Capítol 5

De: Irene

A: Pares

Estimats pares, us escric per donar-vos les gràcies per aquestes dues setmanes. Han estat quinze dies de descans i m’heu mimat com si encara fos la vostra nena petita. Ho necessitava. Ja sabeu que, per més que passin els anys, cada vegada que arriba l’estiu i en Lluc ha de marxar amb el seu pare, ho passo malament. No puc acostumar-me a estar sense ell més de tres o quatre dies. Tant que ens barallem, quan estem junts! Finalment, però, no ha estat tan terrible, i els dies han passat volant.

I demà ja torna!! A veure com li haurà anat. No em puc treure del cap la conversa que vam tenir a l’aeroport, quan en Lluc estava a punt d’enfilar-se a l’avió que l’havia de portar amb el seu pare. No se n’anava gens tranquil. Jo intentava convence’l que s’ho passaria bé, que molts nois de la seva edat li envejarien quinze dies recorrent el nord d’Itàlia, que el seu pare —una altra cosa no tindrà, però això sí— és molt desprès i l’afalagaria amb tota mena de luxes… Però el noi, ja ho sabeu, té el seu criteri propi i no es deixa convèncer fàcilment.

En Lluc argumentava que el seu pare i ell eren uns perfectes desconeguts —veient-se, com es veuen, un parell de cops l’any— i que no li venia gens de gust passar tants dies amb algú amb qui no sabia de què parlar. «I no em diguis que parlem de futbol», em va advertir abans que jo obrís la boca.

Què us he de dir? En el fons penso que en Lluc té tota la raó. Però no l’hi puc reconèixer pas, oi? L’havia d’animar i així ho vaig fer. I potser s’ha divertit més del que es pensava perquè només m’ha escrit sis correus en tot el mes! —I a vosaltres? Us ha escrit?—. Això sí, m’ha enviat una pila de fotos al mòbil: Venècia, el llac de Como, Milà, els paisatges de la Toscana, la torre de Pisa, la meravellosa Florència. Pizzes enormes, plats de pasta descomunals, gelats a dojo. Es deu haver engreixat un parell de quilets, que ja li convenia. I espero que torni parlant un italià impecable!

L’he de recollir a l’aeroport a les deu del matí. Quan siguem a casa li diré que us truqui per explicar-vos com li ha anat.

Torno a donar-vos les gràcies per haver-me acollit a casa vostra aquests dies. Quines grans migdiades a l’ombra del nesprer! Quines mandonguilles, mare! I quines partides d’escacs, pare!

Us estimo molt.

Irene

Quina puta broma de cançó! Només llegint el títol ja tinc ganes de vomitar. «Romeo and Juliet»… Que original! No entenc quina mena d’herba rara s’havia fumat Mark Knopfler el dia que la va fer. Mira que m’agraden, els Dire Straits! Mira que trobo al·lucinants moltes cançons seves, com ara «Soultans of swing»! I mira que trobo patètica, aquesta cançó!

No ho sé, potser li he agafat mania des que la mare m’ha explicat que aquesta cançó li recorda el pare… El cas és que no la puc ni escoltar! No és que no m’agradi, és que quan l’escolto sento una mena de vergonya aliena. Començo a imaginar-me els pares dient-se coses agradables a cau d’orella i em vénen ganes de tallar-me les venes amb el ganivet del pa.

I encara té pebrots, la mare, de dir que és la cançó més romàntica que coneix… Sí, la més romàntica. I la més cursi. I la més patètica. I la més ridícula. I la més penosa.

Som u de setembre. D’aquí a set dies començaran les classes i encara no he fet els deures d’estiu. Sempre em deixo la feina per al final, cada any el mateix. En defensa meva, però, he de dir que en condicions normals ara disposaria de quinze dies per fer els deures, però aquest any van canviar el calendari i jo no ho he recordat fins ara. D’altra banda, hi ha raons de pes perquè em costi concentrar-me: només queda una setmana perquè comenci una nova etapa, l’etapa en que veuré l’Àfrica tots i cada un dels dies de la meva vida.

Ja sé que potser n’estic fent un gra massa, però és que és molt pesada. No us ho podeu arribar a imaginar. Ja l’estic veient perseguint-me pertot arreu, i demanant-me que sigui la seva parella a l’hora de fer grups de treball, i muntant campanyes a favor del reciclatge a l’escola… Déu meu!

D’altra banda, també he de confessar que el record de les setmanes que he passat a Itàlia amb el pare em té força distret: m’ho he passat molt bé, he fet dos o tres amics, he après a parlar italià amb fluïdesa… Tot això, és clar, no l’hi penso dir a la mare. Per què? Doncs perquè no vull que pensi que sóc un noi tou, s’entén? Un noi que diu que no s’ho passarà bé i torna dient que han estat els millors dies de la seva vida. No, jo seré un noi amb les idees clares, un noi no gens fàcil de convèncer. De tota manera, el més destacat del viatge a Itàlia tampoc no l’hi podria explicar, a la mare… a una mare hi ha coses que…

Com podria explicar que em vaig liar amb una italiana que estava més bona que els estofats de l’àvia? Bé, potser tant no, però era guapíssima. Es deia Bianca, i tenia un somriure radiant, uns cabells llisos i negres com el mar a mitjanit i uns ulls de color Coca-Cola que feien caure de cul. Bé, això i un parell de tetes i un culet de cirera im-pres-sio-nants.

La vaig conèixer quan ja feia una setmana que era de viatge. Va ser una tarda que el pare tenia una reunió de feina i jo no tenia res a fer, així que vaig agafar la bicicleta i vaig anar a fer un tomb. Evidentment, em vaig perdre, però aquest cop vaig tenir la sort de ser trobat per aquell regal del cel. La Bianca es coneix Florència com jo em conec la història de la Penya, així que em va guiar fins a casa meva —ella també anava amb bici— i mentre ho feia vam anar tot el camí xerrant. Em va explicar que de gran volia ser pintora i no sé quantes coses més que no vaig entendre, però vaig fer que sí amb el cap per no quedar malament. Quan vam arribar a casa del pare vam baixar de les bicicletes i ens vam voler fer dos petons, però la cosa va acabar com els anuncis de l’estiu de l’Estrella Damm.

Ens vam dir adéu i tota la setmana següent vaig anar cada matí a buscar-la a casa seva. Ara, l’únic que tinc d’ella és el seu Messenger, el seu Facebook i el seu telèfon mòbil. Suposo que al principi seguirem parlant i escrivint-nos missatgets cursis al Facebook, però amb el temps ens anirem oblidant fins al punt que no me’n recordaré ni del seu nom.

I a la que em despisto, ja ha arribat l’hora d’anar a l’institut. Agafo l’entrepà de pernil «cutre» que m’ha fet la mare —el pa, l’he anat a buscar jo, eh!— i el fico a la motxilla. Me la poso a l’esquena. Ja quasi no recordava el seu insofrible pes! Baixo les escales de casa i m’espero a la parada de l’autobús. Allà, al meu costat, s’esperen, com cada any, el boig de la llonganissa, l’equatoriana aquella que més que ser una dona amb una mica de maquillatge sembla un pot de maquillatge amb una mica de dona, i la senyora amargada amb els dos bessons malcriats. Torna la rutina.

Quan baixo del bus em trobo en Collado i en Roger. No els abraço efusivament ni res per l’estil perquè ens hem anat veient durant l’estiu; sobretot amb en Roger, que juga amb mi i hem patit la pretemporada ben junts.

Anem cap a l’insti comentant els dubtes que tenim sobre aquest any. Que si quins profes tindrem, que si quin horari ens tocarà, que si ens hauran canviat de classe…

Només una pregunta que formula en Roger crida la meva atenció:

—Creieu que hi haurà algú nou?

M’empasso la saliva. No havia pensat en la Rareta fins ara. Espero, com a mínim, que no caigui a la meva classe… Bé, el cas és que els ho he de dir.

—Eh, sí, Roger, sí que hi haurà algú nou.

—Ah, sí? Com ho saps?

—Bé, diguéssim que… la conec.

—LA conec? Has dit LA conec? Que potser és una tia? Està bona? —em pregunta en Collado, mig rient.

—Bé, no gaire, que diguem. És una noia de la qual ja us he parlat alguna vegada.

—LA RARETA?? —exclamen tots dos alhora.

—No pot ser! La Rareta ve al col·le? —diu en Collado descollonant-se—. Per fi la podré conèixer! Tinc ganes de comprovar si és veritat tot allò que dius d’ella.

—Sí? Doncs jo no en tinc gaires ganes, la veritat… —li etzibo.

Continuem caminant cap a l’institut, ara comentant el nou tema de la setmana: l’arribada de l’Àfrica. Els explico els sopars que hem fet, les partides de scrabble, les abraçades virtuals que em llança des del Facebook…

I arribem. Tot continua com sempre: el mateix conserge de sempre —per mi que és un robot o un androide, perquè no es mor mai—, el mateix bar ple de ronya amb aquelles cambreres velles i malhumorades, aquell minúscul pati amb dues cistelles sense xarxa… Quina llauna.

Tot i així, aquest és el meu institut i aquí m’hi trobo com a casa; de fet, hi passo més hores… Però només hi ha una cosa (més ben dit, una persona; no, no, més ben dit, una cosa), que trenca aquest meravellós paisatge decorat per boles de paper de plata dels entrepans de l’any passat: la Rareta.

La veig allà al fons, insegura i tremolosa, amb aquella cara d’olorar sempre a pet… i se m’acosta. Sense deixar-me temps per escapar, em diu:

—Ei, Lluc! Una cosa, com que sóc nova i tal, em podries acompanyar a la classe? És que no sé on és…

Abans que li respongui alguna frase hostil perquè li quedi clar que no sóc ni seré mai el seu amic, en Collado exclama:

—Oi tant! Faltaria més! Acompanya’ns, és al segon pis. Ja veuràs que aquí les classes són bastant fosques, però t’hi acabes acostumant.

Em quedo de pedra. En Collado es presenta, li fa els honors a en Roger i agafa l’Àfrica amb un gest més que amistós. De cop, es gira i em fa l’ullet.

De vegades les fa, aquestes coses, en Collado, no sé per què. Suposo que deu haver trobat divertit fer veure que és el seu amic perquè ella vingui amb nosaltres, i així em doni pel cul a mi. Ja veurà, ja, quan el cardo aquest comenci a acompanyar-nos tothora per l’insti, no ens deixi respirar i provoqui que tot el centre es rigui de nosaltres, se’n penedirà…

I així ha estat. A mesura que han anat passant els dies, la Rareta cada dia se’ns ha enganxat més. Ja ha passat un mes des que vam començar el curs i la tia es creu que som amics.

Ara sóc a Matèria Optativa, l’única hora de la setmana en què la Rareta ens deixa tranquils. Fem cant coral, o més ben dit, fem el pena.

Potser sembla una idea una mica desbaratada, però abans que comencés la classe hem acordat que provocaríem que la professora ens expulsés tots tres per poder parlar sobre l’Àfrica amb calma. És que la professora aquesta no et deixa parlar! Dius alguna cosa al del costat i la tia t’interromp la conversa per dir-te que callis. Serà mal educada!

Bé, el cas és que quan la SuperMario —li diem així pel bigoti que té— diu a tota la classe: «I ara canteu tots com ho faig jo, d’acord?», en Collado respon: «Amb els mateixos galls i tot?». Evidentment, l’expulsen.

Miro en Roger i li dic, en plan conya:

—Fase 1, completada.

Ens aixequem tots dos per protestar i defensar en Collado, i com no podia ser de cap altra manera, la SuperMario ens expulsa. Sortim tots dos triomfants de classe i li xoquem la mà a en Collado: per fi podem parlar en pau.

—Aquesta nena… —comença a dir en Collado.

—Aquest bitxo —puntualitzo.

—Bé… aquest bitxo… m’està començant a tocar els pebrots —segueix—. Es passa tot el dia enganxada a nosaltres!

—És veritat, és una acoplada! —exclama en Roger.

—Sí, teniu raó —dic—. És una pesada. Us ho vaig dir o no? I tu, Collado, havies de fer-te el graciós!

—Collons, no sabia que fos tan bèstia! Pensava que seria una mica pesada, però no pas tant…

—I què fem ara? Com li fem entendre que no volem que vagi tant amb nosaltres? Perquè és clar, no l’hi direm… —diu en Roger.

—Que no? —exclama en Collado—. I tant que l’hi direm! Si voleu ja l’hi dic jo, que sobra, però no penso aguantar ni un minut més aquest Cardo Maximus.

—Ai, pobra… —li contesta en Roger, tan bo com sempre (massa i tot).

—D’acord, fem una cosa —intervinc—. Deixem que passin dues setmanetes, i si la paia aquesta segueix acoplant-se, l’agafem un dia per banda després de classe i li diem quatre cosetes. Hi esteu d’acord?

—Sí, és el millor —diu en Roger.

—Vale, vale… però que sapigueu que no servirà de res esperar, perquè seguirà enganxada a nosaltres —diu en Collado.

I, efectivament, han passat dues setmanes i dos dies i la tia segueix prenent-nos pels seus amics. Ara, fins i tot, ve a la parada de bus on em trobo amb en Roger i en Collado per anar amb nosaltres fins a l’insti, i això que li pilla molt lluny! Un dia vaig fer veure que m’havia despistat i no vaig pitjar el botó per baixar. La parada següent quedava força lluny de l’institut, però va valdre la pena.

Avui li toca a la Rareta fer l’exposició oral. El profe ens fa fer cada setmana i per ordre de llista una exposició de cinc minuts de tema lliure. Jo la vaig fer sobre la Penya, en Collado sobre el surf —li encanta—, en Roger sobre el Dream Team, i la Rareta la fa sobre… sobre l’orientació als boscos.

Penós, oi? Si tenia alguna possibilitat de fer algun amic, l’acaba d’esborrar. L’orientació als boscos? Què cony és això? A qui li interessa?

Total, que la tia s’asseu a la taula del profe, nerviosa com sempre, i comença a parlar sense aixecar els ulls cap a la classe ni un segon:

—Bé, eh… em dic Àfrica i…

—Ja ho sabem, friki! —interromp en Jiménez, un xaval que no em cau gaire bé però que reconec que aquí l’ha clavat, i automàticament rep un negatiu del professor.

—Bé, com deia —segueix—, em dic Àfrica i us explicaré tot el que necessiteu saber si un dia us perdeu en un bosc i no disposeu de cap brúixola ni cap mapa i us heu d’orientar a partir de la naturalesa.

»El sol surt per l’est i es pon per l’oest; això ho sap tothom, però no és absolutament exacte, tret de les zones equatorials. El que no canvia és l’orientació del sol al migdia, que és quan està més alt. En aquest moment, el sol és al sud, si estem a l’hemisferi nord, i al nord, si som a l’hemisferi sud.

»Gràcies a un rellotge i al sol, també podem saber on està el nord. El primer que cal fer és rectificar la diferència horària respecte del sol, que és d’una o dues hores, en funció de l’època de l’any. A l’hemisferi nord, amb el rellotge pla apunteu amb l’agulla petita el punt de l’horitzó situat sota la vertical del sol; el sud estarà entre l’agulla petita i les dotze. A l’hemisferi sud, fent la mateixa operació, el nord quedarà entre l’agulla petita i les dotze.

»De nit, es pot conèixer on és el nord si sabem on és l’estrella Polar. La Polar es troba localitzant primer l’Óssa Major, i després unint les dues últimes estrelles que formen el carro i allargant la línia imaginària cinc vegades la distància existent entre aquestes dues estrelles. La direcció entre nosaltres i aquest punt ens marca el nord.

»A banda d’aquests mètodes d’orientació, n’hi ha d’altres, però cal dir que no són tan precisos ni fiables, tot i que ens poden ajudar en alguna situació concreta. Per exemple, si estem enmig d’un bosc, ens perdem i se’ns fa de nit, però la vegetació és tan espessa que no veiem els estels o, simplement, està ennuvolat, i evidentment, no portem brúixola…, com podem esbrinar on està el nord?

—No m’importa!! —crida en Collado des del fons de l’aula. També és castigat amb un negatiu.

—Un arbre amb el tronc tallat —continua la Rareta, fent cas omís del comentari d’en Collado—, on són visibles els anells de la fusta, també ens indica el nord si prenem la direcció des del centre del tronc fins on les anelles estiguin més juntes entre elles. No cal dir que no tallarem cap arbre per tal de saber on està el nord, perquè, a més, no sempre és totalment fiable. Igual passa amb la molsa acumulada a les pedres i escorces dels arbres, ja que normalment estan situades al vessant més humit, més fresc i amb menys hores de sol, és a dir, el nord.

Quan acaba de fotre el rotllo, tota la classe es posa a parlar amb el del costat. Ningú no li fa cas. Normalment, quan algú fa una exposició, els altres l’aplaudim quan acaba, però en aquest cas ningú no aplaudeix.

Llavors el professor dóna pas al torn de preguntes, però ningú no aixeca la mà. És clar, a ningú no li interessa el tema. Ai, no, espera, n’hi ha un que aixeca la mà. És en Costa, un paio que ha repetit molts i molts cops. Jo diria que és més gran que els professors!

Quan el profe li dóna la paraula, diu:

—I per què no truques pel mòbil?

Tota la classe es fot a riure. Veig que l’Àfrica té els ulls plens de llàgrimes i, per primer cop a la història, està a punt de fer-me pena.