Capítol 7

De: Lluc

A: Avi

Hola, avi,

Necessito parlar amb tu.

Resulta que fa uns quants dies que no puc dormir. Em passo tota la nit despert, mirant el sostre, sense poder parar de pensar en… una noia. Però és que no és només durant la nit! És a totes hores! No puc parar de pensar en ella, és com si se m’hagués clavat als pensaments amb un cargol i jo no tingués cap tornavís per treure’l!

Encara sort que la setmana d’exàmens ja s’ha acabat —i, per cert, amb força èxit—, perquè si no, suspendria totes les assignatures. Em passo totes les classes pensant en ella; que li hauria de dir alguna cosa, que si no pot ser, que si tal, que si qual… Fins i tot, l’altre dia, la tutora em va preguntar si tenia problemes a casa perquè em veia molt dispers.

Jo li vaig dir que no en tenia, però sí que en tinc. Bé, de fet no són a casa, són a l’institut. Segurament et deus estar preguntant que quin és el problema que no em pugui treure una noia del cap, oi? El problema és que aquesta noia no és una noia qualsevol. Aquesta noia… és l’Àfrica. L’Àfrica, sí, te’n recordes, d’ella? És la filla de la Marta, la millor amiga de la mare. Em sembla que ja te n’havia parlat algun cop. El que passa és que segurament no te’n devia parlar gaire bé. Fa unes setmanes creia que era lletja, insuportable, pedant, repel·lent i obsessionada amb l’ecologisme i la protecció dels animals. Ara, però, la veig d’una altra manera. Des que les seves paraules van ajudar-me a sortir de la fageda que la miro de manera diferent, sense prejudicis. He descobert que és una noia intel·ligent, respectuosa, educada, simpàtica i interessant, que defensa causes que ella creu que s’han de defensar, i que cada cop més jo també defenso.

Però és que no ho vull acceptar. No pot ser que m’estigui passant a mi. No pot ser que jo sigui l’únic de tot l’institut que la mira d’aquesta manera. I si m’estic enamorant? Avi, i si m’he enamorat d’una friki?

Sembla mentida com passa el temps! Tants dies preparant el partit, fent campanya, dissenyant cartells… i ja ha arribat el dia. El despertador sona a les vuit del matí i m’aixeco del llit d’un bot. No sé per què, però quan he de fer alguna cosa que m’agrada, ja em puc llevar a les cinc del matí que no tinc ni una mica de son. Tot el contrari de quan vaig a l’institut, que ja em podrien despertar a les dotze que seguiria amb el cap incrustat al coixí…

Tan bon punt surto de la meva habitació l’olor de pa amb tomàquet i embotit m’eixampla els narius. L’avi s’ha llevat d’hora per fer-me un bon esmorzar! Pa amb tomàquet, pernil, fuet, formatges… amb un esmorzar així és impossible no tenir gana. A casa meva gairebé no esmorzo; em foto un got de llet i com a molt un parell de galetes. Però aquí és diferent.

—Ja era hora —em diu—. Ja és un quart de nou! Arribes a trigar una mica més i et vinc a despertar! He fet pa amb tomàquet i embotits; si no en vols també hi ha galetes. Esmorza fort que ens espera un gran dia!

Quan acabem d’esmorzar, ens vestim a les nostres habitacions —tractant de no despertar l’àvia i la mare, que encara dormen— i baixem al carrer. Hem quedat a les nou en punt amb la gent del poble per acabar d’organitzar-ho tot. Ahir a la nit l’avi i els seus amics van sortir a omplir el poble de cartells, però encara falta molt. El que volem és que no quedi ni un sol racó sense un cartell, una pancarta o un globus referent a la festa.

Caminem en silenci l’un al costat de l’altre, observant les desenes de cartells que hi ha a banda i banda dels carrers per on passem, i en un parell de minuts arribem a la plaça on hem quedat amb els veïns. Em sembla que hi són gairebé tots, dels més petits fins als més grans. Tots menys el Savi, és clar. És a casa seva, dormint, i no té ni idea del dia que l’espera. Hem fet un tracte amb la seva dona perquè li desconnecti el despertador; ella tampoc no vol que vengui Cal Savi, i ha decidit ajudar-nos a muntar la festa. Si no fos per ella no sé com ens ho faríem per assegurar-nos que el Savi no ens enxampés…

Ens esperem un quart d’hora perquè arribi tothom. Quan ja hi som tots, l’avi demana silenci i comença a parlar:

—Moltes gràcies per venir. Com ja sabeu, a dos quarts d’onze començaran els actes que hem organitzat perquè el Savi prengui consciència de la importància que tenen per al poble ell i el seu bar. Així doncs, ens hem de posar en marxa de seguida perquè la festa surti rodona. A veure… els més menudets —diu, mirant els nens petits que juguen amb una pilota— inflareu els globus que penjarem pertot arreu. Vull que n’hi hagi moltíssims. Allà teniu les bosses, podeu començar a inflar-los quan vulgueu. Això sí, aneu fent pauses que si no acabareu grocs de tant bufar.

»Vosaltres, els joves —diu, mirant-me a mi i als nois i noies del poble que tinc al costat—, com que sou els que teniu més energia, sereu els camàlics. Transportareu tot allò que calgui. Taules, cadires, entrepans, refrescos i capses de tota mena. Entesos?

—Entesos! —responem tots, a l’uníson.

—Tots els altres, ja sabeu el que heu de fer. Cadascú que vagi a preparar l’activitat que vam acordar. Ens veurem tots a un quart d’onze aquí per anar junts al camp de futbol. Apa, doncs, a treballar!

Tot seguit, l’enrenou inunda la plaça i tothom es posa en marxa; cadascú va a fer la feina que se li ha assignat. Els nens es queden a la plaça inflant globus, vigilats pels mestres de l’escola. Nosaltres, els joves, anem ajudant la gent que ens ho demana. Jo me’n vaig amb l’avi a ajudar a preparar el partit de futbol.

És impressionant quantes activitats que s’han muntat. En Manel i la Joana, els perruquers, han preparat una paradeta de maquillatge i perruqueria de franc; la Mariona, una dona de seixanta anys que té un restaurant de cuina casolana, ha muntat un taller de cuina per a solters. Els Mossos d’Esquadra també s’hi han implicat i faran un circuit de cars per a joves perquè coneguin els senyals de trànsit… I moltes coses més. A l’hora de dinar es farà una botifarrada organitzada per l’esplai del poble, i a la tarda es faran diversos actes: els de la companyia de teatre faran una obra, els castellers del poble faran uns quants castells, i vindrà un grup de música a fer un concert. No sé quin grup és. L’únic que sé és que un d’ells és cosí d’en Josep, el carnisser.

Arribem al camp de futbol i ens posem a treballar. El partit serà l’acte inicial, i després començaran les altres activitats. Preparem el marcador —que serà de paper, naturalment— i netegem les graderies. L’equip de futbol del poble, el Castellardent Club de Futbol, no reuneix més d’una vintena d’aficionats per partit, així que les grades estan molt descuidades. Potser la festa d’avui servirà per fer el camp una mica més decent!

Ja és un quart d’onze. Anem cap a la plaça on hem quedat amb tots els altres. Quan hi arribem, m’entra un atac d’emoció tan gran que crec que les pupil·les se’m dilaten i tot. No em puc creure el que veig. Cartells, pancartes i globus decoren la paret de manera que no hi ha ni un centímetre lliure; el terra és ple de confeti i tothom porta xapes amb el lema de la festa: «Salvem Cal Savi». Han vingut autocars amb gent dels pobles de la vora, fins i tot els de Rocafosca.

Mentre m’intento posar una xapa a la samarreta sense perforar-me la pell, una veritable missió impossible, l’avi comença a parlar un altre cop. Ara li costa més fer callar la gent, perquè la sensació que tot sortirà bé s’està encomanant i cada vegada l’eufòria és més gran:

—Amics i amigues. D’aquí a deu minuts començarà la gran festa! Si ningú ha tingut cap problema, anirem a despertar el Savi i el portarem al camp de futbol perquè vegi el partit.

Un nen petit aixeca la mà, tímid, i el cor em fa un salt. Quin problema té, aquest, ara?

—Jo… sense voler… he petat un globus.

Tothom es posa a riure, i l’avi fa un gest amb la mà per indicar a la gent que comenci a avançar cap a Cal Savi. Hi ha un clima de felicitat que fa goig; tothom somriu, tothom és amic. Sembla un capítol de Ventdelplà.

En Joan, un dels néts d’en Puça, se m’acosta. Interpretant la meva cara d’absoluta felicitat —dec fer un somriure d’orella a orella—, em diu:

—Que no era un rotllo, això de viure en un poble?

—No et pensis —li dic—, al principi pensava que en aquests pobles no hi havia vida humana, pràcticament; pensava que eren llocs per a les cabres. Però avui m’he adonat que la gent del poble està molt més unida que la de ciutat.

—Aquí tothom es coneix. Assenyala’m qui vulguis i et diré com es diu, on viu, de qui està enamorat… el que vulguis.

—Doncs, quin conyàs.

—Sí, la veritat és que té una part dolenta, això de conèixer tothom. No pots fer res fora de la llei, perquè segur que algú acabarà dient-ho a la teva mare. A més, només hi ha quatre ties en tot el poble, que conec, lògicament, des que tenia dos anys, i si no t’agraden has d’anar a buscar-ne al poble del costat. No és com a la ciutat, que teniu centenars de ties per triar!

—Home, no et pensis —li dic—. Una gran part són lletges. De les guapes, una part són imbècils, i l’altra part ja tenen nòvio. Total que de disponibles i que valguin la pena n’hi ha menys que aquí.

Ja hem arribat a Cal Savi. Estava tan distret amb la conversa que no me n’he adonat. La veritat és que en Joan és un paio força simpàtic.

El Savi viu al pis de dalt del bar. Hem quedat amb la seva dona que baixarà a dos quarts menys cinc d’onze per obrir-nos la porta. Entrarem pel bar i ens amagarem. La dona del Savi —que no tinc ni idea de com es diu, per això encara no us n’he dit el nom— pujarà a casa seva a despertar-lo i el farà baixar. Quan arribi ens aixecarem tots en plan festa sorpresa i ens l’emportarem cap al camp de futbol.

I quina cara que ha fotut! Quan ens ha vist ha saltat cap enrere de l’espant que ha tingut, i la cara d’esglai s’ha transformat ràpidament en cara d’alegria quan s’ha adonat del que passava. Li ha fet una abraçada a la seva dona i li ha dit alguna cosa que no he entès perquè no se sentia res; els nens petits no paraven de fer bufar els espanta-sogres.

Mentre anàvem cap al camp de futbol, la gent se li acostava per donar-li la mà i de passada li demanava, si us plau, que no vengués Cal Savi. Ell els ho agraïa molt, però feia cara de no deixar-se convèncer. Cada cop que feia aquesta cara, jo m’ensorrava una mica. I si no el convencem? I si es ven Cal Savi? I si tots els esforços no valen la pena?

Però ara cada cop ho veig més clar. És impossible que una persona no cedeixi quan li han muntat una festa tan gran com aquesta. És que és impressionant. Ara està a punt de començar el partit i les graderies estan completament plenes. Nens, nenes, avis, àvies… hi és tothom. Com mola!

Jo, que jugo el partit, ho veig des de la gespa i fa molta impressió. Em sento com si fos en Messi abans de jugar les semifinals de la Champions al Camp Nou. El partit, que començarà d’aquí a un parell de minuts, és de solters contra casats. Ens va semblar que era bastant poc original, però no trobàvem cap altre distintiu entre els jugadors. Jo jugo amb l’equip dels solters, evidentment, i m’enfronto a l’avi. Tot i que sóc força dolent, em sembla que serà molt fàcil jugar contra ell. És l’home més negat que he vist mai jugant a futbol.

L’avi i en Puça són al centre del camp, disposats a començar el partit quan l’àrbitre xiuli. Abans, però, en David ens té reservada una sorpresa que ni l’avi ni jo ni ningú ens esperem. En David és el fill d’en Manel i la Joana, els perruquers. Té vint-i-sis anys, i de ben petit ja li agradaven els avions, els helicòpters i tot allò que s’elevés més de dos pams de terra. Sense dir res a ningú, ha agafat una avioneta molt petita que té per als caps de setmana i li ha enganxat al darrere una pancarta amb el famós lema «Salvem Cal Savi». L’avioneta sobrevola el camp de futbol i tothom mira enlaire i aplaudeix. Si això no impressiona el Savi… El miro de reüll i veig com, dissimuladament, s’eixuga una llàgrima. La cosa pinta bé!!

I l’àrbitre —l’entrenador del Castellardent Club de Futbol— xiula. Jo crec que serà un d’aquells partits en què la pilota no passarà del mig del camp i no es marcaran més de dos gols. Esperem que, com a mínim, ningú no es trenqui una cama.

La cridòria és espectacular. Jo no estic pel partit, sempre he dit que no m’interessa el futbol. De fet, avui jugo perquè faltaven solters. Tot i que molta gent em diu que quan m’hi poso no sóc pas dolent —cosa de ser fill d’una superestrella, diuen—, jo trobo que xutar una pilota amb el peu no té cap gràcia. Potser és perquè jugo a bàsquet, i al costat d’aquest esport tots els altres em semblen avorrits.

Mentre analitzava les graderies, feia veure que defensava per no quedar malament i parlava amb en Collado pel mòbil, el partit s’ha anat desenvolupant i ja està a punt d’acabar. Tot d’una sento una cridòria: és la celebració d’un gol de l’equip dels casats. No l’he vist, així que, intrigat, pregunto al porter del nostre equip —el nét d’en Puça, aquell que ha estat parlant amb mi mentre veníem al camp— qui ha sigut l’autor del gol. El teu avi, em diu. No ho entenc. Deu haver sigut de xiripa. Torno a la meva posició per esperar que s’acabi el partit d’una vegada i no marqui ningú. No voldria haver d’anar a la pròrroga.

I com no podia ser de cap altra manera, els solters marquem. Tothom ho celebra. Ui, sí, quina alegria! Apa, vint minuts més d’avorriment absolut. Em sembla que fingiré que m’he torçat el turmell.

Els minuts passen i el meu cansament augmenta. El futbol esgota moltíssim, perquè has d’aguantar noranta minuts al camp. No és com el bàsquet, que si estàs cansat pots anar a la banqueta i tornar a sortir al cap de dos minuts…

L’àrbitre xiula el final. Ningú no ha marcat. El partit es resoldrà als penals. Mare meva, pitjor no podia ser. Vaig amb el meu equip, a veure quins seran els intrèpids que xutaran. Els malparits diuen que jo he de xutar l’últim. «Ets el fill d’en Cherubini», diuen. «Alguna cosa se’t deu haver enganxat d’ell». Jo els dic que ni parlar-ne, però em diuen que no hi ha elecció. Cap d’ells juga a futbol, i si ha de xutar algú, almenys que sigui un que tingui un pare futbolista! No em convencen del tot, però accedeixo per pena. Tampoc no he vingut aquí a ser un estúpid i negar-me a participar… Total, només és un xut.

El cas és que comença la ronda de penals i la cosa està molt igualada. Els primers dos xuts han anat a parar a les muntanyes que hi ha darrere el camp, i els altres dos han acabat dins la porteria. S’ha de dir que els porters són més aviat lamentables. Al nét d’en Puça li han xutat una pilota pel mig, arran de terra i més fluixa impossible, i li ha passat entre les cames.

Agafo embranzida. És l’últim penal que xutarem els solters. Després li tocarà el torn al meu avi. Respiro. No tinc ni idea de com s’ha de xutar un penal, així que intento imitar el que he vist a la tele que fan els jugadors del Barça. Avanço lentament, visualitzant el gol. Fort i a l’esquadra dreta, fort i a l’esquadra dreta… Aixeco la cama el més amunt que puc, concentro totes les meves energies a la punta del peu i… i envio la pilota a Barcelona. Quin xut, mare meva. Tothom es posa a riure. És impossible fer un xut més espantós. Probablement, és el penal més patètic de la història del futbol. Torno amb els meus companys, i em fa molta gràcia veure’ls les cares de decepció. «El crack del futbol era el meu pare», els dic. «No pas jo».

I ara xutarà l’avi. La veritat és que mai no hauria dit que jugaria el partit, i menys que xutaria l’últim penal. Sabia que li encanta el futbol, però no que fos capaç de posar-se els pantalons curts i sortir al camp… A més a més, jo l’he vist jugar un parell de cops i és un matat. No entenc com ha pogut marcar un gol. Ara, reso perquè no marqui. No per guanyar, això a mi m’importa un rave. Ho dic perquè si ell marca i jo no, m’ho estarà refregant per la cara dues setmanes.

Fa cinc passes enrere. Comença a córrer com un boig cap a la pilota i xuta amb totes les seves forces. Evidentment, amb la punta del peu, com els nens petits. La pilota surt disparada a un metre d’alçada i exactament pel mig, amb molta velocitat. Qualsevol porter del món l’hauria aturat, però el nét d’en Puça és tan burro que s’ajup perquè la pilota no li peti a la cara. És gol.

Com ja havia vaticinat, l’avi ve corrents cap a mi i em comença a dir que sóc un patata i que ha marcat el gol guanyador. Ja estic veient que això durarà molts dies. No li tinc en compte, però, que ha marcat perquè el nostre porter s’ha ajupit. El veig tan feliç, saltant i cantant amb els seus amics, que me n’alegro molt per ell.

Acabada la celebració —que és probablement la més llarga de la història—, cridem a tothom perquè vingui al centre del camp. Farem la subhasta de la samarreta del pare. És d’on confien treure més diners. Creuen que la gent s’hi deixarà els calés per tenir una samarreta d’en Cherubini firmada per ell. És una cosa que fa molta il·lusió, es veu.

—A veure, d’aquí a pocs minuts començarà la subhasta —diu l’avi, esprement al màxim la veu—. Els que vulguin participar que s’acostin cap aquí, els que no, que es quedin on són. Qui guanyi s’endurà una samarreta d’en Cherubini, el mític jugador del Barça de fa uns quants anys, firmada per ell mateix.

—Ja tinc la samarreta —li dic a l’avi. He hagut d’anar a buscar-la al vestidor.

—Bé, doncs, sense més dilacions, podem començar.

Jo sóc l’encarregat d’aguantar la samarreta. Se m’estan cansant els braços. A més a més, estic en una posició bastant ridícula. Semblo un futbolista que acaba de fitxar per un club i es fa fotos amb la seva nova samarreta. Per sort, ja comença la subhasta i no l’hauré d’aguantar gaire estona més.

—Trenta euros! —crida en Manel, el perruquer.

—Quaranta! —exclama la seva dona, la Joana, i se’l mira somrient.

—Seixanta —diu el carnisser.

—Vuitanta! —xiscla una dona de la segona fila.

—Noranta! —diu en Puça.

Ningú diu res. Sembla que la samarreta se l’endurà en Puça. M’és igual qui se l’emporti, però que ho faci ja. Els meus braços no poden més.

—Noranta a la una… noranta a les dues… —diu l’avi, com si fos un professional—. I noranta a les…

—Dos-cents euros i la samarreta és meva —per sorpresa de tothom, el Savi s’ha aixecat i ha fet una oferta que ningú no pot superar.

—Adjudicada —diu l’avi—. La samarreta és del Savi.

Tothom crida. M’acosto al Savi i li dono la samarreta. L’agafa, visiblement emocionat, i l’aixeca com si es tractés d’un trofeu. La gent li fa fotos. L’avi, que està que no s’ho creu, fa callar tothom.

—I digues, Savi. Què en faràs, de la samarreta?

—L’emmarcaré i la penjaré al bar, lògicament.

Tothom embogeix. Fins i tot jo. Tot són crits i el so dels espanta-sogres que els nens no han deixat anar en tot el matí. Ho hem aconseguit! L’hem convençut! Cal Savi sobreviurà! Sóc immensament feliç. I el que em fa més content de tot plegat és veure que l’avi, en Puça, el Savi i els seus amics estan plorant d’emoció. L’eufòria s’apodera del poble. Fa un minut que no parem de cridar, saltar i ballar, i sembla que no hi ha res que ens pugui aturar. Bé, res, no. Només hi ha una cosa que podria fer que la gent callés.

Se sent un cotxe derrapar. Tothom fa un pas endarrere, i entre la gent, s’albira un Masseratti vermell. Nou de trinca. Ai, mare, no pot ser. S’obre la porta i apareix un dels millors futbolistes de tots els temps, Maurizio Cherubini en persona. El meu pare.

El silenci generat per l’expectació es converteix en una cridòria que supera amb escreix una desena de decibels.

—És en Querubini, és en Cherubini! —criden tots els nens.

Com pot ser que el coneguin, si no l’han vist jugar mai a la vida? Bé, suposo que igual que el meu ídol és Larry Bird i es va retirar molt abans que jo nasqués… I és que l’eufòria, l’alegria i la incredulitat que s’escampen entre la gent del poble és tan gran com si a Badalona Michael Jordan fes el pregó de les Festes de Maig. Tot i que ja hi hauria d’estar acostumat, se’m fa difícil creure que el pare sigui el causant de tanta emoció.

Els nens se li agafen de les cames i li demanen autògrafs, la gent gran se li acosta per donar-li la mà… i tot això mentre ell intenta apropar-se’m. Mentre s’acosta, amb un somriure d’orella a orella i saludant amablement a tothom que li diu alguna cosa, penso què li diré quan el tingui davant. Li he de fer una abraçada? O simplement l’hi he d’agrair? Tota la vida havia estat enfadat amb ell, i ara li hauré de fer un petó? Estic fet un embolic. Des que vaig anar a passar uns dies a Itàlia amb ell que hem millorat la nostra relació, però tampoc tant per actuar com un pare i un fill que sempre s’ha portat de puta mare. Tot i així, és al·lucinant que hagi fet aquest gest tan gran per mi. Sí, sí, per mi. A ell tant li fot que tanquin un bar d’un poble que no surt ni al mapa. Ell m’estima, i ha fet no sé quants quilòmetres amb cotxe per veure’m i fer-me feliç. I de passada, ajudar la gent que m’estimo.

I ja el tinc al davant. Fa dos petons a una dona que s’acosta per saludar-lo —si, a més d’una icona futbolística és tot un sex-símbol!— i em mira tímidament. Jo diria que està més nerviós ell que jo. De sobte, m’adono que sóc important per a ell. Que hagi portat la samarreta no és important, l’únic que compta és que ha demostrat que ja no és l’home ric, fatxenda i egoista d’abans. Ara és el meu pare, i estic orgullós que ho sigui.

—Què? —em diu—. No m’has de dir res?

—Gràcies. Moltes gràcies, de debò.

Com a les pel·lícules americanes, que sempre acaben amb un final feliç, li faig l’abraçada més sincera que he fet mai a la vida. Si d’aquesta escena en fessin una pel·li, segur que passarien els millors moments entre ell i jo, a càmera lenta, acompanyats d’una banda sonora cursi, plena de violins. Sortiríem ell i jo, en blanc i negre, passant-nos una pilota de futbol americà al jardí de casa.

Però això no és cap pel·li, així que les escenes no són tan perfectes com ens agradaria. Una colla de nenes cridaneres s’acosten al pare i li demanen que es faci una foto amb elles. Ell ho accepta, i, automàticament, com si les nenes aquestes haguessin recordat a tothom que existeixen les càmeres fotogràfiques, es forma una fila de gent que vol fer-se una foto amb el meu pare. Jo ja en tinc unes quantes, de fotos amb ell, o sigui que me’n vaig a parlar amb l’avi. Ja estaré amb el pare més tard, quan anem a la botifarrada.

—Què, t’ha agradat, eh? —em pregunta l’avi, sorneguer.

—El què? —faig, sorprès, tot i que sé perfectament de què parla.

—Home, això que ha fet el teu pare!

—Ah, sí… no em puc queixar.

Tot i que per dins estic pensant que el meu és el millor pare del món, no ho vull admetre. No sé per què, no en tinc ni idea. Però no m’agrada que pensin que primer em queia malament i ara, de sobte, com els nens petits que no tenen les idees clares, he canviat d’opinió. Estic convençut, però, que l’avi sap que he canviat la meva manera de veure el pare. Em coneix millor que ningú.