Epíleg

Ella remena la bossa amb les fitxes d’aquella manera que em fa tanta gràcia, que sembla que les fitxes hagin de sortir disparades pertot arreu en qualsevol moment. Jo me la miro, i penso que de l’any passat a avui ha canviat molt: els cabells li brillen més, té els ulls més bonics i el somriure més enlluernador… O potser sóc jo, qui ha canviat, no ho sé.

Treu les fitxes de la bossa com si fos un camperol que dóna les seves últimes monedes al seu senyor, llençant-les per damunt de la taula. Tots dos ens posem a girar totes les fitxes, una cosa que abans em resultava un martiri i ara em fa certa gràcia. Mentre amaguem les lletres una a una, les nostres mans topen una vegada i una altra. Podríem evitar-ho, sí, però no ho volem. Estem asseguts a terra i les cames se m’estan adormint, però m’és igual. Les partides de scrabble amb l’Àfrica tenen això.

Agafo set fitxes a l’atzar i ella també. Col·loquem el taulell de manera que quedi a la mateixa distància de tots dos, i ens posem a jugar. Començo fent un ridícul lamentable amb la patètica i minúscula paraula PA. Per acabar d’humiliar-me, ella aprofita la vocal per escriure en vertical: VERGONYA. Caram, ja ha fet un scrabble, és a dir, ha utilitzat totes les lletres a la primera paraula —cinquanta punts extres— i a sobre amb una i grega. A més a més, ha descrit a la perfecció el que sentim tots dos ara mateix. Abans, quan feia aquestes partides amb ella, havia de lluitar amb totes les meves forces per no adormir-me. Ara, en canvi, estic més despert que mai. Tot i així, hi ha alguna cosa que m’impedeix alçar el cap i mirar l’Àfrica als ulls, i no és el iuiu que sentia abans. Estic estranyament nerviós, com si hagués de jugar un partit de bàsquet molt important. Sento com si un grup de papallones estiguessin ballant ska a la meva panxa.

Si vull guanyar-la sense fer trampes —ara no em ve de gust enganyar-la, no sé per què—, he de posar-me les piles. Ha fet una paraula molt llarga i amb unes lletres que donen molts punts… així que he de mirar de fer un doble de lletra o un doble de paraula. Aprofitant la «n» de VERGONYA, miro d’explicar-li que jo també em sento estrany amb sis lletres. NERVIS. No està malament! La «i» ha caigut sobre un doble de lletra, i com que sis fitxes no són poques, devem anar bastant igualats.

Veig que posa mala cara. Està tan guapa quan s’enfada! Quan va començar a venir amb nosaltres a l’institut, me’n reia de l’ecologisme per fer-la enrabiar. No sabia per què, però m’agradava. Ara ja ho sé. El cas és que em sembla que no té unes bones lletres perquè es comença a posar de mal humor. Per primer cop a la història, tinc possibilitats de guanyar. Efectivament, la paraula que forma és curta i senzilla, cosa que em dóna un cert avantatge. Aprofitant la erra de la meva paraula, col·loca dues fitxes horitzontalment per formar la paraula RAÓ. És una pregunta? M’està demanant que li digui per què estic nerviós. Podria ser. Per desgràcia, l’scrabble no té una fitxa que sigui un signe d’interrogant. A partir de la «i» de la meva paraula, NERVIS, construeixo una paraula de set lletres: INDECÍS. Acte seguit, sense ni pensar-s’ho, l’Àfrica, a partir de la «e» d’INDECÍS, col·loca una altra paraula de set lletres perquè em quedi clar qui és la reina d’aquest joc. ESTUDIS. Un altre cop, l’interrogant es troba a faltar. No, no estic nerviós pels estudis. De fet, no hi ha res que em posi menys nerviós que fer els deures de mates. És per això que agafo quatre lletres i, aprofitant la «e» de la seva primera paraula, VERGONYA, escric al taulell: QUE VA.

Això no val: són dues paraules. Aixeco la mirada i, efectivament, l’Àfrica està fent aquella mirada que m’agrada tant, aquella mirada de «m’estàs intentant prendre el pèl?». Sóc conscient que mai no podré guanyar-la jugant bé, així que renuncio a la victòria perquè li quedi clar que no són els estudis el que em produeixen aquest neguit. Ens mirem. Somric, somriu, i seguim jugant. Ja no importa el joc, ja no importa qui guanyi: som dues persones parlant a través d’un joc de taula.

A partir de la «s» d’INDECÍS, doncs, l’Àfrica intenta un altre cop endevinar què és el que em fa sentir nerviós i alhora dubtós. BÀSQUET. Em coneix molt bé, i sap que l’única cosa que em podria alterar els nervis en aquest món és un partit important, però aquest cop no l’ha encertat. Aquest cop no estic nerviós perquè l’endemà em jugo el campionat. Poso una «n» davant de la «o» de VERGONYA.

En aquest moment, com un gos quan sent un soroll estrany, tots dos aixequem el cap ràpidament. Si estic nerviós i no és pel bàsquet, vol dir que alguna cosa grossa està passant. Després de mirar-nos l’un a l’altra i quedar-nos enganxats com si els seus ulls fossin una nevera i els meus un imant, l’Àfrica col·loca al taulell la paraula que tots dos estàvem esperant que sortís. AMOR. Tot seguit, agafo la «i» que tenia reservada des de feia tres tirades i la poso a sota d’una «s» per dir-li que SÍ. Ens tornem a mirar. Només amb l’expressió dels ulls, tots dos entenem què està passant i què està a punt de passar. Tot això de la vergonya, tot això dels estudis… tot això són bajanades. Tots dos sabíem quina paraula acabaria sortint. I tots dos ho volíem.

S’obre la porta corredissa del menjador i la mare entra tallant el rotllo d’una manera només comparable a quan t’estàs adormint a classe de mates i el professor et diu que et toca a tu corregir els deures.

—Què, ja heu acabat? —diu.

—No —li contesto—. I vosaltres, ja no teniu res més a dir-vos?

Per la mirada que m’ha fet, em sembla que ha captat la indirecta. Fa mitja volta i torna al menjador amb el somriure escapant-se-li per sota el nas. Al cap d’uns segons, quan l’Àfrica comença a rumiar quina paraula hi posarà, sentim com sona la música. La mare ha engegat la minicadena i ha posat una cançó. Però no una cançó qualsevol, no: «Romeo and Juliet», de Dire Straits. Ara que sóc jo el protagonista de l’escena, ja no em sona tan malament. De fet, em posa la pell de gallina. En un racó de la meva ment, agafo les fitxes de les lletres que formen les paraules «cursi», «patètica», «ridícula» i «penosa» i me les empasso una darrere l’altra.

Sense ser conscient del que significa, l’Àfrica aixeca el cap, para l’orella i fa un ample somriure d’aprovació. Un altre cop, no sentim la necessitat de parlar per dir-nos el que ens volem dir. No ens cal. Lentament, agafa dues lletres i les col·loca a sota de la «q» de bàsquet, el millor esport que hi ha en aquest món. QUI. Amb aquesta paraula, l’Àfrica acaba de guanyar la partida. Una lletra molt valuosa i un doble de paraula esmicolen les meves possibilitats de guanyar. Però m’és igual.

Aprofitant la «t» de BÀSQUET, agafo l’última lletra que em quedava i construeixo una paraula que no em fa guanyar la partida, però em fa guanyar una altra cosa: TU.