a mi em vénen basques Faig la comèdia i bon vent M’hi podria dedicar professionalment però no em fa falta Foto de cambrer els caps de setmana Ens vam conèixer al passeig de gràcia A la cerveseria on treballava abans Em va empaitar sense escrúpols Li vaig donar el número de telèfon i ja hi som Li va la marxa tot i que ja està una mica rovellada Aquestes són les pitjors La típica insatisfeta casada per interès que busca distraccions que no li compliquin la vida Té molt clar el que vol Demà a les sis no em va gens bé Tinc classe a l’acadèmia d’anglès i si foto una altra campana m’acabaré de perdre del tot i no aprovaré ni borratxo de vi Mal rotllo tio Mal rotllo

Exageren sempre els que sempre volen dir la veritat Els que pensen que la veritat és una cosa que pugui ser dita Els que s’entesten a dividir el món entre els bons i els dolents El Llobregat és un riu merdós Com ho és el Besòs malgrat les depuradores d’última generació Un bon marc per una ciutat merdosa com Barcelona Una claveguera al sud i una altra la nord Bonica delimitació per una ciutat que és tota ella una claveguera bestial plena de merdosos sofisticats El símbol inconfusible de la qual no és pas Colom assenyalant les amèriques sinó un gran Caganer enllepolit amb la seva pròpia tifa No n’hi ha hagut prou amb els esforços titànics d’en Gaudí o amb la política de façanes olímpiques Can Fanga és un fanguer de por Un femer de tendències heterogènies i caòtiques que s’agombolen al voltant d’una sola paraula arquetípica MERDA Merda postmoderna Merda llustrosa Merda esnobista Merda embolcallada de cel·lofana Merda emmirallant-se en un devessall de plomes penjades del sostre i llufes penjades de l’esquena talment un anunci xaró de Martini Merda de disseny i de neó Merda metropolitana Maremàgnica Tibidàbica Comptat i debatut merda panoràmica narcisista centralista tridimensional i finimil·lenària Ho sento molt No m’interessa la merda en cap dels seus atributs espasmòdics I la ciutat dels prodigis és un compendi bigarrat de totes les merdes possibles No cal escorcollar-la gaire He ensopegat amb gent esmaperduda que m’ha defensat no se sap quines virtuts de l’aglomeració humana Gernacions tumultuoses Una munió de deixalles pudentes Túnels i rondes i més túnels Empentes i més empentes que no condueixen enlloc Si vols vendre l’ànima al diable o rellogar-li-la per unes hores Barcelona és un indret d’allò més adient Si més no temptador Tot són aparadors i aparcaments No m’interessa la merda M’estimo més el cant dels ocells o la barcarola tardorenca de les fulles esventades Rumiava tot això a la riba del Llobregat Al peu del Massís No me’n sabia avenir El tenia a tocar Hi havia arribat I ara què faig Vaig dir-me Hi pujo O millor passo de llarg Els monjos em faran preguntes No m’agraden les preguntes i menys la gent que té per ofici i desfici preguntar Sí Ben bé podria menjar i dormir de franc si em fes passar per un pelegrí beneit Enguany és any xacobeu Hi haurà un fotimer de dropos que s’apuntaran a la conya del Camino de Santiago I vinga Vacances barates A veure món i a fer coneixences Un xollo tu La muntanya sagrada em mereix un respecte Malauradament ha estat segrestada per una colla de murgaires que adoren un tros de fusta fosca i es creuen dipositaris de la reserva espiritual d’un país hipermaterialista i adust Per acabar-ho d’adobar no se’ls ha acudit res més que fer pagar peatge Quines collonades Com hi ha déu que passo de llarg A reveure Montsalvat de pa sucat amb oli A reveure brutícia barcelonina Camanduleries voluptuoses Paranys estrambòtics Niu manicomial de corbs i de barjaules Acararé la lluminosa posta de sol amb l’assossec tornassolat que m’infon l’oblit de la vostra desgràcia

La Fina és una noia maquíssima Tan bon punt acabi la carrera de dret ens casarem Tinc feina assegurada al bufet del pare Em queden dues assignatures Ella treballa de secretària adjunta de direcció en una empresa molt important Ens agraden molt els nens i voldríem tenir la parelleta Ja fa quatre anys que festegem Era amiga d’una cosina meva que viu a la Bonanova Des del primer moment vam sintonitzar N’estic molt enamorat A més té un cos gairebé perfecte Només li retrec que s’hagi tenyit els cabells de ros Coses de dones Els meus pares n’estan molt, d’ella Sí Ens casarem l’any vinent si déu vol

La vostra desgràcia ensucrada amb una mel agredolça Cal arribar fins a un punt determinat a partir del qual ja no sigui possible el retorn No hi ha cap mena de salvació però els amagatalls són incomptables La impaciència El dubte L’atabalament La indolència Les mentides que fan de màscara i les ficcions que ens ensorren al pou profund del cofoisme Sóc ningú Vinc d’enlloc No cerco cap meta Per això sóc lliure El meu nomadisme és solament un mètode intuïtiu que s’autopropulsa i alhora s’esgota sense cap pretensió de persistència Si existeix quelcom d’indestructible no puc saber-ho Tal vegada l’aspiració El desig Les ganes de caminar són les que fan els camins No podem escollir el destí però sí les nostres passes Si existeix quelcom d’etern ho ignoro Tal vegada l’ànsia L’impuls Són les ganes de caminar les que ens fan pelegrins Potser la vostra desgràcia sigui haver oblidat el veritable sentit de les cames Haver fet figa de cap a peus L’atròfia de les extremitats inferiors indueix una general atròfia de l’organisme que acaba esmussant les facultats superiors Zombis arrenglerats sobre escales mecàniques És una bona imatge Amunt i avall Víctimes del conductisme tecnocràtic Lirons arrepapats al sofà captius d’un comandament a distància O d’un ratolí de plàstic O d’un telèfon portàtil M’entretinc pels revolts de la carretera vella del Bruc No hi passa una ànima d’ençà que van construir els túnels de l’autovia Sóc el timbaler d’antany Sóc l’últim dels mohicans És l’hora del ranvespre M’envaeix una melangia insòlita La solitud és un coixí fet de tendreses flonges L’única cosa real d’aquesta vida Obro la porta d’un establiment que havia viscut dies gloriosos amb l’anar i venir dels camions Amb el xivarri dels autobusos plens de gent Ara és buit Desendreçat Desnonat Esgalabrat D’antuvi no veig ningú Obro una altra porta i descobreixo una velleta vestida tota de negre asseguda en un balancí i arraulida al braser Em diu cridant Són a l’hort Gràcies Dic jo Són a l’hort Són a l’hort Repeteix És sorda com una tàpia Surto fora i rere la casa hi trobo un home amb una destral a la mà que està asclant llenya que després apila molt curosament Bona tarda Li dic Què vols Em fa ell Jo m’explico el millor que puc Tinc gana Vaig a peu Vinc de pas La nit serà freda Ell s’avança brandant la destral i crida amb veu vigorosa Fot el camp si no vols tastar el tall esmolat d’aquesta eina Aquí no en volem de taüls I afegeix Ara mateix aviso la policia Ja pots córrer Em faig enrere astorat Insisteixo Sisplau Sisplau Només alguna cosa per menjar Li juro que marxaré de seguida L’home s’empipa encara més i ara ve cap a mi amb ferotge determinació Jo reculo i toco pirandó M’ha esfurriat com si fos un gos ple de puces Aquesta vegada no he reeixit en l’intent de suscitar la compassió aliena M’allunyo moix amb el cap cot carretera avall puix és aquí justament on s’inicia la baixada del port Tant de bo hagués optat per pujar a la basílica Almenys m’hagués estalviat aquest lamentable numeret Què hi farem Maleir la sota d’oros Passa com puguis Que anar-me’n a can Pistraus no m’acaba de fer el pes Què sento Ei Ei Escolta Giro el cap És l’home de la destral ara sense destral que em crida amb vehemència Vingui Vingui I fa el gest amb el braç Me’n malfio Perdoni Vingui bon home Hi vaig Em diu És que ja m’he trobat amb casos de bandolers i malànimes Avui dia no ens podem refiar de ningú Sense anar més lluny la setmana passada vam patir un robatori Si vol la meva dona li pot preparar un entrepà Vostè fa fila d’ésser bona persona Entrem plegats al bar i una dona em demana si el vull de pernil o de formatge Com li vingui bé Tant me fa Responc Gràcies S’ha fet fosc a fora La dona surt amb un entrepà de mitja barra sucat de tomàquet i reblert de pernil salat Vol una cerveseta No Gràcies M’estimaria més aigua Segui Segui Diu l’home Menjar de peu no és gaire bo M’assec La dona em porta el got d’aigua És una pagesa bruna i ferrenya que ronda els quaranta Foto una queixalada i una altra i una altra Estic afamat Em miren amb un posat de veròniques com si fos el mateix crist al calvari Ve de molt lluny Pregunta l’home No puc respondre-li perquè el mos que acabo de fer m’ennuega Intento engolir Bec un glop d’aigua No No gaire Vinc del Vallès I on va per aquests mons de déu a peu La dona mormola Pobre fill de mare La veritat és que no sé ben bé cap a on m’adreço Deixa’l Deixa’l Que s’acabi l’entrepà Li ve de gust una taronja Diu ella Sí Gràcies Després de la taronja l’home tot seriós comenta Ja és negra nit No pensarà caminar a aquestes hores Nosaltres no tenim cap llit sobrer però podria pernoctar al paller La proposta és engrescadora Faig que sí amb el cap Gràcies de tot cor No voldria pas crear cap molèstia Res Res Diu ella Al paller estarà la mar de bé No sé com agrair-los El paller en qüestió era un luxe sibarític al costat del cobert de la primera nit però incomparablement més rústic que l’hospital De fet em vaig acomodar en un racó tot improvisant un catre entre dues paques de palla La senyora de la casa em va dur una flassada I vaig aclucar els ulls d’allò més satisfet No sé quant de temps feia que dormia quan em despertà un xiuxiueig a cau d’orella com la bafada d’un bou Vaig pensar que era un somni Calla Calla No t’espantis Sóc jo La mestressa Les seves mans semblaven la meva boca afamada d’abans amb l’entrepà davant El cas és que ara l’entrepà era jo i ella una fera famolenca Com una boja se’m va llençar a sobre Deixi’m Què vol Deixi’m o cridaré No El meu marit dorm com una soca però els gossos es podrien esvalotar Quina galta Ella sí que estava esvalotadíssima He estat jo qui l’ha convençut a fi que poguessis quedar-te No siguis ximple Ens mataria És que no t’agrado S’havia espitregat sola i em buscava les pessigolles cremallera endins No perdia el temps Vaig provar de convèncer-la amb bones paraules Ni cas La seva fúria era nimfomaníaca Se’m va amorrar a l’entrecuix i em va fotre les anques a la cara A punt d’ofegar-me em vaig escapolir però ella m’abraçà com una heura gegantesca amb més força que una mula enzelada El mal que arriben a fer les pel·lícules de Hollywood Estava sota la fèrula d’aquella lloca esbojarrada I vaig mirar la porta I vaig rumiar que només tenia dues opcions I vaig haver d’escollir Quina putada Com abans havia escollit de no pujar a Montserrat Un altre gall em cantaria Viure és escollir la millor drecera possible Sobreviure és haver d’escollir la drecera menys calamitosa entre un munt de dreceres pèssimes I encara alguns tenen la barra d’omplir-se la boca amb la paraula llibertat La mestressa sí que tenia la boca ben plena I no precisament de paraules Totes les energies que m’havia rescabalat abans amb aquell àpat generós ara me les xuclava sense misericòrdia Aquesta mala pècora s’estava cobrant la dispesa I tant que se la cobrava Valor afegit inclòs I no recordo si vaig haver de cavalcar o si vaig ésser cavalcat Tant se val els detalls Arriba un moment en què ja tot t’és igual i deixes de pensar i campi qui pugui i tu ni campes ni pots ni res i acabes sent un desguàs de tu mateix i notes com t’escoles amb una precisió quasi mil·limètrica Quan va sortir el sol Perquè passi el que passi el sol sempre acaba sortint L’amo va venir a despertar-me Farà un cafetó calent Som-hi Aquí esmorzem d’hora Bon dia tingueu Sí Ara mateix vinc Ella m’oferí torrades i mantega i melmelada i llet i cafè Ell una cigarreta i de molt bon humor em contava acudits grollers Ella no va badar boca Se’m menjava amb els seus ulls de gata maula I jo vaig tocar el dos i els tres i el quatre tan aviat com vaig poder Gràcies Moltes gràcies No oblidaré mai la seva hospitalitat Han estat molt amables Passi-ho bé I bona sort La vella carretera em va retornar la confiança en mi mateix Aquesta confiança que sustenta l’esperit del meu avenç No cal extraure cap conclusió precipitada Encara no Sóc el timbaler d’antany L’últim dels mohicans Els nítols de la nit són estimballs d’angoixa As time goes by

Els senyors m’haurien d’apujar el sou Cobro el mateix que l’any passat A l’associació m’han dit que reivindiqui els meus drets Algunes companyes cobren més i no fan tantes hores Em deixen lliure els diumenges La resta de la setmana treballo vuit hores Ho faig tot Netejar Cuinar Comprar Cuidar el nano petit Treure els gossos a passejar I el que s’escaigui Sovint també em toca d’acompanyar-los algun cap de setmana a fora A esquiar o a la costa El pitjor és quan hi ha convidats i haig de preparar tot el fato A banda d’això no em puc queixar La senyora Matilde és una mica punyetera Em fa sirgar de debò Se sent molt ufanosa quan em dóna ordres davant les visites Del senyor no tinc cap queixa És educat i em tracta bé El problema el tinc amb els fills El gran es creu que pot trepitjar-me i de vegades ha volgut abusar de la meva condició de serventa Haig de fer equilibris amb tothom si no vull perdre el lloc de treball M’haurien d’apujar el sou Així podria enviar més diners a la família

Has de recordar que un petó és només un petó i que una mirada és només una mirada i que les coses fonamentals també passen avall com passen avall els déus i els amors i el riu d’Hèraclit i les cançons I vaig tramuntar els Brucs i vaig bandejar Igualada No volia veure ningú Fugia de qualsevol vestigi de presència humana Fos un soroll de motor o un mas aïllat o un pastor de cabres taciturn Camins perduts de l’Anoia Castellolí Òdena Copons Veciana I em direu per què no m’aturo Per què no renuncio Per què no abdico Per què no ho deixo córrer tot i me’n torno prest cap a casa Quina casa Jo no en tinc de casa Mai no n’he tingut La meva llar és un tombant de l’aire Una llodriguera balmada L’interludi provisional que va des del bressol recorcat fins a la indefugible tomba Un nínxol que hauré d’engiponar quan m’arribi l’hora amb els rogalls tremolencs de la flama exhaurida I em direu Què hi fas goliard, galifardeu, tros de quòniam, baliga-balaga, bufanúvols per aquestes remotes contrades més sol que un xut amb aquestes patètiques ínfules anorreatòries No m’atabaleu Guardeu-vos els judicis i els consells Passo de llarg com vosaltres L’única diferència és que vosaltres voleu dissimular el vostre passatge amb falòrnies de titellaire i així feu tots els papers de l’auca mentre us creieu d’allò més importants El desert de la Segarra em dóna la benvinguda Brolles Garrigues Roures Pinassa Conreus i altiplans Tossals i valls erosionades Tota la pobresa del terreny Tota la sequera Tota la nuesa M’ablaneix la sensibilitat Persevero en la petja tanmateix És més senzill Hi ha poca gent D’una llambregada la plana es perd i es difumina als contraforts del Montroig i del Montsec Cervera és massa gran i massa altiva Cau de bruixes i de guilles La vall del Sió em tempta amb les seves fortaleses senyorívoles A Granyena les ruïnes del castell templer m’assenyalen el santuari del Camí Com una guspira dels misteris insondables que s’amaguen a les entranyes més pregones de la història La meva única joia és una petxina penjada al coll amb un cordó de cuir El meu únic bagatge és aquesta penyora aquàtica que vaig arreplegar ja fa uns quants anys a la platja del Masnou A la vora un altre símbol fet amb fusta d’acàcia envernissada La creu de Sant Antoni La dinovena lletra de l’alfabet grec Símbol sagrat dels egipcis Ambdues han estat amulet i guiatge Companyes inseparables La tau i la petxina No em feu explicar res més A Granyena de Segarra vaig tranuitar tot esguardant els estels Embadocat Pensarós Al centre neuràlgic d’un país amb tendències centrífugues Al cor mateix Al melic Allí vaig poder escoltar la música dels astres El silenci de déu Les raons del caganer La saviesa de les papallones adormides Allí vaig poder plantar la llavor de l’arbre del Coneixement La vaig regar amb les meves llàgrimes I els muricecs ballaven llur dansa atàvica fent cercles perfectes sobre la meva clepsa pelada No em feu explicar res més

Encara tinc gravada a la memòria aquella nit de pleniluni a la Torre d’Almenara Descansi en pau el mestre apotecari de ca l’Isidori Esventarem les seves cendres sobre les timonedes i tots los pardals faran xerinola recitant els seus versos surreals Riella de torrons i d’alquímies Sigues eterna Encara tinc gravada a la memòria aquella trobada a Les Pallargues Aquella mirada gerda i aquella complicitat dels silencis Descansi en pau el nen que estrenava màscara cada dia Esventarem les teves cendres sobre els guarets i floriran demà noves primaveres Riella sense mar i sense temps Sigues la núvia dels oblits voluntaris Sí Encara tinc gravada a la memòria la teva cal·ligrafia i la teva veu gnòstica Sé que descanses en pau a la reravera de totes les aparences Sé que les teves cendres m’arriben amb la ponentada i fecunden els meus mots Riella utòpica i ucrònica Paradís dels poetes Sinera de terra endins més enllà dels moridors camins Sigues eterna

Em van regalar un peixet amb escates daurades Un peixet eixerit que movia la cua Li vaig posar un nom ostentós i vaig improvisar una peixera amb el bol de plàstic on feia les amanides Li canviava l’aigua cada dia L’alimentava amb flocs de menjar preparat per a peixos i amb les engrunes de pa que sobraven I van passar uns quants mesos Havia crescut força i s’havia adaptat d’allò més bé Se’l veia feliç Llavors se’m va acudir de buscar-li companyia Vaig comprar un altre peixet que tenia les escates vermelles i alhora vaig adquirir una peixera com cal més grossa que l’anterior El nou inquilí o inquilina Perquè això del tema sexual dels peixos és per a mi un enigma Tenia un caràcter més violent i diguem que dominador Sempre neguitós i malcarat S’adelitava removent l’aigua fins a enterbolir-la Era golut i molt caganer El peixet d’escates daurades sovint romania arraconat al fons mentre l’altre es dedicava a saltironejar amunt i avall com si tota la peixera fos seva Un matí de mal record em vaig trobar el peixet d’escates daurades surant sobre la superfície de l’aigua més fastigosa que d’habitud S’havia mort Tenia totes les aletes rossegades L’altre peix s’estava gairebé immòbil i invisible amagat en un racó Ho vaig agafar tot amb ràbia i me’n vaig anar dret al lavabo Després d’obrir la tapa del wàter vaig abocar el contingut de la peixera dins la tassa Vaig badar una estona mirant el cadàver del peixet d’escates daurades mentre l’altre es removia nerviosament per sota Vaig estirar la cadena i tot d’un plegat van desaparèixer canonades avall

Una mica més al sud A les coves del Montsant Els ermitans es van recloure en cenobis llegendaris Si en comptes d’haver pres la senda montserratina la brúixola interior m’hagués conduit devers Poblet segurament aquesta serra faedora de santedats m’hauria atret amb el seu magnetisme irresistible Nogensmenys em trobo al marxapeu de l’Urgell I ara haver de baixar em fa galvana Si sóc aquí és que hi deu haver algun motiu que desconec i no voldria pas desembullar la trama oculta que m’atabuixa no fos cas que per fas o per nefas acabés fent una bertranada Per tant seré fidel a la Via Làctia La nítida línia que marca a la volta del cel la nostra direcció adequada Com una sageta Com una filigrana Com un gargot que divideix el firmament en dues parts iguals Nebulosa brillant El Camí de la Serp Les oliveres i els ametllers ara es transformen en pomeres i perers i presseguers El paisatge s’endinsa en un laberint de rengs i camins i sèquies i braçals que delaten la fecunda proximitat del canal d’Urgell Regadiu i demografia ensems Les planes de ponent Tàrrega Saludarem el sant que du la tau al pit i el porquet als peus Perquè de porcs la comarca n’és plena i el disset de gener no deu ser gaire lluny El sant de les temptacions al desert L’Abat El Gran L’Ermità El vencedor dels perills que encara avui ens assetgen a tots sense excepció Perills antics disfressats d’última moda que ens fan confondre la banalitat amb la quinta essència i viceversa Perills que són com un calfred al moll de l’os Perills com una allau d’agulles d’acer que ens clivellen els ressorts més íntims La tau al pit i el porquet als peus El sant dels pagesos La benedicció dels animals Una mica més al sud A l’ermita d’Ulldemolins El sant egipci conserva un somriure quasi búdic rere la barba espessa I molt més al sud Al puig de Calaceit Unes papallones blanques i enormes guarden els secrets dels antonians entre les pedres esbarriades d’un antic poblat ibèric Són detalls crucials que amollonen itineraris anímics Un somriure quasi búdic El secret dels antonians Fa dos dies que no menjo Tinc una butllofa al taló del peu esquerre

Un home es retirà al desert Escollí un indret on només hi havia una palmera Un pou d’aigua i un niu de serps De dia s’arrecerava de la roentor del sol tot seguint l’ombra que deixava la palmera Menjava dàtils quan tenia gana i bevia aigua del pou quan tenia set Les serps no el molestaven i ell no molestava les serps De nit s’estava quiet mirant els estels i no menjava ni tampoc bevia Les serps sortien del niu i s’allunyaven per la sorra A trenc d’alba regressaven i es tornaven a amagar al cau Així van passar els dies Les setmanes Els mesos Els anys L’anacoreta repetia de dia les mateixes coses Es movia d’acord amb el moviment de l’ombra Menjava Bevia i respectava les serps De nit dejunava Contemplava els estels L’anar i venir de les serps Era feliç perquè no necessitava res més Una nit de lluna plena Com de costum Les serps sortiren del niu i s’allunyaren per les dunes Quan els raigs del sol despuntaven per l’horitzó encara no havien tornat L’anacoreta se n’adonà però pensà que potser s’havien entretingut Les serps no aparegueren en tot el dia Ni per la nit Ni l’endemà Ni la setmana entrant Ni mai més El niu s’havia quedat buit La palmera deixà de donar fruit i el pou s’assecà completament L’anacoreta estava trist Molt trist De dia acompanyava l’ombra de l’arbre Dejunava i enyorava les serps De nit dejunava Contemplava les estrelles i enyorava les serps Aquell matí decidí començar a caminar en direcció a l’oest Tenia l’esperança de trobar un nou indret acollidor on poder viure Estigué caminant dia i nit durant set dies Sempre resseguint el periple del sol cap a ponent i el traç ben definit de la Via Làctia Al setè dia divisà una palmera solitària palplantada al bell mig del desert S’hi apropà i va veure que un rajolí d’aigua brollava als seus peus Hi havia un niu de serps a la vora Aleshores l’anacoreta es refrescà amb l’aigua Agafà uns dàtils S’assegué sota l’ombra de la palmera i saludà les serps Havent descansat i recuperades les forces s’aixecà i s’acomiadà de la palmera De l’ombra Dels dàtils De l’aigua i de les serps I va continuar el seu camí dia i nit cap a l’oest

El policia municipal m’aborda Documentación Estic assegut en un banc de la plaça de l’ajuntament amb el peu esquerre descalç Escolti agent Parlo català I no en porto de documentació Jo no he fet res Li faig entendre que només estava descansant una estona Em diu que l’acompanyi M’hi nego rotundament Fa un senyal al seu company del cotxe i entre els dos m’introdueixen a dins Al seient del darrere Un cop a la comissaria prenen nota del meu nom i cognoms Em demanen el domicili i els responc que no tinc cap domicili Al final Com insisteixen M’ho invento tot Consulten coses a l’ordinador Es miren l’un a l’altre estranyats Res no els quadra D’acord amb el nom no tinc antecedents penals L’interrogatori segueix No vull col·laborar Simplement vull que em deixin anar No tenen dret a privar-me de la llibertat de moviment M’amenacen Volen que els mostri el document d’identitat El vaig cremar fa molts anys una memorable nit de Sant Joan I clar No m’he pres la molèstia de tornar-lo a renovar Una qüestió de principis O millor seria dir de finals Se’n fan creus M’escorcollen de cap a peus Em demanen si me’n recordo del número Sembla ser que la informació de l’ordinador és contradictòria Segons ells no existeixo Amb sornegueria dic que me n’alegro perquè és això el que sempre havia desitjat Passar desapercebut Esdevenir ningú Perdre el nom i oblidar-me de la mare que em va parir Ara es tornen a mirar amb cara de mala llet Pinten bastos i no porto cap trumfo a la mà Poca conya Els hi he fet pujar la mosca al nas i aquí no em valdrà ni la butlla de Meco Entre una cosa i l’altra ja fa una hora que em tenen arrestat M’han fet passar amb raons fins que ha vingut un superior que tampoc no n’ha sabut treure l’aigua clara A tres quarts de quinze m’avien Em demanen disculpes amb la boca petita i m’alliçonen sobre l’obligatorietat de dur els documents en regla Etcètera Jo dic a tot que sí Quan surto al carrer la ciutat em fa la impressió d’un esvoranc interminable No tinc res a veure amb aquests carrerons Amb aquestes faroles ortopèdiques Amb aquests porxos lúgubres Res La gent és a casa seva Cadascú coneix el niu on rau la seva fermesa Els gossos guardians no s’han estat de recomanar-me amb vehemència hostil que me n’anés al botavant Que si em tornaven a veure el pèl pels encontorns em farien una cara nova I ca No et fot Encara voldria saber quin ha estat el meu delicte Potser sí Treure’m la bota al mig de la plaça pública a plena llum de dia sense l’aquiescència de l’autoritat competent Un gran pecat Com hi ha món Ara de nit tot és més clar i l’òliba que plana sobre els camps llaurats m’anuncia l’adveniment de la claror definitiva No tinc res a veure amb aquestes lleis que ens volen engavanyar Amb els uniformes ridículs Amb les dades informàtiques Aneu a fer punyetes La gent és a casa seva rere les cortines molt confortablement Jo sóc un okupa de l’univers sencer Cadascú coneix el niu on rau la seva feblesa

Em pregunto quants dies pot estar-se un hom sense endrapar La vitualla líquida en principi no és problema Sempre que sàpigues distingir una séquia d’una clamor I si no ja has begut oli Als llogarets Als pobles A les ciutats Hi sol haver fonts Si són de secà la majoria d’aquestes fonts són més aviat decoratives I encara més a l’estiu No m’he trobat encara mai ningú que m’hagi negat un vas d’aigua de l’aixeta Mentre això no succeeixi no cal perdre del tot les esperances en la bonesa de l’espècie humana El tema de la vianda són figues d’un altre paner Mai millor dit Perquè si hi ha figues a l’abast rai La mare natura és generosa i rampinyar ara nous, ara ametlles, ara raïm, ara pomes, ara melons ens pot ajudar a sortir d’un mal pas gastronòmic El pagès t’empaitarà si li neteges l’hortet o si carregues bossades Tot i això cal tenir en compte que a la natura les coses segueixen llur ritme estricte i l’hivern és l’estació de la suprema fretura Algunes bestioles enginyoses han descobert la manera d’adaptar-se al curs dels esdeveniments naturals En arribar el fred s’adormen i redueixen la seva activitat vital Aquest estat de letargia els permet sobreviure malgrat l’escassetat d’aliments Des de les darreres castanyes tardorenques i les llampants cireres d’arboç fins als albercocs primerencs i les cireres d’aigua hi ha unes quantes llunes glaçades que ens poden glaçar completament Fora vila la gent ha sabut preveure i omplir el rebost Llenya i manduca a cor què vols Talment formigues sàvies L’hivern és dur per a una cigala nècia que toca la guitarra a la boca del metro L’hivern és cruel per a una cigala estúpida que recorre les Garrigues amb una mà al davant i una altra al darrere i amb la cua entre cames Haver de dependre dels altres és el primer símptoma d’immaduresa Haver de trucar a les portes desconegudes demanant almoina és el darrer símptoma de la dignitat feta malbé Sens dubte furtar petites coses per tal d’entretenir la fam deu ser pecat venial El que realment em preocupa ara és saber quants dies puc estar sense menjar res i al mateix temps no defallir en la meva marxa A l’ermita de Sant Roc de Ciutadilla vaig prometre’m que malgrat tots els malgrats continuaria endavant A Fulleda Sota l’advocació d’Agustina Saragossa Estendard de coratge i tossuderia Vaig ratificar-me en la meva pruïja Havia travessat la vall dels horrors La vasta solitud ferotge Havia traït inconscientment aquella màxima segons la qual la distància més curta entre dos punts és la línia recta La línia recta sovint és massa avorrida A Tàrrega ja em van fer veure prou la padrina I tot se’m va tòrcer I què podia fotre jo envoltat d’arbres fruiters esporgats i mort de gana Un parell de peres d’hivern escadusseres i vigiladíssimes Misèria i companyia Ahir a Vinaixa vaig sojornar sense pena ni glòria Se’m va acudir d’apropar-me com un bonifaci a la paradeta de recapte del mercat No em van fer ni cas He d’admetre que la roba que porto està bastant llardosa Però no en tinc cap altra He fet tot els possibles per mantenir una higiene personal acceptable dins les meves òbvies limitacions Reconec que el sabó és un invent que fa miracles Avui dia l’aspecte ho és tot Quan deixo d’afaitar-me semblo un captaire de debò Si més no un filibuster pixavagant que inspira ben poca confiança A l’hora de creuar l’autopista se’m van regirar les tripes buides en adornar-me que també allí la petjada del progrés havia arrasat la terra d’una manera imperdonable La línia recta El cartesianisme de la raó pragmàtica Vaig poder vèncer la inèrcia que m’adreçava cap al sud De bon grat Quasi sense esforç hagués davallat cap a El Vilosell La pobla de Cérvoles Per acabar al Montsant En canvi vaig entrar a l’Albi convençut de no errar el camí Potser va ser només un accent el que em va fer recordar la ciutat homònima d’Occitània Bressol dels homes purs i màrtirs Ara sóc a Les Besses Un poble abandonat al mig d’una de les comarques més despoblades i pobres del país Sort en tenen de les arbequines M’agradaria saber quin és el número exacte de pobles que resten abandonats al llarg i a l’ample de la nostra geografia cada vegada més urbana Al Pirineu em consta que són moltíssims els nuclis a hores d’ara deixats de la mà de déu Als dos Pallars A l’Alt Urgell Algú hauria de confeccionar un mapa indicatiu d’aquest fenomen esfereïdor i assenyalar de vermell cada punt concret on s’ha consumat el fet que esmento Pobles fantasmes Esquelets i despulles de pobles que són cementiris enterament Això no interessa Ja ho sé I menys als habitants i possibles lectors del pla de la Boqueria o de l’Eixample En tot cas resultaria més plausible i sobretot més rentable una guia turística on constin les rutes aptes pels vehicles tot terreny pensades per a escapades de cap de setmana Sense deixar de fer esment als restaurants de categoria Turisme rural i cuina casolana Hòstia puta I jo entaforat en aquesta cova perquè la temperatura exterior és gairebé siberiana Sempre havia somiat en la possibilitat d’ocupar un d’aquests pobles Reconstruir alguna casa i quedar-m’hi He sentit a dir que aquesta nova moda s’anomena neoruralisme i que hi ha alcaldes de poblacions en perill d’extinció que fins i tot et regalen la vivenda si te’n vas a viure allí i portes criatures No ho sé pas No hi crec gaire en aquestes modes fugisseres I tampoc no crec en el futur sostenible de les grans aglomeracions urbanes Aquesta nit gelarà D’això n’estic ben segur

És impossible perdre’t quan no saps on vas Aquest paisatge aspre i àrid em retrotreu als orígens Temps era temps els nostres avantpassats a les coves del Cogul pintaven homes i dones i cèrvols ballant plegats una dansa circular premonitòriament sardanística Els cavallers del Temple amb la tau vermella al pit senyorejaven Granyena La nit del setze al disset de gener els quintos de La Granadella s’estaven tota la nit ran la foguera encesa dalt de l’ermita de Sant Antoni per a baixar l’endemà fins al poble amb carros ornats Temps era temps de pintures rupestres De croades De cerimònies paganes De poemes escrits a la llum d’una espelma Jo també ballo Jo també pinto Jo també cavalco Jo també lluito Jo també cremo Jo també floreixo Jo també camino Jo també he escrit versos sobre la sorra mentre les onades se’ls enduien Les escorrialles del desig Els somnis perpetrats i maleïts De lluny estant vaig afigurar el campanar d’una ciutat llunyana encimbellada sobre la boira i el riu Sícoris Va ser un miratge d’escuma Jo vull la pau i vull l’oblit Temps era temps dins el triangle que formen la Cerdera La Suda i Gardeny un nen rosset jugava a encistellar pilotes i s’enfilava als arbres per estar més a prop del cel Va créixer amorosit per la melosa ficció de la fe fins que se li va esmicolar l’ànima Llavors va emprendre el vol i encara avui sota les seves ales perviu una munió de records impossibles Temps era temps Indíbil i Mandoni s’escarrassaven a apedregar romans com ara fan els palestins amb els fills de Salomó Sonaven els violins dellà la muralla I els àngels van baixar amb els fanalets per a treure-li la punxa del peu a Sant Jaume Va ser un miratge d’escuma davant els meus ulls atribolats Jo vull l’oblit i vull la pau No tinc arrels sinó cames A Llardecans el quisso de Sant Roc em va llepar les nafres Un altre animaló als peus d’un sant Jo sempre he dut a dins l’animàlia Només els sants la tenen ben subjugada i dòcilment els acompanya pels viaranys del món Vaig afigurar aquell far aixecat per homes de raça gegantina Va ser un miratge d’escuma Un remolí adolorit del cor Només sé que vaig passar de llarg i encara el veia de reüll

Ens han acostumat malament Ens han ensenyat a necessitar massa coses Ens han malcriat a força de carantoines i superfluïtats emocionals Quan tot s’enfonsa Quan ens ensorrem Quan l’ensulsiada del nostre particular Titànic és irreparable Quan ens arruïnem materialment o sentimentalment Aleshores l’acte reflex és sempre endinyar la culpa als altres I no ens falta raó Però això no ens soluciona pas res Ans al contrari Solament serveix per arrossegar més gent a l’abisme de la nostra desfeta I això sí que és culpa nostra Ningú no és perfecte i al final Com diu Schopenhauer Sempre haurem d’escollir entre la vulgaritat o la solitud I jo sóc del seu parer A redós d’aquestes mel·líflues vagueries m’anava apropant al riu Ebre El Montmaneu no em treia la vista de sobre Amb els seus gairebé cinc-cents metres d’alçària Impertèrrit A l’extrem més meridional de la província lleidatana És testimoni de l’aiguabarreig del Cinca amb el Segre A La Granja d’Escarp es mesclen llurs cabals per a fer acréixer el gran riu que fa de frontera natural amb l’Aragó Riu de batalles cruentes que ara esdevé un petit mar interior al pantà de Mequinensa Rieres Rius Canals Sèquies Braçals Artèries Venes Capil·lars Mars i cors Cors i oceans de sang salada Nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar qu’es el morir Allí van los señoríos derechos a se acabar e consumir Allí los ríos caudales Allí los otros medianos e más chicos Allegados Son iguales los que viven por sus manos e los ricos Este mundo es el camino para el otro qu’es morada sin pesar Mas cumple tener buen tino para andar esta jornada sin errar Partimos cuando nascemos Andamos mientras vivimos e llegamos al tiempo que feneçemos Assí que cuando morimos descansamos Fa cinc-cents anys que Manrique ho escrivia Quan les caravel·les cristianes estaven a punt d’embarrancar als esculls del Carib i la unitat catolicíssima del futur estat espanyol es consolidava irremissiblement

L’ermita de Sant Jaume és un belvedere excepcional No ella mateixa Que és humil i recol·lecta com totes les capelles que es mereixen aquest nom apel·latiu Sinó la perspectiva quasi inabastable que des d’ella podem gaudir Una panoràmica que abraça el jaç dels rius suara esmentats ensems amb el pantà i tot plegat inserit en el si d’un horitzó extensíssim en el qual no és gens difícil perdre l’oremus Era l’hora del crepuscle Glatia de fruïció quan em va sobtar la presència d’una persona Aquesta vegada no em trobava sol L’home caminava amb parsimònia i duia una gaiata a la mà dreta Però no vaig veure ramat ni gos ni cap altra companyia ni tan sols l’ombra que hauria de deixar a l’altra banda del seu cos No vaig bellugar-me Se m’acostà malmirrós i s’assegué a la meva vora Bones tardes tinguem mestre Vaig dir jo No em contestà Vam esguardar plens de silenci l’ocàs I fins que l’astre encès no va desaparèixer del tot no vaig poder escoltar la seva veu Era un ancià barbablanc d’ulls clars que s’abillava amb un jersei de coll alt fet de llana gruixuda i uns pantalons negres de pana Duia botes amb cordons Les seves mans tremolaven La seva respiració era a penes perceptible Des d’aquí es poden veure les millors postes de sol del món Van ser les seves primeres paraules Qui és vostè Vaig preguntar-li Això no té cap importància Jo sé qui ets tu i sé d’on véns i sé cap on vas Va dir ell I afegí Però vés amb compte perquè el teu camí encara serà llarg I va tornar a emmudir Vaig provar de tornar a establir un diàleg sense èxit Ell semblava no escoltar-me Després d’una estona continuà amb aquests mots Buscar i fugir són sinònims Ens passem la vida buscant coses Perseguim somnis o quimeres que la majoria de les vegades no són factibles Si per ventura aconseguim allò que buscàvem tot seguit ens posem a buscar coses noves i aquesta fal·lera no té mai fi Fugim del passat cap al present i fugim del present cap al futur Fugim del dolor cap al plaer i fugim del plaer conegut cap al dolor novell Entremig se’ns escolen els batecs i ens anem fent vells sense remei No No hem de fugir de res ni de ningú No hem de buscar cap objectiu ni cap recompensa Jo sé que busques una meta Hauràs d’aprendre la lliçó del sol que avui s’acomiada i demà torna a nàixer La lliçó de la lluna que minva i creix i sempre és la mateixa La lliçó de les estacions que se succeeixen i sempre retornen renovellades La lliçó del riu que passa de llarg i desemboca a la mar i s’enlaira fet núvol i es desfà en forma de pluja Hauràs d’aprendre moltes coses importants Perquè som aquí per aprendre allò que cal aprendre i si no ho aprenem haurem perdut el temps i l’esperit Deixa de buscar i deixa de fugir Si fas el que et dic trobaràs la veritat i el camí i seràs lliure A l’ermita de Sant Jaume de La Granja d’Escarp vaig ensopegar amb un savi No em pregunteu el seu nom La nit va caure com una mantellina amatent Ell em va obrir la porta amb una clau de ferro que es va treure de la butxaca tot dient Aquí podràs descansar i refer-te que bona falta et fa I abans de marxar em va mostrar una cosa que duia penjada al coll Era una tau de fusta Se’n va desprendre i me la va oferir No Mercès No la puc acceptar Vaig dir A més ja en porto una Gràcies Agafa-la És un regal que vull fer-te Et guardarà de tots els perills i t’ajudarà a veure-hi clar enmig de la foscor La vaig agafar amb veneració i la vaig estrènyer a l’almosta de les meves mans Llavors el mestre se’n va anar Bon viatge amic I va desaparèixer corriol avall Quan vaig entrar a l’ermita vaig encendre les espelmes amb uns llumins que hi havia sobre l’altar Amb gran sorpresa vaig poder comprovar que a tocar de l’altar hi havia un feix de llenya i un matalàs i menjar abundós Vaig encendre un foc i em vaig atipar a pler Aquella nit vaig adormir-me amb la nova tau sobre el pit i amb el cor curull d’agraïment Sant Jaume va vetllar-me fins que l’aurora va irrompre per l’escletxa del finestró

Debades l’endemà vaig buscar-lo pel poble Cap dels vells que veia se li assemblava Vaig descriure les seves faccions a vàries persones però ni una sola no em va poder donar cap pista sobre la seva identitat Tothom em deia que aquest home no era veí del poble i fins algú va gosar tractar-me d’orat Després de donar tombs vaig anar a parar a la rectoria El mossèn era l’únic que tenia la clau de l’ermita i aquesta ermita només s’obria al públic un cop l’any el dia de l’aplec del sant La resta de l’any estava tancada i un cop al mes aproximadament hi pujava una senyora a fer endreça per la qual cosa havia de demanar la clau al rector Ell em va dir que tampoc no coneixia l’home en qüestió i es va quedar literalment bocabadat amb el relat dels fets que fil per randa vaig engrunar-li Allò que més el va intrigar va ser precisament el tema de la clau Va quedar-se una estona pensatiu mirant per la finestra i tot d’una em va dir Fa vint anys que sóc aquí Recordo que quan vaig arribar de l’ermita se’n cuidava un home gran Com es deia Ara la memòria em falla Sí Em penso que el seu nom era Priscil·lià Havia estat barquer de jove Baixava gent fins a Mequinensa Els ajudava a creuar el riu Tot això abans que fessin la presa Quan van construir el pont es va retirar i d’ençà d’aquell dia es passava les hores dalt de l’ermita mirant el riu Va morir ja farà més de deu anys La clau me la vaig quedar jo El que m’expliques no té ni cap ni peus Sembla un encanteri Vols dir que no havies begut o no estaves somiant No mossèn Li juro per déu que va ser com li dic No juris fill Et crec Però em temo que jo no puc ajudar-te més Que Déu et guardi I va fer el posat d’aixecar-se per a obrir-me la porta Sí Sí que em pot ajudar Digui’m on el van enterrar És al cementiri Si el vols veure t’hauré de deixar la clau I me la va donar Torna-me-la quan acabis Gràcies mossèn No s’ho valen I vaig sortir com un esperitat cap al cementiri amb el cap ple de cabòries i amb l’esperança de descobrir alguna cosa nova que m’ajudés a treure’n l’entrellat Les indicacions del rector sobre l’emplaçament de la tomba van ser-me de molta utilitat Als peus d’un xiprer enorme hi havia una làpida de marbre negre polit encapçalada per tres inicials Al dessota mateix les dates del naixement i de l’òbit L’home havia mort als noranta tres anys Casualment un disset de gener Dia de Sant Antoni Al centre de la làpida un baix relleu representava un vaixell sobre el qual s’imposava una tau com fent de vela major I just al davall del vaixell hi havia una paraula ULTREIA Tot plegat un bon misteri que calia desxifrar En veure la tau al bell mig de la làpida se’m va accelerar el cor La significació del vaixell era ben clara atès l’ofici del difunt El detall de la data de la mort no m’atabalava gaire Podia ser una casualitat o no Era la maleïda parauleta la que em feia rodar el cap Per començar no sabia a quina llengua pertanyia No l’havia sentida mai abans Podia ser un anagrama Un acròstic Un palíndrom O pertànyer a un idiolecte O qui sap què Vaig anar descartant possibilitats i a mesura que les descartava també m’anava desanimant ULTREIA podia ser qualsevol cosa Per què el barquer havia escollit aquest epitafi cabalístic Per què se m’havia aparegut i m’havia donat la tau que ara duia sobre el meu pit Per què no vaig llevar àncores d’aquest poble tan bon punt va sortir el sol Tot eren preguntes sense resposta Jo sempre he sigut bastant refractari a tota aquesta mena d’elucubracions parapsicològiques També podria ser que estigués desvariejant i que la paranoia no fos res més que una conseqüència més o menys lògica de tot el malviure que arrossegava a les meves espatlles d’ençà que vaig decidir posar-me a caminar sense solta ni volta Mal menjat Mal dormit Assolat Un cimarró ferèstec convertit en volander afeccionat N’hi ha més que prou per a fer perdre la xaveta a qualsevol Això no obstant disposava d’una prova material fefaent La tau de fusta que vaig rebre de mans seves Sense oblidar les restes de la foguera i de l’àpat que devien romandre encara dins l’ermita Eren massa coses juntes Massa evidències Quan vaig tornar la clau al mossèn se’m va ocórrer de suggerir-li que m’acompanyés a l’ermita amb la intenció de mostrar-li tot aquest seguit d’objectes Em va dir que no m’amoïnés car ja hi havia manat una senyora a netejar Fet i fet em va engegar com una nosa i em vaig quedar amb un pam de nassos Així que vaig pujar tot sol xino-xano cap a l’ermita Cap rastre de la senyora pel camí Quan vaig ullar l’interior de l’esglesiola Puix que la porta estava barrada No vaig poder veure ni matalàs ni llenya cremada ni res de res Estava neta com una patena L’altar pelat i el sant mansuet a la peanya Estaquiròticament vaig començar a repetir aquelles paraules Buscar i fugir són sinònims Jo sé qui ets Hauràs d’aprendre moltes coses Deixa de buscar i seràs lliure ULTREIA I allà baix vaig veure el riu que separa la meva terra de la resta de la península ibèrica I em vaig disposar a creuar-lo

El meu és un país petit L’he travessat a peu en pocs dies Un país no és solament un tros de terra Un país és també la seva gent La seva llengua El seu passat Els seus somnis El meu país és un somni immens i un esperit invencible Perquè hem perdut tantes batalles som fortíssims Si no el portés tan a dins no em veuria amb cor de deixar-lo enrere El deixaria a contracor i em dessagnaria d’enyorança El meu país és una poncella closa que tot just acaba d’esbatanar-se Sovint cal allunyar-se una mica de les coses per amor d’apreuar-ne tota la bellesa Alego trepitjarem terra estrangera Podrien dir alguns esverats que encara no han sortit de l’ou i que es foten de cap contra la dura realitat No No es tracta d’això Estranger és allò que ens resulta estrany i ens estranya només allò que desconeixem o allò que trenca els esquemes que tenim còmodament preestablerts Com ara la paraula alego o ULTREIA o un text escrit sense signes de puntuació o un símbol com la tau L’estranyesa prové d’un defecte del coneixement Aristòtil ja va sentenciar que l’estranyesa és l’origen de la filosofia Reconèixer que no saps és el primer pas en el camí de la saviesa I això va ser Sòcrates qui ho va dir Alego trepitjarem Aragó o les terres de la Franja de Ponent si us fa més el pes Allí hom parla un català estrany per a la fina oïda del barri de Gràcia El meu és un país petit però variat i proteic I per sort no és l’únic país del món encara que molts barretinaires s’ho pensin Al·legories a part l’Ebre és un riuàs com no n’hi ha gaires i per a poder creuar-lo hem de menester un bon pont El camí veïnal que surt de La Granja en direcció a l’ermita continua un tram més fins al colze que fa el riu quan desguassa al pantà Antigament havia existit un pont que unia ambdues ribes i que permetia el pas fins a Mequinensa Ara sols en queden les restes i el camí fineix en un cul-de-sac sense sortida Per un empedreït entestament del destí em trobava en un atzucac força curiós Si volia seguir endavant tenia el pas barrat i l’única possibilitat viable era remuntar el curs de l’aigua fins a Fraga ja que baixar fins a Flix amb la circumstància agreujant que la distància era gairebé doble I és que sense ponts la vida corre el perill d’estancar-se Necessitem ponts a prop si no volem aïllar-nos Tots en certa manera hauríem d’ésser uns aprenents de pontífex Això és Artífexs de ponts que ens permetessin de posar-nos en contacte amb l’altra banda Ponts que són relacions obertes amb els altres Conductes adients que ens enriqueixen La paradoxa estava servida Com si la terra que m’havia alletat se m’estigués arrapant a la carcanada Com si encara no disposés del salconduit escaient per abandonar-la Com si el cordó umbilical em tibés Així em trobava ran de riu I a la meva esquena Catalunya sencera Mare gelosa edípicament possessiva Em vaig plantejar si potser no m’havia de quedar allí En cap moment se’m va passar pel magí recular i tornar sobre les meves passes Em vaig plantejar mil coses Si la teofania d’ahir no significava un avís ben explícit o si el mossèn tenia raó quan em va dir que ho havia somiat tot Però ara Priscil·lià no m’ajudava Ell em podria haver passat amb la seva barca El teu camí encara serà llarg Vés amb compte Se m’havien quedat gravades mot a mot les frases d’aquell espectre Tot el garbuix de dubtes que em marejava de cop i volta va descabdellar-se Sí La via fragatina m’esperava

L’experiència de remuntar un riu sempre m’ha semblat paral·lela a la sensació del retorn a l’úter matern Aquella espècie de paradís perdut on encara no existien la lluita ni el dolor On tot era suau i tendre i acollidor Sense voler pecar ara de freudià penso que el trauma originari El trauma paradigmàtic El trauma que genera i acompanya tots els altres traumes humans és el tràngol d’haver de néixer D’haver de sortir cap a la intempèrie amenaçadora Haver de tallar el fil d’or que ens unia a la mare Aquest trauma és irreparable I tot està perdut des d’aleshores Només la mort ens pot restituïr allò que el part ens va prendre Només la mort és un veritable retorn La resta són satisfaccions vicàries Com ara l’amor que és una desesperada ànsia de fusió i difusió que sempre es queda curta Un ersatz calamitós Massalcoreig amunt el camí es recte fins atènyer la Gallico Flavia dels romans Reconeguda mundialment per la seva producció de figues seques El Cinca neix en un paratge meravellós del Pirineu d’Osca A la vall de Pineta A la banda oriental d’Ordesa Li fan de llevadors cims que superen amb escreix els tres mil metres El Marboré El Perdido Salts d’aigua impressionants nodreixen el seu cabal encara infantil A la cruïlla d’Ainsa s’ajunta amb el riu Ara i es fa adolescent Als embassaments de El Grado alenteix el seu pas i madura sota la maternal mirada de la Verge de Torreciutat Quan arriba a Montsó ja és un adult dret i fet Al castell dels templers és investit cavaller i una mica més avall de Fraga ret l’espasa abans de desaparèixer dolçament sota els rems invisibles del barquer Priscil·lià Perquè els rius no moren Els rius només s’oculten a la vista humana que sempre llosqueja Cinca i Segre segueixen vivint en l’Ebre i l’Ebre segueix vivint a la Mediterrània Si sou a Tortosa o a Sant Jaume d’Enveja o al Far de Buda no us oblideu de saludar-los de part meva I si sou a Alcúdia o a Ciutadella feu el mateix La vida dels rius és senzilla i planera Malgrat els obstacles naturals o artificials sempre se’n saben sortir per tal de trobar el camí òptim que els pugui engrandir Mai no s’aturen La seva força és hercúlia Al poble de Xalamera vaig fer una parada És el poble nadiu de l’escriptor RJ Sénder I allí hi té una estàtua Però no va ser pas aquest detall el que em va eixorivir després d’una tongada apallissadora de quilòmetres sense suc ni bruc I és que ja trobava a faltar les gambades A La Granja d’Escarp m’havia abaltit un xic físicament tot i que metapsíquicament no havia pogut descansar ni un sol minut Només entrar al poble vaig entreveure al capdamunt del teulat de l’església una tau gran de ferro sostinguda per una barra llarga també de ferro rovellat Vaig pensar que seria una creu llatina amb el braç superior escapçat De vegades passa que es poden confondre Un llamp per exemple la pot decapitar i ja no la reparen ni la substitueixen per pura superstició popular Em planto a la plaça i pregunto als avis que prenen el sol com sargantanes si la creu aquella és una tau Clar De bell antuvi no entenen un borrall Llavors els demano si aquella creu es va trencar Ells responen que no Que sempre ha sigut així I no li donen més importància Jo sí Pregunto qui és qui té les claus del temple perquè m’agradaria visitar-lo per dins Molt atents Tampoc no tenen res més a fer i els sóc una distracció curiosa M’acompanyen tres carrers més avall fins a una casa l’amo de la qual posseeix la clau El capellà només apareix un cop per setmana Diu la missa i marxa L’home agafa la clau i anem plegats cap a l’església De camí li faig creure que sóc un estudiós de la iconologia de la zona Admeto que és absolutament inversemblant però tampoc no és un mentida del tot Ell se n’adona i es fa el desentès Nogensmenys accedeix a obrir-me la porta de fusta arnada i entrem al recinte Mentre encén els llums se’m disculpa dient que està bastant descurada perquè hi fan obres I em parla d’un túnel secret que s’amaga a mà esquerra rere un envà fals i que va ser emprat durant la guerra Jo no me l’escolto gaire Vaig de cap al retaule que per cert es troba en un estat lamentable A la fornícula central localitzo un Sant Jaume abillat de pelegrí Bordó Barret d’ales amples amb petxina incorporada Carbasses penjades del cinyell La imatge típica La segona descoberta és encara més esparpilladora A la dreta veig una capelleta amb l’efígie inconfusible de Sant Antoni Barbut Vestit de franciscà Cíngol Crossa Porquet al peus I una tau vermella de pam col·locada al pany del pit L’home ja fa estona que calla Jo estic embadocadíssim amb aquella esfinx Alterno les llambregades entre el tonet i el jaumet No me’n sé avenir Què hi fan aquí dins tots dos junts l’un a tocar de l’altre Per què la senyera que oneja sobre la taulada és una tau L’home em recomana també visitar l’ermita de la Verge És riu amunt tot seguint la carretera Sembla ser que ell també té la clau i m’informa que tots els diumenges és oberta perquè la gent hi puja a dinar Li agraeixo que m’hagi ensenyat l’església i sortim al carrer Els vells tafanegen sense dissimular gens Els saludo i busco la sortida del poble Un cop a la carretera torno a veure el riu i quan havia fet uns tres-cents metres giro el cap i m’acomiado de la tau de ferro aixecant el braç Tot seguit em poso a divagar i provo d’imaginar-me la recança que havia de sentir aquell xalamerenc que va escriure Crónica del alba exiliat a Mèxic Quina mena de recordança del seu poble tindria des dels Estats Units Divagava vora riu i no era capaç d’imaginar-m’ho

La ubicació i orientació de les construccions religioses no és un assumpte fútil Val a dir que hi ha tot un seguit de regles bàsiques que quasi sempre són respectades arreu No com ara que es basteixen veritables espifiades arquitectòniques a qualsevol lloc i sense parar esment en cap consideració llevat de la rendibilitat a curt termini altrament dita filosofia pràctica dels capsigranys Els constructors d’antany eren gent entenimentada Signaven cada carreu i del seu ofici en feien una iniciació espiritual La pedra basta i tosca que escantellaven i amorosien amb llur activitat manual aparentment tan prosaica esdevenia un mitjà d’elevació interior solament comparable al grau d’edificació artística que assolien les seves obres La pura poesia pètria del romànic i del gòtic Per citar els llocs comuns L’ermita de la Verge de Xalamera és una balconada fantàstica sobre la llera del riu Cinca Amb la portalada acarada a ponent com manen els cànons El primer raig de l’alba ingressa per l’esquerda finestrívola i aterra sobre l’ara consagrada El naixement del nou dia s’identifica amb el naixement de la llum que du la vida I els fidels reben aquesta llum vivificadora Ego sum lux mundi Ego sum Via Veritas Vita Cap al tard aquesta llum decau i es va afeblint Els fidels canten l’hora dels adéus mentre l’horitzó s’engull la darrera espurna del dia moribund La nit és la mort Només la lluna titil·la amb una tristor exànime Només els estels ens recorden que hi haurà un demà i que no hi ha cap mort definitiva Des de l’ermita de Xalamera podem fer-nos càrrec dels elements essencials que componen la dansa còsmica L’aigua-riu que flueix de nord a sud Silenciosa Majestuosa El foc-sol que avança d’est a oest Altiu Encegador La terra ferma que ens sosté i que s’enfonsa i s’aixeca feta turó o avenc o cripta o monument dels constructors I el vent inaprehensible que ho embolcalla tot de màgia sibil·lina Totes les dimensions Tots els punts cardinals Totes les promeses fetes realitat tangible i tots els silencis somorts transsubstanciats en música divina A l’ermita de la Verge de Xalamera vaig xalar pels descosits Vaig al·lucinar amb les figures esculpides als capitells i a les gàrgoles No hi vaig poder entrar Hagués estat massa perfecte Estava sol amb aquelles pedres centenàries Amb aquell riu Amb aquell cel Amb aquells núvols Amb aquells matolls Aquella llum Aquell horitzó Aquella lluna Aquelles estrelles aquella pau indescriptible No Ja no em feia preguntes Ja no fugia Ja no buscava res Totes les respostes són la mateixa resposta I sempre la tindrem a dins del cor

Acabava de fer cinc anys quan li van matar el pare a Muret Qui sap Si haguéssim vençut en aquella fatídica batalla probablement avui les coses serien molt distintes Simó de Monfort El malparit botxí de son pare El va retenir en qualitat d’ostatge fins que el mestre templer Guillem de Montredó va aconseguir la custòdia i se’l va endur Pirineus avall En Jaumet va viure al castell de Montsó durant una bona temporada L’any 1218 va quedar-se orfe del tot en morir la seva mare Tenia onze anys quan abandonà Montsó camí de la glòria La resta de la pel·lícula és prou coneguda i ara no fa al cas La fortalesa està emplaçada sobre una muntanya estratègicament privilegiada De dalt estant hom pot gaudir d’una visió amplíssima i resulta inexpugnable a qualsevol assalt Han començat a restaurar els edificis que formen aquest conjunt força deteriorat car els van fer servir de caserna a totes les guerres i fins fa quatre dies Diuen que l’interior de la muntanya és un laberint de passadissos secrets alguns dels quals sembla ser que arriben fins a la riba del riu Si ens hi fixem trobarem les marques dels constructors gravades a cada pedra original Solen repetir-se certs signes característics I la tau no hi acostuma a faltar Abans d’entrar a la capella A la part superior de la porta Ens cridarà l’atenció la presència de dues figures oposades Són els inquietants bafomets templers Horrífiques representacions del nostre vessant més fosc i monstruós És com si amb la seva bafarada sofrosa ens volguessin retenir un instant precís sobre el llindar a fi de recordar-nos la nostra misèrrima condició d’àngels caiguts La sonoritat del temple és insuperable Els cants gregorians devien ressonar aquí amb tota llur puresa salmòdica La cripta que s’amaga sota l’altar de ben segur és l’inici d’un d’aquells llegendaris passadissos que es perden a les entranyes de la terra Amb tot Els vint quilòmetres que separen Alcolea de Montsó em van semblar prescindibles i malgrat la benèfica companyonia del Cinca vaig encaminar-me un altre cop en direcció oest tot prenent una sendera que m’havia de menar al monestir de Sigena

Caritat Misericòrdia Compassió Pietat Commiseració Beneficiència Hospitalitat Havia rebut molts noms a l’antigor Havia estat virtut teologal i fins i tot un deure natural envers els altres Un sentiment profund de respecte i generositat que impulsava a socórrer el germà necessitat mitjançant les bones obres La imatge emblemàtica d’aquesta devoció són les gotes de sang que cauen de les ferides del pit d’un pelicà que s’autoimmola per alimentar els seus polls Més tard aquesta al·legoria ornitològica va ésser cristianitzada amb la crucifixió del fill de Maria Acte seguit el sedàs de la modernitat va capgirar els conceptes i la revolució francesa s’emparà amb aquell lema famosíssim Llibertat Igualtat Fraternitat Els avatars del segle passat i les disbauxes d’aquest segle esparracat que ara s’esgota exànime van reduir encara més el camp semàntic I a hores d’ara Al tombant del nou mil·lenni Només una paraula resta entotsolada Una còmoda denominació que val per a tot i que res no soluciona Un neologisme agafat amb pinces el sentit etimològic del qual és força ambivalent i àdhuc contradictori No passarà un sol dia que no l’escoltis A tothom se li omple la boca quan el pronuncia El solidus llatí era la moneda o el sou amb el qual es pagava els esclaus Els soldurii eren els companys addictes a un capitost fins a la mort La solidaritat és una abstracció on es confonen les interdependències col·lectives i el compromís d’abonar una quantitat pecuniària en concepte de danys i perjudicis el beneficiari de la qual sempre sol ser una víctima directa o indirecta del bocamoll que s’autoproclama solidari Clar i català Es tracta d’una galdosa pseudojustícia redistributiva l’única real utilitat de la qual és servir d’anestèsic si més no placebo al darrer padellàs de consciència que li queda a l’homo televidens d’aquesta nostra penosa societat occidental La resta són pleonasmes o foteses o eufemismes de mal pagador Solidaritat És molt fàcil fer repicar les campanes quan bufa fort el vent Solidaritat No costa gens improvisar un discurset políticament correcte en un sopar benèfic el cobert del qual costa la ridícula quantitat de vint-i-cinc mil pessetones Uns cent cinquanta euros al canvi Solidaritat eurocentrista Tothom s’apunta a fer maratons que no són res més que publicitat encoberta Solidaritat Solidaritat Està de moda crear oeneges Pallassos sense fronteres i penques sense vergonya Solidaritat Aneu a pastar fang Avui en dia són comptats els llocs on s’albergui gratuïtament un estrany On se l’aculli amb liberalitat Excepció feta de les urgències dels hospitals I no tots Al monestir de Sigena em vaig poder dutxar amb aigua calenta i esponja i sabó de bany Vaig poder fer una bugada com cal Em van donar una muda nova i un parell de mitjons Vaig dinar i sopar i esmorzar I em vaig endur una bossa amb un parell d’entrepans i fruita seca No sé si això és solidaritat Se me’n fot com vulgueu dir-li Actualment un monestir és un anacronisme incongruent enmig del desori atrafegador del nostre demencial sistema de vida Un monestir és una peça de museu incomprensible per a tota aquesta colla d’adelerats i frívols que es pensen que viure és divertir-se Horda de micos futboleros i mones empastifades Catèrvola de bàrbars sofisticats connectats a internet L’hermano Eustaquio em va obrir la porta principal i amb un cop d’ull en va tenir prou per a percebre la crua realitat de la meva lamentable situació Vaig venir a raure aquí empès per la ventura Et poses a jugar i són els daus els que decideixen la casella Si tens la sort de caure a l’oca D’oca a oca fas un salt que t’estiregassa la bicoca I així pots continuar endavant amb més trempera i sense tants entrebancs Però compte amb els ponts i el laberint i la posada i el pou i la presó I compte sobretot amb la casella de la mort I dic la meva lamentable situació extrínseca perquè per dins les coses rutllaven o a mi em feia aquesta lleugera impressió L’hermano Eustaquio em va conduir a la cel·la on havia de passar la nit M’indicà l’indret del bany i m’anuncià que el refetor s’obria a una hora determinada Perfecte El dormitori era espartà Ara en dirien minimalista Es componia d’un llit individual Una taula Una cadira Un petit armari encastat El santcrist de rigor I una finestra que donava a un pati interior de caire claustral al bell mig del qual s’alçava una palmera molt alta Espècie poc vista per aquestes latituds De tots els vots que fan els monjos em quedo amb el vot de silenci Els altres dos vots no són cap problema És commovedor poder comprovar in situ que encara avui existeixen al món racons perduts on és possible el recolliment i l’assossec Racons que s’autoexclouen del xivarri dominant i de l’enfarfegament energumènic generalitzat Racons plens d’una inconsútil blanesa No vaig trobar ningú per les estances Regnava la buidor pertot arreu com si la plenitud possible s’hagués concentrat en un punt determinat de l’espai allèn del qual Com un forat foscant Res ja no tingués importància La plenitud dels escatxics de l’aigua calenta que rellisca sobre la meva pell esquarterada La plenitud del cotó net quan frega la part interior de les cuixes La plenitud d’un glop de vi que llisca sobre la llengua i s’arrodoneix al fons del vel del paladar La plenitud d’una sopa de galets amb pilotilles La plenitud de l’aroma del pa casolà fet amb forn de llenya La plenitud d’una senzilla truita a la francesa La plenitud de la mel regalimant dolcesa sobre el mató fresquíssim La plenitud immensurable d’uns éssers humans anònims que et fan costat sense rebre res a canvi Que callen i a penes et miren Que solament tenen veu i ulls per a l’objecte impossible de la seva fe absoluta i absurda La plenitud d’una migdiada guarnida de somnis miraculosos La plenitud inestroncable d’un passeig solitari quan l’horabaixa s’esllavissa imponderable i balbucegen els primers badalls de la nit L’hermano Eustaquio i tot el seu seguici d’ànimes invisibles i mudes arrupides sota els hàbits van redreçar la meva lamentable situació extrínseca i van repuntejar el meu intern desig d’atiranyar sense defalliment Caritat Solidaritat Se’m refot com vulgueu dir-li Les paraules són clofolla borda Només els actes donen fruit

Es geht ein Wandrer durch die Nacht mit gutem Schritt Und krummes Thal und lange Höhn er nimmt sie mit Die Nacht ist schön Er schreitet zu und steht nicht still Weiss nicht wohin sein Weg noch will És aquesta la primera estrofa d’un poema que Nietzsche escrigué l’any 1884 el títol del qual és El Caminant Era l’època esclatadora de la redacció de la seva obra cimera Així parlà Zarathustra Un lustre abans de beure’s definitivament l’enteniment A l’inici del poema un caminant noctàmbul avança sense saber on va De sobte escolta el cant d’un ocell que el fa aturar-se El caminant s’adreça a l’ocell i li retrau que canti L’ocell respon que si canta és per tal d’atraure la femella i no pas per a distraure el pas nocturn dels caminants Was geht’s dich an Denn du sollst gehn und nimmer nimmer stille stehn Was stehst du noch L’ocell no acaba d’entendre el motiu d’aquella aturada i l’últim vers del poema és un plany de compassió pel caminant Der arme Wandersmann Potser no sigui ara el moment ni el lloc oportú per a fer hermenèutica però no me’n puc estar Tots caminem a través de la nit sense saber cap a on ens portaran les nostres passes Fem una cursa d’obstacles com si fóssim cecs de naixement Si més no curts de vista Una sola evidència ens és palesa Al fons d’aquesta nit hi ha la mort certa Una certesa gens reconfortable Qui és l’ocell que ens entreté Què representa aquest símbol alat i cantaire Potser és aquell corb de Poe que grallava tothora NEVERMORE Potser és un rossinyol encisador que ens encomana la joia Potser una xibeca solitària que ens vaticina l’amargor d’un disgust proper Potser és un pardalet psicoanalític que es desperta sota el melic i que erecte s’afanya en la recerca d’una apetible pardaleta Ein Weibchen lock’ich von den Höhn Potser és només una metàfora ben trobada del nostre noble afany de llibertat Simbòlicament l’aparició de l’ocell significa l’enlairament devers un món superior i espiritual Els ocells mítics ens ensenyen amb el seu refilet la manera d’ascendir i enfilar-nos més enllà dels límits humans accedint així a la transcendència Aquest ocell que s’interposa al mig del nostre camí i que és capaç d’immobilitazar-nos no pot ser pas un ocell qualsevol Potser és l’amor Allein ist mir die Nacht nicht schön Aquest és el vers clau L’ocell cabiscol reconeix sense embuts que sol i vern no pot ser feliç L’ocellet admet que necessita algú i que aquesta és la veritable causa de la seva serenata L’astorament majúscul del caminant permet una doble lectura D’una banda l’ocell ha il·luminat la foscúria com una lluerna premonitòria La llum de l’amor podria ésser un motiu més que suficient per fer aturar la marxa obcecada del caminant D’una altra banda la pobresa d’aquest home és una fretura fonamental que el pot conduir fins al límit dràstic de la paràlisi El poema no deixa clara la conclusió No ens diu si el caminant segueix endavant a través de la solitària nit o si es queda amb l’ocell Un poema tampoc no ha de ser un raonament deductiu I millor que no sigui així Quatre anys abans Nietzsche havia escrit un llibret titulat El caminant i la seva ombra Allí el filòsof nihilista s’imposa sobre el poeta romàntic Es muss das Herz bei jedem Lebensrufe bereit zum Abschied sein und Neubeginne Des Lebens Ruf an uns wird niemals enden Wohlan denn Herz nimm Abschied und gesunde Cal que el cor estigui sempre a punt per acomiadar-se i començar de nou quan la vida ens cridi perquè mai no s’acabaran per nosaltres els esglaons Som-hi doncs Cor Digues adéu i guareix-te L’ocell no va trobar parella femenina aquella nit I això que va esgargamellar-se El caminant s’escapolí d’esquitllentes Però vet aquí que l’ocell li va anar a la reressaga sense dir ni piu Quan va sortir el sol el caminant cantava una cançoneta L’ocell va posar-se al seu costat i es van reconèixer amb mútua alegria Ara canten plegats nit i dia Hom diria que són fets l’un per l’altre

Entro a la part vella d’Osca Les llambordes rellisquen perquè plovisqueja No és una gran capital És un poble gran que encara conserva el regust ranci de les pedres revellides El carrer fa costa amunt i el plugim es fa cada cop més intens M’aixoplugo a la parròquia de Sant Pere Vell He vist la porta oberta i m’he sentit atret per un impuls que no comprenc Baixo tres graons i llegeixo un cartell que diu Entrada al Claustro El fet de tornar a tenir un sostre sobre la clepsa Un sostre que no sigui el cel ennuvolat M’apaivaga l’estranyesa Hi ha una sala petita a mà dreta que té el llum encès La curiositat m’empeny i hi penetro Em trobo un capellà assegut rere la taula És un home gran que du sotana com les d’abans Aquelles sotanes llargues cordades de dalt a baix per una munió de botons minúsculs Buenas tardes La seva mirada m’arriba llunyana com si estigués tornant d’un més enllà oníric Qué desea No sé ben bé què dir però se m’acut de preguntar-li si puc visitar el claustre Ell s’aixeca de la cadira i em respon que no hi ha cap problema Que és obert i no fan pagar entrada Observo que a la paret hi penja un pòster que és una fotografia preciosa d’un temple que reconec Es Eunate verdad Sí Fa ell Eunate No goso indagar la raó per la qual la reproducció d’aquest fascinant monument navarrès ha estat penjada precisament aquí M’acompanya fins al claustre i m’explica que és del segle XII i que el va fer el mestre de Sant Joan de la Penya De sobtada la meva debilitat pels claustres prorromp desfeta en un sospir d’estupefacció Cap claustre no m’ha deixat mai indiferent No n’hi ha cap d’igual La mateixa idea d’un recinte clos de figura quadrangular concebut per a passejar i asserenar-se amb un jardí al dedins amb els seus arbres amb el seu pou i envoltat d’arcs i de columnes Tot plegat sempre m’ha semblat d’allò més mirífic i corprenedor En aquest cas l’efecte estètic es veu incrementat per la magnànima presència de la pluja la remor de la qual és un contrapunt sublim del silenci sempre místic que inunda aquests àmbits privilegiats L’estem circundant en el sentit de les agulles del rellotge Molt a poc a poc l’ancià capellà m’assenyala els innumerables matisos representats simbòlicament als capitells que coronen les columnes Em diu que són com un llibre obert ple d’imatges Un llibre que podien llegir els analfabets que en aquells temps eren legió car la cultura era patrimoni d’una minoria selecta Un llibre amb molts nivells de lectura alguns dels quals per desgràcia se’ns escapen Les formes vegetals Els bestiari d’animals fantàstics Les escenes bíbliques Els episodis de la vida quotidiana Un torterol de pulquèrrimes filigranes pètries que apareix als ulls moderns com un deliri hiperestèsic Com una sobreabundància desassenyada Aquells artesans picapedrers van construir obres que encara avui mantenen llur consistència tot i estar completament fora de context Una solidesa i una fermetat que només podia brollar d’una fe encara més sòlida i més ferma I vaig pensar que Gaudí havia estat l’últim gran constructor medieval Que la Sagrada Família s’entronca amb aquests precedents malgrat ser el cant del cigne d’un esperit pretèrit que ja no té res a veure amb l’esperit dels temps moderns Per això mai no s’acabarà la Sagrada Família No es tracta pas d’una qüestió de diners sinó d’una manca escandalosa de fe en la dimensió transcendent de l’ésser humà No La Sagrada Família no s’acabarà mai No pararan de fer autovies i auditoris i parcs temàtics tot dilapidant pressupostos multimilionaris Però cap d’aquestes infraestructures restarà dempeus dintre de vuit segles Al claustre de Sant Pere Vell d’Osca vaig deixar-me endur per una melangia inhòspita Ni l’agradable rector ni la pluja ni els capitells no em van poder salvar del naufragi interior I vaig sentir-me l’ànima com un desert Com un ermàs sense límits I vaig voler enclaustrar-me per sempre més No La Sagrada Família no s’acabarà mai Passaran els anys i potser algun dia ens diran que ja està acabada Però serà mentida Gaudí va somiar l’Absolut arquitectònic com Hegel havia somiat l’Absolut filosòfic Cap dels dos va veure acomplert el seu somni No La Sagrada Família no es pot acabar mai Aquesta és la nostra grandesa i aquesta és la nostra vergonya

El pendent continua fins a la Catedral Ha deixat de ploure La tarda s’esfulla amb una llangor marcívola Al capdamunt del carrer es troba el Seminari Menor És un edifici d’un embalum aclaparador Des de la plaça que hi ha a la vora puc allargar la vista fins a molt lluny Em trobo al punt més alt de la ciutat Si miro cap a l’est veig la planúria extensa dels camps llaurats Si miro cap al nord puc endevinar els estreps de la serralada de Javierre Si miro cap al sud les agulles de la Catedral pentinen la grisor de la bromallada que escampa Si miro a ponent un cromatisme luxuriós de teules remullades m’assacia i m’obliga a capgirar l’esguard que acaba dipositant-se en la vaga penombra de les parpelles closes M’assec al banc i em miro les mans i em miro els peus Les botes no fan gaire goig Són plenes de fang Tienes fuego És una veu femenina Dic que no i ella em diu si vull un cigarro Fa molts dies que no fumo Accepto la invitació Ella treu un paquet de Lucky i me n’ofereix A dins hi ha un petit encenedor vermell S’ha assegut al mateix banc i fumem plegats Tú no eres de aquí No No sóc d’aquí De fet acabo d’arribar i aviat marxaré És una dona amb cara de nina atrotinada La seva edat es perd entre els trenta i els quaranta De dónde vienes Trobo que fa massa preguntes Trobo que necessita parlar amb algú i m’ha tocat a mi la rifa Trobo que el Lucky em mareja Trobo que aquesta situació comença a ser empipadora Trobo que el millor que puc fer ara mateix és aixecar-me i guillar Cómo te llamas No bado boca El seu aspecte denota una deixadesa que l’abric llarg que porta no aconsegueix dissimular O potser no és deixadesa sinó un abandó més terrible Un desmanegament Una vulnerabilitat eixancarrada fronterera a l’anorreament Por lo visto el señor es mudo Se te ha comido la lengua el gato Fa unes pipades compulsives i expulsa el fum com si estossegués El meu silenci és inútil Tant o més inútil que la pregonesa del seu desesper Ara sí M’aixeco i faig el gest d’allunyar-me Espera forastero Te lo haré barato Crida ella a boca de canó Al carrer no hi ha ni una ànima Només nosaltres Dues ànimes en pena Em segueix M’endinso per uns carrerons que desconec S’ha fet fosc i estic perdut al casc antic d’una ciutat provinciana Ella em segueix Faig cap a una placeta i em començo a atabalar Decideixo enfrontar-m’hi M’aturo en sec i li etzibo Déjame en paz No llevo dinero Ella somriu diabòlicament i mentre somriu m’ensenya la seva dentadura esgrogueïda No tienes fuego No tienes dinero Estás colgao tío Ya somos dos I penso que ha estat una completa equivocació anar a petar en aquesta ciutat cientment que res de bo no podia oferir-me I penso que si hagués fet una marrada a temps ara no em trobaria ficat en aquest embolic Semblo un espantaocells I ella encara somriu Fins que deixa de somriure Ha comprès que la misèria uneix i que la riquesa separa les persones Una gran veritat Té raó Som un parell d’arreplegats perduts dins la nit tremolosa Un parell d’ovelles negres esgarriades lluny del ramat envoltades d’esgarrifosos penyasegats al fons dels quals hi ha un munt de ganivets que apunten al cel amb les seves punxes esmolades Ven Vamos a tomar algo Te invito No entenc res No vull entendre Em costa déu i ajuda comprendre que algú que probablement està pitjor que jo em convidi a beure M’agafa del braç mentre diu No voy a comerte Necesitamos un trago Aquí hace frío Em condueix fins a un local que és un catau lúgubre i infecte Entrem i ella saluda la gent mentre demana dos whiskys sense consultar-me Jo m’estimaria més fer un mos com cal No m’entusiasma l’alcohol Ens instal·lem en una taula petita situada al racó Ens porten els dos gots plens i ella em diu Tómate esto que te hará bien A ver si te animas un poquito Apropo el vidre als llavis i faig veure que glopejo La sentor del contingut em fa venir basques Llavors ella comença a garlar com una cotorra i m’aboca sense miraments la patètica història de la seva vida passada Una narració luctuosa el fil de la qual m’escarrasso a no perdre Resulta que era filla d’una família de classe mitjana La segona de sis germans De petitona era rosseta i tenia els ulls blaus Ara els seus cabells són color de gos que fuig i les seves pupil·les s’han aigualit en un oceà de llàgrimes impúdiques Va reeixir en els estudis i va trobar feina fixa en un lloc oficial Es va enamorar com una bleda del primer mamarratxo que li va dir t’estimo Tenia molta pressa i es va casar massa jove Com gairebé tothom Va tenir aviat dues criatures Es va separar de l’home perquè l’ataconava i perquè li va agafar la mania que volia ser lliure i fer la seva vida Tota aquesta ruqueria li va venir per culpa de les revistes del cor Volia imitar les heroïnes dels anuncis publicitaris Una cosa bufonesca i penosa Va començar a demanar crèdits personals La casa hipotecada Es va comprar un cotxe esportiu Somiava que era tota una senyora i que algun dia tindria minyona i conduiria un Mercedes Les seves paraules preferides eren felicitat i autoestima Addicta al prozac La nevera sempre buida i el cap sempre ple de pardals Els fills pobrissons desatesos Sort en van tenir de la iaia que els peixia i els vestia i els estimava com bonament podia Despeses delirants de vestuari Viatges al país del mai no tornaràs Lectures de llibres d’autoajuda Consultes caríssimes a bruixotes quiromàntiques que li fotien el pèl i els cuartos Operacions de cirurgia estètica La bola de neu creixia i ella no va aprendre mai a esquiar Mentides sobre mentides Se la van menjar els bancs Els avaladors dels seus crèdits es van empipar perquè rebien cartes amb amenaces d’embargament Demanava crèdits nous per a tapar els vells Una disbauxa manicomial Amb el sou no en tenia ni per a pipes Devia dos anys al col·legi privat on anaven el seus fills Va acabar a les urpes d’un usurer Va mig arruïnar els seus pares i es va enemistar amb tots els germans La van despatxar de la feina Li van prendre la custòdia dels fills In extremis va fingir una conversió religiosa i anava a missa cada dia i resava el rosari perquè es creia la reencarnació de Maria Magdalena Fins que una nit de lluna plena va estar a punt de suïcidar-se amb una bona ració de píndoles acolorides Com ningú ja no li feia ni cas Més sola que la una va fugir ben lluny i es va acabar de perdre per les clavegueres d’una ciutat sense nom Ha escurat el meu got de whisky S’ha fumat cinc cigarretes La seva envitricollada peripècia vital tampoc no sembla gaire original i no conté cap mena de moralitat És una rondalla tristíssima M’agafa son De sobte em mira de fit a fit i em diu Si quieres puedes dormir en mi casa

No hi ha redempció possible però sempre ens queda el recurs de fúmer la culpa als altres de totes les malastrugances que patim Tard o d’hora la maleïda realitat acabarà imposant-se Somiar és bonic i de franc L’alliberament absolut és força improbable Amb prou feines podem atènyer una certa versemblança passatgera que ipso facto se’n va en orris Estic convençut que no hi ha redempció possible però sempre ens queda el recurs d’escriure una novel·leta i tot escrivint-la estalviar-nos els honoraris del psiquiatre Campi qui pugui I el que estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra He silenciat la part més llòbrega i esgarrifosa del relat que vaig escoltar aquella nit en boca d’aquella dona No tots els pactes amb el diable surten bé Alguns s’esguerren aviat i es precipiten sense remei devers una cascada d’esdeveniments indescriptiblement horripilants Quan les coses no t’han anat bé encara et resta una darrera esperança mefistofèlica que consisteix a fer tots els possibles perquè els altres pateixin i siguin tan desgraciats com tu Màgia negra Energies negatives adreçades a persones concretes I millor callo no fos cas El piset no era res de l’altre món Tampoc no m’esperava gran cosa Vaig haver d’ajudar-la a pujar les escales Tota l’estona repetia la mateixa frase Menudo negocio Menudo negocio Suposo que es referia a la manca d’ingressos efectius d’aquella nit i a la poca rendibilitat crematística de la meva eventual companyia Vam obrir la porta entre els dos Era un entresol de catorzena mà llogat i rellogat Petit Brut Fosc Depriment Ella se’n va anar directament al lavabo Jo vaig entrar a la cuina i vaig poder enxampar un parell de magdalenes resseques i un iogurt caducat que vaig devorar sense cullera Amorrant-m’hi Després amb gran sorpresa vaig descobrir una pastilla de xocolata mig encetada Tot això en dècimes de segon Ella va sortir de l’escusat amb molt mala cara i va dir-me El sofá no es muy grande y sólo tengo una manta I es va començar a despullar A l’habitació hi tenia una petita estufa elèctrica Es va posar el pijama i s’enclotà al catre Vienes o no Dormir acompanyat té els seus avantatges i els seus inconvenients Ja n’havia perdut el costum Quan vaig obrir els ulls ella encara roncava Em vaig vestir sense fer soroll Vaig deixar una nota escrita sobre la taula del menjador que deia Gracias por todo I vaig travessar el passadís I vaig obrir la porta I vaig tancar-la I vaig baixar les escales d’una en una I vaig sortir al carrer I vaig començar a caminar per la vorera I em vaig allunyar d’aquella ciutat I no hi he tornat mai més No No paga la pena fer-se il·lusions No hi ha redempció possible però sempre ens queda un recurs amagat al fons de la butxaca buida Campi qui pugui Gràcies per la sàrria que el ruc era meu Com diu l’amic Torrent l’amor sovint és una pírrica propina

No m’importa el passat Sé que no tinc futur Només vull horitzó Horitzó millor que abisme Vaig oblidar fa temps el meu nom Tinc a la memòria un enforcall de clarobscures indolències Ara ja sé que tota memòria és un parany extemporani Escric i guanyo terreny mitjançant paraules que esdevenen petjades ombrívoles Fòssils paleogràfics Aquest és l’horitzó literari Una rònega estepa nevada sobre la qual rellisca desballestat el darrer sentit de totes les coses El meu tropisme atàvic com el tropisme dels girasols M’agradaria no exhaurir massa d’hora aquesta deu cristal·lina M’agradaria poder consolar-me amb la tèbia absència dels delits desfets M’agradaria que fos primavera ara mateix Agafo la tau amb la mà dreta i tanco el puny amb força Estrenyo el puny contra el cor Inspiro a fons l’aire fresc Exorcitzo el dolor Foragito el cansament Em desempallego de qualsevol resquill de desànim El pou cec de la ciutat La fossa sèptica que al capdavall són totes les ciutats Es queda enrere Es fa fonedissa enfront de la inefable grandiositat de les muntanyes El port de Monrepòs no és cap obstacle A l’altra banda hi haurà una altra vall Uns altres pobles Una altra gent I la muralla ciclòpia dels Pirineus com una barrera infranquejable I milers de possibilitats encara per encetar S’atura un cotxe a la vorera d’emergència i el conductor s’ofereix a portar-me fins a Jaca No Gràcies M’estimo més caminar Són les servituds de seguir la carretera Una civilització que asfalta la terra a preu fet i que depèn absolutament de les màquines S’escagarrinen tots amb la sola idea d’una aturada tècnica dels aparells i resen a Sant Bill Gates perquè l’efecte dos mil no tingui conseqüències imprevisibles Pensen que el món s’acabarà i citen fragments de l’Apocalipsi a la babalà Never forget that the human race with technology is like an alcoholic with a barrel of wine Freedom and technological progress are incompatible En quídam va dir això i va ésser condemnat a quatre cadenes perpètues El nostre status quo no es pot permetre certes revelacions Industrial society and its future No em feu riure Oversocialization is among the more serious cruelties that the humans beings inflict on one another You sit or stand where you are told to sit or stand and do what you are told to do in the way you are told to do it We all have to die some time and it may be better to die fighting for survival or for a cause than to live a long but empty and purposeless life Sí senyor Brave New World The positive ideal that we propose is Nature That is WILD Nature The revolution against technology will probably have to be a revolution by outsiders A revolution from below and not from above Sí senyor Ara Tot d’una Miro un cel blau claríssim Aquesta aurèola d’irrisòries vicissituds Aquesta isarda foravia Lliçons que vaig aprendre abans d’ahir Inòcua La sang va ennegrint-se Omnipotència de tots els batecs fútils Ningú no sabrà mai què vaig sentir Què vaig pensar Què vaig escriure amb tinta invisible abans d’anar-me’n a dormir Ara miro un cel ras blavíssim i percaço a les palpentes un foc d’encenalls que s’ha espunyit

Al bell mig del forest vaig topar amb una cabana M’havia complicat la vida malprenent un camí debolit i a punt vaig estar de fer marxa enrere vist que la tresquera esdevenia un estretall gairebé intransitable Emperò vaig perseverar un tros més i llavors la vaig entreveure tota emboscada pel frondós fullatge No devia tenir més de deu metres quadrats Era una construcció rudimentària de fusta amb un parell de finestres al darrere Vaig tustar a la porta per tal d’esbrinar si era habitada Cosa versemblant tenint en compte la fumera que eixia per la xemeneia Van cruixir les frontisses i aparegué un ésser de rostre homenívol el retrat del qual se’m fa feixuc de descriure Parença demacrada Pelussera llarga i embullada tot cobrint-li les orelles Òrbites oculars enfonsades Tarota aixafada Barba hirsuta i desendreçada Llavis prims La nou del coll prominent Tot ell traspuava forària com si provingués d’una dimensió desconeguda D’entrada em va produir una impressió visual esglaiadora i repulsiva A l’encop l’individu proferí un gruny inintel·ligible que vaig interpretar com un Què vols Què hi fas aquí Per què m’importunes Afortunadament la meva reacció catalèptica s’esvaní a poc instant i vaig poder articular tres mots seguits Hola Lamento destorbar-lo Ell m’afitorava recelós sense acabar d’esbalandrar la porta Vaig afegir Estava perdut i he vist la cabanya He pensat que a dins hi hauria algú que em pogués assistir Vinc engelabrit i fosqueja Aquestes endreçúries no són gaire propícies per eixivernar L’ominós subjecte s’ablaní i desencarcarà el seu posat malfiador Passi Em va dir L’espai de la jacera és minso Atiaré el foc L’olla bull Sigueu benvingut a la meva humil cofurna Hi havia un encauat caliu mixtura de la flamada dels tions i de la flàmula de les espelmes que enllumenaven l’àmbit Hi havia un tuf de resclosit entremesclat amb la sentor provinent de la marmita on es guisava una gasòfia indefinible Feu-vos ençà Va dir-me ell dementre remenava el contingut de l’olla amb un cullerot de fusta L’escalf del foc us reviscolarà M’hi vaig acostar i m’oferí una banqueta per acomodar-me No tenia electricitat ni aigua corrent La resta del mobiliari era escarit Arran de terra el jaç Una prestatgeria plena de llibres antics Una taula mínima I ben poca cosa més Quan els ossos m’havien tornat a lloc l’amfitrió va encetar la conversa a guisa d’ironia Poca gent es perd per aquí i menys en aquesta època de l’any Vos deveu anar a la caça de quelcom molt important si us hi heu aventurat No em cauen en grat les visites Repetides voltes són molestoses He renunciat al segle i als seus prosèlits amb la ferma voluntat de sostreure’m a qualsevol lligam o comerç amb el món Si us he obert la porta ha estat un fet excepcional i espero que us feu mereixedors de la meva acollença no sigui que després m’hagi de doldre d’haver-vos concedit aital moma El vaig escoltar embadalit com s’escolta el mormoleig del rierol o el rondineig de la rufaga És com si la seva veu emergís d’una abismosa llunyedat immaculada D’una insenescent limpiditat insòlita No aparentava massa edat Podríem dir que no era jove ni vell M’havia obert la porta M’havia ofert un sopluig M’havia restituït les energies I ara era sincer amb mi En aquell moment vaig inquirir-li Qui és vostè Què hi fa aquí Fa molt de temps que hi és El meu encuriosiment augmentava No en tenia prou Volia treure el cap del fil Ell no es va fer el pagès i va respondre així Em dic Guillem de Belibasta i fa molt de temps que sóc aquí Hi vaig venir a raure predestinat per la fortuna I d’ençà que m’hi vaig establir no he tornat més a trescar ni res no m’ha amigrançat enfora d’aquests verals Aquí he trobat el solaç i el bastigi de les meves hores ininterrompudes L’Altíssim ha exaudit les meves pregàries i m’han estat concedides la pau i la quietud i la serenitat i l’ataràxia i la placiditat d’una existència deseixida Salut i salvació alhora Per ço cada bategada del meu cor i cada gest i cada pensa que faig són una acció de gràcies al Creador Totpoderós Sí Antany vaig ser Guillem De Belibasta I vaig lluitar I vaig ésser ferit de mort per tots els pecats Ara solament sóc una oblació que malda per a fer-se digna del paradís eternal Aquest és el meu consolament Que Nostrosenyor tingui pietat de m’ànima I els seus ulls llampurnejaven Els mots havien rajat amb una cadència gairebé salmòdica Tenia l’aire d’una altra era Un tranc vetust Remot Medievalesc Aquella confessió Aquella refiança Al meu entendre agosarada Amb un estrany acabat de pervenir La vaig trobar temerària Guillem de Belibasta podia ésser un criptònim Va arranjar la taula per a sopar Només tenia un plat i me’l va posar al davant Ell prengué una tassa gran i va emplenar ambdós recipients amb el dubtós contingut d’aquella calderona rescalfada No vos apeixaré amb adelitoses pitances Jo necessito poc per a sustentar-me La meva minestra avui serà la vostra El bosc a l’hivern no és gaire pròdig Va beneir els aliments Vaig paladejar amb parsimònia la primera cullerada La frugalitat venç la bulímia i acaba occint sense remei la fam Tota vegada la salsa de Sant Bernat m’agullonava des del roquer badívol de les entranyes Aquell tast em desvetllà de patac el gust abaltit Humil poti-poti d’herbes bosquines Farnat i revoltim bordís S’engola gargamella enjús l’abeuratge talment una ambrosia immerescuda Assaboreixo cada matís latent Odoro l’efluvi espesseït Hi ha un mutisme sacratíssim que acomboia cada manada fins que es curulla el païdor i tots els sentits s’agombolen Una mica de mel Un pessic de modesta munificiència Una xàldiga d’escalfor Una engruna deliciosa d’elísia santimònia Sóc a la glòria i els àngels canten llur seràfica sonsònia Dellà la gropada impetuosa d’una humanitat enfollida Trastocada Megalòmana Delirant Deçà la gaubança candorosa Els nítols de la nit són estimballs de letícia M’enllito i el bleix de la fosca em bressola Somnio que sóc molt vell Que tinc molts segles Somnio que visc recòndit a la impenetrable boscúria Somnio en la beatitud que no ha de menester gran cosa Envides un raig de sol Tres gotes de pluja Somnio que em dic Guillem Guillem de Belibasta I que el meu allerament és un abandó sense basta

L’exili per camins de pleniluni Divago a coll-i-be del zèfir enastant els núvols esqueixats Lluny de penells i de campanes segueixo terra endins per marges ignorats Amunt Amunt Endavant Endavant Enllà del cru somriure de la lluna Ferit per la impaciència intemporal M’assec conscient del gest inútil La sola solitud amaga freds cansats i esventa fums d’escòria Els rems arboro en doina Prô sé que tost hauré d’anclar el llagut a flor de sorra Silent com un serpent recargolat Desballestadament abatussat per la insensible sínia de les hores Amunt Amunt Endavant Endavant L’exili per camins de pleniluni La grémola s’esquinça i sobrevé l’esvoranc Esvaït de sang Empedrat de tenebres Sí Com una nafra oberta Bat a bat Com una urpada deïcida Divago a la gropa dels baleigs I aquèn deposo el llanguiment transsubstanciat en paraula

Si fos possible el retorn Si fos possible una pausa Si fos possible carregar-se les cames al coll i caminar de puntetes i serrejar sense patir l’atroç distòcia de la consciència Aleshores la vida perdria el sentit Aleshores ja no faria falta encaboriar-s’hi Aleshores t’abraçaria prest amb totes les meves forces sense cap por d’abonyegar-te l’ànima Si fos possible desenfonyar el fonament de la nostra tragèdia i així desemmascarar el poderós misteri que aferrissadament es congria i ens aixafa Aleshores ja no m’entrenyoraria més Aclucaria els ulls damunt la incúria Relinquiria qualsevol proposta projecte promesa utopia Abdicaria Sí Abdicaria I deixaria que el ranvespre se m’endugués mar endins com una gavina Com un escumall eteri Si fos possible Ai las Si fos possible Emmudiria

T’he estat esperant Sabia que no trigaries gaire La sendera que mena fins aquí és difícil i enrevessada però has sabut mantenir-te ferm sense descoratjar-te Ara ja estàs preparat per a rebre la recompensa Aquests mots me’ls va dir a punta d’alba Ens havíem deixondit amb la refiladissa de l’ocellam L’emmelat esbadellament de la natura impregnava tota l’atmosfera Va encendre el foc i va sortir a fora A prop hi havia un aiguaneix des del qual hom albirava la portentosa mola de la Penya Oroel El cel era ras com el meu esperit dejú d’averanys Vaig remenar els volums que s’afileraven al prestatge Hi havia patracols en llatí Devocionaris Un breviari summament rebregat Va entrar i em va enxampar amb les Confessions de Sant Agustí a la mà És una obra sincera i honrada que ens engruna l’itinerari que va des de la foscor fins a la llum sobrehumana Va ser el seu broix comentari I prosseguí amb aquestes reflexions La lletra impresa pot ser l’alçaprem de la saviesa encara que no és suficient Els llibres poden ser guiatge Escala Catapulta Xarxa Primer cal aprendre a llegir-los Després cal aprendre a viure’ls Més tard cal aprendre a escriure’ls A l’últim cal aprendre a esborrar-los i a oblidar-los La veritable saviesa és un camí sense petjades Més enllà de la sapiència hi ha la santedat No n’hi ha prou amb comprendre les coses sinó que hem de saber acceptar-les Qualsevol dia faré fogatera amb aquests volums i així els aprofitaré d’alguna manera perquè ara només em destorben El veritable llibre és defora El veritable verb és dedins I aprés la parva vam eixir de la cabanya I vam voltejar per les engires I m’anomenà tots els noms dels arbres i de les herbes I em traduí el llenguatge dels rieranys i dels moixons I ens vam encinglerar fins al cimadal de la muntanya I ens vam asseure sobre un llisar a fi d’atalaiar l’environada Llavors va ser quan ell va cantar clar arrossegant la veu sobre la cresta de l’airada La tau és la nostra ensenya El símbol sagrat dels constructors de les piràmides L’emblema dels antonians La divisa dels templers La insígnia d’una gnosi iniciàtica El distintiu d’un pelegrinatge catàrtic El signe inequívoc d’una drecera alquímica i cabalística devers la pedra filosofal Devers el Sant Greal Devers l’Arca de l’Aliança Devers l’Atlàntida Devers la pregonesa esotèrica de l’arcana divinitat La tau és una lletra que concentra totes les coordenades Encreuament laberíntic Isis i Osiris Centre neuràlgic Amunt Avall Nord Sud Horitzontal Vertical Cel Terra Yin Yang Serp i Saviesa La tau és una sageta que ens assenyala el triomf de la Vida sobre la mort i ens dóna clarícies de l’Altra Banda La tau és el talaiot sobre el qual edifiquem la Nova Ciutat del Sol La signatura de Sant Francesc El moai que és melic del món amb els ulls del qual parlem al cel de matinada La tau és el carreu que apuntala la nostra estricada La taula de salvació en la procel·losa singladura de l’existència I moltes més coses que hauràs de descobrir per tu mateix De seguida et vaig reconèixer com un confrare El teu esguard relluïa Guaita Allà dalt hi ha la Penya Oroel Allà baix hi ha la balma Entremig hi ha un camí indiciat per fletxes grogues que et conduiran sense pèrdua fins al Camp dels Estels Al Final de la Terra Al Walhal·la A Samarcanda A Agartha A Rapa Nui Tant se val el nom No vagis a Jaca Passa per Sant Joan de la Penya i vés a buscar el riu Aragó Segueix-lo fins a Yesa És impossible que et perdis Zangotza Lumbier Loyti Obano Eunate Gares Lizarra És el camí mil·lenari que va ser la farga d’Europa El Camí que van calcigar Llull i Francesc d’Assís i Vicenç Ferrer i Nicolàs Flamel i Van Eyck i jo mateix i milions de peus i milions d’ànimes sedegoses de ponentina celístia T’escortaran la tau i la petxina ULTREIA pelegrí I va frenar la llengua amb aquell afegitó ULTREIA un altre cop Com una espècie de conjur ULTREIA La mateixa ULTREIA de la tomba d’en Priscil·lià I vaig voler saber què significava I vaig pregar-li que m’ho explanés ULTREIA suseia Deus adiuva nos És el lema dels pelegrins que fan el Camí de Sant Jaume vers Galícia Quan es troben pronuncien aquesta salutació de forma abreujada ULTREIA Expressió antiga en llengua romanç que vol dir Segueix sempre endavant Et desitjo bon camí Malgrat tot no t’aturis Continua tostemps servant la direcció adient Més enllà Sempre més enllà No diguis mai Non Plus Ultra Digues ULTREIA i segueix caminant Priscil·lià va passar fa molts anys per aquí com ara passes tu i va continuar endavant com ara tu continuaràs I en vindran uns altres al teu darrere i també aniran endavant En Guillem riallejava Un trencalòs planava sobre les nostres clepses Tot el ressol espetegava damunt la pedra esmerilada Havia rebut el missatge sense parpellejar Ara ja sabia a què atenir-me Vam davallar fins a la cabana No vam parlar gaire més No feia falta Va ser un comiat emotiu Em va regalar una petxina preciosa Una petita carculla d’una tonalitat rosada rutilant que resplendia encegadorament Les darreres paraules que vaig poder sentir-li van ser Amic meu El teu camí només ha fet que començar Sigues pacient No vulguis córrer massa Arribaràs tan lluny com et proposis si saps amidar les teves passes Creuaràs pler de rius Travessaràs tot de vilatges Ensopegaràs amb una pila d’obstacles No hi haurà cap que pugui embarrancar-te Procura assimilar cada minúcia Destil·la el moll de cada escarment Remembra sempre que el teu equipatge és una penyora que vas heretar de mans anònimes Un òbol inapreciable que no et pertany i que ningú no et pot prendre Bon Camí tinguis company ULTREIA I que Sant Antoni et guardi Lentament m’hi vaig anar desatansant A mesura que m’allunyava els ulls se m’enllagrimaven En Guillem s’empetitia Tot el ressol espetegava damunt el plany de la departença Tornava a estar sol com un plegamans de rostoll Sí Vaig fer parada al monestir del claustre sota la balma Vaig ser fidel a les fletxes grogues Ultra això pressentia que alguna cosa es demorava Que alguna porció molt íntima del meu ésser faria vida i mort en aquella cabana perduda T’he estat esperant Sabia que no trigaries gaire Un òbol inapreciable que no et pertany i que ningú no et pot prendre I el trencalòs planava sobre la meva malenconia

From dusk till dawn From dawn till dusk In the meanwhile all along the same Run rabbit run Dig that hole Forget the sun And when at last the work is done Don’t sit down it’s time to start another one For long you live and high you fly But only if you ride the tide And balanced on the biggest wave You race toward an early grave Far away across the field The tolling of the iron bell Calls the faithful to their knees To hear the softly spoken magic spells Vagis on vagis la terra s’acaba Facis el que facis cessen els batecs S’esgota la tinta El numen fa la rebatuda Expira el termini de tot plegat Penyasegats o platges Cales o precipicis Hi ha un finisterre expectant a cada xamfrà I la vastitud de l’oceà famolenc I l’horitzó que ens reclama amb el seu emporprament fetiller Hi ha un far a la fi del món i una Ara Solis on els amants es fonen sota el luar Si hi arribes caminant i la boira no t’ho impedeix podràs contemplar el llostre més espectacular del món I veuràs com l’home vell que havia fet atots esdevé un nadó rialler que comença a repeuar Si hi arribes caminant i la boira no t’encega desitjaràs traspassar el tel vaporós dels rompents i aixecar el vol dret a l’infinit com un albatros Tot restarà a l’esquena La pols del camí Els somnis esmicolats Els amors malaguanyats Els records estèrils La fúria esbravada La fe desfeta Tot quedarà al teu darrere Et despullaràs a poc a poc Només deixaràs penjades del coll la tau i la petxina Dret Mirant de fit a fit la mar Enlairaràs els braços i cridaràs a plens pulmons ULTREIA fins escanyar-te Desembarassat per fi de qualsevol ròssec Pujaràs a la barca i t’encomanaràs al barquer Priscil·lià Vogaràs sense aturall fins que perdis l’alenada Fins que perdis de vista la Costa de la Mort Llavors A la deriva Esmaperdut Esborneiat T’enlluernarà la riba de la Terra Promesa Els arenys de la mítica Atlàntida Arribaràs tan lluny com et proposis Creuaràs pler de rius No hi haurà obstacle que pugui embarrancar-te Remembra sempre que el teu equipatge és una penyora que vas heretar de mans anònimes Un òbol inapreciable que no et pertany i que ningú no et pot prendre Far away across the sea And balanced on the biggest wave To hear the softly spoken magic spells Si hi arribes caminant i la boira no t’ho impedeix t’asseguro que descobriràs la darrera lletra del darrer mot del darrer vers del darrer poema que la teva vida ha estat Llavors no tinguis por Agafa i estreny ben fort ton cor i deixa que el Gran Silenci t’emmari i t’amari d’una pura inconsistència lassa Adés fou alba Demà serà aurèola de glòria i llum de migdiada ULTREIA Ara ja saps per què et vas posar a caminar