MEMÒRIES DE LA TAU / CAPÍTOL I

El dia que vaig conèixer l’Artús, havia perdut el tren de les 8:50. A l’andana de l’estació, resignada, em vaig posar a llegir un llibre. A la vora, assegut en el mateix banc metàl·lic, hi havia un home amb barba blanca que em mirava de reüll. Estic bastant acostumada a les mirades masculines. Però vet aquí que aquest individu no mirava pas el meu cos; la seva llambregada no era la típica focalització visual que fa el típic mascle de la nostra espècie. No. El que ell intentava esbrinar era el títol del llibre que estava llegint. Vaig passar de pàgina un xic inquieta. Mai no he suportat que algú llegeixi allò que estic llegint. El llibre que tenia entre mans no era gaire voluminós. És un dels meus llibres preferits: el Tao-Te-King de Lao-Tsè. El llibre del Camí i el seu Poder. Me’l sé gairebé de memòria. És un llarg poema de cinc mil paraules, dividit en 81 capítols. El darrer diu així:

El que més m’agrada d’aquesta obra és la senzillesa aparent dels seus enunciats i les profundes conclusions que se’n deriven. Sempre el tinc a mà. Com no pesa gaire, el duc a la motxilla. Així repasso les sentències i les medito durant el temps mort que em deixen els desplaçaments. La meva edició porta els ideogrames xinesos a l’esquerra i la traducció catalana a la dreta. És bonic poder veure com es dibuixen aquests pensaments, encara que no sigui capaç d’entendre’ls en la seva versió original. Vaig adonar-me que l’home en qüestió llegia les pàgines de la dreta, la qual cosa em cridà força l’atenció. Sense embuts, vaig etzibar-li:

La seva veu era d’una dolcesa inoïda, com també ho eren els seus gestos. Tot ell traspuava elegància, educació, exquisidesa. Però el que més em va sobtar va ser aquella mirada… Els seus ulls eren un pany de mar en calma.

—No, no cal que es disculpi. És que no m’agrada que llegeixin el que jo llegeixo, i més si es tracta d’un estrany…

Vaig dir aquella última paraula sense esma. No el volia ofendre pas. A més, no ho sentia talment. La sensació era més aviat la contrària. Com si conegués aquella persona de vides anteriors… Quina rucada, direu. Si l’acabava de conèixer! No sé com dir-ho, és com si la seva presència em fos molt familiar, molt íntima. I el cas és que era la primera vegada que el veia. Acostumo a tenir controlada la gent de per aquí, els que sempre coincidim a l’hora d’agafar el tren. Ell havia aparegut de sobte, com sortit del no-res i jo, en canvi, tenia la impressió d’haver-lo conegut abans, si més no en somnis…

La barba, evidentment, l’envellia. Jo calculava que devia tenir uns cinquanta anys… més o menys. Com ja havia agafat una certa confiança, vaig demanar-li quina edat tenia.

Jo de seguida vaig pensar que se m’estava rifant. Ja se sap, això de l’edat afecta l’autoestima, i no solament la de les dones madures, sinó que cada cop més els homes també es deixen endur per la coqueteria. I vaig canviar de tema.

—Deixem-ho córrer, doncs. Tant se val. Jo en tinc vint-i-cinc i sempre me’n trec algun… Per cert, i ja que sap xinès, com es pronuncia això?

I vaig assenyalar-li uns ideogrames concrets. Volia comprovar si era veritat el que m’havia dit abans. Ell, molt parsimoniosament, s’hi va fixar i va llegir de dalt a baix tota la pàgina sencera, que era la que es corresponia al capítol XLVII. Escoltat en xinès, el text resultava d’allò més encisador. Ho havia pronunciat lentament, amb aquella veu que em tenia captivada. I, tot seguit, afegí:

Estava astorada. Aquesta sí que era bona! Aristòtil em sonava d’haver-lo estudiat al COU, però… I va seguir amb el seu raonament:

Aquella conversa havia anat massa lluny. La filosofia no és el meu fort. El tren s’apropava i vam aixecar-nos al mateix temps.

I el tren desaparegué túnel endins engolit per la foscor. No gaires dies després ens vam tornar a veure. L’Artús no va entrar a la meva vida, sinó que ja hi era des de sempre. Va fer-se visible aquell matí assolellat en aquella andana de rodalies. S’esmunyí de puntetes com un àngel fins al centre de la meva ànima. Feia tants anys que l’esperava que, quan va fer acte de presència, em va semblar que ja formava part de mi, que era aquell amic ideal que els déus ens manen per a guiar-nos en el Camí de la vida.

La segona trobada va ser encara més curiosa que la primera. Jo estava avorrida a casa sense saber què fer quan, de sobte, em va venir el rampell d’anar a la biblioteca municipal a buscar algun llibre. Va ser una atzagaiada inexplicable. Com si escoltés una veu a dins del cap: «Vés a la biblioteca!». I, sense pensar-m’ho gens ni mica, hi vaig fer cap. Quan vaig entrar per la porta no vaig veure ningú tret de la bibliotecària. L’estiu és mala època. La gent, un cop s’ha acabat el curs, el que vol és anar-se’n a la platja. Em vaig encaminar cap al meu racó predilecte. Quan estudiava m’asseia sempre allí, en una taula que està rere la prestatgeria de literatura catalana. En tombar la cantonada de la prestatgeria, vaig descobrir que hi havia algú assegut d’esquena justament a la meva taula. «Quina mala sort!», vaig pensar. «Mira que hi ha taules…». L’home va aixecar el cap i, aleshores, vaig reconèixer qui era: l’Artús!!

Era un llibre gruixut de tapes dures. Estava tot en xinès, sense traduir. A la portada hi havia una aquarel·la molt bonica…

Jo ja estava atabalada. Tot allò em començava a treure de polleguera. Quina mena de joc era aquell? Què volia dir l’Artús amb allò de què «m’havia cridat»?

En acabar de llegir aquell apòleg, ambdós restàrem en silenci una bona estona.

I vam sortir al parc que hi ha envoltant l’edifici. És un parc ple d’arbres, amb moltes espècies distintes: àlbers, alzines, avets, catalpes, cirerers, freixes, ginkgos, lledoners, magnòlies, nogueres, oliveres, oms, pinsaps, plàtans, pollancres, roures, til·lers, verns, xiprers…

Ens vam asseure en un banc a tocar del ginkgo biloba. I ell comentà:

Se’ns va fer de nit en aquell parc. Parlar amb l’Artús era una delícia. M’ensenyava moltes coses d’una manera entenedora. Poc a poc, vaig anar descobrint que el meu nou amic era un pou de saviesa inesgotable. Aquell dia vam parlar sobretot del I Ching (El Llibre de les Mutacions) , el mètode d’endevinació més antic que es coneix. A banda de la conversa, el que més em va sorprendre fou un petit detall que ara us explicaré. Com que sóc tafanera de mena, i també indiscreta, en observar que duia un cordill al voltant del coll, no vaig poder reprimir la meva curiositat i vaig demanar-li què era allò, ja que no podia veure el penjoll perquè l’ocultava la camisa…

—Què hi dus, aquí penjat?

Ell, una mica desconcertat, va dubtar un instant…

—Ah, res. És una tau.

I se la va treure per ensenyar-me-la.

D’antuvi em va semblar una creu de fusta, però era una creu escapçada per la part de dalt…

L’Artús no s’explicava gaire. S’havia quedat com paralitzat. Semblava no voler parlar d’allò. Jo tenia moltíssimes preguntes que em vaig haver d’empassar. No gosava formular-les. Per què va anar a la Xina? Per què s’hi va quedar tants anys? Què o qui va conèixer allí? Per quin motiu havia tornat? A què es dedicava? Estava casat? Tenia fills? On vivia? Per què m’empaitava? El meu cap era un embolic d’interrogacions que s’amuntegaven sense deixar-me copsar la immediatesa autèntica d’aquella enriquidora relació. Sempre cometem el mateix error amb les persones. Pensem que el passat és el més important. Creiem que cal interrogar-los abans de donar confiança. I, en part, és lògic. Suposo que és l’instint de supervivència, de defensa, o la por… Ens aclaparen els prejudicis. Carreguem un bagatge —cadascú el seu— que ens frena a cada moment, que ens limita, que ens reclou en la nostra visió mesquina del món i de la gent. És el que s’anomena «visió de granota de pou», que es pensa que el cel és petit i rodó perquè mai no ha sortit del seu cau. Com els presoners de Plató, que no volien eixir d’aquella caverna plena d’ombres i pensaven que tota la realitat era ombrívola…

Tota la meva informació sobre aquell home era que sabia xinès perquè havia estat uns anys a la Xina on havia tingut un Mestre… I que era taoista. O tauista. No ho sé. Tot plegat resultava ben poca cosa. Molt enigmàtic. M’havia «cridat» telepàticament perquè poguéssim retrobar-nos… I si tot fos mentida?

Ens vam acomiadar a quarts de dotze.

Jo no ho podia entendre. Era la segona vegada que estava amb ell i no aconseguia acabar de traspassar la muralla de la seva fortalesa… Per què no tenia telèfon? Com és que apareixia i desapareixia com per art de màgia? Per què no podia jo tenir un cert control de la situació? Què m’amagava? Quin era el seu misteri? En fi, cada cop estava més intrigada. Fins i tot se’m va passar pel cap la idea de seguir-lo… Quina bajanada! I la nit ens separà de nou sota l’udol d’una lluna massa llunyana.

No, aquesta història no s’acaba aquí. D’aleshores ençà, vaig iniciar la meva particular recerca d’informació. Tenia dues vies encetades: bibliografia sobre el taoisme i el tema de la tau. Vaig remenar molts llibres d’escriptors xinesos, alguns estudis fets per occidentals, enciclopèdies, etc. Tocant a la tau, no vaig tenir gaire èxit. Les referències que trobava eren escadusseres. No hi havia cap llibre específic que en parlés. A internet, com sempre, tot eren referències inconnexes. Tan aviat em sortien els franciscans com els templers o la maçoneria. Jo anava guardant totes aquestes troballes… però no era capaç de relacionar-les ni treure’n l’entrellat. Havia començat a desanimar-me.

L’Artús no donava senyals de vida. La tau s’havia interposat entre nosaltres. O potser tot rutllava, i jo era incapaç de comprendre que a la vida tot arriba quan arriba, que les presses són contraproduents. ¿Quin era el veritable significat d’aquell símbol que l’Artús duia penjat del coll? No pararia fins a saber-ho, costés el que em costés. Si ell no em volia ajudar, m’espavilaria jo soleta. I així va ser.

Un bon dia, sense saber com, vaig anar a parar a una pàgina web que, en la seva secció d’enllaços, m’adreçava a una comunitat virtual anomenada L’Ordre dels Cavallers Errants de l’Esperit Lliure. Em vaig quedar bocabadada en veure una tau presidint el missatge de benvinguda.

A la secció de fotos hi havia un àlbum sencer dedicat a les taus en el qual apareixien un munt de representacions d’aquest símbol: la tau egípcia, taus incloses en diversos escuts nobiliaris, taus amb serps enfilant-se, taus maçòniques… Allí vaig assabentar-me de què existeix també una partícula subatòmica, un leptó que es diu tau. I una proteïna. I una constel·lació. Però el més al·lucinant va ser que una de les tau d’aquell àlbum era la mateixa tau de fusta que l’Artús duia penjada al coll i que jo havia pogut veure amb els meus propis ulls. Com que no en tenia prou, ansiosa, vaig continuar endinsant-me per les diferents seccions d’aquella insòlita comunitat. En la secció de documents hi havia poemes i relats curts, una llista de «Enclavaments del Camí especialment energètics». També parlava dels antonians. Havia àlbums de fotos dedicats a Eunate i a San Juan de la Peña. Però, després de triar i remenar, de llegir els textos i contemplar les imatges, vaig anar a parar a l’essència d’aquella comunitat: els seus membres. Normalment, els membres d’aquestes comunitats virtuals utilitzen nicks, és a dir, àlies. Em vaig quedar de pedra al veure que el nick de l’administrador de la comunitat era «Artús». Tampoc no era un nom extravagant, ja que així es deia el llegendari King Arthur, el de la Taula Rodona. El que més em va intrigar va ser que no estigués escrit en la seva traducció castellana (Arturo), atès que la llengua que empraven els membres de la comunitat era aquesta. Per quina raó era «Artús», i no «Arturo» o «Artur»? Els altres nicks eren «Lancelot», «Xèspir», «Kamakala», «René», etc. Em vaig quedar pensarosa. Taus pertot arreu i un Artús al darrere… Clar, podia ser una casualitat. O potser una causalitat. Vaig prémer el botó del ratolí i vaig buscar el perfil públic d’aquest participant. En el lloc corresponent a la foto hi havia el dibuix d’un cavaller templer. Les dades que aquest «Artús» donava sobre si mateix no m’aclarien res sobre la seva veritable personalitat. S’havia emmascarat molt bé. En vista de l’èxit, després de rumiar quines opcions tenia, vaig decidir afegir-me a la comunitat amb el nick (gens original) de «Ginebra». Vaig passar dos dies sense notícies. Havia escollit l’opció de rebre diàriament per mail les novetats o els comunicats d’aquest grup. Consultava la pàgina dos o tres cops al dia, delerosa per veure si hi havia algun moviment. Res. La meva incorporació no havia suscitat cap mena de reacció. Llavors, decidida a cridar l’atenció, vaig enviar un missatge agosarat. Aquest:

La resposta no va trigar gaire. L’endemà mateix vaig rebre un missatge el remitent del qual era «Artús». Era un missatge lacònic, massa lacònic per al meu gust. I, a sobre, estava en llatí. Vaig haver de desempolsar el meu diccionari de segon de BUP per a poder desxifrar-lo. La llatinada en qüestió deia així:

ORA, LEGE, LEGE, LEGE, RELEGE, LABORA ET INVENIES

O sigui: Resa, llegeix, llegeix, llegeix, rellegeix, treballa i ho trobaràs. Ja està. Molt bonic. L’Artús aquest s’havia quedat ben descansat. De resar ja me n’havia oblidat. De llegir n’estava farta. De rellegir també. De treballar… Millor no parlar-ne. Tinc una feina que m’ocupa massa hores, mal pagada i, damunt, no és el que realment voldria fer. Suposo que no s’estarà referint a la feina aquesta, sinó a alguna altra feina diferent… ORA ET LABORA em sonava a monestir. Em penso que era el lema dels monjos. Resar i treballar. Treballar i resar. Per a ells, treballar era estar-se a la biblioteca copiant manuscrits, o bé cavar l’hort per a poder menjar. Quina bicoca, la dels monjos! El que més clar tenia era el INVENIES, el trobar. Però trobar què? El Sant Graal? La Pedra Filosofal? L’Or Alquímic? El Velló d’Or? El Dorado? El Jardí de les Hespèrides? L’Atlàntida? L’Unicorn? L’Elixir de l’Eterna Joventut? La Veritat? La Llibertat? La Immortalitat? El Perquè de Tot Plegat? Trobar què? Vés a saber. Som buscadors i, paradoxalment, no sabem ben bé què coi busquem. Busca que buscaràs. L’Artús no m’havia ajudat gens en la meva recerca. No havia donat respostes concretes a les meves cinc preguntes concretes. Se’n reia de mi, potser? Vaig rellegir una altra vegada tots els textos que hi havia penjats al web. Els poemes, els relats, tot. Buscava alguna pista, algun detall, alguna cosa a la qual poder enganxar-me per a sortir d’aquell marasme on m’havia ficat. I vaig encertar-la. De vegades una primera lectura no és suficient. Ni una segona. LEGE, LEGE, LEGE, RELEGE… El relat es titulava Una cierta incertidumbre. Títol certament contradictori… O no. Era una narració en prosa poètica on s’engrunaven les vivències d’un pelegrí fent el Camí de Sant Jaume. La primera vegada l’havia llegit massa de pressa. Hi sortien llocs, paisatges, sentiments… i noms de persona. La clau era aquesta. L’autor del relat citava els noms de tres persones:

Tenia tres noms: Enric, Hèctor i Víctor. Eren noms de persones reals? O també eren nicks? Calia esbrinar-ho. Vaig seguir endavant amb l’esperança de trobar alguna cosa. La tasca era feixuga, tot s’ha de dir. Qui podien ser aquelles tres persones esmentades en el relat? Eren els Cavallers Errants de l’Esperit Lliure? Aviat ho sabria.

La meva estratègia era força esbojarrada. Un altre missatge provocador o inconvenient podia suposar la meva expulsió de la Comunitat. Això era habitual. Quan alguns membres no s’adiuen a les normes o trenquen la dinàmica establerta, són expulsats per l’administrador. Si m’expulsaven, perdria el fil i em quedaria fora… Però m’havia d’arriscar. Aquest és el segon missatge que vaig escriure:

Reconec que em vaig passar un pèl. O més aviat una crinera. Això no era un missatge ortodox, sinó una bomba de rellotgeria que m’esclataria a les mans. Al darrer moment, quan ja havia donat l’ordre d’enviament, me’n vaig penedir. Massa tard. M’havia suïcidat virtualment. Què hi farem.

Vaig estar tres dies sense engegar l’ordinador. Al final vaig pensar: «I què? Què passa si m’expulsen? Només és un joc». Em mentia a mi mateixa. No, allò no era un vulgar joc de rol. La diferència entre la virtualitat i la realitat no està tan clara. De fet, l’expressió realitat virtual s’utilitza massa alegrement, però resulta obscura en si mateixa. Les coses són reals o no ho són. Què vol dir que son virtuals? Els filòsofs ultramoderns (si encara en queda algun, que tinc els meus dubtes) ja es poden arremangar amb aquest tema. Perquè és un gran tema. Metafísica pura. Ciberontologia. Real vol dir físic? Si és així, virtual voldrà dir meta-físic, no? Fantàstic. Les idees platòniques serien, doncs, una realitat virtual… Para el carro. Últimament m’estic posant molt filosòfica. No serà un virus nou? No m’estranyaria gens. Com que cada dia surten nous virus… Virus de totes classes: informàtics i dels altres. Al pas que anem, ens mataran els virus. Per activa o per passiva, tots acabarem infectats. I no se salvarà ni déu. Quina gràcia. Us imagineu una pandèmia vírica que afectés el cervell dels humans de manera que tots comencéssim a pensar, a reflexionar, a filosofar…? Seria insuportable. Els polítics, els publicistes, tots els que viuen d’enganyar els babaus fent-los combregar amb rodes de molí… se n’anirien a l’atur ipso facto. Ens mataran els virus, sens dubte, però em fa l’efecte que el cervell humà no patirà cap trasbals.

Ho sabia. I els tres alhora. Quin obro primer? … Començaré per l’últim.

Sir Lancelot havia estat benèvol. Sí, em disculparé. El meu feminisme no és tan radical. Veig que els Errívols Cavallers, a més d’un Esperit Lliure, també tenen cor. Bé, ara em toca obrir el missatge de Sir Kamakala…

Aquest missatge ja m’agradava més. Tenia sentit de l’humor, cosa que s’agraeix. No, no estic desesperada. O potser sí. No ho sé pas. Qui era Sir Kamakala? Que jo sàpiga, no hi havia cap cavaller de la Taula Rodona amb aquest nom.

Renoi! Aquesta sí que és bona. Jo que m’esperava una bona bronca i aquest em diu que he guanyat «un premi». De veritat que no entenc res. I ara que ho penso: Es pot saber per què m’ha escrit en català? I sense cap falta d’ortografia. Com ho sap que sóc catalana? Clar, per això no podia ser «Arturo»… Ell també és català. Això s’està posant d’allò més interessant. Qui m’ho havia de dir… Internet és un gran invent. I els cafres que el critiquen és perquè no hi han entrat.

Em vaig entretenir responent un per un tots els missatges. Res d’especial. Tampoc no estava gaire inspirada. Havia passat la prova de foc i me n’havia sortit força bé. La Comunitat aquesta prometia… L’endemà, a l’hora de dinar, sonà el telèfon.

El cor m’anava a cent per hora. M’havien relliscat les neurones. Estava fora de joc. De primer, per la veu, no el vaig reconèixer. Quan em va dir el nom, el que em va venir al cap va ser l’Artús de la Comunitat… A més, com havia aconseguit el meu número?

Un altre cop era ell el que controlava la situació. Ell em buscava i em trobava quan li convenia. I jo què? A esperar-lo i a dir amén. Sempre m’han revoltat aquesta mena de relacions. Les trobo masclistes d’allò més.

L’Artús se les sabia totes. Sabia que la meva excusa no era versemblant i sabia el que cal fer per tal de convèncer una dona…

I vaig penjar amb una cara d’imbècil que m’arribava a terra. La tercera cita amb l’Artús era imminent. Aquesta vegada no hi havia hagut cap telepatia, sinó la clàssica trucada. Jo em vaig quedar amb allò del «regalet». S’ho havia tret de la màniga per a poder persuadir-me o realment tenia alguna cosa per a mi? El cas és que, últimament, tothom m’afalagava. L’Artús virtual de la Comunitat em volia donar «un premi» i l’Artús real «un regalet»… Tan petit era?

Havíem quedat al parc, sí, però el parc és immens. A més de la biblioteca, dins hi ha uns quants edificis més. I arbres, molts arbres. I avingudes i placetes i estanys i racons fantàstics… Vaig decidir que la millor manera de trobar-nos seria romandre a la porta principal. Vaig ser molt puntual. Sempre m’ha agradat d’arribar aviat als llocs per a poder gaudir dels preliminars. No estic gens d’acord amb aquell tòpic absurd segons el qual les dones hem de fer esperar els homes. D’això, al meu poble, se’n diu mala educació. Era l’hora de la posta, l’hora que el sol s’entreté mig agònic com si no volgués acabar de declinar. La xafogor del dia havia deixat pas a una lleugera brisaina que amoixava el fullatge dels arbres. La nit trucava a la porta. Eren les nou tocades i l’Artús no apareixia. Sentia un neguit estrany, com si aquesta trobada hagués de significar alguna cosa molt important per a mi. Aquell home no s’assemblava gens a la resta d’homes que havia conegut fins aleshores. Els tenia apamats. Sabia com adaptar-me a la seva elemental psicologia masculina. M’adelitava jugant amb ells, fent veure que m’interessaven. El cert és que, la gran majoria de les vegades, me’n cansava molt de pressa, i els engegava sense miraments. Ai, els homes! Costa tant, de trobar-ne algun realment interessant! Si sabessin el que pensa una dona, el que sent una dona, el que espera una dona! S’esgarrifarien. La millor tàctica és tractar-los com a nens i seguir-los el joc. Que creguin que són els amos. La nostra manipulació és molt més subtil.

Tot això és el m’empatollava mentre els minuts passaven i l’Artús no feia acte de presència. Ja eren les nou i deu. I jo allí, estaquiròtica. I si m’estigués esperant a la biblioteca o al lloc on vam estar la darrera vegada? El vaig buscar fins que el vaig trobar assegut en el banc del ginkgo biloba.

Vam passejar una estona fins a l’estany de les magnòlies, el meu racó preferit del parc. Primer hi ha un passeig amb magnòlies a les dues bandes, unes magnòlies altes i ufanoses, amb les fulles d’un color verd fosc increïble, únic. Sempre que penso en el color verd em ve a la ment aquest color de les fulles de les magnòlies. I el millor de tot era que estaven florides. La fragància de la flor de la magnòlia no és comparable a res. Quan la flor s’obre, els seus pètals són d’una blancor puríssima, gairebé perfecta. El perfum, de tant embriagador, arriba a ser insuportable. Els insectes cauen en el parany, s’apropen atrets per aquella olor intensa i s’hi queden mig atordits, drogats. Com totes les coses sublims, la flor de la magnòlia dura molt poc, a penes un parell de dies. Els pètals s’esbatanen completament per a deixar la pinya central a la vista, talment un fal·lus erecte que es mostra impúdicament. El color blanc, immaculat, dels pètals, es malmet amb rapidesa i s’enfosqueix agafant una tonalitat marró més aviat lletja. A mesura que el pètal es panseix, va exhalant el seu perfum inoblidable. Quan es desprén i cau a terra, és només una ombra escarransida d’allò que va ser. De tota aquesta meravellosa eclosió natural, en resta una pinya que creix i creix cada dia fins agafar una imposant aparença. En el seu si creixen les llavors, d’un vermell intens, que acabaran caient a terra després de deixar enrere el fràgil filament que les uneix a l’arbre. Magnolia grandiflora. Un arbre majestuós, perenne, misteriós…

El passeig arriba fins a l’estany, que no és gaire gran i té forma ovalada. Tot ell està també envoltat de magnòlies. Els peixos de colors i els capgrossos voldrien poder volar per ensumar de més a prop la fragància irresistible d’aquelles flors grandioses. Jo, que no tinc ales, però tinc braços, vaig voler collir-ne una…

I la vaig collir amb molta delicadesa, posant la mà oberta i agafant-la des de baix, procurant no tocar els pètals centrals,

L’Artús va atansar el nas fins a la flor que jo tenia entre les mans. I va inspirar molt profundament la seva fragància. Aquella va ser la primera vegada que el vaig sentir a frec, molt a prop, pell a pell… El cos se’m va estremir.

I, així, entestada, amb la meva flor a la mà, vam rodejar l’estany i ens vam asseure en un banc fins que el ranvespre va fer el seu darrer badall.

L’Artús estava simpàtic, distès. El veia fins i tot més jove. O potser era la llum d’aquella nit incipient.

I es va posar la mà a la butxaca. I quan la va treure, la tenia tancada. Jo mirava aquell puny frisosa, impacient, histèrica.

Allò ja va ser la cirereta, la rematada final d’aquell intrigant preludi. Escac i mat. No vaig saber com reaccionar. Em vaig quedar de pedra, immòbil, mirant-lo fixament al ulls. Ell somreia sense badar boca. Jo no sabia què dir. El cervell em bullia. El cor em feia figa. Les cames em tremolaven. La flor em va caure. Ell la va recollir.

Llavors l’Artús va obrir el puny lentament. Era el puny de la mà dreta. A l’esquerra hi tenia la meva flor. Si l’haguéssiu vist! Mirant-me de fit a fit, oferint-me les dues mans obertes amb aquelles dues ofrenes… I la lluna espiant-nos. I les magnòlies també. Tot l’univers pendent de les nostres mans, dels nostres ulls…

Un home i una dona sols en un parc una nit d’estiu… ¿Hi pot haver res de més romàntic? El món va començar així. El món no s’acabarà mai mentre això continuï passant. Un home i una dona… No fa falta res més. Per què, doncs, Adam i Eva van ser expulsats del Paradís? La versió oficial diu que van desobeir la prohibició divina segons la qual no podien menjar el fruit d’un arbre concret: l’Arbre de la Saviesa. Segur que aquest arbre no era una magnòlia. Ni un ginkgo biloba. Quin arbre era, aleshores? Aquest és el quid de la qüestió, amics. I us dic «amics» perquè, a hores d’ara, ja hem agafat una certa confiança. O no? Tenim la Laia en el clímax de la nostra història. Tenim l’Artús amb un objecte misteriós a la mà. Vosaltres mateixos podríeu continuar… Oi que sí? Us ho he posat fàcil. No m’han agradat mai els narradors que fan patir massa els lectors. La gent que agafa un llibre per llegir-se’l, em mereix tots els respectes. No, no parlo pas dels capsigranys que només compren llibres la diada de Sant Jordi perquè és el que toca fer i, després, no es prenen la molèstia d’obrir-los. El lector és sagrat. Llegeix per fugir o llegeix per buscar. O les dues coses alhora. Té tot el dret a xalar. El meu lector perfecte seria aquell que fos capaç de…

Vam córrer cap a la porta principal i vam comprovar que, efectivament, ja estava tancada. Vam mirar les altres i també. Jo sóc molt poruga per aquestes coses. Una vegada em vaig quedar tancada dins d’un ascensor i encara tinc malsons. Però, no sé per quin motiu, ara estava tranquil·la. Com si sabés que, al costat de l’Artús, no em podia passar res dolent.

Ell somreia. Callava i somreia. Vaig veure la brillantor dels seus ulls enmig de la penombra. La nit ens enrondava entre les ombres espesses dels arbres. El silenci de les fulles adormides. El silenci de les arrels amagades. El silenci de la lluna muda. El nostre silenci còmplice. Em va agafar la mà i em va dir:

I ens vam perdre pel parc agafats de la mà. El perfum de les magnòlies. La lluïssor de les estrelles. La parsimònia dels gripaus. I vam obrir una altra porta… I la rosada ens va embriagar.

Em van imposar la Tau a Eunate un capvespre de lluna plena. L’Artús feia de mestre de cerimònies. Un excel·lent mistagog. Érem dotze aspirants formant un semicercle. Allí vaig conèixer altres membres de la Germandat: Eduard, Hèctor, Víctor, Clara, Renato, Lila, Mateu, Iñaki, Lars… L’endemà, a Roncesvalles, començaríem el nostre Camino. Vam trigar trenta-sis dies. L’arribada a Finisterre va ser molt emocionant. Per fi vaig poder comprendre què significa aquest itinerari màgic. L’Artús tenia raó: cal anar poc a poc i fer bé totes les etapes. La tau ens havia acompanyat. Sense ella no haguéssim pogut arribar. Quan ens vam acomiadar a l’aeroport de Labacolla, vaig percebre molt profundament l’essència de la nostra Germandat. Encara que cadascú tornés a casa seva, tots sabíem que hi havia una altra realitat, una altra dimensió esperant-nos sempre a l’altra banda. Sí, el retorn a casa, a la rutina de la feina, de la família, als maldecaps de cada dia… Era inevitable. I també difícil. Aquella experiència que havíem viscut era el principi d’un altre Camí que acabàvem d’encetar.