Capítol 2

Total, que al final la mare em va subornar convidant-me a sopar a La violeta, el meu restaurant preferit amb mooolta diferència —tot i tenir el nom més ridícul que podrien haver-li posat—, i no vaig poder resistir-m’hi: vaig tornar a parlar-li. Es va il·lusionar molt, massa i tot. Va començar a dir que era un sopar romàntic entre ella i jo, i em va començar a fer petons com si estigués desembussant un vàter. El que s’ha de fer per un bon filet a la brasa… I és que quan vam arribar a La violeta no vaig haver ni d’obrir la carta. Vaig demanar el de sempre, espaguetis a la bolonyesa i un filet a la brasa MOLT CRU —amb sang i tot, vaig especificar a la cambrera—, i la mare… la mare una amanida. Jo no sé què hi troba a l’amanida, que sempre la demana. Si pot demanar un bon tall de carn!

El cas és que al cap d’una estona, com jo ja em temia, la mare em va demanar que callés i que l’escoltés fins al final, senyal inequívoc que alguna cosa dolenta passarà de manera imminent:

—Escolta, Lluc, havia pensat que aquest cap de setmana, aprofitant que és pont, podríem anar a Castellardent, a veure els avis. Què et sembla?

La mare i jo vivim a Tiana, tot i que passem la major part del temps a Badalona, perquè ella hi treballa i jo hi vaig a l’institut. Li he dit mil vegades que hauríem d’anar a viure al centre de Badalona, però no em fa cas. Els avis, els pares de la mare, viuen en un poblet de la Garrotxa que no arriba als mil habitants, Castellardent. Us podeu imaginar quin avorriment: només hi ha vells i nens analfabets que van a un col·le d’una sola classe, amb un fred que pela i cap rastre dels avenços tecnològics del segle XXI.

—Bé, ja m’agradaria ja… però és que tinc partit, i estic en plena època d’exàmens finals… —li dic, recorrent a la típica excusa dels estudis.

—No et preocupis per això, ja he mirat els calendaris i jugues dissabte a les nou del matí, així que quan acabis el partit podem marxar directament cap a la Garrotxa. I pel que fa als exàmens, estic segura que trobaràs algun moment per estudiar, no pateixis!

—Bé, si és així…

I aquí estic, de copilot de la mare, més cansat que el paleta que va fer la muralla xinesa —vinc de jugar un partit molt igualat, que, com era d’esperar, hem perdut— i amb un viatge de dues hores davant nostre. Tot i així, intento ser optimista; ben mirat, penso, el cap de setmana pot estar bé. Tinc llibertat per no fer els deures. Sí, els deures; encara que els caps de setmana estan pensats per descansar, els professors els aprofiten per posar-te el doble de deures. Això sí, quan marxen de classe et diuen, amb un somriure cínic d’orella a orella, «bon cap de setmana!». Bon cap de setmana, ta mare, desgraciat!!! Bé, continuo, és que amb aquest tema m’ofusco molt. Deia que podré passar dels deures i que gaudiré de tot el silenci del món per llegir tranquil·lament. A més a més, veuré els avis i menjaré els millors macarrons del sistema solar: els de l’àvia.

Amb la imatge dels macarrons entre cella i cella, recolzo el cap a la finestra del cotxe i penso com seré capaç d’aguantar dues hores més escoltant les cançons interminables del pesat d’en Calamaro.

Al poble tot continua igual d’avorrit. La plaça, allà on era, amb els seus bancs ronyosos, els mateixos vells asseguts, la botiga de queviures —la majoria caducats— amb els sacs de nous a la vorera, els mateixos nens passant-hi a prop i robant-ne un grapat… A la dreta, el Cafè de Cal Savi, i a l’esquerra, el quiosc amb el senyor Sebastià venent els diaris i els xiclets, amb aquella parsimònia. Tot igual. No entenc com algú pot viure en un lloc com aquest i no morir-se d’avorriment.

Quan arribem a cals avis ja hi fa olor de macarrons. L’avi surt a rebre’ns al pas de la porta i, com sempre, la mare el renya perquè no s’ha posat el jersei i a fora hi fa un fred que pela. Com sempre, l’avi li dóna la raó i li diu que s’ha despistat de tanta il·lusió que li feia sentir-nos arribar. I mentre ens fa entrar a casa, em pica l’ullet sense que la mare ho vegi, només a mi. Tot com sempre. Ai, ara això sembla l’anunci de Casa Tarradellas.

Els macarrons estan impressionantment bons, i després encara menjo costelles i una mandarina —la mandarina, obligat—. Els avis ens fan explicar tot el merder aquell amb el meu entrenador, quan va dir que érem unes nenes i la mare li va contestar. I no sé com, el cas és que acabem rient, perquè tot plegat, explicat així, uns dies després, sembla força ridícul.

I llavors, com cada cop que vinc a Castellardent, l’avi em pregunta si vull acompanyar-lo a Cal Savi —probablement el local més avorrit del planeta— a fer la partida de dòmino, i la mare i l’àvia ens diuen que es quedaran a casa per xerrar una estona. Al Cafè hi ha els amics de l’avi, en Sebastià, en Josep i en Puça, i tots em diuen que he crescut molt i que aviat podré jugar a l’NBA i coses així. Són simpàtics i no els ho tinc en compte.

Després de vuit partides apassionants en què la pressió és colossal i l’ambient es pot tallar amb un ganivet —ens hi juguem un grapat de cigrons—, fem l’última ronda posant l’astronòmica xifra de tres euros damunt la taula. No guanyo, per variar, però en Sebastià, que és el que s’endú la partida, em dóna el pot i em diu que no me’l gasti en llaminadures, com si hi hagués alguna altra cosa al món en què gastar-se els diners. A partir d’això, s’organitza una conversa sobre la inflació en les últimes dècades. Que si cinc-centes pessetes —tres euros, per a la gent normal— abans eren el sou de tres mesos, que si temps era temps un pis valia dos milions de pessetes… Apassionant.

M’avorreixo mortalment, i l’avi, que em coneix com si m’hagués parit, se n’adona. Es fica la mà a la butxaca i em diu:

—Té Lluc, per a unes partides de futbolí. Mira, hi ha els néts d’en Puça jugant-hi…

Els néts d’en Puça. Ja els conec. Dos xavals més petits que jo, que es passen el dia menjant-me el cap dient que viure a ciutat em farà agafar càncer, i que ells, en canvi, fan una vida sana i poden tornar a casa a l’hora que volen. Uns motivats.

Però no em queda cap altre remei que acostar-m’hi per no fer quedar malament l’avi. Com era d’esperar, jugar amb aquests nanos és més avorrit que assistir a una conferència en rus sense traductor. Són dolentíssims, fins i tot la mare els guanyaria. He guanyat totes les partides, fins i tot la que he jugat només amb la mà esquerra. L’únic bo de tot això ha sigut que com que ells m’han pagat dues partides, una cada un, m’han sobrat tres o quatre euros, i se m’ha acudit gastar-me’ls a la màquina escurabutxaques que hi ha a Cal Savi. Sorprenentment, i per primer cop a la meva vida, els tres diamants han coincidit a la pantalla, i de sobte ha començat a sonar música i s’han encès tot de llums de colors. La màquina ha començat a vomitar monedes d’un euro —n’he comptat quinze— i les he agafat ràpidament; per sort, l’avi era a l’altra banda del bar i no s’ha adonat de res.

Així que amb els quinze euros a la butxaca surto d’aquella cova fosca i plena d’olors estranyes a respirar l’aire fresc. Si una cosa bona té el poble és que l’aire és pur: no té fum, ni CO₂, ni res… En això tenen raó els néts d’en Puça. Això sí, has de vigilar de no inspirar massa fort perquè aquesta olor que no se sap si és de merda de vaca o de cavall se’t pot fotre al cervell.

Quan arribo a casa els avis vaig directament a la meva habitació —bé, un lloc amb un llit amb uns llençols de floretes, una tauleta de nit amb una lampareta que fa menys llum que un retolador fluorescent i un armari vell amb una enciclopèdia plena de pols i un joc de taula de l’any de la picor—. Em trec les vambes i guardo ràpidament els diners a la cartera. Si me’ls veu la mare, els ingressarà a la Caixa i no tornaré a veure els quinze euros mai de la vida.

Camino pel passadís tenebrós ple de quadres sinistres i entro al menjador deixant la cuina i la seva olor de macarrons enrere, sense picar-ne ni un. Perquè després diguin que no tinc força de voluntat! M’assec a la butaca al costat de l’àvia, que està fent ganxet, i engego la tele. Com no podia ser d’una altra manera, no televisen el partit de la Penya. A la ràdio tampoc, així que m’hauré de conformar amb un sms d’en Roger.

—K fa la P?

—Acabant tercer quart + 8.

En Roger és un dels meus col·legues. L’altre és en Collado. D’amics, en tinc molts, però de col·legues només ells dos.

Amb en Roger anem junts des de la guarderia. Després vam fer junts els nou anys a l’escola i ara anem junts a l’institut. També juguem al mateix equip i els seus pares són amics de la mare. Jo li dic que és com si fóssim germans, però en Roger diu que ni parlar-ne, que si fóssim germans no ens podríem ni veure. És el que li passa a ell amb el seu germà David, dos anys més petit que nosaltres.

En Collado es diu Albert, però m’he acostumat a dir-li Collado perquè quan ens vam conèixer, a l’institut, ens vam començar a dir pels cognoms. A mi, ell i tots els altres —menys en Roger—, em diuen Cherubini —pronunciat com si s’escrivís amb «Qu», que és com es diu en italià.

Havent sopat, l’avi i jo ens quedem una estona davant la llar de foc, xerrant mentre ell es fuma una pipa. M’explica, entre rialles, que en Sebastià ha fet trampes jugant al dòmino aquesta tarda.

—El senyor Sebastià dels diaris? —li pregunto, perquè no em puc imaginar aquell home, amb aquella pinta tan seriosa que té darrere el taulell, fent trampes com un nen petit.

L’avi m’explica que en Sebastià és molt murri —que és una paraula que només fa servir la gent del paleolític com ell i que vol dir espavilat, llest— i que des que era petit ja els enredava a tots per aconseguir que es fes sempre el que ell volia.

—Ja éreu tots amics, llavors? Vull dir amb en Josep i en Puça…

—És clar! Jugàvem a bales, i en Puça era sempre el que en tenia més perquè les heretava del seu germà gran i del seu cosí. Els de can Puça són una família enorme…

—I de què us coneixíeu?

—Què vols dir, de què ens coneixíem?

De vegades l’avi és una mica totxo.

—Que si anàveu a la mateixa escola o què…

L’avi deixa anar una mitja rialla seca, com si es fotés una mica de mi.

—A la mateixa escola? Només n’hi havia una d’escola, aquí! I és clar que hi anàvem tots! Però ens coneixíem d’abans d’anar-hi. Del poble! D’aquí!

—Aquí, al poble, es coneix tothom?

—I és clar que sí… —diu—. Apa, Lluc, anem a dormir, que ja és tard.

Em fico al llit pensant en la conversa que hem tingut, i somio que sóc a l’institut i tothom em saluda i em crida pel nom:

Ei, Lluc, què hi ha? Lluc, què passa, home? Fins ara, Lluc! Com és que tothom em coneix? Els del meu curs, d’acord, tot i que molts no saben com em dic. Però els de batxillerat? I després surto al carrer i tothom em saluda: Bon dia Lluc, records a la mare! Adéu, Lluc! Quin atabalament, vinga dir hola i adéu… Després entro a La pirula per comprar-me un xiclet de meló i un grapat de suggus i la senyora em rep amb un Endavant Lluc, ja t’esperàvem. Et vaig posant els suggus? Que no n’hi hagi de color taronja, oi? Ostres, quina por.

Aquest matí riem força, l’avi i jo, mentre li explico el somni. La mare em pregunta si m’agradaria viure en un poble tan petit on tothom es coneix, i la veritat és que em costa una mica contestar-li perquè tot i que crec que m’hi avorriria, això d’arribar a vell i tenir els mateixos amics que quan era petit, com l’avi, m’ha fet força enveja. A més, la mare sap de sobres, i l’hi he recordat, que a mi el que m’agradaria és viure al centre de Badalona i anar a peu a l’institut i a l’entrenament i a tot arreu.

Buf, per un moment, quan li he sentit explicar tan rialler el somni on tothom el coneixia, m’he pensat que per fi podríem deixar enrere l’eterna discussió sobre anar a viure a Badalona. Però no, el noi és més tossut que una mula: fa anys que hi insisteix. I mil vegades li he explicat per què vivim a Tiana i per què hi continuarem vivint: la magnífica casa de què gaudim —ell també, piscina inclosa— és propietat del seu pare. És la casa que va comprar quan ens vam casar i, de moment, a ell no li importa mantenir-la. Però si anem a viure a Badalona, de segur que en Cherubini no estarà disposat a pagar-nos el lloguer desorbitat que deu costar una casa com aquesta. I, parlant del seu pare, fa dies que vull preguntar a en Lluc quant temps fa que no hi parla.

El viatge de tornada es fa molt pesat perquè hi ha cua als peatges de l’autopista. I a mi, això d’estar sol amb la mare, en un lloc petit i sense escapatòria, em posa molt nerviós. Sembla que no pugui estar-se callada, com si una força estranya l’impedís respirar si hi ha silenci. Que si ara que estem sols, aprofitem per parlar, que com porto el curs, que ella confia en mi, però em veu una mica desconcentrat, que si m’agrada alguna noia, que si he provat el tabac… La mateixa pallissa de sempre. No sé quan entendrà que com més em fot el rotllo, menys l’escolto. I llavors arriba la pregunta que em fa més ràbia:

—Que t’ha trucat, el pare, últimament?

Em fa ràbia perquè ella no n’ha de fer res de si el pare em truca un cop per setmana, un cop al mes o un cop l’any. I perquè si ella no m’ho pregunta, jo ni tan sols hi penso, en el pare. I perquè, quan hi penso, m’adono que, efectivament, no m’ha trucat en els últims dos mesos.

Com diu en Roger, «no em fa puto cas». Bé, ho va dir una vegada quan érem petits i ens vam barallar molt, ens vam pegar i tot. Va ser una baralla històrica, però estúpida en extrem. Va començar perquè jo m’havia descuidat l’estoig a casa i ell m’estava deixant els llapis i els retoladors i la goma d’esborrar. Però quan vaig necessitar la pega a classe de manualitats, em va dir que no, perquè n’hi quedava poca. Ja veus quina bestiesa. Llavors li vaig dir que era un egoista i ell que no, que la seva mare li havia dit que no li compraria pega fins al mes que ve, perquè en gastava massa. I llavors li vaig dir que la seva mare era més egoista que ell. I llavors ell em va dir que la meva mare era una pesada, i jo que la seva tenia el cul gros. I va ser això que va enfurismar en Roger, segurament perquè és veritat. Es va posar vermell com un pebrot i va dir: «I tu què, que el teu pare no et fa ni puto cas».

I jo em vaig posar a plorar de ràbia perquè sabia que allò també era veritat, i m’hi vaig abraonar i va haver de venir la mestra a separar-nos. Mai no he explicat a la mare per què em vaig barallar aquella vegada amb en Roger. Es pensa que és per la pega. Vam passar una setmana sense dir-nos res ni jugar plegats ni res. Però quan vam tornar a tenir manualitats, en Roger em va dir: «Si vols pega, agafa-la». I jo li vaig contestar: «No és veritat que la teva mare tingui el cul gros». I ell va riure i va dir: «Sí que l’hi té». I després d’un silenci, en Roger va continuar: «I no és veritat que el teu pare…», però jo no el vaig deixar acabar i vaig sentenciar: «Sí que ho és». Des d’aleshores, quan algú descobreix qui és el meu pare i em diu «hala, quina sort!» —perquè el meu pare, Maurizio Cherubini, va ser un mític central del Barça del Dream Team—, jo li contesto: «Sí, però no em fa ni puto cas». I la gent es queda molt tallada. Ara, al cotxe, callo, i la mare no insisteix, només em posa la mà a la cuixa, jo l’hi aparto i ella diu:

—Així què, anem a menjar una pizza quan arribem? No tinc ganes de cuinar.

Ho fa una mica per distreure’m i una mica perquè mai no en té ganes, de cuinar. Però l’ha ben cagada, perquè la pizza és l’única cosa que fa que trobi a faltar el pare. A més d’haver sigut un gran futbolista, és un gran pizzaiolo!

L’he ben cagada. Mira que hi ha coses a dir i se m’ha anat a acudir proposar-li d’anar a menjar una pizza! L’única cosa al món —a banda de jugar a futbol— que fa bé aquell cabronàs d’italià. Ara, això sí, l’apartat que té a veure amb la maduresa i la responsabilitat encara l’ha d’estrenar. Com a pare és un autèntic desastre. I el més fotut de tot és que això em fa sentir culpable a mi —i estic segura que a ell no—. Em sento culpable d’haver-me enamorat d’aquest impresentable; de no haver fet cas de totes les persones assenyades que em van dir que anés amb compte, que un home tan jove a qui tothom adula i que guanya els diners a cabassos, ha de perdre el cap per força; d’haver-me deixat convèncer per casar-me amb massa precipitació, i encara més d’haver accedit a quedar-me embarassada tan aviat.

Però a veure qui li deia que no, a en Maurizio, quan et mirava amb aquells ullassos i et deia, arrossegant dolçament l’accent venecià, que volia un bambino. Jo era l’única que li havia d’haver dit que no, i ni se’m va passar pel cap. Estava molt enamorada i, per què negar-ho, en algun moment vaig pensar que, si en Maurizio tenia un fill, hi hauria una raó poderosa que el retindria aquí. Perquè jo ja sabia que els futbolistes d’elit no solen quedar-se gaire temps al mateix club. I sabia que en Maurizio era massa jove per renunciar a la seva carrera i dedicar-se a canviar bolquers. Ho sabia i, malgrat tot, vaig accedir a les seves peticions, i vaig quedar-me prenyada, i vaig tenir aquest fill a qui ell oblida durant setmanes i que ara seu al meu costat, emmurriat i sense cap ganes de pizza.

En Maurizio i jo ens vam casar el mes d’abril de l’any 95 i un any després va néixer en Lluc. Els primers dos anys tot va anar com una seda i jo no em podia creure que hagués tingut tanta sort. En Maurizio jugava a futbol i corria cap a casa per estar amb el nen i amb mi. Viatjava i em trucava tothora per saber què s’havia perdut i s’indignava si, efectivament, en Lluc havia fet alguna cosa per primera vegada i ell no hi era. Vivíem en una casa fantàstica al Maresme i fins i tot em vaig permetre el luxe de no tornar a la feina fins que el nano va començar l’escola. Una vida perfecta.

I llavors van començar tots els problemes. Com un cotxe vell al qual comencen a fallar algunes peces i tot d’una se senten sorolls estranys al motor i comencen a trontollar algunes parts de la carrosseria. El nostre matrimoni, que acabava de fer tres anys, va començar a fallar. En Maurizio no va estar d’acord que jo tornés al despatx. No ens fa cap falta, deia, i a fe de Déu que tenia raó. Econòmicament no ens feia cap falta, però a mi sí que me’n feia. Jo volia tornar a treballar. Sóc advocada i volia exercir, no volia quedar reduïda a ser la dona d’en Cherubini. Tot i així, he de reconèixer que la nostra organització familiar se’n va ressentir. Vam haver de contractar una noia perquè portés i recollís en Lluc a l’escola, i quan en Maurizio arribava d’un desplaçament, ja no em trobava a mi a casa, desitjant veure’l per donar una mica d’al·licient a la meva vida avorrida. Ara jo tenia feina, i sopars amb amics, i reunions a deshora. Això no li va agradar gens ni mica. Va començar a dormir malament, i llavors, com que anava cansat, rendia menys al terreny de joc. La premsa ho comentava i això el treia de polleguera, i dormia pitjor i, és clar, jugava fatal. Es va crear un cercle diabòlic molt difícil de trencar. Així vam passar uns quants mesos, però les coses ja no funcionaven ni al camp ni a casa. Quan no jugava bé, s’enfilava per les parets i es tornava un marit insuportable. O potser era a la inversa, potser quan ens barallàvem —cada cop més sovint— es posava de mal humor i perdia aquella mena de toc de pilota providencial que tothom li reconeixia anys enrere.

El dia que en Lluc feia quatre anys, va rebre una trucada del seu agent i vaig veure com la mirada se li il·luminava. En Lluc també tenia els ulls encesos pel reflex de les espelmes del pastís. Recordo que vaig pensar que s’assemblaven força. Llavors en Maurizio ens va explicar que hi havia un club anglès que el volia fitxar i que ell volia acceptar l’oferta. La festa d’aniversari es va acabar com el rosari de l’aurora, perquè tots els convidats van saber que allò era el principi de la fi del nostre matrimoni. No és que jo no pensés mai que allò podia passar. De fet, sabia que passaria, ho vaig saber des del primer moment. Però pensava que quan això passés jo encara n’estaria enamorada i voldria anar on fos amb ell. A la fi del món. Però jo ja no n’estava enamorada.

Llavors tot va anar molt de pressa. En Maurizio va marxar a viure a Anglaterra i jo em vaig quedar aquí amb en Lluc. Fèiem veure que tot era normal. Primer trucava cada dia, després cada dos o tres dies, després els diumenges al vespre. Va venir per Nadal i a l’abril, pel cinquè aniversari d’en Lluc. I el dia que se n’anava em va dir que, ben mirat, potser seria millor que ens separéssim, que tot plegat no tenia gaire sentit. I vaig estar-hi d’acord.

Des d’aleshores en Lluc ha crescut sota l’ombra d’aquest pare omnipresent i, a la vegada, tan absent. Tothom li pregunta pel seu pare i ell hi parla un cop cada dos mesos. De vegades penso que seria millor poder amagar-ho, inventar-nos un pare que va morir en accident a qui puguem enyorar i estimar. Però aquest coi de cognom ens delata allà on anem. Ningú més es diu Cherubini!

A l’escola, a l’esplai, a l’equip de bàsquet, a l’institut: Cherubini? Com el jugador del Barça? Que sou parents? Quèèè? Ets el fill de Maurizio Cherubini? Quina sort! Quina sort, sí, ja ho veus.