Capítol 3

Com ja sabia, els remeis de l’avi són sempre en forma de llibre. I no sé com s’ho fa, però cada vegada la clava. He començat a llegir Trajecte final i m’encanta. A més, l’avi tenia raó amb allò que si no m’agrada una història la puc deixar. De moment me n’he llegit tres i n’he deixat una. La que he deixat era realment avorrida: anava d’un paio que trobava no sé quants cadàvers i deia que eren androides i no sé quantes parides més.

També m’ha escrit l’àvia per mirar d’animar-me. L’avi li deu haver dit que estic al pou. I és que sembla mentida, però m’anima molt que l’àvia m’escrigui i em digui que ja està assabentada que «marco molts gols a cada partit».

Però ara mateix només puc pensar en el sopar d’ahir a la nit. Van venir a casa la Marta, l’amiga íntima de la mare, i la repel·lent, insuportable i rareta filla seva, l’Àfrica.

Si ja, d’entrada, no suporto que vingui ningú a sopar a casa nostra —excepte si és un amic meu, és clar—, imagina’t si ve la tia aquesta. És inimaginable fins a quin punt l’odio. A més de ser un cardo en potència i tenir uns ulls tan grossos que sembla un peix globus, és més tòtila que la Gironès, que ja és dir.

A més a més, està ob-ses-sio-na-da a salvar el planeta i eradicar la pobresa al món. Ni se t’acudeixi tirar un paper a terra o matar una mosca davant seu, si no vols morir pessigat per les seves ungles fastigosament llargues. Diria que és sòcia de Greenpeace i tot! Que ja sé que això no és dolent en si, però és que ella no pensa en res més i no accepta que la gent no estigui tan penjada com ella per aquestes qüestions.

Bé, però centrem-nos en el sopar, ja tindré temps d’insultar-la més endavant. Eren les nou del vespre i jo estava jugant al Pro de manera on-line amb en Collado, quan vaig sentir les sabates de taló de la mare que anaven amunt i avall de la casa ràpidament, senyal que sortia a sopar fora, és a dir, pizza i play tota la nit. Em vaig posar tan content que vaig aixecar-me de cop i, sense voler, vaig tirar el comandament a terra. Vaig preguntar a la mare on anava:

—Jo? Enlloc. Tu, a la teva habitació a canviar-te de roba, que d’aquí a deu minuts arriben la Marta i la seva filla.

Noooooo! La desil·lusió va ser màxima. Havia passat en un segon de jugar al Call of Duty amb en Roger i en Collado a jugar a l’scrabble amb la imbècil de l’Àfrica.

—Sí, home! Que vénen aquesta nit?! He d’estudiar. —Si cola, cola.

—I, llavors, es pot saber què feies jugant a la play? —em va contestar la mare.

—Estava descansant cinc minuts, ves.

—Au, va, posa’t uns texans i una samarreta.

Molt bé, quina nit més perfecta que m’esperava. Un sopar més avorrit que una classe de tecnologia i una sobretaula més interminable que una correcció d’examen de castellà.

Vaig fotre un cop de porta exterioritzant —i exagerant— la meva indignació i vaig estirar-me al llit. Abans d’adormir-me, encara vaig sentir com la mare em deia:

—I pentina’t, que amb aquests cabells sembles en Flipy!

Em va despertar el timbre de l’intèrfon. La Marta i l’Àfrica havien arribat. Vaig posar-me uns pantalons i una samarreta tan ràpidament com vaig poder, i m’estava calçant les Converse quan van picar a la porta. Vaig dir a la mare que obrís i vaig acabar de cordar-me-les.

Quan vaig sortir de l’habitació, em vaig trobar de cara amb la Marta. Li vaig fer dos petons i, tot seguit, vaig preparar-me per fer el mateix amb la psicòpata de la seva filla. Van ser dos segons eterns, interminables, probablement els pitjors dos segons de la meva vida. Potser són al·lucinacions meves —de ben segur que no—, però em va semblar notar la picor d’una barba incipient.

Vam passar al menjador, i, abans de seure, la Marta li va fer un gest a l’Àfrica perquè em donés alguna cosa. La Rareta va agafar la seva bossa extremament hortera, en va treure un paquet i me’l va donar. Era una polsera.

—Està feta amb materials sintètics. Així no ha de morir cap animal perquè tu estiguis més guapo —em va dir. És o no és repel·lent?

—Ah… que bé. És molt maca —vaig fingir tan bé com vaig poder.

Vam seure i de seguida la mare es va aixecar per anar a buscar el primer plat. Torradetes amb salmó, formatge i pernil. Evidentment, i no sé com la mare no ho havia previst, l’Àfrica va fer una ganyota mal educada:

—Respecto massa els animals per menjar-me’ls —va dir fent-se la interessant.

La mare, visiblement crispada —de segon hi havia carpaccio—, li va oferir una amanida que tenia reservada per a l’endemà a l’hora de dinar. La Rareta, com si li fes un favor, la va acceptar.

Després de tres quarts d’hora apassionants amb una interessant conversa sobre la situació de la dona actualment, vaig aixecar-me per anar a buscar les postres. Em venia de gust un Actimel.

—On vas, Lluc?

—A buscar un Actimel.

—No, home, no. L’Àfrica ha fet un pastís de llimona que segur que és boníssim.

—Però és que a mi em ve de gust… —la mirada de la mare em va deixar sec—… vull dir que sí, que em ve molt de gust!

Vaig tornar a seure i la Rareta va anar a buscar el pastís. Quan va tornar al menjador, el va deixar sobre la taula i es va ajupir a collir un paper de terra. És possible que portés tanga? No vull ni pensar-ho.

Després de menjar-nos aquella merda de pastís —em penso que s’havia confós i hi havia posat sal en comptes de sucre—, vam anar a jugar la mítica partida de scrabble. Ho fem sempre que les nostres mares ens obliguen a sopar o dinar plegats. Mentre elles fan sobretaula, nosaltres juguem a l’scrabble. No és que m’apassioni, però és millor que estar a taula escoltant les històries de mares divorciades que s’expliquen la mare i la Marta.

Normalment sempre ho fa millor que jo, però jo faig trampes i l’acabo guanyant. Si en general no suporto perdre, imagineu-vos fer-ho davant la Rareta. Així doncs, a la partida d’ahir, quan vaig començar a veure que em treia massa avantatge, vaig canviar una «q» que tenia per una «e» del pot, sense que em veiés. Llavors, em vaig quedar glaçat. La Rareta va formar la paraula TRAMPÓS. M’havia vist o era casualitat? Tant me feia, per si de cas, vaig utilitzar la lletra «e» que havia agafat per formar la paraula REPEL·LENT. Toma! L’havia deixa’t per terra. O això em pensava, perquè la paraula següent que va formar va ser CREGUT. Com podia ser? Estava al·lucinant. Sense mirar-la ni un sol cop als ulls —aquesta tia em fa iuiu—, vaig concentrar-me tant com vaig poder a trobar un insult amb aquelles set lletres que tenia, i al final vaig col·locar al taulell quatre fitxes: aprofitant la «c» del seu CREGUT, vaig escriure, en vertical: CARDO. Ha! Ha! Ha! M’ho estava passant de puta mare, insultant la Rareta sense contemplacions. Vam estar mitja hora així: CURT, PLASTA, XULO, PEDANT, FLIPAT, RARETA…

Fins que l’última paraula va ser seva: PROU. Ens vam aixecar tots dos de cop sense saber ben bé què havia passat, i vam entrar al menjador sense ni mirar-nos. Serà imbècil, la tia, que em diu curt, xulo i flipat a la cara com si res…! Això sí, s’ha de reconèixer que és llesta…

El cas és que, com sempre, vam seure a la taula del menjador on les nostres mares reien i fumaven —se suposa que ma mare ho havia deixat al gener— i jo vaig intentar donar per finalitzat el sopar deixant anar expressions com ara «Bueno!» o «En fi!» o «Hauríem d’anar fent un pensament…» (si no parlo com les iaies, la meva mare no capta les indirectes). Efectivament, cap reacció. Així que vaig aixecar-me i vaig anar a la meva habitació. Allà vaig gaudir dels deu segons que tenia de llibertat abans que —i així va ser— la Rareta entrés per la porta sense ni tan sols picar.

Les meves mirades de menyspreu i el fet que l’habitació estigués intencionadament superdesordenada no semblaven afectar-la en absolut. No li va importar que l’habitació fotés una catipén de peus impressionant, ni tampoc que hi hagués uns calçotets bruts a prop de la paperera. Així doncs, mentre ella m’explicava un documental sobre la reproducció dels borinots que havia vist al 33, jo jugava al Pro passant d’ella com el pare ho fa amb mi.

M’estava començant a posar nerviós quan la Marta va obrir la porta de l’habitació —sense picar, evidentment— i va dir a la Rareta que es posés la jaqueta per marxar. La meva alegria va ser tan forta que diria que ho van notar. Tant se val, vaig fer dos petons a la Marta i vaig evitar la barba de la Rareta descaradament; passo de fer-li dos petons.

Just quan van tancar la porta, li vaig dir a la mare que aquella tia no tornaria a trepitjar mai més casa nostra.

—Ai, per què ho dius això, ara? Si és molt maca, l’Àfrica.

—Maquíssima! Té una mirada de «tot em fa fàstic» genial i un somriure forçat encantador…

—Ei, no te’n fotis! —va bramar la mare de cop—. És una noia ben educada i molt madura. És una mica tímida, això sí, però…

—Una mica tímida? Deus voler dir…

—Ai, prou, Lluc! —em va interrompre sense cap mena d’educació—. No vull tornar a sentir que parles malament de l’Àfrica, m’has entès?

—Sí —vaig dir secament, i em vaig tancar a l’habitació.

«Bona nit!», vaig sentir que deia la mare des de l’altra banda de la porta. Em vaig preparar la motxilla per l’insti i em vaig ficar al llit.

Aquest matí, com sempre, els Antònia Font em desperten a un quart de vuit. Com cada matí de la meva vida, vaig a la cuina a fer-me un got de llet mentre miro les desgràcies que anuncia el presentador del 3/24. Tot seguit, em vesteixo i vaig a buscar el pa. Sí, vaig a buscar-lo cada matí. No és que sigui un pijo, però no m’agrada el pa congelat. Què hi farem? Bé, em faig l’entrepà i dic adéu a la mare. Cada matí el mateix.

A la parada de l’autobús hi ha les mateixes persones de sempre. De vegades, si vaig una mica tard, hi ha una altra gent, però normalment sempre hi ha les mateixes tres persones: una equatoriana maquillada fins a la punta del dit gros del peu, un vell boig que no para de repetir «on és la meva llonganissa?», i una dona amargada, amb dos fills bessons, d’uns cinc o sis anys. I us preguntareu, «per què vas en autobús i amb aquesta colla de frikis?». Doncs, senzillament, perquè visc a deu quilòmetres del meu institut. De fet, visc a deu quilòmetres de tot arreu: del cine, del poliesportiu on entreno, de la biblioteca…

Com ja sabeu, visc a Tiana. Com que el meu pare anava sobrat de pasta, ens vam cobrar una casa de tres pisos amb piscina i tot. Podríeu dir: «Que guai!». Doncs no ho és tant. Viure a Tiana i no al centre de Badalona és el que provoca que cada dia vagi a l’institut amb el boig de la llonganissa i no amb en Roger i en Collado, que queden a l’Ajuntament i hi van xino-xano.

Jo fa anys que li dic a la mare que vull anar a viure al centre, però ella sempre em diu el mateix:

—No m’atabalis, ja tinc prou coses al cap per canviar-me ara de casa.

Quina merda. A més, viure tan lluny del centre comporta haver d’agafar el cotxe per fer qualsevol cosa. És per això que, davant del fet que la mare no contempla l’opció de canviar-nos de casa, li he demanat unes cinc-centes vegades que em compri una moto. No li demano un cotxe de fórmula u ni un coet espacial. Només una moto. Així podria anar als llocs pel meu compte i no dependria de la seva agenda, que és més plena que la de l’Obama. Però la resposta sempre és la mateixa, un NO rotund que impedeix seguir la negociació.

Bé, per on anàvem? Ah, sí, estava a punt de pujar a l’autobús. Un cop sóc a dalt, enfilo el passadís i m’assec al seient de l’última fila. Acostumo a seure allà per no sentir el iaio de la llonganissa. És tan pesat que un dia vaig portar una llonganissa de casa i la vaig deixar a terra, davant seu, perquè la veiés i deixés de preguntar-se el mateix cada matí. Però, a més d’estar com una puta cabra, és mig cec. Trec el llibre de socials i començo a repassar l’examen que tinc a primera hora. He de saber-me tots els països i les capitals del món de memòria, una cosa que cada any em fan aprendre i cada any oblido després de fer l’examen. És com si el meu cervell ja estigués entrenat per esborrar tota la informació que li foto quan estudio, just després de sortir de la classe on he fet l’examen.

Baixo de l’autobús més nerviós que un flam perquè em fallen algunes capitals, i veig que en Roger i en Collado ja m’estan esperant. Sempre quedem a la parada per fer junts els vint metres que hi ha fins a l’institut. M’hi acosto i els xoco la mà.

—Què, ja t’ho saps tot? —em pregunta en Roger.

—Bé, més o menys. Els d’Àsia em ballen una mica. I tu, Collado?

—Jo? Tant me fa si estudio això! Igualment suspendré…

En realitat, no sé ni per què l’hi pregunto. En Collado té moltes virtuts, però estudiar no és precisament el seu fort. Mai no estudia, només l’última setmana de curs, quan fem els exàmens de recuperació. Sempre fa el mateix, es passa tot el curs jugant a la play i aprovant alguns controls gràcies a les xuletes —s’ha de reconèixer que en això és tot un mestre— i l’última setmana es posa les piles. L’any passat li’n van quedar dues. Aquest any… ja ho veurem.

Som dels últims a entrar a classe, però el profe encara no ha arribat. Normalment, fins que no arriba el mestre, la gent s’està a fora al passadís, però quan hi ha exàmens tothom entra a l’aula i intenta agafar el millor lloc per poder copiar.

En Collado ha tingut sort, perquè l’imbècil del Vidal, un inútil que li llepa el cul descaradament —i a qui en Collado utilitza sense cap mania—, li ha guardat un lloc darrere la columna. Nosaltres, que no tenim cap Vidal, seiem a primera fila. Això sí, de costat; si hi ha alguna pregunta que no sabem, ens la diem. Bé, en realitat mai no ens diem res, perquè tots dos estudiem i no acostumem a necessitar ajuda, però tenir-nos l’un al costat de l’altre ens dóna confiança. És, com diria la meva mare quan em posa un jersei de llana a la maleta per fer un viatge al Sàhara, per si de cas.

L’examen m’ha anat força bé, i la Gironès —una tia bona que es creu la millor del món i que té menys activitat cerebral que una sípia a la planxa— no m’ha atabalat gaire. Normalment es posa just darrere meu i em comença a fotre cops de peu a la cadira perquè li xivi les preguntes. Algun cop, fins i tot, m’ha arribat a agafar l’examen i se l’ha copiat sencer. És gilipolles. Això sí, està boníssima.

La resta del matí no em passa especialment lent, i mira que les assignatures que tinc no són gaire apassionants, que diguem. Després de l’examen, mates i física. Després de pati, tecno i educació física. Si no fos per l’última hora, els dilluns serien interminables. Bé, interminables per a mi, que sóc de lletres, però per a en Roger, el dilluns és el millor dia de la setmana.

A les dues, quan pleguem, m’adono que l’he cagat. No m’he recordat de dir a la mare que en Roger ens havia convidat a mi i en Collado a dinar a casa seva per celebrar que havia fet quinze anys. Demano el mòbil a en Collado —en els moments més importants el meu es queda sempre sense bateria— i truco a casa, tot i que sé que segurament no m’hi deixarà anar.

—Mare, una cosa… que… el Roger m’acaba de preguntar si vull anar a casa seva a celebrar que dijous va fer quinze anys. Te’n recordes?

—Sí, sí que me’n recordo, però… m’ho podries haver dit abans!

Merda, la cosa no pinta gaire bé. He de dir alguna cosa, i ràpid.

—És que m’ha dit que era una sorpresa, i que li feia moltíssima il·lusió, i que la seva mare ha preparat filet especialment per a mi…

Segur que ho sabia de fa dies i s’ha descuidat de dir-m’ho. Es deu pensar que sóc idiota… Mira que li tinc dit que no m’agraden les improvisacions, que li he repetit una pila de vegades que no vull que faci plans sense comptar amb el meu permís, que no obtindrà aquest permís si no m’avisa amb una mica de temps…

—Està bé… així què, aniràs directament a l’institut? I els llibres, com els agafaràs?

Ja queda poc. Només em falta posar alguna excusa per no agafar els llibres…

—És que… avui tenim una conferència! —Això no pot fallar.

—Ah, sí? Sobre què?

—Ai, mare, que en Collado no té el saldo gratis… —li dic perquè no se m’acut cap tema.

—Està bé… comporta’t, eh! Seny i enteniment! —Les dues paraules que sempre sento quan me’n vaig amb els amics.

—Vale, adéu!

De camí cap a casa en Roger comentem l’examen. En Roger creu que li ha anat força bé, i en Collado diu que només ha posat el nom i la data.

—Com a mínim la data la deus haver posat bé, oi? —li pregunta en Roger, fotent-se’n.

—Molt graciós. Sis de juny. Sóc burro, però no tant.

No li diem que avui és dia set. Xerrem tranquil·lament, tal com jo desitjaria fer cada dia, fins a arribar a casa seva. La seva mare ens hi espera amb uns ous ferrats, un bistec i unes patates fregides fetes per ella que fan caure de cul. Deixem les motxilles a l’habitació d’en Roger i anem a seure a la cuina: en Collado, en Roger, el seu germà David i jo.

—Mama! —diu en Roger a la seva mare. Avui he descobert que jo sóc el raro per dir mare, tothom diu «mama»—. En David, no podria anar a dinar al menjador?

—Ai, Roger, no siguis desagradable. En David no us molesta, oi que no?

—I tant que no! —dic jo—. És més, preferim que estigui aquí amb nosaltres.

La mirada que em fa en Roger podria ensorrar una paret. Ell odia el seu germà; bé, no l’odia, però no vol que estigui amb nosaltres. A vegades, li truco per anar al cine i em diu que no perquè els seus pares li han dit que si no porta en David no pot venir. A més, el que em fot és que ell, en part, ho fa per nosaltres. Pensa que en David, per nosaltres, és un acoplat, i per això li fa vergonya que l’acompanyi. A mi no només no em fa res que vingui, sinó que fins i tot m’ho estimo més. Només té dos anys menys que nosaltres, i és un paio divertit, amable i generós. Però, ves per on, al seu germà no li cau bé!

Suposo que tot això ho dic perquè jo sóc fill únic. No sabeu quants cops he desitjat tenir un germà per jugar a bàsquet amb ell…

Bé, el cas és que en David es queda a dinar amb nosaltres i no diu ni piu. Nosaltres parlem de la Penya, dels exàmens, de les tetes de la Gironès… Ah, i també de l’Àfrica.

Ja els n’havia parlat altres cops, de la Rareta —entre nosaltres l’anomenem així—, o sigui que ells ja la coneixen. A més, els havia ensenyat les seves fotos del Facebook —sí, sóc amic seu, la meva mare em va obligar a acceptar la sol·licitud— i dels grups dels quals s’ha fet admiradora. «Salvem els mosquits imperials de Mongòlia», «Les tulipes també tenen sentiments», etcètera.

—A que no sabeu qui va venir a sopar ahir a casa meva? —els dic.

—Mmmmm… la Gironès! —diu en Collado.

—No tens fe ni res! Va venir la Rareta! —crido.

—Què dius, ara! La tia aquella que diu que els humans som els enemics del planeta? —pregunta en Roger, alarmat.

—No fotis, tio. I vau fer cosetes? —En Collado sempre pensant en el mateix.

—No, graciós, va venir al vespre, vam sopar i vam fer la partida de scrabble.

—Collons, tio, per què no em vas convidar? —diu en Collado descollonant-se.

—Doncs, poca broma, xaval, que aquest cop m’ho vaig passar de puta mare.

—Perdona? —diu en Roger—. Has dit que t’ho vas passar bé amb aquella friki?

—No, no m’ho vaig passar bé amb ella, vaig passar-m’ho bé rient-me d’ella. Les paraules que posava al taulell eren del pal «plasta», «cardo»…

—Ah, així bé —diu en Collado, fent un sospir que podria ensorrar la casa del tercer porquet—, per un moment m’havia pensat que t’ho havies passat bé jugant a un joc de taula amb la Rareta…

Després d’insultar durant mitja hora la Rareta i alliçonar en David sobre com s’ha de tractar una friki d’aquesta magnitud, en Collado i jo diem adéu als seus pares i baixem al carrer. En Collado tira cap a casa seva i jo vaig en la direcció contrària per agafar el bus.

Diumenge van venir a sopar la Marta i l’Àfrica. Va anar prou bé i en Lluc es va comportar, tot i que em consta que la noia li cau fatal. La veritat —i mai no ho admetria davant d’ell— és que és una nena una mica, com ho diria… rareta. És bona noia i té un somriure preciós, però és molt reservada i té un posat de fatiga permanent que em fa posar una mica nerviosa. No sé pas a qui s’assembla, perquè la Marta és una dona vital i enèrgica —de vegades massa!— i el seu pare pot tenir molts defectes, que a fe de Déu que els té, però no és una persona apàtica.

La Marta i jo som amigues des de petites, anàvem a escola juntes, i a patinatge, i a l’esplai. Durant uns anys vam viure literalment enganxades, gairebé com si fóssim germanes. Quan vam acabar l’escola i vam triar carreres diferents —ella, arquitectura tècnica, jo, dret—, la nostra relació diària es va relaxar una mica. Després van venir els companys de classe, els grups d’amics, els nòvios. La nostra amistat va perdre intensitat, però una o altra trucava de tant en tant, i sempre era com si haguéssim estat juntes el dia abans. La Marta i jo sempre hem donat per fet, des de petites, que seríem amigues tota la vida. I aquest convenciment ha fet que no ens replantegéssim mai la nostra relació, donant per bo que, simplement, passava etapes més fluides i etapes de més sequera.

Quan em vaig casar estàvem clarament en una etapa de sequera. Ho recordo perquè quan la vaig convidar al casament, en Maurizio em va preguntar qui era. «La meva amiga de la infància», li vaig dir. «I l’has de convidar?», va preguntar ell —no sé per què, si ja teníem una llista de convidats que passava dels dos-cents, la majoria del seu costat—. I jo, que estava emprenyada perquè veia que el meu casament seria com una mena de convenció de la FIFA, li vaig contestar indignada: «I tant que sí!».

Però la realitat és que la Marta i jo, en aquella època, ens vèiem poc. Devia fer tres o quatre anys que ella s’havia casat, i el seu marit i jo no teníem bona sintonia. Per evitar mals majors totes dues havíem decidit que la nostra amistat estava en època de recessió i que ja vindrien temps millors.

I van venir, perquè jo em vaig quedar embarassada i dos mesos després s’hi va quedar ella, que ja és casualitat. Viure l’embaràs a la vegada ens va tornar a acostar i com que jo vaig tenir un nen i ella una nena, des del primer moment vam començar a fer broma de si podríem aparellar-los i ser consogres.

Evidentment que tot era broma i no hi comptàvem, però… coi, m’hauria agradat que els nostres fills simpatitzessin, la veritat. Que fossin amics i que les trobades a quatre no fossin motiu d’esbroncada cada vegada. Però les coses van com van i, com us he dit en començar, s’ha de reconèixer —no davant d’en Lluc— que la noia és una mica excèntrica.

Aquesta antipatia mútua entre en Lluc i l’Àfrica pot ser un problema si la Marta decideix, finalment, tornar a viure a Badalona. L’altre dia, durant el sopar, en va tornar a parlar, i ella, com és natural, va comentar que un dels motius pels quals li faria il·lusió seria veure’ns més sovint… Però no em vull amoïnar abans d’hora, potser no acaben venint, al final. I si ho fan li hauré d’explicar que encara que nosaltres siguem tan amigues, no podem exigir als nostres fills que també ho siguin ells. És raonable, no?