Capítol 4

Sóc al cotxe, de tornada a casa. La mare condueix amb totes dues mans al volant, concentrada. Bé, no del tot, de tant en tant em mira de reüll. Sembla que em vol dir alguna cosa. Reso perquè no ho faci. Si fos una bona notícia, ja me l’hauria dit, així que no pot ser res de bo. Mentre espero el fatídic moment en què es decideixi a parlar, començo a recordar el cap de setmana que hem passat a Castellardent, amb els avis. Em ve a la boca el magnífic gust de la truita de carbassó i ceba de l’àvia…

Quan vam acabar de dinar, l’avi es va aixecar. Per anar a buscar el diari, ens va dir. De sobte, em va cridar que anés al menjador, que em volia dir una cosa. Hi vaig anar bastant cagat; a l’avi li tinc moltíssima confiança, però s’ha de reconèixer que m’imposa un cert respecte.

—Posa’t la jaqueta —em va dir.

—On anem?

—A Cal Savi. Vull explicar-te allà mateix tot l’afer del seu tancament.

Vam caminar en silenci un parell de minuts. Quan vam arribar-hi, l’avi em va indicar que segués en una de les taules, la que hi havia just sota la tele. Em va mirar de fit a fit durant tres o quatre segons, va respirar fondo i em va dir:

—Veus aquella foto d’allà?

—La que està al costat del brodat de l’escut del Barça? —vaig preguntar.

—Sí. Som en Sebastià, en Puça, en Josep i jo quan teníem la teva edat. Veus aquests rellotges daurats que portem tots quatre? Ens els vam comprar com a símbol de la nostra amistat. Jugàvem junts a futbol, fèiem teatre al Centre Catòlic, ho fèiem tot plegats. Ens havíem posat un nom i tot: Sultans de Cal Savi. Dèiem que per molt temps que passés, nosaltres seguiríem sent amics. —Va arromangar-se les mànigues de la camisa. Em vaig quedar flipant—. Veus què hi posa?

Al rellotge hi havia una inscripció que deia «Sultans de Cal Savi, 1949».

—Uau! I encara els conserveu, tots quatre? —vaig preguntar-li, al·lucinat.

—Exactament. Han passat més de seixanta anys i encara els portem als nostres canells. Veus aquesta foto d’aquí? També som nosaltres quatre, però una mica més grans. Estàvem celebrant el gol d’en Koeman.

—El gol d’en Koeman?! Però si és històric! I fa un colló d’anys!

—Sí, un colló i part de l’altre —em va dir rient—. També el vam viure junts. I aquí.

—Caram, sí que has viscut coses, en aquest local.

—Efectivament. Aquí he passat moments inoblidables. Bé, jo i tot el poble. Aquí vaig fer el primer petó a la Roser i, et confessaré un secret, aquí vaig agafar la meva primera turca… És per això que no podem permetre que tanqui per un banc de la punyeta.

Començava a entendre per què per a l’avi era tan important aquell bar. Hi ha moments de la seva vida que associa a aquest local, i si l’hi treuen, és com si li estiguessin arrencant un trosset de la seva vida.

Va arribar el Manolo i ens va preguntar què volíem amb un accent molt semblant al d’en Ramiro i la Marcela de Ventdelplà.

—Què hi posarem?

—Posa’ns dos tallats, gràcies —va respondre l’avi.

—Dos tallats? No dormiràs… —li vaig dir.

—Un és per a tu —em va contestar—. Jo em vaig prendre el meu primer tallat aquí, i vull que tu també ho facis. No vull que les excavadores arribin abans que ho hagis fet. Eh, Savi? —va dir al Manolo.

—Ai, Quim, no me toques los cojones! Ja t’he dit el que passa, no hi insisteixis. Más sabe el necio en su casa, que el cuerdo en la ajena.

—Caram! D’on l’has treta, aquesta?

—Del Quixot, Quim, del Quixot…

L’avi em va mirar i va dir:

—Ho entens, per què li diem el Savi?

El veia trist com poques vegades, i no sabia com animar-lo:

—Avi, hem d’aconseguir que no tanqui… Hauríem de trobar la manera de fer-li saber com n’és d’important Cal Savi per a tot el poble. Que li quedi clar que tots nosaltres pensem que, sense el seu bar, Castellardent no serà el mateix que era…

L’avi primer va fer que sí amb el cap, com si em donés la raó, però immediatament va començar a fer que no, amb un gran desànim:

—No et falta raó, Lluc… Això estaria bé. Però no sé si demostrar-li l’afecte del poble serà prou per convence’l. El fet és que l’home hi perdrà un munt de diners, si no accepta l’oferta…

—Doncs, aconseguim diners per al Savi!

L’avi va somriure, com si jo hagués dit una gran ingenuïtat. Però quan tornàvem a casa, en silenci, vaig intuir que tots dos estàvem rumiant estratègies per aconseguir calés… Tots dos teníem clar, suposo, que de cap manera podríem reunir la quantitat que li oferien al Savi pel seu negoci, però potser aconseguiríem recollir prou diners per compensar-lo, si, finalment, el convencíem que no tanqués.

Quan vam arribar a casa ja era hora de sopar —amb l’avi, les hores passen volant—, així que vaig anar a la cuina a veure quina delícia m’hi esperava. Botifarres de perol amb fesols de Santa Pau.

La taula ja estava parada, així que vaig posar-me a mirar la tele fins que l’àvia ens va cridar.

Va ser la millor botifarra de perol que he menjat en tota la meva vida. Més ben dit, les dues botifarres, ja que em vaig menjar també la de la mare, que, per variar, fa règim.

Havent sopat em venia de gust llegir, però ja havia acabat Trajecte final i no tenia cap altre llibre. M’estava avorrint moltíssim, i no sabia què fer, així que vaig agafar el mòbil i vaig connectar-me al Facebook.

Quan el vaig obrir, vaig estar a punt de posar-me a hiperventilar. La Rareta havia fet servir una aplicació que ara està molt de moda, que consisteix a respondre preguntes sobre els teus amics. La pregunta era «¿A qué amigo le pedirías un abrazo?», i ella havia respost «Lluc Cherubini Costa». No sabia si riure o plorar. La Rareta havia posat que volia que l’abracés! Això ja no és tirar la canya, això és tirar el vaixell de pesca sencer! Però què s’ha cregut? Ara ho veurien els meus amics! Quina vergonya…

Efectivament, ho van veure. Al cap de dos minuts tenia un sms d’en Collado que deia: «Sóc l’Àfrica, necessito que m’abracis».

Ben mirat, potser no significava tant. Una abraçada no és res de l’altre món, i això que me l’hagi demanat a mi… no vol dir res. Perquè, si no era a mi, a qui l’hi podia haver demanat? Si no té més amics…

Després, per curiositat, vaig anar al seu mur. No hi vaig veure res de l’altre món: s’havia afegit a dos o tres grups de l’estil «torero, si quieres ver sangre córtate los huevos» —s’ha de reconèixer que aquest em va fer gràcia— i havia confirmat la seva assistència a una exposició anomenada «Les plantes volen que parlis amb elles». Vaig seguir baixant amb el ratolí fins que una cosa em va cridar l’atenció. Havia fet servir aquella aplicació que ensenya als amics el teu estat d’ànim. Havia escollit «feliç». Fins aquí, tot normal, però… la data en què ho havia posat coincidia amb el dia en què vam sopar junts. És més, l’hora també! Collons, només arribar a casa seva va posar això! Bé, suposo que no era per mi… devia ser per alguna altra cosa, pura coincidència. Això mateix, coincidència i prou.

Vaig apagar el mòbil per no emparanoiar-me i me’n vaig anar a dormir. Abans d’aclucar els ulls vaig estar donant voltes a què podríem fer per salvar Cal Savi, però no se’m va acudir res.

L’endemà al matí, l’olor de torrades acabades de fer i melmelada de la bona em va despertar. Eren quarts d’onze. Era l’últim de llevar-me, així que em va tocar recollir les coses de l’esmorzar. Quan vaig acabar vaig posar-me a estudiar una estona abans no vinguessin els avis de missa i ens n’anéssim a fer un tomb.

Si ja és prou fotut estudiar al poble, amb les ganes que et vénen de sortir, imagineu-vos estudiar mates, que no pillo res. Les equacions de primer grau encara les entenc, però les de segon! I els sistemes d’equacions… això sí que és difícil. I espera, que ara es veu que també existeixen les inequacions. Toca’t els ous! Vaig pensar que tant era, que, total, mai no ho entendria, així que vaig tancar el llibre per jeure al llit una estona. Només vaig tenir un parell de minuts, perquè va sonar el timbre de la porta, aquell timbre que sona com una campaneta i que no té res a veure amb el de casa meva, que és un so horrible i estrident que sembla que qui hagi d’entrar sigui Lord Voldemort. Els avis ja havien tornat. Em vaig vestir ràpidament i vaig baixar.

Vam anar a fer un volt per Castellardent mentre xerràvem tranquil·lament tot passejant. Al cap d’una estona vam anar a fer un vermut a Cal Savi.

Mentre l’avi i l’àvia no paraven de parlar, jo rumiava quina podia ser la solució del problema. Havíem de fer alguna cosa que interessés tot el poble, alguna cosa que fos capaç de fer sortir de casa seva des dels més joves fins als més grans. Però, què els deu motivar, a la gent de Castellardent? Si ho haguéssim de fer a Badalona, què faríem?… I llavors se’m va acudir.

—Ja ho tinc! —vaig cridar.

—Què? Què tens, fill? —va fer l’àvia, alarmada.

—Que tinc la solució! Ja sé com salvar Cal Savi!

—Sí? De debò? —va preguntar l’avi, visiblement il·lusionat—. Digues, què farem?

—Farem… un partit de bàsquet! —vaig dir—. Un partit solidari que s’haurà de pagar per veure’l.

—Ai, noi, vas una mica errat —em va etzibar l’avi—. El bàsquet només és popular a Badalona. Aquí gairebé tothom juga a futbol!

Primer no m’ho podia creure. Jo pensava que el bàsquet era una cosa universal, que unia tothom… Però, no. A Castellardent, no. A Castellardent tothom juga a futbol. Que fort.

A Badalona gairebé tothom juga a bàsquet, és com una religió.

Els joves es passen els caps de setmana veient bàsquet, jugant a bàsquet i ensenyant a jugar a bàsquet als més petits. Poquíssimes persones juguen a futbol, poquíssimes.

—Així doncs, no us sembla una bona idea, oi? —vaig preguntar.

—Home, no —va dir l’avi, sincerament.

—Com que no? —va cridar l’àvia, de cop—. És una idea genial! El que passa és que cal adaptar-la al poble. En lloc de fer un partit de bàsquet, farem un partit de futbol. No, un torneig de futbol. Apte per a tothom. Nens, nenes, homes i dones.

—Ostres, és veritat! —va admetre l’avi—. Això sí que faria participar tothom. I, a més, és fàcil d’organitzar…

I ja ho teníem. Vam estar dues hores parlant-ne. Que si quants diners s’hauria de pagar per participar, que si on ho faríem, que si quan… i el fatídic enigma: quin seria el premi.

—Podríem regalar una pilota! —va proposar l’avi.

—No, home, no… una pilota… hauríem d’afluixar més la mosca, no us sembla? —va dir l’àvia.

—Bé, sí, una mica, però tampoc no ens podem passar, perquè si no encara perdrem diners, fent el torneig! —vaig dir.

—Sí, hauria de ser alguna cosa que per a nosaltres fos fàcil d’aconseguir, però que per a l’altra gent fos impressionant.

Vaig captar la indirecta. I també vaig captar la mirada il·luminada que es van creuar els avis. Però no vaig dir res. «Alguna cosa que per a nosaltres fos fàcil d’aconseguir, però que per a l’altra gent fos impressionant»… Vosaltres no creieu que es referien a alguna cosa del pare? Unes botes, una samarreta, no sé… alguna cosa que jo podia demanar al pare de franc i que l’altra gent pagaria moltíssim per aconseguir-la.

Però l’avi s’havia equivocat, perquè no seria gens fàcil d’aconseguir-la. Sobretot perquè jo no penso demanar res al pare. No vull trucar-li. No vull parlar amb ell. No vull res que tingui relació amb ell ni amb Itàlia ni amb les putes pizzes. Si l’hi volen demanar, que ho facin ells.

Suposo que per això no m’ho van dir directament. Devien voler consultar-ho primer amb la mare. El que passa és que es pensen que em mamo el dit i no entenc aquestes coses.

Bé, ho vaig deixar córrer i no vaig dir res —quan m’ho volguessin dir ja m’ho dirien. Vam tornar a casa xino-xano i allà vam veure la mare posant les maletes al cotxe. M’havia fet la maleta! Jo que portava tanta estona pensant quin pal em faria fer-la…

—Ja marxeu? —va preguntar l’àvia.

—Sí, mare, que en Lluc ha d’estudiar. Oi, Lluc? —va dir la mare—. A més, ja saps que no m’agrada gens conduir de nit.

—Bé, doncs, dos petons! —va dir l’àvia, resignada.

Ens vam fer tots dos petons i vam pujar al cotxe. La mare va posar la seva música i, és clar, em va començar a venir son.

Obro els ulls. M’he quedat adormit recordant el cap de setmana que hem passat al poble. Miro la mare dissimuladament i veig que encara fa aquella expressió dubitativa que sembla que em vulgui dir alguna cosa no gaire agradable.

Mira, ara sembla que es desperta. Potser és un bon moment per deixar-l’hi anar, ara que té els reflexos una mica adormits, encara. La veritat és que no sé per on començar. Potser el millor serà anar directament al gra.

—Mare, si m’has de dir alguna cosa, fes-ho ja, que m’estàs posant nerviós! —li etzibo.

—Jo? No t’he de dir res… Bé, només una ximpleria sense importància… —diu. La cosa pinta cada cop més malament.

—Digues —dic secament, mentre em preparo per al pitjor.

—He parlat amb la Marta, i m’ha dit… m’ha dit…

—Què t’ha dit?! —crido.

—M’ha dit que l’Àfrica anirà al teu institut.

I m’ho diu d’una tirada. Així, com si res, com qui no vol la cosa. «L’Àfrica anirà al teu institut». Començo a cridar sense pensar, sense cap mena d’autocontrol. Només d’imaginar-me la Rareta perseguint-me per tot l’institut i els meus amics rient-se de mi em vénen ganes d’apunyalar algú.

—Què?? Què has dit????

—Ja m’has sentit. Ahir vaig parlar amb la Marta i em va dir que l’Àfrica aniria al teu institut, perquè li va agradar molt tot el que n’hi vaig dir —em diu.

—Com? Tu li vas parlar bé de l’insti? Sabent que si ho feies la Rareta hi aniria? —li crido, gairebé a l’orella.

—Sí. La Marta és la meva amiga i té dret que la seva filla vagi a un bon institut.

—Jo sóc el teu fill —dic, quasi a punt de plorar de ràbia.

Llavors, sense pensar-m’ho, aprofito que estem aturats en un semàfor i obro la porta del cotxe. Surto d’un salt ignorant els crits de la mare i foto un cop de porta impressionant, aquest cop sense exagerar la meva indignació. Aquest cop estic indignat de veritat. Per sort, no sóc gaire lluny de casa, només a uns vint minuts a pas lleuger. Una vegada vaig fer el mateix perquè em va dir que no em deixava anar al correfoc amb els meus amics, i com que érem a deu quilòmetres de Badalona, vaig haver de tornar a entrar al cotxe i vaig fer un ridícul espantós.

Més o menys el que em temia. Ara, si es pensa que aturaré el cotxe per esperar-lo, va llest. Després dels crits que ha fet, li convé airejar-se una mica.

Però, evidentment, el meu pas no té res de lleuger, així que arribo a casa al cap de mitja hora. Afortunadament, porto claus, de manera que obro la porta i giro ràpidament a la dreta i em tanco a la meva habitació sense dir res a la mare. Engego la minicadena, poso «Obrint pas» a tota canya i intento centrar-me en la música i oblidar-me que, al setembre, potser hauré de compartir la taquilla amb un cardo maximus, sobrenom amb què denominem els meus amics i jo les noies poc agraciades des que vam anar a veure les termes romanes de Badalona i vam descobrir que un dels dos carrers principals de les ciutats romanes es deia així: cardo maximus. Bo, no?

El cas és que des de la conversa al cotxe, en Lluc no em dirigeix la paraula —un altre cop!—. I ja us podeu imaginar que l’ambient en un pis on viuen dues persones que no es parlen no és gaire agradable. La veritat és que l’últim any gairebé hem passat més temps així, de morros, que no pas en bona harmonia.

L’adolescència d’en Lluc comença a fer-se’m molt pesada. I diria que acabem de començar! I aquesta vegada encara em fa més ràbia, perquè, al cap i a la fi, el motiu de la discussió no té res a veure amb nosaltres dos, vull dir directament…

I, mentrestant, ja no sé com fer-ho per escaquejar-me de la Marta. Em truca per anar a sopar, em proposa que anem al cinema, ens convida a dinar a casa seva, em pregunta si ens ve de gust anar un cap de setmana a Port Aventura. Jo ho consulto amb en Lluc i la resposta sempre és la mateixa: ni parlar-ne. Al final hauré d’imposar-me i obligar-lo a acceptar algun d’aquests suggeriments, no tinc cap altre remei si no vull que la Marta s’enfadi. La comprenc com a mare. Ella només vol que l’Àfrica conegui alguns dels seus futurs companys perquè el canvi d’institut, quan arribi el moment, sigui menys traumàtic. Però la veritat és que també entenc el nano: ja en tindrà prou d’aguantar —dic des del seu punt de vista— l’Àfrica al seu institut, a la seva mateixa classe… que només li faltaria haver de passar amb ella els caps de setmana!

I això que les poques vegades que els he vist junts, observant-los, diries que s’avenen força. Res no fa pensar que en Lluc s’hi senti incòmode i la majoria de les vegades tenen una conversa prou arrencada. La nena —la noia, ja!— ha anat millorant amb el temps. S’ha de reconèixer que quan tenia dotze o tretze anys va passar per una etapa força repel·lent, però ara s’ha fet més sociable i diria que és força intel·ligent. En realitat, penso que en Lluc està actuant amb immaduresa, en aquest tema. En algun moment —potser fa dos o tres anys— va decidir que no podia veure l’Àfrica i ara no vol baixar del burro de cap manera. Quan li dic tot això ell ni entra a discutir-ho, es limita a dir, com si això anul·lés tots els arguments contraris possibles: «Els meus amics creuen que és una friki». Carai, estic fins els nassos d’aquesta parauleta. Sembla que resumeixi tot el que pot haver-hi de dolent i insofrible en aquest món. Però si jo pregunto: «A veure, per què és una friki, l’Àfrica?», no us penseu que sap defensar-ho. Fins i tot ho he buscat al diccionari. I no hi surt, és clar, friki és una paraula d’argot. Acabo recorrent a sant Google. Escric FRIKI. De moment aclareixo que la paraula ve de l’anglès freak, que vol dir estrany, extravagant, estrambòtic. Però el terme anglès té una altra connotació que m’interessa més: fanàtic. Per això també es diu que una persona és friki si mostra un interès desmesurat per alguna cosa. És a dir que quan en Lluc i els seus amics diuen que l’Àfrica és una friki, d’alguna manera resulta que tenen raó: és una noia estranya —tot i que aquesta originalitat podria ser vista com una cosa positiva, però potser no en aquesta edat—, i té un interès desmesurat per la protecció del medi ambient i la vida sana. Aquest interès desmesurat es podria considerar obsessió? Probablement des del moment que la noia s’ha fet vegetariana estricta i es priva de menjar tantes coses que la resta d’adolescents devoren amb entusiasme.

Però jo confio que aquesta etapa quedarà superada i a poc a poc anirà cedint… ara tasto la llet, ara els ous… fins al dia que es foti un bon filet!

També he pensat aquests dies en un comentari que em va fer la meva mare. A propòsit dels recels d’en Lluc amb l’Àfrica, va dir que, al cap i a la fi, la mare de l’Àfrica, la meva amiga Marta, tampoc no era una noia gaire simpàtica quan érem jovenetes i venia sovint a casa. I rumiant-hi una mica he decidit que la mare té raó. La Marta era la meva millor amiga però no era simpàtica. Era una noia «rareta», com diu en Lluc referint-se a l’Àfrica. De fet, quan vam anar a la universitat, molts dels amics que hi vaig fer em preguntaven per què era tan amiga de la Marta. La trobaven molt introvertida, fins i tot esquerpa. I si sóc del tot sincera, crec que qualsevol dels meus amics hauria pensat que la Marta era una friki, en el cas que haguéssim conegut aquesta paraula.

Déu me’n guard de reconèixer res de tot això davant d’en Lluc. Sé el que em diria: si la Marta era una friki, tu l’aguantaves perquè volies, però no tens per què obligar-me a mi a aguantar la friki de la seva filla. I, glups, per primera vegada començo a admetre —no davant d’ell, és clar, només per a mi— que podria tenir una part de raó.

En fi, espero que en Lluc de mica en mica accepti que no li queda cap altre remei que aguantar la friki, perdó, l’Àfrica, el curs que ve. De moment, ara a l’estiu, passarem quinze dies separats, i això segur que ens ajuda a suavitzar la relació.