Capítol 6

Dono el cop de porta més gran de tota la meva història d’adolescent. Tan bon punt es tanca la porta, començo a plorar. Tot i que sé que si ploro davant la mare, ella no podrà suportar la temptació de perdonar el seu estimat fillet, m’hi resisteixo i marxo perquè no vull que em vegi plorar. És una qüestió de dignitat, encara que això hagi de dificultar l’operació «aixecament del càstig» —així l’he anomenat jo—, que consisteix a portar-se bé tres o quatre dies per no posar el dit a la nafra i demanar falsament perdó dos o tres cops.

Surto de casa els avis com una fletxa i començo a córrer en direcció a la fageda, que és l’únic lloc on estic segur que ningú no em veurà plorar.

Tot i la dificultat que suposa plorar i córrer al mateix temps, encara em permeto fer una tercera cosa: recordar. Vull saber com m’he ficat en aquest pou. Les coses han anat més o menys així. Mentre em posava el jersei per anar a fer una volta per Castellardent, li he comentat a la mare l’exercici de mates que ens han posat de deures per a aquest cap de setmana:

—Hem de fer una estadística sobre els nens i nenes de la classe —li he dit—. Ja l’he acabat. Sabies que el vuitanta-dos per cent té moto?

Ni hi ha cap exercici de mates ni hi ha cap estadística. I si n’hi hagués una, no tindria aquest percentatge ni de conya. Suposo que, a la classe, té moto un… u per cent.

Només era una indirecta, i la mare l’ha agafat al vol.

—Hi ha dues coses que mai tindràs, Lluc —ha dit—. Una és la moto, i l’altra…

—El gos —he completat la frase.

Ha dit tantes vegades el mateix que m’ho sé de memòria. I jo, que no he volgut pas ser menys, li he exposat el mateix argument de sempre:

—El més raonable seria que anéssim a viure al centre de Badalona, però com que t’hi negues, estàs obligada a facilitar-me la vida. Necessito una moto per desplaçar-me de Tiana a Badalona i de Badalona a Tiana.

En el que semblava un concurs de tossuts, ella m’ha contestat amb la mateixa resposta absolutament repel·lent de fa quinze anys:

—Jo no estic obligada a res, tret de mantenir-te i educar-te, que ja és molt.

Quina ràbia m’ha fet. M’hauria aixecat i li hauria clavat un cop de puny, com quan en Roger em va dir que el meu pare passava de mi.

—A més, ja t’he dit mil vegades que la moto és molt perillosa i que no penso deixar que assumeixis aquests riscos innecessàriament —ha continuat.

Quins pebrots! O sigui, que la tia va amb cotxe cada dia i em diu que anar amb moto és perillós? Va, home, va!

—Els suposats perills que té anar amb moto no són cap raó. Tu vas amb cotxe i això també és perillós —he dit.

I sabia perfectament que la frase següent de la mare començaria amb un «és diferent»:

—Però és diferent, Lluc, jo tinc experiència conduint i tu no. Em faries patir constantment —m’ha contestat.

Serà egoista! Em diu que la faria patir constantment! No em deixa anar amb moto perquè no vol patir! A més, ella el primer dia que va agafar el cotxe tampoc no tenia experiència, i cap mare aixafaguitarres li va dir que no l’agafés…

Llavors, li he tornat a explicar —molt tranquil·lament, sense aixecar ni una mica la veu— que jo en realitat no vull una moto, que el que vull és anar a viure al centre. Si visquéssim allà al mig no hauria d’agafar cap moto per anar a l’entreno, o a l’insti, o al cine… I sabeu què? M’ha castigat. Jo li estava exposant el meu raonament i ella ha abusat de tenir el poder per castigar-me. Apa, que si jo hagués pogut castigar-la no ho hauria fet, saps? «T’has quedat sense anar a fer un tomb amb les amigues» o «Ja et pots anar oblidant d’anar a sopar fora aquest cap de setmana!»… Seria brutal.

Però no ho pensava deixar així. Ella m’ha castigat, però jo he seguit protestant; m’eren igual els càstigs, jo l’únic que volia era justícia.

Li he dit que m’estava amargant la vida —que és totalment cert— i quan s’ha intentat fer la graciosa dient-me que ella hi té tot el dret perquè va ser qui me la va donar, li he etzibat que s’ho podria haver estalviat. Llavors m’he començat a encendre per dins, m’he començat a cabrejar i sense pensar el que deia, he deixat anar dues frases plenes d’odi, que m’han sortit de la boca sense cap mena de control:

—Només em vas parir perquè volies fardar amb les amigues d’haver-te lligat un crack del Barça, oi? Per això et vas tirar en Cherubini sense pensar en les conseqüències!

He de reconèixer que quan he pronunciat les últimes paraules m’ha tremolat una mica la veu. Estava força cagat. Però he pensat que, total, per quedar-me dues setmanes més sense sortir havia fet un bon paper.

Llavors ha arribat el fatídic moment. Mai a la meva vida unes paraules pronunciades per la meva mare m’havien colpit tant. M’ha dit que em quedava sense bàsquet. Sí, sí, sense bàsquet. Un mes sense entrenaments.

La barbeta m’ha començat a tremolar sense control, i per un moment he pensat que em posava a plorar davant seu. La meva vida sense el bàsquet és com un Nadal sense pessebre, com un cine sense crispetes… com la Gironès sense escot.

Tot i així, he aguantat la posició sense vessar ni una sola llàgrima i, indignat com mai no ho havia estat a la meva vida, he tancat la porta d’un cop i he fugit.

I ara sóc aquí, assegut a l’ombra d’un faig, plorant com una magdalena i observant el meravellós paisatge que tinc davant meu, i que per un moment em fa oblidar que possiblement no tocaré una pilota de bàsquet en tot un mes.

Centenars d’arbres exactament iguals dormen tranquils plens de fulles daurades. Les branques, completament horitzontals, tapen el cel i no deixen veure la meravellosa posta de sol que fa que m’agradi tant venir a la Garrotxa. Només petits rajos de llum rosada il·luminen les fulles que cauen de tant en tant a càmera lenta davant meu.

I m’adormo. Somio que sóc al camp de la Penya, i tota la gent coreja el meu nom: «Lluc! Lluc!». En Roger em passa la pilota i jo miro el marcador. Queden cinc segons i perdem de dos punts. M’acosto a la línia de triple i em disposo a llançar. Llavors, un jugador del Barça ve cap a mi amb cara de pocs amics i intueixo que no li fa gaire gràcia que llanci. Així que faig veure que tiro i vola pels aires. Flexiono les cames, agafo aire i miro d’aplegar dins el meu cap tots els consells que m’han donat els entrenadors que he tingut fins ara. Peus rectes, mans formant una «T», colze a noranta graus… i llanço. La pilota vola pels aires giravoltant perfectament i, finalment, entra a la cistella produint un dels millors sons de la naturalesa: xof!

Hi ha dos segons de silenci i llavors tot el pavelló comença a cridar, embogit. Som campions de lliga. Hem derrotat el Barça i som campions de lliga gràcies al meu triple. Se m’acosten els meus companys i tot de periodistes que em disparen flaixos a tota castanya. Un d’ells em planta un micròfon davant dels nassos i em diu: «Lluc, que no estaves castigat sense bàsquet?». Però abans que pugui contestar, un dels meus companys destapa una ampolla de cava i em comença a ruixar…

De cop, em desperto. No és cava el que em mulla, sinó gotes d’aigua. Plou i tot és fosc. Em dec haver perdut un parell d’horetes, així que deuen ser quarts d’onze. Agafo el mòbil de la butxaca i l’utilitzo de llanterna; hi ha menys probabilitats de tenir cobertura que la Penya fitxi el Shaquille O’Neal. Gràcies a la poca llum que em proporciona el mòbil puc veure que l’he feta bona. No sé com sortir d’aquí. Quan he vingut m’he deixat emportar per la tristesa i ara sóc al vell mig de la fageda, desorientat, rodejat de faigs i de tot tipus de bestioles salvatges que faran tots els possibles perquè sigui el plat principal del seu sopar.

El cor se m’accelera de la basarda que m’ha envaït de cop. Miro de calmar la meva respiració i de trobar solucions. En aquests moments és quan envejo la gent de poble. Ells sí que saben orientar-se a partir de la naturalesa, i no com els pixapins que necessitem els mòbils i els GPS…

Un moment. Això em sona. Tot aquest tema de l’orientació al bosc l’he sentit fa poc en algun lloc… La Rareta!!!

Començo a lamentar immediatament no haver prestat més atenció a la seva exposició. Miro de recordar el que va dir. El primer que em ve al cap és la posició del sol, però… les estrelles! És veritat, va dir que si és de nit t’has d’orientar a partir de les estrelles!

Aixeco el cap, però no en veig ni una. Els faigs tenen les branques tan horitzontals que les fulles tapen el cel… De fet, la vegetació és tan espessa que em fa de paraigua!

Intento recordar si va dir què s’havia de fer en aquests casos, i de sobte un tros de l’exposició em ve al cap com un flaix: «Si estem enmig d’un bosc, ens perdem i se’ns fa de nit, però la vegetació és tan espessa que no veiem els estels o, simplement, està ennuvolat, i evidentment, no portem brúixola…, com podem esbrinar on està el nord? Podrem saber-ho a partir de la molsa acumulada a les pedres i escorces dels arbres, ja que normalment estan situades al vessant més humit, més fresc i amb menys hores de sol, és a dir, el nord».

Torno a obrir el mòbil per il·luminar-me i m’ajec al costat del tronc d’un faig. Efectivament, hi ha una part plena de molsa i una part més seca que un entrepà de polvorons. Així que em poso a caminar en la direcció que m’indica la molsa mentre reso perquè l’exposició de la Rareta sigui fiable.

Però, efectivament, la Rareta m’acaba de salvar la vida. Al cap de vint minuts de caminar trobo una carretera que reconec de seguida, i començo a tirar cap a Castellardent. Ha anat de poc: una mica més i sóc la presa dels documentals d’animals del 33.

Mentre camino, exhaust, repasso mentalment el que ha passat en les últimes hores. He discutit amb la mare sobre el mateix tema de sempre i he marxat a la fageda, indignat. He estat tan burro de perdre’m i la nena més rara i absolutament friki de l’institut m’ha salvat de ser l’aperitiu dels porcs senglars.

I llavors començo a pensar en l’Àfrica. Potser no és tan rareta com sembla. Potser això de l’orientació i l’ecologisme no és cap obsessió, sinó un tema molt interessant però diferent dels gustos de la resta d’adolescents. Potser aquesta noia no es mereix el tracte que li dono, i molt menys el que li dóna en Costa. Potser, al capdavall, només és una miqueta tímida i l’he estat infravalorant. És més, potser no és tan summament lletja com em pensava.

De sobte, és com si hagués conegut una altra persona. Una persona que m’ha salvat la vida, i que estic ansiós de trobar per demanar-li perdó per les múltiples vegades que l’he tractat malament i me n’he mofat. De moment, em juro a mi mateix que no li tornaré a dir mai més rareta.

Al cap d’una estona, veig al fons una llum blava i vermella que només pot significar dues coses: o bé el Barça ha guanyat la Champions, o bé la mare ha trucat a la policia. Em decanto per la segona opció.

Efectivament, quan arribo, descobreixo que la mare ha avisat els mossos. Un agent se m’acosta i, després d’inspeccionar-me a fons, exclama:

—És aquí!

Tot de gent ve corrents cap a mi, somrient, i celebra que he arribat. La mare s’obre pas entre la multitud i em fot una abraçada d’ós. Diria que m’ha trencat una costella.

Em fa tres petons ventosa i em diu que mai torni a fer una cosa així, que quasi li ha agafat un atac de cor. Els avis també em fan petons i m’abracen efusivament. L’àvia té els ulls plens de llàgrimes, i l’avi, simplement, em diu que estic sonat.

—Com se t’acut anar sol i cap al tard a la fageda, home, que no veus que et podrien haver menjat els llops? —em diu—. Un altre dia, si vols anar a fer nit al bosc, m’ho dius: l’àvia ens prepararà uns macarrons en una carmanyola!

Em poso a riure sense parar. L’avi no perd mai el sentit de l’humor, ni en els pitjors moments. Quan va morir el seu pare, és a dir, el meu besavi —que va morir amb noranta-set anys!!—, li vam preguntar què tal estava. Ell va aixecar les cendres del seu pare i va dir:

—Jo bé, però el pare està fet pols.

Ara ric encara més, recordant aquesta anècdota tan graciosa, i és la mare l’encarregada de fer-me parar. Em fot un clatellot descomunal i em fa entrar al portal de casa els avis.

—Tu creus que és normal això? —em pregunta, enfurismada.

—Caram, ja t’ha passat l’atac de mare preocupada pel seu fillet —li responc en to de mofa.

Em fot un altre clatellot i capto la idea.

—Hem estat tota la nit desperts fent declaracions als mossos. L’àvia no ha parat de plorar, i l’avi estava francament nerviós. Has tingut tot el poble despert i preocupat per culpa de la teva insensatesa. Tens alguna cosa a dir?

—Sí. Què hi ha per dinar? —pregunto.

No ho dic sarcàsticament, ho dic de veritat. Tinc una gana que em moro. Els nervis i la consciència d’haver de passar la resta de la meva vida com en Tarzan m’han obert la gana.

—T’has quedat un mes sense tele, sense ordinador, sense llibres i sense tot allò que et diverteixi en general —em diu abans d’anar-se’n.

Sap que allò que més em diverteix en aquest món és el bàsquet, però després de la fugida que he protagonitzat quan ho ha dit abans, amb la baralla de la moto, ara no ha gosat ni insinuar-ho. Si m’arriba a deixar sense bàsquet un mes més, torno a la fageda, però aquest cop per quedar-m’hi.

I em sona el mòbil. Quan l’obro veig que tinc trenta-sis trucades perdudes de la mare.

—Ei, Collado, què tal? —dic.

—Bueno, podria estar millor, ara t’ho explico. Tu com estàs? —em demana.

—Bé, si exceptuem que m’he perdut a la fageda, he passat la nit allà mort de fred i de por i que a sobre quan he tornat la meva mare m’ha castigat un mes sense tele, ordinador i llibres, bé.

—Sense llibres? —fa—. Que guai! Tant de bo la meva mare em castigués sense llibres, tio.

A en Collado no li agrada llegir. Bé, ni a en Collado ni a la majoria de gent de la meva classe. Fins i tot en Roger llegeix molt de tant en tant! Jo diria que sóc l’únic tio de la meva classe que sempre té un llibre sobre la tauleta de nit.

—Sí, ja ho sé que tu no llegeixes ni els rètols de l’autopista, però jo sí. I bé, què és això que fa que no estiguis del tot bé?

—Doncs mira, que la Rareta no para de tocar-me els collons —em diu—. Vam dir que esperaríem dues setmanes per veure si seguia igual d’acoplada, i no només continua igual, sinó que a més ha augmentat. No para de trucar-me perquè vol que quedem! Els caps de setmana! Li hem de parar els peus però ja, tio…

—Mira, Collado… Primer de tot, no li diguis rareta. Es diu Àfrica —li dic, categòric.

—Com? Quina mosca t’ha picat?

—No m’ha picat cap mosca. Al revés, aquest cap de setmana al poble m’ha fet obrir els ulls. L’Àfrica és una noia que busca integrar-se i que necessita la nostra ajuda. Ella només vol tenir amics i nosaltres ho podem ser. Hi estàs d’acord?

—No —em diu—. La Rareta és un cardo repel·lent que no para de perseguir-nos. Demà parlem i li diem que foti el camp.

—Bé, ja ho veurem… —contesto, gens convençut.

—Apa, adéu!

—Adéu! —li dic. I penjo.

«A dinaaaar!», sento que diu l’àvia. Per fi ha arribat el millor moment del cap de setmana. El moment en què no se sap què hi haurà per dinar. Seran macarrons? O canelons? O conill? O botifarres amb fesols de Santa Pau? Qui ho sap. Avanço lentament pel passadís tot intentant desxifrar quin serà el dinar d’avui a partir de l’olor que s’escampa des de la cuina. Finalment, arribo a una conclusió: verdura.

—Verdura? Per què hi ha verdura? —exclamem l’avi i jo a la vegada.

—Ens hem de cuidar. No pot ser que sempre fem aquests tiberis —diu la mare.

—A més, la verdura a la brasa està boníssima! —diu l’àvia.

—Ui, sí, ja ho veus… per això se la mengen els conills! —diu l’avi, arrufant el nas.

—Va, no siguis criatura, Quim! —li diu l’àvia—. La verdura et convé molt, a tu, que tens el colesterol alt! I a nosaltres també, que volem fer règim!

—I jo, quina culpa en tinc? —dic, enmig d’aquell sarau.

L’àvia em posa al plat una cullerada bastant gran de patata amb mongeta, donant per finiquitada la discussió. M’ho menjo obedientment i quan acabo veig l’avi, que es mira la verdura fent morros com els nens petits.

—Si no te l’acabes, no et donaré crema catalana! —li etziba l’àvia.

—Has fet crema catalana?! —exclama l’avi, i se li il·lumina la mirada—. Visca!

Es fot a menjar la verdura com un animal i se l’acaba en un tres i no res. De veritat que a vegades l’avi sembla que tingui cinc anys!

Havent dinat, l’avi proposa que anem tots plegats a fer un tomb pel poble. Diu que fa molt bona temperatura. Jo accepto; no tinc res millor a fer. L’àvia, però, diu que prefereix quedar-se, que vol fer una mica de ganxet, i la mare diu que es quedarà llegint. Per dins ho celebro. Un altre cop, tindrem una conversa d’avi a nét.

Baixem al carrer ràpidament i comencem a passejar, tranquils, escoltant el silenci i respirant l’aire pur. Cap dels dos no diu res. Ens limitem a caminar, sense cap rumb concret, en silenci. Al cap de poc, però, arribem a Ca l’Arnau, la millor gelateria del poble, i l’avi diu que em convida a un gelat.

Jo el demano de xixona, i ell també. En aquest aspecte, som iguals. Quan anem a qualsevol lloc on donin menjar, mai no innovem. Preferim assegurar la jugada i demanar allò que sabem que ens farà gaudir al màxim.

Seguim caminant, i ara, a més del silenci i dels grills, puc sentir els sospirs de plaer que deixa anar l’avi cada cop que llepa el gelat.

—És, sens dubte, la millor gelateria del món! —exclama.

Bé, el cas és que, sense adonar-me’n, l’avi m’ha portat al taller d’en Puça. Estava tan concentrat menjant el gelat que no he aixecat els ulls per veure on anàvem.

El taller d’en Puça és un lloc fred, desordenat i ronyós, situat al costat de casa seva. És allà on ell treballava de fuster, igual que tots els seus avantpassats, i igual que tots els seus fills i néts, i on molt probablement treballaran els seus besnéts.

—Per què em portes aquí, si es pot saber? —pregunto.

—Entra-hi i ho veuràs.

Així que passo cap dins. La veritat és que m’enduc una sorpresa. A més de les piles de fusta vella, d’eines fetes malbé i de cartrons i plàstics inútils, el taller és ple de pancartes. «Salvem Cal Savi!», «Sigues Savi, no venguis el local!», «Cal Savi, Patrimoni de la Humanitat!»…

També hi ha piles i piles de roba amb les lletres «Salvem Cal Savi» estampades. Samarretes, gorres… fins i tot han fet pins i xapes. A més, és ple de globus amb el mateix lema i hi ha un piló de bufandes amb la frase «God save Cal Savi». Ara mateix, estic flipant.

—Què et sembla, el merxandatge? —em diu l’avi, somrient.

—Em sembla… genial! —crido—. Se us ha acudit a vosaltres sols?

—Bé, nosaltres: en Puça, en Sebastià, en Josep i jo, teníem clar que volíem fer pancartes per fer pressió, però els joves del poble ens han ajudat amb tot això de les samarretes i els pins.

—Els joves? Els nois de la meva edat tampoc volen que tanqui Cal Savi?

—No, home. Cal Savi és el punt de trobada de tots els nois i noies, quan surten a fer un tomb. Juguen al futbolí amb els amics, prenen una Coca-Cola… i fins i tot hi queden amb les novietes!

—Mira que bé! —li dic—. Em sembla molt bona idea. Si venem tot això podrem treure uns quants diners!

—Oi tant!

Veig l’avi molt feliç. Realment, han tingut molt bona idea fent tot aquest material.

I ja som a Badalona. Torna la rutina! Dinar amanida i carn a la planxa en lloc d’estofat, anar a dormir d’hora per matinar l’endemà, compartir l’autobús amb el puto iaio de la llonganissa… Quina merda.

Però aquest cop, a més a més, en època d’exàmens trimestrals, i amb el Nadal a la cantonada. Una combinació que no s’agraeix gaire a l’hora de rebre les notes.

Ara arriben els dies en què a les sis de la tarda ja és negra nit; els dies en què quan arribes a casa, després d’entrenar, l’únic que et vindria de gust és ficar-te dins la funda nòrdica i adormir-te, calentó… però has d’estudiar. I a més a més, més que mai. Arriben els exàmens trimestrals, aquells que si suspens el professor no t’aprova l’assignatura, per molt que al primer examen hagis tret un notable i et quedi de mitjana un 4,9999999999999.

Demà tinc examen de Socials —la Revolució Francesa i tota aquesta merda— i de Castellà. Dimarts en tinc dos, dimecres dos més, i dijous i divendres un cada dia. Em fa una ràbia! Jo que em voldria passar la setmana passejant, comprant regals, i he de quedar-me a l’habitació estudiant sistemes d’equacions. Ah, i a més a més, demà tinc examen d’Educació Física. A primera hora! Ja em veus a mi, a dos quarts de nou del matí en pantalons curts, amb el fred que fot, fent la course navette. Serà possible!

Bé, me’n vaig a dormir, que demà m’espera un dia molt dur. He decidit dir a en Roger i a en Collado que m’agradaria que l’Àfrica continués anant amb nosaltres. Potser m’equivoco, i potser quan la veuré demà tornaré a pensar que és un cardo insuportable, però ara mateix tinc curiositat per veure-la. Des que va salvar-me la vida amb allò de l’exposició i la meva aventura a la fageda que no me la puc treure del cap. Segurament, demà en Collado em dirà que m’he begut l’enteniment!

—T’has begut l’enteniment! —diu, efectivament, en Collado—. Com? Que vols que segueixi venint amb nosaltres? Però si és insofrible!

—No és insofrible! —contesto—. L’únic que passa és que tens prejudicis, igual que jo en tenia abans. Però ara ja els he eliminat, i ja sé que en realitat l’Àfrica és una bona tia.

—Una bona tia?! —salta en Roger—. Però com que una bona tia? Fa una setmana li estaves dient de tot i ara dius que és una bona tia?

—Fa una setmana no m’havia salvat la vida —dic.

—Com?! —exclamen tots dos alhora.

Els ho explico. I es queden bastant parats, la veritat. De fet, sembla que no s’ho creguin.

—No fotis, tio! —diu en Collado—. O sigui que et vas cabrejar amb la teva mare i quan te’n vas anar a la fageda et vas perdre? Ha! Ha! Patètic!

—Va, calla —responc—. El cas és que gràcies als seus consells vaig poder sortir-me’n, i això va fer que em plantegés si realment és una friki o les coses que diu són útils i interessants.

—És una friki, ja t’ho dic jo —conclou en Collado categòricament—. Bé, en qualsevol cas ja en seguirem parlant després, que està entrant en Miralles. —I se’n va corrents.

En Miralles és el professor de Castellà. És bastant simpàtic, però quan s’emprenya, s’emprenya. És d’aquells profes que és estimat però alhora súper respectat. Fins i tot hi ha gent que li té por. A més a més, si quan ell entra a classe tu no hi ets a dins, ja no hi entres. Una mica sever, però eficaç. Per això en Collado ha marxat tan alarmat.

Nosaltres tenim la Claret, la professora de Biologia, o sigui que no cal patir. És una dona bastant gran, d’uns seixanta anys, que viu al seu aire. Arriba quan vol, normalment mitja hora tard, i marxa abans d’hora. És una crack. Posa unes notes altíssimes i té tots els alumnes contents. És idolatrada per tot l’institut. Això sí, les seves classes són can pixa i tothom se la pren pel pito del sereno. Diguéssim que la gent no li té gaire respecte.

És per això que en Roger i jo seguim parlant al banc del passadís. Normalment en Collado, en Roger i jo ens ho expliquem tot —no al nivell de les ties, evidentment, que s’expliquen fins i tot quin paper de vàter utilitzen—, però a en Roger li tinc una confiança especial. Com que fa més anys que sóc amb ell, el conec més, i sé que no se n’anirà de la llengua. A més, ell sempre em comprèn i em dóna consells a l’altura de les circumstàncies. No com en Collado, que sempre em porta la contrària.

—A tu el que et passa és que et vas impressionar perquè et va salvar la vida —diu—. Vas estar a punt de perdre’t tota la nit i com que els seus consells et van ajudar a salvar-te creus que s’ha convertit en millor persona.

—Ja ho sé, tot això —dic—. Però, i si no és que el fet de salvar-me la vida l’hagi transformat com a persona, sinó que sempre ha sigut simpàtica però no ho he sabut veure?

—Creu-me. La Rara… —El fulmino amb la mirada—. L’Àfrica sempre ha sigut, és i serà igual d’imbècil, igual de plasta i igual de lletja —em diu.

No sé què pensar. Tot i les paraules d’en Roger, segueixo pensant que potser l’Àfrica no és com ens pensàvem. Més enllà del fet que em salvés la vida, fins i tot he començat a no veure-la tan lletja. És com si els ulls se li haguessin fet més clars i més grossos, com si els llavis se li haguessin fet més vius i molsuts, i com si els cabells se li haguessin fet més llargs i negres. Últimament, quan em poso al Facebook, no puc evitar entrar al seu perfil. Fins i tot, els grups als quals ella s’afegeix ja no em semblen tan estranys: «Reciclar és millor que follar!». Home, potser no és millor, però té la seva gràcia… Quan li pilles el truc t’ho passes bé, reciclant. L’altre dia vaig obligar la mare a comprar dues papereres més, una per al paper i una per al plàstic. «Un dia em faré un abric amb la teva panxa». Aquest, abans el trobava absurd, però ara el trobo graciós, fins i tot. És exactament el que penso quan veig una iaia portant un abric de visó.

No sé, és com si de cop se m’hagués encès una llumeta al cap. La llumeta de l’ecologisme i l’animalisme. Cada dia estic més solidaritzat amb aquestes dues causes. En Roger em diu que ho faig per quedar bé amb l’Àfrica, però jo no ho crec. Simplement, l’Àfrica m’ha fet veure que el món no és només dels homes i les dones: també és dels animals i dels arbres.

Entro a classe. La Claret ja hi ha arribat. Ens fa entrar a tots i en Costa li llença la bola de paper de plata de l’entrepà al cap. No li diu res, naturalment. A dins de l’aula, mirant-me, amb un somriure d’orella a orella, hi ha la persona que ha okupat el meu cervell des de fa dies: l’Àfrica.